L’AMOR , EL DESIG I LA CONSTRUICCIÓ D’UN NOU

PARADIGMA

Aquest treball se centrarà en la concepció de l'amor, les poètiques del desig i la seva
evolució en l'època medieval. Per tal de dur el treball a terme, ens fixarem, per una banda,
en el context històric i la precedència literària i, per altra banda, en diversos autors i la seva
obra com Giacomo da Lentini, Guido Cavalcanti i Dante Alighieri.

Primerament, ens centrem en el context polític de l'època, ja que és determinant pel camí
que pren la literatura del moment. Així doncs, ens trobem en un moment en què comencen
a sorgir noves idees antifeudals d'organització del territori que passen per l’unificació en
aquest cas del que ara és itàlia. Existeixen també tensions entre el poder polític i el poder
religiós, per qui té realment el poder més gran. Federico II, emperador del Sacre Imperi
Romanogermànic i rei de Sicília, fundada la Universitat de Nàpols, i crea la primera escola
poètica italiana d'alt nivell, que estarà formada per la cort, en aquell moment formada per
juristes que gràcies al seu coneixement per la retòrica i la literatura clàssica van esdevenir
grans poetes i seran els primers autors de la primera poesia italiana que neix sobre el 1235;
la Scuola Siciliana.

La poesia d'aquesta escola girarà al voltant de l'amor, Federico II promou la lírica d'amor en
contraposcicó amb l'església. Però, aquesta idea anticlerical de l'amor ve d'abans, més
concretament dels trobadors. És a dir, són els trobadors els qui inventen la poesia d'amor,
són ells els primers a utilitzar el llenguatge feudal de la submissió substituint el paradigma
misogin i d'escriure sobre el desig, l'eroticitat, el desig sexual com a mostra de contrarietat a
la ideologia de l'església. Creen d'aquesta manera un espai d'imaginari per l'intel·lectual
laic. Federico II agafa aquesta idea per mostrar la seva contrarietat i el distanciament que ell
busca amb el poder religiós.
La poesia dels trobadors parla del desig, ells parlen del pecat, deixen per escrit el pecat de
desitjar la dona d'algú altre. La dona es conceb com a objecte, que sempre pertany a algú; al
pare, al marit, al germà, a déu. Així doncs, els poemes es creen a partir d'una estructura
triangular d’adulteri en la qual el trobador s'enamora de la dona del seu amo. Els trobadors
s'enamoren d'algú contra algú altre (el gilós, marit de la dona), aquest aspecte confortatiu és
merament estructural i és el que dona el pretext a parlar del desig, de la impossibilitat de
fer, de l'eroticitat.

Així doncs, els poetes de la Scuola Siciliana, adopten aquesta estructura i aquesta manera
de parlar de l'amor, els poemes de la lírica amorosa no se centren no en la dona sinó en les
paraules, el desig es mou de l'objecte a la paraula, de manera que es fa una idealització de
la persona a través de les paraules.

Havent entès el perquè del sorgiment de la lírica amorosa com a instrument de

distanciament del poder religiós. Ens centrarem en Giacomo da Lentini, un dels poetes més
reconeguts de la Scuola Siciliana i més concretament, posarem èmfasi en el sonet "Amore è
uno desio che ven da'core" que escriu en un intercanvi amb altres autors que es pregunten:
Què és l'amor? El sonet busca donar resposta a aquesta pregunta.

Però abans cal tindre clar com s'explicaven els sentiments en aquella època, es creia que els
sentiments naixien dels òrgans. La sang que ve de l'estómac va al cor i és al cor on es creen
els sentiments. El desig va més enllà, és fruit d'un sentiment tan gran que altera el cor.
Tanmateix, l'amor i l'enamorament es conceben com a malalties descrites amb símptomes i
tractaments, són la follia més gran.

En el sonet de Giacomo da Lentini "Amore è uno desio che ven da'core" podem veure tot el
procés i l'explicació que se li dona a l'amor i el desig. Es fa una descripció anatòmica de
l'amor que entra pels ulls, són els ulls els que veuen l'objecte, es crea una relació
d’interdependencia entre els ulls i el cor, són els missatgers del món extern i li fan arribar la
informació. El cor imagina; l'enamorament és una imaginació del cor, del que els ulls han
vist, una obsessió que regna per sobre la gent, que té un poder que et fa tornar boig.
 Amore è uno desi[o] che ven da’ core
per abondanza di gran piacimento;
e li occhi in prima generan l’amore
e lo core li dà nutricamento.
Ben è alcuna fiata om amatore
senza vedere so ’namoramento,
ma quell’amor che stringe con furore
da la vista de li occhi ha nas[ci]mento:
ché li occhi rapresenta[n] a lo core
d’onni cosa che veden bono e rio
com’è formata natural[e]mente;
e lo cor, che di zo è concepitore,
imagina, e [li] piace quel desio:
e questo amore regna fra la gente.( Giacomo da Lentini)

Giacomo da Lentini crea una psicologia darrera aquesta teoria. L'amor per aquests poetes és
la malaltia de la ment, alimentio mentis, és la pèrdua dels sentits reals, la idealització de
l’objecte desitjat (la dona) que porta a la follia de l’amor. Una bogeria alhora necessària per
poder fer poesia, els poetes reivindiquen la condició d’enamorat per varis motius; perquè la
poesia no es pot fer si no surt del cor, però també i més important com a distanciament de
l’experiència religiósa. El desig és reivindicat com a experiència màxima contra el
pensament clerical que el rebutja, la malaltia de l’amor s’instrumentalitza com a senyal de
la cultura laica, l’objectiu de Federico II de construir una contracultura al marge de la
cristiana hegemònica funciona, la poesia en vulgar assumeix el tema eròtic-femení com a
centre de la seva poesia i principal motiu d’inspiració. La poesia es converteix, doncs, en
vehicle de continguts intel·lectuals.

