RETAULE DELS 7 SACRAMENTS

Es tracta d’un retaule elaborat per Gherardo Starnina en 1936 per encàrrec de
Bonifacio Ferrer, procedent de la Cartuja de Santa Maria de Porta Coeli, en València.

El retaule consisteix en una sèrie d’imatges sobre un suport rígid de fusta i un

fons daurat (pa d’or), compost per una escena principal, cinc escenes secundàries i una
predel·la, acompanyades per xicotets elements escultòrics que s’inspiraven en
l’arquitectura gòtica (pinacles, arcs en miniatura, etc.). A més, els distints sectors de
l’obra estan dividits per columnilles.

El retaule narra la trajectòria vital de Fray Bonifacio Ferrer, però també la

situació cultural, política i religiosa de la València del 1400.

En la part superior central es representa el Judici Final amb la resurrecció dels

morts. Es pot veure a Crist amb la seua característica mandorla, a la Verge Maria i a San
Joan Baptista. Als carrers laterals, podem veure una Anunciació: a la part esquerra
apareix l’arcàngel Gabriel i a la dreta, la Verge Maria.

En la tabla central, més concretament en l’escena central (que dona nom al

retaule) es pot veure a Crist mort en la creu, del qual ixen set fils de sang que
desemboquen en la representació dels 7 sagraments (baptisme, eucaristia, ordre
sacerdotal, confirmació, penitència, matrimoni i extremaució). Una de les idees
principals que intenta transmetre Bonifacio Ferrer és la necessitat dels sagraments per
aconseguir la unitat de l’Església. També veiem a Crist en la creu, i en la part superior
d’aquesta apareix la cartel·la “I.N.R.I.” (ja explicada en la pintura barroca), darrere de la
qual ix l’arbre de la vida.

En la tabla esquerra es representa la conversió de San Pablo, i en la dreta es

conta el baptisme de Crist per San Joan Bautista. Ambdues tenen relació amb dues de
les escenes que apareixen en la predel·la (part inferior horitzontal del retaule): el martiri
de San Esteban i el de San Joan Bautista.

Per últim, en la predel·la apareix un retrat, encara que idealitzat, de Bonifacio

Ferrer, els seus fills i la seua dona.
 Quant a les característiques, observem unes figures bastant realistes, encara que
amb trets artificials (com les mans de l’arcàngel Gabriel), però no arriben al nivell de
realisme de Giotto. També podem veure gran nivell de detall en la roba de la majoria de
les figures, com per exemple la de l’arcàngel Gabriel o la de les figures en l’escena
principal. D’altra banda, en la majoria de les escenes hi ha un intent de perspectiva,
encara que Starnina no arriba a aconseguir massa profunditat. Per últim, Crist apareix en
totes les escenes amb la seua característica aureola, símbol de santitat.
 SANT SOPAR

Es tracta d’un oli sobre tabla realitzat per Juan de Juanes al 1534, procedent de
l’Església parroquial de Santa Catalina, en València. Possiblement siga la primera obra
exclusivament seua, sense col·laboració de son pare.

El quadre representa el moment dramàtic en què Crist anuncia als seus deixebles
que un d’ells el traicionarà. Podem observar trets pareguts als de “La Santa Cena” de
Leonardo Da Vinci, com per exemple l’expressivitat dels apòstols o el bodegó que
apareix en la taula.

En l’escena apareixen els 12 deixebles de Crist (i Judes) i el propi Crist al

voltant d’una taula allargada. Tots els deixebles (excepte Judes) porten una aureola al
cap com a símbol de santedat. Per tant, esbrinem que Judes és el que porta una capa
groga a l’esquerra de Crist.

Les característiques més importants son:

-Hi ha una perspectiva fingida de l’espai tridimensional (igual que al quadre de

Leonardo Da Vinci), i al final podem veure un paisatge misteriós a través d’una
obertura.

-L’escena té prou moviment, hi ha un revol entre els personatges per esbrinar qui
és el traïdorenc.

-Encara que no es veu tan clarament com a “La Santa Cena” de Da Vinci, en
aquesta pintura de Juan de Juanes també podem observar un eix de simetria: tant a la
dreta com a l’esquerra de Crist hi ha sis deixebles.

-Les figures tenen volum gràcies al clarobscur, no son figures totalment planes.

-La pintura té un colorit molt variat, encara que predominen el verd, el roig i el
groc.
 ABRAÇ DE SAN FRANCESC D’ASSÍS AL CRUCIFIXAT

Es tracta d’una quadre pintat per Francesc Ribalta, un dels millors pintors
valencians del barroc, cap al 1620, i actualment es troba al Museu de Belles Arts de
València, encara que va ser pintat per al Convent dels Caputxinos de la Sang de Crist.

La pintura tracta una temàtica religiosa. L’escena representa a San Francesc

d’Assís abraçat a Jesús, arrimant la seua boca a la sang de la ferida que li brolla pel
costat. Alhora, Jesucrist està despenjant un braç de la creu per coronar al sant amb una
corona d’espines. Si no apareguera el personatge de San Francesc, podria entendre’s
com un quadre de temàtica al voltant de la crucifixió de Crist, ja que apareix amb la
creu en què va ser crucifixat, però realment Ribalta està intentant contar una experiència
de la vida d’aquest sant.

