4.1.

LES TEORIES IL·LUSTRADES DEL GUST: Selecció de textos de Diderot, Hume i

Kant sobre la bellesa i el judici estètic o judici de gust

D. Diderot, «Tractat del bell», p. 1

D. Hume, Sobre la norma del gusto, p. 4
I. KANT, Critica de la facultat de jutjar, p. 5

Denis DIDEROT, «Tractat del bell», (Article Bell de l’Encyclopédie, T. II, 1752), a
Escrits filosòfics, Edicions 62, Barcelona, 1983, p. 195, 196-97, 199-2003.
http://artflsrv02.uchicago.edu/cgi-bin/philologic/getobject.pl?c.1:740.encyclopedie0513

___________________________________________________________________________
[...] Anomeno, doncs, bell fora de mi tot allò que conté en si prou per a
desvetllar en el meu enteniment la idea de relacions; i bell en relació amb mi
tot el que desvetlla aquesta idea. [...]
O bé hom considera les relacions en els costums, i hom té el bell moral; o
bé hom les considera en les obres de literatura, i hom té el bell literari, o bé
hom les considera en les peces de música, i hom té el belI musical; o bé hom
les considera en les obres de la naturalesa, i hom té el bell natural; o bé hom
les considera en les obres mecàniques dels homes, i hom té el bell artificial; o
bé hom les considera en les representacions de les obres d’art o de la natura, i
hom té el bell d’imitació: en qualsevol objecte, i sigui quin sigui l’aspecte sota
el qual considereu les relacions en un mateix objecte, el bell prendrà diferents
noms.
Però un mateix objecte, sigui quin sigui, pot ésser considerat
solitàriament i en ell mateix, o bé relativament a d’altres. Quan dic d’una flor
que és bella, o d’un peix que és bell, què entenc? Si considero aquesta flor o
aquest peix solitàriament, no entenc altra cosa sinó que percebo, entre les
parts de què estan compostos, ordre, arranjament, simetria, relacions (car tots
aquests mots designen només diferents maneres de contemplar les pròpies
relacions): en aquest sentit tota flor és bella, tot peix és bell; però, de quin bell?
Doncs, del que anomeno bell real.
Si considero la flor i el peix relativament a d’altres flors i d’altres peixos,
quan dic que són bells, això significa que entre els éssers de llur gènere, que
entre aquestes flors, que entre aquells peixos, desvetllen en mi el màxim d’idees
de relacions, i el màxim de certes relacions; car no trigaré a fer veure que, no
essent totes les relacions de la mateixa naturalesa, contribueixen més o menys
les unes que les altres a la bellesa. Però puc assegurar que, sota aquesta nova
manera de considerar els objectes, hi ha bell i lleig; però, quin bell, quin lleig?
Doncs, el que hom anomena relatiu.

