Modul 4 Historia

La mirada mèdica
i psicològica a
l'educació social
Ángel C. Moreu Calvo
PID_00151690
© FUOC • PID_00151690 La mirada mèdica i psicològica a l'educació social
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
© FUOC • PID_00151690 La mirada mèdica i psicològica a l'educació social
Índex
Introducció.................................................................................................. 5
Objectius....................................................................................................... 6
1. Presència de la reflexió mèdica i psicològica en la història

de l'educació........................................................................................ 7
1.1. De l'antiguitat clàssica grecoromana a la desaparició de
l'antic règim ................................................................................ 7
1.2. L'època contemporània ............................................................... 9
1.3. Pedagogia, medicina i psicologia. La dimensió
interdisciplinària i interprofessional ........................................... 11
2. Dels metges filòsofs als metges psicopedagogs........................... 14

2.1. L'aportació dels metges a l'educació de la societat ..................... 14
2.2. Àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa ..................... 15
2.2.1. L'educació per a la salut ................................................ 16
2.2.2. La protecció dels infants ............................................... 17
2.2.3. La prevenció i la correcció de la delinqüència
infantil ........................................................................... 18
3. L'eclosió del paradigma biologista i l'educació del segle XIX.. 21

3.1. Biologia, pedagogia i qüestió social ............................................ 21
3.2. Predomini del paradigma psicologista en educació .................... 23
3.3. Els inicis del discurs socioeducatiu contemporani ..................... 24
4. El segle XX i l'emergència de l'educació social com a

disciplina i com a professió............................................................ 27
4.1. Entre la psicologització i la sociologització ................................ 27
4.2. La visió mèdica i psicològica en la construcció del discurs
socioeducatiu ............................................................................... 29
Resum............................................................................................................ 30
Bibliografia................................................................................................. 31
© FUOC • PID_00151690 5 La mirada mèdica i psicològica a l'educació social
Introducció
A més de les aportacions de metges i psicòlegs a la construcció social del dis-

curs socioeducatiu, l'interès d'aquest capítol radica en què, més enllà de les
aportacions d'aquests professionals, durant llargs períodes de la nostra histò-
ria el pensament mèdic i psicològic ha esdevingut un paradigma interpretatiu
amb implicacions socioeducatives importants. Efectivament, durant diferents
períodes de l'època contemporània, la mirada mèdica i la mirada psicològica
han estat la via dominant per a analitzar i gestionar els processos de socialit-
zació i les necessitats derivades de la qüestió social.
La medicalització i la psicologització –també la pedagogització– s'han consti-

tuït durant molts anys en referents de pensament, instruments d'anàlisi i mo-
dels d'intervenció i control. El seu protagonisme s'explica i justifica en la li-
teratura de l'època per una pretesa bondat i excel·lència dels seus fonaments
epistemològics (diagnosi, curació, orientació, classificació, prevenció, autoco-
neixement, educació, etc.), o per l'eficàcia dels seus models d'intervenció.
Actualment, però, el que podem considerar més interessant i profitós d'aquesta

història són les aportacions d'un bon nombre de personatges, procedents prin-
cipalment dels camps de la filosofia, la pedagogia, la medicina, la psicologia,
la psicoanàlisi i el dret, que van veure les possibilitats d'algunes branques de
la medicina i la psicologia per a la reflexió i la pràctica socioeducatives.
Així, els apartats d'aquest capítol pretenen descobrir la implicació del pensa-
ment mèdic i psicològic en la construcció de l'entorn de l'educació social. Hem
d'anunciar de bon principi que, encara que ja trobem referències socioeduca-
tives en el món clàssic amb una orientació clarament medicopedagògica, la
rellevància i el protagonisme d'aquest vessant interpretatiu es manifesta prin-
cipalment durant diferents períodes dels segles XIX i XX. Dedicarem, doncs, el
gruix de la nostra reflexió a l'època contemporània.
Objectius
Amb l'estudi d'aquest mòdul els objectius que s'han d'assolir són els següents:
1. Saber identificar els aspectes mèdics i psicològics en la història de

l'educació en general i en la història de l'educació social en particular.
2. Conèixer els àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa, i els seus

lligams amb l'educació social.
3. Reflexionar sobre l'evolució de la presència i les funcions de metges i psi-

còlegs en les institucions socioeducatives.
4. Conèixer les aportacions a l'educació social de professionals de la medicina

i la psicologia durant l'època contemporània.
1. Presència de la reflexió mèdica i psicològica en la

història de l'educació
L'educació, com a element fonamental dels processos de socialització presents

en la història de la humanitat, ha rebut de sempre l'aportació dels metges. De
fet, el context de la història de l'educació es construeix dins d'un complex ter-
ritori epistemològic, teòric i pràctic, en què, desde l'antiguitat, es fan presents
filòsofs, metges i pedagogs. I si ens fixem en períodes més propers, trobem la
presència activa, també i entre d'altres, dels psicòlegs, els sociòlegs, els juristes
o els politòlegs.
Fins no fa gaire, la historiografia de les disciplines, tancades en els seus àm-

bits i interessos professionals respectius, no tenia en compte aquesta obertura
necessària cap a terrenys fronterers, deixant de banda l'anàlisi de la realitat,
sempre híbrida i poc donada a encasellaments artificials. En aquest sentit, re-
sulta especialment interessant l'afirmació contundent de Wolf Lepenies quan
escriu:
No és possible escriure una història d'una disciplina sense tenir en compte el desenvo-
lupament de disciplines científiques veïnes, tant si li serveixen de model com si en són
rivals [...]. La historia aïllada d'una disciplina singular és totalment repudiada per l'estudi
històric de la ciència, que consisteix sempre en una història de grups de disciplines, en
què l'èmfasi, evidentment, pot canviar d'acord amb les demandes específiques de l'objecte
que es vol historiar.
Wolf Lepenies (1977). Problems of a Historical Study of Science. A E. Mendelsohn i altres

(Ed.), The Social Production of Scientific Knowledge. Sociology of the Sciences (vol. I, p. 59).
Dordrecht: Reidel.
Així, des dels temps més llunyans de la civilització occidental, metges i peda-
gogs han intentat donar resposta a les necessitats que s'anaven plantejant, re-
lacionades amb l'ideal antropològic del coneixement, la cura i el perfecciona-
ment de tot allò que és humà. La col·laboració i la complementarietat desvet-
llen moments i situacions en què la superació de problemes socials aconsellen
una teoria i una pràctica comunes. La relació medicopedagògica ha palesat
també moments d'enfrontaments i polèmiques. Els resultats, però, han estat
positius tant per a la història de l'educació com per a les històries de la medi-
cina i la psicologia.
1.1. De l'antiguitat clàssica grecoromana a la desaparició de

l'antic règim
La inquietud humanista que es fa present en les aportacions dels primers fi-

lòsofs naturalistes de la Grècia presocràtica, juntament amb tota la informa-
ció continguda en el Corpus Hipocraticum i la medicina romana, constitueix la
llavor que havia de fructificar de manera més o menys explícita en la major
part dels paradigmes de la cultura occidental fins al declivi de l'aristotelisme
al segle XVII. D'altra banda, cal tenir present també el contingut dels discursos
arrelats en la paideia grega i la humanitas romana, que són –encara avui– ob-
jecte de recurrència.
Aquest context mostra tot un seguit de representants d'una psicologia mèdica

grecoromana inicial que exemplifiquen bé allò que hem dit sobre la interdis-
ciplinarietat dels sabers i la necessitat de tractar l'estudi de la realitat des de
diferents punts de referència disciplinaris.
Efectivament, durant aquest període podem comprovar com Sorà d'Efes

es refereix a la preocupació dels metges per fixar l'edat en la qual s'havia
d'iniciar l'educació dels infants. D'altra banda, Alexandre de Tralles assa-
java tècniques psicoterapèutiques rudimentàries. Galè, al seu torn, ad-
vertia que la formació no havia de ser competència exclusiva del filòsof.
No menys interessant és l'obra de Sèneca, que inclou referències sobre
la necessitat de conèixer l'infant en la seva individualitat, fent servir la
tradició medicofilosòfica dels temperaments; com la de Quintilià, que
va escriure reflexions molt encertades de caràcter psicopedagògic, des-
tinades a orientar pares i educadors. Finalment, notem una preocupació
compartida entre metges i pedagogs per la cura de la primera infància,
una preocupació que tindrà continuïtat fins avui.
Durant l'alta edat mitjana es va generar un trencament respecte d'aquesta di-

