You are on page 1of 8

EL SHOW DE TRUMAN. Una vida en directe.

FITXA TÈCNICA
Títol original: The Truman Show
Any: 1998
Durada: 103 minuts
Director: Peter Weir.
Guió: Andrew Niccol
Música: Burkhard Dallwitz
Fotografia: Peter Bizou
Repartiment: Jim Carrey, Ed Harris, Laura Linney, Noah Emmerich,
Natascha McElhone y Holland Taylor.
Gènere: drama, comèdia i ciència ficció.
Productora: Paramount Pictures.

Resum de la pel·lícula:
El protagonista de la pel·lícula és Truman Burkbank, un noi jove que
viu en el poble on ha nascut, Seahaven. És un poble normal i corrent on no
hi passa res especial. Quan comença la pel·lícula ell té prop de 30 anys,
està casat amb una infermera i ell és corredor d’ assegurances. Truman té
pànic al mar perquè quan era petit va sortir a navegar amb el seu pare i
quan aquest l’advertí que calia tornar perquè es girava mala mar, ell va
demanar de seguir una mica més i enmig de la tempesta va veure com el
seu pare queia de la barca i s’ ofegava, si bé mai van trobar el seu cos. Té
un trauma perquè es sent responsable de la seva mort.
Té ganes de córrer món i de descobrir noves realitats. Fins i tot es
planteja deixar la seva feina i anar a Fidgi, on hi ha illes on l’ ésser humà
encara no hi ha posat els peus. Aquí es veuen les ganes que té de trencar
amb tot el que l’ envolta, si bé encara no sap, que la seva vida és un
muntatge.
Un dia, després d’ haver comprat el diari i una revista, com fa
habitualment, es dirigeix cap a la seva feina i es creua amb un captaire a
qui identifica amb el seu pare. Aquest li toca la cara i sembla que estigui
volent dir-li alguna cosa. En aquell moment, dues persones l’ agafen i el
forcen a entrar dintre d’un autobús i Truman no pot seguir-lo perquè es
posa en marxa. Quan Truman li ho explica a la seva mare, creu que la visió
és fruit de la seva imaginació i el tranquil·litza dient que a ella també li
passa. Per altra banda, ell va estar enamorat d’ una noia que li confessà
que no li permetien parlar amb ell. La noia misteriosament també va
desaparèixer i la busca en les revistes que compra diàriament. Abans de
marxar, però, li diu que la seva vida està sent contemplada per tothom i
que totes les persones que l’envolten estan fingint, de la mateixa manera
que tots els espais en què es mou són simples escenaris. Quan se l’
emporten, li diuen que marxen a Fidji, per això ell desitja també anar-hi.
La noia es deixa una peça de roba que Truman per sempre més guardarà.
En aquesta jaqueta hi portava una xapa que deia: Com acabarà això?

