Ilíada i Odissea

Grau en Ciències de l’Antiguitat

LA ILÍADA I L’ODISSEA
D’HOMER

1
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

Ilíada i Odissea
Índex

La qüestió homèrica: el problema de la composició dels poemes homèrics ........... 3

Homer, la persona ............................................................................... 4

Les societats homèriques i els seus valor culturals ......................................... 5

Estructura social en els poemes homèrics ................................................... 6

Estructura política a la Ilíada .................................................................. 8

Diferències entre la Ilíada i l’Odissea ........................................................ 9

Divinitats als poemes homèrics .............................................................. 12

Alguns elements literaris homèrics ......................................................... 12

Originalitat d’Homer .......................................................................... 14

Transmissió, edicions modernes i pervivència d’Homer ................................. 14

2
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

ILÍADA I ODISSEA D’HOMER

La qüestió homèrica: el problema de la composició dels poemes homèrics
Per als grecs, la Ilíada i l’Odissea eren obres d’un mateix autor, Homer, situat al s. IX
aC, però les interpolacions contínues en èpoques arcaica i clàssica (com per exemple,
el cant X de la Ilíada, la Dolonia) causen la discussió sobre l’autoria dels poemes i neix
la qüestió homèrica, que comença amb els editors alexandrins: Zenòdot d’Efes,
Aristòfanes de Bizanci o Aristarc de Samotràcia, que assenyalen contradiccions,
inconseqüències, repeticions, etc.

En època moderna, D’Aubignac (1664) formula que la Ilíada i l’Odissea no són obres
d’Homer, sinó dos agregats de diversos poemes refosos per Pisístrat d’Atenes (600-527
aC), mentre que Friedrich A. Wolf, en Prolegomena ad Homerum (1795) diu que tots
dos poemes van ser obra d’un comitè que els va compilar sota el mandat de Pisístrat,
ja que no existia l’escriptura a Grècia en el s. VIII aC.

Això origina dues postures:

• Crítica analítica (s. XIX): nega la unitat dels poemes homèrics, que consideren un
conjunt de poemes menys estesos compostos abans del s. VIII aC. Es proposen dues
teories:

1. Teoria de l’ampliació (Hermann): hi ha dos nuclis originaris en cada poema: la còlera

d’Aquil·les, a la Ilíada, i el retorn d’Odisseu, a l’Odissea, ampliats posteriorment per
diversos rapsodes (p. ex., la ‘Telemàquia’ a l’Odissea);

2. Teoria de la compilació (Kirchhoff; Wilamowitz): totes dues epopeies són

compilacions fetes per un poeta a partir d’anteriors poemes èpics.

• Crítica unitària (s. XX):

1. Drerup (1914): afirma que les lleis de composició en el cant V de la Ilíada són
semblants a les de l’estil geomètric de la ceràmica del s. VIII aC: paral·lelisme, contrast
i gradació

2. Parry: teoria de la dicció formular, que prova la tradició èpica oral en la composició
dels poemes i explica les repeticions i contradiccions)

3
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

3. Schadewaldt (1938): demostra la unitat d’acció de la Ilíada a partir d’una anàlisi

interna del poema

• Neoanàlisi (Kullmann, 1960): nega la tradició oral en els poemes homèrics i proposa
la seva composició exclusivament escrita en el s. VII aC.

• Estat actual: l’opinió majoritària és que la Ilíada i l’Odissea són obra d’un mateix
poeta, anomenat Homer, o bé de dos poetes diferents, que ha(n) confeccionat els
poemes amb el material heretat d’una llarga tradició oral.

Homer, la persona
D’altra banda, sobre Homer set ciutats reivindicaven ser-ne la pàtria: les illes de Quios,
Esmirna, Colofó (les tres de Jònia d’Àsia Menor), Argos, Atenes, illa de Salamina i illa
de Rodes. L’opció més probable és l’illa de Quios, on un clan de rapsodes d’època
clàssica, els Homèrides, es consideraven descendents del poeta.

Tampoc hi ha acord en el moment en què va viure:

Segons Herodot Homer i Hesíode foren anteriors a ell només quatre-cents anys, és a
dir, eren del s. IX aC.

Ruijgh proposa que és de la 2a meitat s. IX aC, perquè els fragments d’Eumel de Corint,
poeta de 2a meitat del s. VIII aC, mostren influència dels poemes homèrics.

Carlier el situa a finals s. IX aC o principis s. VIII aC, data de la Ilíada; trenta anys més
tard l’Odissea.

