L’enterrament del comte

d’Orgaz

El Greco
Títol: L’enterrament del comte d´Orgaz
Autor: El Greco (Domínikos Theotokópoulos; 1541 – 1614)
Datació: 1586
Estil: Renaixement
Tècnica: oli
Suport: tela; 4,8 m x 3,6 m
Localització original i actual: església de Santo Tomé, a Toledo

El tema i el seu tractament és un reflex fidel de
la religiositat profunda de la societat espanyola
de l’època de Felip II, màxim representant de
l’esperit de la Contrareforma. Però el seu
caràcter teatral i apoteòsic ja anuncia les
característiques de la pintura barroca del segle
XVII.
Domenico Theotokópoulos (1541 – 1614),
popularment conegut amb el nom d’El Greco perquè
era originari de l’illa de Creta, va fer aquesta pintura
entre 1586 i 1588 per a l’església de Santo Tomé de
Toledo, per encàrrec del rector, que va especificar el
tema fil per randa al contracte: “al llenç s’ha de pintar
una processó i com el capellà i els altres clergues que
estaven fent els oficis per enterrar el senyor Gonzalo
Ruiz de Toledo, senyor de la vila d’Orgaz, i van baixar
sant Agustí i sant Esteve a enterrar el cos d’aquest
cavaller... i fingint al voltant molta gent que estava
mirant i damunt de tot això s’ha de fer un cel cobert de
glòria:..”
El senyor d’Orgaz havia deixat a la seva mort un llegat
que obligava els veïns d’aquesta vila a entregar a la
parròquia toledana de Santo Tomé certes rendes en
diners i en espècies. Amb el temps van deixar de
complir aquesta obligació i el rector va guanyar un plet
contra la vila, que va haver de pagar tot el que devia.
Per aquest motiu va encarregar el quadre, per
perpetuar la memòria del seu generós benefactor.
La pintura és coneguda com a Enterrament del senyor
d’Orgaz, i és una de les obres més importants del
manierisme espanyol de finals de segle XVI, amb uns
trets formals característics de l’obra madura d’El
Greco: primacia del color, il·luminació irreal,
allargament de les figures, composició bigarrada i
desinterès per la representació espacial.
Anàlisi de l’obra
Material i tècnica utilitzats
És una pintura a l’oli sobre llenç, de gran
format [gairebé cinc metres d’altura per una
mica més de tres metres i mig d’ample].

Dibuix i color
Predomina clarament la taca de color sobre els
elements lineals del dibuix. Això és apreciable
en tot el quadre, però de forma especial en
alguns motius com els núvols, l’ànima del
difunt que transporta cap al cel l’àngel situat al
centre de la composició, la casulla blanca del
sacerdot d’esquena o les gorgeres dels
personatges de la part inferior.
En la disputa renaixentista entre els que
concedien més importància al dibuix (els
pintors romans en general)i els que, al contrari,
defensaven la primacia del color (els
venecians), El Greco es va decantar per
aquest últim plantejament, sens dubte per
l’admiració que sentia cap a pintors com ara
Ticià i Tintoretto, l’obra del qual havia conegut i
estudiat al seu pas per Venècia abans d’arribar
a Espanya.
La gamma cromàtica és àmplia i, a més del
negre, aplica amb abundància els colors
característics de la paleta del Tintoretto: blau,
vermell, blanc platejat i groc.

Aquest últim, color càlid que psicològicament

s’acosta a l’espectador, és el dominant en els
vestits de les dues figures de la part inferior
central, que destaquen així sobre el fons
negre de les indumentàries dels qui
assisteixen a l’enterrament.

Representació de la llum
La il·luminació central és irreal, ja que no
correspon a cap de les fonts representades al
quadre, com les torxes de la comitiva inferior,
ni s’insinua cap procedència externa.
La llum serveix per modelar i definir el volum
de les figures, a més de la gradació tonal dels
colors, però a més té un valor simbòlic: és
brillant a la glòria, i esmorteïda a la terra.
 Composició
L’obra està dividida en dues meitats contraposades i
amb un tractament diferenciat: la inferior o món
terrenal, i la superior o àmbit celeste.
La primera és una composició de motius
individualitzats i disposats en plans superficials i
paral·lels al pla de representació, al voltant de les tres
figures principals del centre, que descriuen un cercle.
Malgrat la varietat de posicions i de gestos, no té
moviment.

