Tema 4: Part 1 Tipologies lingüístiques

1. Què és la tipologia lingüística?

«La clasificación tipológica en lingüística, como en cualquier otro campo de la ciencia,
constituye un estudio que se caracteriza ante todo por su gran amplitud puesto que persigue
el ordenamiento y la sistematización de un universo que teóricamente esta constituido por el
conjunto de todas las lenguas —vivas o extintas— del mundo.»
(Petersen 1988: 17).

«Sistematizar significa agrupar los miembros de este conjunto con base en determinadas
propiedades comunes y establecer jerarquías y correlaciones entre esas propiedades o
rasgos. Esta clasificación sólo es posible en la medida en que se dispone de descripciones
exhaustivas de la estructura de cada una de las lenguas que entran en la clasificación
porque son precisamente esas estructuras las que proporcionan los parámetros o criterios
según los cuales se establece la variación entre las lenguas.»
(Petersen 1988: 17).

Tres tipus de tipologies:

Formal: La classificació tipològica lingüística formal es basa en la forma de les llengües i en
l’estudi d’uns paràmetres concrets diferenciadors que permeten classificar-les en grups d’un
mateix funcionament que s’oposen a grups d’un altre funcionament.
- El català és una llengua flexiva com el takelma.

Genètica: La classificació genètica es basa en la reconstrucció geneològica de les llengües,

cerca els avantpassats comuns i les filiacions familiars entre elles. Els membres d’una
família lingüística tenen una relació històrica entre si i procedeixen d’un mateix origen.
- Anglès, alemany i danès formen part d’una mateixa família, la germànica.
- Anglès, danès, alemany, català, espanyol i grec formen part de la mateixa família, la
indoeuropea.
Geogràfica: La classificació geogràfica es basa en agrupacions de llengües per territoris
físics.

Tres conceptes de tipologia:

1. Com a classificació de les llengües en categories preestablertes. SVO: català,
anglès, xinès. SOV: japonès, tàmil, turc. VSO: àrab, gal·lès, tongués.
2. Com a recerca transversal de fenòmens presents en moltes llengües i d’implicacions
universals. Principi d’universal; el subjecte tendeix a precedir l’objecte.
3. Com a mètode d’annàlisi i explicació de les llengües (majorment diacrònic). Les
llengües indoeuropees són llengües SVO.

Davant d’un mar de possibilitats

Ethnologue registra un total de 7.139 llengües parlades, de les quals 3.018 estan en perill
de desaparèixer. Les llengües neixen, creixen, crien (no sempre!) i moren.

Tipologies lingüístiques FORMALS

La classificació tipològica formal

- La classificació tipològica de les llengües és el procés de descriure els diversos tipus
de llengües a través d’algun paràmetre formal.
 - La classificació tipològica comença al segle XIX amb els primers intents de
classificació de les llengües segons la seva morfologia.

El concepte de “tipus”
• Quan s’emprèn la tasca de comparar llengües entre si, se sol partir de la comparació d’un
fenomen específic.
• Els fenòmens de comparació han de ser representatius d’unes diferències que permeti
classificar les llengües comparades.
• Aquesta casta de fenòmens rep el nom de ‘tipus’ (en anglès, types o strategies).

Implicacions
La implicació és la relació que s’estableix entre tipus que tenen tendència a donar-se junts.
- Les llengües SVO tenen tendència a la preposició (cat.: amb mi).
- Les llengües SOV tenen tendència a la postposició (turc: benimle).

Tipologia fonòlogica
És l’estudi de les distribucions i comportaments dels sons de les llengües humanes.
La recerca en tipologia fonològica implica la definició dels patrons fonològics més estesos.
• La recerca fonològica també se centra en l’estudi de freqüències.
• L’interès es remunta a Trubetskoi (1939), Hockett (1955), Jakobson (1962). Actualment, la
Teoria de l’Optimitat centra bona part del seu pes d’investigació en fornir un conjunt
universal de restriccions operables en tots els sistemes fonològics del món.
- Totes les llengües estan dotades de fonologia.
- No hi ha cap llengua que no tingui un inventari tancat de segments distintius.
- No hi ha cap llengua que no tingui un conjunt de restriccions sobre les seqüències
de segments.