L’opinió majoritària (Latacz, Janko, López Eire, etc.) el situa en la 2a meitat s. VIII aC,
per la data d’adopció de l’alfabet fenici per part dels grecs (ca. 800 aC) ja que els
poemes homèrics pressuposen l’existència de l’escriptura i perquè reflecteixen el
renaixement del s. VIII aC a Grècia (armes hoplites, ritus funeraris idèntics als de la
ceràmica geomètrica, etc., elements datables tots ca. 700 aC).

Finalment West el situa a meitat s. VII aC, data de la Ilíada; finals s. VII aC, data de
l’Odissea.

4
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

Les societats homèriques i els seus valor culturals

La Ilíada i l’Odissea evoquen un món aristocràtic i cavalleresc, que té posat el seu ideal
en el passat heroic, unint els ideals de guerra i de pau. Els déus són a l’acció, però
l’èpica homèrica canta, sobretot, l’home en els seus exemplars superiors: Aquil·les a
la Ilíada, Odisseu a l’Odissea.

Ara bé, el món reflectit en ambdós poemes bàsicament és el del poeta, probablement
l’inici del període arcaic (finals s. IX-s. VIII aC).

Tanmateix trobem una barreja de conceptes i valors:

• A la Ilíada apareixen els valors culturals dels aristòcrates micènics: els nobles
guerrers aqueus i troians posseeixen en exclusiva l’ἀρετή, excel·lència, pròpia
dels ἄριστοι, els homes que posseeixen en més alt grau la qualitat d’ἀγαθός.
Dues qualitats fonamentals conformen l’ἀρετή homèrica, la saviesa en el consell
i el valor en el combat, (tal com li diu Fènix a Aquil·les, segons el precepte
d’ensenyament encomanat per Peleu):
µύθων ῥητῆρ᾿ ἔµµεναι πρηκτῆρά τε ἔργων:
ser parler de paraules i autor de gestes (Il.9.443)
• També Peleu encomanà a Aquil·les l’ideal d’emulació de l’heroi homèric, que es
correspon al dels reis micènics i dels cavallers medievals:
αἰὲν ἀριστεύειν καὶ ὑπείροχον ἔµµεναι ἄλλων
excel·lir sempre i estar molt més enlaire que els altres (Il. 6.208, 11.784)
• La recompensa per assolir l’ἀρετή és la τιµή, honor, manifestat en el
reconeixement dels altres nobles i concretat materialment en el γέρας, botí,
que s’obté en el repartiment del saqueig. Per això, en el cant I tant Agamèmnon
com Aquil·les consideren un greu ultratge haver estat privats dels seus γέρας.
• Se separa radicalment la noblesa, classe tancada definida per la pertinença a un
llinatge, i el poble. Només els nobles poden parlar en l’assemblea i decidir els
assumptes de tota la comunitat (Tersites, home del poble, és colpejat en el cant
II per Odisseu).
• La dona aristocràtica té un paper completament passiu: la seva ἀρετή consisteix
en la formosor i el govern de la casa.

ἀλλ᾿ εἰς οἶκον ἰοῦσα τὰ σ᾿ αὐτῆς ἔργα κόµιζε,

5
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

ἱστόν τ᾿ ἠλακάτην τε, καὶ ἀµφιπόλοισι κέλευε

ἔργον ἐποίχεσθαι· πόλεµος δ᾿ ἄνδρεσσι µελήσει
πᾶσι, µάλιστα δ᾿ ἐµοί, τοὶ Ἰλίῳ ἐγγγάασιν. (Il.6.490-493)
Au, retorna al palau i dedica’t a les teves tasques,
el teler i la filosa, i ordena a les serventes
que s’apliquin al treball; de la guerra se’n cuidaran els homes,
tots els que són nascuts a Ílion, i especialment jo.
(paraules d’Hèctor a Andròmaca)

Homer és el representant de la cultura grega primitiva i serà l’educador per

excel·lència de la tradició posterior, fins l’arribada dels sofistes al s. V aC.

Estructura social en els poemes homèrics

La Ilíada i l'Odissea reflecteixen difuminadament la Grècia micènica durant el període
anterior a la caiguda de Troia, és a dir, a principis del s. XII aC. Dins dels dos poemes
s’han barrejat característiques pròpies de la societat en què vivia l'autor i de les
societats micèniques. Així doncs, les condicions polítiques, socials i econòmiques
responen a una unió artificial i és molt difícil destriar les unes de les altres. És, a més,
una fotografia embellida de la societat, buscant parentiu entre els déus i els
personatges més importants.

