21 lliçons per al segle XXI

Josep Asensio Autor de la newsletter La Milícia @josep_aa

A la introducció del seu últim llibre Yuval Noah Harari ens ve a dir que ha escrit
per estalviar-nos de pensar, que prou feina tenim en cuidar dels pares o dels fills,
anar a treballar i totes aquelles coses que fem la resta de mortals. Al cap i a la fi, el
llibre es diu 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62) i tots els capítols porten la
seva consegüent lliçó. Quan parla de terrorisme ens diu que “no us deixeu endur
pel pànic”, al capítol titulat Humilitat ens recorda que “no ets el centre del món” i
en el capítol que tanca el llibre, Meditació, la lliçó és “observa i prou”. No queda
clar per què de vegades fa servir la segona persona del plural i de vegades la del
singular.

La mera publicació d’aquest llibre -i el més que previsible èxit de vendes- és

indicativa sobre el moment que vivim. Harari es doctorà en història medieval però
ben aviat aquest camp se li va quedar petit i com a professor d’història del món
desenvolupà les seves teories en l’àmbit conegut com a Macrohistòria. Llavors
escriví Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions 62, 2014) que, al cap
d’uns anys que la seva edició en hebreu passés sense pena ni glòria, finalment va
ser traduït a desenes d’idiomes i va vendre milions d’exemplars convertint l’autor,
segons The Financial Times, en una estrella de rock.

Una de les tesis de Harari és que l’Homo Sapiens ha sobreviscut gràcies a l’habilitat
d’explicar-se ficcions tals com els diners, la nació o Déu, que li han permès
d’organitzar-se en grups de milions d’individus i això, a la vegada, ha fet possible
que s’imposés en el seu entorn. Ara, diu Harari, aquesta mateixa capacitat és una
amenaça per l’espècie, situant dos reptes, el col·lapse ecològic i la disrupció
tecnològica, com els perills més greus que afronta la humanitat.
Els escenaris que dibuixa són, adverteix l’historiador israelià, simples teories. Això
fa el seu llibre de mal agafar. Per una banda vol ser una lectura sobre el present, i
d’aquí les seves invectives contra el nacionalisme i la religió. Per altra banda, els
seus vaticinis sobre el final del treball assalariat -amb l’emergència d’una enorme
classe de ninis arreu del planeta- o sobre la vida eterna, de la qual només
disposarien els més rics, són conjectures que per molt que Harari consideri
imminents, desfiguren el propòsit inicial del llibre.

El llibre de Harari és una temptativa de fer sentir una veu clara enmig del soroll.
Ara bé, una de les coses que contribueixen al desconcert que mena els nostres dies
és la percepció que vivim una època excepcional. Harari escriu com si tot el que
coneixem s’hagués d’esvair en un parell de dècades, en un to crepuscular que
engavanya el ritme més alegre dels llibres anteriors. En aquest es dedica a demolir
algunes de les ficcions que a parer de Hariri fan que l’ésser humà no estigui
preparat per al segle XXI. La justícia, la veritat, el jo… van passant per la
trituradora del seu punt de vista, que de tan cosmopolita sembla el d’un
extraterrestre.

A una descomposició certa, car el canvi climàtic i els reptes tecnològics són reals i
aguditzen els conflictes polítics i socials, Harari hi afegeix una descomposició
artificial, profetitzada. Les idees que exposa són tan breus que queden penjades
com globus. Els globus exerceixen un estrany magnetisme sobre els nens. Després
de llegir el llibre de Harari m’ha vingut al cap la imatge de l’historiador israelià
plantat en una cantonada, el braç alçat fent angle recte, agafant totes aquestes idees
amb una mà, com un d’aquests venedors ambulants. Tothom sap que els globus, al
cap d’uns dies de comprar-los, vaguen per casa desinflats -fins que els tires a la
brossa.