Judit Casas i Riu Lectures de fonètica

Así se habla
La fonètica en el procés de la comunicació
Segons Jakobson (1958), la comunicació (no només lingüística) consta dels següents elements:
emissor, receptor, referent, missatge, codi i contacte o context (situació: ambiental +
coneixement). També es pot afegir el canal (aeri en la comunicació lingüística oral). D’acord amb
aquest esquema, es distingeixen tres etapes en un acte de parla, en cadascuna de les quals és
present la fonètica:

• Codificació o emissió → fonètica articulatòria: processos de fonació i articulació dels sons

de la parla + elaboració de models de producció de la parla (com és, com actuen i
interactuen els articuladors).
• Transmissió del missatge codificat en un context a través d’un canal → fonètica acústica:
propietats físiques dels sons durant la seva transmissió a través de l’aire en forma d’o.s.
• Descodificació (recepció i interpretació) → fonètica perceptiva o auditiva: transformació
de les ones sonores en impulsos nerviosos (auditiva) + mecanismes subjacents en la
percepció dels sons de la parla amb l’objectiu de descodificar i comprendre el missatge
transmès (perceptiva) + models de percepció.

Les branques de la fonètica estan interrelacionades: per exemple, les propietats acústiques dels
sons s’expliquen per les configuracions que adopta l’aparell fonador.

Caracteritzacions de la fonètica
General: trets i processos generals de la producció, transmissió, percepció i interpretació dels
sons. Particular: característiques dels sons d’una llengua concreta.

Teòrica: estudi i descripció dels sons. Aplicada: intersecció amb un àmbit professional de la
societat (aplicació de coneixements teòrics, p.e., a la logopèdia, a la síntesi de la parla...).

Diacrònica: canvi dels sons al llarg del temps, de la història d’una llengua, entre diferents estadis
sincrònics. Sincrònica: descripció fònica en un estadi de temps puntual, més o menys llarg.

Descriptiva: descripció de sons. Científica: explicacions sobre els fenòmens, processos i

mecanismes que impliquen la parla humana.

Experimental: disc. que estudia les característiques dels sons aplicant el mètode científic-
experimental (fonamentada en dades empíriques, etc.), a través d’aparells i programes
específics. És també, doncs, instrumental.

experimental → instrumental, però no a la inversa: els instruments no són un fi en si

mateixos, sinó una eina per a comprovar intuïcions formulades en forma d’hipòtesi.

Relació amb la fonologia

La fonètica és una de les disciplines lingüístiques internes. D’entre aquestes, es relaciona
especialment amb la fonologia. Àmbits: fisiològic (f. articulatòria), físic (f. acústica) i psíquic. Dos
nivells en aquest darrer: captació i interpretació dels sons (f. perceptiva) + fonologia (funció i
relació amb la resta d’elements del sistema).

• Distincions fonètiques com [s] i [z] a l’espanyol, no pertinents fonològicament: sense funció
al sistema, no distingeixen elements diferencials com /s/ i /p/ a /kasa/ i /kapa/ (parell mínim
de l’espanyol: el canvi d’aquestes unitats per commutació diferencia signes lingüístics).
Judit Casas i Riu Lectures de fonètica

La fonètica aplicada
Ús didàctic: la correcció fonètica
Correcció fonètica: ajustament de la dicció a l’estàndard d’una llengua, pròpia (periodistes,
locutors, cantants, polítics, financers...: dissipació de trets dialectals o marcats per centrar
l’atenció en el contingut) o en procés d’aprenentatge (entrenament en la percepció i la
producció de distincions fòniques diferents de les de la nostra llengua).

Ús clínic
Logopèdia, reeducació dels trastorns de la parla, de l’audició i del llenguatge en general: camp
ampli, relacionat amb altres branques de la Lingüística més enllà de la fonètica.

Patologies de la parla:

• Disàrtries (origen neurològic).

• Dislàlies (origen funcional): orgàniques o disglòssies (origen orgànic: e.g. malformació
congènita) i funcionals (etiologia desconeguda / descoordinació motriu).

Fases: diagnòstic + rehabilitació → transcripció fonètica, mitjans instrumentals, f. articulatòria.

Hipoacúsies: audiometria → nivell de pèrdua de la capacitat auditiva de l’individu.

Ús tecnològic: tecnologies de la parla

Potenciació de la interacció humà – màquina / ordinador de manera oral (+ agilitat).

Síntesi de la veu / parla (conversor text-parla): generació de parla artificial a partir d’un text.

• Per formants: producció de so a partir de l’especificació prèvia dels corresponents

paràmetres acústics de freqüència i intensitat (recreació de l’o.s.). Pattern Playback.
• Articulatòria: emulació del tracte vocal → producció de so a partir de paràmetres que
indiquen el moviment i la posició dels òrgans articulatoris.
• Per concatenació: unió de petites unitats de so, normalment difonemes (combinació de
sons que inclouen l’estat estacionari de cada un d’ells i la transició entre ells:
coarticulació entre segments adjacents), per generar missatges complets.
• En tots els tipus, última fase: informació prosòdica.

Reconeixement automàtic de la parla: capacitar l’ordinador perquè, automàticament, pugui

reconèixer una entrada sonora i actuar en conseqüència, segons com hagi estat programat. En
general, conversió entrada sonora – text.

• Reconeixement de patrons o plantilles: comparació de la senyal sonora amb una sèrie

de plantilles emmagatzemades pregravades, sense anàlisi acústica de la senyal.
• Models acústics: intenten extreure de la senyal d’entrada els paràmetres acústics que
permetran segmentar la cadena fònica, identificar els sons que la formen i reconèixer
lingüísticament el missatge.

Ús judicial: fonètica forense

Principalment, discernir si concorren prou indicis per sostenir que dues veus pertanyen a una
mateixa persona o són diferents. Una de les veus és la dubitada (se’n desconeix l’autor), mentre
que l’altra és la indubitada (no hi ha dubtes de l’autoria). Més enllà de la comparació auditiva,
es requereix, sobretot, l’anàlisi acústica i l’ús de programes estadístics. Si bé la parla d’un mateix
individu és variable, s’assumeix que les diferències entre parlants (inter-parlants) són sempre
més importants que les diferències intra-parlant.