En l'obra d'Homer el govern de la comunitat està en mans d'un grup de nobles (basileus)
que reben el càrrec per herència, i un d'ells quals mana sobre tots (wanax). A la seva
mort es reparteixen les propietats entre els fills, que formaran les respectives cases.
Els pares prometen els fills amb dones de la mateixa classe social, encara que no
necessàriament de la mateixa comunitat.

Les dones que apareixen en les obres d’Homer tenen un status social elevat i una
llibertat considerable i, fins i tot, estan presents en els banquets. Són les encarregades
de supervisar la majoria de les feines de la casa.

Les propietats dels basileus eren treballades per esclaus i ocasionalment es contractava
mà d'obra forània. Els pocs esclaus que s’aconseguien com a botí de guerra tenien una

6
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

posició reconeguda dins la societat i sovint se'ls considera membres de la casa i se'ls
permet tenir famílies pròpies. Les esclaves i els seus fills s’aconseguien després del
saqueig d'una ciutat i la mort dels seus marits. Els treballadors a sou són els menys
afortunats de tots ja que no tenen la seguretat d'un esclau i, quan no tenen feina, es
converteixen en pidolaries.

L'ocupació principal dels basileus és la pirateria i el saqueig, i el botí aconseguit

(normalment, bestiar) és repartit entre els que hi participen, d'acord amb la seva
posició social.

La propietat és de la família i, en general, la família és autosuficient, fins i tot des del

punt de vista artesà i professional. A cada família hi ha un fill fuster, un sabater... fins
i tot a la cort reial. Així doncs no és estrany que el rei ajudi en les activitats de la casa.
Els diners són només un mitjà de canvi en les grans ocasions, no un indicador de riquesa,
que es calcula només en béns naturals materials, hectàrees de terra i bestiar.

Les cases dels pobres eren de palla i les dels rics de maó i pedra. La casa, tan de camp
com de ciutat, consistia en una sala que feia de menjador (megaron) amb seients al
voltant de les parets, una xemeneia al centre (on es cuinava) i un pati, una habitació
interior per a les dones (que també s’utilitzava com a magatzem), i potser també una
mena de porxo on podien dormir els convidats. Només els grans senyors tenien sala de
bany.

Els banquets amb els companys contribueixen a donar renom al rei o al noble i faciliten
l’obtenció del suport de la comunitat i, mitjançant llaços d'obligació mútua, fora del
país. Respecte a l'alimentació hi ha diferències entre classes. Els generals de la guerra
de Troia mengen carn, els suboficials i els soldats són vegetarians i s'alimenten de blat
i, quan en troben, de peix, i beuen només aigua. Cap d'ells no sap què són els coberts i
mengen amb les mans amb l'ajuda del ganivet.

L’estil aristocràtic d'aquesta societat, basada en l'ethos, tradició, d'un grup de guerrers,
mai no va desaparèixer totalment de la societat grega.

La Ilíada mostra també escenes de la vida quotidiana de l’època arcaica, sovint

descrites en nombrosos símils, una de les principals característiques estilístiques del
poema. Es veu especialment en la descripció de l’escut d’Aquil·les forjat per Hefest

7
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

(Il.18.468-608), on es presenten les activitats humanes d’una πόλις: la ciutat en pau i

la ciutat en guerra, amb l’escena d’un judici, la tasca del pagès, la del ramader, les
festes amb danses, etc.

En l’Odissea, el palau d’Odisseu no és un palau micènic, sinó una gran casa

aristocràtica: un οἶκος, que comprèn la família i els béns que li pertanyen, incloent-hi
esclaus, concubines, productes del camp, terrenys, ramats, etc. En aquest οἶκος també
són els jornalers o θῆτες, treballadors lliures que reben un salari escàs per la seva feina.

La disputa dels pretendents pel tron d’Ítaca, que constitueix el tema del poema, evoca
una època d’enfrontaments de l’aristocràcia amb el poder reial, que ja no és
indiscutible, com mostra l’assassinat d’Agamèmnon quan arriba a la seva pàtria (Od.
11.405-426). Per aquesta raó, Odisseu s’ha de refermar i ser reconegut com a rei, no
ja per un do hereditari de caràcter diví, com Agamèmnon a la Ilíada, sinó per les seves
virtuts, i sobretot, per l’exercici de la justícia, que inclou l’execució dels prínceps
dolents. En contrast amb la Ilíada, la reialesa d’Odisseu prefigura la ideologia tirànica
de l’època arcaica.

