Llengua catalana i literatura

Feliçment, jo soc una dona

de Maria Aurèlia Capmany
Guia de lectura

a càrrec de Sebastià Bennasar

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

Índex 1. Contextualització 03
1.1. L’obra en l’època i en el conjunt 03
de la producció de l’autora
2. Anàlisi formal i de contingut 04
2.1. L’estructura 04
2.2. El gènere de l’obra 05
2.3. El tema 05
2.4. Els personatges 06
2.5. El narrador i el punt de vista 07
2.6. El model de llengua 07
2.7. El temps 08
2.8. L’espai 08
3. Lectura de l’obra 10
4. Guió per al comentari de l’obra 18
4.1. Ubicació del text en el seu context 18
4.2. Anàlisi del contingut 18
4.3. Anàlisi de la forma 19

Llengua catalana i literatura –2–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

1. Contextualització
1.1. L’obra en l’època i en el conjunt de la producció de l’autora

El 1969, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), va publicar la novel·la Feliç-

ment, jo soc una dona, considerada una de les primeres novel·les feministes de la nar-
rativa catalana contemporània. L’any abans, el 1968, el món sencer va viure una de les
últimes revolucions globals: a París els estudiants prenien el carrer demanant que
la imaginació arribés al poder i durant gairebé un mes varen dur de corcoll el govern;
a Califòrnia, les universitats se sumaven a la protesta i a més a més hi afegien el con-
flicte racial; mentre que a Berlín els joves interrogaven els pares pel paper que tin-
gueren durant el règim nazi, per conèixer fins a quin punt hi havien col·laborat o no.
Sud-amèrica era un autèntic polvorí, i fins i tot el Japó es va veure afectat per l’onada
revolucionària mundial. I és clar, l’Estat espanyol també, tot i que no tant perquè el
règim franquista encara havia de romandre al poder gairebé vuit anys més, encara que
la contestació al franquisme fos cada vegada més abundosa i estigués més ben organit-
zada.

Tot i això, alguna cosa havia canviat des que el 1947 Maria Aurèlia Capmany va quedar
finalista del premi Joanot Martorell amb Necessitem morir, que no va poder publicar
fins al 1952. L’autora formava part de la primera fornada de narradors de postguerra
La narrativa dels anys 60
–amb Manuel de Pedrolo, sobretot, però també amb Jordi Sarsanedas, Joan Perucho, TC, c.13, p. 232-237.
Josep Maria Espinàs, Pere Calders, Rafael Tasis, Joan Sales, Fèlix Cucurull, Salvador
Espriu i, per descomptat, Mercè Rodoreda–, però quan publica aquesta novel·la ja ha-
via entrat en joc una altra generació, la dels setanta. Es tracta dels narradors nascuts
La generació dels 70
a partir de la dècada de 1940, que fan la seva irrupció literària entre el 1967 i el 1972 TC, c.14, p. 257.
amb una gran força i emportant-se en alguns casos els millors premis del panorama
literari nostrat. I el que és més important: hi havia dones com Antònia Vicens, Maria
Antònia Oliver, Carme Riera o Montserrat Roig.
Montserrat Roig
TC, c.14, p. 258
Feliçment, jo soc una dona arriba, doncs, el 1969. L’escriptora havia pres dos anys abans
la decisió de deixar la docència per centrar-se només en la literatura i convertir-se
en escriptora professional. Va ser després de la publicació de la novel·la Un lloc entre
els morts (1967), considerada de forma unànime com la millor novel·la de la producció
de Capmany.

Abans de publicar el text que ens ocupa, Maria Aurèlia Capmany havia estat més de
vint anys amb el propòsit de fer-se escriptora. Havia publicat la seva primera novel·la
el 1952: Necessitem morir (és la novel·la que, com hem vist, havia quedat finalista del
premi Joanot Martorell de 1947) i després van aparèixer L’altra ciutat (1955); Betúlia
(1956); Tana o la felicitat (1956); Ara (1958); Traduït de l’americà (1958); El gust de la pols
(1962); La pluja als vidres (1963); El desert dels dies (1966) i Un lloc entre els morts (1967).
Després de Feliçment, jo soc una dona, la producció novel·lística de Capmany inclourà
set novel·les més fins a la seva mort, el 1991.

Però és clar, Capmany no escriu només novel·la. De fet, es calcula que Maria Aurèlia
Capmany va arribar a escriure més de 1.500 articles periodístics i quan va aparèixer el
llibre ja havia publicat cinc dels més de vint llibres d’assaig que va escriure i dos llibres
de relats del total de set que va publicar. Capmany també va escriure teatre i obres in-
fantils i juvenils i va ser una reconeguda traductora, amb fins a vint-i-vuit títols tradu-

Llengua catalana i literatura –3–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

ïts al català des del francès i l’italià, principalment. Per tant, ens trobem que Feliçment,
jo soc una dona és una de les obres que es troben al centre del corpus de Capmany i una
de les primeres que escriu com a «professional».

A Feliçment, jo soc una dona ens trobem, doncs, un llibre que es pot emmarcar en la
novel·la realista, tot i que també la podem considerar una novel·la feminista o en què
el feminisme hi té una importància cabdal. En aquest sentit, entronca amb les prime-
res novel·les de Capmany, en les quals la jove escriptora intenta explicar-se el món que
l’envolta i l’asfixiant societat espanyola de postguerra. En aquest context, Capmany
va col·locar protagonistes femenines que desafiaven el prototipus de dona que volia
propugnar el franquisme i l’ideari de la Sección Femenina. En el cas de la Carola Milà,
protagonista de Feliçment, jo soc una dona, ens trobem amb un altre model, una heroï-
na que imita les de les grans novel·les d’aventures i que, contra tot pronòstic, guanya la
partida en un món hostil i hi esdevé una dona rica, lliure i feliç.

La novel·la també entronca amb les obres a cavall entre els anys cinquanta i seixanta
de l’autora, en què va provar diferents gèneres i recursos estilístics, alguns dels quals
incorporà a la novel·la, que va ser molt ben acollida per les narradores més joves de la
generació dels 70 i que és una mostra primerenca de literatura feminista en la prosa
catalana contemporània.

2. Anàlisi formal i de contingut

Feliçment, jo soc una dona ens narra la història de la Carola Milà. Se suposa que el text
és una autobiografia que la mateixa protagonista escriu al final de la seva vida res-
ponent a un encàrrec editorial. Així descobrirem els orígens de la Carola, filla il·legí-
tima de l’hereu d’un industrial (el noi Pujades) i de la seva mare, fet que comportarà
que la seva àvia –la senyora Pujades– li pagui les primeres lletres i li trobi feina com
a venedora de guants. També veurem com a poc a poc es va sobreposant a totes les ad-
versitats: la mort del seu primer amant, Feliu Tobias, encarregada pel seu avi o l’estada
amb la família Reinal, amb qui completarà la seva formació i on coneix l’Agustí Turull.
La cosa no acaba bé, es posa a servir i més tard exerceix la prostitució fins que coneix
l’Esteve Plans, un home benestant amb qui es casa i amb qui té una filla. Viuen junts
fins que esclata la Guerra Civil: ell marxa i ella es queda fent d’infermera en la que
havia estat casa seva. Quan el marit torna, viuen uns anys junts fins que el 1951 ella se’n va
a viure a París, on munta un restaurant exclusiu, es fa passar per hongaresa i viu amb
un jove. Finalment, el marit la fa hereva universal quan mor i esdevé una dona rica que
comença a escriure les seves memòries.