nàmica medicopedagògica grecoromana. Podem parlar d'aturada en l'estudi
de les natures; sant Agustí havia allunyat l'home de la naturalesa amb eficàcia,
i, des d'un vessant sociocultural, tot allò que havia representat la polis grega o
la ciutadania romana va quedar a l'ombra de la imatge de la ciutat celestial.
La represa dels contactes entre metges i pedagogs tindrà lloc en els processos
de recuperació de la filosofia grecollatina observables ja en la baixa edat mit-
jana. Ens referim als processos de secularització, que fan esquerdes importants
en els murs de l'imponent edifici escolàstic i que auguren un cert desordre
epistemològic, característic durant els primers segles de la modernitat. Parlem
del retrobament de l'Occident cristià amb la filosofia natural grecoromana.
La història havia començat segles abans, durant el califat dels abbàssi-

des, quan al-Ma'mun organitza a Bagdad un centre de traducció, la Llar
del Saber (Bayt al-Hikma), en què grups de cristians nestorians de Síria
tradueixen a l'àrab textos de ciència i filosofia gregues. Al segle X, la
Còrdova califal s'uneix a aquesta obra, i, al cap de poc, arriben a alguns
monestirs del nord textos científics grecoromans traduïts per monjos
mossàrabs.
El protagonisme de l'Espanya cristianomusulmana no és només vehicular pel

que fa al retrobament d'Occident amb la cultura grecollatina. L'aportació de
filòsofs i metges que comenten, depuren o enriqueixen amb obra pròpia el
llegat clàssic, avui resulta inqüestionable. La medicina passa a ser la província
científica en què s'observa millor la reentronització de la ciència natural. Sa-
lern, Montpeller i Sevilla van ser els nuclis de referència, cosa que contrasta
molt amb altres universitats europees en què el discurs predominant continu-
ava essent de caràcter teologicometafísic. Menys coneguda que els centres de
Salern i Montpeller, l'escola de aráuigo sevillana, fundada per Alfons X, va voler
reconèixer, potenciar i reunir mestres i estudiants de les madrasses i madhabs
per a estudiar medicina, ciència natural i dret principalment.
Lectures recomanades
Trobareu referències curriculars de pares conscients en dues novel·les ben conegudes de

Llull i Rabelais. La primera parla de la formació de Blanquerna, i la segona transcriu una
carta que, des d'Utopia, Gargantua envia al seu fill, que estudia a París.
Ramon Llull (1982). Llibre d'Evast e Blanquerna (p. 27). Barcelona: Edicions 62.
François Rabelais (1985). Gargantua i Pantagruel (pp. 164-167). Barcelona: Edicions 62.
Contra aquest corrent, els pedagogs humanistes del Renaixement havien mar-
cat una frontera clara amb els científics alarbs i jueus de l'època, i havien afa-
vorit i defensat el predomini de les humanitats en els plans d'estudis de les
universitats. No obstant això, l'ordenació cartesiana, sancionadora de la divi-
sió entre pensament i matèria, va afermar l'opció excloent per a la ciència na-
tural, que havien emprat els humanistes del segle XVI.
El lligam social d'aquestes controvèrsies epistemològiques es fa més vi-

sible durant l'època barroca, principalment en les orientacions educati-
ves de la pediatria, en els discursos d'un correccionalisme incipient i en
la literatura jurídica reguladora dels centres d'acollida (borderies, hospi-
cis, hospitals, asils, sagrats, cases de misericòrdia, de correcció, d'orfes,
d'expòsits, etc.). I és en aquest marc institucional d'atenció a la infància,
l'adolescència i la joventut en què la concurrència de discursos proce-
dents de metges i pedagogs s'eixampla i es concreta en un primer esce-
nari de pràctica medicopedagògica.
1.2. L'època contemporània
La pràctica medicopedagògica durant el segle XVII es complementa amb les

aportacions teòriques d'un grup de grans pedagogs, alguns dels quals són met-
ges, que ja anuncien algunes de les orientacions pedagògiques de la Il·lustració.
Ens referim a Juan Amós Comenio, pedagog realista, que reclamava una edu-
cació per a tothom. També ens referim a John Locke, metge, filòsof i pedagog,
autor de la primera sistematització moderna de l'educació física. Les propos-
tes d'aquests pedagogs preparen el terreny per a futures convergències entre

metges filòsofs i pedagogs experimentalistes, com Johann Bernhard Basedow,
Johann H. Pestalozzi, o el metge i pedagog espanyol Pablo Montesino.
El panorama intel·lectual del set-cents presenta, des de l'àmbit de la pedagogia,

una gran diversitat d'ofertes que anuncien la complexa taula discursiva de
l'època a l'Occident contemporani.
Exemples
Exemples propers a l'entorn socioeducatiu durant el segle XVIII serien:
• la pedagogia política que es concreta en importants moviments d'educació estatal i

nacional,
• el naturalisme pedagògic,
• el filantropisme i el regeneracionisme,
• l'higienisme, com a espai compartit per metges i pedagogs.
L'higienisme aconsegueix durant el segle XVIII un reconeixement que compar-

teixen de la mateixa manera tant els metges com els pedagogs. D'altra banda i
en aquest context, l'escola d'Helvetius difon un sentiment optimista en el sen-
tit que l'educació pot aconseguir-ho tot. Higiene i educació inspiraran, doncs,
una gran producció discursiva que es manté fins al segle XX. Fins i tot Rousse-
au, poc amic dels metges, es va mostrar captivat pel pensament higienista.
L'horitzó de l'higienisme es veurà enriquit gradualment pels efectes d'un

desenvolupament espectacular de ciències com la física i la química durant
la centúria següent. Aquestes ciències constituiran l'instrument que obrirà les
portes a una nova era de la investigació fisiològica, tot inspirant i consolidant
un nou mètode científic per a la medicina i les ciències naturals. Poc abans,
des de l'àmbit de la filosofia i la pedagogia, Johann Friedrich Herbart ja havia
deixat entreveure les possibilitats d'una psicologia científica; unes possibilitats
que havien d'influenciar dos eminents metges filòsofs i fisiòlegs alemanys:
Gustav T. Fechner i Wilhelm Wundt.
D'altra banda, la centúria del vuit-cents recull també projectes molt interes-
sants centrats en el desenvolupament de la psicopatologia infantil per part
de metges i pedagogs higienistes i psicofisiòlegs. Durant la primera meitat
del segle XIX es van fundar a França institucions per a l'atenció i el tracta-
ment d'infants amb alguna deficiència mental que complementaven el trac-
tament mèdic amb l'acció educativa. El referent, en aquest cas, és Jean-Marc-
Gaspard Itard, que va intentar educar Víctor, el nen salvatge de l'Avairon. No
és menys important l'experimentació en pedagogia terapèutica (Heilpädagogik)
que s'inicia a l'Escola Levana per part d'un grup de metges i pedagogs alemanys
cap a mitjan segle XIX. En aquest cas, cal destacar la preocupació pels aspectes
socials dels alumnes amb deficiència psíquica atesos en aquesta institució.
Tant la psicofisiologia com la psiquiatria infantil van trobar aviat un ressò Augusto Vidal Perera
notable dins dels cercles de la pedagogia. Sens dubte, la paidologia impulsa-
Augusto Vidal Perera
va aquestes relacions interdisciplinàries tan fructíferes. El resultat, en aquest (1872-1922) és l'autor del pri-
cas, va ser la publicació de les primeres monografies de psiquiatria infantil i mer manual de psiquiatria
infantil publicat amb aquest
de psicologia pedagògica adreçades a la formació de mestres i educadors. Cal nom a Europa i Amèrica. Vi-
dal Perera va ser professor a
destacar que aquests primers textos medicopedagògics van ser escrits tant per l'Escola Normal de Magisteri
de Barcelona, on va impartir
metges com per pedagogs. l'assignatura de Psiquiatria in-
fantil per primera vegada a Es-
panya. Es tracta d'un llibre de
Durant l'entresegle (XIX-XX) es busca la normalització de la pràctica medico- psiquiatria per a mestres.
pedagògica i una concreció professional d'aquesta coincidència mil·lenària
visible en els discursos de metges i pedagogs, amb una proliferació insòlita
d'institucions pensades per a aquesta concurrència interdisciplinària que va
generar molts conflictes i enfrontaments.
La història de la medicina, principalment en l'aspecte pediàtric, psiquiàtric,

anatòmic i fisiològic, i la història de l'educació en àmbits com l'educació es-
pecial, l'orientació escolar i professional, l'antropometria o l'educació social
apleguen un bon nombre de documents i monuments, generats al llarg de tot
el segle XX, identificables amb un discurs medicopedagògic i psicopedagògic.
Aquest discurs predominant va liderar quasi en solitari segments importants
de la pràctica socioeducativa durant bona part del segle XX.
Podem acabar aquest recorregut afirmant que la pràctica medicopeda-

gògica durant el segle XX constitueix un avenç en la concurrència dis-
cursiva mil·lenària que es duu a terme en les fronteres de la pedagogia
amb la medicina. És així com es configura un espai nou al qual es van
incorporant –en diferents moments i amb un grau d'intensitat desigual–
altres disciplines com la biologia, el dret, la psicoanàlisi o la psicologia.
1.3. Pedagogia, medicina i psicologia. La dimensió

