Retaule de la Vida de Crist i de la Verge.

Marc Manel Boscà Sesé

1. Registre
• Tipus d'obra: retaule.
• Mesures: 1.100 x 700 cm (aprox.)
• Material: fusta.
• Tècnica: oli sobre taula.
• Cronologia: ca. 1530-1535.
• Autoria: Macip, Vicent (València ca. 1475-1550); Joanes, Joan de
(València, ca. 1500-Bocairent, 1579).
• Procedència: Museu Catedralici de Sogorb
• Estat de conservació: Bo. En 1936 desaparegueren les taules corresponents
al tabernacle.
• Col·lecció a la què pertany actualment:

2. Breu descripció

Cap al 1530, per encàrrec de Gilaberto Martí, bisbe de Sogorb, el mestre Vicent Macip
i son fill Joan de Joanes ja treballava a l'estudi del mestre Vicente Macip, realitzaren
aquest retaule, beneït pel bisbe successor de Martí, Jofré de Borja el 1531. Romangué
en el seu emplaçament original, presidint l'església principal, fins que fou enderrocada
l'any 1791 mentre s'estava reconstruint la catedral, les taules es repartiren pels
diferents annexos i capelles del conjunt catedralici. L'any 1936 desaparegueren les
corresponents al tabernacle i foren dipositades pel capítol a la vila de Villatocas.
Després de la guerra, les taules supervivents s'integraren al temples i al claustres i, a
partir de 1971, es van traslladar a les galeries del Museu de la Catedral. A dia de hui,
el retaule s'exposa a l'Església del Salvador.

Es tracta d'un gran conjunt dedicat a la vida de Crist i la Mare de Déu, la lectura del
qual organitza escenes segons la disposició vertical dels carrers laterals, tot sota una
aparença compositiva a la manera gòtica. a la seva adscripció estilística plenament
renaixentista.

El carrer lateral esquerre relata, en sentit descendent, els episodis de l'Adoració dels
Pastors, Epifania i Resurrecció de Crist, mentre el carrer lateral dret aborda les escenes
de l'Ascensió del Senyor, la Pentecosta i la Dormició, deixant al carrer central la
Nativitat de la Verge, sobre el nínxol on se situava la desapareguda imatge escultòrica
 de la Verge amb el Nen. Al bàndol dues tables (El Carrer de l'Amargor i Plor per Crist
mort) se situen a banda i banda del tabernacle que n'estava format per tres que han
desaparegut (Salvador Eucarístic, Elías i Melquisedec). La Crucifixió remata un
conjunt integrat per altres taules secundàries que defineixen el guardapols, amb deu
representacions verticals de figures de cos sencer conformant parelles de màrtirs,
verges, confessors, diaques i monàstics (Sant Esteve i Sant Vicent Màrtir, Santa
Quitèria i Santa Apolònia, Sant Bernat i Sant Gil Abad, Sant Cristòfol i Sant Roc,
Sant Pere i Sant Pau, portes del recinte transagrari). Tres taules horitzontals (Abraç
davant la Porta Daurada, l'Anunciació, Abraç entre la Verge i Santa Isabel) completen
la part superior del retaule en què falta una quarta que ocuparia la seva cimera.

3. Descripció detallada

La identitat de l'estil, renaixentista, i la unitat del conjunt, tant en la temàtica de les

obres com en la interdependència de la composició, són alguns dels valors de Macip
que es veuen reflectits en aquesta obra.
Aquest retaule dominava la vella
catedral gòtica, sent desmuntat a
posteriori per a iniciar les obres de
l'edifici actual. Ignorem la data exacta en
que fou encarregada l'obra per Fra
Gilabert Martí. Aquest jerònim de Santa
Maria de la Murta (Alzira, la Ribera
Alta) va del 11 de setembre del 1500 fins
el 12 de gener del 1530. El contracte per
a aquesta obra, doncs, segons
Rodríguez-Culebras1, degué fer-se entre
1520 i 1525. El retaule, de grandària
monumental es col·locà a la nova
capella major, ampliada i consagrada pel
bisbe Gspar Jofré de Borja, successor de
fra Gilabert Martí.I en aquest llos cseguí

1
Rodríguez-Culebras, C. El retablo de la catedral de Segorbe. Tipografia M. Tenas, 1965.
fins l'any 1790, quan fou desmembrada i repartides les seues peces entre les sagristies
i la capella del Salvador, actual sala capitular. Segurament el reatule de la Catedral de
València va influir en Macip però, el nombre i la varietat de grandàries a les taules de
Sogorb no permetien dur a terme la mateixa composició.

