Sé mi cuerpo por mí: cuerpo, forma y plasticidad en la fenomenología del

espíritu de Hegel

CATHERINE MALABOU Y JUDITH BUTLER

❖ El fragment tracta sobre el problema del cos en la Fenomenologia de l'Esperit de Hegel.

❖ Fenomenologia de l’Esperit no hi apreix el cos de forma explícita (és una
exterioritat/”modo objetivo de existencia”).
❖ "Sigues el meu cos per mi" és una expressió que implica una substitució imperativa.

Al text, "substitució imperativa" es refereix a l'acte de delegar el propi cos a un altre o a un

objectes, és a dir, renunciar al control o possessió directa del propi cos. El terme "substitució"
implica l'existència d'un objecte o subjecte que assumeix el lloc del propi cos, mentre que
"imperativa" suggereix que aquesta delegació és una demanda o necessitat que no es pot
evitar o ignorar.

❖ Aquesta demanda crea un vincle perpetu entre els cossos.

❖ El capítol està coescrit per Butler i Malabou, que van intercanviar idees i opinions.
❖ Catherine Malabou i Judith Butler van escriure sobre diferents aspectes del cos en la
obra de Hegel.
❖ Malabou es pregunta si Foucault adopta una posició hegeliana sense adonar-se'n
(passant per Kojéve, Derrida i Butler).
❖ Butler es centra en la figura de la "forma" per a entendre el lloc del cos en Hegel.
❖ El debat es centra en la relació entre vida, forma i autoformació, i en la pregunta sobre si
el sí mateix ha de romandre unit o separar-se per a formar-se.

Catherine Malabou: “Desátame”

❖ Els termes "Amo" i "Esclau" a la Fenomenologia de l'esperit semblen ser noms

conceptuals per a "desapego/detachment" i "apego/attachment".
➢ Per demostrar que és una consciència i no una cosa o un objecte, una
consciència ha de mostrar que no està aferrada a cap existència específica, ni a
la individualitat comuna a tota existència.
➢ L'aferrament a la vida implica principalment l'aferrament al propi cos.
➢ El senyor és aquell capaç de desaferrament; l’esclau, en canvi, està esclavitzat
pel seu aferrament irrecuperable a la vida i, per tant, al seu cos.
➢ La qüestió a abordar és si l'aferrament sempre és la veritat de la desconnexió i si
la dialèctica pot produir la possibilitat d'una desconnexió absoluta de la vida i del
cos. La resposta d'Hegel a aquesta qüestió és ambigua. És sí i no. Sí, perquè el
senyor no té por de posar la seva vida en perill; no, perquè en última instància la
posició del senyor és insostenible i superada pel servent.
➢ El desaferrament sembla que és possible perquè el cos sempre està "fora de si
mateix". Això suggereix que el cos ja està sempre evaquat, prestat i viu en un
 altre lloc. La desconnexió del cos ja ha tingut lloc. No obstant això, és notable
que Hegel mai pronuncia la paraula "cos" a la secció de la Senyoria i la Servitut.
❖ Tres lectures de l’amo i l’esclau:
➢ Alexandre Kojève Introduction to the Reading of Hegel
➢ Jacques Derrida From General to Restricted Economy
➢ Judith Butler The Psychic Life of Power
❖ La qüestió de la ventriloquia - la presència de la veu pròpia en el cos de l'altre, la
conquesta de la pròpia identitat com un acte de robatori de la identitat de l'altre - és el
que està en joc en la Senyoria i la Servitud.

Hegel Read and Spoken by … Kojéve

❖ Kojève considera que el "cos pròpi/cos com a propi" apareix quan l'ésser humà s'allunya
de l'animal i lluita per aconseguir el reconeixement.
❖ La consciència de l’amo es desconnecta de la vida i adquireix una dimensió simbòlica i
conceptual a través d'aquesta lluita, mentre que l'altre consciència (la de l’esclau) es
queda sense aquesta dimensió.
❖ En aquesta lluita, la consciència de l’amo nega la seva animalitat i es desvincula del seu
contingut biològic, és a dir, del seu cos natural.
❖ El que és pròpiament humà és allò que està desconnectat del cos: el "concepte" o el
"sentit" que no té cap contingut empíric i per tant és universal.
❖ La paraula esdevé el cos espiritual genuí1 i encarna l'esperit.