Un altre fet de l’arcaisme present al poema és l’inici de la gran colonització grega (800-
650 aC), que està subjacent als viatges d’Odisseu. La descripció de terres ignotes i de
societats primitives com la dels Ciclops recordarien als oients del poema les sensacions
que experimentaven els primers colons grecs en arribar a terres llunyanes.

Estructura política a la Ilíada

Es dedueix del Catàleg de les naus (Il.2.484-759), referit a l’exèrcit aqueu, que mostra
una superposició de tres tipus de comunitat:

1. nivell inferior: les πόλεις i els ἔθνη nomenats en cada contingent (ca. 300)
2. nivell intermedi: els 29 contingents, que són generalment regnes
3. nivell superior: la comunitat panaquea.

Consell panaqueu: discuteix la presa de decisions en assemblea (pot tenir lloc davant
la resta de l’exèrcit o a porta tancada). En formen part un grup reduït de reis, els més
poderosos (9): Agamèmnon, rei de Micenes; el seu germà Menelau, rei d’Esparta;
Nèstor, rei de Pilos; Idomeneu, rei de Creta; Diomedes, rei d’Argos i de Tirint; Odisseu,

8
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

rei d’Ítaca; Aiant Telamoni, rei de Salamina; Aiant Oileu, rei dels locris, i Aquil·les, rei
dels mirmídons.

Ara bé, el Consell no vota: la decisió incumbeix exclusivament al rei suprem de l’exèrcit
aqueu, Agamèmnon, l’autoritat del qual és absoluta, per haver rebut el ceptre de Zeus,
tot i que les seves qualitats morals (valor, prudència, intel·ligència) estan per sota
d’altres reis, com Nèstor, Aquil·les, Diomedes o Odisseu. Així, la disputa inicial entre
Aquil·les i Agamèmnon reflecteix una època de tensió entre el poder reial absolut i el
Consell d’aristòcrates, que comencen a discutir-lo, pròpia del s. VIII aC.

D’altra banda, els herois dels poemes homèrics són herois eloqüents: en la Ilíada hi ha
66 personatges i 18 divinitats que parlen alguna vegada.

El contrapunt d’Aquil·les és Hèctor, cap de l’exèrcit troià, veritable co-protagonista

del poema. Hèctor és el personatge de la Ilíada que parla en més cants (14), seguit
d’Agamèmnon (13), Nèstor (12) i Aquil·les (11). Hèctor és l’heroi amb més humanitat
en el seu comportament, tal com es llegeix en el comiat entre ell i Andròmaca, en
contrast amb Aquil·les i Agamèmnon.

A l’Odissea hi ha 70 personatges i 16 divinitats que parlen alguna vegada, però Odisseu

és amb diferència qui més usa la paraula, en vint cants. El domini de la paraula és
essencial per a Odisseu, personatge complex en el qual predominen la sagacitat i la
intel·ligència sobre el valor i la força (un altre reflex de l’època arcaica). Atena, la gran
aliada d’Odisseu, és la divinitat que més parla, en 16 cants.

Diferències entre la Ilíada i l’Odissea

El món heroic de la Ilíada sembla haver-se ensorrat en l’Odissea, reflex d’una època en
què la dificultat de la vida material, les malalties i la mort són quotidianes. En total
oposició a l’afany de glòria que mostrava en la Ilíada, l’ànima d’Aquil·les respon
negativament Odisseu quan aquest li diu que regna sobre els morts (cf. Od. 11.488-
491). El caràcter ineluctable del destí, ja present en la Ilíada, torna a aparèixer en
l’Odissea: ἀλλ᾿ ἦ τοι θάνατον µὲν ὁµοίϊον οὐδὲ θεοί περ
καὶ φίλῳ ἀνδρὶ δύνανται ἀλαλκέµεν, ὁππότε κεν δὴ

9
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

µοῖρ᾿ ὀλοὴ καθέλῃσι τανηλεγέος θανάτοιο. (Od.3.236-238)

“Però, realment, ni tan sols els déus poden estalviar la mort,
comuna per a tothom, a un home, per molt estimat que sigui,
quan el sotmet la funesta parca de la lamentable mort”.
(paraules d’Atena a Telèmac)

Major sensibilitat humana es troba a l’Odissea que no pas a la Ilíada: p. ex., l’espera
fidel de Penèlope i la seva cuita i la del seu fill per l’absència d’Odisseu; l’intent
frustrat d’Odisseu d’abraçar la seva mare a l’Hades (Od.11.205-214); la mort
instantània del gos fidel Argos, un cop ha vist i reconegut el seu amo (Od. 17.290-327).