1
 Si en comptes de prendre una flor o un peix, hom generalitza i hom pren
una planta o un animal; si hom particularitza i hom pren una rosa i un turbot,
hom en traurà sempre la distinció del bell relatiu i del bell real.
D’on hom veu que hi ha diversos bells relatius, i que una tulipa pot ésser
bella o lletja entre les tulipes, bella o lletja entre les flors, bella o lletja entre les
plantes, bella o lletja entre les produccions de la natura.
Però hom concep que cal haver vist força roses i força turbots per a dir
que aquests són bells o lleigs entre les roses i els turbots; força plantes i força
peixos per a dir que la rosa i el turbot són bells o lleigs entre les plantes i els
peixos, i que cal tenir una gran coneixença de la naturalesa per a dir que són
bells o lleigs entre les produccions de la naturalesa.
Què és el que hom entén, doncs, quan hom diu a un artista: imiteu la bella
natura? O bé hom no sap allò que hom li demana, o bé hom li diu: Si heu de
pintar una flor, i si us és d’altra banda indiferent quina pintar, preneu la més
bella entre les flors; si heu de pintar una planta, i el vostre tema no demana pas
que sigui una alzina o un om sec, romput, esqueixat, esbrancat, preneu la més
bella entre les plantes; si heu de pintar un objecte de la naturalesa, i us n’és
indiferent la tria, preneu el més bell. [...]
La relació en general és una operació de l’enteniment, que considera o
bé un ésser, o bé una qualitat en tant que aquest ésser o aquesta qualitat
suposen l’existència d’un altre ésser o d’una altra qualitat. Exemple: Quan dic
que Pere és un bon pare, considero en ell una qualitat que suposa l’existència
d’una altra, la de fill; i així s’esdevé amb les altres relacions, siguin com siguin.
D’on se segueix que, encara que la relació no sigui sinó en el nostre
enteniment, quant a la percepció, no té pas menys el seu fonament en les
coses; i diré que una cosa conté en ella unes relacions reals cada vegada que
estarà revestida de qualitats que un ésser constituït de cos i d’esperit com jo no
podria considerar sense suposar l’existència o d’altres éssers, o d’altres
qualitats, sia en la mateixa cosa, sia fora d’ella; i distribuiré les relacions en reals
i en percebudes. Però hi ha una tercera mena de relacions; són les relacions
intel·lectuals o fictícies: les que I’enteniment humà sembla posar en les coses.
Un escultor clava una ullada sobre un bloc de marbre; la seva imaginació, més
amatent que el seu cisell, en treu totes les parts supèrflues i hi discerneix una
figura: però aquesta figura és pròpiament imaginaria i fictícia; podria fer, sobre
una porció d’espai determinat per línies intel·lectuals, el que acaba de realitzar
amb la imaginació sobre un bloc informe de marbre. Un filòsof clava una
ullada en un munt de pedres llençades a l’atzar; anorrea amb la pensa totes
les parts d’aquest munt que produeixen la irregularitat, i aconsegueix de
treure’n un globus, un cub, una figura regular. Què significa això? Que, per bé
que la mà de l’artista no pugui traçar un dibuix sinó sobre unes superfícies
resistents, pot transportar-ne la imatge per la pensa damunt de tot cos; què
dic, damunt de tot cos!: en l’espai i el buit. La imatge, transportada en l’aire
per la pensa, o extreta per imaginació dels cossos més informes, pot ésser bella

2
o lletja, però no pas la tela ideal a la qual hom l’ha fixada, o el cos informe del
qual hom l’ha feta sortir.
Quan dic, doncs, que un ésser és bell per les relacions que hom hi
remarca, no parlo pas de les relacions intel·lectuals o fictícies que la nostra
imaginació hi transporta, ans de les relacions reals que hi són, i que el nostre
enteniment hi remarca amb l’auxili dels nostres sentits.
Per contra, pretenc que, siguin quines siguin les relacions, són elles les
que constitueixen la bellesa, no en aquest sentit estret on el bonic s’oposa al
bell, sinó en un sentit, goso dir-ho, més filosòfic i més conforme amb la noció
del bell en general, i amb la natura de les llengües i de les coses. [...]
Però quan hom demana que la noció general de bell convingui a tots
els éssers que hom anomena tals, hom no parla potser solament de la pròpia
llengua, o bé hom parla de to tes les llengües? Cal que aquesta definició
convingui solament a éssers que anomenem bells en francès o a tots els éssers
que hom anomenaria bells en hebreu, en siríac, en àrab, en caldeu, en grec,
en llatí, en angles, en italià, i en totes les llengües que han existit, que existeixen
o que existiran? I, per provar que la noció de relacions és l’única que restaria
després d’emprar una regla d’exclusió tan estesa, es veuria forçat el filòsof a
aprendre-les totes? ¿No en té prou, d’haver examinat que l’accepció del
terme belI varia en totes les llengües; que hom el troba aplicat allí a una mena
d’éssers, a la qual no s’aplica pas ací, però que, sigui quin sigui l’idioma en què
hom en faci ús, suposa percepció de relacions? Els anglesos diuen a fine
flavour, a fine woman, una bella dona, una bella olor. On aniria a parar un
filòsof angles si, havent de tractar del bell, volgués parar esment a aquesta
originalitat de la seva llengua? Qui ha fet les llengües és el poble; pertoca al
filòsof de descobrir l’origen de les coses; i seria bastant sorprenent que els
principis de l’un no es trobessin sovint en contradicció amb els usos de l’altre.
Però el principi de la percepció de les relacions, aplicat a la naturalesa del bell
no té ni tan sols ací aquest desavantatge; i és tan general, que és difícil que
quelcom se li escapi.
En tots els pobles, en tots els llocs de la terra, i en tots els temps, hom ha
tingut un nom per a la color en general, i d’altres noms per a les colors en
particular, i per a Ilurs matisos. Què hauria de fer un filòsof a qui hom proposaria
d’explicar què és una color bella, sinó d’indicar l’origen de l’aplicació del
terme bell a una color en general, sigui quina sigui, i tot seguit d’indicar les
causes que han pogut fer preferir tal matís a tal altre? De la mateixa manera,
és la percepció de les relacions la que ha donat lloc a la invenció del terme
bell; i segons que hagin variat les relacions i l’esperit dels homes, hom ha fet els
noms de bonic, bell, encantador, gran, sublim, diví i una infinitat d’altres, tant
relatius al físic com al moral. Heus ací els matisos del bell; però estenc aquest
pensament, i dic:
Quan hom exigeix que la noció general de bell convingui a tots els éssers bells,
hom parla solament d’aquells que porten aquest epítet ací i avui, o d’aquells