Aquest punt es refereix a la idea que, per a Kojève, la paraula esdevé el cos espiritual genuí, i
encarna l'esperit. Segons Kojève, una vegada que el simbòlic s'ha separat del biològic, la
separació existeix per si mateixa com el poder del llenguatge. Les paraules es poden deslligar
del contingut empíric i material que designen, es poden combinar i recombinar, es poden
substituir mútuament. Les paraules esdevenen els autèntics cossos espirituals i encarnen
l'esperit.
Segons la lectura de Kojève de Hegel, el que defineix realment l'ésser humà és el que està més
enllà del cos, com ara el "concepte" o el "sentit", els quals estan despullats de qualsevol
contingut empíric o biologic i, per tant, són universals. Aquest sentit es pot separar de qualsevol
context gràcies al llenguatge, que permet diferenciar el simbòlic del biològic i que, en si mateix,
és el poder de separació.

1
Imagineu que una persona està pensant en un gos. Aquesta persona té una imatge mental del gos, una
idea o concepte del que és un gos. Aquesta imatge mental, aquesta idea o concepte, és el que es coneix
com a "cos espiritual genuí". No té una existència material o física, sinó que és una abstracció que
existeix en la ment de la persona.
Ara, imagineu que la persona descriu el gos a algú més amb paraules. Les paraules són la forma en què
la persona dóna forma a la seva imatge mental i la comunica a una altra persona. Les paraules, en
aquest cas, són el que encarna l'esperit o el "cos espiritual genuí".
En resum, el "cos espiritual genuí" és una abstracció o concepte que existeix en la ment, mentre que
l'encarnació de l'esperit és el procés en què es dóna forma a aquesta abstracció a través del llenguatge o
altres formes d'expressió.
 ❖ Kojève fa parlar Hegel sobre els termes "humà", "animal", "sentit" i "llenguatge", que són
absents a la seva obra.
❖ El cos empíric apareix i desapareix sota el nom de "corpus" entès com a text.
❖ El detachment/desapego absolut de la vida i el cos és impossible per a Hegel segons
Kojève i Derrida.
❖ Però Kojève afirma que és possible i impossible alhora, ja que és possible desconnectar
el simbòlic del biològic, però a la vegada no és possible ja que la consciència ha de
romandre connectada a la vida per obtenir el reconeixement que cerca.

“To Maintain Oneself in Life…” (Derrida)

❖ Derrida conclou (llegint Kojève) que la vida ha sobreviscut a través d'un engany de la
raó. La vida natural o biològica ha estat substituïda per una vida simbòlica essencial que
es manté allà i que es relaciona amb la constitució de la consciència de si mateixa, la
veritat i el significat.
➢ “The truth of the master is in the slave.”
❖ Consciència amo mediada per l’esclau a través del treball. Quina és la relació
entre treball i desig en aquest fragment?
La conciencia del señor no es verdaderamente independiente porque requiere la
mediación del apego del esclavo a la vida. El esclavo trabaja para satisfacer el deseo de
su amo y proporcionarle un consumo placentero. Lo que sucede a través de su propio
trabajo es que el esclavo trabaja en la "Cosa", "la elabora", y así aprende a "inhibir" su
propio deseo, a "retrasar" su satisfacción y la desaparición de la cosa. Mantenerse en la
vida no tiene el mismo significado al comienzo y al final del relato de la relación de señorío
y servidumbre. Primero, significa que el esclavo no puede arriesgar su vida. Al final,
significa que el resultado del trabajo es la necesidad de preservar paradójicamente la
verdad del gesto del amo. El amo desea suprimir su propia vida. El siervo preserva esta
supresión a través de su trabajo y así produce la verdad de la conciencia del amo. Se
opone a "la negatividad abstracta" "la negación característica de la conciencia, que
cancela de tal manera que preserva y mantiene lo que está subsumido, y así sobrevive a
su ser subsumido... En esta experiencia, la autoconciencia se da cuenta de que la vida es
tan esencial para ella como la pura autoconciencia".