2.1. L’estructura

La novel·la de Maria Aurèlia Capmany presenta una estructura circular i una multi-
plicitat de gèneres literaris. De fet, la novel·la s’inicia quan l’editor encarrega a Carola
Milà que escrigui les seves memòries, veiem que ella s’afanya a fer-ho i acaba amb l’edi-
tor portant les proves d’impremta del text a l’autora. Aquest començament in extrema
res, és a dir, que comença pel final del procés, permet que el llibre es reconstrueixi per
arribar de nou a aquest final que és a la vegada el principi de la narració, una estructu-
ra molt clàssica quan llegim llibres de memòries o de suposades memòries.

Llengua catalana i literatura –4–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

Formalment, la novel·la s’estructura en quinze capítols i els grans esdeveniments his-

tòrics exteriors aniran marcant també la manera com s’endreça de forma interior
la narració. Així doncs, tindrem una primera part en què les aventures de la nostra pro-
Història i trama
tagonista succeeixen abans i durant la Primera Guerra Mundial, que en un sentit més TC, 2.1, p. 25
convencional identificaríem amb la Introducció; una segona part que inclouria, crono-
lògicament, el període entre la finalització de la primera Guerra Mundial i la Guerra Ci-
vil espanyola, que correspondria amb el nus i amb els moments en què la Carola exerceix
la prostitució i coneix el seu marit i posteriorment el seu darrer amor; i finalment des de
la Postguerra fins al final de la novel·la en què obtindríem el desenllaç.

Cada un d’aquests capítols està introduït per un breu paràgraf que explica què troba-
rem a continuació, un recurs propi que deriva directament de la novel·la picaresca,
però també en alguns casos de les novel·les d’aventures i de cavalleries, en què es volia
alertar i prevenir el lector d’allò que trobarien a continuació. Així doncs, cada un dels
capítols se cenyeix a allò que s’avança al lector.

2.2. El gènere de l’obra

Cal recordar que quan Maria Aurèlia Capmany s’inicia en el camp de la novel·la, a finals
dels anys quaranta i principis dels anys cinquanta, queden molt pocs referents als quals
seguir. La majoria dels novel·listes són a l’exili i pertanyen als escriptors que desenvolu-
pen l’obra abans de la Guerra Civil. Per tant, en moltes ocasions els models són prestats
d’altres literatures i, si bé al principi de la carrera de Capmany la novel·la realista s’impo-
sa, a poc a poc descobrirà interès per altres possibilitats narratives i per l’experimenta-
ció formal. Tot això formarà part de l’aprenentatge narratiu de l’autora, que no dubtarà
de fer servir el bagatge quan pren la decisió d’esdevenir una escriptora professional.

Així doncs, la novel·la presenta diferents possibilitats a l’hora de ser analitzada des del
punt de vista genèric. D’una banda ens podríem situar davant d’una novel·la realista,
però que comparteix característiques amb la novel·la d’aventures –el creixement de la
protagonista fins a arribar a una posició d’alliberament econòmic i social– o fins i tot
amb les novel·les de formació, una tradició que entronca en part, també, amb la novel·la
picaresca, de la qual ja hem dit que aprofita algunes de les estructures, sobretot en els
Novel·la d’aprenentatge
inicis dels capítols. Així doncs, novel·la realista, novel·la d’aventures, novel·la de forma- TC, 2.6, p. 36
ció i novel·la picaresca es donen la mà a l’hora de definir el gènere de l’obra.

Tot i això, no hauríem de descartar encara dos afegitons més: stricto sensu, la novel·
la parteix d’un encàrrec editorial que se li fa a la Carola Milà: així doncs, estaríem al
davant d’una obra memorialística (per molt que l’encàrrec de fixar per escrit la seva
vida sigui com a mínim sorprenent). A més, la novel·la també podria llegir-se com una
novel·la històrica, o com una novel·la que aprofita la Història per crear el context per
a la seva petita història. En resum, ens trobem davant una mescla de gèneres eclèctica
que és, precisament, un dels millors encerts de la novel·la.

2.3. El tema

Feliçment, jo soc una dona ens planteja com a tema essencial la lluita d’una dona per
esdevenir lliure per ella mateixa i les dificultats que se li plantegen i que deriven,

Llengua catalana i literatura –5–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

precisament, d’aquesta condició. Emmarcada entre les obres més clarament feminis-
tes de l’autora en un moment en què les lluites socials a l’Espanya franquista eren una
de les maneres d’oposició al règim, la novel·la aprofita el recurs de la ironia per denun-
ciar el paper de submissió a què encara està relegada.

2.4. Els personatges

En una novel·la d’ample abast cronològic com la que tenim a les mans –un total de se-
tanta anys de la vida de la protagonista–, és lògic que hi hagi una multiplicitat de per-
sonatges que poden tenir més o menys implicació en la novel·la, com veurem tot seguit.
Alguns personatges secundaris, per tant, apareixen al text simplement com a crossa,
perquè són adequats per fer avançar l’acció.

Carola Milà: és la gran protagonista de la novel·la perquè allò que se’ns narra és la seva
vida, des de la naixença fins que accepta l’encàrrec d’escriure les seves memòries. La
Carola és valenta i espavilada i aprofitarà totes les oportunitats possibles per arribar
a ser una dona lliure, rica i feliç. A la novel·la funciona com a model a seguir per a mol-
tes dones lectores. D’alguna manera, vol representar la intel·ligència natural i és una
exaltació del l’instint de supervivència. La podem considerar com un personatge rodó
per les evolucions que va patint al llarg del text.

La mare de la Carola: ens trobem davant d’un personatge secundari amb poca impor-
tància en la trama, tot i que a la primera part funciona com a referent per absència.
Quan abandona definitivament la filla i marxa de la casa, passa a ser el referent simbò-
lic de la màxima depravació que es pot fer envers una criatura: abandonar-la.

Sebastià Milà: és l’avi de la Carola i home de confiança de la família Pujades. Treballa

de porter a la fàbrica i no li importa fer servir la seva posició per conservar el seu lloc
de feina delatant els companys. Actua sempre en benefici propi, busca satisfer les se-
ves aspiracions i posa la individualitat per sobre de tot.

Sindu i Teresa Pujades: són els avis naturals de la Carola Milà i propietaris de la fàbri-
ca Pujades. Tot i que la dona mostra una petita espurna de pietat per la neta (quan l’en-
via a aprendre de lletra), són simplement una mostra del comportament de la burgesia
industrial i serveixen per introduir aquesta classe al llibre.

Feliu Tobias: és el primer gran amor de la Carola Milà, quan ella tot just ha fet els ca-
torze anys. En Feliu també és molt jove, en té setze, i és anarquista. Representa exacta-
ment el contrari que l’avi de la protagonista. És un noi valent, fidel als seus principis,
compromès amb la seva lluita ideològica. Representa la puresa dels ideals i a la vega-
da és una mostra de la col·lectivitat obrera compromesa i de la lluita pels drets civils.
Apareixerà durant un temps relativament breu a l’obra, però marcarà definitivament
la protagonista.