Alguns conceptes: vocal

Vocal: so que es produeix sense cap oclusió d’aire per sobre de la glotis (s’oposa a
consonant).
• Altura o obertura

• Localització o posició (timbre)

1
• Arrodoniment

• Nasalització
• Llargada

Inventaris vocàlics
A. Sistemes verticals o linears: les vocals es diferencien pel grau d’obertura.

2
B. Sistemes rectangulars: les vocals es diferencien pel grau d’obertura i per la posició.

C. Sistemes triangulars: igual que els rectangulars, però la vocal de màxima obertura no
s’oposa a cap altra en la posició (és asimètric).

Tipicitat
Alguns conceptes: consonant
Els consonants són els sons de la parla generats per algun tipus d’opressió en el pas d’aire.
- Sonoritat: consonant sonores (hi ha vibració de les cordes vocals) [b], [d], [g], [z], [l],
[ʒ] / consonants sordes (no hi ha vibració de les cordes vocals) [p], [t], [k], [s], [ɬ], [ʃ].
- Punt d’articulació: bilabial, labiodental, dental, alveolar, postalveolar, palatal, velar.
- Mode d’articulació: oclusiva, fricativa, africada, nasal, vibrant, bategant, lateral,
aproximant.

Alguns conceptes: consonant no pulmònica

3
Alguns conceptes: síl·laba
És la unitat fonètica i fonològica bàsica constituïda per un nucli, que correspon a un so de
sonicitat elevada, precedit i seguit opcionalment per un o més sons de sonicitat menor.
- Estructura sil·làbica simple: (C)V , Hauaià: [ka.ho.nu.] ‘la tortuga’
- Estructura sil·làbica complexa moderada: (C)(C)V(C)(C) • Català: [klaws], [pans];
espanyol: [flu.xo]
- Estructura sil·làbica complexa: (C)(C)(C)V(C)(C)(C), Anglès: [stɹɛŋkθs], [tɛksts];
polonès: [ˈʃʧɛw̃ ̃ ɕ.ʨɛ̑ ], [ˈpʃʧɨ.̃ na]

Els nuclis sil·làbics estan ocupats pels sons més sonors d’una llengua, normalment són
les vocals.

Alguns conceptes: accent (stress)

És la prominència d’una síl·laba sobre les síl·labes adjacents en una seqüència fònica
determinada, deguda a una major intensitat, durada o altura.
• Accent fonològic: és el que es dona en llengües on l’accent és un tret distintiu més. Ex.:
català, espanyol, anglès, rus, portuguès, etc.
• Accent no fonològic: és l’accent fix, és el que es dona en llengües on, generalment,
l’accent no és un tret distintiu, sinó que obeeix a patrons marcats. Ex.: txec, finès, quítxua,
hongarès, islandès, esperanto, polonès, macedoni, llatí, etc.

Implicacions de l’accent:
- Reducció vocàlica: Procés fonològic de neutralització de contrasts vocàlics en
posició àtona. Fonèticament, el vocal sol esdevenir centralitzat pel que fa al timbre i
menys intens i més baix quant als trets prosòdics. Ex.: català, rus, anglès, llatí,
napolità, sicilià, portuguès, búlgar, etc.

Alguns conceptes: to (tone)

El to és l’estratègia per a diferenciar significats a través de canvis en el patró d’entonació del
mot. Ex.: xinès, vietnamita, tailandès, yoruba, navajo, etc.

Tipologia morfològica
Agrupa les llengües segons les seves estructures morfològiques comunes, és a dir, segons
la representació morfològica de l’estructura gramatical.
- Analítiques, sintètiques o polisintètiques (aquestes dues se subdivideixen en:
aglutinants i flexives).
Índex de síntesi (quants de morfemoes tendeixen a ocórrer per mot.

4
 - Analítiques 0 = Polisintètiques +
Índex de fusió: grau en què les unitats de significat es troben fusionades en un morfema.
- Aglutinants 0= Flexives +

Un concepte perillós, la “paraula”

Abans de discutir les propietats de les estructures de la paraula en diverses llengües, ens
hauríem de plantejar el concepte mateix de paraula. No és fàcil establir l’equivalència
universal de la unitat “paraula” en diferents llengües.

