UF1: ANÀLISI DE LES

HABILITATS MOTRIUS DE LES

PERSONES USUÀRIES

Tècnic Superior en Ensenyament i Animació

Socioesportiva
1er Curs
NF3: L’APRENENTATGE DE LES
ACTIVITATS FÍSIQUES I
ESPORTIVES
 NF3: L’APRENENTATGE DE LES
ACTIVITATS FÍSIQUES I
ESPORTIVES
1. L’APRENENTATGE MOTOR
2. FONAMENTS DE L’APRENENTATGE
MOTOR
3. MECANISMES D’APRENENTATGE MOTOR
4. ESTRATÈGIES D’APRENENTATGE DE LA
PRÀCTICA
 1. L’APRENENTATGE MOTOR
1.1. Definició

1.2. La transferència en l’aprenentatge

motor
 1.1. Definició
L’aprenentatge motor és el procés per el qual
s’adquireixen o es perfeccionen les habilitats o
destreses motrius i esportives mitjançant la
pràctica.
 1.1. Definició
• És un procés, per tant partim d’una situació
inicial i arribem a un resultat.
• És producte de la pràctica, o experiència, que
es duu a terme a través de processos d’E-A
• És una conquista permanent, és a dir,
s’emmagatzema en la memòria a llarg termini,
per tant la podem recuperar quan sigui
necessari.
 1.1. Definició
• L’aprenentatge motor, no només depèn de
les habilitats motores, sinó també de l’àrea
cognitiva, la sensorial i la socioafectiva, per
tant és un procés multidimensional.
 1.2. La transferència en
l’aprenentatge motor
La transferència és la capacitat d’adaptar uns
coneixements previs a una situació nova.
 1.2. La transferència en
l’aprenentatge motor
La generalització dels aprenentatges
• A vegades, quan unes destreses motrius passen a
aplicar-se en situacions real de joc generen dubtes i
no són eficaces.
• Per a que un aprenentatge sigui vertader, s’ha de
poder transferir a noves situacions.
• Exemple: podem realitzar diferents activitats per a
poder colpejar una pilota (estàtic, dinàmic, sense
oposició, amb oposició...), però no s’haurà produït la
transferència de l’aprenentatge si no són capaços de
colpejar la pilota en situació de partit.
 1.2. La transferència en
l’aprenentatge motor
Tipus de transferència:
• Positiva: Els coneixements adquirits són útils
per l’aprenentatge de la nova habilitat
– Exemple: Gimnasta que domina les acrobàcies i
passa a practicar salts de trampolí.
• Negativa: Els coneixements adquirits
interfereixen de manera negativa a la nova
habilitat
– Exemple: Jugador d’handbol que passa a jugar a
bàsquet, realitzarà passos cada cop
 1.2. La transferència en
l’aprenentatge motor
Les fases de l’aprenentatge motor
• El procés d’aprenentatge de qualsevol
destresa motora passa per 3 fases:
– Fase cognitiva
– Fase associativa
– Fase automàtica
 1.2. La transferència en
l’aprenentatge motor
• Fase cognitiva
– Correspon a l’inici de l’aprenentatge
– Predomina la facultat cogniscista
– S’aprenen i s’interioritzen els moviments
d’aquesta tasca
– Hi ha un aprenentatge del control tècnic però no
hi ha qualitat en el moviment
– Important transmetre correctament la
informació
 1.2. La transferència en
l’aprenentatge motor
• Fase associativa
– L’esportista pren consciència del moviment i
millora la seva comprensió
– Augmenta la concentració i seleccionant la
informació
– Moviments més fluids i coordinats
– Les correccions han de ser més concretes
 1.2. La transferència en
l’aprenentatge motor
• Fase automàtica
– Hi ha un perfeccionament fins arriba a
l’execució autònoma i quasi inconscient
– Exigeix menys concentració
– L’entrenador ha de proporcionar les ajudes
necessàries per al perfeccionament de l’habilitat
 2. FONAMENTS DE
L’APRENENTATGE MOTOR
• L’aprenentatge motor es produeix a través
d’ensenyança de tasques motrius que es van
organitzant en destreses motores, fins a
configurar les destreses esportives (la
tècnica) i la tàctica.
2.1. De les tasques motrius a les destreses
motrius
2.2. La tècnica
2.3. De la técnica a la tàctica
 2.1. De les tasques motrius a les
destreses motrius
Les tasques motrius són actes senzills a través dels
quals executem una habilitat o destresa motriu.
• Quan plantegem com a objectiu una destresa o
habilitat motriu, la aconseguirem mitjançant
tasques motrius.
• L’encadenament de diferents tasques motrius
donaran lloc a una destresa o habilitat motriu.
• Les tasques motrius es concentren en petites
unitats d’aprenentatge que constitueixen la unitat
bàsica dels continguts que volem ensenyar.
 2.1. De les tasques motrius a les
destreses motrius
