Memòria Pràctica de Psicologia Política

Cristina Segura Heras

 Quina és la seva personalitat?

Pregunta Resposta Pregunta Resposta Pregunta Resposta Pregunta Resposta

1 5 12 2 23 5 34 3

2 3 13 2 24 4 35 4

3 4 14 4 25 3 36 5

4 3 15 4 26 5 37 5

5 4 16 1 27 4 38 3

6 2 17 3 28 4 39 4

7 4 18 2 29 4 40 4

8 2 19 3 30 4 41 4

9 3 20 5 31 5 42 4

10 2 21 3 32 5 43 4

11 4 22 3 33 4 44 1

Trets de la personalitat Intervals Resultat personal

Extraversió (2,6 — 4,2) 3,625

Agradabilitat (3,3 — 4,3) 3,6666667

Escrupolositat (2,8 — 4,2) 3,2

Neuroticisme (2,4 — 4) 3,625

Amplitud de mires (3,2 — 4,4) 3,6

 Memòria dels Seminaris
Seminari 1 - 14/10/2022
Pocs dels membres del grup ens coneixíem entre nosaltres. La raó? poques coses en comú, dos anys
de pandèmia i aïllament social, diferents cursos acadèmics.
S’ha parlat de la importància (o no) de la ideologia a l’hora d’establir relacions. S’han presentat
diferents perspectives:
- Sí que és un factor determinant en les relacions noves.
- No ho és, en cap d’elles.
- Sí que ho és en totes.
Alguns companys han posat exemples personals. Pares amb ideologies polítiques contràries que han
acabat formant una família concreta.
S’ha seguit parlant de les relacions fins a arribar a la discusió de les diferències d’edat. La perspectiva
era bastant comuna en totes: la diferència d’edat no és tant important com ho pot ser les edats
implicades. Es parla de forma genèrica al què les edats es refereix, amb pocs exemples personals.
El professor pregunta als que no han participat per què no han participat. El professor parla amb
l’alumne de major edat i li pregunta per què no ha participat i què en pensa de la importància de
l’edat. No li agrada parlar amb públic, prefereix escoltar.
Un company li pregunta si té família. Ell afirma que sí, que té dona i un fill de tres anys.
Arrel d’aquí sorgeix el tema de la família i dels pares. La majoria de nosaltres vivim a casa els pares,
alguns d’ells amb els pares divorciats i d’altres amb ambdós. D’altres expliquen que la situació és
diferent - entrem en el tema de les famílies monoparentals, i el debat canvia completament de to.
S’abaixen els caps i s’eviten mirades directes cap a la persona que expressa la situació. Parlem
d’abandonaments dels fills (mares i pares que se’n desenten), parlem de pares i mares que han mort.
Es nota tensió a l’hora de respondre i donar un motiu a la monoparentalitat, són temes socialment
difícils? Personalment, la sensació és d’empatia, de voler-me aixecar i abraçar als companys que han
explicat una situació tant difícil, de voler compartir amb ells una part del meu cor i que tinguin un
espai on descarregar les emocions negatives.