interdisciplinària i interprofessional
Un esdeveniment important en aquest estudi el constitueix la fundació de la

paidologia contemporània, que es nodreix, principalment, de les aportacions
de la pedagogia, la psicologia i la medicina quan tenen a veure amb l'infant,
i que constitueix un referent de primer ordre perquè tracta del tema de la in-
terdisciplinarietat i de la interprofessionalitat. La paidologia, coneguda com a
child study movement en territoris de parla anglesa, va ser fundada a final del
segle XIX pel psicòleg nord-americà Oscar Chrisman. Es tracta d'una ciència
que es desenvolupa amb força durant la primera meitat del segle XX i que coin-
cideix en el temps amb les institucionalitzacions més importants de l'entorn
medicopedagògic.
Paidologia
El terme paidologia, escrit en llatí, apareix per primera vegada a l'Alemanya del segle XVI,
en un text del polígraf humanista alemany i professor de la Universitat de Leipzig Peter
Schade de Mosel (Petrus Mosellanus). La Paedologia de Mosellanus pertany a la sèrie de
diàlegs que alguns humanistes professors del segle XVI van escriure perquè els seus alum-
nes s'exercitessin en l'aprenentatge de la llengua llatina. Aquests col·loquis constitueixen
una font de primer ordre per a conèixer la infància d'aquesta època. Vives, Erasme, Sturm
o Cervantes de Salazar van escriure diàlegs d'aquest tipus.
El fet que aquesta especialitat no prosperés durant la segona meitat del segle
XX va obeir al fet que tenia una orientació eminentment discursiva en un mo-
ment en què l'objectiu prioritari, tant de la pedagogia, com de la medicina i
la psicologia, era conèixer l'infant per tal de millorar-ne la salut, la protecció
i l'educació, per mitjà de la pràctica experimental.
Reflexionar sobre les circumstàncies de la gestació, l'evolució i el declivi de la

ciència paidològica ofereix claus de gran interès no solament per a entendre
les relacions interdisciplinàries que es van establir entre metges, psicòlegs i
pedagogs (amb la presència gens menyspreable de juristes i sociòlegs), sinó
també per a calibrar l'oportunitat de les propostes noves que avui es consideren
en el context de la infantesa, l'adolescència i la joventut.
Actualment no hi ha paidòlegs en el nostre entorn, i la complexitat d'una

problemàtica multifactorial com la que planteja la gestió d'aquest sector recla-
ma de manera habitual el concurs d'equips multidisciplinaris, l'eficàcia dels
quals és qüestionada amb una intensitat que augmenta amb la dinàmica epis-
temològica actual de la disgregació disciplinar. Efectivament, la diversificació i
l'increment sense solució de continuïtat del nombre d'especialistes que cons-
titueixen aquests equips incrementa, també, la dificultat per a concretar di-
agnòstics, per a planificar i avaluar actuacions o per a determinar responsabi-
litats.
Psicòlegs, juristes, polítics, psiquiatres, pediatres, inspectors d'educació, pro-

fessors, educadors especialitzats, psicopedagogs, treballadors socials, etc., ha-
bitualment presents en equips multiprofessionals, no comparteixen una visió
unívoca sobre la infantesa, ni aquesta constitueix res estàtic en el temps. Les
estratègies d'avui segurament quedaran obsoletes demà. Un especialista, des
de la seva parcel·la professional, difícilment pot aportar visions més globals,

ni molt menys plantejar estratègies que s'aventurin més enllà dels límits del
camp de coneixement que li proporciona la seva especialització.
És evident que falta una baula en la cadena responsable de l'atenció a la infàn-

cia, que supleixen, tan avui com ahir i aleatòriament, unes vegades els polítics
des de la seva condicionada o interessada visió de la realitat, unes altres els
professionals d'una disciplina, que fan seu el dèficit per a guanyar presència
en el sector, o perquè, de bona fe, creuen que és responsabilitat seva.
És potser pensant en la superació d'aquest dèficit que, a final del segle

XIX, Chrisman va concretar una proposta paidològica, i que avui alguns
departaments universitaris, en diferents llocs del planeta, pensen en la
paidologia. En alguns casos, la paidologia s'ofereix com a assignatura en
estudis de naturalesa diversa, generalment relacionats amb la pedagogia
social, la psicopedagogia, la psicologia evolutiva, el treball social o la
pediatria. Algunes universitats al Japó i als Estats Units ofereixen estu-
dis de paidologia com a especialitat amb aquest nom, tot mantenint el
caràcter interdisciplinari de la paidologia original.
Els estudis paidològics perseguien una transdisciplinarietat amb dimensió so-

cial, cosa que va fer que metges, psicòlegs i pedagogs transitessin terrenys
fronterers de les seves disciplines col·lectives. Efectivament, durant els anys
de l'entresegle (XIX-XX) hi ha metges que parlen d'educació, pedagogs que es-
criuen de psiquiatria, psicòlegs que treballen en escoles, metges que estudien
pedagogia (pocs), pedagogs que estudien medicina (molts), metges, psicòlegs
i pedagogs que treballen plegats als laboratoris, a les clíniques pedagògiques,
o als instituts d'orientació professional.
2. Dels metges filòsofs als metges psicopedagogs
L'antropologia mèdica descobreix que al llarg de la història hi ha hagut molts

metges que han fet aportacions valuoses al conjunt de la teorització filosòfi-
ca de la cultura occidental, tot fent un mateix recorregut que els porta de la
ciència a la filosofia. Els metges que integren la medicina hipocràtica, la pe-
diatria renaixentista, l'higienisme modern, etc. es poden considerar autèntics
precursors dels metges filòsofs contemporanis, i, en aquest cas, propers a la
teorització psicopedagògica i sociopedagògica.
L'expressió metges filòsofs
L'expressió metges filòsofs la fa servir l'autor d'un text pertanyent al Corpus Hipocraticum, ti-
tulat Sobre la decència, que parla dels metges autèntics, els metges filòsofs, que s'assemblen
als déus. Ja al segle XX, Tomàs Carreras Artau fa servir aquesta expressió en el títol del seu
llibre Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX. I, finalment, Alexandre Sanvi-
sens, professor agregat de pedagogia social i catedràtic del Departament de Teoria i Histò-
ria de l'Educació de la Universitat de Barcelona, va introduir aquesta línia d'investigació
des del vessant educatiu.
Ja en el Corpus Hipocraticum trobem extrapolacions discursives que tracten as-

pectes psicosocials dels diferents grups de població. I la medicina renaixentista
continuarà amb aquesta dinàmica, i situarà el metge en la categoria de uomo
universale. Huarte de San Juan, François Rabelais, o l'extensa llista de represen-
tants de la medicina pediàtrica dels segles XV i XVI són exemples ben significa-
tius d'aquest trànsit que duen a terme els metges filòsofs del renaixement de
la medicina a la filosofia natural i a les consideracions de caràcter psicosocial.
Aquesta línia es mantindrà fins a l'època contemporània, que s'inicia amb

la publicació de l'experiència educativa del ja anomenat Jean-Marc-Gaspard
Itard. La incorporació dels metges al món de l'educació durant l'època con-
temporània es produeix per la via de l'higienisme, per la de l'experimentació
psicofisiològica, i, més tard, per la de la psiquiatria infantil i la psicoanàlisi.
L'estudi dels metges filòsofs i dels metges pedagogs l'han dut a terme histori-
adors eminents de la medicina, la filosofia i la pedagogia, com el metge Pedro
Laín Entralgo, el filòsof Tomàs Carreras Artau o el pedagog Alexandre Sanvi-
sens.
2.1. L'aportació dels metges a l'educació de la societat
Fins al segle XIX, la tradició medicofilosòfica havia centrat els seus interessos
prioritàriament en entorns relacionats amb la filosofia natural, la higiene so-
cial i l'educació per a la salut. Però durant la segona meitat del vuit-cents, la
medicina descobreix àmbits nous de reflexió i d'intervenció, tot coincidint
amb l'emergència del paradigma biologista, que revoluciona la investigació
científica sota el referent del positivisme. La medicina, amb Claude Bernard,

inicia la cursa del nou cientifisme, al qual s'afegiran tant les ciències naturals
com les ciències socials, i també la pedagogia.
Un d'aquests àmbits nous de reflexió i d'intervenció serà la psicologia expe-

rimental i la pedagogia científica. En la nova educació de començament del
segle XX trobem personalitats procedents del camp de la medicina, com Ovide
Decroly, Maria Montessori o Édouard Claparède. Aquests metges pedagogs van
tenir un paper important en els processos que durant aquests anys pretenien
fer de la pedagogia la ciència de l'educació.
Claparède, descriptor de l'anomenada educació funcional, és autor d'un llibre