Les destreses motrius són entitats més complexes.
• Es caracteritzen perquè:
– Forman una activitat organitzada i controlada
– Són adquirides, ja que es sumen gradualment amb
experiències anteriors
– Suposen un procés seqüenciat i ordenat en el
temps
– Es configuren a través de moviments bàsics (salts,
girs, equilibris, llançaments, recepcions...)
 2.1. De les tasques motrius a les
destreses motrius
• La combinació de diferents destreses
motrius i la repetició dels seus moviments,
donarà lloc a l’aprenentatge motor. Aquest
aprenentatge configura l’esquema motor.
 2.1. De les tasques motrius a les
destreses motrius
• La repetició, amb el pas del temps, provocarà una major
economia del moviment i un augment dels
automatismes. Per això és important que els nostres nens
tinguin experiències variades, ja que així s’enriqueix el seu
esquema motor. Per aquesta raó, no és aconsellable la
especialització precoç
 2.2. La tècnica
• Les destreses motores més complexes i específiques es converteixen en
destreses esportives.
Las destreses esportives, o la tècnica, són aquelles habilitats individuals
necessàries per a practicar un esport.
• Aquests fonaments s’adquireixen a través de l’entrenament. En quan a
l’aprenentatge de la tècnica, s’acostuma a ensenyar els fonaments per
separat, i quan ja es coneix s’aplica a la situació de joc.
 2.2. La tècnica
• El procés d’E-A de la tècnica segueix els
següents passos:
– Anàlisi de la destresa
– Valoració de les capacitats de l’esportista
– Preparació de les unitats de les destreses
d’ensenyança.
– Descripció i demostració de la destresa
– Pràctica i assimilació de l’aprenentatge
 2.2. La tècnica
• Anàlisi de la destresa. Suposa:
– Analitzar la seqüència de moviments necessaris
– Analitzar la relació entre l’estímul i la resposta
 2.2. La tècnica
• Valoració de les capacitats de
l’esportista. S’ha de:
– Avaluar si les seves característiques estan en
condicions d’assumir l’aprenentatge
– Valorar el nivell d’experiència
 2.2. La tècnica
• Preparació de les unitats de les destreses
d’ensenyança.
 2.2. La tècnica
• Descripció i demostració de la destresa.
Ens hem d’assegurar que la informació
arriba perfectament i es ben interpretada.
– Instruccions verbals
– Demostració a partir d’un model
– Guia física
 2.2. La tècnica
• Pràctica i assimilació de l’aprenentatge.
És la clau per l’adquisició de l’execució de la
tècnica:
– Continuïtat
– Practicar
– Feedback
– Control de la conducta
– Reforç positiu o negatiu
2.2. La tècnica
2.2. La tècnica
 2.3. De la tècnica a la tàctica
• Cada destresa esportiva s’ha d’adaptar a
cada situació. Aquesta adaptació és diferent
en esports individuals, en esports amb un
oponent i en esports col·lectius.
• Quan el jugador es troba amb oponents i
companys, ha d’adaptar les seves destreses
a la dinàmica del joc, aquí apareix el
concepte de tàctica.
 2.3. De la tècnica a la tàctica
La tàctica és l’acció conscient i orientada a la
solució de problemes que sorgeixen de les
situacions de joc.
3. MECANISMES D’APRENENTATGE
MOTOR
• En l’execució d’un moviment determinar i de
manera seqüencial intervenen, en major o
menor mesura i per aquest ordre, 3
mecanismes, que ens marcaran la complexitat
de la tasca:
3.1. Mecanisme de percepció: Quina és la
situació?
3.2. Mecanisme de decisió: Què farem?
3.3. Mecanisme d’execució: Com ho farem?
 3.1. Mecanisme de percepció
El mecanisme de percepció és el procés pel
qual recollim informació sobre l’entorn i sobre
el propi individu, per tal de donar sentit a la
situació
 3.1. Mecanisme de percepció
En l’activació d’aquest mecanisme intervenen
diferents processos:
• La detecció d’estímuls: Mitjançant els
receptors
• L’atenció selectiva: Filtrar la informació
• La comparació: de les informacions que es
perceben
• La anticipació: Interpretació correcta dels
estímuls, abans de que es doni el resultat
 3.1. Mecanisme de percepció
Variables associades al mecanisme de
percepció:
• Segons el control de l’entorn
• Segons la mobilitat dels objectes
• Segons el nombre d’estímuls
• Segons les característiques dels estímuls
 3.1. Mecanisme de percepció
• Variables associades al mecanisme de
percepció:
• Segons el control de l’entorn:
– Tasques tancades: On la resposta sempre és
única, sense opcions a variants

