Expliquem

La força de les mans sobre aquesta Què és una força?

argila provoca que canviï de forma.

Una força és una interacció —en forma d’estirada o d’empenta—

d’un cos sobre un altre cos.

Perquè hi hagi una força sempre són necessaris dos cossos: un que
l’exerceixi i un altre que la rebi.
No és possible percebre les forces directament, sinó que les reconeixem
a través dels efectes que provoquen sobre els cossos, que poden ser:

Canvis de forma, és a dir, deformacions o fractures.

Canvis en el moviment, és a dir, acceleracions (incloent-hi desac-
celeracions i girs).
Les forces es mesuren amb dinamòmetres i la unitat de mesura és el
newton (N).
Galeria
1 N és la força necessària per proporcionar una acceleració
d’1 m/s2 a un cos d’1 kg de massa.

Per tocar el piano, premem les te· El vent exerceix una força sobre les L’imant exerceix una força sobre La força que exerceix la corda fre·
cles fent que es moguin cap avall. fulles de les palmeres i les posa en el clip, a distància, i provoca que narà la caiguda del saltador.
moviment. aquest clip es mogui cap a l’imant.

El vector força
Per descriure una força no és suficient d’indicar-ne la intensitat, és a dir,
el valor en newtons.
No és el mateix llançar una pilota amb una força de 20 N cap a la teva
porteria que cap a la de l’altre equip.
La força és una magnitud vectorial. A més d’intensitat, té direcció,
sentit i punt d’aplicació. Les forces es representen mitjançant vectors.

science-bits.cat 15
 Galeria

Intensitat Direcció
Com més gran és la intensitat o mòdul d’una força, més llarg ha de ser La direcció d’una força és una línia imaginària que conté el vector
el vector que la representa. que la representa. La direcció pot ser vertical, horitzontal o diagonal.
Aquestes taronges pesen més que les pomes. Per això el vector que Aquestes javelines indiquen la direcció de la força amb què seran
representa el seu pes és més llarg. llançades.

Sentit Punt d’aplicació

Un cop fixada la direcció, la força pot tenir dos sentits. El cap de la És el punt del cos receptor on s’aplica la força i d’on parteix el vector
fletxa indica el sentit correcte. que la representa.
Quan estiren, els dos equips exerceixen forces en una mateixa direcció Les forces per contacte s’apliquen en el punt en què els dos cossos en-
però de sentit contrari sobre la corda. tren en contacte. En les forces a distància, com el pes i la força mag-
nètica, es considera que el punt d’aplicació és el centre de masses del
cos que rep la força.

"
Per referir-nos a una força com a vector escrivim F. En canvi, per refe-
rir-nos només a la seva intensitat, escrivim F.

Força resultant
Vídeo
Quan diverses forces actuen sobre un mateix cos, produeixen un
únic efecte.

Aquest efecte és el mateix que produiria una única força imaginària que
fos el resultat de combinar totes les forces reals que actuen sobre el cos.

Aquesta força imaginària es denomina força resultant.

16 science-bits.cat
El punt d’aplicació de la força resultant és el centre de masses del cos.

Quan les forces que actuen sobre un cos no produeixen cap efecte sobre
seu, diem que està en equilibri. En aquest cas, les forces es contraresten
i la força resultant és nul·la.

Composició de forces
L’operació de combinar forces s’anomena suma o composició de for-
ces. Per fer-la podem utilitzar mètodes gràfics o numèrics.

Mètodes gràfics
És possible obtenir la força resultant de dues o més forces partint de la Vídeo
representació gràfica dels seus vectors. Per fer-ho podem utilitzar dos
mètodes equivalents:

Mètode del paral·lelogram El vector resultant es dibuixa amb el mateix

Aquest mètode permet compondre forces de origen que els vectors originals i l’extrem, en
dues en dues. el vèrtex oposat del paral·lelogram.
Els dos vectors que s’han de compondre se
situen compartint origen. A partir d’ells es
Vídeo
dibuixa un paral·lelogram, de manera que
els vectors siguin dos dels seus costats.

