Neus Vallés Rodríguez

1r Magisteri Infantil
Universitat de València

¿ES LA EDUCACIÓN UN CONTRAIMPUESTO?

El text primer ens presenta la definició d’impost, per a que quede clar i després poder
entendre perquè apareix el terme “contraimpost” en el títol.

Els tributs (o impostos) han de complir 3 funcions: “obtenir els recursos necessaris per al
sosteniment de les despeses públiques, servir com instruments de la política econòmica
general i atendre a la realització dels principis i fins continguts en la Constitució.”

Els impostos has de ser progressius per conseguir la igualtat, és a dir, les persones amb més
diners han de pagar més impostos de manera progresiva. Per tant, un tribut que disminuira la
igualtat deuriem anomenar-lo “contraimpost”.

Es mostra una taula amb els percentatges que les families dediquen a cada grup de gasto
segons els ingresos mensuals de la familia. En la taula podem observar que el percentatge dels
grups 1 i 4 es redueix a mesura que augmenten els ingressos. En canvi els grups 5 i 9, a mesura
que augmenten els ingresos, augmenta el percentatge. Per entendre el que això suposa hem
de saber que el grup 1 són aliments i begudes no alcoholiquies i el 4 són la vivenda, l’aigua,
l’electricitat, el gas i altres combustibles, és a dir, les necessitats bàsiques. I que el grup 5 és el
mobiliari, l’equipament de la casa i les despeses corrents de conservació de la vivenda i el 9 és
l’oci, els espectacles i la cultura, és a dir, despeses relacionades amb la distinció social.

El grup 6 (despeses en salut) puja i baixa en quant a percentatges, no té una tendència fixa, per
tant podriem dir que les despeses sanitàries de vegades les podem considerar necessitats
bàsiques i altres, simplement, un bé per distinció.

En el cas del grup 10 (despeses en ensenyança) es segueix el patró dels béns de distinció social.
Segons la EPF, es destinen més de 7.000 milions d’euros dels presupostos de les families
espanyoles a despeses relacionades amb l’ensenyança. Una part d’aquests diners serveix per
pagar quotes educatives i alguns serveis complementaris dels centres privats, per tant, ens diu
que aquests diners es destinen a la compra de dos tipus de béns, que anomenen bé A i bé B. Al
bé A es destina un 5% del presupost familiar i al bé B es destina l’altre 95%. Seguidament ens
explica les despeses en cada un dels béns anteriors segons la clase social de cada familia,
utilitzant per a això, els nivells d’ingresos de casa casa.

A continuació se’ns presenta una taula on es troben les dades del període 2006-2015 de la
despesa mitjana anual per persona en ensenyança.

El gràfic 1 representa, per cada nivell d’ingressos, la diferència entre, per una part, la proporció
entre la seua despesa mitjana per persona en ensenyança i la despesa mitjana de tots els
nivells d’ingressos i, per una altra part, la proporció de la despesa global de cada nivell
d’ingressos respecte la despesa mitjana de tots els nivells. En el gràfic podem observar que
depenent del nivell d’ingressos uns augmenten la despesa en ensenyança en temps de crisi i
els altres mantenen les despeses o les disminueixen.
La taula 5 són les dades de la EPF del percentatge de cases i persones i la despesa mitjana en
ensenyança per cases i per persones dels anys 2014-2015. Amb aquestes dades després es
realitzará una estimació ponderada de la despesa en ensenyança de cada classe social segons
el curs de referència i es podrà comparar amb el percentatge de població que representa.

La taula 6 ens dona dades bastant precises, com podem veure en el text “Por ejemplo, el 36%
de los hogares, que disponen de ingresos superiores a 2.000 euros al mes, realizan el 75% del
gasto en enseñanza. El 13% de los hogares, que son los que disponen de ingresos superiores a
3.000 euros, realizan el 46% del gasto. Por otro lado, el 63% de los hogares, que tienen
ingresos por debajo de 2.000 euros al mes solo realizan el 24% del gasto en enseñanza. El 24%,
que dispone de menos de 1.000 euros al mes únicamente realiza el 4,7% del gasto en
enseñanza total.” Per això podem concloure que el bé B que em dit abans l’adquireixen molt
més les classes superiors.