❖ Bataille troba còmic aquest el desaferrament que condueix a un excessiu aferrament.

❖ La rialla de Bataille transgredeix el significat i les dialèctiques i posa de manifest la
diferència entre l’amo i la sobirania.
❖ El desafferament absolut implica desprendre's de les dialèctiques i de l'ontologia
hegeliana i implica una estratègia de supressió que imita .
❖ La sobirania és el mim o simulacre de la senyoria que no es pot integrar en cap sistema.
(l’amo és el simulacre del soberà?)
❖ El cos és el “punt cec” o “punt de no reserva” de les dialèctiques, aferrat a res i sense
voler mantenir-se, i sempre està perdut en desig excessiu.

El "punt de no reserva" de la dialèctica es refereix a un concepte filosòfic de Georges Bataille i

Jacques Derrida que descriu un límit o punt cec a la dialèctica, que no es pot superar o
transcendir. En altres paraules, és un punt en l'experiència humana que no es pot entendre o
explicar plenament mitjançant la raó i el llenguatge, perquè és més enllà dels oposats o
contradiccions que defineixen la dialèctica. Segons Bataille i Derrida, aquest punt es troba a la
immediatesa de la vida, el plaer, el consum, la despesa (dépense) i l'erotisme, i es relaciona
amb el cos i les seves sensacions. Aquest concepte s'oposa a la idea hegeliana que la
dialèctica pot resoldre totes les contradiccions i arribar a una síntesi final, ja que suggereix que
hi ha un límit més enllà del qual la raó i el llenguatge no hi poden anar. La crítica derriliana és
que si Hegel hagués posat el cos la dialèctictia no es podria donar perquè el cos és allò que no
pot superar -el pots superar a través de la mort- però la dialèctica esquiva la mort, esquiva la
superació del cos

❖ Ningú pot ser el meu cos en el meu lloc, i la mort és pròpia.

❖ La escriptura soberana està subordinada a res ni a ningú i renuncia a l'eliminació del
text escrit.

"Escriptura soberana" és un concepte proposat per Jacques Derrida que es refereix a un tipus
d'escriptura que no està sotmesa a cap sistema o autoritat. Aquesta escriptura no forma una
totalitat i no està subordinada a ningú o res. A diferència de la "vida simbòlica" que Hegel
descriu en la seva obra, l'escriptura soberana no esdevé un substitut de la vida biològica o
natural, sinó que està directament lligada a ella.

Per Derrida, la "vida simbòlica" és una vida "essencial" que està lligada a la vida biològica, però
que la frena i la fa treballar per a la constitució de la consciència de si mateixa, la veritat i el
sentit. La vida simbòlica és un substitut de la vida natural o biològica, que demostra la
impossibilitat d'un desenganxament absolut quan es pensa dins de la dialèctica.

Un exemple clar de "sovereign writing" podria ser l'escriptura que no està sotmesa a cap norma
o regla, que és creativa i innovadora, i que busca expressar la singularitat i la llibertat de
l'escriptor. Aquesta escriptura no està limitada per la necessitat de significat o seriositat, sinó
que pot ser "nonsense" o fins i tot una burla de la mateixa escriptura. Així, la "escritura
soberana" busca desafiar i trascendir la limitació imposada per la dialèctica, permetent una
expressió lliure i autèntica.

“A Set of Consequential Erasures…” (Butler)

❖ Butler proposa una estratègia de lectura de Hegel que difereix de les interpretacions de
Kojève i Derrida, però també comparteix certes interpretacions.

