MOCIÓ ALTERNATIVA DE JUNTS PER SANT CUGAT A FAVOR DE LA PAU I LA CONVIVÈNCIA

OBERTA A APORTACIONS I L’ADHESIÓ DE LA RESTA DE GRUPS, alternativa a la Moció de la

CUP Sant Cugat en nom de Sant Cugat per Palestina en solidaritat amb el poble Palestí

Atès que la societat santcugatenca s’ha expressat des de fa molts anys en contra de les guerres
i la violència i a favor de la pau, la democràcia i el respecte i la promoció dels drets humans.
Amb una mirada que va sovint molt més enllà del municipi, s’ha manifestat massivament
davant les injustícies del món en nombroses ocasions. No és casualitat per exemple que Sant
Cugat aculli des de fa tants anys la Universitat Internacional de la Pau (1984).

Atès que a Sant Cugat, amb una població que s’apropa ja als 100.000 habitants, conviuen
moltes persones i organitzacions que per raó d’origen, professió religiosa o adhesió ideològica
tenen forts vincles amb les parts afectades pel conflicte de Gaza, per qualsevol de les dues. En
aquests grans col·lectius coexisteixen evidentment posicions de tota mena: hi ha evidentment
persones jueves que entenen o s’oposen a l’acció del govern Netaniahu, com igualment hi ha
persones musulmanes que entenen o s’oposen a l’acció de Hamàs, exactament com passa a la
resta de la societat i com correspon a un conflicte tan antic i tan complicat.

Atès que durant els darrers mesos hem viscut manifestacions i proclames a favor de les dues
bandes del conflicte, així com també en alguns casos accions que directament criminalitzen i
demanen el boicot a una de les parts, concretament la israeliana. Tant és així que diverses
persones dels col·lectiu jueu han explicat que viuen amb por, que han deixat de parlar hebreu
o de portar la kippa pels nostres carrers i places, amb independència del que pensen sobre la
qüestió, pel simple fet de professar la religió jueva o ser d’origen israelià. Ho considerem
inacceptable.

Atès que a una part de la comunitat educativa s’han viscut també esdeveniments importants.
El necessari treball d’anàlisi crítica de l’actualitat i en favor de la pau s’ha concretat en accions
o pancartes que per activa o per passiva es posicionen a favor d’una de les parts del conflicte,
en ocasions a l’espai públic. La regidora d'Educació, Universitats, Multiculturalitat i Benestar
Animal ha afirmat en aquest sentit la necessitat de treballar per la pau i la convivència i de
mantenir una posició de neutralitat, instant mitjançant un prec que s’evitin posicionaments de
part a les escoles, actuació fortament criticada per algunes entitats i alguns partits polítics.

Atès que, el ple del mes d’octubre va viure la presentació d’una moció per part del grup Sant
Cugat en Comú Podem amb esmenes acceptades per part del PSC i ERC que va ser finalment
retirada per la presentació d’una moció alternativa del grup de Junts per Sant Cugat. En aquest
sentit, constatem la necessitat de concretar la posició institucional d’aquest Ajuntament
envers el conflicte de la forma més consensuada possible, cosa que fem a través de la proposta
d’adopció dels següents

ACORDS

1. Refermem un cop més el posicionament de Sant Cugat del Vallès favorable a la defensa de
la pau, la convivència, la democràcia i la promoció dels drets humans i contrari a la guerra i
la discriminació de qualsevol mena.

2. Condemnem totes les accions de violència contra la població civil que segons el dret
internacional humanitari constitueixin crims de guerra.

3. En particular, condemnem els atacs del 7 d’octubre contra el territori i la població

israeliana liderats per Hamàs. És evident que a més d’estar promoguts per les
 conseqüències de la llarguíssima cadena d’accions i reaccions violentes entre les parts,
comptaven amb l’impuls desestabilitzador extern i que en absolut té en consideració els
drets humans de la població civil israeliana ni tampoc dels palestins de la Franja.

4. Proclamem el dret d'Israel a defensar-se d'aquests atacs amb proporcionalitat i respecte

pel dret internacional.

5. Instem la fi de la violència i la defensa dels drets humans. Exigim un alto el foc immediat a
tots els fronts del conflicte, així com la garantia de l’establiment de corredors humanitaris i
l’aprovisionament de tot allò essencial per a la vida i la dignitat humana a la Franja de
Gaza.