En aquest moment se’ns presenta un altre bé, el bé tipus C, l’ensenyança en centres públics.
Ara que tenim un altre bé se’ns planteja la següent pregunta: són equivalents els béns B i C?
Allò que adquireixen les famílies en els centres privats és el mateix que poden conseguir en els
públics?

Si B i C foren equivalents, el sistema educatiu es podría concebre com un dispositiu fiscal

progressiu, i en aquest cas les famílies amb més ingresos pagaríen més que les famílies de
clases més baixes, i així es veuria afavorida la igualtat social. Però no és així.

En el cas de que un dels dos béns tinga un preu menor que l’altre, l’individu maximitzarà la
seua utilitat, destinant a aquest bé la renta disponible per al consum d’aquestes dues
mercancíes, ja que la seua disposició relativa a pagar per aquest bé segons les seues
preferències supera el preu relatiu d’aquest bé en el mercat. Com també hi han consumidors
que prefereixen adquirir el bé B, podem concloure que B i C no són equivalents, no son
productes substitutius, i no és el cas que la despesa en ensenyança anual puga ser considerada
un impost.

Ara que ja s’ha argumentat que l’educació no és un impost s’argumenta perquè en el text és
denominada “contraimpost”. Per arribar a aquesta conclusió hem de saber que la compra del
bé B està fortament subvencionat per diners públics.

A continuació es fa una estimació dels costos de producció de B segons la EFGEP, diferenciant

entre ensenyança universitaria i no universitaria. “El coste de producción de la mercancía B es
de 12.986,426 millones de euros, de los que las familias aportan 6.539,423, es decir, el 50,35%.
Los costes estimados se tienen que sumar para establecer el coste total de la mercancía B. Con
todo ello, el coste de producción de la mercancía B sería de 13.798,960 millones de euros, con
lo que la aportación familiar se reduciría al 47,39%”.

A continuació ens explica que l’Estat subvenciona un 50% del cost de producció del bé B i ens
dona 3 raons a favor de que l’Estat continue subvencionat la compra d’aquest bé:

1. Es podría dir que realment l’Estat el que fa és estalviar-se una part del que li costaria
que totes aquelles famílies que compren el bé B compraren el bé C, és a dir, pagar
l’escolarització dels xiquets de totes aquelles famílies que comprarien el bé B.
2. En segon lloc ens parla de l’article 4 de la Llei Orgànica reguladora del Dret a
l’Educació, que dona dret als pares a elegir el centre on escolaritzar als seus fills. No
obstant això, la llei no diu que l’Estat haja de subvencionar la elecció en el cas de que
 es trie un centre privat. A més, aquesta subvenció contradiu el valor de igualtat del
article 1 de la CE.
3. Per últim ens diu que l’altre argument que es podría utilitzar és que la compra del bé B
estiguera a l’abast de totes les famílies, d’aquesta manera, que l’Estat aportara el 50%
dels costos de producció no sería discriminatori. Aquest cas no es dona així, ja que no
totes les famílies tenen a algú escolaritzat, per tant no compren ningun dels 3 béns i, a
més, no totes les famílies poden permetre’s adquirir el bé B, ja que no tenen suficients
ingressos.

Seguidament ens presenta dos béns nous, el bé D (ensenyança no universitària) i el bé E

(ensenyança universitària). “Las cuotas por alumno han crecido a razón de un 5,27% anual en
el caso de la enseñanza no universitaria (mercancía D) y a razón de un 3,37% anual en el caso
de la enseñanza universitaria (mercancía E).”

Es comparen les dades anteriors amb el SMI (al 2014 eren 654,3 per 14 pagues). Si una familia,
rebent el SMI, vol escolaritzar als seus dos fills en centres privats no universitàris gastaría el
38,6% dels seus ingresos. En el cas de que els dos anaren a centres privats però un dels dos
anara a un centre no universitàri i l’altre a un centre universitàri, haurien de gastar el 78,3%
dels seus ingresos. I en el cas de que els dos fills anaren a centres universitàris privats, les
quotes superarien els ingresos familiars.

Finalment conclou l’argument i afirma que l’educació en el nostre país funciona com un
contraimpost. Les clases més altes paguen per una mercancía (B) que no está al nivel de l’altra
mercancía (C) però que está fortament subvencionada per l’Estat, per tant es produeix una
transferencia efectiva des dels pressupostos de l’Estat al patrimonio de les classes superiors. La
subvenció del 50% de la mercancía B, al no ser equivalent a la C, afavoreix la desigualtat social.