Paraula fonològica: Existeix un concepte fonològic d’unitat major (paraula) fins i tot en
cultures analfabetes. Són intuïcions dels parlants sobre els límits fonològics de les
estructures lèxiques. Solen ser específiques per a cada llengua.
- Accent lèxic
- Reducció vocàlica
- Harmonia vocàlica
- Mobilitat: una paraula es desplaça com un tot
- Integritat: un element extern no pot introduir-se enmig de la paraula.
- Estabilitat interna: l’ordre dels morfemes és fixe dins la paraula.

Morfologia
Podem classificar les llengües basant-nos amb els seus sistemes de construcció de
paraules i usos de diverses estratègies morfològiques.
La distinció fonamental és si les llengües usen morfemes lligats a una arrel o si els
morfemes formen una paraula independent.
Les llengües que presenten ús de morfemes lligats a una arrel, es poden classificar segons
les característiques morfològiques que presentin.

Tipologia morfològica
Llengües analítiques o aïllants
En les llengües analítiques cada mot és invariable morfològicament parlant, les estructures
gramaticals apareixen amb la combinació de mots independents. Algunes característiques:
• Tendència al monosil·labisme
• Presència de to fonològic
• Ús freqüent de paraules funcionals • Ordre fix de les paraules
• Regles gramaticals poc fixes
Exemples: xinès, bulgar, kalto, hawaià, macedoni, maori…

Llengües sintètiques
En les llengües sintètiques les relacions gramaticals s’expressen a través de la suma de
morfemes a una arrel. Les paraules, doncs, presenten variació morfològica i poden
subdividir-se en unitats morfològiques més enllà de l’arrel (combinació d’arrel + morfemes).
Les podem dividir en dos pols: aglutinants i flexives.

Llengües aglutinants
Són un tipus de llengües sintètiques, és a dir combinen morfemes per a expressar relacions
gramaticals a una arrel. Cada relació gramatical és expressada per un morfema diferenciat,
que s’aglutina a l’arrel.
Exemples: turc, hongarès, finès, swahili…

5
Llengües flexives
Combinen morfs lliures i lligats. No hi ha una correspondència biunívoca entre morfemes,
que formen els mots, i morfs.
Característiques de les llengües flexives:
- Amalgama: una cadena de sons pot representar més d’un morfema. parlà – 1a
persona, singular, futur simple, indicatiu.
- Fusió: es perd informació morfològica per mor d’un procés fonològic. parlar [pəɾɫá],
nins cridant [niŋkɾiðán̪t]
- Introflexió (umlaut): la flexió es produeix per canvis interiors en un morfema. foot [fʊt]
– feet [fiːt]

-
- Pèrdua de fusió: malgrat que el protoindoeuropeu fos una llengua fusional,
bona part dels descendents han perdut l’índex de fusió i han evolucionat cap a
llengües d’estructura analítica.
- Guany de fusió: les llengües poden evolucionar d’una fase aglutinant (on cada
morfema és diferenciable amb un morf) a una fase fusional (on un morf
amalgama diferents morfemes).

Processos morfològics freqüents

Processos mitjançant els quals els morfemes lèxics (arrels) poden modificar-se formalment
per tal d’ajustar els seus significats al context sintàctic i comunicatiu.
• Prefixació: addarsu (al + darsu) ‘la lliçó’ (àrab)
• Sufixació: rosae (llatí)
• Infixació: yu-nák-ti ‘s’afegeix’ vs. yu-ñján-ti ‘s’afegeixen’ (sànscrit) • Introflexió: sing vs.
sang (anglès)
• Reduplicació: λέιπω vs. λελοιπα (grec clàssic)
• Supleció: alternança d’arrels, ser/fou/era

Llengües polisintètiques
També anomenades incorporants: inuit, quítxua. Els mots estan formats per diversos
morfemes lèxics i gramaticals. Una frase es pot construir amb un sol mot.

6
Classificació
Quants de morfemes (arrel inclosa) poden aparèixer en una sola paraula?

Si la llengua admet l’afixació, són els morfemes recognoscibles en morfs?