Mètode dels vectors consecutius El vector resultant té l’origen a l’origen del

Aquest mètode permet compondre dues o primer vector i l’extrem, a l’extrem de l’últim.
més forces alhora.
Es col·loca l’origen d’un dels vectors a l’ex·
trem de l’altre, sense modificar cap de les
direccions.

science-bits.cat 17
 Animació Mètodes numèrics
És possible calcular numèricament la intensitat de la força resultant. Els
càlculs per fer-ho són relativament simples si les forces a compondre són
paral·leles o perpendiculars:

F 1 = 75 N F 1 = 75 N
F2 = 50 N F2 = 50 N

F R = F2 + F 1 = 125 N F R = F 1 − F2 = 25 N

FR = F2 + 
F1 
FR = F2 + F1

Forces paral·leles Podem comprovar gràficament que, si les

Podem comprovar gràficament que, si les forces tenen sentits oposats, la intensitat de
forces tenen el mateix sentit, la intensitat la força resultant s’obté restant a la força de
Animació de la força resultant és la suma de les seves més intensitat la intensitat de l’altra força.
intensitats.

F 1 = 80 N F 1 = 80 N
   F2 = 60 N    F2 = 60 N
F R = F 1+ F2 F R = F 1+ F2
F R = F 12+ F22 = 100 N
 
F1 F1
 
F2 F2
 
FR FR

Forces perpendiculars Mitjançant el teorema de Pitàgores podem

Podem comprovar gràficament que el vector
resultant de compondre dos vectors perpen·
diculars és la hipotenusa d’un triangle rec·
tangle els vectors originals del qual són els
catets.
calcular el mòdul del vector resultant com
l’arrel quadrada de la suma dels mòduls dels
vectors originals al quadrat.

Descomposició de forces
L’efecte de diverses forces actuant alhora sobre un objecte pot ser re-
presentat per una única força. De la mateixa manera, l’efecte d’una úni-
ca força sobre un cos pot ser representat per la combinació de diverses
forces.
L’operació d’obtenir, a partir d’un vector, diversos vectors l’acció conjun-
ta dels quals equival a la de l’original s’anomena descomposició.

Els vectors en què es descompon el vector original s’anomenen

components.

18 science-bits.cat
La descomposició acostuma a fer-se en dos components perpendi-
culars.
Vídeo
Això facilita l’anàlisi de situacions complexes en què les forces no són
paral·leles ni perpendiculars entre elles.
Per descompondre una força en dos components s’aplica el mètode del
paral·lelogram a la inversa.

  
F F F

Podem descompondre la força que exerceix Tracem dues rectes perpendiculars que passin Tracem rectes paral·leles a les anteriors que
el cordill sobre el bloc de fusta en dos com· per l’origen del vector i que tinguin les direcci· passin per l’extrem del vector.
ponents perpendiculars. ons en què el volem descompondre.

  
F F1 F


F2

D’aquesta manera, queda construït el paral· Finalment, dibuixem els components sobre
lelogram, que és un rectangle si els compo· els costats del paral·lelogram adjacents a
nents són perpendiculars. l’origen del vector.

Les lleis de la dinàmica

Galeria
Diferències entre equilibri i repòs

La dinàmica estudia el moviment dels cossos i la seva relació amb Equilibri

les forces que l’originen. Repòs

Abans d’estudiar les lleis de la dinàmica —també anomenades lleis de

Newton—, distingirem aquests conceptes:

Un cos està en repòs si no es mou, és a dir, si no canvia de posició
respecte a un sistema de referència.

Un cos està en equilibri si totes les forces exercides sobre ell es Tots els cossos en repòs, com
aquesta llançadora espacial, estan
compensen, de manera que la força resultant és nul·la.
en equilibri: la força resultant sobre
ells és nul·la.

science-bits.cat 19
 Un cos en repòs sempre està en equilibri, però un cos en equili-
bri pot no estar en repòs.

Un cos en equilibri, o bé està en repòs o bé es mou sense variar ni la

intensitat, ni la direcció ni el sentit de la velocitat.

Primera llei de Newton

Vídeo
La 1a llei de Newton estableix que si sobre un cos no hi actua cap
força —o si la resultant de totes les forces que actuen sobre seu és
nul·la—, la velocitat d’aquest cos no variarà.

Així doncs, sense l’acció d’una força resultant:


Un cos en repòs es mantindrà en repòs.

Un cos en moviment se seguirà movent amb el mateix vector
velocitat: ni més ràpid, ni més lent, i en línia recta.

D’aquesta llei es dedueix que un cos pot estar en moviment sen-

se que cap força actuï sobre seu.

