LES NOSTRES AFIRMACIONS SOBRE DÉU

KARL RAHNER

Totes les proposicions teològiques, a diversos graus i de diverses maneres, són

proposicions analògiques, però això –la qual cosa m'espanta– acaba sempre per ser oblidat.

Una proposició analògica es caracteritza pel fet que una tal afirmació és legítima i
inevitable, però tot seguit ha de ser negada o retirada. La majoria de les vegades, aquesta
negació o aquesta retirada, que de manera estranya dóna legitimitat a les nostres afirmacions,
no es fa.

Ara no és el moment de fer anàlisis metafísics sobre el coneixement de les proposicions

analògiques, però sí que vull posar de relleu aquest component essencial de l'analogia, que
molt sovint queda oblidat: la retirada de l'afirmació en el mateix moment de fer-la.

El Concili IV del Laterà (1215) declara explícitament que no podem dir res de positiu
sobre Déu a partir dels nostres coneixements humans, sense fer veure la radical inadequació
de la nostra afirmació positiva pel que fa a la realitat divina. Però, a la nostra pràctica teològica,
això ho oblidem sempre.

Entre el Creador i la cria tura mai no es pot afir mar cap mena de
se mbla nça sense fer notar que entre l'un i l'altr a és més gra n encara
la disse mbla nça
Quia inter creatorem et creaturam non potest tanta similitudo notari, quin inter eos maior sit
dissimilitudo notanda

Parlem de Déu... de la seva existència, de la seva personalitat, de les tres persones en

Déu, de la seva llibertat, de la seva voluntat que ens interpel·la... Hem de parlar d'Ell,
evidentment; no podem fer, així no més, un silenci sobre Ell, almenys si abans no n'hem parlat.

Però, quan parlem d'Ell, la majoria de les vegades oblidem que nosaltres no podem
afirmar res de Déu amb una certa legitimitat que amb la condició d'afegir tot seguit una negació
del que hem afirmat i de mantenir-nos en la terrible oscil·lació entre el sí i el no, el vertader i
únic fonament del nostre coneixement. Aquesta és la condició de tota afirmació nostra sobre
Déu: que quedi submergida en el silenci del Déu inabastable.

De fet, tots els nostres enunciats teòrics comparteixen amb tot el nostre ésser el destí
existencial d'un do de nosaltres mateixos, en la confiança i en l'amor, al designi impenetrable
de Déu, al seu judici de gràcia, a la seva molt santa incognoscibilitat.

Suposo i espero que cap teòleg posarà en dubte seriosament el que acabo de dir. Però,
quan poques vegades aquesta evidència teològica arriba a impregnar radicalment el conjunt de
la nostra teologia en totes les seves afirmacions! Quan poques vegades les nostres
declaracions, ja siguin fetes des de les càtedres universitàries, des dels púlpits o des dels
dicasteris de l'església, arriben a suscitar aquest sentiment de quedar-nos paralitzats per
l'esgarrifança de la creatura que sap, en una essencial humilitat, com podem parlar de Déu, que
sap que tots els nostres discursos no poden representar sinó el darrer moment abans de la
benaventurada entrada en el silenci que omple el cel fins i tota cosa en la clara visió de Déu
cara a cara.

No és possible, sens dubte, afegir explícitament a cada enunciat teològic que aquest no
té més que un sentit analògic i que seria necessari introduir sempre una inadequació més gran
que l'adequació afirmada. Però, almenys, seria necessari adonar-nos i fer caure en el compte
més clarament que no ens oblidem, davant de cada una de les nostres afirmacions teològiques,
de tot això que hem explicat d'una manera general i teòrica de la naturalesa analògica de tots
els conceptes teològics.

Si tinguéssim, de veritat i radicalment, consciència d'aquest principi teològic

fonamental, d'aquest axioma, tot oïdor de les nostres afirmacions teològiques captaria
clarament com les dimensions inaudites de la realitat -la de Déu, la de la creatura- no reben
d'aquestes afirmacions cap plenitud, sinó que resten mudes i buides.

Un exemple: afirmem que l'home, per la seva mort, entra en l'àmbit definitiu de la seva
constitució ètica, de la seva relació amb Déu, que ell es presenta davant el tribunal de Déu.
Però aquest llenguatge tan abstracte o aquestes representacions massa candoroses en diuen ben
poc del que realment és.

No es tracta d'omplir els buits del nostre saber i de la nostra fe: hauríem de saber i fer
comprendre que aquests enunciats obren i al mateix temps ens tapen espais buits, tot i tenir un
contingut que per a nosaltres roman desconegut.

En el fons, què significa, per exemple, que el Fill de l'Home ha de retornar sobre els
núvols del cel, que ell es dóna realment sota les espècies eucarístiques amb el seu cos i la seva
sang, que el papa és infal·lible ex ca t he d r a , que l'infern és etern, o que la creatura més petita
pot tenir a veure, gratuïtament, superant la infinitud de les distàncies, amb la realitat inefable
i sense límits del mateix Déu?

Prou que en fem de teologia i arribem a considerar que ja hem arribat al final i que ja
podem parar-nos. Que amb les dues o tres afirmacions que hem fet ja hem apaivagat tota set
metafísica o existencial! I de veritat elles no són més que una invitació a prendre consciència
que totes aquestes afirmacions no fan més que col·locar-nos davant de la pregunta sense
resposta que constitueix, segons diu Pau a 2Cor 4, 8, l'existència humana.

[Però portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder
incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres. Ens veiem oprimits pertot arreu, però no
esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats
per terra, però no destruïts; sempre portem en el nostre cos els senyals de la mort de Jesús,
perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida.]

Voldria aturar-me -però no ho puc fer aquí- sobre la incomprensibilitat de Déu,

l'incopsable, l'autèntic i únic objecte de la teologia. L'experiència, de la qual jo voldria ésser
testimoni, és aquesta: només arribem a ser autèntics teòlegs en el moment en què
experimentem i testimoniem, amb esglai i goig ensems, la tensió de tot discurs analògic que
cobreix, entre el s í i el n o , l'abisme de la incognoscibilitat de Déu.

Voldria tot simplement confessar que el pobre teòleg que jo sóc pensa massa poc, malgrat
tota la seva teologia, aquest coeficient analògic de tots els seus enunciats. Ens agrada insistir
massa en el discurs i oblidem en tot aquest discurs, aquell qui en és la causa.

Resum i traducció de la primera de les quatre experiències evocades per Karl Rahner
a l'homenatge que l'Acadèmia Catòlica de Fribourg li reté el 12 de febrer de 1984 en ocasió
del seu 80 aniversari. Poques setmanes després, el 30 de març, moria.