Apol·lo i Dafne

1. Fitxa Tècnica:

Títol: Apol·lo i Dafne

Autor: Lorenzo Bernini
Cronologia: 1622-1623
Tipologia: Escultura en marbre
Dimensions: 243 cm alçada
Localització: Roma, Itàlia

2. Context històric i cultural:

El segle XVII fou un període amb complicacions pel que fa als països europeus del
Mediterrani. Tot i que el comerç continua sent una de les fonts econòmiques més
importants, aquest ha quedat monopolitzat pel Mar Atlàntic a causa del mercat
comercial amb les Amèriques, enriquint els països europeus del nord, costaners amb el
Mar Atlàntic. Un seguit d'epidèmies, conflictes bèl·lics i poca producció agrària van
desembocar a una gran crisi a l'Europa Mediterrània. A més a més, hem de tenir en
compte que l'Església catòlica també ha entrat en crisi amb l'aparició del
Protestantisme, que defensava una religió més espiritual i menys corrupta. En
conseqüència, les resolucions establertes en el Concili de Trento a la segona meitat del
segle XVI, van acabar portant-se a terme al segle XVII, amb una clara ideologia
contrareformista per a competir contra el Protestantisme. En aquest context l'art patí
una gran revolució, que ja s'havia iniciat a petita escala amb el Manierisme.
Definitivament, s'acabà el període del Renaixement i es dona principi al Barroc. El
Barroc es caracteritzà per un art que incentivava la sorpresa i intentava atraure a través
d'allò imprevisible. És característic per l'ús de recursos com la violència o la sexualitat,
sempre però, intentant concordar amb les pautes d'una església conservadora. És un
art que es centrava en el misteri i en la reflexió, jugant, per tant, amb punts de vista
estranys o contrastos radicals de llum i foscor. Concretament a la zona del Mediterrani,
com ja va preveure El Greco, es realitzà una tipologia d'art Barroc de temàtica religiosa
a causa de l’església catòlica, la qual es convertí en una gran inversora en art i
imatgeria religiosa per combatre el Protestantisme que rebutjava les representacions
divines i realitzar propaganda religiosa (Contrareforma). L'art jugà molt amb la llum i
l'ombra, el dinamisme, l'expressivitat i la captura d'instants en moviment. Les obres
podien ser protagonitzades i ambientades en el segle XVII, tot i trencar amb la , car
això ajudava a la comprensió del missatge. L'escultura adoptà també aquestes
característiques, d'aquesta forma, sovint donaven més importància a l'exagerada
expressivitat i al missatge místic o religiós, que a la bellesa dels personatges o l'estètica
de l'obra. Duran a terme composicions cap a totes direccions. Es centraran molts cops
en la sensualitat i en el dinamisme de l'escultura, la qual pot semblar estar en
moviment, agafant, per tant, moltes característiques de l'escultura revolucionària del
Renaixement que veiem en Michelangelo o Giambologna. Jugant sobretot amb la llum i
l'ombra, trencant amb els cànons i dissenyant també el voltant de les escultures com un
art total.