Això no concorda amb la percepció que, al nostre voltant, un cos

s’atura si no hi ha cap força que el mantingui en moviment.
En realitat, els cossos en moviment s’aturen precisament per l’acció
d’una força que exerceixen les superfícies i fluids en contacte amb ells:
la fricció. Per això, perquè un cos es mogui a velocitat constant, ha
Vídeo d’actuar sobre seu una altra força que compensi la fricció.

Inèrcia
De la primera llei de Newton —també coneguda com a llei de la inèrcia—
es dedueix que tots els cossos tendeixen a mantenir el seu estat de moviment.
Posar-se en moviment, aturar-se, accelerar i frenar la marxa o girar són
canvis en l’estat de moviment.

Anomenem inèrcia la resistència dels cossos a canviar el seu es-

Amb la mateixa força amb què fem tat de moviment.
caure l’ampolla buida no aconse-
guim moure l’ampolla plena d’ai-
gua.
La inèrcia està íntimament relacionada amb la massa dels cossos. De fet, quan
mesurem la massa d’un cos, podem considerar que en mesurem la inèrcia.

Com més gran és la massa d’un cos, més gran és la seva inèr-
cia i, per tant, més difícil és canviar el seu moviment.

Segona llei de Newton

Com més gran és la massa d’un cos, més gran és la seva inèrcia, és a dir,
la resistència que oposa el cos a canviar el seu estat de moviment.

Aquests canvis són, en definitiva, canvis de velocitat —ja siguin d’inten-

sitat, direcció o sentit— en el temps, és a dir, acceleracions.

20 science-bits.cat
 La 2a llei de Newton estableix que la massa (m), l’acceleració (a)
i la intensitat de la força resultant sobre un cos (F) es relacionen
d’aquesta manera:
Animacions
F
a = F = m·a
m

Segons aquesta llei, observem que:

Com més força s’aplica, més acceleració
F1 > F2
1. En general, els 2. La intensitat de 3. Els carros que em· 4. Per tant, l’acceleració
adults poden exercir la força que exerceix penyen l’adult i el nen del carro de l’adult (a1)
forces més intenses l’adult sobre el carro són idèntics: tenen la serà més gran que la
que els nens. (F1) és més gran que mateixa massa. del carro del nen (a2).
la força que exerceix el
nen (F2).

Com més gran és la massa, menys acceleració

F1 = F2
1. Els cossos amb més 2. Les forces que 3. La massa del carro 4. Com prediu la 2a llei
massa tenen més exerceixen els dos nens buit (m1) és menor que de Newton, l’accelera·
inèrcia. sobre els seus carros la massa del carro ple ció del carro buit (a1)
són iguals. de productes (m2). serà més gran que la
del carro ple (a2).

Tercera llei de Newton

La 3a llei de Newton —també anomenada llei d’acció i reac-

ció— estableix que quan un cos exerceix una força sobre un altre
(acció), el segon exerceix una força de la mateixa intensitat però
de sentit contrari sobre el primer cos (reacció).

Quan piquem a una porta per trucar-hi, amb la mà exercim una força
sobre la fusta. Al mateix temps, la fusta exerceix una força sobre la nos-
tra mà que podem percebre. Animacions
Per interpretar correctament aquesta llei cal entendre els punts se-
güents:
Tota acció té una reacció
1.Totes les 2. La Terra exer· 3. La Lluna 4. Totes dues 5. La força d’ac·
forces, bé siguin ceix una força exerceix una forces són un ció i la força de
Força de forces per gravitatòria força gravita· parell d’acció- reacció tenen el
la Terra contacte o sobre la Lluna. tòria sobre la reacció: actuen mateix mòdul.
sobre la
Lluna Força de la Lluna forces a dis- Terra. en la mateixa
sobre la Terra tància, tenen direcció i en
una reacció. sentit oposat.
Acció i reacció no s’anul·len
Força del peu 1. L’acció i la reacció 2. El peu de la 3. Acció i reacció 4. Així, per trobar la
sobre la pilota s’apliquen sobre noia exerceix una tenen la mateixa força resultant que
cossos diferents. força sobre la pilota intensitat i sentit actua sobre la pilota
Així doncs, mai no i, per tant, la pilota contrari, però no s’han de compondre
se n’ha de fer la exerceix una força es compensen: només les forces
Força de la pilota
composició per tro· igual d’intensa sobre actuen sobre cossos que actuen sobre
sobre el peu bar-ne una resultant. el peu. diferents. la pilota: el pes, la
força normal i la força
del peu.
science-bits.cat 21
 Acció i reacció tenen efectes diferents
1. Encara que les forces d’acció i re· 2. Podem considerar que la força que exerceix l’adult
  acció tinguin la mateixa intensi- sobre el nen és l’acció i la força que exerceix el nen
F1 F2
tat, la 2a llei de Newton estableix sobre l’adult és la reacció. Aquestes dues forces tenen
que l’efecte sobre el moviment de- exactament la mateixa intensitat. Encara que l’acció
pèn de la massa de cadascun dels i la reacció tinguin la mateixa intensitat, la massa de
cossos que interactuen. l’adult és més gran que la del nen. D’acord amb la 2a
llei de Newton, l’adult s’accelera menys que el nen i
recorre menys distància.