L’àmbit celeste, en canvi, és una composició

tancada, unitària i en profunditat, presidida en el
centre per un esquema en forma de rombe, amb la
figura de Crist al vèrtex superior, la Mare de Déu i Sant
Joan als costats, i l’àngel portador de l’ànima a la part
inferior.

Aquest esquema rombal s’integra, al seu torn, en un

altre de triangular més ampli pels núvols que
s’estenen a continuació dels cossos de la Mare de Déu
i sant Joan.

A diferència del món terrenal, la glòria presenta un

dinamisme notable.
L’horror al buit, habitual en l’obra d’El Greco, es
tradueix en un conjunt bigarrat de nombroses
figures, algunes de retallades parcialment pel
Tractament de la figura
humana
La part inferior constitueix una galeria de retrats de
personatges contemporanis del pintor, els rostres
dels quals han estat tractats amb un gran realisme,
com alguns del món celeste, que també són
identificables.

Però els cossos estan sotmesos a un allargament

característic de l’obra d’El Greco, per influència dels
manieristes italians i en especial de Miquel Àngel i
Tintoretto. Es tracta, per tant, d’una estilització
voluntària, que fa prevaler la visió de l’artista per sobre
de qualsevol regla sobre la proporció anatòmica
correcta.

Un aspecte que destaca especialment en aquest

quadre, també en correspondència amb l'artificialitat
manierista, és la contorsió de l’àngel que al centre del
quadre transporta l'ànima del difunt.
Representació de l’espai tridimensional
La densitat de figures que integren la composició mb
prou feines deixa cap buit per a la representació de
l’espai. No obstant això, a diferència de la disposició
superficial dels personatges de la part inferior, en
l’àmbit de la glòria s’insinua, mitjançant variacions de
llum i grandària, una certa profunditat espacial,
apreciable en la figura de Crist i en els benaventurats
de la dreta, així com en els grups laterals.
En tot cas, la pintura d’El Greco, com la majoria dels
manieristes, manifesta un escàs interès per la
perspectiva i la versemblança espacial.
Tema i significat
El quadre narra la llegenda toledana
sobre la mort del senyor Orgaz
l’any 1323, segons la qual, mentre
es celebrava el seu funeral, sant
Esteve (que és a l’esquerra, amb
una indumentària de diaca en què
apareix brodat el seu martiri) i sant
Agustí (a la dreta, vestit com un
bisbe), els seus patrons, van
descendir del cel per enterrar-lo.
Al miracle hi assisteix una comitiva
de personatges toledans, amics i
contemporanis d’El Greco, la qual
cosa suposa un veritable
anacronisme: el seu fill, en primer pla
situat a l’esquerra, que presenta
l’escena a la manera del teatre
clàssic; el pintor mateix, que mira
l’espectador, just per sobre de Sant
Esteve; el rector de l’església i
comitent de l’obra, frares de les ordes
religioses toledanes, cavallers de
l’Orde de Sant Jaume, etc.
La part superior és un trencament de glòria,
presidit pel tema bizantí de la deisi: Crist
Jutge, flanquejat per la Mare de Déu i sant
Joan com a intercessors de la humanitat.
Crist ordena a Sant Pere (a al seva dreta i
amb unes claus) que obri les portes del Cel a
l’ànima del difunt, mentre que la Mare de Déu
es prepara per rebre-la. Darrere de sant Joan
Baptista (amb la seva característica pell de
camell), hi ha sants, apòstols i
benaventurats, entre els quals reconeixem
Felip II.

El nexe d’unió entre un món i l’altre és l’àngel

portador de l'ànima del senyor Ordaz,
representada en forma de nen, a l’estil
bizantí i medieval.

Però El Greco, més enllà de la mera

descripció d’un miracle ocorregut tres segles
abans, ofereix una relació de validesa
universal sobre la mort i l’ascensió de l’ànima
dels justos al cel, que es mostra en tota la
seva esplendor. Extret de: MAROTO,J. Història de l’Art. Batxillerat. Ed. Casals, 2009