EXPLORANT UN MÈTODE DE TREBALL, Lluc Valverde i Ros

M’agradaria començar aquest assaig introduint el meu procés d’aprenentatge i

d’abandonament de la pintura com a via d’expressió principal. Aquesta és una
experiència que pocs cops he intentat racionalitzar i que segurament fins ara hauré
percebut de manera més aviat intuïtiva, però que si aconsegueixo posar-la en paraules
segur que en dirà molt d’allò que em motiva a crear.

Vaig començar Belles Arts sense cap noció de dibuix ni de pintura. A primer i segon,
rebent les classes de IPP, vaig començar a aprendre’n la tècnica, i com que tenia certa
facilitat –sobretot pel dibuix- vaig començar a bolcar-me a progressar com a pintor. Una
tècnica, o bé ja un ofici, com la pintura, que requereix tant de treball i esmera, va fer que
durant un parell d’anys quasi només em dediqués al dibuix, a la pintura i de vegades al
gravat. Si bé vaig millorar bastant en aquest sentit, és evident que la representació plana
porta amb si un tipus de pensament específic, al qual a força de posar-hi hores i hores de
feina de manera quasi exclusiva vaig acabar adoptant com a pensament únic. Potser
estic parlant més que d’un pensament, d’un treball, o d’un mètode. El cas és que ja cap a
tercer, havent acabat un oli sobre tela que em semblava més que satisfactori vaig
observar el següent:

Que no sabia què fer-ne d’aquell quadre. Amb això vull dir: que un cop acabat
m’havia adonat que el treball mateix de pintura, per l’imperatiu d’haver-se de
concentrar en la seva complexitat tècnica, m’havia obligat a buscar una temàtica o
un objecte de representació bastant estandarditzat i que s’adaptava més al resultat
d’algun artista que m’agrada que no pas al resultat d’una recerca conceptualment
meva. Es tractava d’un autoretrat nu. Em vaig adonar que durant tot el procés de
realització de la pintura havia estat submergit en un estat d’autocomplaença, satisfet
d’estar realitzant una tipologia de pintura que entrava a la categoria allò que
s’espera de la pintura i d’un bon resultat en la representació anatòmica. Tanmateix,
un cop acabada la pintura, sentia que allò que havia realitzat era més un exercici per
a demostrar una certa habilitat que no pas una peça acabada. Poso la paraula
acabada en cursiva perquè crec que porta en si una càrrega de significat que hauré
d’ampliar més tard.

A partir de la meva reacció recordo haver-me fet dues reflexions, que apuntaré aquí,
però que aviso amb antelació que arriben quasi bé a la mateixa conclusió:

1. Que em basava més en un resultat independent de la pintura, un bon resultat -

que resultés-, que no pas a una voluntat de fer que la peça s’integri a alguna
maquinària de pensament que transcendeixi dels mateixos límits del quadre.
Estic parlant per tant, insisteixo, d’una forma d’autocomplaença. Estava valorant
el temps i tot l’esforç –molt- que m’havia suposat realitzar aquell oli satisfactori,
en canvi de valorar allò que aquella peça suposava situant-la en la meva pròpia
línia de recerca. Estava valorant-me com a pintor, i no tant com a artista. Per
tant estava mancant, per ser honest amb mi mateix, i per buscar una satisfacció
plena, d’una recerca més complexa en la creació.
 2. Que les tècniques de creació i de representació en 2D em deixaven insatisfet si
es tractava de buscar una identificació amb mi mateix, en les meves inquietuds,
en la peça acabada. No vull en cap cas aquí menystenir la pintura i el dibuix com
a vies per a aconseguir un art complex i resultat de una exploració metòdica.
Vull tan sols apuntar al fet que, en el meu cas concret, el meu instint de creació i
les meves inquietuds m’obligaven a abandonar la pintura i buscar altres formes.
Així, incapaç –o poc interessat- de sentir-me realitzat amb la pintura, vaig fer un
cop de cap per repensar el que estava fent i trobar formes que s’assemblessin
més a allò que realment em semblava que em feia justícia a mi mateix.

Tornant a reflexions i interessos que des de sempre m’han acompanyat, relacionat amb
els estudis teòrics de teatre que havia realitzat abans de Belles Arts, però que mai havia
tingut les eines pràctiques per realitzar, vaig re-enfocar la meva producció a una lògica
més instal·lativa.

És en aquest nou àmbit, el de la instal·lació, on puc considerar que un treball pot estar
acabat. Intento explicar per què:

M’interessa la projecció del món, entendre com funciona un procés històric i reproduir-
ne els mecanismes que l’han produït. Explicar el món és crear una narrativa. La
narrativa és una forma que es produeix a partir de una sèrie d’engranatges. Poder
extrapolar la idea d’engranatges narratius a una forma corpòria i articulada, no estàtica,
és de fet crear un món. Si el mon funciona per si sol, si la seva maquinària va a una,
podem dir que està acabat.

Quan parlo de maquinària no estic parlant només de la politja que fa pujar i baixar una
cortina –que també-, sinó que estic parlant de tots els elements físics i conceptuals d’una
peça funcionant correctament. Una pintura per si sola no pot funcionar com a símbol
tant com, en el meu parer, ho pot fer en una estructura –una instal·lació- que la posi en
un context determinat i la faci dialogar amb la resta de símbols que configurarien
aquesta estructura.

Després d’aquestes consideracions, un retorn a la pràctica de la pintura com a element

independent em semblava quasi frívol. Ho diré: si ara mateix estic fent instal·lació és
per una qüestió d’honestedat, i tot el que faig ho contrasto, amb més o menys punteria,
amb el que acabo d’explicar. Si no és correctament contrastat, la peça no està acabada; i
això és un criteri discriminador en el meu treball.

El treball d’instal·lació, que es pot dir que he encetat aquest últim semestre, m’ha
comportat un seguit de condicions i necessitats que hagut d’aprendre a afrontar i que
encara ara haig de demostrar que ho puc fer amb èxit. En puc fer una llista, segons la
meva pròpia experiència:

- Es necessita un espai on treballar, gran, on no es pugui molestar a ningú, i

equipat amb totes les eines necessàries. He tingut la sort de poder aconseguir
accés a un lloc així, un taller, a principis d’aquest semestre, sense el qual mai
m’hagués aventurat a realitzar aquest tipus de peces.
 - Es necessita un pressupost bastant més elevat que en moltes altres disciplines, o
bé una recerca constant de materials reciclats en llocs com deixalleries i
abocadors.
- El temps que requereix la construcció i muntatge de la instal·lació. L’elecció de
les seves característiques n’ha de dependre, fent un càlcul de si algun element
val la pena comparat amb el temps que en requereix l’execució.
- La multiplicitat de les tècniques i dels materials utilitzats requereix
coneixements en moltes disciplines (metall, nocions d’enginyeria, fusta, dibuix
tècnic, pintura, electricitat, costura, construcció, etc.), i, no podent estudiar-ho
tot, s’ha de recórrer molt sovint a l’autodidàctica, que quasi sempre es tradueix
al sistema d’assaig-error.
- El transport és una variable molt important a tenir en compte. La peça ha de
poder ser desmuntada, empaquetada i ser muntada de nou, tot de la manera més
fàcil possible. Per descomptat, el fet de disposar d’un transport privat és una
gran variable.

M’agradaria acabar aquest text introduint un altre exemple d’experiència pròpia per tal
de contrastar-lo amb la llista que acabo d’enumerar.

Cap a mitjans d’octubre vaig iniciar un projecte que havia de prendre’m varis mesos i
que volia ser una espècie de laboratori. Vaig construir un paral·lelepípede de 2x3x2
metres a partir d’angles metàlics d’un metre de llarg, els que s’utilitzen per a muntar
prestatgeries. A partir d’aquesta forma bàsica havia de construir una màquina escènica,
una instal·lació habitable que pogués proveir varis efectes escènics a partir de la
utilització de mecanismes simples. Un cop la estructura va estar muntada, em vaig
llençar executar els mecanismes, i vaig tenir temps de muntar-ne dos abans de donar-me
compte que ho estava encarant tot plegat bastant malament.

MECANISME #1
Vaig partir de la idea de la suspensió, d’una idea de celestialitat que es traduís en la
possibilitat d’uns objectes de la vida quotidiana, que pengessin del sostre, desafiant
d’alguna manera la seva banalitat i convertint-los a alguna cosa semblant a un
firmament. En ser pujats verticalment, el objectes havien de ser canonitzats. El
mecanisme havia de servir, així, a aquest fet. Per tal de realitzar aquest propòsit, vaig
col·locar una malla de filferro de galliner a la cara superior del paral·lelpípede creant un
sostre. A través dels forats que deixava el filferro faria passar tot de fils d’on penjarien
els objectes, que en aquest cas vaig decidir que fossin coberts. Aquests fils, per l’altra
banda anirien tots lligats a una roda de bicicleta collada a la mateixa aresta de
l’estructura. D’aquesta manera, en girar la roda, els fils s’enrotllen en ella i els coberts
suspesos pugen.

Sense més dilació, em vaig posar a penjar els coberts dels fils lligats a la roda. Va
resultar que els fils que millor funcionaven a nivell estètic, els que eren més discrets,
eren els fils de nylon per cosir. Els fils més gruixuts no valia la pena ni provar-ho,
perquè donaven una impressió d’allò més grollera. Doncs bé, treballar amb el fil de
nylon va resultar un treball molt feixuc i lent. Com que es necessitava per cada cobert
uns tres metres de fil aproximadament, amb una distància tan gran el fil s’entortolligava
amb ell mateix i amb els altres, i va resultar que amb dos dies de feina tan sols havia
pogut penjar deu coberts. També va resultar que en moure l’estructura d’un lloc a un
altre de la sala, els coberts es movien i s’entortolligaven amb els altres, de manera que
tornar-los a posar a posar en la seva posició original cada cop que movia la peça em
prenia més d’una hora. El temps d’execució no m’hagués molestat si no hagués estat
perquè, després d’haver penjat una bona trentena de coberts, i mirant-m’ho bé, vaig
arribar a la conclusió que allò que estava fent era una cosa inútil. Allò que estava fent
seria impossible desmuntar-ho i transportar-ho, perquè això demanar-hi treure cada fil
un per un i després tornar-los a posar un cop estiguéssim a la nova localització. En
definitiva, s’hauria de destruir i tornar a construir la peça cada cop que es volgués
transportar. Això convertia la peça no menys que en una cosa inútil, perquè la màquina
que havia de constituir no complia el seu fet si mancava d’un dels seus objectius: la
seva utilitat com a objecte expositiu, impedida per la impossibilitat de ser transportat
com a tal.

Un cop païda la frustració pel tot el temps perdut, vaig arribar a la conclusió que aquest
problema s’hagués hagut de solucionar amb la construcció de peces separades, que es
poguessin collar i descollar de la part superior de l’estructura, dividir l’estructura en
peces més petites i independents que en permetrien el transport. De la mateixa manera,
els fils, en comptes d’anar una a un fins a la politja, es podrien enganxar tots a un llistó
de fusta horitzontal que seria el que pujaria i baixaria, prescindint així de la trentena de
fils separats que havien d’intervenir en el mecanisme i reduint-los a dos, els que es
necessitarien per pujar i baixar el llistó, aconseguint d’aquesta manera quasi el mateix
resultat i sent molt més fàcil de la mateixa manera el transport.

MECANISME #2
El segon mecanisme es basava en la idea d’incorporar el tèxtil en la instal·lació.
M’interessava la idea del tèxtil com a material que, en desplegar-lo, crea divisions en
l’espai i pantalles, per després poder a plegar-los amb facilitat i deixar l’espai amb
l’aspecte original. Així, a la manera de les veles, em proposava crear mecanismes de
plegament i desplegament de teles per tal de realitzar en directe transformacions en
l’objecte expositiu. A més, m’interessava poder introduir la tècnica pictòrica pintant la
superfície de la tela, per tal de, quan es desplegués aquesta, descobrir una dimensió
narrativa.

D’aquesta manera, em vaig decidir a construir el mecanisme. Vaig retallar uns llençols
per tal de cosir la vela. Després vaig comprar un perfil metàl·lic nou, de dos metres de
llarg, cordes i unes politges. Així vaig tenir la idea d’instal·lar una vela lateral, que es
desplegués fora del límit del paral·lelepípede. Vaig col·locar d’aquesta manera el perfil
metàl·lic collat a dalt de l’estructura, allargant la línia de l’aresta superior frontal cap a
la dreta. Penjant la vela del sortint metàl·lic, vaig fer un mecanisme per poder estirar les
cordes dins de la vela i que es plegués sobre ella mateixa. Molt satisfet de la meva
intel·ligència i audàcia, vaig estar provant el mecanisme; fins que a la sisena vegada que
vaig estirar les cordes, la força de les cordes sobre les politges va doblegar el perfil
metàl·lic, que només tenia un punt de suport.

M’havia gastat uns quaranta euros en total per construir el mecanisme, i massa tard
m’adonava –tot i que ara em sembla més que evident, que un perfil metàl·lic de dos
metres aguantat només per un punt no suportaria la força del mecanisme i es doblegaria
indubtablement, sense possibilitat de redreçar-lo a la seva forma original.
Arribant ja a la conclusió d’aquest text, m’agradaria apuntar que d’aquesta última
experiència se’n pot extreure que l’entusiasme és del tot contraproduent. Molt excitat
d’haver abandonat per fi la pintura i d’haver trobat una disciplina que em donava més
satisfacció i alimentava més la meva intel·ligència, em vaig bolcar a obtenir resultats de
manera immediata. Això comporta una manca de planificació que, si es tracta d’aquesta
disciplina, que es tracta no menys de construir infraestructura. La originalitat ja no se’m
presenta, així, com un comportament que té a veure amb l’audàcia, o amb la
irreverència o amb la espontaneïtat; se’m presenta ara com la capacitat de portar a la
realitat de manera acabada qualsevol idea que es projecti. I això només es pot dur a
terme amb planificació, contrastant el procés que ens plantegem amb les cinc variables
que hem enumerat més amunt. Ara només em falta, aplicar-m’hi. De moment, després
del fracàs del mecanisme #2, he aturat el meu frenesí constructor i m’he passat un mes
sencer repensant el projecte, recalculant què havia de haver-hi i com, construint una
maqueta que em permetés veure com seria, i què faria falta. Crec que només així puc
arribar a l’eficàcia i a l’economia, estant segur que tot l’esforç que hauré de realitzar
tindrà un objectiu assegurat i no serà en va.