multieditat, referent durant molts anys del saber paidològic, titulat Psychologie
de l'enfant et pédagogie expérimentale ('Psicologia de l'infant i pedagogia experi-
mental', Ginebra, 1904), en el qual ofereix un panorama molt encertat de la in-
novació científica del moment amb relació a l'estudi, la protecció, l'educació,
la salut i l'orientació de la infantesa.
D'altra banda, i en l'ideal regeneracionista del període, els metges s'afegeixen

a la preocupació de sociòlegs, juristes i pedagogs per la situació dels sectors
marginats de la societat, i participen a definir i concretar una pedagogia cor-
reccional autèntica. Amb relació a aquest ideal regeneracionista, el desenvolu-
pament de la higiene pública, privada, escolar, mental, etc. experimenta un ei-
xamplament de l'higienisme tradicional, i una sistematització dels reptes nous
que la nova situació sociocultural demana.
2.2. Àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa Manuel Tolosa Latour (1857-1919),

metge pediatra i higienista
espanyol, gran lluitador per a la
defensa dels drets dels infants, va
ser el principal redactor de la Llei
Aquest protagonisme de la medicina i la psicologia en la societat occidental de protecció a la infància de 1904 i
cap de la Inspecció Mèdica Escolar
contemporània impregna tots els àmbits socials de la ciència, la cultura, l'art, de l'Estat.
i, naturalment, també de l'educació. Aquesta presència i aquest protagonisme

s'identifiquen com a processos de medicalització i psicologització de la societat
i la cultura. Quan parlem de medicalització fem referència a processos pels
quals problemes o qüestions que no tenen a veure amb la medicina reben
un tractament o una explicació procedent de l'àmbit mèdic. I si es tracta de
psicologització, parlem de processos no específicament psicològics però que
s'expliquen des del punt de vista de la psicologia. Pel mateix camí s'han format
conceptes com pedagogització, politització, sacralització, etc.
La crítica social i cultural considera perjudicials aquests processos, encara que

no sempre és així. Es poden considerar positius quan recuperen per a la medi-
cina, la psicologia o la pedagogia elements del seu àmbit gestionats o tractats
des d'un àmbit científic o cultural diferent. Un exemple de l'entorn mèdic:
la recuperació de la condició de malalts dels esperitats o endimoniats. El cas
contrari, el que considera que aquests processos són negatius, és més habitual.
Alguns exemples en aquest sentit són la consideració que l'educació pot resol-
dre tot tipus de problemes socials (pedagogització), que determinades orienta-

cions sexuals són una malaltia (medicalització) o que el rendiment escolar està
directament relacionat amb la caracterologia de l'alumne (psicologització).
Les connotacions d'aquesta mena de processos es poden observar a simple

vista, ja que arriben a introduir vocabulari específic propi en el llenguatge
quotidià, influeixen en el consum de productes determinats, augmenten el
prestigi social dels seus professionals, i generen poder econòmic i polític.
La presència d'aquests processos al llarg de la història recent dificulta el nostre

intent d'acotar els àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa. Tampoc
no sembla clara la improcedència de tots els seus efectes socials en uns mo-
ments en què els seus punts de vista tenen una acceptació social espontània
o imposada.
No entrarem en els interessants debats sobre les implicacions socials, políti-

ques, econòmiques o eticofilosòfiques que hi ha oberts sobre la medicalitza-
ció i la psicologització de la societat. Ens limitarem a definir els àmbits de
concurrència del metge (posteriorment també del psicòleg) amb el pedagog,
relacionats amb l'educació, tot donant prioritat a entorns amb implicacions
socioeducatives clares, com l'educació per a la salut, la protecció dels infants
o la correcció de la delinqüència infantil, ja que aquests espais tenen una pre-
sència important en la història de l'educació social contemporània.
2.2.1. L'educació per a la salut
La salut del cos i de l'ànima ha estat un objectiu permanent de la professió mè-

dica des de sempre, i les orientacions per a una vida saludable i per a la preven-
ció de les malalties apareix en els tractats mèdics des dels temps d'Hipòcrates.
Aquestes orientacions també han format part dels discursos pedagògics des del
món clàssic fins avui, ja que la higiene ha estat motiu de preocupació tant de
metges com de pedagogs, i el seu estudi ha estat matèria comuna tant a les
facultats de medicina com a les escoles normals del magisteri des del segle XIX.
1900. Un grup de trinxeraires

madrilenys abans i després
de passar pel campament de
desinfecció.
Imatges tretes de la revista Boletín
de la Institución Libre de Enseñanza
(IIª Época), 56, desembre de 2004,
p. 65.
La higiene va ser una de les preocupacions principals del moviment rege-

neracionista, que va aconseguir que els estats intervinguessin en temes que
avui anomenaríem de salut pública, tot coincidint amb la Revolució Industrial.
L'higienisme, tradicionalment centrat en temes relacionats amb la salut del

cos, durant el segle XX amplia el seu discurs amb els aspectes socials i psíquics.
Així parlem d'higiene pública i privada, i d'higiene mental.
L'educació per a la salut, amb aquest nom, es fa present dins del movi-
ment higienista des dels inicis del passat segle XX, i la seva instituciona-
lització universitària comença als Estats Units durant la dècada de 1920.
El 1948, la fundació de l'Organització Mundial per a la Salut (OMS) obre
les portes a tot un seguit d'iniciatives i programes nacionals i internaci-
onals que es consoliden amb l'organització de les conferències interna-
cionals per a la promoció de la salut, que es reuneixen des de l'any 1986.
L'educació per a la salut, en el seu vessant més sociològic, té una temàtica rica
i diversa que engloba àrees d'ampli espectre relacionades amb la prevenció,
els tractaments i la rehabilitació. D'altra banda, l'educació per a la salut com-
parteix espai amb disciplines noves que emergeixen o amb d'altres, ja institu-
cionalitzades, que es fan més presents dins l'ampli concert internacional que
advoca per la protecció a la infància:
• especialitats mèdiques: la puericultura, la pediatria, la psiquiatria infantil;

• especialitats pedagògiques: la psicopedagogia, la pedagogia social;
• especialitats psicològiques: la psicologia evolutiva, la psicoanàlisi;
• especialitats transdisciplinàries: l'eugenèsia, la frenologia, la paidologia.
2.2.2. La protecció dels infants
Podem considerar el discurs que parla de la protecció a la infància com una de

les conseqüències de la implantació del model d'estat social assistencial a final
del segle XIX; un model hereu de l'estat liberal tutelar i excloent. Les mesures
iniciades per Bismarck que van culminar en la Constitució de Weimar de 1919,
assenyalaven el camí als estats que consideraven necessari incloure dins les
seves constitucions un model de benestar social, que es consolida després de
la Segona Guerra Mundial.
Un dels pilars sobre el qual es fonamenta l'estat burgès de final del segle XIX
és l'higienisme. De manera que, quan el moviment higienista crida l'atenció

sobre la baixa natalitat que reflecteixen els estudis demogràfics, les polítiques
socials de contingut sanitari s'orienten a lluitar contra la mortalitat infantil, i,
per extensió, a protegir aquest sector de la societat. La història de la infància
i la bibliografia paidològica del període situen a l'entresegle (XIX-XX) l'inici de
la consideració de la protecció de la infància com a responsabilitat de l'estat.
Citació
Queden subjectes a la protecció que aquesta llei determina els nens menors de deu anys.
La protecció comprèn la salut física i moral del nens, la vigilància dels quals ha estat
lliurada a la lactància mercenària o estiguin en cases bressol, escoles, tallers, asils... i tot
allò que directament o indirectament pugui referir-se a la vida dels nens durant aquest
període.
Art. 1. de la Llei de protecció a la infància, 12 d'agost de 1904 (Gaceta –BOE– del 17

d'agost).
El marc per a dur a la pràctica les polítiques de protecció a la infància, consi-

derat suficient a començament del segle XX, coincideix en les diferents legis-
lacions europees sobre protecció, i reflecteix els acords que es prenen en els
congressos internacionals de protecció a la infància que es fan durant aquest
període (Estocolm, 1885; Anvers, 1890; Roma, 1894; Brussel·les, 1913; Madrid,
1925, etc.).
La concreció del marc de la protecció a la infància es descrivia en la

legislació espanyola amb els deu punts següents:
1. La protecció i l'empara a la dona embarassada.

