Edició de textos catalans. PAC 1. Pau Bou Jordà.

Grau de Llengua i literatura catalana. UOC. Curs 2015/16

1. Comentari iconogràfic

En la miniatura comentada, podem veure un escriba medieval realitzant una còpia d'un còdex. Hi
veiem un escriptori inclinat amb un faristol superior que fa de suport per al còdex que el copista fa
servir de testimoni. Ens podem imaginar que aquest còdex fet de pergamí de pell o de paper antic de
lli i cànem –probablement la miniatura pertany a l'època d'hegemonia del paper per sobre del
pergamí de pell, a partir del segle XIII– té un cert gruix, i podem observar com el copista se serveix
d'un objecte aparentment metàl·lic per mantenir el llibre obert. En el pla inclinat de l'escriptori,
podem observar diverses eines que el copista fa servir en la seva tasca: un càlam de jonc o de canya
inserit en un orifici practicat a la fusta –veiem tres forats més destinats a encabir altres estris–, una
cassoleta per a tinta inserida en un orifici més ample –podem veure dos orificis més destinats a
dipositar cassoletes de tinta, posem per cas, de diferents colors–, i una mena de plomada que penja
de l'extrem superior de l'escriptori, que el copista podia fer servir, per exemple, per traçar les guies
prèvies sobre el pergamí, abans de començar a copiar. Veiem com el copista té encara una altra
ploma a la mà dreta, i a la mà esquerra un altre objecte que bé podria ser una tercera ploma, un

1
llapis de plom, un ganivet o una mena de regleta per traçar línies. Ens podem fixar, també, en una
bosseta que duu penjada al cinturó, mig oberta i amb un contingut rogenc, que bé podria ser alguna
mena de pigment que el copista podria fer servir per il·lustrar o il·luminar els caràcters capitals.

El copista està treballant en un bifoli, que té desplegat encara sense doblegar sobre l'escriptori,
amb les guies per als marges marcades amb llapis de plom o punxó perfectament visibles. Si
observem el còdex original del qual copia –i encara més el que té obert sobre una banqueta,
probablement una altra versió del mateix text, o una altra obra que el copista podria fer servir com a
testimoni indirecte per extreure citacions del text original, etc., per tal de prendre decisions sobre
algunes variants dubtoses–, ens adonarem de la diferència de dimensions. Això ens fa pensar que el
copista està realitzant un treball de qualitat –podríem dir una edició de luxe–, i que per tant es tracta
d'un copista de categoria. A més, el fet que treballi en la soledat i la comoditat de la seva cambra –
podem veure, a l'esquerra, un llit cobert amb una tela blava que no sembla precisament austera, i
separat de la resta de la cambra per una cortina, a més d'una llar de foc a la cantonada superior
dreta–, en comptes d'un scriptoria monàstic, sembla refermar aquesta hipòtesi.

Ens podem fixar, per acabar, en el bagul de la cantonada inferior esquerra, que conté diversos
còdex perfectament enquadernats–quatre dels quals estan col·locats al terra, a l'abast del copista, i
ens podem imaginar que són obres de consulta habitual– i un parell de pergamins solts.

La imatge comentada, doncs, és una descripció detallada i realista –podem inferir, doncs, que la
imatge correspon a un període tardà de l'Edat Mitjana, cap al segle XV o principis del XVI– de
l'entorn de treball d'un copista de prestigi –el fet que sigui mereixedor de ser immortalitzat en
aquesta miniatura també ens ho fa pensar–.

2
2. Glossari

Còpies – Són còpies tots els testimonis del text que emanen de l'original, ja siguin manuscrits,
impresos o digitals. Existeix una nomenclatura específica per classificar les diferents tipologies de
còpies manuscrites: la còpia autògrafa, feta pel mateix autor, i l'idiògraf, còpia controlada per
l'autor, tenen un valor equivalent a l'original; l'apògraf és una còpia extreta de l'original però no
controlada per l'autor; finalment, l'antígraf és una còpia feta amb l'objectiu d'extreure'n d'altres.