A partir de la confessió de la noia i d’ una interferència entre la ràdio del


seu cotxe i un canal de gravació, comença a adonar-se que hi ha ple
moltes coses que no encaixen, sobretot quan ell fa alguna cosa que els
altres no preveuen. Truman li comentarà al seu amic que té la impressió
que l’ estant seguint i que la gent que l’ envolta són com figurants d’ una
realitat i que l’observen. Creu que l’ estan manipulant i que la seva vida
està conduïda cap a una direcció que ell no ha decidit. És en aquest
moment que li diu al seu amic que està pensant fugir una temporada.
Curiosament, llavors, quan arriba a casa i la seva dona encén la televisió,
està a punt de començar una pel·lícula titulada “Mostra’m, el camí cap a
casa”, on el presentador comença a fer elogis del lloc on cadascú ha
nascut i afirma que per trobar la felicitat no cal marxar del lloc on un ha
viscut sempre, ni recórrer mon i que no hi ha riquesa més gran que l’
amistat.
Quan comença a adonar-se que realment està sent manipulat, intenta
escapar de la situació però tot són entrebancs i no aconsegueix desfer-
se’n. En una disputa amb la seva dona en la qual ella li diu que l’ ha de
veure un metge, ell li planta cara i s’ adona que ella també forma part d’
una conxorxa que l’ està controlant. Li explica la situació al seu amic i ell
intenta apel·lar a tot el que han viscut junts des de la infantesa i li diu que
ell mai li mentiria. En aquest moment, l’ amic li diu que ha trobat el seu
pare, que realment no era mort, i té lloc el retrobament. Paral.lelament és
veu una sala de producció televisiva celebrant l’ èxit del moment i diverses
escenes d’ espectadors que, des de les respectives cases, estan
presenciant emocionades el retrobament entre Truman i el seu pare.
Aleshores es fa explícita la realitat: des d’ abans de néixer Truman ha estat
exposat al públic, ja que hi ha una cadena televisiva que, per augmentar la
seva audiència, està retransmetent la seva vida durant les vint-i-quatre
hores del dia i no només això, sinó que ha programat la seva vida, de
manera que tot el que viu forma part d’ una farsa enorme. Les persones
que formen part de la seva vida estan actuant en la seva pròpia pel·lícula.
En síntesi, Truman és l’ únic que es comporta de manera real en un entorn
que és absolutament fictici. Tota la seva vida ha estat enregistrada per un
entramat de càmeres molt complex. L’ estudi on es roda i des d’ on s’
emet la vida de Truman és Seahaven, el plató de televisió més gran del
món i l’única construcció humana, juntament amb la Muralla Xinesa,
visible des de l’ espai.
Després del retrobament entre Truman i el seu pare, el canal televisiu en
el qual s’ emet el programa anomenat “El Show de Truman”, fa una
entrevista al creador del programa, en la qual es desvetllarà la veritat
sobre “El Show de Truman”. El creador explica que hi ha hagut diverses
persones que han intentat infiltrar-se en el programa per intentar revelar
la veritat a Truman, si bé el més destacat ha estat el seu pare. És per això
que el creador ha utilitzat el pare per fer-lo aparèixer i forçar el
retrobament. També manifesta que des de ben petit Truman ha volgut
conèixer món i per aquest motiu van provocar que tingués pànic al mar, ja
que sent Seahaven una illa mai es veuria capaç de sortir d’ allà, del plató.
En l’entrevista es fa explícita la següent afirmació: Truman és el primer
nen adoptat per una cadena televisiva. Però per què ell? En realitat va
haver de competir amb altres cinc embarassos no desitjats, si bé Truman
va ser el primer en néixer, precisament quan s’ iniciava el programa. A
partir d’ aquí, els espectadors van trucant al programa i formulen
preguntes al creador. Ell explica que tot i que es va començar a
retransmetre la vida de Truman amb una sola càmera, se n’ han necessitat
fins a unes cinc mil per tal d’ enregistrar tot el que fa. Es diu que els
beneficis que genera el programa són superiors al del PIB de tot un país i
tractant-se d’ un programa ininterromput, la publicitat és encoberta, és a
dir, tot el que surt en el programa (vestuari de les persones, edificis, etc,
estan a la venda.
El presentador adreçarà una pregunta cabdal al creador de “El show
de Truman”: Per què Truman mai s’ ha plantejat fina ara la naturalesa del
món en què viu. La resposta que li dona és que les persones acceptem la
realitat del món tal i com ens la presenten. Seguidament, arriba una
trucada d’ una noia, la noia de qui es va enamorar Truman, que
inicialment era una de les actrius del repartiment, qui també va intentar
fer adonar Truman que l’ estaven manipulant. Ella diu que el que està fent
amb Truman no és correcte, que no és ningú per agafar un nadó i
convertir la seva vida en una farsa. Ell li respon que ha donat a Truman l’
oportunitat de tenir una vida normal. Afegeix que si ell tingués realment
ganes de descobrir la veritat, no li ho podrien impedir. Abans d’ acabar l’
entrevista, el creador del programa fa un avenç de continguts i diu que la
dona de Truman és a punt d’ abandonar-lo en propers capítols i que hi
haurà un nou episodi romàntic i per primera vegada es retransmetrà una
concepció en directe.
Quan es reprèn la retransmissió, Truman ha aconseguit esquivar les
càmeres i no el localitzen. Això fa que tothom el busqui. El programa
s’interromp i es fingeix una avaria tècnica. Comença a fallar el muntatge.
Quan aconsegueixen trobar-lo, el troben navegant i activen el servei
meteorològic provocant una tempesta a fi d’ aconseguir que torni. La
tempesta el fa caure del veler i un dels productors li diu al creador que no
poden matar-lo davant de tots els espectadors, a la qual cosa ell respon
que també va néixer davant de tots els espectadors. Aquí Truman ja és
totalment conscient que l’ estan manipulant. Truman sobreviu a la
tempesta i intenta traspassar el mur de la realitat fictícia, del món que han
creat per a ell, però no pot. S’ adona que el mar en què navega és un
muntatge i es troba amb unes escales que decideix pujar. Aquestes
escales porten a una porta que ell obre. En obrir-la, sent una veu que el
crida i Truman li pregunta qui és. El creador del programa es dona a
conèixer i li diu que és el creador d’ un programa que dona esperança a
molts milions de persones i del qual ell n’és el protagonista. Ell era l’ únic
real en aquell programa. El creador del programa intenta convèncer-lo
que a fora, al món real, no hi ha més veritat que la que ell ha creat per a
Truman en el programa. Li diu que en el món real hi ha les mateixes
mentides però que en el seu món que ha creat, ell no ha de témer res
perquè el coneix millor que ell mateix. Li diu que no pot marxar perquè té
por. Per a què romangui en el programa, fa referència a tots els episodis
de la seva infantesa (les primeres passes, la caiguda de la primera dent, el
primer dia d’ escola,...). Intenta fer-li xantatge emocional per a retenir-lo.
Res aconsegueix deturar-lo i Truman s’ escapa de la manipulació, amb l’
aplaudiment de tots els espectadors.