Sumant les taules de Villatrocas ens trobem davant un total de 28 peces, que es
divideixen en diversos grups. Al estar el retaule dedicat a Santa Maria hem de pensar
que en la seua majoria de peces apareix aquesta, exepte en la ressurecció. El primer
és de les escenes narratives, al qual corresponen escenes de la vida de Jesucrist i de
la Mare de Déu, d'ençà elnaixament d'aquesta fins la vinguda de l'Esperit Sant. Les
taules més menudes d'aquest són Crist camí del calvari i el Plor per la mort del
Senyor, sent les altres taules tampoc més grans dels 2 m. Agrupades en sentit
horitzontal hi trobem:

§ Naixement i Dormició de Maria:

La Nativitat de Maria mostra un gran realisme amb elements del primer Renaixement
florentí. El dosser de Santa Anna serveix de fons carmesí, destacant la porta a l'angle
superior dret estant el grup compost en diagonal, dirigint-se les figures cap a Maria,
situada a l'angle inferior de l'esquerra. L'escena s'uneix mitjançant la dona que la sosté,
amb Santa Anna i Sant Joaquim que es vncula amb l'altra part del grup mitançant la
vista i les mans. És una escena de pau, intimista, religiosa. L'escena ha estat
comparada amb el quadre de Llanos a la Catedral de València i el de Domenico
Girlandaio, a Santa Maria Novella, de Florència (1486-1490). El joc de tonalitats
clares amb blancs i gros, contrasten amb alguns rojos i blaus per destacar algunes
figures, com la de la dona que té a la seua falda a la xiqueta.

La taula de la Dormició es tracta d'un grup compost d'acord amb la tradició espanyola
del tema, sota la influència del tema. Al centre trobem el llit de la Mare de Déu, el
cap es troba a la part dreta, amb mig cos elevat que descansa sobre un doble coixí,
com el de Santa Anna, amb les mans creuades. A la part inferior trobem tres apòstols,
trobant un assegut amb un llibre amb el salm "In exitu". La resta dels apòstols (8),
s'agrupa a la zona superior, darrere del llit, sostenint un la creu processional. Sant Pere
està en actitud de llegir mentre Sant Joan sosté el ciri. De fons trobem una arquitectura
renaixentista que s'obri al centre per un finestral al paisatge exterior on s'obri una altra
escena apòcrifa, l'Assumpció corporal de la Verge envoltada de núvols i àngels,
entregant-li la seua cinta a Sant Tomàs.

§ Adoració dels pastors i Adoració dels reixos.

En l'Adoració dels Pastors, l'escena queda situada en un pòrtic quedant una columna
del mateix com a eix principal junt amb la figura del pastor amb robes nobles,
complementant-se l'escena amb altres dos pastors que queden a l'exterior del pòrtic.
Un d'aquests porta una flauta mentre que l'altre duu sobre els muscles un be, símbol
de l'Agnus Dei. A la dreta, en tonalitats més apareixen dos àngels. A la part inferior
trobem una altre escena, amb el Xiquet Jesús col·lat sobre el mant de la Mare de Deú,
Sant Josep i un pastor. A la part superior, l'escena s'obri a un paisatge crepuscuar
il·luminat per l'aparició de l'àngel a un pastor que s'hi troba amb el seu ramat.

Per a l'Adoració dels Reixos es cercà obertament la seua relació amb l'anterior
escena, tot i que no queda tan natural com l'altre. Ací la Verge s'ha col·lat sobre un
escambell amb el rei ancià de genolls davant seu. mentre que els altres dos reis hi
esperen, observats per Sant Josep. Per darrere trobem una apinyada multitud
d'assistents. Alguns detalls, com la figura de la Verge recorden a les madonnes
rafaelesques.

§ Via Dolorosa , Crucifixió i Plor per la mort del Senyor.

A la Via Dolorosa trobem altra vegada els contrastos de clars amb les pinzellades de
rojos i blaus típics de Macips. També el paisatge del fons sobre el que hi destquen dos
creus ja alçades juga amb les altres dues taules del grup, especialment amb la de La
Pietá. S'introdueix la figura del cavall en el conjunt. L'escena arreplega el moment de
la trobada amb sa Mare. A un costat i en primer pla apareix Maria Magdalena, quedant
en segon terme, la Verge i Sant Joan contemplant Jesús, tirat per dos botxins. Tant
aquest quadre com el paral·lel de Macip que es troba al Prado suggereixen que Macip
coneixia la composició de Rafael de l'any 1517.
 Passant a la Crucifixió, aquesta és la taula de majors proporcions. L'escena no se
n'ix dels motlles tradicions, estant solament Crist a la Creu envoltat d'un grup de
persones, sense els dos lladres als costats. Hi destaca de nou, la figura de Maria
Magdalena, retallant-se contra un apli paisatge de riu, ciutat i muntanyes en un cel
d'ocàs i de tronada.