La força pes
"
El pes (P) d’un cos a la superfície d’un astre és la força de la gra-
vetat amb què l’astre l’atrau.

La força pes sempre apunta cap al centre de l’astre que l’exerceix. A la

Terra, és la responsable que els cossos caiguin cap avall amb una accele-
ració de 9,81 m/s2, l’acceleració de la gravetat (g).
La intensitat del pes d’un cos es calcula multiplicant aquesta acceleració
per la seva massa:
Com que és una força, el pes es mesura en newtons
P=m·g (N) i no en quilograms (kg), que són una unitat de
massa.
Animació
No s’ha de confondre el pes —una força— amb la massa —una
mesura de la quantitat de matèria.

P = 0,001 kg · 9,81 m/s2 ≈ 0,01 N

P = 0,250 kg · 9,81 m/s2 ≈ 2,45 N

El pes i les lleis de Newton 1a llei de Newton: la força pes és la causa que 2a llei de Newton: atès que l’acceleració de
Com totes les forces, el pes compleix les tres tots els objectes en caiguda lliure es moguin la gravetat és la mateixa per a tots els cossos
lleis de Newton. Per comprovar-ho, obser· de forma accelerada. sobre la Terra, la intensitat de la força pes és
varem la caiguda lliure d’una ploma i d’una proporcional a la massa del cos.
poma en sengles tubs de Newton, l’aire de
l’interior dels quals s’ha extret mitjançant
una bomba.

3a llei de Newton: com a resposta a la força

pes exercida per la Terra sobre ells, tots els
cossos exerceixen una força d’igual intensitat
i sentit contrari sobre la Terra.

22 science-bits.cat
La força normal
Com a conseqüència del seu pes, tot cos exerceix una força sobre la su-
perfície en què es recolza.
D’acord amb la 3a llei de Newton, la superfície també exerceix una força
sobre el cos que es recolza sobre seu, d’igual intensitat i amb sentit opo-
sat. Aquesta és la força normal.

"
La força normal (N) és la força que exerceix una superfície so-
bre un cos que hi està recolzat i és sempre perpendicular a la
superfície.

En geometria, el terme normal equival a ‘perpendicular’.

La força normal no és la reacció al pes del cos, sinó a la força que

el cos exerceix en recolzar-se sobre la superfície.
Animació

El pes i la normal es poden compondre

  
P P P


N´
Parell acció-reacció

 
P' P'

El pes de la làmpada és la força gravitatòria Com a resposta, la làmpada exerceix una força
amb què la Terra atrau la làmpada. gravitatòria sobre la Terra d’igual intensitat i
sentit oposat al pes de la làmpada.
 
N N
 
P P
La làmpada empeny la superfície de la taula
amb una força d'intensitat igual al seu pes.
Aquesta força i la força pes són diferents,
atès que els cossos que les exerceixen i les
reben són diferents.


N´
Parell acció-reacció Forces sobre
la làmpada


P'
En resposta a aquesta empenta, la superfície
de la taula exerceix sobre la làmpada una for·
ça de la mateixa intensitat i de sentit oposat,
la força normal.
El pes i la normal actuen sobre el mateix
cos, de manera que es poden compondre
—perquè no formen part d’un parell acció-
reacció— i la resultant és zero. La làmpada
està en equilibri.

science-bits.cat 23
 La fricció
Segurament deus haver observat que si intentes arrossegar un objecte
pesat per terra i no fas prou força, no es mou. També deus haver com-
provat que, per molt fort que xutis una pilota, després de rodolar sobre
el camp, s’acaba aturant.
Fenòmens com aquests revelen l’existència d’una força exercida per les
superfícies i fluids sobre els cossos amb els quals estan en contacte i
que s’oposa al moviment d’aquests cossos: la força de fricció.
"
Anomenem fricció (F f ) la força que s’oposa al moviment d’un cos
respecte a la superfície o fluid amb què està en contacte.