❖ Butler sembla compartir l'anàlisi de Kojève sobre el sacrifici del cos.

En aquest sacrifici parla de la relació entre el cos i la vida. Segons aquesta teoria, és
impossible suprimir completament el cos dins dels límits de la vida. Això significa que,
encara que el cos pugui ser negat, ha de ser preservat de alguna manera. Així, la
preservació del cos que es nega sembla apropar a Butler a la conclusió de Kojève sobre
la importància del treball per donar significat a les coses que es creen. L’esclau veu en
 el que crea una confirmació de la seva pròpia activitat formativa, i així es reapropia del
seu cos a través de la producció.

❖ La relació amo i esclau implica la substitució corporal de l'esclau per l‘amo, però
aquesta substitució no produeix una veritable autonomia de l'esclau (“this autonomy is
the dissimulated effect of the lord’s”).
❖ El treball (la marca) que l'esclau posa en les coses que produeix és propietat de l’amo, i
la lectura que l'esclau fa d'aquestes marques no té un valor substancial.
❖ Butler distingeix dos moments en la relació amo i esclau, que corresponen a: i) una
evolució dialèctica de la substitució corporal, ii) una doble relació amb la mort.
❖ En el primer moment, la mort és una amenaça externa; en el segon, és el destí de
l'esclau com a consciència mortívola.
❖ Finalment, l'esclau es converteix en una consciència mortal, i la seva producció té una
significació positiva i negativa, ja que té tant un valor afirmatiu com un valor de por.

Resum: En lloc de desenvolupar una teoria del cos essencial i simbòlic (el cos significatiu que
substitueix el biològic), com fa Kojève, Butler desplaça el que per a Kojève és el telos de la
servitud: la possibilitat paradoxal de desvinculació a través del llenguatge incorporat a la cosa
treballada com a "signatura" significativa, és a dir, a través de les marques o empremtes de
l'esperit en l'objecte. Per a Butler, l’esclau descobreix el seu propi cos com un conjunt
d'empremtes esborrades i, per consegüent, com el lloc de propietat deconstruït. Aquesta
aventura del significat com a procés d'esborrament porta el siervo a interioritzar la seva finitud.
Això significa també que la desvinculació exitosa (encara que mediatitzada per l'afecte) i la
sobirania no són possibles. Butler qüestiona no només la desvinculació absoluta (que també és
qüestionada per Kojève), sinó també la desvinculació mitjançada per l'afecte en la qual Kojève
creu.

2. Foucault and Stubborn Attachment

En aquest fragment, Malabou analitza com per a Butler la qüestió de la llibertat des d'una
perspectiva foucaultiana, la qual se centra en la noció "subjectivació". Això implica estudiar els
mecanismes reguladors que produeixen i mantenen els subjectes. Butler mostra que la teoria
de la formació del subjecte de Foucault és deutora de Hegel, tot i que Foucault rebutja
qualsevol mena de relació amb Hegel en el seu relat d'aquesta gènesi.

Butler també posa en dubte la idea que el “desapego/detachment/desaferrament” pugui tenir

l'última paraula. Tant Kojève com Derrida pensen que el detachment és irredutiblement
inseparable l'aferrament (apego/attachment)
- Kojève pensa que l'aferrament acaba dominant el desaferrament, en la mesura que la
llibertat i el poder són assolits pel esclau.
- Derrida pensa que l'apegament acaba dominant el desaferrament per a Hegel, però que
aquesta dominació sembla ser el resultat d'una fallida, la fallida d'aprehendre
filosòficament la visió que Bataille ens ofereix d'un desaferrament més profund que ell
anomena "soberania".
No obstant això, Butler dubta que això sigui veritat. En la seva anàlisi, el desaferrament es
troba íntimament lligat al aferrament i no té la última paraula.