2. La reglamentació i control de la lactància mercenària.
3. La inspecció de les cases bressol, escoles, tallers, espectacles i tots els
centres que alberguin, recullin o exhibeixin nens i nenes de manera
permanent o transitòria.
4. La investigació dels danys, sevícies o explotacions de què puguin ser
objecte els nens i nenes, tinguin pares o no en tinguin.
5. La denúncia i la persecució dels delictes contra menors.
6. L'empara dels nens i nenes moralment abandonats, recollint-los de
la via pública i proporcionant-los educació i protecció.
7. La correcció paterna dels joves rebels, incorregibles o delinqüents.
8. La cura i l'educació i instrucció dels anormals.
9. La vigilància del compliment de les lleis protectores vigents.
10. L'estudi constant de les reformes que hagin de proposar-se en la le-
gislació en favor dels nens, com també la creació d'una lliga internaci-
onal de protecció a la infància.
Dins l'àmbit del corrent regeneracionista i pacifista d'entreguerres, cal fer es-
ment també de la promulgació de la primera Declaració dels Drets de l'Infant
(Ginebra, 1923) com a Carta Magna de la Unió Internacional de Protecció
de la Infància dins la Societat de Nacions. La presència de metges, psicòlegs i
pedagogs, juntament amb juristes i sociòlegs, conformen el potencial humà
present en les infraestructures, sempre deficitàries, dels sistemes de protecció
fins avui.
2.2.3. La prevenció i la correcció de la delinqüència infantil
Com a sector important de la protecció a la infància hem esmentat la qüestió

sagnant de la delinqüència infantil, un àmbit jurídic amb connotacions socials
importants, en què la reflexió i la intervenció medicoeducativa es fa palesa de
manera ben visible tant als Estats Units com a Europa.
Les virtuts i defectes de la història d'aquest àmbit interdisciplinari –que segueix

el camí obert per juristes, metges i pedagogs per a gestionar els aspectes legals
de la conflictivitat social dels menors delinqüents– han relegat la seva investi-
gació historicoeducativa a zones poc transitades de la història de la pedagogia.
La paidologia contribuirà a treure a la llum la penosa situació dels infants i

joves delinqüents oblidats a les presons. La situació a Espanya era particular-
ment greu perquè els tribunals per a infants es van implantar tard (1918) res-
pecte als Estats Units (1899) i altres països europeus, on les doctrines correc-
cionalistes havien aconseguit una localització nova per a l'infant delinqüent.
Efectivament, aquests infants deixaven de ser considerats culpables mereixe-
dors de càstig, i obtenien la consideració de desemparats, amb dret a la tute-
la de la societat, i a una atenció especial i especialitzada en el triple vessant
judicial, mèdic i pedagògic.
Citació
El psicòleg Henri Joly és autor d'un llibre titulat Au delà des Pyrenées, en què escriu després
d'una visita a la presó de Sevilla:
"De esta prisión será mejor que nada diga. Ni lechos en que reposar, ni herramientas
para el trabajo; allí reina una promiscuidad y un amontonamiento de lo más ocioso y
sucio. Más que todo lo restante, el departamento en que diez y ocho niños y adolescentes
permanecen abandonados a sus propios instintos parte el corazón y subleva los sentidos".
Citat per F. Jiménez Moya (1904). La reforma penitenciaria y los jóvenes delincuentes.
Revista Contemporánea, CXXIX, 155-161.
A Occident, el model psicopedagògic o medicopedagògic ha estat pre-

dominant en la reeducació de menors durant gairebé un segle. Ha estat
el model que va treure els infants de les presons, els hospicis i altres ins-
titucions semblants, i que va obrir camins més enllà dels discursos tra-
dicionalistes caducs o dels entusiasmes irracionals del llavors nou dis-
curs emergent del determinisme biològic.
Metges, psicòlegs i pedagogs van participar en l'organització de moviments

aïllats, inspirats per un sentiment caritatiu assistencial amb un component
correccionalista important. Durant la segona meitat del segle XIX es detecten
a Europa organitzacions d'aquesta mena –anteriors a l'establiment dels tribu-
nals per a infants–, que se centraven en l'atenció social i psicopedagògica de
trinxeraires, adolescents i joves delinqüents o lliberts, per a aconseguir que es
reinserissin en la societat. Amb la institucionalització de la justícia de menors,
el nombre d'aquest tipus d'organitzacions creix notablement; és el cas de Save
the Children (Londres), el Protectorado del Niño Delincuente (Madrid), o les
Cases de Família (Barcelona), entre molts d'altres.
Podem concloure que la pedagogia correccionalista, amb la intervenció de ju-

ristes, metges, psicòlegs i educadors, acabarà obrint a la infància vies alterna-
tives als atzucacs on anava a parar irremeiablement des d'antic o a l'opció be-
neficoassistencial o a la juridicopenal.
3. L'eclosió del paradigma biologista i l'educació del

segle XIX
Els factors que van fer possible que la psicologia filosòfica derivés cap a una psi-
cologia experimental estan relacionats amb la generalització dels corrents bio-
logistes, implicats en la creació d'instruments teòrics i materials nous que van
provocar un desenvolupament espectacular de ciències naturals com la física,
la química o la fisiologia. La visió materialista, d'una banda, i l'evolucionista,
de l'altra, juntament amb les explicacions d'aquest biologisme generalitzat que
semblava voler fonamentar la nova visió de la ciència, van trobar en el posi-
tivisme d'August Comte el millor aliat.
Efectivament, l'experimentació biològica unida a les teories positivistes com-

tianes van conformar una simbiosi molt potent que va marcar les pautes d'un
mètode científic nou. Un mètode que, de manera certament espectacular, ha-
via d'impregnar no solament els plantejaments epistemològics de les ciències
naturals, sinó també els de les ciències socials i humanístiques. Dins d'aquest
marc, els metges fisiòlegs d'Alemanya, el Regne Unit i Rússia, principalment,
descriuran una nova psicologia científica i experimental a la darreria del segle
XIX.
El paradigma biologista va influir també en la pedagogia i en la sociologia.

Però la ciència de referència va ser la medicina, sens dubte la més ben situada
per a protagonitzar el procés de canvi cap a posicionaments positivistes en la
seva definició dels termes del nou mètode científic. Les proclames de Claude
Bernard a favor d'una medicina científica van ser la pauta per a projectes sem-
blants en el camp de la pedagogia, la psicologia, la sociologia i altres ciències
tant naturals com socials.
3.1. Biologia, pedagogia i qüestió social
Si la medicina marcava la pauta per a un desenvolupament generalitzat de les

ciències biològiques, la sociologia científica emergent dissenyava estils nous
a l'hora de tractar la qüestió social. Però la biologia i la sociologia no van arri-
bar a fonamentar edificis separats a l'Europa contemporània. Ja en un primer
moment la interconnexió teòrica desvetllava paral·lelismes entre les formes
biològiques i les socials, que, amb el temps, van influir en més d'un teòric de
l'educació social.
Biologia i sociologia tenen també una presència més o menys explícita en els
intents per a trobar una explicació al degeneracionisme i la deficiència psíqui-
ca des de l'antropologia física d'orientació positivista. Aquest corrent obtindrà
un gran protagonisme durant la segona meitat del segle XIX en el diagnòstic i
tractament de les conductes antisocials i la criminalitat. En aquest sentit, Ce-

sare Lombroso i Max Nordau van exercir una gran influència en la literatura
jurídica, psicopatològica, sociològica i educativa fins ben entrat el segle XX.
La reflexió biosociològica es fa present també en les teories correccionalistes,

en les quals imprimeix el referent biologista. La tradició correccionalista ha-
via tingut al llarg de la història representants insignes que s'havien mostrat
contraris al càstig i propugnaven alternatives reeducadores o correccionalistes
per a redimir els convictes. Però seran els juristes de final del segle XIX els que
sistematitzaran una teoria correccional i dissenyaran unes estratègies ben de-
finides per a aplicar la pena als subjectes infractors de la llei.
Un dels fruits de la consolidació del correccionalisme va ser l'acceptació

generalitzada de la necessitat d'una justícia especial per als menors. I
una de les seves manifestacions més visibles va ser la institucionalització
a Europa i Amèrica dels tribunals per a infants.
Entre els agents d'aquesta sistematització del correccionalisme destaca la figu-

ra de K. D. A. Röder, un krausista alemany que proposava la tutela del delin-
qüent per la societat, per tal de recuperar-lo per a la vida social. Les obres de
Röder van ser introduïdes a Espanya per Francisco Giner de los Ríos, jurista
correccionalista i pedagog, fundador de la Institució Lliure d'Ensenyament i
autor d'un text important per al tema que aquí es tracta, titulat La pedagogía
correccional o patologica (1900). En aquesta obra, Giner dóna una visió panorà-
mica del correccionalisme i analitza des de la filosofia i el dret els conceptes de
normalitat i anormalitat, fixant els termes en els quals s'havien d'establir les
relacions entre medicina i pedagogia, i oferint pautes per a formar professors
especialistes en aquest entorn.
Juntament amb Giner de los Ríos, el correccionalisme espanyol té figures