Reflexió filosòfica de la pel·lícula.


Després de veure aquesta pel·lícula són moltes les preguntes que
ens podríem fer i les que considero més interessants són les següents: És
real el món en què vivim? Quin és l’ objectiu de la pel·lícula? És només una
història de ciència ficció? Què ens vol dir el director? Quina relació té “El
show de Truman. Una vida en directe” amb la filosofia de Plató? Què és en
realitat el que fa que Truman vulgui deixar la vida que té? Qui té dret a
manipular-me? Per què el director del programa defineix la seva vida?
Quin dret hi té? Poden els pares triar una vida `pels seus fills?

Mai m’ he preguntat si el mon en què visc és real perquè ho


considero absurd. És una cosa que mai m’ he plantejat, ni tan sols després
d’haver vist la pel·lícula. És indubtable que el mon existeix, que està
habitat i que forma part d’ un univers superior. Tot i així, sí que em
pregunto si el mon que m’ ha tocat viure és realment autèntic, és a dir, si
no ens estem preocupant excessivament per la imatge, com qui fa el
decorat d’ una obra teatral i vol que fins i tot l’ últim detall estigui
controlat, sense tenir cura del fons. En aquest sentit, considero que el
mon dels anomenats països desenvolupats té molts components que
podríem dir que son una farsa i que ens fan perdre el que realment és
important en la vida: viure com a persones, amb les persones i per les
persones. Em sembla que donem massa importància a les coses materials i
que sovint el que preval és la imatge, la comoditat, les pertinences, els
diners, i oblidem el que és essencial: les persones. Ens centrem en allò que
es veu i oblidem el que no es veu: el nostre interior. Penso que el que es
veu de nosaltres ha de reflectir com som per dins, per tant, si només ens
preocupem de les coses materials potser és que per dintre estem massa
buits.
M’ agrada preguntar-me què és el que em fa feliç i quan em
responc, generalment mai trobo la resposta en coses que siguin materials,
tot i que aquestes son necessàries i ens ajuden a viure, sens dubte.