Al final de la "Senyoria i esclavitud", l'esclau es reconeix a si mateix com a ésser transitori,

subjecte a la mort. La dualitat de la consciència ja no es representa per dues consciències
existents i en lluita: ara està interioritzada i es reconeix com a estructura mateixa de la
consciència. La interiorització de la finitud implica prendre consciència de l'existència corporal.
Per a l'esclau, conèixer i interioritzar la seva transitorietat gràcies a la "por" implica que ha
reintroduït el seu propi cos, el que reintrodueix un nou tipus de substitució corporal. La
substitució corporal no acaba amb l'alliberament de l'esclau de la amenaça externa del mestre.
El rebuig del cos esdevé ara la forma mateixa de la consciència del llaç: "Encara que el cos no
sigui sotmès com a eina externa de treball, segueix estant deslligat de la consciència [al mateix
temps que aquest deslligament sembla ser la estructura mateixa de la consciència].
Reconstituït com a alienació interior, el cos es manté gràcies al seu rebuig com allò que la
consciència ha de continuar rebutjant ".

La interiorització del cos negat, també del lloc del plaer, produeix aquest mateix rebuig com una
norma ètica. L'influx ètic es pot considerar com la versió dialècticament subsumida de l'influx
d'encarnació ("ets el meu cos per a mi"): el rebuig i l'eliminació del cos s'ha convertit ara en
l'operació pròpia de la consciència. Així, la por crea la nova norma, per a la consciència,
d'aferrar-se al seu propi cos, ja que necessita aquest cos per a rebutjar-lo. Aquesta nova forma
d'adhesió a un mateix mitjançant el rebutjament de si mateix es converteix en una norma moral
i reguladora.

Per a Foucault, la "subjecció" presuposa la supressió del cos, així com el rebuig d'aquesta
mateixa supressió, ambdues operacions creant la norma o el conjunt de normes com a tal.
Sabem que Foucault no està d'acord amb Hegel en un punt essencial: segons Foucault, aquest
"mantenir la negació", que preserva el que nega, no és possible. No funciona precisament
perquè la repressió genera els plaers i desitjos que intenta regular. Aquesta proliferació no
subsumible és, per a Foucault, el que falta en l'explicació d'Hegel. Per a Foucault, no es tracta
que la negació preservi el negat, sinó que la repressió genera primer el que es regula.

Foucault posa de manifest la possibilitat de resistir a la regulació des de dins, aquesta

resistència equival a un cert tipus de desvinculació, el dels plaers. Cada tipus de vinculació
corporal estaria subjecte a una normativitat que busca controlar el desig i les pràctiques
sexuals. Segons Foucault, això esdevé una forma de poder que busca imposar una
determinada moralitat a la societat. Per tant, Foucault proposa que la resistència als
mecanismes de control passa per una llibertat dels plaers, per la capacitat de desvincular-se
dels cànons imposats i de crear noves formes d'expressió sexual. D'aquesta manera, la
resistència a través dels plaers esdevé una forma de lluita per la llibertat individual i la
transformació social.

Finalment, Butler parla de la "subjecció" de Foucault, que presuposa la supressió del cos, així
com la negació d'aquesta mateixa supressió. Això produeix una norma ètica que esdevé el
marc regulatori del subjecte. Foucault afirma que aquesta "subjecció" estructurant esdevé la
condició de la subjectivació moral. Així, el subjecte es divideix del seu propi cos, però necessita
aquest mateix cos per mantenir aquesta operació de divisió. Butler també qüestiona la teoria de
la repressió de Foucault, que falla en regular els desitjos i plaers dels subjectes i acaba
generant més pràctiques moralitzadores.