D'aquest grup la Pietá conforma una correlació amb la Via Dolorosa. La figura
del Ssenyor, col·locada sobre un llenç ample, destaca amb força en primer pla amb
l'esquena descasant sobre la Verge que es assistitida per Sant Joan i, de nou, per Maria
Madgalena. A la part superior una tercera dona comença l'embalsamament amb Josep
d'Arimatea i un altre home. A l'esquerra es troba el sepulcre i en últim terme tres creus
buides i un gran edifici de Jerusalem que la tradició diu que representaria l'Alcàsser
de Sogorb tal i com es conservava al primer terç del segle XVI. Abunden els rojos i
els grocs

§ Ressurrecció, Ascensió i Pentecosta.

La taula de la Ressurrecció ha perdut intensitat de color. La composició es centra en

la figura de Crist eixint del sepulcre amb una actitud serna i dirigeix la seua mirada de
commiseració als soldats. És una imatge certament renaixentista amb el mant caient
sobre el seu msuscle esquerra. El seu cos, en curvatura, amb un genoll al terra, la
mirada devota i les mans entrecruades destaca sobre el soldat adormit en primer terme,
que podria ser el retrat de Joan de Joanes.

L'Ascensió es la parella corresponent a la Ressurecció, mostrant un compacte grup

de deicebles envoltant Jesús; aquest duu el mateix roig que a l'escena anterior.
S'introdueixen àngels com a recurs a la manera de Macip. Finalment, trobarem dins
d'aquest grup la Pentecosta al centre del retaule, encara que està un poc descuidat tant
en l'expressió com en el color. El quadre resulta pesat i es limita a una agrupació
monòtona d'apòstols i dues dones a ambdós costats de la Verge.

El segon grup d'imatges està conformat per les escenes complementàries que
representen l'Anunciació, la Visita de la Verge a la seua cosina Santa Isabel i la
Trobada de Sant Joaquim i Santa Anna a la Porta daurada. Els fons d'aquestes tres
taules són daurats i sense paisatges, amb dos personatges per cada escena, mente que
els colors són més foscos per a ressaltar les figures sobre el fons. Pertanyen al
guardapols del retaule.

Per acabar, parlarem de les taules complementàries, deu obres intades en sentit
vertical i que recullen diversos sants que hem mencionat ja: Sant Pere, Sant Pau, Sant
Roc, Sant Gil Abad, Santa Quitèria, Santa Apolònia, Sant Bernard i Sant Cristòfor,
Sant Vicent de la Roda i Sant Esteve.

4. Contextualització

Vicent Macip (Albaida, ca. 1475 - València, 1551) fou un pintor valencià d'estil
quattrocentista, en gòtic italianitzant avançant en el temps envers un estil més emotiu
i manierista, a la manera de Rafael Sanzio, d'una forma semblant a la manera
d'Hernando de los Llanos, Yáñez de l'Almedina o l'italià Paolo de San Leocadio.
Mitjançant aquests i les pintures o gravats que arribaven pel mar des d'Itàlia Macip
aprengué les novetats del Quattrocento i del Cinquecento, que aprofità per a les seues
obres, i que transmeté a son fill Joan de Joanes.

En aquest retaule, Vicent Johannes Macip fon la corrent tradicional valenciana de

la pintura sacra i d'arrels gòtiques amb les noves formes del renaixement italità, tot i
que més enllà del contingut formal vegem noves formes d'expressió religiosa, com el
virtusosime, tan present als retaules de Yáñez i Llanos a la Catedral. Al marge dels
Hernando, podem rastrejar Macip traces de Paolo de San Leocadio. Els centres ue més
penetren en ell per a la figuración són un record de Fra Bartolomeo i Ghirlandaggio,
juntament amb influències dels cèrcols de Rafael i Miquel Àngel.

Aquesta formació va ser transmesa de pare a fill, tot i que aquest té una maniera
distinta d'interpretar-la. El dibuix és ampli en ocasions, amb forta presència en les
escenes narratives, destacant amb naturalitat l'humà del Déu-Home que s'acosta devers
nosaltres, un concepte molt renaixentista.
5. Ressenya bibliogràfica i documental on apareix esmentat

Angulo, D. Pintura del Renacimiento. Madrid, Ars Hispaniae, 1954. Vol. XII.

Arocena, Ol. El pintor Vicente Macip, padre de Juan de Juanes. Anales de la

Universidad de Valencia, 1930-1931. Tomo XI.

Lozoya, Marqués de. Historia del Arte Hispánico. Madrid, Ed. Salvat, 1949.

Ponz, A. Viaje de España. Madrid, Ed. Aguilar, Carta VII del tomo IV, 1774.

Puig, I. i al. El pintor Joan de Joanes y su entorno familiar. Los Macip a través
de las fuentes literarias y la documentación de archivo (en castellà). Lleida:
Universitat de Lleida, 2015, p. 14-26

Rodríguez-Culebras, C. El retablo de la catedral de Segorbe. Tipografia M.

Tenas, 1965.

Tormo, E. La pintura española del siglo XVI. Madrid, Est. tip. de la Viuda é Hijos
de Tello, 1902.