3. Lectura Formal i Anàlisi Estilística:

L'escultura d'Apol·lo i Dafne és una escultura de grans dimensions, que segueix

clarament els paràmetres escultòrics del Barroc. En primer lloc, l'obra té una
composició molt oberta, d'aquesta forma les extremitats dels individus emergeixen en
totes direccions, augmentant així el dinamisme i la sensació de moviment, sorprenent
l'espectador amb una composició innovadora. L'eix central de l'obra està constituït per
un doble arc representat pels dos individus, el qual queda tallat per diverses extremitats
a totes bandes. L'artista es centra clarament en l'expressivitat dels personatges,
d'aquesta forma veiem una exagerada expressivitat, desfigurada al servei del tema a
través d'un alt grau enèrgic, com veiem també en una de les primeres obres de l'artista,
"l'Ànima Condemnada". Això retreu la bellesa i l'estètica de la figura femenina, però
augmenta el dramatisme, la psicologia i l'expressivitat. Bernini intenta capturar el clímax
de la temàtica de l'obra, així, capturant una escena en moviment, on la dona crida,
congelant un instant, com veiem en altres obres de l'artista com "El David". L'escultura
està pensada per ser vista de tots costats amb múltiples punts de vista. D'aquesta
forma l'artista aconsegueix l'efecte òptic que l'escultura es mou i canvia, seguint el fil
conductor de la temàtica. Aquest efecte actualment ja no arriba de la mateixa forma,
car l'escultura antigament s'ubicava en un forat d'escala, d'aquesta forma, mentre es
pujava amunt, obteniem diversos punts de vista de l'obra augmentant el dinamisme,
que de la mateixa forma podem lligar també amb el gran joc de llums, ombres i
irregularitats ideades en l'escultura i que veiem en altres obres de l'artista com "l'Èxtasi
de Santa Teresa", les quals varien segons el punt de vista i fan moure l'obra. Com
veiem, Bernini realitzava un gran estudi del voltant de l'obra. El cos de la dona queda
enfilat a sobre d'una base natural més alta, per complir amb les proporcions del cos
femení, però establir els dos individus a la mateixa alçada. El personatge d'Apol·lo es
manté fidel al seu model clàssic: "Apol·lo del Belvedere". Com ja hem vist, la bellesa de
Dafne, tanmateix, queda corrompuda per l'expressivitat, tractant el personatge amb un
estil més barroc i trencant amb el cànon. Aquest mateix personatge està dotat amb
l'inacabat, present gràcies a la temàtica amb influència casual dels esclaus de
Michelangelo. El cos de la dona contrasta amb l'inacabat, gràcies a una carnalitat amb
un treball molt polimentat que juga amb la rugositat de l'escorça de l'arbre.

4. Interpretació Conceptual:

Bernini, ja de jove, gràcies al seu pare, tingué contacte amb la rica família dels
Borghese. La família amb renom eclesiàstic, va apreciar les primeres obres de Bernini.
Un dels membres de la família era un reconegut cardenal, després d'uns primers
encàrrecs minoritaris, aquest va demanar a Bernini la realització de quatre grans obres
per decorar el palau familiar de Roma. Aquest encàrrec divergia de la convencionalitat,
puix que no es tractava d'un encàrrec de temàtica religiosa, més aviat es buscava una
escultura que transmetés bellesa. Bernini, sorprenentment, va executar tres obres de
temàtica clàssica i mitològica: "Eneas i Anquises", "El Rapte de Proserpina" i "Apol·lo i
Dafne", també feu una obra bíblica, "El David". L'encàrrec havia de ser purament
estètic, però Bernini seguí els paràmetres del Barroc. D'aquesta forma escull una
temàtica violenta que atrau el públic. L'obra representa el moment exacte en què
Apol·lo intentà raptar a Dafne. Dafne quedà ferida per una fletxa del desamor llençada
per Cupido després que Apol·lo se n'enamorés. Apol·lo no tolerarà que Dafne hagués
de ser verge i la persegueix. Just, però, quan intentà raptar-la, aquesta es convertí en
un arbre (Llorer), transformació causada per la protecció que oferí el Déu del Riu
Peneu, impossibilitant a Apol·lo de raptar-la. Aquest mite prové de les "Metamorfosis"
d'Ovidi. En la localització original de l'obra, aquesta es podia llegir com una història,
mentre donàvem la volta per l'escala compreníem les diverses escenes. Primer Apol·lo
persegueix a Dafne, després veiem que, allà on Apol·lo la toca, ella es converteix en
arbre, i al final veiem que s'ha convertit en un arbre. La temàtica de l'obra, però,
divergia amb els paràmetres religiosos conservadors, ja que accentuava molt la
carnalitat i sensualitat. El nu i els déus pagans eren pecat, no obstant això, Bernini idea
una solució per justificar la temàtica. Al peu de l'escultura hi trobem un text amb un
poema que versa que aquell que només busca plaers anirà a l'infern. D'aquesta forma
l'obra podia tenir una imatge de contrareforma on es criticava el plaer terrenal. Aquesta
temàtica es pot relacionar amb les "Vanitas". Aquestes obres eren natures mortes del
Barroc que recordaven el pas del temps i la mort que veiem en obres com "Natura
Morta Vanitas amb el Spinario" del neerlandès Pieter Claesz. Aquesta concepció de l'art
total de Bernini el va portar més tard a tocar tots els temes treballant també en
arquitectura i inclús en escenografia, amb obres com "La plaça de sant Pere del
Vaticà".