Butler comenta que, malgrat les diferències entre Foucault i Hegel, la versió foucaultiana de la
desvinculació genera una nova forma d'attachament a les normes. Aquesta nova norma de
desvinculació és una forma de subjecció que produeix la proliferació de plaers desvinculats i
imprevisibles. Foucault està en deute amb les teories de Hegel i Freud sobre la repressió, però
critica aquesta hipòtesi. La lògica de la subjecció implica que l'instrument de la repressió
esdevé la nova estructura i objectiu del desig. El règim regulador explota sempre la voluntat
d'attachament a allò que busca reprimir. L'attachament sempre juga un paper important en la
subversió i la producció de normes. Hegel respondria a Foucault afirmant això.

3. Conclusion: Plasticity and Hetero-affection

Hegel no concibeix el subjecte individual com una unitat diferenciada en les seves formes
transcendental i empírica (i corporal). No considera la consciència com el lloc de la
permanència de la auto-identitat dins del flux canviant de successió, permanència que genera
el sentit bàsic de la ipseitat. La ipseitat o autoafectació no es dona com una estructura
preexistent necessària de la subjectivitat.

En aquest fragment, Malabou parla de la plasticitat del subjecte, una característica que es
descriu com la capacitat de donar i rebre forma al mateix temps. Això porta a una disjunció
entre la forma donada i la forma rebuda, cosa que es manifesta en la forma en què el subjecte
modela el seu propi cos i, al mateix temps, sembla negar que això sigui obra seva. Aquesta
plasticitat del subjecte està relacionada amb la naturalesa contradictòria de l'heteroafectació,
que és a dir, l'afectació per factors externs2.

Malabou argumenta que aquesta característica del subjecte és present en tota la

Fenomenologia de l'esperit de Hegel, en la qual la identitat individual es presenta com una
disjunció paradoxal de la qual es deriva la bogeria. Així, el cos es percep com un ésser
estranger que entra en contradicció amb la unitat del subjecte. No obstant això, al final de la
Fenomenologia de l'esperit, el subjecte aconsegueix una forma de desvinculació absoluta que
es descriu com a Aufgeben, una forma de deixar anar el propi ésser. Aquesta desvinculació
absoluta sorgeix com a resultat d'un abandonament que no porta a cap mena de reafirmació del
subjecte, sinó que el subjecte es converteix en una entitat anònima i sense interioritat.

2
heteroafecció es refereix a la capacitat del subjecte de ser afectat per forces externes, com la societat,
la cultura i els altres individus, i a la seva incapacitat de controlar totalment aquestes afectacions. El
terme també implica una certa contradicció interna en el subjecte, ja que aquest pot modelar-se a si
mateix però al mateix temps pot ser modelat per forces externes. En general, la heteroafecció descriu la
relació complexa i dinàmica entre el subjecte i el seu entorn social i cultural.
 Judith Butler: What Kind of Shape Is Hegel’s Body in?

El text planteja la qüestió de com es relacionen dos termes separats però interconnectats, i si la
vida individual de cada un està completament esgotada per aquesta estructura relacional. La
descoberta d'una altra consciència fora de si mateixa (d’un jo mateix) porta a la revelació que
no és una entitat exclusivament delimitada per l'espai, sinó que té la capacitat d'aparèixer en
altres llocs. Aquesta experiència també implica la pèrdua de si mateixa i la reduplicació d'un
mateix, així com la troballa d'un límit a allò que es pot considerar "jo". Explicació Sartriana:
l’altre té accés a una part del meu jo al qual jo no tinc accés (això vol dir que hi ha jos en els
altres -reduplicació- i que hi ha una pèrdua de mi mateix)

Butler diferencia les nocions de percepció i comprensió en Hegel, i es posa èmfasi en la idea
que una cosa només pot ser determinada si es diferencia d'altres coses, i que la seva forma es
manté i s'assumeix en la mesura que no és una altra forma. Es tracta de la noció de
determinació en relació amb la forma i la relació amb altres “coses determinades”
(indeterminació seria indiferenciació).

Tema: "la Cosa" i la seva dependència de les altres coses per ser definida com a independent.
Això implica que la seva forma determinada deixa de ser important quan es relaciona amb
altres coses, ja que la relació és més important que la determinació. Així, la forma de la Cosa
depèn de la seva relació amb altres coses i no només de la seva determinació.