3
que hom ha anomenat bells a la naixença del món, que hom anomenava
bells fa cinc mil anys, a tres mil llegües, i que hom anomenarà tals en els segles
venidors; d’aquells que hem mirat com a tals en la infantesa, en l’edat
madura, i en la vellesa; d’aquells que són l’admiració dels pobles civilitzats, o
dels que encisen els salvatges? La veritat d’aquesta definició, serà local,
particular i momentània? ¿O s’estendrà a tots els éssers, a tots els temps, a tots
els homes i a tots els llocs? Si hom pren el darrer partit, hom s’acostarà molt al
meu principi, i hom no trobarà gaires altres mitjans de conciliar entre ells, els
judicis de l’infant i de l’home fet: de l’infant, al qual no cal sinó un vestigi de
simetria i d’imitació per a admirar i per a ésser recreat; de l’home fet, a qui
calen palaus o obres duna extensió immensa per a sentir-se colpit; del salvatge
o de l’home civilitzat: del salvatge, que resta encisat a la vista d’un penjoll de
vidre, d’un anell de llautó, o d’un braçalet de quincalla; i de l’home civilitzat,
que no concedeix la seva atenció sinó a les obres més perfectes; dels primers
homes, que prodigaven els noms de bells, de magnífics, etc., a cabanes,
barraques i pallisses; i dels homes d’avui, que han restringit aquestes
denominacions ais darrers esforços de la capacitat de l’home.
Situeu la bellesa en la percepció de les relacions, i tindreu la historia dels
seus progressos des de la naixença del món fins avui; trieu, com a caràcter
diferencial del bell en general, tal altra qualitat que us plagui, i la vostra noció
es trobarà de cop i volta concentrada en un punt de l’espai i del temps.
David HUME, Sobre la norma del gusto (1757), Península, Barcelona, 1989. P. 23-
24, 27, 30-31.

http://www.davidhume.org/texts/fd.html

_____________________________________________________________________________

“Este hecho de la variedad del gusto, que es algo obvio hasta para los
investigadores más descuidados, si se examina con más detenimiento se
encontrará que en realidad es todavía mayor de lo que parece. Los
sentimientos de los hombres con respecto a la belleza o a la deformidad de
cualquier tipo difieren a menudo incluso cuando su discurso general es el
mismo.[…] Todas las voces se unen para aplaudir la elegancia, la adecuación,
la simplicidad y el ingenio de lo literario, y también para censurar lo
rimbombante, la afectación, la frialdad, la falsa brillantez. Pero cuando los
críticos pasan a considerar los casos particulares, esta aparente unanimidad se
desvanece, y se encontrará que han asignado significados muy diferentes a
sus expresiones. […]

Es natural el que busquemos una norma del gusto, una regle con la cual
puedan ser reconciliados los diversos sentimientos de los hombres, o al menos
una decisión que confirme un sentimiento y condene otro.