destacades com Concepción Arenal, Pedro Dorado Montero o Rafael Salillas,
tots amb implicacions clares en l'educació social. La dimensió internacional
d'aquests autors no permet, però, establir un fil conductor entre les seves obres.
Així, el correccionalisme espanyol es pot considerar un corrent eclèctic en
conjunt, conformat per individualitats brillants, que no va aconseguir vèncer
Rafael Salillas (1855-1923).
els obstacles que impedien a començament del segle XX afrontar les transfor-
macions que requeria el sector de la infància delinqüent, pel que fa a la pre-
venció, la correcció i els canvis institucionals.
Rafael Salillas
Rafael Salillas (1855-1923), antropòleg, metge i criminalista, impulsor de l'Escola de Cri-

minologia i de la revista La Nueva Ciencia Jurídica (Antropología y Sociología), va ser parti-
dari de la doctrina correccionalista. En la seva obra La teoría básica (bio-sociología), publi-
cada l'any 1901, tracta sobre la dimensió biosociològica de la ciència i presenta un ampli
estudi sobre tipologia social en el marc d'una teoria evolucionista de la societat, basada
no tant en el concepte d'organisme, sinó en el d'ordre estructural constructivista, lluny
de l'organicisme spencerià.
La implantació del correccionalisme i la seva concreció institucional va gene-

rar polèmiques interessants, l'anàlisi de les quals permet establir paral·lelismes
suggerents amb les que avui es plantegen davant les noves manifestacions del
desarrelament, la marginació o la delinqüència de la infància, l'adolescència
i la joventut.
3.2. Predomini del paradigma psicologista en educació
J. F. Herbart ja havia deixat entreveure, abans de l'eclosió del biologisme i el

positivisme, les possibilitats d'una psicologia científica en el seu Allgemeine Pä-
dagogik publicat el 1916, i, més clarament, en el llibre Psychologie als Wissensc-
haft vuit anys més tard. La influència de Herbart es fa palesa en l'obra del Gus-
tav T. Fechner, metge, filòsof, professor a la Universitat de Leipzig i descriptor
de les correlacions entre allò físic i allò psíquic. Més tard, Wilhelm Wundt,
també sota influència herbartiana, fundarà el seu laboratori de psicologia fisi-
ològica a la mateixa universitat alemanya.
En reflexionar sobre la fisiologia de les sensacions, Wundt s'havia plantejat el

paper del psiquisme en la informació que el subjecte produeix a partir de la
seva pròpia experiència, i obre la possibilitat de l'experimentació a la psicolo-
gia. Aquest procés el podem considerar revolucionari en la història del pensa-
ment psicològic, ja que, a mesura que el segle XIX avança, una ciència com
la psicologia –tradicionalment centrada en l'especulació filosòfica– inicia amb
gran celeritat el camí llarg i complex de l'experimentació a Europa i els Estats
Units, principalment.
Simultàniament a aquestes iniciatives alemanyes, al Regne Unit la reflexió na-

turalista contribuïa a expandir el biologisme amb les teories evolucionistes Wilhelm Wundt (1832-1920).
de Charles Darwin i amb les disquisicions dels fisionomistes, que intentaven

determinar les localitzacions cerebrals de la ment. En aquest context destaca
la figura d'Alexander Bain, filòsof i pedagog escocès, reconegut com l'artífex
intel·lectual del pas de la psicologia introspectiva a la psicofisiologia experi-
mental en el marc de la psicologia anglesa. Bain també és l'autor del primer
manual d'orientació positivista, que considera la pedagogia com a ciència de
l'educació (Education as a Science, Londres, 1872).
Per acabar, en aquesta breu narració dels inicis i evolució del nou paradigma
psicologista, no podem oblidar l'experimentació dels psicofisiòlegs objectivis-
tes russos. Entre d'altres cal esmentar Vladimir Bekhterev, fundador el 1885 de
laboratoris de psicologia experimental a Kazan i Sant Petersburg. Més enda-
vant apareixen les primeres clíniques psicològiques als Estats Units. I respec-
te a Espanya, destaquen en aquest sentit les incursions de Santiago Ramón y
Cajal en el camp de la psicologia fisiològica, la psicologia evolutiva o la psi-
cologia social.
Ja durant l'entresegle, l'arbre de la nova psicologia científica s'havia ramificat

fins a extrems inversemblants: psicofisiòlegs, conductistes, gestaltistes, psicò-
legs socials i psicoanalistes, entre d'altres, van abocar la psicologia a una crisi de
creixement que es feia present en diferents àmbits de la vida social; es va inici-
ar un procés de psicologització que perdurarà amb diferents graus d'intensitat
fins avui.
Un dels efectes d'aquesta situació va ser una psicologització creixent

de l'educació. Efectivament, la presència i el protagonisme de la psi-
cologia a les escoles, a les institucions d'educació especial i als centres
de reeducació fins ben entrat el segle XX, va afavorir la fonamentació
d'especialitats psicològiques, que s'identificaven com a psicologia de
l'educació, psicologia escolar o psicologia pedagògica, i dificultaven la
institucionalització d'especialitats pedagògiques com la psicopedagogia
o la pedagogia social.
3.3. Els inicis del discurs socioeducatiu contemporani
Una manera de calibrar la influència del pensament mèdic i psicològic en el

camp de l'educació social es dedueix de l'anàlisi dels seus orígens. En la tradició
socioeducativa trobem personatges, teoritzacions i actuacions identificables
des dels temps més llunyans de la nostra civilització, però la seva sistematitza-
ció i institucionalització universitària posterior és un fenomen contemporani.
Aquesta sistematització o ordenació discursiva té un origen divers, i la mirada
medicopsicològica té intensitats diferents depenent de l'àmbit de referència
en cada cas.
Així, la gènesi del discurs socioeducatiu contemporani es descriu de maneres

diferents depenent també de l'elecció de referents (fundadors, models, discur-
sos, països, etc.) pels quals opten els cada vegada més nombrosos historiadors
de l'educació social. Hi ha una certa unanimitat, però, en el moment de con-
cretar les circumstàncies històriques, polítiques, culturals, socials i econòmi-
ques, que van impulsar el naixement de la pedagogia social com a discurs teò-
ric, i el de l'educació social com la seva materialització pràctica i institucional.
Aquestes circumstàncies es poden resumir amb els enunciats següents:
• desenvolupament industrial,
• efectes dels conflictes bèl·lics,
• protagonisme de la infància,
• renovació pedagògica,
• pedagogisme polític,
• discursos higienistes i regeneracionistes.
Respecte a l'entorn teòric que acull o impulsa el naixement de la pedagogia so-

cial, haurem de convenir que no és unitari. Efectivament, les arrels pedagògi-
ques, polítiques, sociològiques, psicològiques, mèdiques, jurídiques o eticofi-
losòfiques, entre d'altres, aporten elements cabdals per a la primera fonamen-
tació del discurs socioeducatiu anterior a la institucionalització universitària.
I pel que fa als protagonistes, cal tenir present en primer lloc que, en molts
casos, els autors o els països de referència poden mediatitzar els fonaments te-
òrics inicials d'aquesta disciplina. D'altra banda, no podem oblidar la rica tra-
dició socioeducativa anterior a aquests inicis de la pedagogia social contempo-
rània. D'aquest període anterior, brilla la figura i l'obra d'un autèntic precursor,
Enrico Pestalozzi, pedagog suís, reformador social i fundador d'institucions
educatives destinades a acollir, educar i inserir en la societat infants margi-
nats. Pestalozzi, al contrari que Rousseau, integrava en la seva concepció de
l'educació tant la dimensió social com la individual.
Però el primer tractat de pedagogia social amb aquest nom (Sozialpädagogik) el

va escriure Paul Natorp, pedagog alemany i defensor d'un sociologisme peda-
gògic que defineix a partir de l'idealisme neokantià, ben present a la Universi-
tat de Marburg. Per a Natorp, l'individu és una abstracció, i centrar l'educació
en l'individu comporta perjudicis socials. Contra la concepció individualista
de l'educació de Locke i Rousseau, Natorp lliga l'educació a la comunitat, com
a dipositària del llenguatge i la visió del món, i com a raó necessària per a una
educació integral de la persona.
John Locke (1632-1704).
Contemporani de Natorp, a França destaca la figura d'Émile Durkheim, filò-

sof i sociòleg, defensor i descriptor de l'autonomia de la ciència sociològica
d'orientació positivista, al marge de l'organicisme biologista i al marge tam-
bé de contaminacions psicologistes. Durkheim va dedicar una part important
de la seva obra i de la seva dedicació professional a l'educació. Així, observa
una diferència fonamental entre la pedagogia, definida com a reflexió sobre
l'educació, i la ciència de l'educació, que no pot trobar el seu estatus científic
fora de la sociologia, en la qual cosa coincideix amb Natorp. Però, a diferència
d'aquest, Durkheim concedeix a la psicologia la possibilitat de tenir un paper
útil a l'hora de constituir les metodologies educatives.
Taula 1.Tendències del pensament socioeducatiu durant l'entresegle XIX-XX
Tendències Autors Obres de referència País
Idealista Paul Natorp Sozialpädagogik ('Pedagogia Soci- Alemanya

al', 1898)
Naturalista Paul Bergemann Pedagogia Social sobre la base ci- Alemanya

entificoexperimental (1909)
Aquesta taula, que amplia i complementa una proposta de Lorenzo Luzuriaga (Pedagogía Social y Política (1993, p. 44). Madrid:
CEPE), aporta informació sobre la preponderància d'Alemanya en la construcció del discurs socioeducatiu.
Tendències Autors Obres de referència País
Historicista Otto Willmann Didaktik als Bildungslehre nach ih- Alemanya

ren Beziehungen zur Sozialforsc-
hung und zur Geschichte der Bil-
dung ('Didàctica com a teoria de
la formació en les seves relacions
amb la investigació social i amb la
història de l'educació', 1889)
Nacionalista Ernst Krieck Esbós de la ciència de l'educació Alemanya