En el cas de la fricció exercida per una superfície sòlida sobre un cos,

s’observa experimentalment que la seva intensitat:

Depèn de la naturalesa dels materials en contacte.
La neu exerceix una força de fricció

És proporcional a la força normal exercida per la superfície sobre
sobre el trineu, oposada al movi-
ment. el cos.

No depèn de l’àrea de contacte entre la superfície i el cos.

Forces de fricció exercides per superfícies

µ1
La intensitat de la força de fricció que una superfície exerceix sobre un
cos es calcula mitjançant aquesta fórmula:

On µ és el coeficient de fricció i N és la força normal

µ1< µ2 Ff = µ · N
que exerceix la superfície sobre el cos.
µ2 El coeficient de fricció (µ) és característic de cada parell de materials
en contacte i depèn de factors com la temperatura o l’acabat de les su-
perfícies.
En general, les superfícies polides presenten coeficients de fricció més
baixos que les superfícies amb rugositats.
L’experiència indica que és més difícil vèncer la fricció quan actua sobre
un cos que pretenem posar en moviment que quan aquest cos ja està
en moviment. D’acord amb això, podem distingir dues forces de fricció,
amb els seus respectius coeficients de fricció:


N

 
Ff N 
Ff
 
P P

Fricció estàtica. És la fricció que s’oposa a la força que s’exerceix per
posar en marxa un cos en repòs. La intensitat de la fricció estàtica mai
no és superior a la de la força a la qual s’oposa. Per calcular-ne la inten-
sitat màxima s’utilitza el coeficient de fricció estàtica (µ e ) entre els
materials del cos i la superfície.
Fricció dinàmica. És la força de fricció el sentit de la qual és oposat
al de la velocitat d’un cos en moviment. Per calcular-ne la intensitat
s’utilitza el coeficient de fricció dinàmica (µ d ) entre els materials del
cos i la superfície.

24 science-bits.cat
La força elàstica
Força Força
elàstica aplicada
Quan una força comprimeix o estira un cos elàstic —com una molla—
aquest experimenta una deformació, però recupera la seva forma ori-
ginal quan la força que el deformava deixa d’actuar. Aquesta recupera-
ció és deguda a l’acció de la força elàstica.

"
La força elàstica (Fe ) és la força que exerceixen els cossos elàs-
tics en sentit oposat a la força que els deforma, la intensitat de la
qual és proporcional a la deformació patida.

La llei de Hooke ens permet calcular la intensitat de la força elàstica

exercida per un cos elàstic quan està deformat:

Fe = k · Δx La mateixa molla exerceix una força

elàstica més gran com més gran és
la seva deformació.
On Δx és la deformació del cos elàstic, expressada en m, i k la constant
elàstica expresada en N/m.
La constant elàstica (k) és característica de cada objecte, i és una me-
sura de la seva resistència a ser deformat. Com més gran és k, més gran
és la força que l’objecte oposa davant d’una determinada deformació,
i més gran és la força necessària per mantenir-la.

La força centrípeta
Perquè un cos es mogui amb una trajectòria circular de radi r i a velo- Simulador
citat lineal constant v és necessària una acceleració constant i perpen-
dicular a la velocitat que el faci girar, anomenada acceleració normal
(a n), que es calcula segons l’expressió:

v2
an =
r

L’acceleració normal, responsable del gir, és fruit de l’acció d’una

"
força: la força centrípeta (F c ).

Partint de la 2a llei de Newton i de la fórmula de l’acceleració normal

es pot calcular la intensitat de la força centrípeta necessària perquè un
cos giri amb una velocitat lineal i un radi de gir determinats:

v2
Fc = m · an = m ·
r

Com més gran sigui la velocitat lineal i menor el radi de gir, més gran
serà la força centrípeta necessària per provocar el gir.

science-bits.cat 25
 La força de la gravetat
La llei de gravitació universal
"
La força de la gravetat (Fg) és la força amb què tots els cossos
s’atrauen, els uns als altres, pel fet de tenir massa.