Francesca Bertoluzzi (Paquita Reinal): recull del carrer la Carola i decideix adoptar-la
com a fillola i ajudant. Té una bona posició gràcies al seu casament amb l’advocat Euse-
bi Reinal. Tot fa pensar que ella no és d’origen benestant, però dedica la seva vida a tre-
ballar a favor de les dones obreres, això sí, des d’uns valors conservadors, que han fet
veure a alguns crítics1 la possibilitat que al darrere de la personalitat de Paquita Reinal

1 Graña, Isabel. 2017. «Estudi Preliminar». Dins: Capmany, Maria Aurèlia. Feliçment, jo soc una dona.
Barcelona, Educació 62, p. 42.

Llengua catalana i literatura –6–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

s’hi pugui amagar la figura de Francesca Bonnemaison. Graña afirma que «Bonnemai-
son representava un feminisme conservador en què Capmany no creia. En la novel·la,
Bertoluzzi ens entronca directament amb el mite de Pigmalió, quan veiem l’intent de
voler transformar la Carola en una figura al complet gust de la mestressa».

Esteve Plans: esdevindrà el marit de la Carola Milà, a qui traurà del bordell de la se-
nyora Rosita. És de classe alta, i primer la mantindrà com a amistançada, però quan ella
es queda embarassada decideix casar-s’hi. És el prototip d’home masclista, maltracta-
dor i covard, que tracta la Carola com una propietat. Amb l’arribada de la Guerra Civil
abandonarà la ciutat de Barcelona, on tornarà quan s’acabi el conflicte. Tot i represen-
tar tots aquests valors negatius, és el personatge que acabarà garantint la llibertat de
la Carola quan al final de la seva vida la nomena hereva única i, per tant, la nostra pro-
tagonista pot ser una dona rica.

Benito Garrido: actua com a antagonista de l’Esteve Plans. Es tracta de la persona amb
qui la Carola Milà compartirà la seva vida durant els anys de la Guerra Civil. Prové de
les classes treballadores i és un home valent i compromès amb la causa republicana.
Capmany aprofita aquest personatge per fer una defensa aferrissada dels valors repu-
blicans que ella mateixa va rebre.

La novel·la també s’acompanya de molts altres personatges menors que exerceixen de

secundaris i que ajuden a fer avançar la narració, com poden ser l’Agustí Turull, la
Maria Albiol, l’Anita, la Rossy o en Cosme Tudurí, per citar només els més rellevants,
tot i que aquest últim mereix una mica més de consideració, perquè és un personatge
agent, que incita la Carola a una transformació quan li demana que escrigui les memò-
ries.

2.5. El narrador i el punt de vista

La focalització de la història està sempre supeditada al seu personatge principal, Caro-

la Milà, que és qui va explicant-nos la història, en alguns capítols en primera persona,
i, en d’altres, en tercera. Aquest narrador protagonista va mostrant-nos els fets des de
la seva mirada, i en cap altre cas tenim un punt de vista diferent. La novel·la s’explica
per ella i des d’ella i no hi ha cap desig d’omnisciència. En algun moment, però, sí que
tindrem anticipacions del que passarà en el futur.

2.6. El model de llengua

La llengua i l’estil que fa servir Maria Aurèlia Capmany en tota la narració és una au-
tèntica declaració d’intencions: vol la llengua rica i plena i vol que es pugui desenvo-
lupar amb la màxima intensitat. Com que la vida de la Carola la du a circular entre
diferents estaments socials i entre diferents èpoques històriques, Capmany ha de fer
un esforç per reconstruir amb versemblança els diferents models de parla dels perso-
natges i ho aconsegueix. Menestrals, burgesos, prostitutes, anarquistes, aristòcrates,
criades, dames de l’alta societat o criades parlen tots amb matisos prou diferenciats
que conformen una barreja molt significativa d’idiolectes i sociolectes que l’autora
maneja amb molta perícia. Mereixen un esment a banda les diferents descripcions que
es fa de la ciutat, que de manera evolutiva mostra com va canviant i també com canvien

Llengua catalana i literatura –7–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

les paraules que es fan servir per definir-la. Un altre dels punts àlgids de la riquesa
i domini del lèxic és quan fa referència a tota mena de roba femenina. En aquests dos
casos, l’autora no dubte a mostrar-nos una gran erudició i precisió, i escull perfecta-
ment el lèxic que vol fer servir.

Capmany és una excel·lent narradora, però també ha tingut una àmplia experiència en
el teatre, com a creadora i també com a fundadora de l’escola d’art dramàtic Adrià Gual.
Molt possiblement sigui aquesta experiència teatral la que possibilita que els diàlegs
de la novel·la siguin molt eficaços, molt vívids, i serveixin en molts de casos per acabar
de complementar la descripció dels personatges.

2.7. El temps

Pel que fa a l’anàlisi del temps a Feliçment, jo soc una dona, hem de tenir en compte que
la novel·la comprèn un temps històric que va des de finals de 1899 fins al 1968, moment
en què la protagonista, Carola Milà, comença a escriure les memòries. S’ha de tenir en
compte que, llegida avui en dia, podem considerar que la totalitat de l’acció succeeix
en un temps passat i històric (és a dir, una època de la qual ens separen com a mínim
50 anys), mentre que per al lector coetani de l’obra –apareguda el 1969–, la part final
corresponia amb fets coetanis seus, gairebé del present.

El temps de la narració també inclou aquesta setantena d’anys de la vida de la prota-

gonista i, pel que fa a la manera com s’estructura la narració, hem de destacar que ma-
joritàriament trobarem un transcurs del temps lineal, amb dilatacions quan cal ex-
plicar algun episodi especialment interessant i llarg –per exemple la darrera tardor
en vida de Maria Albiol– i amb acceleracions quan cal fer avançar la narració. Aquest
Ritme narratiu
ús variat dels ritmes narratius constitueix un dels trets estilístics del llibre i entronca TP, 2.2, p. 28
directament en els recursos del gènere memorialístic, que sovint decideix prioritzar
un aspecte o un altre de les vivències de la protagonista. Gairebé no hi trobarem els
recursos de l’analepsi i la prolepsi –també coneguts com a flashback i flashforward–,
si exceptuem que la novel·la comença in extrema res, amb la protagonista començant
a escriure.

2.8. L’espai

Hi ha dues menes d’espai importants en la novel·la. D’una banda, tenim els espais exte-
riors, que se centren sobretot en la ciutat de Barcelona, el poble d’estiueig de la senyora
Reinal i, finalment, París. També hi apareix, tot i que de forma anecdòtica, el Port de
Pollença, el lloc des del qual la Carola Milà comença a escriure les memòries. De l’altra
tenim els espais interiors.

Si ens fixem en els exteriors, la novel·la és un gran cant a la ciutat de Barcelona.

Hi tenim la descripció de la fàbrica dels Pujades, el trajecte que fa cada dia la Carola per
anar a vendre guants al carrer Ferran, els pisos de l’Eixample on viu la família Reinal,
els barris dels cafès i de la part alta de la ciutat on la Carola té el seu pis d’amistançada...
la ciutat és descrita amb profusió de detalls que fan versemblant cada un dels recorre-
guts, i les transformacions que pateix aquest espai corresponen amb els pas dels anys
i la transformació de la protagonista. El poble d’estiueig, molt més petit, funciona com
a contrast de la gran ciutat. Aquí no és possible l’anonimat, tot se sap, les parets tenen

Llengua catalana i literatura –8–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

orelles, però hi ha la calma, els espais verds, les passejades i un ritme assossegat. Fi-
nalment, trobarem París, una gran ciutat on finalment la Carola pot ser lliure perquè
ningú no la coneix i hi ha molta més permissivitat.