La llengua carrega tot el pes en una sola arrel?

Les llengües en general no es poden classificar d’una manera clara amb aquestes divisions.
El tipus morfològic fa referència només a la tendència dominant de cada llengua. Podem
trobar mostres d’aquest tipus en totes les llengües.

Tipologia sintàctica
Aquesta classifica les llengües segons l’ordre de relació entre els constituents. Els
constituents que formen una oració són:
- Subjecte.
- Verb.
- Objecte.

7
SOV= 41%
SVO=35%
VSO=7%
VOS=2%
OVS=0,85%
OSV=0,3%
Sense ordre dominant= 14%?
Al centre aborígen d’Austràlia, la llengua Warlpiri és famosa en la lingüística literària per no
se configuracional degut als resultats dels anàlisis de la seva morfosintàxi, que va. fer Ken
Hale, qui proposa que aquesta llengua mostra no tenir evidència d’una estructura

8
organitzada de la frase. Per tant, no es veuen categories sintàctiques després del nivell de
la paraula.
Implicacions importants
Verb-objecte: les llengües VO (català) tenen tendència a fer crésixer les branques
sintàctiques cap a la dreta.
- Nom/Adjectiu
- Preposició/nom
- Nom/Genitiu
- Auxiliar/verb
- Nom/oració de relatiu
- Adjectiu/terme de comparació
Objecte-verb: les llengües OV (turc) tenen tendència a fer créixer les branques sintàctiques
cap a l’esquerra.
- Adjectiu/nom
- Nom/postposició
- Genitiu/nom
- Verb/auxiliar
- Oració de relatiu/nom
- Terme de comparació/adjectiu

Ergativitat/ acusivitat
Alineació nominatiu-acusatiu. (acusivitat)
- Les llengües acusatives marquen l’objecte.
Alineació ergatiu-absolutiu. (ergativitat)
- Les llengües ergatives marquen el subjecte.

Altres classificacions
• Gènere gramatical: La característica definitòria del gènere és la concordança: una llengua
només té un sistema de gènere si trobem acords diferents que en última instància depenen
de substantius de diferents tipus. En altres paraules, ha d’haver evidència de gènere fora
dels propis substantius.
• Gènere basat en el sexe: Aleshores ens hauríem de preguntar si aquests grups són
arbitraris. La resposta és que sempre hi ha un "nucli" semàntic al sistema. És a dir, hi ha
una superposició entre els substantius que prenen un conjunt determinat d'acords i alguna
característica semàntica. En els sistemes familiars com el francès i l'alemany, i de fet en la
majoria, el vincle és amb el sexe biològic.
• Codificació nominal del nombre: Hi ha bàsicament dues maneres en què les llengües
indiquen pluralitat. La primera (i la més habitual) consisteix en canviar la forma morfològica
del substantiu, com en anglès dog, dogs. El segon consisteix a indicar la pluralitat mitjançant
un morfema que apareix en un altre lloc del sintagma nominal
• Inclusió / exclusió
• Cas gramatical: Ses declinacions llatines com exempple
• Articles
• Distància dels demostratius
• Numerals ordinals
• Verbs: temps, aspecte, mode i veu
• Sintaxi + semàntica: expressió del moviment, basat en el verb, el verb explica l’acció però
no el mode.

9
 Part 2: Famílies lingüístiques
El concepte
L’assoliment més important de la lingüística dels segles XVIII i XIX va ser el de postular un
origen comú per a un gran conjunt de llengües que abraçava des de les indoiranianes fins
les llengües cèltiques.

Una família de llengües és un grup de llengües per a les quals es pot proposar un
origen comú, una “protollengua”. El cas més conegut és el de la família de les
llengües romàniques, que tenen per protollengua el llatí.

