Unitat 3.

El teatre medieval: el misteri del teatre

El teatre surt de les esglésies

L’Edat Mitjana és un període de temps en la història de la humanitat que abraça des del segle V fins
al segle XV, marcat per dos esdeveniments històrics: l’any 476, amb la caiguda de Roma sota els
gots, i l’any 1453, amb la caiguda de Constantinoble sota els turcs. Si haguérem de trobar un tret
que caracteritzés el pensament durant l’Edat Mitjana, aquest hauria de ser el seu sistema teocràtic,
on tot gira al voltant de Déu i l’Església, fins al punt que les esglésies i els monestirs es van
convertir en els eixos de la cultura medieval.

Formes teatrals: les representacions religioses i les profanes

La caiguda de l’Imperi romà comportà el trencament amb els espectacles escènics grecollatins i, a
mesura que l’Edat Mitjana avançava, van adoptar noves maneres de fer:

1. Les representacions religioses: el teatre religiós neix dels trops litúrgics (frases
dialogades dels textos sagrats), amb especial rellevància en dues festivitats cristianes: la Pasqua i el
Nadal. Aquestes manifestacions evolucionaran a formes com els miracles, els misteris o els actes
sacramentals, i amb el temps afegiran també temes nous com els de l’assumpció de la Verge o les
vides dels sants. Quan van començar a incorporar-se acudits, expressions grolleres i gestualitats
provocatives, el teatre es veié obligat a abandonar les esglésies i a sortir a les places. El mateix
periple van fer les danses: si en un principi es representaven als temples, amb el pas del temps es
van tornar més profanes i van ser enviades fora dels recintes sagrats. Considerem també com a
representacions religioses les danses de la mort (d’un caire més popular o satíric) i el teatre
processional damunt de carros, típic de la festivitat del Corpus.
 2. Les representacions profanes: són interpretades per joglars, bufons i mims, hereus
directes de la tradició teatral llatina. A diferència dels trobadors (poetes, cantors i recitadors dels
seus propis versos), els joglars conten tota mena d’històries i llegendes, fan volantins i acrobàcies.
Representen els espectacles en places públiques i castells. Sovint, els missatges dels joglars eren de
caire sexual i de crítica a la religió. Devem als joglars la conservació d’una de les formes teatrals
més antigues i populars: el teatre de titelles.

3. Les danses cortesanes: amb el naixement de la cort, arriba també un codi social de
comportament que es representa fidelment en aquestes danses, ballades en formació per fileres
rectes i cadenes que van deixant a poc a poc la parella solta. Com que els vestits dels cortesans eren
molt pesats, els moviments eren pausats, la qual cosa s’oposava al frenesí dels balls populars, com
són les danses de la mort. El ball més representatiu va ser la pavana. També va tenir molta
repercussió la moresca, una interpretació de lluites entre moros i cristians.
Dels misteris als jocs d’escarni
Amb la consolidació de les llengües romàniques, ens arriben els primers textos teatrals. Ja al segle
X, hi ha una producció notable de consuetes a tot Europa. Aquestes són textos que indiquen el
vestuari, les accions i les rèpliques dels personatges de les representacions religioses, emmarcades
en els cicles pasquals i nadalencs. La consueta del Misteri d’Elx és la més significativa pel fet
d’haver-se representat sense interrupció fins a l’actualitat. Tracta de la pujada al cel de la Mare de
Déu en cos i ànima. Malgrat els pas del temps, és un text viu que ha mantingut la seva forma
primigènia.

El vessant profà del teatre medieval, el constitueixen els jocs d’escarni o festa popular en la qual
un dia a l’any es permetia a la gent canviar de personalitat o d’estatus social. Un exemple de
paròdia de l’ordre establert són les festes de Carnestoltes, en què les dones feien d’alcaldesses, o
els serfs i els babaus manaven durant vint-i-quatre hores.

L’espai escènic medieval

Pel que fa als escenaris medievals, els podem dividir en dos tipus:

1. Escenaris processionals. Els actors es desplaçaven d’un lloc a un altre per interpretar les diferents
escenes i el públic els seguia. L’altra forma de teatre processional consistia en el fet que els
espectadors no es movien i les escenes passaven damunt d’uns carros, com les roques del Corpus
Christi de València.

2. Escenaris múltiples. Les escenes s’estructuraven sobre un eix horitzontal (on es trobaven els
personatges terrenals, bons i dolents) i un altre vertical (per on surtien el bé i el mal). Amb diversos
aparells i artefactes, es preparaven aparicions, elevacions, escenes de martiris de sants i tota mena
d’efectes especials.

Els joglars
L’espectacle profà està representat pel joglar, uns actors que cantaven, ballaven, tocaven
instruments, feien acrobàcies i malabarismes, domaven animals, etc. Els joglars eren itinerants i es
desplaçaven pels diferents pobles a fi de trobar espectadors-clients.
Què ens ha deixat l’Edat Mitjana?
A l’actualitat, encara perviuen moltes festes populars que tenen els seus orígens en representacions
medievals: els misteris (Misteri d’Elx), cicle de Nadal (pessebres vivents com el de Corbera de
Llobregat), cicle de Pasqua (la Passió d’Esparreguera i Olesa de Montserrat), processons i romeries,
i especialment les festes de carnestoltes.