Crítica textual – La crítica textual és un disciplina que s'ocupa de l'estudi dels processos de
producció i de transmissió de textos, i que ofereix edicions que responguin a la voluntat última de
l'autor, en el cas que existeixi de manera clara, o els presenta com a producte històric en el cas que
la figura de l'autor sigui difícil de definir. A través d'una sèrie de tècniques sistematitzades, el filòleg
se situa com intermediari entre el «lector» i els testimonis d'un text. El DIEC2 defineix la disciplina
de la següent manera: «Tècnica per reconstruir l'original més probable d'un text a partir de l'examen
i la comparació dels manuscrits o edicions impreses en què ha estat transmès». Dins l'àmbit de la
crítica textual, ens referim a l'ecdòtica per parlar de les tècniques editorials i tipogràfiques
concretes.

Drets d'autor – Fins el segle XVIII, els llibres s'imprimien amb llicència del rei. Més tard, apareix
la figura del llibre com un objecte de ple dret relacionat amb l'autor. Així, es consolida el concepte
d'autor individual propietari d'un text original i se supera la col·lectivització pròpia de l'autoria de
l'Edat Mitjana. És interessant considerar fins a quin punt aquesta consideració de l'autoria
consagrada pel romanticisme té els seus orígens en canvis i innovacions tecnològiques i comercials.

Edicions actualitzades – Edicions destinades a un consum ampli, generalment didàctic i

pedagògic, amb l'objectiu d'apropar el text als lectors no especialitzats.

Edició crítica – Text que reprodueix o reconstrueix, amb la màxima fiabilitat, la voluntat d'un autor
en publicar la seva obra. L'editor, en aquest cas, ha d'esmenar el testimoni o testimonis en tot allò
que s'allunyi de l'original. En una edició crítica s'han d'haver descrit i col·lacionat tots els testimonis
coneguts de l'obra, s'han d'haver estudiat detalladament les relacions entre els testimonis i s'ha
d'haver establert una hipòtesi sobre els passos erronis que cal esmenar –constituttio textis–. El
lector, a més, ha de tenir a la seva disposició tota la informació sobre les operacions que l'editor ha
realitzat en el text i en les seves argumentacions.

Edició diplomàtica – També anomenada paleogràfica, està orientada a la fidelitat màxima en la

3
reproducció alfabètica i gràfica del testimoni. Quan una obra literària s'ha conservat en un sol
testimoni i no tenim la possibilitat de comparar els errors amb altres testimonis, s'acostuma a
adoptar l'edició interpretativa, que permet una modificació més gran de les lliçons formals. Com
que el límit entre les edicions diplomàtiques i les interpretatives no és diàfan, se sol parlar
d'edicions diplomaticointerpretatives.

Edició prínceps – Primera edició d'un text. Tot i que el terme es pot fer servir per a qualsevol
edició, s'acostuma a reservar per a edicions de llibres fins el segle XIX. Per a llibres posteriors,
s'acostuma a parlar de primera edició. La primera edició té una gran importància perquè
normalment s'ha fet a partir de l'original, i és més fiable que la resta d'edicions. Constitueix el que
s'anomena la vulgata del text, que servirà per a edicions posteriors.

Errors – Qualsevol element que allunya una lliçó del text ideal concebut per l'autor. De manera
genèrica, podem classificar els errors que es produeixen en la còpia des de tres punts de vista: a)
segons el moment en què es produeixen, Havet i Dain distingeixen cinc fases: 1. La lectura d'un
fragment, 2. La memorització del fragment, 3. El dictat intern del fragment, 4. La transcripció del
fragment, 5. La tornada al text del qual es copia; b) segons el motiu, Balduino distingeix entre
causes físiques, psicològiques i ambientals; i c) segons el tipus d'alteracions que s'introdueixen en el
text, Blecua distingeix entre errors per addició, per omissió, per alteració de l'ordre o per
substitució. Un mateix error, és clar, admet diverses classificacions.

Examinatio – Fase de l'edició successiva de la recensio, que consisteix a analitzar minuciosament el

text, error per error, innovació per innovació, llacuna per llacuna, de manera que sigui possible
llançar hipòtesis que ens permetin assegurar que estem davant de la lliçó autèntica, corresponent a
l'última voluntat de l'autor.

Facsímil – Reproducció fotogràfica en què el lector té accés directe a la impaginació, l'escriptura i

les característiques gràfiques del text sense filtre tipogràfic ni mediació de l'editor.

Filologia d'autor – La filologia d'autor –expressió provinent del filòleg italià Dante Isella– s'ocupa
d'editar materials que han estat certificats per la voluntat de l'autor. Aquesta disciplina té en compte
de manera especial les variants d'autor i considera el text en la seva dimensió dinàmica. Dins la
filologia d'autor, podem distingir diverses tendències, entre les quals podem destacar la crítica de
variants, interessada en l'evolució orgànica del text, i la crítica genètica, que s'interessa en l'acte
d'escriptura en si mateix i treballa amb els manuscrits que testimonien l'acte creatiu –el seu objecte
d'estudi, de fet, és l'avanttext, que Salles amplia a tot allò que precedeix el text: lectures,
pensaments, etc.–.

4
Impremta – Sistema d'impressió a base de caràcters mòbils perfeccionat per Gutenberg a mitjans
del segle XV i que va revolucionar la difusió de textos. Anteriorment, la xilografia, originària de la
Xina, s'havia estès per Europa cap al segle XIV, i consistia en la fabricació de planxes de fusta
gravades que s'untaven de tinta per estampar paper. Relacionats amb la impremta, van aparèixer
diverses figures oficials: l'impressor, el tipògraf, el caixista, l'editor, els límits dels quals no són
sempre diàfans. La tipografia és l'art de compondre textos mitjançant la combinació de caràcters
mòbils amb relleu. Fins a finals del segle XIX, la composició de les planxes per a la impremta era
manual, però el 1884 Mergenthaler va inventar el linotip, que permetia la composició mecànica a
través d'un teclat. Els llibres publicats fins el 1500 s'anomenen incunables, i es distingeix entre
incunables xilogràfics i incunables tipogràfics.

Lliçó – Segment determinat del text d'un testimoni transmès exactament com apareix en aquest
testimoni. Cal distingir entre les lliçons formals i les lliçons substancials: les primeres fan referència
a aspectes ortogràfics i de puntuació del text, mentre que les segones es refereixen al contingut. Per
a l'edició d'obres amb tradició impresa, Greg distingeix entre lliçons accidentals i substancials. La
grafia, la interpunció, la separació de paraules, les instruccions per als caixistes, etc., es consideren
lliçons accidentals, i les de contingut es consideren lliçons substancials.

Manuscrit – Qualsevol text escrit a mà. Parlem de manuscrit autògraf quan ha sortit directament de
la mà de l'autor, i el distingim del llibre manuscrit, obra de copistes i utilitzat per a la difusió de
l'obra abans de la invenció de la impremta. La codicologia és la disciplina que s'encarrega de
l'estudi físic dels manuscrits. L'escola romana de codicologia, la dècada dels vuitanta del segle
passat, desenvolupa la filologia material, disciplina mixta que combina l'estudi dels cançoners, la
descripció codicològica del còdex, amb la presència textual de les peces còpies, tot proporcionant
un mapa, no només de com s'havia fabricat físicament el còdex, sinó de quins passos i a partir de
quins models s'havia copiat. La bibliografia textual, per altra banda, és la disciplina que s'enfronta
als problemes derivats de la transmissió de les obres impreses, de manera anàloga a l'estudi dels
còdex manuscrits per part de la codicologia.

Mètode lachmannià – Mètode editorial que duu el nom de Karl Lachmann (1793-1851), editor
alemany que va sintetitzar les pràctiques acceptables en edició dels segles anteriors. El mètode
consisteix a col·lacionar tots els testimonis del text. Primerament, es classifiquen els diversos errors
significatius –aquells que apareixen en més d'un testimoni– en conjuntius i separatius, per tal de
descobrir quins testimonis estan connectats i quins no ho poden estar, i així estarem en condicions
de representar visualment les seves relacions en un stemma codicum –o arbre genealògic–. Després,

5
cal aplicar la llei de les majories per fixar les lliçons autèntiques. Davant de dues lliçons divergents,
aquella que ens ha estat transmesa per més testimonis és la que tindrà més possibilitats de ser la
correcta. Tot i que el mètode lachmannià segueix vigent, al llarg dels anys ha sofert diverses
crítiques i modificacions; per exemple, a la dècada dels anys vint, Joseph Bédier va considerar que
la concepció mecànica del mètode lachmannià era una fal·làcia perquè, com que la majoria dels
stemma són bipartits, en cas de conflicte, la tria final depèn de la subjectivitat de l'editor. Com a
alternativa, va proposar seleccionar el millor manuscrit de tots i depurar-lo només dels errors
evidents. Paul Maas, per la seva banda, observa que un dels punts febles del mètode lachmannià és
el fet de suposar que les relacions entre testimonis només es donen de manera vertical. Segons
Maas, els copistes, quan trobaven un pas incomprensible, recorrien a altres testimonis i feien servir
lliçons d'altres tradicions. Aquests fenomen es coneix com contaminació –contaminatio–, i s'indica
a l'stemma amb línies discontínues.