La força pes és la força de la gravetat que la Terra exerceix sobre els

cossos que té a prop.

D’acord amb la llei de gravitació universal, la intensitat d’aquesta for-

ça és més gran com més grans són les masses dels cossos (m1 i m2), i
com menor és la distància entre els seus centres de masses (r):

m1 · m2 On G = 6,674 · 10−11 N · m2 / kg2. Les masses s’ex-

Fg = G · pressen en kg i la distància, en m.
r2

Galeria G és la constant de gravitació universal i té un valor molt petit. Per

això, la força de la gravetat només és rellevant quan hi ha masses molt
grans involucrades, com les dels astres.

m 1 = 80 kg m 2 = 75 kg m persona = 80 kg
m Terra = 5,97 · 1024 kg m Lluna =
F g = 785,5 N
7,35 · 1022 kg

r = 3,84 · 108 m


F

F
g g

F g = 3,7 · 10-7 N
r=1m r = 6,37 · 106 m
F g = 1,99 · 1020 N
m Terra = 5,97 · 1024 kg

La força de la gravetat depèn de les masses implicades i de la distància que les separa.

Dinàmica de planetes i satèl·lits

La llei de la gravetat ens permet explicar fenòmens aparentment tan
diferents com la caiguda dels objectes a la Terra i les òrbites dels astres.

La força de la gravetat és la responsable que satèl·lits i planetes

no segueixin trajectòries rectes, sinó que girin en òrbites al vol-
tant d’astres de més massa.

Quan la força de la gravetat actua sobre un cos que es mou en direcció

perpendicular a ella, es comporta com una força centrípeta i origina en
aquest cos una acceleració normal, que el fa girar.
En realitat, aquest no és un fenomen diferent de la caiguda d’un cos que
és llançat horitzontalment des de certa altura sobre la Terra. L’esmentada
caiguda es pot entendre com una òrbita de gir molt tancat, que s’inter-
romp perquè el cos xoca amb la superfície del planeta.

26 science-bits.cat
L’òrbita traçada pel cos dependrà de la seva velocitat i de la força de Animació
la gravetat amb què l’astre l’atragui.

El canó de Newton

El canó de Newton és un experiment mental
en què es dispara una bala de canó a diferents
velocitats per entendre la relació entre la cai·
guda dels cossos i les òrbites: podem entendre
una òrbita com una caiguda que no arriba mai
a xocar contra el terra.

 v
Fg
 
Fg v
Si, a la Terra, llancem una bala de canó amb Si la llancem amb més i més velocitat inici·
una velocitat paral·lela a la superfície del al, arribarà prou lluny com perquè puguem
planeta, aquesta bala traçarà una trajectòria apreciar la curvatura de la superfície terres·
corba. La bala avança en el sentit de la seva tre.
velocitat però al mateix temps cau cap al terra,
fins que hi col·lideix.


v

Fg

 v
Fg

Si la bala va prou ràpid, «caurà» cap avall al Així, la força de la gravetat no farà que im·
mateix ritme que el terra es corba sota seu. pacti sobre la superfície, sinó que desviarà
constantment la trajectòria de la bala, fent
que orbiti al voltant de la Terra.

Trajectòries orbitals

Gràcies a l’observació astronòmica sabem que la immensa majo-

ria d’òrbites que tracen els astres no són perfectament circulars,
sinó el·líptiques.

En general, quan un cos orbita al voltant d’un altre de massa molt més
gran segueix una òrbita el·líptica —una el·lipse— amb el cos de més
massa situat en un dels focus.
Les òrbites només són perfectament circulars si el cos se-
gueix un moviment circular uniforme. Perquè això es pro- v2
a=
dueixi, l’acceleració causada per l’atracció gravitatòria ha r L’òrbita dels cometes acostuma a
de complir aquesta relació: ser molt el·líptica (a dalt). L’òrbita de
la Terra és poc el·líptica, és gairebé
La trajectòria d’un cos en òrbita depèn de la seva velocitat, de la massa circular (a baix).
de l’astre al voltant del qual orbita i de la distància entre ells. Aquestes
variables defineixen la intensitat de la força gravitatòria.

science-bits.cat 27