Ribalta representa el moment clau en què San Francesc abraça a Jesucrist i es

produeix eixa unió mística (es pot entendre com a què el sant volia compartir el
sofriment amb el crucifixat). El quadre tracta de representar la idea de què l’experiència
mística està vinculada amb una experiència sensorial: apareix a la dreta, en un segon
pla, un àngel tocant un instrument musical, que representa el sentit de l’oïda, mentre que
a l’esquerra es veu un àngel coronant a Crist amb una corona de flors, que simbolitza el
sentit de l’olfacte. D’altra banda, podem intuir el sentit del tacte representat per la roba
tosca del sant, a més de per l’abraçada i pel contacte físic entre pells. El sentit del gust
apareix manifestat per la boca de San Francesc al acostar-se a la sang que brolla de la
ferida de Crist. Per últim, el sentit de la vista no apareix manifestat, sinó que som
nosaltres qui sostenim la vista.

Al cantó inferior apareix una espècie de lleopard, que simbolitza el món que
supera San Francesc d’Assís per poder arribar a abraçar la mortificació (Crist), que
implica una vida d’austeritat.

Un altre detall a destacar son les segles “I.N.R.I” que estan escrites a la creu,
l’acrònim de Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, que significa “Jesús de Nazaret, rei dels
jueus”, gravat a la creu per ordre de Pilatos com a explicació de la causa de la condemna
a mort.

Quant a les característiques, observem una composició barroca complexa:

-Apareixen les línies mestres diagonals, una formada pel braç i el muscle del
propi Crist i una altra formada per la cama de l’àngel que està tocant l’instrument
musical.

-La il·luminació és tenebrista, un recurs prou utilitzat pels pintors del barroc en
què destacaven allò que els interessava o l’escena principal, deixant el penombra la
resta, sobre un fons fosc, negre. En aquest cas, Ribalta il·lumina sobretot als dos
personatges principals amb una llum focal, donant-li certa teatralitat a l’escena.

-Gama de colors bastant limitada degut a aquesta il·luminació: s’utilitzen colors

càlids i foscos, prou apagats.

-Alt grau de detallisme i realisme, com es pot veure en la textura de la roba,

representada a pedaços per a donar la sensació de tosc, aspre. També està molt ben
representades les ferides de Crist, sobretot la del lateral, i l’animal. Quant al físic de
Jesucrist, aquest està perfectament proporcionat i l’anatomia està ben detallada
(músculs, venes (recorda a San Pedro en “La Crucifixió de San Pedro”, de
Caravaggio)).

-La tècnica pictòrica utilitzada és una pinzellada detallada, minuciosa, fina, per a
poder aconseguir aquest grau de realisme.
 FIGURES DE CASAQUES JUGANT EN UN JARDÍ

Es tracta d’un oli sobre tela pintat per Joaquín Sorolla, conegut com “el pintor de
la llum”, cap al 1900, i actualment es troba al Museu de Belles Arts de València. Va ser
realitzat per al palau dels marquesos de Valdeterrazo en Madrid junt a un altre panel,
Dones gregues.

El quadre representa la naturalesa, un jardí. Sorolla pinta un ambient del segle

XVIII carregat de sensualitat i erotisme, on homes i dones juguen al costat d’una font.
La pintura transmet una idea de felicitat: és un quadre alegre, tant pels colors com pel
tema (figures que estan jugant un joc frívol en un jardí). No obstant això, eixa alegria té
una dimensió nostàlgica. En primer lloc perquè les figures de casaques (vestides a la
moda del segle XVIII) ens parlen d’un temps perdut, anterior a les revolucions burgeses
on tot era felicitat i, en segon lloc, per l’ambient tardorenc que crea Sorolla (fulles
caduques dels arbres daurats pel sol).

Quant a les característiques de la pintura, trobem les següents:

-És la representació d’una escena quotidiana i a l’aire lliure, una temàtica prou
recurrent en els pintors impressionistes.

-El tractament de la llum: Sorolla tenia un gran interès per la captació dels
efectes de la llum sobre la realitat i els objectes. Més concretament, l’obra té una
il·luminació homogènia, natural, no prové d’un punt focal com al barroc. Es poden
veure els reflexes i ombres que la llum provoca en l’escena (pinzellades amb un color
més clar, com es pot veure als troncs dels arbres o a la roba de les figures, o inclús
l’ombra en les tanques. També en la superfície de l’aigua de la font, una temàtica prou
recurrent en els pintors impressionistes com Monet, al Pont japonès o a Impressió,
amaneixer).

-A causa d’aquesta il·luminació la gama de colors és més variada. Sorolla

utilitza colors més vius i brillants.
 -La tècnica pictòrica utilitzada és una pinzellada més solta, menys detallada,
amb taques. Encara que visualment pareix una pinzellada prou definida i detallada, si
ens acostem al quadre podrem comprovar que no.

-Una característica present i d’influència asiàtica és la perspectiva japonesa, que

consisteix en elevar la línia d’horitzó i, conseqüentment, s’eleva el punt de vista
(l’escena es veu des d’un punt de vista més elevat que el d’una persona).

-Sorolla també aplica l’enquadrament fotogràfic, que consisteix en tallar els

extrems del quadre per a donar una sensació d’instantaneïtat, de casualitat. Com veiem,
es talla la font, els arbres i les tanques.

-La tridimensionalitat està perfectament representada i aconseguida.