Original – Primerament, cal distingir entre la vessant material del terme, i la ideal. Des d'un punt de
vista material, l'original és un text escrit directament per l'autor –el manuscrit original o autògraf–, o
bé una còpia supervisada directament per l'autor, que coneixem amb el terme d'idiògraf. En aquest
cas, també cal considerar, amb les seves particularitats, la còpia impresa i digital vigilada. Des d'un
punt de vista ideal, en canvi, l'original és el text que expressa la voluntat de l'autor, sense
correspondre a un testimoni concret. Quan no posseïm cap original material, l'original ideal no
deixa de ser una hipòtesi a la qual tendeix el filòleg. A més, encara que el tinguem, l'existència,
sovint, de diferents versions d'un mateix text corresponents a diferents estadis de redacció, correcció
o modificació de l'obra, ens obliga a tenir una concepció dinàmica del concepte d'original.

Recensio – Etapa de l'edició crítica del text en què es reuneixen totes les dades sobre la tradició del
text en qüestió per tal d'analitzar-la críticament. En aquesta etapa, cal determinar el nombre de
còpies antigues que se'n conserven, l'època o èpoques a les quals corresponen, l'existència de còpies
en d'altres llengües, l'estat en què es troben i la seva ubicació, i si són completes o fragmentàries. La
segona etapa de la recensio s'anomena collatio, i consisteix a comparar detalladament el text de
cada testimoni i anotar-ne les diferències en una llista anomenada «apartat de col·lació», que
contindrà errors compartits per diversos testimonis, errors d'un sol testimoni, lectures
intercanviables i llacunes de text.

Text – Conjunt de paraules escrites que formen un missatge. En l'àmbit de la crítica textual, el text
correspondria a l'obra, i el llibre al suport material del text.

Testimoni – Anomenem testimoni a cadascun dels objectes materials que ens han arribat com a

6
suport d'una obra, ja sigui manuscrit, imprès o electrònic. Un testimoni és sempre la totalitat d'un
objecte, ja sigui un pergamí, una llibreta, un còdex, un llibre imprès o un fitxer electrònic. La
història textual d'una obra està integrada pel conjunt de testimonis que se'n conserven, tant públics
com privats, i parlem de la tradició de l'obra quan ens referim al conjunt de còpies no controlades
per l'autor –ja sigui directa o indirecta, com és el cas de les traduccions o de les citacions en altres
obres–. També hem de tenir en compte, a l'hora d'analitzar la tradició d'una obra, els testimonis
perduts dels quals es té coneixement.

Variant – Diferència entre dues o més lliçons extretes de diferents testimonis d'un text. Es tracta
d'un terme relatiu, de manera que una determinada lliçó és variant d'una altra lliçó amb la qual la
comparem. Lliçó, per tant, és un concepte estàtic, mentre que variant és un concepte dinàmic, que
implica sempre una comparació. Cal distingit entre variants de tradició, que han estat introduïdes
pels transmissors del text –copistes, tipògraf, correctors, etc.–, i les variants d'autor, introduïdes al
llarg de les diverses revisions del text per part de l'autor. Quan no podem decidir quina és la variant
més acostada a la voluntat de l'autor, ens referim a la variant neutra, adiàfora o equivalent. En canvi,
parlem de lectio singularis quan es tracta d'una variant que apareix en un sol testimoni i que per tant
considerem que s'allunya de la voluntat de l'autor. Les variants introduïdes al marge de la voluntat
de l'autor poden ser errors –canvis introduïts de manera involuntària pel copista, pel tipògraf, o pel
mateix autor– o innovacions –sempre voluntàries, i dirigides a completar llacunes o a corregir el
text–. El conjunt de variants d'un mateix text, és conegut amb el terme varia lectio.

Bibliografia

• Martínez-Gil, Víctor (Coord.) (2014) Models i criteris de l'edició de textos. «Capítol I.

Producció i transmissió de textos». Martínez-Gil, Víctor. p. 10-53 , «Capítol II. Tipologies i
mètodes d'edició». Martí, Sadurní. p. 54-128. Editorial UOC (edició digital): Barcelona.