6. Exigim igualment l’alliberament immediat de tots els hostatges israelians segrestats des
del passat 7 d’octubre.

7. Defensem que la solució del conflicte exigeix diàleg, negociació i democràcia i que els
acords d’Abraham aporten avenços en aquesta direcció, sempre dins el marc del dret
d'autodeterminació de Palestina i el dret d'existència d'Israel.

8. Instem el conjunt de la societat santcugatenca a actuar sempre amb respecte a la posició

dels altres, a conrear l’empatia i la tolerància des d’una assumpció responsable dels drets i
també dels deures que ens ha de regir per esdevenir una societat més lliure, més culta i
avançada socialment. Promourem el diàleg social i intercultural per avançar en aquesta
direcció.

Sant Cugat del Vallès, a 5 de febrer de 2024.

ANNEX

CONTEXTUALITZACIÓ DE LA MOCIÓ A FAVOR DE LA PAU I LA CONVIVÈNCIA

Antecedent històric

El conflicte entre Israel i Palestina té arrels mil·lenàries. Palestina ha estat des de sempre una
regió de frontera amb contínues etapes de conflictivitat ocupada per nombrosíssimes
potències exteriors: Egipte, Síria, Babilònia, Pèrsia, romans, creuats, otomans, britànics...
Jerusalem ha viscut també etapes molt remarcables de convivència civil i religiosa entre
cristians, musulmans i jueus, essent com és considerada “Ciutat Santa” per les tres “Religions
del Llibre”.

L’aspiració de la comunitat jueva de poder assentar-se a l’emplaçament que la va veure néixer,

després de la diàspora inicialment forçada pels romans, va viure nombrosos episodis durant
molts segles fins a la seva intensificació definitiva a partir de les darreries del segle XIX.
Després de la IIGM i de l’Holocaust, un dels episodis més dramàtics de la història de la
humanitat, una encara incipient organització de les Nacions Unides va acordar el 1947 la
creació de l’Estat d’Israel al territori del Mandat Britànic de Palestina dividint-lo en dos estats,
un àrab i un jueu, d’extensió similar. Ho van fer amb l’oposició de les nacions àrabs que
immediatament van declarar la Guerra Àrab-Israeliana (1948), que va anar seguida de diverses
altres guerres: La del Sinaí (1956), la dels Sis Dies (1967), Yom Kippur (1973), la del Líban
(1982), sempre dins un context episòdic de confrontacions d’intensitat variable i violència,
intifades i negociacions acords de pau trencats.

L’OAP, l’assoliment del reconeixement mutu i la creació de l’ANP

L’any 1964 la lliga àrab va fundar l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina)
l’objectiu fundacional de la qual era la destrucció de l’Estat d’Israel a través de la lluita armada.
Inicialment controlada per Egipte, va anar derivant cap a l’ambició de la creació d’un estat
Palestí “des del riu (Jordà) fins a la mar”, posició que va anar moderant-se fins el punt que en
1993 l’OAP va reconèixer l’existència de l’Estat d’Israel, mentre que aquest l’atorgaven la
posició de representant legítim del poble a través de la creació de l’ANP (Autoritat Nacional
Palestina) i l’horitzó de creació d’un estat Palestí en el marc dels Acords d’Oslo (Arafat, Rabin,
Clinton).

L’any 2012 Palestina va assolir l’estatus d’Estat Observador No Membre de les Nacions Unides.

La Franja de Gaza i Hamàs

Després de la llarga ocupació otomana, la Franja de Gaza va passar a formar part com la resta
de la regió del Mandat Britànic constituït en 1918 després de la IGM, a la finalització del qual
va passar a estar ocupada per Egipte (1948) fins a la Guerra dels 6 Dies que va comportar una
important expansió del territori israelià, inclosa la Franja. L’any 1994, en el marc dels acords
d'Oslo, l'ANP va rebre responsabilitats limitades de govern a la Franja. El 2005, finalment, Israel
va evacuar els assentaments i es va retirar de la Franja de Gaza en virtut del seu Pla de retirada
unilateral cedint el seu control a l'ANP.