Seminari 2 - 28/10/2022
Fem un recordatori de tot el què s’havia parlat en la sessió anterior.
El professor em pregunta què m’ha passat al genoll (el porto tapat amb una genollera). Li responc que
m’he trencat el lligament creuat anterior, que segurament hauran d’operar-me i que això significa un
any sencer sense jugar. Explico bastant tot el procés. Un company em pregunta com va passar i li
pregunto si vol tots els detalls o si ho vol saber per sobre. Li explico que jugant un amistós, anava
corrent cap a la pilota, l’altra jugadora hi va arribar abans i quan vaig voler-la placar el peu se’m va
quedar trabat a terra, se’m va luxar per complet el genoll. Les cares dels companys són de fàstig, una
d’elles es tapa la cara. Un altre em pregunta què vaig notar, li vaig dir que el dolor era espantós i feia
bastanta engúnia la sensació de que se’m separaven la tíbia i el fèmur. El professor li pregunta a la
companya que es tapa la cara per què, la companya explica que cada cop que ho explico s’imagina la
situació com si li passés a ella i li fa molta aprensió. Empatitzo, perquè a mi també me’n fan sovint
d’aprensió.
I es reprèn el tema de la diferència de l’edat en les relacions quan un company explica la següent
història:
El seu entrenador de bàsquet, molt maco i bona persona, li va explicar la història de la seva relació.
Ell tenia 21 anys quan va començar a entrenar a la seva parella, ella en tenia 13. Ell estava sortint amb
una altra noia, a la que va deixar quan l’altra va fer els 18 anys. La relació (que ha estat duradera,
encara segueixen i en tenen 38 i 29) és una relació molt maca i molt feliç.
El company es pregunta, fins a quin punt l’edat influeix en aquesta relació i per què li sembla estrany
quan li van explicar.
M’està mirant directament a mi, mentre explica la història -crec que perquè la meva expressió
corporal ha canviat per complet quan ha explicat això-. Explico que la relació entrenador - jugadora és
un tòpic, que en tots els equips succeeix i que des del meu punt de vista no s’hauria de donar perquè
hi ha una relació de poder, i on hi ha una relació de poder hi ha un abús d’aquest.
Altres companyes de classe també mostren l’escàndol en el fet que una persona de 21 busqui
romànticament i sexualment una relació amb una persona de 13. Es comencen a donar arguments
sobre la innocència de la menor i l’experiència del major, de la injustícia que es genera.
Automàticament l’ambient canvia per complet i es fan dos fronts molt marcats: els que participem en
el debat, i els que observen el debat.
Un altre company de classe explica un cas de pederastia pare-filla que va arribar al seu hospital, ens
explica la història i la reacció de la classe és d’espant. Li pregunto com ho va viure ell. Ens explica tot
el procés. El tema porta a un altre cas que li va explicar una companya de feina: un pare i una filla
comencen una relació romàntica (al no saber que eren pare i filla). Es parla sobre l’incest, sobre què
passa quan dues persones s’enamoren i no saben que són família. Pregunto sense embuts què farien
ells si els passes això, si s’enamoressin d’algú que resulta ser família seva, tallarien la relació o la
seguirien? Ningú respon i automàticament al conversa segueix el seu ritme.
El professor li pregunta a una companya per què s’havia escandalitzat tant amb la diferència d’edat de
la relació de l’entrenador de bàsquet. La companya li pregunta al professor com reaccionaria ell si la
seva filla, amb 13 anys, li hagués presentat un novio de 21. El professor respon que no ho sap.
L’expressió corporal de la companya és d’incredulitat. Un altre company de classe li pregunta si
mataria mai a algú, el professor diu que sí. El silenci és abismal. El professor continúa, si Berlusconi
s’apropés a una nena de 5 anys, el mataria, i a Putin també ho faria. Es torna al tema de l’escàndol per
la diferència d’edat. Explico que les experiències d’una persona de 13 anys en comparació amb les
d’una persona de 21 són molt diferents i causen una diferència de poder en la relació. Un company diu
que ens escandalitza perquè és una injustícia que ens toca de cop. Una companya explica la relació
seva quan tenia 14 anys amb un noi de 20, jo explico la meva quan tenia 16 amb un noi de 20.
Explico, sense cap pudor, els maltractes psicològics i abusos als quals et sotmet una persona quan hi
ha un poder per sobre (poder que es té en aquestes diferències d’edat). Fins al moment, tot el que
capto són sensacions de pena dels companys i silenci absolut mentre parlo. El professor em pregunta
directament com vaig sortir de la relació: explico que ho vaig fer de la única manera que vaig poder i
que aquesta va ser molt negativa. Explico que vaig enganayar-lo durant 5 mesos amb un amic, i que
vaig intentar posar fi a la relació diferents vegades, però que mai ho podia aconseguir, que mai
s’acabava perquè ell insistia en seguir i em girava la truita. L’altra companya assenteix, com si hagués
viscut el mateix. Jo segueixo explicant, que finalment, després de 5 intents, vaig deixar-li de parlar, va
trigar dues setmanes a demanar-me de quedar per parlar i va ser una ruptura de més de 3 hores, en la
qual tot es va centrar en ell. Després d’això, explico, vaig començar una relació amb el seu amic que