Per tant, ens trobem amb un espai principal, Barcelona, i dos de secundaris, el poble
i París. També trobem la transformació de Barcelona, que anirà sovint associada a la
transformació de la nostra protagonista, com si l’evolució personal de la Carola mar-
qués la transformació de Barcelona, un procés que també funciona a la inversa.

Pel que fa als espais interiors, hem de veure també com evolucionen. Primer, tenim
l’habitació on neix la protagonista i passa els primers anys de vida, a prop del mercat
de Santa Caterina i al llindar de la pobresa. Hi ha un primer ascens quan arriba a la
porteria de la fàbrica Pujades, on viurà amb l’avi. Encara són espais de molta pobresa,
com també ho és l’altell on es troba amb en Feliu Tobias, el seu primer amor. D’aquests
espais pobres, la Carola passa de cop i volta a les habitacions i espais interiors de la fa-
mília Reinal. Aquí és tractada com una afillada i tasta els plaers dels llits flonjos i d’una
altra possibilitat de vida on arriba per casualitats del destí, però des d’aquesta posició
més elevada haurà de patir un altre retrocés fins a la seva cambra de criada i després
a la del bordell. Finalment, aquests espais canvien per un pis a la part alta de Barce-
lona, el pis d’una «querida», decorat més al gust de l’home que l’ha treta del bordell,
Esteve Plans, que no pas al seu. El pis matrimonial, en canvi, és diferent, molt més cà-
lid que aquest altre espai, perquè hi podrà viure un segon amor veritable, encara que
sigui per poc temps. Aquests espais també van mostrant els ascensos i caigudes de la
nostra protagonista i poden associar-se a diferents estats d’ànim i personals.

Llengua catalana i literatura –9–

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

3. Lectura de l’obra
Tal com hem vist abans, l’estructura capitular de Feliçment, jo soc una dona permetrà fer
una lectura de l’obra seguint aquestes quinze unitats de sentit a més a més del pròleg.

Pròleg: en el pròleg destaquen els dubtes de la Carola Milà per fixar l’inici de la seva
història després de rebre l’encàrrec d’escriure les memòries i també respecte al to que
ha d’emprar, si ha de fer servir la primera o la tercera persona, i, d’alguna manera, ens
anticipa la vida de la nostra protagonista:

Perquè la vida de Carola Milà podria resumir-se dient que va tenir dos amors.
Dos amors oposats i irreductibles que es van destruir l’un a l’altre, i quan l’un
triomfava sobre l’altre la seva vida feia un gir de 180 graus i es trobava d’esque-
na al que més havia estimat fins llavors. Els dos amors de Carola Milà eren el
diner i la llibertat (p. 52)2
Capítol primer: es tracta d’un capítol molt breu en què descobrim la naixença de la
nostra protagonista, filla d’una mare soltera i del fill dels burgesos propietaris d’una
fàbrica, els Pujades. L’avi de la Carola exerceix com a porter a la fàbrica, però a la pri-
meria només el coneix quan hi va de visita, tot i que sabem ben aviat uns quants fets
que ens anticipa en aquest capítol: que l’avi no és una bona persona i que cap als cinc
anys la Carola deixarà la casa on ha viscut sempre al barri de Santa Caterina per passar
a la porteria amb l’avi.

Capítol segon: hi coneixem com era l’habitació de la Carola a la vora del mercat
de Santa Caterina i també com era l’escala sencera i la gent que hi vivia. Destaca la
poca presència de la mare i, evidentment, cap al final del capítol, l’abandó definitiu.
La mare marxa de la vida a la porteria i la Carola es queda sola amb l’avi quan té cinc anys
i només rep el consol de la cuinera. Cal destacar aquest diàleg en què també trobem una
anticipació de fets futurs i hi podem copsar tota la crueltat dels servents dels Pujades.

–Mi-te-la! I tant que s’assembla a sa mare. Però serà més alta i més fina. Fixa’t
amb els turmells, com un cavall de raça!
–Té els mateixos ulls que sa mare. Uns ulls golafres, que no ho veus?
–Ja té a qui assemblar-se, pobra desgraciada!
–Aquesta no es ficarà al llit amb el primer que arribi, com sa mare. Aquesta en
sap de fer-se l’esquerpa!
–Pobra Carola, ta mare t’ha deixat. Era un pendó, ta mare, vet-ho aquí. (p. 74-75)
En aquest capítol també és important veure la decisió que prenen els Pujades: deci-
deixen pagar l’educació de la seva neta borda en un pensionat per a noies pobres,
i l’avi Milà queda molt sorprès de les consideracions que té la senyora Pujades envers
aquesta nena.

Capítol tercer: la Carola s’estarà tres anys al convent del Bon Consell i hi aprèn les
primeres lletres i les quatre regles, però el capítol és una dura crítica a la formació
religiosa de principis de segle xx, per contraposició a la mateixa formació que va
rebre la mateixa Maria Aurèlia Capmany, per exemple. Aquí veurem com aquesta for-
mació s’incrementa amb la lectura de la vida de sants i com la Carola decideix forçar
una mica la màquina fent creure que té poders místics fins que aconsegueix que l’ex

2 Totes les pàgines corresponen a l’edició citada anteriorment.

Llengua catalana i literatura – 10 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

pulsin de l’internat i retorna a casa. Val la pena fixar-se amb les descripcions que fa
Capmany del món clos de l’internat i també del tipus de vida que s’hi imposa: màxima
obediència, valors religiosos, cap mena de capacitat crítica per part de les internes.

Capítol quart: juntament amb el cinquè, en què es donaran més detalls dels fets
que s’expliquen en aquest, és dels més importants de la primera part de la novel·la,
ja que s’hi ajunten la passió, l’amor i la mort, i es marca l’entrada de la Carola en una
mena de vida molt diferent. Un cop tornada a la fàbrica dels Pujades i, per tant, a la por-
teria que regenta l’avi, la Carola Milà va ajudant en allò que pot en les feines de la casa
fins que, finalment, li troben feina com a venedora de guants a una botiga del carrer
Ferran. Cal ressaltar el menyspreu que aquesta ocupació comporta entre les amigues
de la senyora Pujades:

–Dependenta –va dir–. Us heu begut l’enteniment. No és feina per a una noia.
–Però què dius! –Deia una altra, riallera–. A l’estranger n’hi ha pertot, de depen-
dentes...
–I què? –deia indignada–. I quan els homes vagin a comprar, què?, els haurà
de tocar les mans?
–Dona!
–No hi ha dona que hi valgui! La gent decent no anirà a comprar els guants
a can Campins! (p.111)
S’ha de destacar en aquest mateix diàleg la pervivència en un mateix espai i en una
mateixa classe social de postures més socialment avançades que d’altres, com palesen
les dues postures enfrontades.