En la pel·lícula, l’ únic que és real és el protagonista, Truman, i la


noia, Sílvia, a qui s’ expulsarà del programa perquè no descobreixi a
Truman la veritat. La resta és un muntatge. Si tot és fictici a excepció d’
ells dos, és que hi ha una diferència entre el món real i l’ artificial. D’ aquí
es dedueix també que hi ha persones que viuen en el mon real i d’ altres
que viuen enganyades – voluntàriament o no- en el món artificial. Truman
viu inconscientment enganyat, però la resta de personatges que formen
part del seu mon, participen activament del muntatge i l’ accepten. Com
és que Truman triga a adonar-se que el seu mon no és real? De fet, no és
fins que cau un focus al mig del carrer que ell no comença a veure que hi
ha coses que no encaixen. De vegades, fugir d’ una “falsa realitat” no és
fàcil perquè pot fer-te sentir insegur i haver d’ afrontar una sèrie de pors i
obstacles per arribar a la “realitat real”. Truman tindrà el coratge per a fer-
ho perquè es desperta la seva consciència i ell no permet que se li torni a
adormir.

Aquesta pel·lícula també m’ ha fet pensar en el perill de la


ignorància, que és un gran mal de la nostra societat, tot i que es diu que
els joves pertanyen a una generació que cada vegada té una formació més
àmplia. És cert que cada vegada hi ha més persones amb uns estudis
superiors i que el desenvolupament en tots els àmbits és innegablement
superior al de fa uns anys. No podem negar-ho. Malgrat això, considero
que hi ha també molta ignorància i poc esperit crític. Ens fa falta
preguntar-nos més sovint el per què de les coses i tenir clars uns criteris i
uns principis. Això no s’aconsegueix amb la tècnica ni amb la ciència. Per
això crec que els estudis d’ humanitats haurien d’ estar més ben
considerats i haurien de ser obligatoris.

Crec que el que fa que Truman es plantegi fugir del seu mon, fins i
tot quan encara no sap que és una farsa, és l’atracció que sent cap a la
noia, Lauren, que en realitat es diu Sílvia. Per tant, aquí es reflecteix que l’
amor és capaç de fer-nos sortir de la nostra zona de confort i plantar cara
a les dificultats. Encara que en la pel·lícula no es veu de forma explícita,
Truman i Sílvia es retrobaran i faran un projecte de vida comú.
El show de Truman és una metàfora del mite de la caverna de Plató.
Truman seria l’ home atrapat a l’ interior de la caverna, el que viu en un
mon fals, que és el sensible. Aquest mon fals muntat pel director del
programa és un mon estructurat i ben pensat perquè totes les peces
encaixin. Truman està manipulat per aquest director, per les coses
sensibles. Tot el que forma part de la realitat de Truman és fals, però és
reflex d’ un mon real, tot i que el seu sigui una reconstrucció. Fora del seu
mon hi ha la realitat, el mon intel·ligible, el de les idees. Truman seria
l’encarnació del filòsof platònic que intenta sortir de la caverna, malgrat
els obstacles que se li presenten. En la pel·lícula els obstacles que li
dificulten el pas són les onades i la tempesta amb què es troba quan
navega en el mar fals, fins que topa amb el mur. És aleshores quan detecta
que allò és el límit d’ un decorat immens en el que ha transcorregut
durant tota la seva vida.
Per arribar al món de les idees, Truman ha hagut de plantar cara a les
dificultats i vèncer la por a l’ aigua. Només així aconsegueix ascendir al
món de les idees. Aquesta ascensió està representada pel moment en què
puja les escales que hi ha al fons de la paret que delimita el seu mon fals i,
just abans de creuar la porta que s’ obre al mon de la realitat, es tomba de
cara a l’ espectador i saluda, com si fos un actor que acaba de representar
una funció teatral. Veritablement ha estat així: Truman ha estat un actor
en un mon irreal, però sense ser-ne conscient. A partir del moment que ha
sabut que el seu mon era un muntatge, ha decidit buscar la veritat i
segueix la seva raó i el que la consciència li dicta, sense deturar-se davant
de les dificultats.

“ Aceptamos la realidad del mundo, tal y como no la presentan”. -Truman Burbank.

You might also like