Un altre exemple és aquest símil que descriu una situació típica d’assalt d’una ciutat:

ὡς δὲ γυνὴ κλαίῃσι φίλον πόσιν ἀµφιπεσοῦσα,

ὅς τε ἑῆς πρόσθεν πόλιος λαῶν τε πέσῃσιν,
ἄστεϊ καὶ τεκέεσσιν ἀµύνων νηλεὲς ἦµαρ·
ἡ µὲν τὸν θνῄσκοντα καὶ ἀσπαίροντα ἰδοῦσα
ἀµφ᾿ αὐτῷ χυµένη λίγα κωκύει· οἱ δέ τ᾿ ὄπισθε
κόπτοντες δούρεσσι µετάφρενον ἠδὲ καὶ ὤµους
εἴρερον εἰσανάγουσι, πόνον τ᾿ ἐχέµεν καὶ ὀϊζύν·
τῆς δ᾿ ἐλεεινοτάτῳ ἄχεϊ φθινύθουσι παρειαί·
ὣς Ὀδυσσεὺς ἐλεεινὸν ὑπ᾿ ὀφρύσι δάκρυον εἶβεν.
(Od.8.523-531)
“Com una dona plora abraçada al seu benvolgut espòs,
que ha caigut per la seva ciutat i pel seu poble
per apartar el dia fatal a la vila i als fills;
ella, contemplant-lo moribund i fent convulsions
i abocant-se-li al damunt, plora sorollosament; al mateix temps,
els enemics, colpejant-li amb la llança l’esquena i les espatlles,
se l’enduen captiva per suportar el treball i la dissort,
i les galtes se li consumeixen amb una pena llastimosíssima;
d’aquesta manera Odisseu vessava llàgrimes dignes de
compassió des de les parpelles”. (traducció de Joan Alberich)

10
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

11
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

Divinitats als poemes homèrics

El déus de la Ilíada, més nombrosos que els de l’Odissea, són antropomòrfics, participen
en el combat i es comporten igual que els herois. La seva societat, la de l’Olimp, és
semblant a la micènica, amb Zeus com a rei suprem. Els déus intervenen en els
assumptes dels homes només per protegir els seus favorits (Hera, Atena i Posidó a favor
dels grecs; Afrodita i Apol·lo, dels troians).

En canvi, a l’Odissea els déus intervenen per imposar el regne de la justícia: així
a l’assemblea del Cant I Posidó persegueix Odisseu per obtenir una satisfacció perquè
l’heroi ha cegat el seu fill Polifem, i se n’ha vantat. Atena es presenta com una
consellera fidel d’Odisseu, més que no pas una deessa que imposa la seva voluntat.

Alguns elements literaris homèrics

Una de les característiques més distintives d'Homer és l'ús d'una llengua formular, és a
dir repetitiva. Així, apareixen frases formulars, paraules o conjunts de paraules que
ocupen el mateix lloc en el vers i que es van repetint al llarg del poema. D'altra banda,
el poeta repeteix constantment epítets, com per exemple: "Aquil·les, el de peus ràpids"
o "Menelau, el del potent crit de guerra", frases com: "respongué llavors la deessa d’ulls
clars Atenea".

Pel que fa als epítets cal observar que solen dividir el vers en dues parts, en la primera
hi ha allò que és important, mentre que a la segona part hi ha el subjecte de l'acció,
integrat per l'epítet i el nom. Cada heroi o déu té un o dos epítets que canvien per
raons mètriques.

Aquil·les de peus lleugers ποδάς ὠκύς Ἀχιλεύς

Atenea la d'ulls d'òliva γαλυκῶπις Ἀθήνη
el molt enginyós Odisseu πολύμητις Ὀδυσσεύς

D'altra banda, trobem escenes típiques que sempre són descrites amb les mateixes
paraules com la sortida o la posta del sol, la preparació i execució d'un sacrifici, les
escenes olímpiques i fins i tot escenes com les que descriuen activitats quotidianes
típiques: l'elaboració del menjar, els soldats preparant les armes per anar a la lluita,

12
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

sacrificis. Aquesta llengua formular ajudava l'aede i al rapsode ja que li permetia recitar
"espontàniament" una narració llarga o improvisar un relat que ja sabia de memòria.
Possiblement aquesta llengua formular és una herència més de la tradició oral de la
qual hem parlat anteriorment.