– Tasques obertes: On les respostes poden ser

múltiple, per tant no podem predir els
moviments
 3.1. Mecanisme de percepció
• Segons la mobilitat dels objectes:
– Persona i objectes en estàtic o en dinàmic
 3.1. Mecanisme de percepció
• Segons el nombre d’estímuls:
– Significatius: Aquells sobre els quals hem de
prestar atenció especial
– No significatius: Estan presents però no resulta
necessària una especial atenció
 3.1. Mecanisme de percepció
• Segons les característiques dels estímuls:
– Duració
– Intensitat
– Confusió
 3.2. Mecanisme de decisió
El mecanisme de decisió consisteix en escollir
entre les possibles respostes, la més adequada,
és a dir, la que s’executarà.
 3.2. Mecanisme de decisió
Variables associades al mecanisme de
decisió:
• Nombre de decisions
• Temps d’execució
• Seqüència de decisions
• Elements que s’han de recordar
• Risc de la decisió
 3.2. Mecanisme d’execució
El mecanisme d’execució és el procés que duu
a terme la resposta motriu, és a dir, la
realització de la tasca.
 3.2. Mecanisme d’execució
Variables associades al mecanisme
d’execució:
• Qualitats físiques:
• Capacitats coordinatives:
 3.2. Mecanisme d’execució
• Qualitats físiques:
– Components bàsics de la condició física
(velocitat, resistència, força i flexibilitat)
– Com majors siguin, major rendiment i
efectivitat en la tasca
 3.2. Mecanisme d’execució
• Capacitats coordinatives:
– Orientació: Capacitat de mantenir la ubicació en espai i
temps durant la tasca
– Diferenciació: Capacitat per analitzar, diferenciar i
mobilitzar el cos
– Equilibri: Manteniment de la posició del cos, així com la
recuperació ràpida quan es perd (reequilibri)
– Ritme: Cadència d’un moviment, control de les pauses i
de la fluïdesa de forma continua
– Reacció: Resposta ràpida i adequada a un estímul
– Acoblament: Combinació de dues o més habilitats
– Anticipació: Capacitat d’anticipar-se als propis
moviments i als moviments aliens
 3.2. Mecanisme d’execució
• El treball per millorar la tècnica ha d’estar
sempre en variabilitat constant, en funció
de:
– Moviments que exigeixin pocs o molts grups
musculars
– Estructura del moviment simple o complexa
– Poca o molta rapidesa d’execució
– Poca o molta execució
 3.2. Mecanisme d’execució
La graduació del treball:
• Com a entrenadors hem de buscar
l’equilibri entre el treball amb molt
variabilitat i l’específic.
• Al principi hem de realitzar entrenaments
generals i accessibles per a tots els
jugadors. Gradualment augmentar la
dificultat i introduir variabilitat.
 3.2. Mecanisme d’execució
• És convenient repetir la tasca fins que els alumnes
estiguin a punt d’aprendre-la. Just quan l’hagin après serà
necessari canviar de tasca, ja que, el que al principi
s’aprèn ràpidament i després s’estanca.
 4. ESTRATÈGIES
D’APRENENTATGE DE LA
PRÀCTICA
• Per aprendre s’ha de practicar, per tant
l’entrenador ha de disposar d’una bona
estratègia per a ensenyar, adaptant-se al seu
nivell i a les seves característiques.
Diferenciem 3 estratègies:
4.1. La pràctica global
4.2. La pràctica analítica
4.3. La pràctica mixta
 4.1. La pràctica global
La pràctica global es duu a terme quan es
treballa una activitat completa.
• Pot ser:
– Pràctica global pura
– Pràctica global polaritzant l’atenció
– Pràctica global modificant la situació
 4.1. La pràctica global
• Pràctica global pura:
– S’executa l’activitat en la seva totalitat
– Exemple: Un partit de bàsquet
 4.1. La pràctica global
• Pràctica global polaritzant l’atenció
– S’executa l’activitat en la seva totalitat però
demanant més atenció sobre un aspecte del
moviment o de la situació
– Exemple: Un partit de bàsquet on el valor de la
cistella és doble si es realitza en contraatac
 4.1. La pràctica global
• Pràctica global modificant la situació
– Consisteix en canviar alguna condició de
l’execució o de la tasca
– Exemple: Partit de bàsquet sense bot
 4.2. La pràctica analítica
• La pràctica analítica es duu a terme dividint
l’activitat en parts o tasques independents.
• Estratègia molt útil per activitats complexes.
Trobem 3 tipus:
– Pràctica analítica pura
– Pràctica analítica seqüencial
– Pràctica analítica progressiva
 4.2. La pràctica analítica
• Pràctica analítica pura:
– Consisteix en practicar les tasques d’una
activitat per separat per assimilar millor la seva
complexitat
– Exemple: Repeticions de serveis de tennis
 4.2. La pràctica analítica
• Pràctica analítica seqüencial:
– Consisteix en practicar per separat cada tasca de
l’activitat, però seguint l’ordre temporal de
l’activitat completa, per al final, realitzar tot el
moviment seguit
– Exemple: Es descompon el servei de tennis en:
• Bots de la pilota per preparar el servei
• Llançaments de la pilota
• Simulació del cop en el servei
• A + B + C = Realitzar els bots previs, el llançament i
donar-li el cop
 4.2. La pràctica analítica
• Pràctica analítica progressiva:
– Consisteix en descompondre l’activitat en parts o
tasques
– Es comença per una, i es pràctica fins que es domini
– Es passa a una altre tasca i així successivament
– A diferencia de la seqüencial, l’ordre es pot invertir
– Exemple:
• Bots de la pilota previs al servei
• A + B : Bots + llançament
• A + B + C : Bots + llançament + cop
 4.3. La pràctica mixta
La pràctica mixta consisteix en combinar la
estratègia global i l’analítica
 4.3. La pràctica mixta
• Comença amb un exercici global,
posteriorment es practica una part analítica,
per tornar a la estratègia global.
• Exemple:
• Realitzar servei de tennis
• Realitzar el servei per parts
• Tornar a realitzar el servei de manera global
 4. ESTRATÈGIES
D’APRENENTATGE DE LA
PRÀCTICA
La distribució del temps en la pràctica
• En el procés d’E-A és essencial plantejar-se
la distribució del temps de treball i del
temps de descans, ja que la recuperació
física després d’una activitat és tant
important com l’esforç que se li dedica.
 4. ESTRATÈGIES
D’APRENENTATGE DE LA
PRÀCTICA
• Segons la utilització d’aquests temps,
trobem 2 tipus:
– Pràctica distribuïda: Alternar activitat amb
descans, o bé combinar activitats de diferents
intensitats
– Pràctica concentrada: Realitzar tasques de
manera continua, deixant el descans per al final
de l’activitat
 4. ESTRATÈGIES
D’APRENENTATGE DE LA
PRÀCTICA
Criteris per la seqüenciació de tasques
• El fet de conèixer les diferents estratègies,
ens facilita establir els diferents criteris per
a seqüenciar les tasques.
• Els més significatius són:
– Complexitat
– Organització de la tasca
– Edat
– Objectiu d’E-A
 4. ESTRATÈGIES
D’APRENENTATGE DE LA
PRÀCTICA
– Complexitat: Sempre de + a –
– Organització de la tasca, poden ser:
• Baixa organització: estructura poc estable, més
assequibles en pràctiques globals
• Alta organització: l’execució té un entorn estable, i
són més assequibles en pràctiques analítiques
 4. ESTRATÈGIES
D’APRENENTATGE DE LA
PRÀCTICA
– Edat:
• Fins als 11-12 anys potenciar el treball global
• A partir dels 12, introduir treball analític
• Tot i que entre els 8-11 anys també es pot introduir
treball analític, però sempre que s’hagin adquirit algunes
destreses globals i que només es pretengui refinar detalls
– Objectiu d’E-A:
• Activitats d’oci o educatives: Ens basem en tasques
globals i mixtes
• Activitats esportives: buscarem el perfeccionament de
la tècnica i la tàctica a través de tasques analítiques, però
sense perdre la transferència a la situació global