va resultar -òbiviament- malament. Ara el professor es dirigeix a la companya, i li pregunta si ella va
viure el mateix, al assentir. Ella explica que en la seva ruptura ella també va haver de separar-se sense
avisar, perquè ell l’obligava a seguir la relació. Explica que hi va haver un assetjament. No mira a
ningú mentre ho explica, mira el terre. I jo, crec, que he fet el mateix que ella, perquè no volia veure
les cares de pena o judici dels companys.
Un company interromp en algun moment, diu que si algú no vol explicar algo important, no cal que
ho expliqui.
Just després, el mateix company, que abans ha explicat la primera història, pregunta com es distingeix
si hi ha maltracte psicològic, que de què depèn, i explica el seu propi cas. Explica que va tenir una
relació a distància i que la parella l’ignorava completament, molts cops. Diu: “miro enrere i penso,
com vas ser tant gilipolles?” segueix explicant, que li va comprar regals molt i molt cars, que sempre
l’obria ell, però que cada cop que decidia que la relació s’acabava i que no volia seguir parlant amb
ella, i ell posava distància, ella li enviava un missatge donant-li esperances. Tal és el punt, que ella va
ser un dels motius pels quals ell va venir a viure a Espanya, dient-se que segur que la relació
funcionaria. No va ser així.
La classe s’ha quedat un segon en silenci, i he sentit la necessitat de dir-li, que per difícil que sigui, no
es refereixi a ell mateix com a gilipolles, que no va ser culpa seva tot el que va estar vivint, que quan
hi ha una manipulació en una relació, sortir-ne és realment complicat perquè l’agressora et dona el
just i necessari per tenir-te enganxat. Es torna a fer un silenci.
Segueix parlant ell, dient que lluny de tot, gràcies a la situació va començar a fer teràpia psicològica i
que és el millor consell que donaria mai a ningú: que vagi al psicòleg. La meva companya i jo
assentim. Es nota algo de tensió a la sala fins que un company explica que no creu en els psicòlegs,
que creu que el creixement personal l’ha de fer un mateix, llegint, deconstruïnt-se i que els psicòlegs
no poden fer això per tu, que no veu com una persona externa i tant llunyana a tot pot ser útil, a més a
més, critica que el sistema té un biaix social. Totes estem d’acord en que el sistema té un biaix de
classe espantós i en que el capitalisme és horrible en aquest sentit. Comença a derivar la conversa cap
a altres temes, un dels companys ha marxat abans a agafar el tren. Es comença a parlar de la
sexualització de les dones, expresso, que ja no només de les dones, sinó de les nenes. Algunes
companyes semblen estar d’acord, d’altres no. El mateix company de l’hospital explica, que fa uns
anys per Nadal, hi havia al centre comercial un grup de nenes que anaven vestides amb tops i shorts
fent un ball, mentre uns adults les gravaben. Les cares dels companys (i la meva) canvien per complet,
estem parlant d’algo molt seriós, poc després concreta que els adults eren els pares de les nenes i es
relaxa el to de la conversa. Una companya que no havia participat abans, participa de nou, totes les
nenes a les que entrena es passen el dia fent balls de TikTok, explica. Sorgeix el factor de les xarxes
socials. Es parla de fer-les servir com a eines per a calmar l’ansietat. Hi ha una divergència entre
aquells que pensen que les xarxes socials ens empitjoren, i aquells que diuen que nosaltres erem iguals
amb altres coses, com els jocs del just dance. En aquest debat hi participen més companys que abans,
l’ambient es nota molt més relaxat, més de conversa de bar.
Finalment s’acaba la sessió, el professor pregunta a la gent que no ha participat, un per un, per què no
ho han fet. Alguns d’ells contesten que prefereixen escoltar a parlar. Una companya diu que, davant
dels casos que estàvem explicant, com que no sabia com es vivien, preferia escoltar a comentar algo
sobre el que no tenia coneixement. Un altre explica que s’ha sobtat molt amb el tema dels maltractes, i
que no sabia què havia de dir, i que abans de dir algo estúpid, preferia no dir res.

Seminari 3 - 11/11/2022
Ha estat una sessió molt més teòrica on ens hem preguntat pel concepte de grup. El professor ens ha
explicat els tipus de grup que hi han, 2 a 5 persones son un grup petit i més de 25 són un grup gran.
Ens ha explicat que dues persones són un grup perquè són dues persones més la relació que cuiden
entre elles. Per exemple: una relació és un amb un mateix, l’altre amb si mateix, i la relació. No cuidar
la relació, no crear un projecte comú trenca les relacions, les acaba, perquè l’element que ajunta a les
dues persones no existeix o deixa d’estar ben tranctat. Per això dins les relacions les persones han de
tenir el seu espai separat i el seu espai conjunt.
Al final de la sessió ens plantejem com ha anat aquesta, tothom diu més o menys el mateix, ha estat
una sessió menys dinàmica pel component teòric, i tothom creu que estem lluny de convertir-nos en
un grup; no obstant, jo no comparteixo tant la opinió, crec que el fet de plantejar-nos la idea de grup,
per primer cop des de que fem les reunions, potser és l’inici del plantejament de la relació entre
nosaltres. Hem contemplat a l’altre amb una idea de relació amb nosaltres i no com algo aliè.