Famílies i nissagues (orígen de les llengües)

Familiaritat i família (mirar vídeos ppt)
Famílies més esteses
• Afroasiàtica – 374 llengües: La macrofamília afroasiàtica és la família dominant de la
major part del territori nord-africà i bona part del sud-oest del continent. Està integrada per
374 llengües. La família afroasiàtica es divideix en sis subfamílies: semítiques, berbers,
cuixítiques, omòtiques i el copte (La família més petita és la del copte (o egípcia) formada
només per una llengua: el copte. El copte és descendent de l’egipci antic. El copte va ser
parlat fins a l’Edat mitjana, després fou substituït per l’àrab, però segueix present i viu en la
litúrgia de l’Església copte cristiana.) El berber (La subfamília berber està composta d’unes
25 llengües, parlades arreu del nord d’Àfrica fins a l’est de la frontera d’Egipte amb Líban.
Bona part dels parlants de llengües berbers es concentren en tribus nòmades d’Algèria,
Marroc i el desert de Mali i Níger. Les llengües berbers més parlades són kabyle, tachelhit,
tamazic, tashawit, tarifit, tamasheq). Les txàdiques ( La subfamília txàdica inclou devers
195 llengües, parlades a la regió oest subsahariana, al sud del llac Txad i al centre del nord i
del sud de Nigèria. La majoria de llengües txàdiques tenen poc nombre de parlants, excepte
el haussa (18,5 M). Altres llengües txàdiques són: l’angas (400 k, Nigèria), el herdé (40 k,
Camerun), el marba (125 k, Txad), el ngté (10 k, Txad), zumaia (25, Camerun), etc.). Les
cuixítiques (La subfamília cuixítica està formada de 45 llengües, parlades a la Banya
d’Àfrica (Somàlia, Djibouti, Etiòpia, Kènia, Tanzània, etc. Les llengües cuixítiques més
parlades són: somalí, sidamo, oromo, afar, bedawiyet). les omòtiques (La subfamília
omòtica integra 29 llengües, amb un total de 1,5 M de parlants arreu del riu Omo. La llengua
omòtica més parlada és el wolaytta (1,2 M).S’ha assenyalat que el lligam genètic de les
omòtiques amb les altres afroasiàtiques és el més feble, alguns autors la consideren una
branca de les cuixítiques i d’altres dubten de la seva inclusió entre les afroasiàtiques.). I les
semítiques (és la branca amb més parlants de les llengües afroasiàtiques, s’estén de l’oest
d’Àsia cap al nord d’Àfrica, les més parlades són: àrab i subllengües, amhàric, tigrinya,
hebreu, gurage, tigre, arameu, maltès. L’àrab, actualment, és una macrollengüa i no una
llengua. L’àrab estàndard es pot entendre com la lingua franca del món àrabic. Les llengües
que integren l’àrab no són generalment, mútuament inintel·ligibles.)

Algunes característiques comunes:

- Fonològicament: distinció de consonants sordes, sonnores i enfàtiques. fricatives
faringeals. Les omòtiques, txàdiques i cuixítiques contenen llengües tonals. Les
semítiques, berbers i el copte no tenen llengües tonals.
- Morfològicament: tenen una morfologia no concatenativa, prefixos i sufixos
derivatius, dos gèneres, les semítiques, berbers, cuixíqtiques i txadianes tenen
sufixos possessius.

10
 - Sintàcticament: ordre VSO amb tendència de SVO.

• Austronèsica – 1250 llengües: Lafamíliaaustronèsicacomprènles llengües parlades des

de Taiwan a Nova Zelanda, de Madagascar a l’Illa de Pasqua (Rapanui). És un territori
integrat majoritàriament per illes; auster (lat. ‘vent del sud’) + nēsos (gr. ‘illa’). La família
austronèsica abraça devers 1250 llengües, amb uns 180- 250 M de parlants. Es Divideixen
dues branques majors: la formosana( inclou unes 20 llengües de l’illa de Formosa (Taiwan))
i la malaiopolinèsia (es divideix en 3 subgrups: occidental, central i oriental. El bloc
occidental sembla ser el més conservador respecte del protomalaiopolinesi, mentre que
l’oriental n’és el més allunyat.)

Algunes característiques comunes

- Fonologia: tenen correspondències sonores entre lèxic de diferents llengües. Una
estructura sil·làbica simple amb un inventari sonor simple amb sistemes vocàlics de
vocals breus i llargues.
- Morfologia: infixació i reduplicació per a expressar característiques gramaticals,
distinció entre pronoms de 1a persona inclusius i exclusius. Sense distinció de
gènere gramatical als pronoms de 3a persona.
- Sintaxi: sistema de dues veues de les llengües filipines (alternança de construccions
acusatives i ergatives). No hi ha un ordre sintàctic dominant.