Existe una concepción filosófica que elimina todas las esperanzas de éxito en
tal intento y representa la imposibilidad de obtener nunca una norma del

4
gusto. La diferencia, se dice, entre el juicio y el sentimiento es muy grande.
Todo sentimiento es correcto, porque el sentimiento no tiene referencia a nada
fuera de sí, y es siempre real en tanto un hombre sea consciente de él. Si
embargo no todas las determinaciones del entendimiento son correctas,
porque tienen referencia a algo fuera de sí, a saber, una cuestión de hecho, y
no siempre se ajustan a ese modelo. Entre un millar de opiniones distintas que
puedan mantener diferentes hombres sobre una misma cuestión, hay una, y
sólo una, que sea la exacta y verdadera, y la única dificultad reside en
averiguarla y determinarla. Por el contrario, un millar de sentimientos diferentes,
motivados por el mismo objeto, serán todos ellos correctos, porque ninguno
de los sentimientos representa lo que realmente hay en el objeto. Sólo señala
una cierra conformidad o relación entre el objeto y los órganos o facultades
de la mente. Y si esta conformidad no existiera de hecho, el sentimiento nunca
podría haber existido. La belleza no es una cualidad de las cosas mismas;
existe sólo en la mente que la contempla, y cada mente percibe una belleza
diferente. […]

Aunque todas las reglas generales del arte se encuentren sólo en la

experiencia y en la observación de los sentimientos comunes de la naturaleza
humana, no debemos imaginar que los sentimientos de los hombres se
adecúen en cada ocasión a estas reglas. Estas emociones más refinadas de la
mente son de una naturaleza tierna y delicada, y requieren la concurrencia de
muchas circunstancias favorables para hacerlas desempeñar su función con
facilidad y exactitud, de acuerdo con sus principios generales establecidos.
[…]Cuando hagamos un experimento de esta naturaleza y probemos la fuerza
de cualquier belleza o deformidad, debemos escoger con cuidado el tiempo
y el lugar apropiados y poner la imaginación en una situación y disposición
adecuadas. Una perfecta serenidad mental, ciertos recuerdos, una atención
apropiada al objeto: si faltar cualquiera de estas circunstancias, nuestra
experiencia sería engañosa y seríamos incapaces de juzgar a la belleza con
alcance universal.

Immanuel Kant, Critica de la facultat de jutjar (1790), Edicions 62, Barcelona,

2004, p. 147-156.
__________________________________________________________________________

SECCIÓ PRIMERA
Analítica de la facultat estètica de jutjar
LLIBRE PRIMER
Analítica del bell
5 1. El judici de gust és estètic

Per distingir si quelcom és bell o no, referim la representació a l'objecte no

per mitja de l'enteniment amb vista al coneixement, sinó que, a través de la
imaginació (potser enllaçada amb l’enteniment), la referim al subjecte i al seu

5
sentiment de plaer i de desplaer. Així, el judici de gust no és cap judici de
coneixement ni, en conseqüència, és un judici lògic; es tracta d'un judici
estètic, entenent per aquesta designació aquell judici el fonament de
determinació del qual només pot ser subjectiva. Ara bé, tota relació de
representacions, fins i tot la de les sensacions, pot ser objectiva (i, en aquest
cas, aquesta relació indica allò que és real en una representació empírica).
L'única excepció és la relació de representacions amb el sentiment de plaer i
de desplaer, per mitja de la qual no es designa absolutament res en relació
amb l'objecte, sinó que en ella el subjecte sent de quin mode ell mateix és
afectat a través de la representació.
Considerar amb la facultat de conèixer un edifici com a regular i com a
adequat (encara que la manera de representació sigui més clara o més
confusa) és tota una altra cosa que ésser conscient d'aquesta representació i
tenir, alhora, la sensació de satisfacció. En aquest cas, la representació esta
totalment referida al subjecte i, més precisament, al seu sentiment de vida, que
ell experimenta amb el nom de sentiment de plaer o de desplaer. Aquest
sentiment dóna fonamentació a una facultat de distingir i d'apreciar que és
totalment particular i que no aporta res al coneixement, sinó que, respecte a
tota la facultat de les representacions, es limita a afermar en el subjecte la
representació donada, de la qual l’ànim és conscient gracies al sentiment que
té del seu estat. [...]