(1919)
Sociològica Émile Durkheim Éducation et sociologie ('Educació i França

Sociologia', 1922)
Política John Dewey Democracy and Education ('Demo- Estats Units

cràcia i Educació', 1916)
Aquesta taula, que amplia i complementa una proposta de Lorenzo Luzuriaga (Pedagogía Social y Política (1993, p. 44). Madrid:
CEPE), aporta informació sobre la preponderància d'Alemanya en la construcció del discurs socioeducatiu.
4. El segle XX i l'emergència de l'educació social com a

disciplina i com a professió
Les diferents propostes de sistematització disciplinar de l'educació social, la

seva institucionalització universitària com a especialitat pedagògica i el reco-
neixement social de l'estatus professional de l'educador especialitzat són fets
que cal situar al segle XX, i, principalment, a la segona meitat. Efectivament,
si ens fixem en els autors de referència, citats com a iniciadors d'estudis siste-
màtics sobre pedagogia social a final del segle XIX i començament del XX, ens
adonarem que gairebé tots van elaborar propostes de caràcter doctrinal, teòric.
La pedagogia social dels grans tractats de l'entresegle amb prou feines reflectia
la realitat del treball i l'educació socials que ja es duien a terme en la pràctica.
I és que, com explica bé Ricardo Nassif, l'educació és una necessitat soci-

al, però també una necessitat biològica. Aquesta evidència fa compren-
sible el desordre epistemològic de la pedagogia i la psicologia davant el
canvi paradigmàtic en la ciència del segle XIX, que va obrir les portes de
la teoria i la pràctica educatives a metges, psicòlegs, juristes i sociòlegs,
els quals es movien en espais fronterers de la pedagogia social.
Aquest escenari conté l'explicació de les fluctuacions de la pedagogia social

com a disciplina universitària. A Espanya, la presència de la pedagogia social
en els plans d'estudis d'escoles normals i facultats de pedagogia, cedeix el lloc a
una assignatura nova, la sociologia de l'educació, a final de la dècada de 1960.
El canvi significarà una reordenació terminològica més que no pas una reori-
entació científica. De manera que, davant la inoperància de la formació uni-
versitària, des de diverses instàncies s'impulsen institucions no universitàries
que constitueixen l'avantguarda de la formació d'educadors especialitzats fins
a la institucionalització de l'educació social com a especialitat universitària.
4.1. Entre la psicologització i la sociologització
De les reflexions contingudes en els apartats anteriors podem definir quatre

períodes en l'evolució de la teoria i la pràctica socioeducativa contemporània.
Aquests quatre moments marquen un procés que va de la psicologització a la
sociologització de l'educació, i del predomini de la moralització a l'equilibri
entre moralització i socialització. Les referències al segle XIX es justifiquen en
aquest apartat perquè, com és obvi, la continuïtat o discontinuïtat dels esde-
veniments en història no s'ha d'acomodar necessàriament en les divisions cro-
nològiques.
• El primer moment o període ocupa la primera meitat del segle XIX; i es

caracteritza per la continuïtat dels discursos i les pràctiques beneficoassis-
tencials de la Il·lustració, i per una presència gradual de metges higienistes
i frenopatòlegs que col·laboren amb organitzacions religioses. L'objectiu
socioeducatiu és moralitzar els infants marginats i desemparats.
• El segon període es pot situar en la segona meitat del segle XIX, i coincideix
amb l'eclosió del positivisme, el predomini del paradigma biologista, i la
consolidació inicial de la nova psicologia fisiològica. Aquests factors afa-
voreixen processos de medicalització i de pedagogització en el tractament
de l'anormalitat infantil. Metges i pedagogs es disputen el protagonisme, Jean-Marc-Gaspard Itard
(1775-1838).
principalment en entorns relacionats amb la protecció i la correcció de
la marginació i la delinqüència infantojuvenil, als centres pioners de la
pedagogia terapèutica, i als laboratoris d'experimentació psicofisiològica
i psicopedagògica. S'amplien els objectius socioeducatius, que, a més de
moralitzar, volen prevenir i reinserir.
• El tercer període, que omple aproximadament el primer terç del segle XX,
segueix dinàmiques semblants a les de la centúria anterior pel que fa a

objectius socioeducatius, però amb la inclusió, com a mínim, de tres fac-
tors nous amb presència significativa tant a Europa com als Estats Units:
la consolidació, expansió i ramificació de la nova ciència psicològica (amb Santiago Ramón y Cajal
(1852-1934).
el consegüent procés de psicologització sociocultural); l'expansió de mo-
viments de renovació pedagògica amb una orientació medicopedagògica
o psicopedagògica, i la construcció d'una ciència sociològica de base po-
sitivista amb lligams clars amb la biologia i el dret. Tots aquests factors
tenen una incidència significativa en el desenvolupament de la pedagogia
social del període, i ocupen un lloc preferent en el nou entorn científic
de la paidologia.
Sigmund Freud (1856-1939).

• El quart període recull l'esdevenir de la pedagogia social i la seva concreció
socioeducativa des de la postguerra fins a la institucionalització universi-
tària de l'especialitat. Les característiques més destacables d'aquest període
tan interessant són dues: d'una banda, l'esforç de la sociologia de l'educació
per a definir l'adjectiu social com a element organitzador d'allò que hauria
de ser l'educació social, juntament amb la concreció dels models de refe-
rència i de les metodologies d'intervenció dels educadors especialitzats; i
de l'altra, la superació del desordre epistemològic d'etapes anteriors, gràci-
es a la reordenació del sector. Aquesta reordenació obeeix a la síntesi d'un
consens que es va produint a partir de la institucionalització progressiva
de les disciplines en litigi, i a partir també d'una definició més acurada dels
espais d'intervenció dels diferents sectors professionals.
4.2. La visió mèdica i psicològica en la construcció del discurs

socioeducatiu
Arriba el moment d'acabar aquest recorregut, i la pregunta és: què queda avui
de la mirada mèdica i psicològica en l'educació social del segle XXI?
La resposta la trobem, implícitament, ja en Pestalozzi, potser el pedagog més

influent en la història de l'educació social contemporània. Enfront dels que
defensen la disjuntiva entre la preponderància d'una educació individual, psi-
cologista i moralitzadora, o la d'una educació social, comunitària i socialit-
zadora, el pedagog suís proposa una educació humanista integral. Hermann
Nohl, al seu torn, creu que la superació del dilema entre educació individual i
educació social passa per la síntesi que conté el concepte d'educació popular.
També Dewey és partidari de concepcions integradores dels dos extrems.
Les concepcions restrictives no s'acomoden a la síntesi humanista integrado-

ra, tant si es fan des de la psicopedagogia com des de la pedagogia social. La
primera no pot deslliurar-se dels ingredients socials del seu discurs, ni la sego-
na pot deixar de considerar el component individual que té. D'altra banda,
les millors taxonomies dels àmbits i funcions dels professionals de l'educació
social també recullen aquesta visió integradora.
La mirada mèdica i psicològica a la història de l'educació social descobreix

documents i monuments d'indubtable utilitat a l'hora de construir el discurs
socioeducatiu. Juntament amb alguns excessos provocats pels processos de
medicalització o psicologització, hem pogut veure com apareixen aportacions
discursives molt interessants des del camp de la medicina o de la psicologia,
adoptades per responsables de la pedagogia social en cada època. Així ho de-
mostra la llista dels cinc models d'educació social amb més projecció, propo-
sats per Paciano Fermoso (1994) en el seu llibre titulat Pedagogía Social: Funda-
mentación científica, publicat per l'editorial barcelonina Herder. Aquests cinc
models són: el model psicoanalític, el model conductista, el model comunis-
ta, el model crític i emancipatori i el model estructuralista; com a mínim, dos
d'aquests models mostren una base de procedència medicopsicològica.
Els excessos de la medicalització i la psicologització no poden amagar tampoc

la tasca abnegada o les bones pràctiques protagonitzades per metges i psicò-
legs, homes i dones conscients de la importància de l'educació que van dedicar
els seus coneixements i la seva professionalitat al servei de la naixent educació
social.
Resum
La mirada mèdica i psicològica a la història de l'educació social descobreix una

sèrie de punts de gran interès:
• Hi ha una presència mèdica i psicològica important durant llargs períodes

de la història, i una dimensió interdisciplinària entre el pensament peda-
gògic i el medicopsicològic, els quals han contribuït a fonamentar el dis-
curs sociopedagògic fins avui.
• Aquest pensament mèdic i psicològic ha arribat a conformar un dels pa-

radigmes interpretatius de l'Occident contemporani. No obstant això, els
processos de medicalització i psicologització han condicionat el pensa-
ment, els instruments d'anàlisi, i els models d'intervenció i control de
l'entorn socioeducatiu.
• L'aportació dels metges a l'educació de la societat s'estudia des de

l'antropologia mèdica i des de la tradició dels metges filòsofs, tot observant
alguns dels seus àmbits específics, com l'educació per a la salut, la protec-
ció dels infants o la correcció de la delinqüència infantil.
• El paradigma biologista va predominar durant bona part dels segles XIX i

