Prohibido fotocopiarlo, cederlo o reproducirlo

Apunte del usuario: ccorbera para el uso exclusivo de: mgomez77

Date de alta y descarga tu propia copia en Unybook.com por menos de lo que cuesta fotocopiarlo

El desenvolupament és un procés progressiu mitjançant el qual les persones ens formem. El desenvolupament comporta un conjunt de canvis que ens
fan més adaptatius, és a dir, més capacitats per realitzar conductes útils per al nostre dia a dia.

El desenvolupament normatiu té un conjunt de característiques que el defineixen:

1. Multi- causal  el desenvolupament integra factors personals i ambientals. Pot explicar-se per factors biològics, psicològics i socials (bio-psico-
social). A més a més, està mediat pel context de la persona i els obstacles (situacions que impedeixen o dificulten el desenvolupament o la
conducta adaptativa) i facilitadors (elements que permeten superar els obstacles) que aquest ofereix.
2. Continuat  el desenvolupament es dóna al llarg de la vida, essent més o menys acusat en alguns períodes concrets. Si més no, en el cas de
persones amb discapacitat, hi ha alguns aspectes que no són continuats (Ex: aspectes motors Howkins, però si intel·ligència).
3. Acumulatiu  el desenvolupament té lloc a mesura que acumulem experiències que l’afavoreixen, és a dir, a partir de les experiències les nostres
habilitats i competències augmenten. En algunes persones aquesta acumulació no és compleix. Per exemple, les persones amb paràlisis cerebral
no poden caminar ja que no pot mantenir-se dret.
4. Direccional  tendeix a la complexitat i precisió ja que permet que cada vegada realitzem activitats més complexes i precises. Aquesta
característica també queda limitada en persones que presentin determinades discapacitats.
5. Organitzat  ja que totes les funcions s’integren i es relacionen entre elles.
6. Diferenciat  a mesura que anem creixen les funcions més globals s’especialitzen i es tornen més precises. Aquesta característica adopta la
direcció oposada en casos de discapacitat ja que les funcions globals es tornen més generals i menys precises.
7. Holístic  donat que és organitzat les àrees estan interrelacionades, és global. Tot i que en el cas de les discapacitats, el desenvolupament no es
troba integrat, més aviat segmentat. S’ha d’anar en compte quan parlem de desenvolupament global en persones discapacitades, seria millor
veure el desenvolupament per blocs: motor, emocional, etc. tot i que en alguns casos es pugui parlar de globalitat. S’hauria de promoure activitats
en aquells àmbits menys afectats, ja que al estar relacionades poden afavorir el desenvolupament de les àrees més afectades.

Per tant, quan una persona presenta un trastorn del desenvolupament pot ser que alguna d’aquestes característiques deixi de complir-se.

Hem d’entendre el desenvolupament com a interactiu i social, ja que hi ha interdependència entre tots els factors que poden incidir en el
desenvolupament (biològics, socials, històrics, culturals), la qual cosa ens ressalta el caràcter multidireccional que té el desenvolupament psicològic.

Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com

 Prohibido fotocopiarlo, cederlo o reproducirlo
Apunte del usuario: ccorbera para el uso exclusivo de: mgomez77
Date de alta y descarga tu propia copia en Unybook.com por menos de lo que cuesta fotocopiarlo

A més a més, el desenvolupament no s’orienta a una meta universal, pot seguir múltiples camins que dependran de les interaccions que estableixin
les persones amb el seu entorn. De manera que el desenvolupament és un procés mediatitzat per contextos, persones, entorns...

TRASTORNS DEL DESENVOLUPAMENT: són alteracions severes del funcionament intel·lectual general o en àmbits específics, de les habilitats
motrius o sensorials que dificulten o impedeixen el desenvolupament de la conducta adaptativa d’una persona, que comporten la necessitat de
suports i recursos en els diferents contextos on participa.

I cal diferenciar-los de:

 Retard en el desenvolupament  és un retard en el procés normatiu de desenvolupament, la qual cosa no implica que en un futur hi hagi
trastorn, sinó que mitjançant una intervenció adequada o amb el temps s’abolirà. En canvi els trastorns del desenvolupament són de caire
crònic. Quan la diferència entre l’edat cronològica i l’edat de desenvolupament és de més de dos anys es tracta d’un trastorn, en canvi, quan
hi ha una diferència de EC-ED inferior a 2 anys parlarem d’un retard en el desenvolupament.
 Dificultats d’aprenentatge  son degudes a la manca de domini del llenguatge, adaptació social, conflictes emocionals, etc. passat un temps
s’aclariran.
 Retard maduratiu  idea neurològica de desenvolupament normatiu però, el seu procés de mielinització és més lent,
 Disfunció motriu  nen/a barruer en els seus moviments o desplaçament, etc. però tampoc és un trastorn.
 Alteració sensorial  no percebre els colors

Els trastorns del desenvolupament poden tenir diverses etiologies (biològica, neuro-psicològica i social). La gran majoria són alteracions genètiques o
metabòliques, però podrien originades per lesions cerebrals o per privacions o negligències. A més a més, aquests factors poden ser concomitants i
interrelacionar-se (no podem explicar un trastorn solament per la possible base neuro-biològica). S’originen durant la infància o en l’adolescència. Són
significatius i permanents (crònics) encara que es poden fer moltes coses per millorar la qualitat de vida d’aquestes persones. Per realitzar aquestes
intervencions no és necessari fer un diagnòstic mèdic ja que no explica a la persona sinó que sovint descriu el dèficit per això, s’ha d’anar en compte per
evitar estigmatitzar a la persona. Si més no, en trastorns més greus pot resultar un alleujament de cara a les famílies, per poder comprendre que està
passant i no sentir-se’n responsables. El més adequat és avaluar les necessitats (personals, educatives i socials) i el potencial de la persona, tenint en

Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com

 Prohibido fotocopiarlo, cederlo o reproducirlo
Apunte del usuario: ccorbera para el uso exclusivo de: mgomez77
Date de alta y descarga tu propia copia en Unybook.com por menos de lo que cuesta fotocopiarlo

compte que en la seva intervenció caldran sistemes de suport i recursos extraordinaris que fan que siguin subjectes amb NEE (necessitats educatives
especials). A més a més, en l’àmbit social necessitaran suport, buscant l’adaptació en els seus contextos.

És important tenir en compte que hi ha heterogeneïtat entre un mateix trastorn, que pot ser deguda a varis factors:

1- Etiologia
2- Origen  pot ser congènit o adquirit. Els adquirits tenen millor pronòstic
3- Grau o gravetat del trastorn
4- Existència de plurideficiència  si presenta més d’una deficiència, és de pitjor pronòstic.
5- Temporalitat, permanència, progressió  pot ser un trastorn degeneratiu.
6- Oportunitats mèdiques, sòcio-familiars i educatives  en funció de l’atenció especialitzada que rebin.

OMS (1980)  el trastorn es genera per un dèficit (deficiència) que comporta una o vàries discapacitats.

Als anys 70 es parlava de dèficit, als 80 la classificació es fa a partir de deficiència, discapacitat i minusvalidesa. (CIDDM). Finalment, al 2011 es
deixa de parlar de conseqüències de la malaltia per enfocar l’objectiu cap a la salut i els estats relacionats amb la salut. La OMS intenta posar en
positiu la seva terminologia superant el model biomèdic i apostant per una perspectiva psicosocial. S’adopta una concepció ecològica, es parla de
funcionament, entès com la capacitat d’actuar i participar que té l’individu (integritat funcional i estructural), i de discapacitat una restricció o
absència de la capacitat de realitzar una activitat que es deu a una deficiència, descrits en termes positius i apostant per una perspectiva bio-psico-
social (CIF).

 Deficiència – És una pèrdua o anormalitat en una estructura o funció psicològica, fisiològica o anatòmica. Ex. “mal funcionament del nervi
òptic” “lesió cerebral del lòbul frontal”  són cròniques (trastorns).
 Discapacitat (concepte més individual) – És una restricció o absència de la capacitat de realitzar una activitat que es deu a una deficiència. Ex.
“Discapacitat per veure, provocada per un mal funcionament del nervi òptic” “Discapacitat en la capacitat per planificar degut a una lesió del
lòbul frontal”

Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com

 Prohibido fotocopiarlo, cederlo o reproducirlo
Apunte del usuario: ccorbera para el uso exclusivo de: mgomez77
Date de alta y descarga tu propia copia en Unybook.com por menos de lo que cuesta fotocopiarlo

 Minusvalidesa (concepte més social) – És una desavantatge que té una persona deguda la seva deficiència o discapacitat, que afegida a les
característiques de l’entorn limiten la seva participació. Ex. “No poder anar a un supermercat (més barat) ja que té escales”.

Durant els darrers anys, les persones afectades han proposat canviar el terme “discapacitat” pel de “diversitat funcional” ja que el terme de
discapacitat té connotacions negatives per la societat. Partint del terme adoptat per les CIF de funcionament, ens trobem amb el de “limitacions
funcionals” que es refereix a un dèficit permanent que genera dificultats, limitacions o restriccions en les funcions físiques, mentals, sensorials o
intel·lectuals fent que disminueixin determinades capacitats de la persona per a realitzar activitats fonamentals per a la seva vida i que quan aquesta
limitació no es pot compensar amb l’adaptació de l’entorn provoca una restricció en la participació .

Últimament s’han proposat nous enfocaments de la discapacitat que posen l’èmfasi en l’habilitació del context a més a més de la rehabilitació de la
persona. Tenen una concepció ecològica (interacció persona-ambient) i dinàmica (depèn de la persona i dels suports disponibles al seu ambient personal).
La seva intervenció o provisió de serveis i suports estan centrats en la conducta adaptativa i l’avaluació es centra en la reducció de les limitacions
funcionals i l’augment de la conducta adaptativa tant en la dimensió personal com en la comunitària. Aquests nous enfocaments defensen:

1. Accessibilitat  els entorns, processos, productes, serveis, objectes o instruments han de reunir un conjunt de característiques que els faci ser
comprensibles i utilitzables per a tothom, amb condicions de seguretat i comoditat i de forma autònoma i natural.
2. Disseny universal  els entorns s’han de dissenyar fent que siguin útils per a tothom des del seu inici en comptes d’aplicar adaptacions posteriors.
3. Via independent  promouen la vida independent de les persones amb discapacitat, fent que tots puguem participar activament en la comunitat
i en tot el nostre entorn social.

Amb tot això intenten augmentar la seva qualitat de vida, entesa com la possibilitat de poder viure acord a les condicions que un desitja.

L’atenció a les persones amb trastorns del desenvolupament ha tingut tres tipus d’enfocaments:

1. Benèfic – assistencial (persones malaltes a les que s’ha de cuidar)

2. Mèdic – rehabilitador (el problema és el dèficit i s’ha de solucionar)
3. Habilitador – educatiu – inclusiu (objectius centrats en la participació, vida independent... totes les persones tenen dret a una vida plena)

Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com

 Prohibido fotocopiarlo, cederlo o reproducirlo
Apunte del usuario: ccorbera para el uso exclusivo de: mgomez77
Date de alta y descarga tu propia copia en Unybook.com por menos de lo que cuesta fotocopiarlo

ENFOCAMENT INCLUSIU  INCLUSIÓ SOCIAL VS. INTEGRACIÓ SOCIAL

La integració fa que els alumnes amb discapacitat s’adaptin a la resta de la comunitat educativa, mentre que la inclusió implica el dret a ser comprès
amb la pròpia singularitat. És un principi que promou que totes les persones puguin participar i ser valorades en els diversos contextos de la vida
(entesos com a contextos inclusius). S’ha d’entendre les diferències individuals com una oportunitat d’enriquiment i aprenentatge per a tota la societat.
L’atenció a la diversitat ha de partir d’una perspectiva del cicle vital (fer-se de manera especialitzada per cada etapa de la vida). L’enfocament inclusiu
fa èmfasi en el context natural per aprendre i relaciona el dèficit amb el medi per explicar part del desenvolupament. Donar suport a les persones però
també a l’entorn  Ex. Ajudar al nen amb l’escola però també canviar el seu entorn escolar, les activitat, les instal·lacions....

ENFOCAMENT HABILITADOR  HABILITACIÓ VS. REHABILITACIÓ

L’enfocament rehabilitador són aquells procediments de tractament de duració limitada que es centren en la persona amb la finalitat que aconsegueixi
un nivell físic, mental i sòcio-funcional semblant al de les altres persones (recuperar funcions que no ha adquirit o que ha perdut). Per exemple,
reeducacions psicoeducatives, fisioteràpia, teràpia ocupacional, logopèdia i tractaments mèdics. En canvi, l’enfocament habilitador, sense excloure la
rehabilitació, són procediments que consisteixen en establir els mitjans per a compensar la funció que la persona té limitada, amb l’objectiu que pugui
fer tantes activitats com les altres persones, encara que de manera diferent. En aquest cas la intervenció no es dirigeix únicament a la persona, també a
l’entorn. Per exemple, dirigides a l’escola, a l’oci, a l’àmbit laboral, a la llar, etc.

EL CONCEPTE DE BASTIDA “ANDAMIAJE” I ELS SUPORTS PER A FOMENTAR EL DESENVOLUPAMENT

EL MODEL DE SUPORTS  el funcionament individual de les persones per poder viure una vida de qualitat depèn del suports (personals,
materials, tècnics, organitzacionals) que aquestes persones disposin en els diversos contextos de la vida. De forma que una persona amb un
dèficit que rebi els suports adequats pot no patir discapacitat ni minusvalía.

MODEL CENTRAT EN LES PERSONES  pretén superar els enfocaments centrat en el dèficit. Defensa que les necessitats bàsiques de les persones
en desenvolupament són universals, mentre que els satisfactors d’aquestes necessitats són relatius segons l’entorn, la cultura i la persona de la
qual es tracti. S’emfatitza el paper del context a l’hora de determinar si una persona podrà o no satisfer les seves necessitats. Es relaciona amb
l’enfocament habilitador (èmfasi al context).

Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com

 Prohibido fotocopiarlo, cederlo o reproducirlo
Apunte del usuario: ccorbera para el uso exclusivo de: mgomez77
Date de alta y descarga tu propia copia en Unybook.com por menos de lo que cuesta fotocopiarlo

 PREVENCIÓ: adopció de mesures encaminades a impedir que es produeixin deficiències físiques, mentals i sensorials (p.primària) o a impedir
que les deficiències, quan ja s’han produït, tinguin conseqüències físiques, psicològiques o socials negatives (p.secundària).

MODEL EXPLICATIU  RESUM DISCAPACITAT I APRENENTATGE

Una situació de condicions adverses en el desenvolupament infantil provoca que el

nen neixi amb una situació determinada. De forma que tindrà una sèrie de
problemes en el desenvolupament habitual. Això causarà una sèrie d’alteracions en
la relació amb la seva família i amb l’entorn que provocarà que tingui menys
oportunitats per aprendre (dèficit en la interacció) la qual cosa esdevindrà com un
retard en el desenvolupament. Això causa una desemparança apresa (creure que no
és capaç de fer les tasques o que no pot arribar al nivell dels altres) la qual cosa
provocarà una manca de control sobre l’entorn i una actitud passiva que contribuirà
a que l’entorn es torni advers per a ell.

Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com

 Prohibido fotocopiarlo, cederlo o reproducirlo
Apunte del usuario: ccorbera para el uso exclusivo de: mgomez77
Date de alta y descarga tu propia copia en Unybook.com por menos de lo que cuesta fotocopiarlo

Todos los derechos reservados Unybook Worldwide S.L. © unybook.com

Powered by TCPDF (www.tcpdf.org)