Una altra herència de la poesia oral és la seva claredat ja que, com que enmig d'un
relat no es pot tornar enrere, l'aede va explicant la història de manera nítida i directa
i limitant-se a explicar allò més important sense detenir-se en detalls que distreuen
l'atenció dels oients. La descripció detallada de les armadures i els vestits dels guerrers,
dels paisatges, etc. dona més realisme a la narració.

El dialecte de les poesies homèriques és una amalgama, una fusió artificial d’elements
jònics i eòlics, que mai no es van parlar junts en cap regió.

Un altre tret característic d'Homer és l'ús de l'hexàmetre. Els hexàmetres són versos
formats per 6 unitats de ritme anomenades peu. Cada peu pot estar format per un
dàctil (1 síl·laba llarga i 2 breus) a be per un espondeu (2 síl·labes llargues). Aquest
sistema de versificació és també una herència de la tradició oral.

Es combinen els discursos (ῥήσις), que poden ser unitaris o diàlegs llargs, i la narració
(διήγησις). Enmig de les narracions el poeta utilitza símils en els que compara els
guerrers amb lleons, llops, o bé en comparacions més llargues amb escenes de la vida
quotidiana, de la natura, etc.

Símils: com un lleó… (simple)

com quan… així…(complexa)
com quan…(més llarga amb escenes quotidianes).
El poeta els feia servir per a donar a l'oient un descans de tanta tensió narrativa.

L'Odissea comença, com la Ilíada i l'Eneida, amb una invocació a la musa:

῎Ανδρα μοι ἔννεπε, Μοῦσα, πολύτροπον, ὅς μάλα πολλὰ

πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσε·
Conta’m, oh musa, les accions d’aquell home astut, que va anar errant
durant molt de temps, després d’haver destruït la sagrada ciutadella de Troia.

13
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

En canvi, aquest proemi no abraça tot el poema puix que no diu res de la venjança
contra els pretendents, relat que ocupa una tercera part del poema.

Originalitat d’Homer
1) Urbanitat i humanitat, que evita temes crus o escandalosos (com l’abandonament de
Filoctetes a l’illa de Lemnos) i es manifesta en l’amistat d’Aquil·les i Pàtrocle o en
petits quadres familiars.

2) Intensitat i dramatisme: el tema central d’ambdós poemes és el patiment i el destí

de l’heroi protagonista, Aquil·les a la Ilíada i Odisseu a l’Odissea; hi ha una tensió
creixent, un esperit tràgic en ells.

3) Homer organitza en un tot coherent aquest ingent material. Homer és l’intermedi

que enllaça l’epopeia purament narrativa amb la tragèdia del s. V aC.

Transmissió, edicions modernes i pervivència d’Homer

- Des de les edicions alexandrines, la Ilíada i l’Odissea han estat les obres més copiades
de l’Antiguitat: es conserven més de 200 manuscrits (i 200 fragments papiracis) de la
Ilíada i més de 70 de la Odissea.
- Influència sense interrupció a Occident: p. ex., poema Ítaca (1911) del poeta grec
Constantinos Kavafis (musicat i cantat per Lluís Llach: àlbum Viatge a Ítaca (1975).

- Edicions modernes:

1) Ilíada:
a) Ludwich, “Teubner” (Leipzig 1902-1905);
b) Monro i Allen, “Oxford Classical Texts” (Oxford 1920 3);
c) Murray, “Loeb” (Harvard 1924-1925, amb traducció a l’anglès);
d) Mazon, “Budé” (Paris 1937-1938, amb traducció al francès);
e) West, “Teubner” (Stuttgart-Leipzig 1998 i München-Leipzig 2000).
2) Odissea:
a) Ludwich, “Teubner” (Stuttgart-Leipzig 1889-1891, reeditada en 1998);
b) Allen, “Oxford Classical Texts” (Oxford 1917 2);

14
Ilíada i Odissea
Grau en Ciències de l’Antiguitat

c) Murray, “Loeb” (Harvard 1919, amb traducció a l’anglès);

d) Bérard, “Budé” (Paris 1924, amb traducció al francès);
e) Von der Mühll, “Teubner” (Stuttgart 1962 3).

15