L’EXERCIT GREC

La guerra arcaica
Els indoeuropeus lluitaven amb carros portats per dos o tres cavalls. Un pilot
conduïa i un guerrer atacava l’enemic amb diverses armes. Algunes
vegades podien ser dos guerrers i un pilot. Podia llençar javelines,
punxar amb una pica, disparar fletxes amb arcs o combatre
amb una espasa. El carro va donar una gran potència als
pobles d’origen indoeuropeu i va permetre la seva expansió per
Euràsia.
Quan els grecs, d’origen indoeuropeu van arribar a Grècia la seva
estratègia va canviar. Grècia és molt muntanyosa i no permet criar tanta quantitat
de cavalls com quan vivien a les estepes. Els carros van passar a ser patrimoni de
l’aristocràcia. A La
Ilíada es mostra com els
guerrers arriben al
camp de batalla en
carro, baixen i després
lluiten a peu. La
formació era oberta. Es
lluitava guerrer contra
guerrer. Més endavant
es va desenvolupar la
cavalleria, que era patrimoni del més rics. La cavalleria va ser molt important
durant uns segles i va coincidir amb el poder de l’aristocràcia a les polis gregues.
La Falange
La falange va aparèixer a Grècia entre el segle X i el segle VIII. És una formació
rectangular de soldats d'infanteria pesant, fortament armats
amb llances, piques i espases i protegits per un escut i altres
elements de protecció, que avança amb una estructura
compacta i que té la missió d'aniquilar la infanteria enemiga
en produir-se el xoc. La falange clàssica estava formada
per hoplites. En una primera etapa, des del segle VII a. C.
fins a la Guerra del Peloponès a la fi del segle V a. C., la
falange està formada exclusivament per ciutadans de les
polis gregues que combaten per defensar la seva ciutat i el
seu estatus social. La idea de la falange en si no és només
militar, sinó que és una expressió de comunitat entre iguals. Aquell que volgués
destacar en combat sortint de la fila, posava en perill la seva vida al no tenir
companys que protegissin els seus costats i, al mateix temps, posava en perill a la
falange en deixar un buit pel qual pot ser trencada la línia. No hi havia lloc per a
combats individuals heroics a l'estil dels narrats per Homer. El desenvolupament
de la falange coincideix amb el de la democràcia.
Ser hoplita era a més un honor, ja que implicava un estatus social important en la
polis i suposava una certa despesa per al ciutadà, que havia de pagar el seu equip.
Només els molt rics podien permetre's un equip defensiu complet de ferro, encara
que era més barat que mantenir cavalls.
L’hoplita
L’hoplita era el soldat de la falange. Els hoplites s'armaven
generalment poc abans de la batalla, ja que el seu armament era
molt pesat: el pes total de l'armadura hoplita (la panòplia) estava
entre els 22 i els 27 quilograms.
Típicament, un hoplita tenia una cuirassa de bronze que
reproduïa la forma dels músculs del tors, un casc de bronze
amb proteccions per a les galtes, més un escut de forma
circular anomenat aspis, que mesurava un metre de diàmetre (també
anomenat hoplon). Cada grec hoplita tenia una armadura
diferent, feta a mesura, i en l'escut col·locava els símbols
de la seva família. En canvi, els espartans tenien el mateix uniforme i
la lletra grega lambda (Λ) en els seus escuts, en referència a la seua
terra d'origen Lacedemònia (Esparta). L'arma primària era
la llança, que feia al voltant de 2,7 metres de llarg i s'anomenava
"doru". Els hoplites també duien una espasa curta anomenada
"xiphos". Aquesta era una arma secundària que s'utilitzava quan
la llança es trencava. Totes les armes i armadures solien
ser de bronze i es tractava d'un equipament costós que només els rics podien
permetre's. Els soldats, a vegades heretaven l'equip dels seus pares o avis. Si el
soldat era prou ric, podia comprar un cavall i servir en la cavalleria.
Les campanyes eren curtes. L'excepció eren els guerrers espartans, que eren soldats
especialitzats, i que tenien en els seus estats terres assignades a les classes baixes,
que eren els que se n'encarregaven. Els exèrcits marxaven directament cap al seu
objectiu. Allà, els defensors podien amagar-se rere les muralles de la ciutat, en eixe
cas els atacants havien d'acontentar-se a destrossar el camp, encara que els primers
també podien decidir trobar-se amb ells en el camp de batalla. Les batalles
aleshores eren decisives. Eren curtes, sagnants i brutals, de manera que calia un
grau de disciplina molt alt.
Ambdues forces s'alineaven en el terreny de batalla, amb una formació rectangular
aproximadament de vuit fileres, encara que era molt variable. Altres forces eren
menys importants, com els hippeis (cavalleria), que se situaven als flancs, i tant la
infanteria lleugera com les tropes que llançaven projectils eren insignificants. Els
hoplites més coneguts eren els espartans, que eren entrenats des de la infància en el
combat i en la guerra, per a convertir-los en una força d'atac superior
i excepcionalment disciplinada.
La falange macedónica
La falange macedònia era una formació d'infanteria creada i usada per Filip II, i
més tard pel seu fill Alexandre el Gran en la seva conquesta de l'Imperi persa.
Aquesta formació va predominar en les batalles durant el període hel·lenístic fins a
ser reemplaçada per les legions romanes. Va ser elevada al cénit de la seva
efectivitat per Alexandre i al món grec la hi considerava un sistema de combat
invencible fins a les derrotes de Cinoscéfalos (197 aC) i, especialment, Pidna (168
aC).

Filip va formar la falange de la següent manera: la va

dotar de piquers lleugerament protegits, l'arma
principal del qual era la Sarissa.
Aquesta era una llarga pica que
portaven tots els falangitas.
Tenia una longitud de cinc a
sis metres de mitjana i portava en
les extremitats puntes de bronze;
l'extremitat inferior tenia afegits
quatre topalls per plantar-la en el sòl i poder suportar una càrrega de cavalleria. Per
manejar-la es requerien ambdues mans i no permetia la utilització de l'escut
hoplita, que va ser reemplaçat per un model més petit que es portava penjat del
braç.
El casc era de ferro i el model més comú era de forma cònica, la punta de la qual
era arrodonida i inclinada cap al front, a l'estil d'un barret frigi; les proteccions de
les galtes podien ser articulades gràcies a xarneres. La cuirassa era exclusiva dels
oficials i podia estar fabricada de ferro.
El problema bàsic de la falange macedònia era l'escassa flexibilitat del sistema.
Encara que pràcticament invencible en un atac frontal, igual que la dels hoplitas
requeria un terreny pla i buidat per desplegar-se, atès que la rigidesa de la
syntagma dificultava en gran manera el combat en terrenys abruptes.