En aquest fragment, Butler parla del pas de la percepció a l'enteniment i de com la concepció
de la forma d'una cosa està relacionada amb la seva determinació en el pensament de Hegel.
El text examina la relació de la diferència que és constitutiu en les coses i el principi que les
uneix, i com aquest principi es relaciona el “pensament” que s’enten a sí mateix com a dividit. A
través d'aquest procés, es planteja la qüestió de la relació entre el món sensible i el món
suprasensible. La noció de diferència en Hegel no és estàtica i està relacionada amb
l'autoconsciència, que esdevé un element clau en la comprensió de la relació entre aquests dos
mons.

És important fer notar com la lectura que fa Butler de Hegel de la idea d'una relació i un procés
de diferenciació que defineixen allò que "és" la forma qüestiona la noció de forma com a
restrictivament espacial i estàtica. Sembla que hi ha una operació temporal en la "forma" i
també un conjunt de relacions que impliquen pensar en els intersticis (“allò que hi ha entre” )
entre formes com a part del que defineix la forma en si mateixa. Per tant, sembla ser que Hegel
en certa sentit s’oposa la manera d’entendre la forma com a quelcom autosubsistent o existent
(ja donat). La "infinitud de diferència" és central per entendre el que és la forma, ja que
constitueix una essència que no es pot reduir a la seva existència particular. La forma, per tant,
oscil·la entre la seva existència particular i l'infinit, i aquesta oscil·lació esdevé la seva
característica definidora.

Aquí Butler fa un gir: quan Hegel es refereix a la forma, s’està referint en realitat al cos? Es
discuteix la relació entre forma i vida en la filosofia de Hegel. De la mateixa manera que la
determinació -en tant que posterior a la diferenciació i la relació- és important per entendre els
objectes, la vida per preservar-se ha de determinar-se però no pot desvincular-se de la seva
relació amb les altres vides. No hi ha desaferrament absolut però tampoc aferrament absolut
perquè no pot ser entesa només en referència a una vida determinada.

Parla de la relació amb l’especie (no hi entraré): relació jo, universal i vida

El problema de la identitat i la diferència que sorgeix quan el “jo” es troba amb un altre “jo” que
és independent i alhora semblant. Aquesta situació posa en qüestió la certesa del “jo” sobre si
mateix i el seu lloc en el món. El fragment relaciona aquest problema amb el desig i la vida
corpòria, i suggereix que el “jo” ha d’acceptar la seva duplicació com a part de la seva veritat.
(tornem a la problemàtica del principi)

s'explora el sentit de la duplicació del “jo” quan es troba amb un altre “jo” independent. Aquesta
situació qüestiona la certesa i la permanència del “jo”, ja que la seva vida pertany a un procés
de diferenciació que el precedeix i l’excedeix . A més, el “jo” està lligat a altres vides que el
desafien i el fan desitjar, témer i odiar. Així, el “jo” és alhora una forma determinada i una forma
indeterminada.

Aferrament ha de ser aferrament a un cert desaferrament que és el canvi

(dinamisme/esdevenir).
El desaferrament es contradictori i no hi ha aferramen absolut.
L’aferrament absolut també és contradictori, perquè (afferrament al desig / a la constingència)

RESUM FINAL DE TOT

Kojeve: funciona el desaferrament.

Derridaile: No funciona el desaferrament perquè la dialèctica no s’atraveix a ser soberana i a
superar el cos.
Butler: no hi ha desaferrament possible, només hi ha el fer veure que hi ha l’aferrament (hi ha el
gest d’amagar l’aferrament)
Foucault: Segons Malabou, Butler diu que Foucault és hegelià i per tant que hi ha desfarrement
(a través de la proliferació de plaers)
Malabou: l’aferrament absolut tampoc és possible.
Butler: ok.