Una primera teoria de la expansió austronèsica

Segons Thor Heyerdahl, amb la publicació de la hipòtesi Kon-Tiki,va postular que els
habitants del Perú arribaren a colonitzar la Polinèsia. Les evidències són que la llegenda
inca de l’home blanc del llac tikitaka que parteix a la costa pacífica i desparareix dins la mar,
La similitud arqueològica entre les construccions peruanes i les polinèsiques. La facilitat de
navegació entre els dos territoris i la dificultat de navegació entre Àsia i la Polinèsia.
- Les llengües polinèsies no mostren cap tipus de connexió amb les llengües
sud-americanes.
- La relació entre el malgaix i les llengües de la Polinèsia no es pot explicar per la
teoria Kon-Tiki de Heyerdahl. La teoria marítima de Heyerdahl no té en compte El
Niño: una irrupció ocasional d’aigües superficials càlides al Pacífic al costat de les
costes del Perú i l’Equador deguda a inestabilitats de pressió atmosfèrica entre el
Pacífic oriental i occidental proper a ‘equador, que es creu que era més freqüent al
neolític.

• Indoeuropea – 430 llengües: La família indoeuropea és la major família lingüística en

nombre de parlants. Abraça un total de 430 llengües, repartides, originàriament, arreu
d’Europa i l’occident asiàtic. Les llengües indoeuropees provenen d’un mateix origen: el
protoindoeuropeu (PIE)
- El PIE és l’hipotètic ancestre comú de totes les llengües indoeuropees. S’ha
reconstruït a partir del mètode historicomparatiu del segle XIX, sobretot a partir de la
compració de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic, el llatí i les llengües
germàniques. Alguns estudiosos proposen que el PIE provés del nostràtic, una
macroprotollengua, mare de llengües indoeuropees, afroasiàtiques, uràliques,
altaiques, ravidianes, kartvelianes i esquimaloleutianes.
- Llengües centum: grec, llengües itàliques, germàniques, cèltiques, anatòlic i tokhari.
- Llengües satem: llengües indoiranianes, armeni, baltoeslàviques, albanès i dàcic.

11
Algunes característiques comunes
- Les llengües indoeruropees són flexives o d’origen flexiu.
- L’alineament morfosintàctic és del tipus nominatiu-acusatiu.
- La majoria de llengües distingeixen el nombre en singular i plural, i algunes com la
família eslava en dual.
- La majoria de llengües presenten distinció de gènere gramatical (masculí, femení i
(neutre).

• Níger-Congo – 1532 llengües: és la família més gran pel que fa al nombre de llengües
que la componen que són 1532. Engloba les llengües parlades a la zona subsahariana de
l’Àfrica. Es divideix en 3 branques: Atlàntic-Congo, Kordofaniana i Mandé.

Algunes característiques comunes

- Fonològiques: bona part d’aquestes llengües són tonals. El swahili i el wòlof no ho
són. Tenen consonants oclusives dobles, prenasalitzades i implosives. Tenen una
divisió de les vocals en: + arrel avançada i - arrel avançada, amb una harmonia
vocàlica.
- Morfològiques: són llengües aglutinants, amb ús de sufixos i prefixos, i
agrupaments temàtics dels noms que són 22 en total.
- Sintàctiques: Ordre SVO (gran majoria) i SOV (mandé, ijojd i dongon). Els adejctius,
demostratius, numerals… darrere el nom. I tenen adposició (preposició) excepte en
les llengües SOV.

• Sinotibetana – 399 llengües: aquesta família comprèn 449 llengües i és la segona família
amb més parlants, després de la indoeuropea. Les dues branques principals són la síntica
(o xinesa) i la tietoburmana
Algunes característiques comunes
- Són llengües aïllats.
- Tendència al monosil·labisme.
- Són llengües tonals.
- Tenen preferència per a l’ordre SVO o SOV

• Trans Nova Guinea – 90 / 477 llengües (segons fonts): conté unes 470 llengües,
malgrat que la seva composició és encara ara discutida i debatuda. Es dividei en nombroses
i poc clares subfamíles.