Hamàs va assolir el govern de la Franja després de guanyar les eleccions de 2006, les darreres
que s’hi van celebrar. Aquesta organització es defineix com a islamista i yihadista i ha estat
declarada com a organització terrorista per moltes de les potències occidentals i acusada de
cometre crims de guerra i contra la humanitat tant contra la població palestina com contra la
israeliana.
La Franja ha patit des d’aleshores un bloqueig mantingut per Israel i Egipte per raons de
seguretat que ha provocat un fort impacte en la població malgrat el qual la Franja ha gaudit
d’un fort creixement demogràfic. Gaza ha estat descrita per grups de drets i crítics com "la
major presó a l'aire lliure del món".

La Franja i el seu govern de Hamàs han anat rebent importants fons de Qatar, Iran i moltes
altres organitzacions. El líder de Hamàs, Ismail Haniya, afirmà en 2022 al grup Al Jazeera que
Iran és el seu principal donant, confirmant el vincle àmpliament difós periodísticament entre
aquest important estat líder xiïta regional i l’acció antisionista. S‘afirma que bona part
d’aquests fons han estat destinats a l’adquisició d’armament i la construcció d’infraestructures
bèl·liques, com ara la xarxa de centenars de kilòmetres de túnels sota el territori de la Franja.

Els Acords d’Abraham de 2020

Tot i que només 2 dels estats àrabs l’havien reconegut (Egipte i Jordània), l’any 2020 Israel i els
Emirats Àrabs Units van signar els Acords d’Abraham, que preveien el reconeixement de l’Estat
d’Israel amb contrapartides israelianes. A aquest reconeixement es van afegir després Bahrain,
Marroc i Sudan, mentre que altres es trobaven aparentment en trànsit avançat cap a aquest
mateix reconeixement: Oman i sobretot Aràbia Saudí, la gran potència sunnita regional.
Aquests fets, recolzats pels EUA, signifiquen un canvi radical en l’escenari geopolític de la regió
que entre altres coses provoquen l’aïllament de l’altra gran potència regional, l’Iran, que a
banda d’anar guanyant pes com a adversari dels EUA i altres potències occidentals, apadrina
Hamàs, Hezbol·là, el règim sirià i altres diversos moviments armats antisionistes i
antioccidentals.

L’atac del 7 d’Octubre

És en aquest context de fort progrés diplomàtic, de signatura d’acords de pau, reconeixement

mutu i avenços poc discutibles cap a l’estabilització de la regió en què el passat 7 d’octubre es
va produir l’atac de Hamàs i altres diverses organitzacions yihadistes i antisionistes a territori
israelià, una matança indiscriminada de civils de tota edat i condició d’extraordinària crueltat
emesa en directe per les xarxes socials. L'atac va anar precedit d’un anunci i una crida a tots els
musulmans a alçar-se en armes, d’èxit afortunadament escàs tenint en compte que només a
Israel i conviuen prop de 2 milions de musulmans. Va consistir en el llançament d’uns 3.000
coets sobre el territori israelià des de la Franja de Gaza i la incursió d’uns 2.500 milicians. En
total, van morir almenys 1.400 israelians i es van segrestar unes 200 persones entre civils i
soldats israelians en el que va ser l’atac més greu patit per Israel en moltes dècades.

Hamàs va afirmar haver rebut suport de l'Iran per a l'atac. El va justificar pel bloqueig de la
Franja, la profanació de la mesquita d'Al Aqsa i la violència israeliana contra els palestins de les
darreres dècades.

Context polític a Israel

Israel és un estat plural i democràtic quina Declaració d’Independència fundacional (1948)

proclama assegurar “l'absoluta igualtat de drets polítics i socials a tots els seus habitants, sense
que importi la religió, raça o sexe” i garantir “la llibertat de religió, consciència, llengua,
educació i cultura”. El 20% de la seva població és musulmana.

Beniamin Netaniahu, líder del Likud (dreta nacionalista) va recuperar el càrrec de primer
ministre el desembre de 2022 amb el suport de diverses altres forces ortodoxes i d’extrema
dreta malgrat estar esquitxat per diverses acusacions de corrupció. Fins el 7-O patia una
situació de fort descrèdit intern amb protestes contínues sobretot pel seu projecte de reforma
judicial.

La resposta Israeliana a l’atac del 7-O

Després de l’atac es va conformar un nou govern israelià d’unitat nacional incorporant els
principals partits de l’oposició, més moderats, en un context en què evidentment la
confrontació política interna va decaure, reforçant-se així la posició del primer ministre. A més,
s’han aplaçat indefinidament les eleccions municipals inicialment previstes per al 31 d’octubre.

Netanyahu va declarar Israel en "estat de guerra" poc després de l’atac en el marc de la

intenció del govern israelià d’acabar per sempre amb l’amenaça de Hamàs. Després d’expulsar
els atacants del territori i sota l’argument del “dret de defensa” va procedir amb una primera
etapa d’atacs aeris a la Franja i de setge total, instant la població a abandonar les zones que
serien atacades. A continuació va iniciar-se la incursió terrestre, qualificada com d’extrema
dificultat. Egipte va mantenir però tancada la seva frontera Sud, quedant la població atrapada.

Situació actual

Es calcula que ha estat desplaçar forçadament el 80% de la població gazatí. El Ministeri de

Sanitat de La Franja informa diàriament de les baixes, prop de 27.000 persones mortes en el
moment d’escriure aquestes línies, una tercera part de les quals infants i joves. Mentre tant,
Hamàs reté encara bona part de la seva força operativa, sovint barrejada entre la població civil
i les infraestructures socials crítiques. Manté segrestades més de 100 persones.

Reaccions

El president palestí Mahmud Abbas va declarar que els palestins tenien dret a defensar-se
contra el "terror dels colons i les tropes d'ocupació". Tanmateix, l'ANP ha recalcat que "Hamàs
no és el govern de Palestina" i que "rebutja qualsevol atac o dany a civils a tots els bàndols",
apostant per " la no violència i la negociació".

Dins Israel no són poques les veus que s’alcen contra l’agressivitat del govern Netaniahu.
Igualment, algunes veus palestines, sobretot des de l’exili, condemnen l’actuació de Hamàs.

Si bé inicialment Israel va gaudir del suport i la condemna a l’atac de bona part del món,
aquest ha anat decaient clarament a mesura que avançava la contraofensiva i es publiquen les
seves catastròfiques conseqüències en termes de vides humanes i de destrucció. Fins i tot els
EUA estan matisant la seva posició. La majoria reclama l’alto el foc i la desescalada del
conflicte, l’establiment de treves i corredors humanitaris, entre d’altres. Un grup de relators
especials de les Nacions Unides juntament amb grups de drets humans han acusat tant Israel
com Hamàs de cometre crims de guerra i d'atacar indiscriminadament a la població civil.

Pedro Sánchez, en representació de l’Estat espanyol, ha condemnat l’atac de Hamàs, ha

demanat la protecció de la població civil i ha advertit Israel que “el terror de Hamàs no justifica
la seva massacre a Gaza”, essent una de les primeres veus occidentals que es posiciona en
aquest sentit, després seguida per altres, malgrat la protesta israeliana.

Expansió del conflicte

L'Iran i altres estats amenacen Israel d'intervenir. El conflicte en diversos altres emplaçaments
de la regió s’està intensificant i el risc d’extensió del conflicte creix clarament. La bel·ligerància
s’ha intensificat no només en tot el perímetre del territori israelià, sinó també molt més enllà,
amb participació creixent de forces multinacionals en conflicte a Líban, Síria, Iraq, Ièmen i
altres.

-------------------------------------

Conclusions proposades

1. Totes dues parts del conflicte poden trobar fàcilment raons convincents i poderoses
per sostenir-lo i reforçar-lo, tant del passat remot com del més recent.
2. La violència engendra violència. És absurd pensar que Hamàs no sabia que el seu atac
del 7-O no tindria un elevadíssim cost humà per a la seva pròpia població. És igualment
un sensesentit pensar que la població palestina damnificada per la represàlia israeliana
no acumularà noves raons per a l’odi i la venjança.
3. Aquest conflicte no es pot solucionar per la força de les armes. Només el diàleg, la
negociació i la democràcia el podran resoldre. Els acords d’Abraham, clarament,
aporten avenços en aquesta direcció.
4. En aquest sentit, no té sentit obviar que la Guerra de Gaza té motivacions que van
molt més enllà del conflicte entre Israel i Palestina. L’Iran i altres estats lideren el
moviment antioccidental i antisionista del qual la Guerra de Gaza forma part.
5. Cal posar fi a aquesta espiral, des de ja: ni l’atac de Hamàs ni la magnitud i l’impacte de
la represàlia israeliana apropen la pau.

-------------------------------------