5 2. La satisfacció que determina el judici de gust

és independent de qualsevol interès

La satisfacció que enllacem amb la representació de l’existència d'un

objecte s'anomena interès. Així doncs, una satisfacció com aquesta té,
simultàniament i sempre, relació amb la facultat de desitjar, bé com a
fonament de determinació seu, bé en tant que vinculada necessariament a
aquest fonament. Ara bé, davant la qüestió de considerar si quelcom és bell,
hom no vol saber si l’existència de la cosa ens aporta, o ens pot aportar,
quelcom a nosaltres o a qualsevol altre, sinó la manera com l'apreciem amb
referència a la mera consideració (intuïtiva o reflexiva). Si algú em pregunta si
trobo bell el palau que veig al meu davant, puc respondre, certament, que no
m'agrada aquest tipus de coses que només estan fetes per deixar-nos
bocabadats, o puc fer com aquell cap de tribu iroquès, a qui allò que més li
agradava de París eren les tavernes. També puc, al més pur estil rousseaunia,
censurar la fastuositat deis magnats, que usen la suor del poble per a aquestes
coses tan supèrflues. Finalment, em puc convèncer totalment que si em trobés
en una illa deserta, sense l'esperança de tornar mai al lloc dels homes, i
pogués, per mitja del meu mer desig, fer aparèixer com per art de màgia un
edifici tan pompós com aquest, sempre que tingués una cabana que em
resultés prou confortable, no prendria la pena ni tan sols de fer-ho. Hom pot
concedir-me i donar-me l'aprovació de tot això, però ara no és aquesta la
qüestió, sinó que es tracta de saber només si aquella simple representació de

6
l'objecte ve acompanyada, en mi, de satisfacció, per més indiferència que
mostri respecte de l’existència de l'objecte d'aquesta representació. Es veu
clarament que per afirmar que un objecte és bell i per demostrar que tinc gust,
sotmeto la satisfacció a allò que faig d'aquesta representació en mi mateix, i
no a la dependència que tinc respecte de l’existència de l'objecte;
certament, tothom ha d'admetre que aquell judici sobre la bellesa al qual es
barreja el més mínim interès és molt parcial, i que no es tracta de cap judici de
gust pur. Hom no ha de quedar gens corprès per l’existència de les coses, sinó
que, des d'aquesta perspectiva i per fer el paper de jutge respecte de les
coses del gust, n'ha de ser totalment indiferent.
Però aquesta proposició, que és d'una importància superior, la podem
explicar de la millor manera possible quan contraposem la satisfacció pura
desinteressada que es dóna al judici de gust amb aquella que esta enllacada
amb d’interès, especialment quan podem, simultàniament, estar segurs que no
es donen altres tipus d’interès que els que en aquest precís moment han de ser
indicats.

5 3. La satisfacció en l'agradable està unida a l’ interès

És agradable allò que plau als sentits en tenir-ne la sensació.[…]

Ara bé, respecte a la definició anterior, entenem per la paraula sensació

una representació objectiva que prové deis sentits. I per no córrer el risc d'ésser
interpretats sempre erròniament, decidim que allò que constantment ha de
romandre com a merament subjectiu i que de cap manera no pot constituir
una representació d'un objecte ho volem denominar amb l'altre nom, d'altra
banda habitual, de sentiment. El color verd dels prats pertany a la sensació
objectiva en tant que és una percepció d'un objecte del sentit; ara bé, el seu
caràcter agradable pertany a la sensació subjectiva, a través de la qual cap
objecte no és representat; és a dir, pertany al sentiment, a través del qual
l'objecte és considerat com a objecte de satisfacció (consideració que no
suposa cap coneixement d'aquest). [...]

5 4. La satisfacció respecte d'alò que és bo

està unida a un interès
És bo allò que plau mitjançant la raó o a través del mer concepte.
Designem un tipus de bo (allò que és útil) com a bo per a; es tracta d’allò que
només plau com a mitja. Ara bé, n'anomenem un altre tipus bo en si ; es tracta
d’allò que plau per si mateix. En ambdós tipus es troba sempre un fi i, per tant,
es dóna la relació de la raó amb quelcom que és volgut (relació que, com a
mínim, és possible) i, en conseqüència, es dóna també una satisfacció en
l’existència d'un objecte o d'una acció, és a dir: s'hi troba algun interès. [...]

Però, malgrat tota aquesta diferencia entre allò que és agradable i allò
que és bo, es dóna, tanmateix, una coincidència: ambdós s'enllacen amb el

7
seu objecte per mitja d'un interès. Aquest no és només el cas d’allò que és
agradable i d’allò que és bo mediatament (d’allò que és útil), que agrada
com a mitja amb vista a qualsevol agradabilitat, sinó que també és el cas del
bé absolut i en tots els sentits, és a dir, del bé moral, que comporta l'interès
suprem. Perquè el bé és l'objecte de la voluntat (és a dir, d'una facultat de
desitjar determinada a través de la raó). Ara bé, voler quelcom i tenir una
satisfacció amb motiu de la seva existència, és a dir, tenir-hi algun tipus
d’interès, és idèntic.

Crítica del Judicio, Espasa Calpe, Madrid, 1994.

SEGUNDO MOMENTO del juicio de gusto, a saber, según la cantidad

§6 Bello es lo que, sin concepto, es representado como objeto de una satisfacción

“universal”[…]

§ 8 La universalidad de la satisfacción es representada en un juicio de gusto como

subjetiva

Definición de lo bello deducida del segundo momento: Bello es lo que, sin concepto,
place universalmente.[…]

TERCER MOMENTO de los juicios de gusto, según la relación de los fines que es en ellos
considerada

§ 16 El juicio de gusto, mediante el cual un objeto es declarado bello, bajo la

condición de un concepto determinado, no es puro

Hay dos clases de belleza: belleza libre (pulchritudo vaga) y belleza sólo adherente
(pulchritudo adhoerens). La primera no presupone concepto alguno de lo que el
objeto deba ser; la segunda presupone un concepto y la perfección del objeto según
éste. Los modos de la primera llámanse bellezas (en sí consistentes) de tal o cual cosa;
la segunda es añadida, como adherente a un concepto (belleza condicionada), a
objetos que están bajo el concepto de un fin particular.

Las flores son bellezas naturales libres. Lo que una flor debe ser sábelo difícilmente
alguien, aparte del botánico, y éste mismo, que reconoce en ella el órgano de
reproducción de la planta, no hace referencia alguna a ese fin natural cuando la
juzga mediante el gusto. Así, pues, a la base de este juicio no hay ni perfección de
ninguna especie, ni finalidad interna a que se refiera la reunión de lo diverso. Muchos
pájaros (el loro, el colibrí, el ave del paraíso), multitud de peces del mar, son bellezas
en sí que no pertenecen a ningún objeto determinado por conceptos en
consideración de su fin, sino que placen libremente y por sí. Así, los dibujos a la greque,
la hojarasca para marcos o papeles pintados, etc.,…no significan nada por sí, no
representan nada, ningún objeto, bajo un concepto determinado, y son bellezas libres.
Puede contarse entre la misma especie lo que en música se llama fantasía (sin tema),
e incluso toda la música sin texto.

En el juicio de una belleza libre (según la mera forma), el juicio de gusto es puro. No
hay presupuesto concepto alguno de un fin para el cual lo diverso del objeto dado
deba servir y que éste, pues, deba representar, y por el cual la libertad de la

8
imaginación, que, por decirlo así, juega en la observación de la figura, vendría a ser
sólo limitada.

Pero la belleza humana (y en esta especie, la de un hombre, una mujer, un niño), la

belleza de un caballo, de un edificio (como iglesia, palacio, arsenal, quinta),
presupone un concepto de fin que determina lo que deba ser la cosa; por tanto, un
concepto de su perfección: así, pues, es belleza adherente. Así como el enlace de lo
agradable (de la sensación) con la belleza que propiamente sólo concierne la forma,
impide la pureza del juicio de gusto, así el enlace del bien (para el cual lo diverso es
buena a la cosa misma, según su fin) con la belleza daña a la pureza de ésta.