Algunes característiques comunes

- Fonològiques: tenen inventaris fonològics reduïts, una distinció de tres punts
d’articulació i síl·laba (C)V i VC possible a final de mot.
- Morfosintàctiques: tenen tendència morfològica aglutinant (majoritàriament
sufixos), una tendència a l’ergativitat i majoritàriament un ordre SOV.

Llengües isolades i famílies menors

Llengües no indoeuropees d’Europa
Basc, hongarès, finès, livònia, estònia, carèlia, sami d’irani, vepse, ingrià i turc.

12
Família finoúrgica o uràlica
Algunes característiques:
- Harmonia vocàlica.
- Morfologia aglutinant.
- Sistema de casos ric (en lloc de preposicions).
- Manca de gènere gramatical.
Basc
És una llengua isolada que no té cap parentiu demostrable amb cap altra llengua.
Hipotèticament (segons Vennemann 2003), abans de l’extensió de les llengües
indoeuropees per la zona oriental europea (115000 aC), la família lingüística basca (la
bascònica) s’estenia arreu de la zona actualment localitzable amb Regne Unit, França i la
península ibèrica. Amb el temps i les migracions, el basc quedà reduït a la zona que
actualment ocupa. Donen suport a aquesta teoria les evidències toponímiques conservades.
Algunes característiques del basc:
- Morfosintàctiques: és una llengua ergativa, marca els subjectes de les
construccions intransitives com si fossin objectes. Per a les llengües d’alineació
nominatiu-acusatiu el subjecte i l’agent són el mateix (nominatiu), mentre que el
pacient és el cas marcat (acusatiu). Per a les llengües d’alineació absolutiu-ergatiu el
subjecte i el pacient són el mateix (absolutiu), mentre que l’agent és el cas marcat
(ergatiu).
- En basc el subjecte d’un verb intransitiu (sense OD) es marca amb l’absolutiu.
- El subjecte d’un verb transitiu (amb OD) es marca amb l’ergatiu (-k) mentre que
l’objecte es marca amb l’absolutiu.

Coreà
El coreà és una llengua isolada de l’Àsia. Té devers 80 milions de parlants.
Algunes cracterístiques del coreà
- Inventari fonètic de 10 vocals i un repertori mitja de consonants, entre les quals
destaquen els sons dorsals i glotals.
- Els nomes declinen en 8 casos gramaticals: nomintiu, acusatiu, genitiu, vocatiu,
datiu, locatiu, comitatiu i instrumental.
- Manca de gènere gramatical.
- Llengua aglutinant.

Japonès
La filiació del japonès no és clara. Se sol situar dins el que s’anomenen “llengües
japòniques”. Alguns autors plantegen la filiació del japonès i el coreà, o el japonès amb
l’austronèsica. El més aceptat actualment és conserar-lo una llengua aïllada. Es parla a les
illes del Japó i té 130 M de parlants. A causa de l’orografia de l’illa, té una gran varietat
dialectal, amb dialectes que principalment divergeixen en l’entonació, l’inflexió morfològica,
el vocabulari i la fonologia.
Algunes característiques del japonès
- Fonològiques: té 5 vocals /i,e,a,o,u/ (distingei entre llargues i breus), 20
consonants. Amb una estrcutura sil·làbica © aproximant V(N): a,i,ka,pi,kya,pya,an.
Té accent tonal (accent cromàtic): contorn entonatiu de mot. I una tendència a la
caiguda de vocals.
- Morfosintàctiques: és una morfologia aglutinant, només té sufixos, ordre SOV i
manca de gènere i nombre.

13
Altres famílies
• Eskimo-Aleut (11) – inuktitut (Canadà)
• Iroquoiana (9) – cherokee (EUA)
• Uto-azteca (ameríndia) (61) – nàhuatl (Mèxic) • Niloticosaharianes (207) – dinka (Sudan)
• Quítxues (44) – quítxua (Colòmbia)
• Turqueses (41) – turc (Turquia)

14