Els retrats amb cambra es realitzaven des de finals del Renaixement.

Els principis de la
camera obscura es coneixen des de molt de temps: la llum entra per un orifici
minúscul, des de la paret d’una habitació fosca i forma a la paret oposada una imatge
invertida de la figura exterior.

L’ús de la camera obscura per realitzar retrats no es va practicar fins un segle més tard
del tractat de perspectiva geomètrica de Leon Battista Alberti. La “finestra teòrica”
d’Alberti aviat es va convertir en un a finestra de vidre. L’any 1525 Albrecht Dürer va
il·lustrar l’ús d’aquest recurs.
La primera camera obscura (habitació fosca) com a element auxiliar de dibuix la
descriu Giovanni Battista della Porta. No és fins al s. XVII i XVIII que aquesta camera o
habitació no es converteix en portàtil. Una caixa d’uns 60 cms de longitud té en un
extrem l’objectiu i en l’altra un vidre semiopac. La imatge passava a través d’un
objectiu i es podia veure des de fora. Un model perfeccionat col·locava el vidre a la
part superior de la caixa, gràcies a un vidre situat en un angle de 45º.

En el s. XVIII aquest tipus de càmeres havien millorat prou com per esdevenir un
equipament habitual dels dibuixants.

La fotografia és una manera de fixar la imatge de la cambra, utilitzant l’acció que la

llum exerceix sobre substàncies sensibles.

Certes sals de plata, els halurs queden alterades quan s’exposen a la llum,
s’enfosqueixen. Aquest fenomen l’havia observat el naturalista alemany Schulze l’any
1727. Va experimentar amb carbonat calci i àcid nítric i va publicar aquest estudi a les
actes de l’Acadèmia de Filòsofs Naturals de Nuremberg, el mateix any 1727. Alguns
químics van començar a repetir els experiments de Schulze.

L’incentiu perquè aquest procediment latent passés a una tècnica pràctica va ser
motivat per la demanda de quadres i imatges per part de la classe mitjana del s. XVIII.