XX, i va permetre sistematitzar i integrar les reflexions procedents de met-
ges i psicòlegs en les teoritzacions i les pràctiques de l'educació social.
• La narració i l'anàlisi de l'emergència de l'educació social com a discipli-

na i com a professió durant el segle XX dóna compte dels diferents mo-
dels d'intervenció, els àmbits d'actuació professional i les especialitats que
s'han anat generant en un model integrador d'educació social que té en
compte tant els aspectes individuals com socials del subjecte.
Bibliografia
Aichhorn, A. (1956). Juventud descarriada. S. Freud (Prol). Madrid / Buenos Aires: Martínez
de Murguía.
Llibre interessant sobre l'educació de joves marginats des d'una perspectiva psicoanalítica. El
pròleg aporta informació rellevant sobre la relació entre la psicoanàlisi i l'educació.
Álvarez-Uría, F. i Varela, J. (1986). Las redes de la psicología. Análisis sociológico de los códigos
médico-psicológicos. Madrid: Libertarias.
Un bon text per a reflexionar sobre conceptes com la medicalització i la psicologització, o

sobre els seus codis d'interpretació.
Bazzi, F. (1974). Saggio di ricerca interdisciplinare: Medicina e Pedagogia (da Platone alla
Montessori). Episteme, 2-4, 100-109.
Article pioner en l'establiment de les relacions interdisciplinàries de caràcter medicopedagò-

gic. Interessant per a trobar referències sobre metges pedagogs.
Fabre, M. (1997). Docteur Itard, héros controversé de l'educabilité. Les Sciences de l'Éducation,
XXX, 1, 35-42.
A partir de l'experiència d'Itard amb el nen salvatge de l'Avairon, l'article aporta elements
nous per al debat sobre les possibilitats i l'abast de l'educació especial i especialitzada.
Geremek, B. (1986). La piedad y la horca. Historia de la miseria y la caridad en Europa. Madrid:

Alianza.
Llibre ben documentat per a l'estudi de l'evolució del concepte de pobresa i de les reaccions
de la societat davant d'aquest fenomen endèmic.
López Piñero, J. M. (1973). Medicina, historia, sociedad (3a. ed). Barcelona: Ariel.
Una bona síntesi per a iniciar l'estudi de les connotacions socials de la medicina al llarg de
la història.
Millot, C. (1982). Freud antipedagogo. Barcelona: Paidós.
Interessant per a reflexionar sobre la problemàtica que s'estableix entre la pedagogia i la

psicoanàlisi.
Moreu, Á. C. (2008). Pedagogía y Medicina. Barcelona: Publicacions UB.
Recull de referències, reflexions interdisciplinàries, biografies de pedagogs, i una bibliografia

medicopedagògica molt extensa.
Santolaria, F. (1997). Marginación y educación. Historia de la educación social en la España mo-

derna y contemporánea. Barcelona: Ariel.
Exposició rigorosa i didàcticament interessant de la història de l'educació social a Espanya

durant les èpoques moderna i contemporània.

Modul 4 Historia

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Modul 4 Historia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

La mirada mèdica

1. Presència de la reflexió mèdica i psicològica en la història

2. Dels metges filòsofs als metges psicopedagogs........................... 14

3. L'eclosió del paradigma biologista i l'educació del segle XIX.. 21

4. El segle XX i l'emergència de l'educació social com a

A més de les aportacions de metges i psicòlegs a la construcció social del dis-

La medicalització i la psicologització –també la pedagogització– s'han consti-

Actualment, però, el que podem considerar més interessant i profitós d'aquesta

1. Saber identificar els aspectes mèdics i psicològics en la història de

2. Conèixer els àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa, i els seus

3. Reflexionar sobre l'evolució de la presència i les funcions de metges i psi-

4. Conèixer les aportacions a l'educació social de professionals de la medicina

1. Presència de la reflexió mèdica i psicològica en la

L'educació, com a element fonamental dels processos de socialització presents

Fins no fa gaire, la historiografia de les disciplines, tancades en els seus àm-

Wolf Lepenies (1977). Problems of a Historical Study of Science. A E. Mendelsohn i altres

1.1. De l'antiguitat clàssica grecoromana a la desaparició de

La inquietud humanista que es fa present en les aportacions dels primers fi-

Aquest context mostra tot un seguit de representants d'una psicologia mèdica

Efectivament, durant aquest període podem comprovar com Sorà d'Efes

Durant l'alta edat mitjana es va generar un trencament respecte d'aquesta di-

La història havia començat segles abans, durant el califat dels abbàssi-

El protagonisme de l'Espanya cristianomusulmana no és només vehicular pel

Trobareu referències curriculars de pares conscients en dues novel·les ben conegudes de

El lligam social d'aquestes controvèrsies epistemològiques es fa més vi-

1.2. L'època contemporània

La pràctica medicopedagògica durant el segle XVII es complementa amb les

tes d'aquests pedagogs preparen el terreny per a futures convergències entre

El panorama intel·lectual del set-cents presenta, des de l'àmbit de la pedagogia,

Exemples propers a l'entorn socioeducatiu durant el segle XVIII serien:

• la pedagogia política que es concreta en importants moviments d'educació estatal i

L'higienisme aconsegueix durant el segle XVIII un reconeixement que compar-

L'horitzó de l'higienisme es veurà enriquit gradualment pels efectes d'un

La història de la medicina, principalment en l'aspecte pediàtric, psiquiàtric,

Podem acabar aquest recorregut afirmant que la pràctica medicopeda-

1.3. Pedagogia, medicina i psicologia. La dimensió

Un esdeveniment important en aquest estudi el constitueix la fundació de la

Reflexionar sobre les circumstàncies de la gestació, l'evolució i el declivi de la

Actualment no hi ha paidòlegs en el nostre entorn, i la complexitat d'una

Psicòlegs, juristes, polítics, psiquiatres, pediatres, inspectors d'educació, pro-

de la seva parcel·la professional, difícilment pot aportar visions més globals,

És evident que falta una baula en la cadena responsable de l'atenció a la infàn-

És potser pensant en la superació d'aquest dèficit que, a final del segle

Els estudis paidològics perseguien una transdisciplinarietat amb dimensió so-

2. Dels metges filòsofs als metges psicopedagogs

L'antropologia mèdica descobreix que al llarg de la història hi ha hagut molts

L'expressió metges filòsofs

Ja en el Corpus Hipocraticum trobem extrapolacions discursives que tracten as-

Aquesta línia es mantindrà fins a l'època contemporània, que s'inicia amb

2.1. L'aportació dels metges a l'educació de la societat

científica sota el referent del positivisme. La medicina, amb Claude Bernard,

Un d'aquests àmbits nous de reflexió i d'intervenció serà la psicologia expe-

Claparède, descriptor de l'anomenada educació funcional, és autor d'un llibre

D'altra banda, i en l'ideal regeneracionista del període, els metges s'afegeixen

2.2. Àmbits de reflexió i intervenció medicoeducativa Manuel Tolosa Latour (1857-1919),

i, naturalment, també de l'educació. Aquesta presència i aquest protagonisme

La crítica social i cultural considera perjudicials aquests processos, encara que

dre tot tipus de problemes socials (pedagogització), que determinades orienta-

Les connotacions d'aquesta mena de processos es poden observar a simple

La presència d'aquests processos al llarg de la història recent dificulta el nostre

No entrarem en els interessants debats sobre les implicacions socials, políti-

2.2.1. L'educació per a la salut

La salut del cos i de l'ànima ha estat un objectiu permanent de la professió mè-