Així mateix, és un capítol essencial perquè la Carola es lliurarà per primera vegada
a un amor pur, el d’en Feliu Tobias, un noi de setze anys, anarquista, que acabarà afu-
sellat poc després que ells dos hagin consumat el seu amor i després que possiblement
l’hagi deixat embarassada. Cal destacar la tendresa amb què descriu aquest primer
amor la narradora:

La mateixa exaltació alegre ens acostava l’un a l’altre. Jo no havia fet els catorze
anys, ell n’havia complerts setze. Descobríem aquell mal que ens feia sepa-
rar-nos, però fins això era una festa i rèiem. Ell tornava enrere i m’abraçava fort
i em petonejava, allí al mig del carrer. No teníem altre aixopluc sinó el carrer
desert, ple de fullaraca i tolls d’aigua, abans de tombar la cantonada de la
fàbrica [...] M’és fàcil descriure la gent que hi havia al meu voltant i a ell no sé
com descriure’l. Sé que jo m’inclinava com un pes cap on ell era, i que no ens
calia dissimular, car sabíem i volíem saber cap a on declinava el nostre amor.
El vivíem a la intempèrie, sota la pluja i el vent, i qualsevol finestra il·luminada
que vèiem pel camí ens semblava una terra promesa. (p. 114).
Aquest primer amor acabarà de forma tràgica amb l’afusellament del noi per haver
participat suposadament en un atemptat anarquista i sap que en la delació hi ha par-
ticipat directament el seu avi, que també serà assassinat en represàlia per la mort del
xicot. Tots aquests fets s’amplien notablement en el capítol cinquè.

Capítol cinquè: marca un punt d’inflexió en el conjunt del relat. La protagonista deci-
deix canviar de veu narrativa per passar a explicar els seus records en tercera perso-
na. El capítol s’obre amb una llarga explicació sobre els orígens dels industrials Puja-

Llengua catalana i literatura – 11 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

des i de la provinença de la seva fortuna, per arribar a escatir qui és el pare de la Carola
Milà i com i per què el seu avi, en Salvador Milà, s’havia convertit en el porter i home
de confiança de Pujades. Vegem la contraposició de caràcters entre la senyora Pujades
i el seu marit:

–T’he de parlar –va dir Teresa–. Seu.

Ell va obeir-la. Sempre es parlaven amb un to amable, com si fessin visita. Les
frases de compliment acudien als llavis amb facilitat.
–En Salvador ha vingut a veure’m –va dir Teresa.
Sindu Pujades es va alçar d’un bot. La sorpresa no podia ser més forta.
–En Salvador Milà? –va dir encara dubtant-ne.
–Sí.
La imatge del seu home de confiança parlant amb Teresa era del tot inespera-
da. Va pensar que potser no ho havia entès bé.
–En Salvador Milà, el... porter?
No es va decidir a dir-li el meu home, com l’anomenava, quan en parlava als amics.
–Sí, el porter.
Teresa semblava mesurar la seva curiositat. Però va seguir sense més preàmbuls:
–La seva filla està embarassada i el culpable és el nostre fill.
Un altre aspecte que cal destacar és l’ús que fa l’escriptora dels esdeveniments histò-
rics per incorporar-los a la novel·la i aconseguir que les memòries de la Carola tinguin
més versemblança. Així, el dia que els Pujades coneixen la Carola, assisteixen al teatre
Romea a l’estrena de Les garses d’Ignasi Iglésias, el mateix dia en què es produeix l’as-
salt al setmanari ¡Cu-Cut! (p. 129).

Com hem vist, aquest capítol cinquè recull bona part de la vida de la Carola Milà, però
en tercera persona, és a dir, hi ha una recapitulació de les seves aventures amb ampli-
acions quan cal. Així és com sabem que l’avi ha ordenat seguir en Feliu Tobias, i que és
responsable directe de la seva mort. L’avi de la Carola és exactament oposat a l’avi del
seu primer amor:

L’últim dia que es van estimar era el 12 de febrer, diada de Santa Eulàlia. Havien
entrat a la catedral que era plena de gent. Hi feia una caloreta agradable, humi-
da, amb pudor de podrit de les robes mullades, perquè plovia. Feia una plugeta
fina i voleiadissa que cuidava calar-te. Van comprar castanyes a la cantonada
del carrer del Call, i en Feliu havia portat una bota de vi de casa seva. L’avi, que
havia trobat una plaça de vigilant nocturn als dipòsits de taulons del barri,
l’aviciava que donava bo. Li havia regalat la bota, explicava Feliu, tot dient-li:
«Buideu-la a la meva salut, tu i la dona». Carola havia sentit una onada de calor
que l’embolicava. (p. 142-143).
La detenció d’en Feliu es produeix després que haguessin planificat un atemptat i de la
delació d’un dels homes a sou de l’avi Milà, a qui un comitè decideix executar després
de totes les detencions i afusellaments provocats pel desmantellament de la cèl·lula
d’en Feliu. Davant del panorama de la mort de l’avi i de la Paula, la seva segona dona,
la Carola abandona la fàbrica i comença a vagarejar sense rumb per la ciutat fins que
té un avortament i la recull del carrer la senyora Reinal, iniciant així una nova etapa,
l’etapa de la sense nom o del nom fals.

Llengua catalana i literatura – 12 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

Capítol sisè: assistim a la submissió de la Carola envers la senyora Reinal i com aquest
camí passa per mentir nombroses vegades i forjar-se una nova identitat. Per primera
vegada, la Carola és important per a algú i s’aboca a complir els seus desitjos per inten-
tar no decebre-la.

Que fàcil era mentir. Com m’abandonava a les mans de la senyora Reinal que
modelaven una dona nova. Com un animalet ensinistrat jo endevinava sem-
pre. Si ella volia que jo aprengués una cosa nova jo corria a fingir-ne la més
absoluta ignorància, i escoltava atenta les explicacions que ella em feia. Era
fàcil per a mi perquè, de fet, jo volia oblidar totes les hores viscudes, i fer-me
neta del tot, sense rastre que em pogués fer tornar enrere.
Així doncs, ja tenim la Carola enfrontada a una de les seves ambicions, la de continuar
cap endavant, passi el que passi, i la d’aprofitar totes les oportunitats.

La narradora també ens mostra novament el plaer de la instrucció i sobretot el plaer

de la instrucció en la pròpia llengua, un ideal encara lluny el 1969, quan es publica el
llibre, i que entronca novament amb la formació de l’escriptora.

I el cert és que vaig aprendre a llegir. Vull dir que per primera vegada vaig tenir lli-
bres que es llegien per plaer. Ni calia retenir paraules a la memòria ni em donaven
normes de conducta, ni tan sols em proposaven vides exemplars. Llegia com qui
empeny una porta sense fer gens de soroll, per descobrir paratges nous, luxes ini-
maginables. Havia de fingir que llegia lentament, i ho feia, descobrint per primer
cop la cadença de les paraules i repetint amb veu alta aquells sons de grafia nova.
Perquè llegia llibres en català per primera vegada, paraules impreses que jo usava,
que tothom usava al meu voltant. També allò em semblava un luxe [...]. (p. 158)
La senyora Reinal converteix la Carola, ara rebatejada com a Carmina Torres, en
la secretària de la Junta de Protecció i promoció del Treball i la Cultura de la Dona,
i la va preparant per una altra mena de vida dedicada a aquestes tasques, sempre des
del punt de vista del feminisme conservador. L’autora aprofita per escarnir amb molta
ironia i gràcia aquestes dames benestants de la dècada de 1910 a 1920. Reinal vol evitar
de totes totes que la Carola hagi de seguir el camí del matrimoni que sembla fixat a la
societat de l’època.

–Però a tu t’ensenyaré a viure d’una altra manera, criatura estimada –em deia–.
Tu seràs exemple per a totes. La teva puresa serà com una espasa. Res no et
separarà de la teva missió. (p. 171)
La senyora Reinal vol evitar així, a qualsevol preu, que la seva fillola segueixi els jocs
de l’amor, i encara menys amb l’Agustí Turull, el seu pretendent. També és important,
en aquest capítol, veure com es va trenant la relació amb la Maria Albiol, que s’acabarà
convertint en la seva gran amiga.

Capítol setè: ens trobem encara en el món de la senyora Reinal. Hem superat la lectura
del capítol més llarg del llibre, i en aquest començament del setè capítol ja hi ha un
avançament del que suposarà la vida en abandonar la protecció de la dama: la Carola
acabarà treballant de prostituta. De fet, és des d’aquesta posició que recorda el final
dels seus anys com a Carmina Torres abans de transformar-se en la Llorença.

Llengua catalana i literatura – 13 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

En aquest capítol recordarà les trobades d’amagat amb en Turull i també l’amistat sin-
cera que viu amb la viuda Maria Albiol, que acabarà morint de tuberculosi, una de les
malalties més temudes de l’època pel contagi. Cal veure un joc d’homenatges metalite-
rari que fa Maria Aurèlia Capmany:

Llegíem poesies en veu alta. Paquita ens havia descobert un poeta nou, apas-
sionat i jove, que es deia Joan Salvat-Papasseit. A nosaltres no ens agradava
que es digués Papasseit i li dèiem Joan Salvat. I ens sabíem trossos dels seus
poemes de memòria... (p. 224-225)
No és debades que les dues noies llegeixin Joan Salvat-Papasseit, car forma part d’una
terna de poetes morts per tuberculosi: el mateix Salvat-Papasseit, Màrius Torres i Barto-
meu Rosselló-Pòrcel. El capítol acaba amb una gran decepció, la que s’emporta la Carola
quan la senyora Reinal decideix que en cap cas no es casarà amb l’Agustí Turull i corre
a refugiar-se en els braços de l’Anita, la criada que l’ha cuidada durant tot aquest temps:

–Els amos són els amos i els criats sempre seran criats. (p. 228)

Així s’acaba, doncs, la relació entre la nostra protagonista i la Francesca, que al final no
ha pogut acabar dominant el seu Pigmalió.

Capítol vuitè: l’hem d’entendre com una transició cap a la nova vida de la Carola. Una
vegada acabada la relació amb els Reinal, entrarà a servir en una casa on tant el pare
com el fill intentaran abusar d’ella, així que decideix que tant per tant prefereix gua-
nyar-se els diners, perquè en són molts més, amb la prostitució. Acabarà treballant
a casa de la senyora Rosita, on ocupa la millor habitació de la casa.

Cal veure, però, que la Carola no és una prostituta com les altres, sinó que té prou idees
i recursos:

La senyora Rosita em preava, les companyes m’odiaven. Però les noies i les se-
ves males passades no eren els enemics més greus. L’enemic més terrible era
el tedi amb les seves conseqüències: la golafreria i el desig de comprar coses.
Els venedors venien metòdicament a oferir tota mena de quincalla, jo, però,
cautament, lentament, peça darrere peça, només comprava or. (p. 235)
La Carola es refugia en aquest valor segur perquè està pensant en una sortida de la
professió, fins que aquesta li vindrà rodada. Esteve Plans s’encapritxa d’ella i al final
la converteix en la seva dona. Però observem per un segon amb quina crueltat es des-
criu el personatge, remarcant al màxim els valors negatius de Plans, com si d’alguna
manera es volgués fer una comparació per contraposició amb la protagonista: un home
de classe benestant, masclista, posseïdor. Aquesta primera descripció ja predisposa
el lector en contra d’ell i a favor de la Carola i el que pugui fer ella amb el personatge:

No era gaire alt i encara ho semblava menys, perquè tenia el cap gros i les
cames més aviat curtes. Era molt prim llavors, amb una primor d’una certa es-
veltesa. Vestia amb una elegància a tota prova feta de discreció i preu. Tenia un
front ample i alt que després es va convertir en una calba rodona i pàl·lida. La
cara afuada, amb un bigoti en forma de serrell que li donava un aire de gat intel·
ligent –els companys de l’Eqüestre li deien Minnie Maus– i els ulls claríssims,
d’un gris boirós, grans, rodons, i les celles que es disparaven enlaire quan
parlava, li conferien una expressió indefensa que desapareixia quan intentava

Llengua catalana i literatura – 14 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

somriure. La cara se li crispava dolorosament quan ho intentava. Les ulleres

amb muntura d’or augmentaven el gris boirós de les nines... Molts anys més
tard, quan es va posar de moda portar ulleres de carei amb vidres foscos, s’hi
va acostumar ràpidament i va prendre un aire segur, semblant al que adopten
els que s’han fet cirurgia nasal. (p. 237-238)
Capítol novè: assistim a la refinació de la Carola per part de l’Esteve Plans. Bons perfums,
bons menjars, un pis per a ella sola i les visites sovintejades de l’amant, que és molt gelós,
marcaran aquesta nova evolució de la nostra protagonista. Entremig de tot això, troba una
taverna singular on es troba amb el doctor Subietas, un home molt lleig i de qui s’acaba fent
amiga. També és molt remarcable la trobada en el club de tennis que es produeix entre la
Carola i la promesa del seu amant. També assistim a la refinació màxima, simbolitzada a la
llotja del Liceu, on la Carola fa algunes relacions socials. La relació entre la Carola i l’Esteve
és cada cop més tòxica, amb grans baralles i reconciliacions i grans mostres de gelosia, com
pertany a una relació unida bàsicament per l’aspecte sexual.

La conversa amb el doctor Subietas –que és metge forense– permet bones disputes de
tipus filosòfic en què Capmany deixa anar algunes de les seves idees sobre les relaci-
ons entre homes i dones i que són un complement perfecte i un contrapunt a la relació
tòxica que mantenen la Carola i el seu amant:

–M’agrada parlar amb una dona intel·ligent, però em torno tímid, terriblement
tímid si...
–Però no havíem quedat –li deia jo– que les dones...
M’interrompia:
–L’home és contradictori, mai no estima una cosa plenament, sinó que l’esti-
ma i la detesta. Vet aquí el seu amic: promès amb una noia que val una potosí,
i que s’hi casarà, naturalment, però la necessita a vostè, vostè que és una be-
llesa temible... (p. 254).
Capítol desè: la Carola es queda embarassada i malgrat que l’Esteve li demana que
avorti, ella decideix continuar endavant l’embaràs i tenir la criatura, que naixerà el
30 d’agost de 1925. Novament trobem elements que arrelen la història a la gran histò-
ria, el crim del carrer Escudellers, d’una banda, o la guerra del Rif, de l’altra. L’emba-
ràs proporciona a la Carola una temporada de calma perquè l’Esteve la visita molt poc.
Després del naixement de la filla, que es diu Rosa, ella i la Joana, la criada, s’instal·len
a Mollet, però poc després la Carola torna al pis que li havia posat l’Esteve i torna
a exercir puntualment la prostitució fins que la parella es retroba i l’Esteve vol que es casin.

–El dia 5 de desembre em va dir que ens casaríem. Em va regalar un anell de

promesa amb una data gravada: 5 de desembre de 1924.
–Som al 25 –vaig dir rient–. S’han equivocat.
–Aquesta serà la data de la nostra boda, ho has entès bé.
–Penses en tot.
Ens va casar mossèn Combalia, cosí de la mare de l’Esteve, i ens va casar a la
capella de la casa Massats de Vic. La tenien tancada tot l’any i la van obrir per
casar-nos. Mossèn Combalia s’havia ocupat de tots els tràmits. Jo vaig pensar
que era el moment de recollir la meva primera fe de baptisme. (p. 282)
Amb el matrimoni, la Carola recupera el seu nom real i acaben tots els anys en què ha
viscut amb un nom fals, que corresponen a l’adolescència i joventut. Ara que passa
a ser una dona casada i també mare, ocupa un nou estatus i recupera la seva identitat.

Llengua catalana i literatura – 15 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

Capítol onzè: es dedica bàsicament a escarnir la família de l’Esteve Plans, buscant la mane-
ra de retratar una família de l’alta societat de la manera més detestable possible, però tam-
bé permet veure l’adaptació de la Carola a aquesta mena de vida sense gaires dificultats:

La meva curiositat, però, es va anar fonent, sense ni jo adonar-me’n, anava

fent-me com un model previst, sense esforç, m’avorria sense ganes d’evi-
tar l’avorriment, parlava castellà sense adonar-me’n, fumava Abdullahs com
l’Helena, bevia Picon com la Dora, patia d’insomni com totes les dones de la
casa, inclosa l’àvia. (p. 295)
Capítol dotze: arriba la Guerra Civil i tota la família marxa a l’exili, però la Carola de-
cideix romandre a Barcelona. La seva casa s’acabarà convertint en un hospital de cam-
panya, però aquesta decisió li permetrà tenir una segona oportunitat en el camp de
l’amor, perquè pot conèixer en Benito Garrido, un home una dotzena d’anys més jove
que ella, entusiasta de la República i dels seus valors, amb qui compartirà dos anys es-
cassos i que després desapareixerà al final de la guerra. Garrido és linotipista –un dels
oficis més preuats a l’època, per la proliferació extraordinària de mitjans de comuni-
cació a casa nostra en el període comprès entre el final de la Primera Guerra Mundial
i la Guerra Civil Espanyola– i té una història familiar de les tràgiques de debò: va ser
un nen nascut a la Maternitat i abocat a l’hospici des de ben petit, que va haver de so-
breviure com va poder a Barcelona. Ressorgeix novament aquest amor pur en la Caro-
la, que és un amor que esdevé en la pobresa de recursos i en la puresa dels ideals:

El nostre amor no va tenir progressió. Va unir-nos com una flonja flassada

a tots dos junts: plaer per plaer, presa per presa, donació per donació. Mal dormí-
em després de l’amor en el meu llit de sis pams, que ens vessava enfora al més
petit moviment, que ens unia de nou si ens despertàvem del tot. La meva cambra
era una de les cambres de l’últim pis, abans destinades al servei... (p. 319)

–Tant et costa ser lliure? Sempre que hi hagi una cosa més important que tu
o que jo ens separarem. Ser lliure vol dir no haver de mentir. (p. 323)
Capítol tretzè: acabada la Guerra Civil, tota la família Plans torna i busquen la Carola
per tot arreu perquè retorni al nucli familiar. Ella està terriblement afectada pel final
de la seva història amb en Benito –de fet no en sabem res, ni si es mort ni si simplement
és un desaparegut–. L’Esteve, amb ajuda de la seva filla Rossy, reconstrueix i condici-
ona la casa per tornar-hi a viure. La Carola, per sobreviure, ha anat exercint diferents
oficis i vivint en diferents pensions d’on sovint marxa sense pagar. La família comença
una recerca intensiva fins a aconseguir trobar-la i fa que torni a casa, sobretot per sa-
tisfer el desig de l’Esteve, que vol que la seva dona torni per reprendre el seu estat de
marit i, per tant, de propietari de la seva dona.

L’Esteve no havia vist mai tanta por als ulls d’una persona, tanta por acumulada
que feia els grans ulls de Carola més foscos, més evidents en la cara prima i blan-
ca. I aquella por i aquella desesperada desolació dels ulls de Carola van despertar
en l’Esteve una ira impossible de controlar. La mà de l’Esteve fa fer un soroll sec
sobre la galta de la Carola i ella va trontollar i va caure enrere. (p. 228)
Capítol catorzè: hi ha un gran envelliment per part de la Carola. La seva filla Rossy
farà els divuit anys i per això farà la posada de llarg. Bertold Heilbrun vol casar-se amb
ella, però la noia no ho vol, perquè finalment s’enamora de l’amant de la seva tieta, un

Llengua catalana i literatura – 16 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

advocat que no té on caure mort, contra la voluntat del seu pare. La Carola entra en les
disputes familiars, però al final està tan avorrida de tot plegat que intenta suïcidar-se
amb pastilles per dormir.

Una vegada més, la narradora se’ns mostra experta en l’ús de la ironia per descriure
personatges com en Ramon Darder, l’advocat del qual s’ha enamorat la seva filla:

El seductor era un home de vint-i-vuit anys, d’estatura mitjana, de cara ampla,

d’ulls vius i foscos, de boca grossa amb un plec displicent. Un home a la moda.
Vestia amb mal gust també a la moda, i coneixia l’art de parlar a una dona,
fos qui fos, com si la pròpia vida depengués del somriure de la interlocuto-
ra. Veient-lo vaig comprendre per primer cop com m’estimava Rossy, la meva
petita Rosa, que feia tant de temps havia perdut. Vaig imaginar-me fàcilment
la quantitat de dolor que ella trauria del seu amor, quina gelosia constant
li atorgaria el do d’estimar-lo molts anys seguits, fins que la pau li arribaria amb
la desoladora descoberta que no estimava res ni ningú. Ramon Darder no era
ni tan sols menyspreable, no era res. Era un noi bonic que havia conquistat
l’amor frenètic de l’Helena i l’havia canviat, satisfet del seu èxit, per l’amor
exaltat de Rossy, una noia esplèndida per a una boda. (p. 354)
Capítol quinzè: la Carola pren la seva darrera gran decisió, per ser lliure com a mínim els
anys finals de la seva vida. Ho deixa tot per muntar un restaurant de luxe a París –fent-se
passar per hongaresa– i conèixer el seu darrer amor, l’Adrien, en aquest cas un noi que
també torna a ser més jove que la nostra protagonista. París esdevé així un lloc idíl·lic,
en contraposició amb la ciutat de Barcelona, i més encara la Barcelona de postguerra.

Però Adrien m’estimava amb un amor tan exigent que jo el sentia com una
amenaça o almenys com un pes que jo no era capaç de suportar. Quan tractava
d’allunyar-lo, dient-li que la vida d’un home jove ha de transcórrer entre gent
jove, ell em contestava:

–I com et penses que és la gent jove? Les dones joves que tinc a l’abast o sa-
ben tan poc de viure com jo o són unes dones tan velles com la meva mare,
disposades a enviar-te a la guerra perquè els demostris la teva virilitat, mentre
elles es queden a recer fent confitura de poma. Tu ets diferent, tu ets un animal
despietat i salvatge, sense instint de possessió, per fer fortuna. (p. 367).
Però aquesta vegada la relació no triomfa i serà Adrien qui es tregui la vida, deixant la
Carola definitivament sola. Amb un darrer gir de guió inesperat, l’Esteve, el seu marit,
també es mor i la fa hereva universal. Així doncs, finalment la Carola aconsegueix el
seu doble objectiu: d’una banda, la seva enyorada llibertat i, de l’altra, els diners, no
haver de passar cap més penúria econòmica. I és des d’aquesta posició privilegiada
que ens explica la seva història.

Ens trobem, doncs, amb una novel·la circular que comença quan la Carola Milà rep l’en-
càrrec del seu editor d’escriure les seves memòries i acaba quan ja les hi ha lliurades.
L’escenari principal és Barcelona, tot i que n’apareixen d’altres, i el temps de la història
comprèn un total de setanta anys, incloent-hi fets històrics com la Setmana Tràgica,
les dues Guerres Mundials o la Guerra Civil espanyola. En el llibre trobarem l’ascens
envers la llibertat i la independència econòmica de la protagonista i algunes idees que
entronquen directament amb el feminisme que defensa l’autora.

Llengua catalana i literatura – 17 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

4. Guió per al comentari de l’obra

4.1. Ubicació del text en el seu context

El fragment en relació a la novel·la. El primer que caldrà fer és identificar el text pro-
posat per a l’anàlisi i determinar a quin dels capítols correspon, per després determi-
nar si prové de la introducció, del nus o del desenllaç. En aquest sentit, una de les pistes
pot ser com està narrat, si en primera o tercera persona (si és primera, correspondrà
a la part inicial del llibre) i també els fets que ens està narrant, que correspondran a un
moment o altre de la narració. La vida de la Carola amb la senyora Reinal, per exem-
ple, serà del tot diferent al moment en què exerceix la prostitució, es casa amb l’Esteve
Plans o viu la Guerra Civil, per posar quatre exemples diferents.

La novel·la en relació amb la producció de l’autora. Feliçment, jo soc una dona s’ha de
situar forçosament en el segon moment productiu de Maria Aurèlia Capmany, ha su-
perat els anys de formació i és el moment en què ha abandonat la docència per esdeve-
nir una escriptora professional. Per tant, ha treballat diversos gèneres, ha experimen-
tat diferents maneres de narrar i aquest aprenentatge es reflecteix perfectament a la
novel·la, en la qual aplica diferents tècniques per explicar-nos la vida de la Carola Milà.

La producció de l’autora en relació amb l’època. Quan Maria Aurèlia Capmany dona
al públic aquesta novel·la, el món ja ha viscut un sotrac important amb els fets del Maig
de 1968 a París i amb les revolucions estudiantils d’altres llocs del món com Califòrnia,
Tòquio o Berlín. Hem assistit a la invasió soviètica de Praga per acabar amb la primave-
ra de la llibertat i també s’ha produït la matança de la plaça de les tres cultures a Mèxic.
La segona onada feminista també havia començat a escampar amb profusió les seves
idees i algunes les recull Capmany a la novel·la. També s’ha de recordar que fa un elogi
als principis educatius del temps de la República i als valors republicans en general.
Tot i això, l’obertura de mires en la societat franquista de l’època era més aviat minsa
i aquests valors seran apreciats sobretot per les narradores més joves.

4.2. Anàlisi del contingut

Narrador. Depenent del fragment que se’ns proposi analitzar tindrem una mena de
narrador o un altre, depenent de si ens escriu en primera o en tercera persona. En els
capítols escrits en primera persona s’opta per la fórmula del narrador protagonista,
per tant, no hi ha cap informació que vagi més enllà de la que aporta la protagonista.
En els capítols narrats en tercera persona, s’opta per un narrador testimoni –la ma-
teixa Carola Milà protagonista, desdoblada ara en narradora– que només en poquís-
sims fragments empra l’omnisciència (per exemple, quan descriu la vida passada dels
Pujades o dels Reinal). Per tant, el lector té la informació dosificada i la va descobrint
al mateix ritme que el narrador, tot i que és cert que la introducció de cada un dels
capítols, que funciona com en alguna novel·la d’aventures i en la picaresca, fa avançar
els esdeveniments.

Tema central: el gruix de la novel·la és la lluita d’una dona de classe humil per esde-
venir algú lliure i amb diners, i totes les proves i sacrificis que haurà de fer per acon-
seguir-ho, fins i tot renunciant a l’amor, que en aquest cas és menys important que la
llibertat.

Llengua catalana i literatura – 18 –

 Feliçment, jo soc una dona de Maria Aurèlia Capmany. Guia de lectura

Personatges: només caldrà parlar dels que apareguin en el fragment que s’hagi de co-
mentar. Tot i això, és gairebé segur que la Carola Milà, la protagonista de la novel·la, hi
apareixerà, ja que és el nexe que lliga tota la resta de personatges. Una vegada llegit el
fragment i situat en el context de la novel·la, ens fixarem bé en quins personatges apa-
reixen i quina funció tenen en el desenvolupament de la trama i en el debat de les idees
que es pugui generar. Serà clau determinar quina és la relació que tenen amb la pro-
tagonista i també serà important que se’n faci la categorització pertinent entre princi-
pals i secundaris, rodons o plans, segons la determinació que ja hem fet prèviament en
aquesta guia i també segons el criteri del propi alumne en relació amb el text concret.

Espai: segons el fragment que s’hagi d’analitzar, haurem de delimitar si l’espai és un

dels nombrosos interiors que hi ha a la novel·la o si correspon a l’exterior, bàsicament
barceloní, on es desenvolupa la història. Si els espais són interiors, haurem de veure si
corresponen a la porteria de can Pujades, a les cases de la senyora Reinal o a les cases
dels Plans, a l’hospital de campanya en què es reconverteix la seva llar durant la guer-
ra o a les dependències parisenques, i quina funció tenen en el conjunt del text. Si és la
ciutat, haurem de veure a quin període històric de la novel·la correspon.

Temps: l'acció de la novel·la discorre al llarg de setanta anys. S’haurà de ser capaç de
situar aproximadament el fragment escollit, perquè això determinarà en gran manera
la resta del comentari, ja que ens donarà la dimensió temporal de l’obra i després tam-
bé caldrà escatir el ritme que presenta.

4.3. Anàlisi de la forma

Estructura: com hem vist, la novel·la s’articula al llarg de quinze capítols i cal tenir-ho
clar. Haurem de veure si el fragment fa referència a un aspecte essencial de la narració
i fa avançar la novel·la o bé si és un fragment complementari, dels que serveixen per
emmarcar l’acció (la majoria de descripcions).

Llengua i presentació del discurs narratiu: la llengua que utilitza Capmany és rica
i plena, com ja s’ha comentat a bastament, i inclou una gran multiplicitat de recursos.
Si el fragment correspon a una descripció o a una successió d’accions descrita per la
narradora tindrem un llenguatge més formal. En canvi, si hi ha un diàleg ens haurem
de fixar en les qüestions de sociolingüística pertinents: idiolecte i sociolecte dels qui
parlen, especialment.

Llengua catalana i literatura – 19 –