Així doncs, la poesia de la Scuola Siciliana arriba a diversos punts d’Itàlia, entre ells
Florència en una traducció al dialecte toscà que fa que els poetes de l’escola toscana pensin
que el que estan fent és seguir una tradició que els hi és pròpia.
Així mateix, els poetes florentins prenen aquestes poesies com a punt de referència i
segueixen el llegat de reflexió al voltant de la poètica de l’amor i el desig. Guido
Cavalcanti, poeta florentí, que com molts d’altres reflexiona al voltant de l’angoixa que
produeix l’amor, i el descriu com una experiència propera a la mort. Escriu “ Tu m’hai sì
piena di dolor la mente” un clar exemple del que implica l’angoixa de l’amor. Cavalcanti
es dirigeix a una estimada, és la idealització d’aquesta el que l’inunda d’una agonia tant
gran que es desarticula la unitat orgànica del cos, i apareix la mort. Com en molts dels
sonets de l’època, es personifiquen els sentiments, i el jo poètic sovint conversa amb l’amor
i la mort. En el sonet es veu clar que si la vida significa la interacció amb el món extern,
l’enamorament és el trencament amb aquest. L’objecte de desig condueix al poeta a la mort.
El sonet, queda emmarcat per aquesta angoixa, l’amor porta a la mort.

A la seva volta, Dante Alighieri, amic i contemporani de Cavalcanti és qui comença a

desmuntar aquesta teoria. En el sonet “Un dì si venne a me Malinconia” es fa un
tractament de l’amor que no s’havia fet mai abans i aborda un tema nou, ja no és el poeta el
que mor d’angoixa sinó l’estimada. Dante crea un mite. A través de la melancolia, malaltia
del cap que sorgeix de la vile nera, introdueix la idea que l’amor no és necessàriament una
malaltia. És d’aquí que neix el mite de Beatriu, l’estimada ja no és una sàdica que mata al
poeta. Dante acaba de desenvolupar el mite de Beatriu a la Vita Nuova.

La Vita Nuova s’escriu al voltant del 1293, és una de les obres més importants de Dante i és
el precedent a la concepció de l’amor que tenim avui dia. El que Dante pretén a la Vita
Nuova és redirigir el plaer del concret a l’abstracte, el poeta explica un canvi de poètica, on
es teologitza l’amor, i es sublima la figura de la dona, en aquest cas Beatriu. Per Dante
l’amor es converteix en un fet racional, es pregunta si l’amor és necessàriament follia, si el
desig ha de ser necessàriament cap a objectes materials o no. Per materialitzar aquestes
preguntes crea dues imatges; per una banda Beatriu que està morta la qual cosa permet
crear la imatge del desig per allò absent, que no pots veure i que fa ús de la raó, i , per altra
banda, la donna gentile que representa l’amor material, la proximitat que porta a la follia.
Es crea una especia de conflicte per donar resposta a les qüestions plantejades. Amb la Vita
Nuova Dante vol explicar la història de la seva vida a través de les poesies, i fent això troba
la manera d’enamorar-se sense perdre el seu ordre cronològic. L’allunyament de l’objecte
de desig explica que l’amor no és intrínsecament boig, o que no necessàriament ens porta a
l’embogiment. Per tot això, el mite de Beatriu, és molt important en la poesia moderna, és
el canvi de concepció de l’amor que ens arriba avui, un mite redemptiu lligat a la passió de
l’amor.

L’obra però no té la recepció esperada. Dante dedica aquesta obra a Guido Cavalcanti, amic
i referent, esperant la seva aprovació, però es troba amb que no comparteix aquesta hipòtesi
teològica de l’amor. Cavalcanti li respon amb “Veggi negli occhi de la donna mia”, poema
que escriu en contra la Vita Nuova per demostrar que l’amor és necessàriament bogeria, que
la racionalitat de l’esser humà no és una virtut individual, sinó que és universal. Diu, l’amor
està en la memòria, és obsessió, ennobliment de la ment i per això no pot ser raó, no es pot
transportar l’amor a l’abstracte i per això tota la teva teoria no és la realitat del que és
l’amor. Dante es pren aquesta resposta molt malament i no torna a escriure sobre Beatrice,
ni li dedica el poema que li promet al final de la Vita Nuova, fins que escriu la Commedia.

En definitiva, l’amor es un tema molt complex que es tracta des dels inicis de la literatura,
aquesta concepció que tenim ara de l’amor romàntic no ha estat sempre així, i és un tema
que es ve debatent des de molt abans del que pensem. Les relacions que ara establim amb
molta facilitat han passat per moltes teories, debatudes i contrariades durant molt de temps.
Però el que si que compartim és que l’amor és el neguit del cor, l’enamorament és la
idealització i porti o no a la follia i la mort, qui més qui menys ha estat enamorat i ha viscut
també l’angoixa del desamor.
Bibliografia

Dante Alighieri, trad. Adapt: Luis Martínez de Merlo / Raffaele Pinto, Vita Nuova,
Barcelona, Ediciones Càtedra: 2003.

Raffaele Pinto, Poetiche del Desiderio: Saggi di critica letteraria della modernità, Roma,
ARACNE editrice: 2010.

POSAR POEMES: