La sospita està servida

Adaptació del guió: Sergi Fontanals

Adelaida Frías

GRUP DE TEATRE PÀLCAM

5È EPR
 La sospita està servida
Repartiment per ordre d’aparició:
Personatge Nom Personatge
1 Cuinera (Ariadna.)

2 Mestressa (Esmeralda.)

3 Clienta (Cèlia.)

4 Clienta (Eli.)

5 Clienta (Laura.)

6 Dama de Companyia (Irina.)

7 Guarda-espatlles (Serguei.)

8 Fotògrafa (Francine.)

9 Princesa (Olga Ivanovna.)

10 Metgessa (Judit Sibina.)

11 Detectiu (Karina.)

12 Inspector (Alsina.)

13 Crític Gastronòmic (Cordomí.)

14 Cambrera (Arlet.)

15 Músic (Max.)

1
 La sospita està servida
Personatges

Cambrera: Fa les feines de mala gana, per obligació. Està malhumorada perquè no li
agrada el què fa.

Mestressa: Amb caràcter. Molt dinàmica i atenta amb els clients. Ha d’estar per tot. Mira
pel seu negoci i intenta quedar bé amb tothom menys amb els seus
treballadors, que els esbronca quan cal.

Sr. Cordomí: Crític gastronòmic, client habitual i amant del bon menjar i bon beure. És una
mica pesat però al restaurant el tracten bé per por que els faci una mala
crítica.

Cuinera: Amb caràcter i iniciativa. És bona cuinant i amb idees pròpies però molt
marcada per la mestressa que no li dóna llibertat per fer el que voldria.

Músic: Encarregat d’acompanyar als clients amb temes musicals agradables mentre
mengen. Quan toca s’emociona i perd les formes.

Cantant: Encarregat de posar lletra a les cançons preparades per la Princesa.

Clientes: Són tres noies de classe social alta. Van molt arreglades, tenen diners i van a
la moda però són unes xafarderes que critiquen constantment. La Eli és poc
espavilada i normalment es perd a mitja conversa o no entén bé el que li
diuen.

Princesa: Té un posat glamourós i reial en tot moment però en algunes ocasions se li

escapen comportaments poc apropiats i maneres de fer poc delicades.

Dama: Està constantment pendent de la comoditat de la Princesa. És servicial i

atenta fins al punt de fer-se pesada. Desconfia de tothom.

Fotògrafa: Obsessionada en captar la millor imatge en tot moment. Li és igual la resta.

Guarda-espatlles: Professional, obsessionat en la protecció de la Princesa. Molt desconfiat i

agressiu. L’han contractat la Princesa i la Dama per garantir la seva seguretat
i està constantment pendent de qualsevol moviment sospitós de forma
exagerada.

Inspector: Fa parella amb el Detectiu. Decidit, amb posat seriós i intimidador.

Detectiu: Ma dreta de l’inspector. Acostuma a tenir poc criteri i sovint repeteix els
arguments de l’inspector.

Metgessa: Metgessa que entra al restaurant a dinar. És poruga i amb poc caràcter, una
mica tartamuda i dubta de tot.

2
 La sospita està servida

Acte Primer
Una sala de restaurant. Quatre tauletes de dues persones amb les seves cadires. Per la dreta s’arriba
del carrer. Per l’esquerra es va als lavabos i a la cuina.

“Fawlty Towers”

Escena Primera

(La CAMBRERA està parant taula. El CRÍTIC està acabant de dinar a la taula 2. Entra la MESTRESSA
del restaurant estressada revisant-ho tot.

El CRÍTIC està acabant de dinar a la taula del costat.)

MESTRESSA. — (Revisant-ho tot.) (Al MÚSIC.) No, no, no... aquest tema és massa ensopit, vam quedar
que tocaries una cosa més animada!

MÚSIC. — És clar mestressa, això és només una peça ambiental. He preparat una altra cosa molt
millor per quan arribin.

MESTRESSA. — Molt bé, molt bé... sobretot que quedi distingit, eh!

(A la CAMBRERA.) I tu? Au, afanya’t. Ha d’estar tot impecable... Però què fas?!

CAMBRERA. — (Parant la taula nº3.) Paro taula, senyora.

MESTRESSA. — Però aquests coberts no!! Posa els coberts de plata, que és una ocasió especial! Au
passa, passa! És que a la mínima que et despistes t’ho fan tot al revés... quina colla d’incompetents!

(La CAMBRERA se’n va a buscar els coberts i es creua amb la CUINERA que entra nerviosa.)

CUINERA. — Mestressa, necessito que vingui a la cuina per tastar la guarnició.

MESTRESSA. — A veure, que no ets la cuinera tu? És que ho haig de fer tot jo?

CUINERA. — Després dirà que perquè no li he deixat tastar, que si fos per mi no li diria res que estic
molt enfeinada jo!, i encara tinc l’ensaladilla russa per fer.

MESTRESSA. — Però què t’empatolles amb l’ensaladilla russa? Si no ens l’han demanat pas.

CUINERA. — És per fer-li una sorpresa. Com que és una princesa russa, li farà gràcia.

MESTRESSA. — De cap manera! Quina vulgaritat! A més l’ensaladilla russa no és pas russa.

CUINERA. — No poc! Doncs per què es diu ensaladilla russa?

MESTRESSA. — Perquè li havien de posar un nom! De la truita a la francesa, per exemple, a França
en diuen truita espanyola, perquè ho sàpigues.

CUINERA. — No té cap sentit; és absurd! (Torna cap a la cuina.)

3
 La sospita està servida

MESTRESSA. — Ah, quina poca cultura! Si no fos perquè cuines bé... Au passa, passa! (La segueix
com si anés amb ella però el CRÍTIC la interromp.)

CRÍTIC. — Disculpi!, que em pot portar les postres?

MESTRESSA. — És clar Sr. Cordomí, ha menjat de gust Sr. Cordomí?

CRÍTIC. — Oh! Molt bé, tot estava al seu punt. Bé, la vinagreta potser un pèl agre, no?... i els vins els
prefereixo sense aquell punt d’aspror... i un altre dia el foie que sigui més lleuger i...

MESTRESSA. — Oh si, si, si... i tant que si, un altre dia li farem tot al seu gust però és que avui anem
molt de bòlit a la cuina per això de la princesa...

CRÍTIC. — Ja sap que sempre en parlo molt bé del seu restaurant, no m’agradaria haver de fer-los un
crítica més pobra per aquests petits descuits...

MESTRESSA. — No, hi ara.. ha, ha, ha (Riure nerviós.) Ara mateix li porto la carta de postres. I tu (Al
MÚSIC.) Ves escalfant que estan a punt d’arribar.

(Entra la CAMBRERA per l’esquerra per posar els coberts nous.)

MÚSIC. — Com vostè mani mestressa. (El MÚSIC comença un tema monòton amb violí que va
incrementant la tensió progressivament.)

4
 La sospita està servida

Escena 2

(La MESTRESSA surt per l’esquerra. Entren les CLIENTES LAURA, ELI i CÈLIA, molt arreglades per
la dreta.)

CÈLIA. — I nena, que fort, quan m’ho van explicar, és que no m’ho podia creure...

LAURA. — Ooh!... Tia, em deixes a quadres... no ho hagués dit mai!

ELI. — El què, el què? Ai, perdó és que m’he perdut.

LAURA. — Eli tia, és que sempre fas el mateix, nosaltres estem parlant d’un tema súper interessant i
tu et poses a pensar en les teves coses...

ELI. — Ai, em sap greu, és que m’he despistat un moment...

CÈLIA. — Espera que demanem taula i et posem al dia.

LAURA. — Hola, bon dia. Que podríem dinar?

CAMBRERA. — (Enfadada.) Com? Sí, sí, seieu. (Seuen a la taula parada nº 3.) No, aquí no, que està
reservada per a la princesa Olga Ivanovna!

LAURA. — Oh! Una princesa de veritat? De debò?!

CAMBRERA. — Sí, russa.

CÈLIA. — Que fort, russa!? I vindrà ara mateix?

CAMBRERA. — Això esperem! Perquè li hem preparat més de deu plats, amb caviar, foie, llamàntol,
salmó i... (Silenci.) ensaladilla russa.

CÈLIA. — Ensaladilla russa?

ELI. — A mi m’encanta l’ensaladilla russa!

LAURA. — Quina idea més estrafolària! (Riuen les tres.)

CAMBRERA. — (Imita el riure.) Jo penso el mateix però a la cuinera se li ha ficat al cap que fer
ensaladilla russa per a una princesa russa és una idea originalíssima! On s’és vist!

(La CAMBRERA surt per l’esquerra, picada. Elles seuen a la taula nº4.)

LAURA. — Eh! Disculpi porti’ns una ampolla de cava ben fresqueta, mentrestant!

CRÍTIC. — D’això... i les meves postres!?

CAMBRERA. — (Des de dintre emprenyada.) Ja va, ja va, ja va!

CÈLIA. — Ai sí!, que brindarem nenes!

5
 La sospita està servida

ELI. — ...i què, i què... què dèieu d’allò tan fort dels quadres?

CÈLIA. — Quins quadres?

LAURA. — Ui nena, molt fort, que es veu que la Patri i la Jenifer van anar d’excursió amb la Cris i la
Vero.

ELI. — D’excursió amb la Cris i la Vero? No! a on?

CÈLIA. — A la muntanya!

ELI. — A la muntanya?!

LAURA. — Si nena, a la muntanya, t’ho pots creure?

ELI. — Ara si que vull caure morta... però si la Cris i la Vero no són gens de caminar... si quan van
al parc de la Ciutadella els agafa l’al·lèrgia!

CÈLIA. — Doncs ja ho veus! I es veu que hi han anat perquè el nòvio de la Patri té un xalet a la
Cerdanya amb piscina i trampolí

ELI. — I trampolí?!

LAURA. — Si nena, i trampolí... tal i com ho sents.

ELI. — Però si la Vero no en sap de nadar, que sempre es queda a la part que no cobreix!

CÈLIA. — Doncs, la Sofi m’ha dit... (Abaixant el volum.) i us ho dic a vosaltres perquè hi ha
confiança, eh nenes... però sobre tot, que no surti d’aquí

ELI I LAURA. — No, no... digues, digues..

CÈLIA. — Doncs que es veu que la Vero al principi no hi volia anar perquè li feia vergonya això de
no saber nadar i al final el germà de la Cris, que és monitor, li ha hagut de fer classes particulars de
natació una setmana sencera amb manguitos i flotador!

LAURA. — La Vero amb manguitos?

CÈLIA. — Sí, nenes, i flotador!

ELI I LAURA. — Oh!! Que fort!!

(Totes riuen.)

6
 La sospita està servida

Escena 3

(Per la dreta entra la DAMA DE COMPANYIA, avança fins al centre i pica de mans.)

DAMA. — Hola? Que no hi ha ningú? (Toca timbre sobre barra.) Sa majestat Olga Ivanovna està
baixant de la limusina!

(Per l’esquerra entren la MESTRESSA i la CAMBRERA a corre cuita.)

MESTRESSA. — Oh! Ja és aquí! Ja és aquí! (A la CAMBRERA.) De pressa que toqui el músic que ja
han arribat! Però què és això? (Assenyala a les TRES NOIES.)

CAMBRERA. — Hi ha algun problema mestressa?

MÚSIC. — Mestressa, toco o no toco?

MESTRESSA. — (Al MÚSIC.) No espera’t! (A la CAMBRERA.) Què hi fan aquelles tres a la taula del
costat de la Princesa?

CAMBRERA. — És que han arribat a última hora i...

MESTRESSA. — Canvia-les de taula immediatament! No podem posar la Princesa al costat

d’aquestes cotorres, que no ho veus?!!! Jo surto a rebre-la! Vinga espavila! I tu! (Al MÚSIC.) toca
l’himne rus!

MÚSIC. — Sí, mestressa

(Sona l’himne rus mentre el CAMBRERA comunica a les TRES NOIES que s’han de canviar de taula.
Entra la CUINERA per rebre a la PRINCESA i el CRÍTIC l’entreté reclamant les seves postres. Acaba
tothom dret simulant discussió.

Entra per la dreta un GUARDA-ESPATLLES obrint-se pas entre el rebombori mirant-los amb cara
seriosa. S’aproxima fins al MÚSIC i amb un tret al sostre s’atura la música i els crits i posa ordre.)

GUARDA-ESPATLLES. — Però es pot saber què significa tot això?!!!

CLIENTES. — Aaaah!

CRÍTIC. — Aaaah!

GUARDA-ESPATLLES. — Què és tot aquest merder?! No vull sentir ni una sola baralla més. Tothom
en filera! A formar! (Tothom es posa en filera.)

La Princesa és a punt d’entrar! Facin el favor de comportar-se! i no vull veure ni un sol gest
sospitós, d’acord?!

(El GUARDA-ESPATLLES apunta amb una pistola les CLIENTES, que criden

d’esglai. (La FOTÒGRAFA entre d’esquenes per la dreta fa fotos entre cametes.)

FOTÒGRAFA. — Somrieu! Que entra la princesa! Més, més, somrieu més!

7
 La sospita està servida

GUARDA-ESPATLLES. — (Al MÚSIC.) Tu, continua!

MÚSIC. — Sí, sí, no es posi nerviós... (El MÚSIC torna a tocar només el final de l’himne molt curt.)

(Entra la MESTRESSA caminant enrere seguida de la PRINCESA i la DAMA.)

MESTRESSA. — Senyores i senyors, el nostre músic ha preparat un tema solemne per donar la
benvinguda a la princesa Olga Ivanovna. Esperem que els agradi. Quan vulguis Max.

(Comença la cançó de benvinguda que interpreta el MÚSIC i on s’hi incorporen les CLIENTES i
CRÍTIC inesperadament. Intervenen també la MESTRESSA, CAMBRERA i CUINERA.

CLIENTS i SERVEI comencen una coreografia que acaba amb tots per terra. El MÚSIC es retira
després de la cançó i els CLIENTS seuen als seus llocs.)

“You’re a Good Man Charlie Brown”

MÚSIC
VULL UNA O!

TOTS
O!

MÚSIC
VULL UNA L!

TOTS
L!

MÚSIC
VULL UNA G!

TOTS
G!

MÚSIC
VULL UNA A!

TOTS
A!

MÚSIC
I QUÈ TENIM?

TOTS
OLGA!
TOTS

ELLA ÉS L’OLGA, LA GRAN OLGA, LA PRINCESA, MÉS GÜAI.

BENVINGUDA, OH GRAN OLGA, JA VEURÀ COM MENJARÀ COM MAI.
OBRIM PORTES, I FINESTRES I US REBEM AMB IL·LUSIÓ,

8
 La sospita està servida

QUE TOTS ELS PLATS QUE TASTAREU S’HAN FET

AQUÍ I S’HAN FET TOTS PER L’OCASIÓ!

MESTRESSA
ESTIMADA PRINCESA:

ÉS UN HONOR QUE HAGUEU ESCOLLIT AQUEST LLOC ON SOM,

ENS OMPLE EL COR, QUE HAGUEU ESCOLLIT AQUEST LLOC ON SOM,

QUIN PRIVILEGI, QUIN GOIG, QUINA JOIA, QUE FORT QUINA GRAN EMOCIÓ!

QUE HAGUEU ARRIBAT JUST AVUI DES DE RÚSSIA PER DEGUSTAR EL

MILLOR. ENDAVANT!

TOTS
ELLA ÉS L’OLGA, LA GRAN OLGA, LA PRINCESA, MÉS GÜAI.
BENVINGUDA, OH GRAN OLGA, JA VEURÀ COM MENJARÀ COM MAI.
US REBEM AMB IL·LUSIÓ!!

MESTRESSA
TOT ÉS APUNT, LA TAULA PARADA I ELS PLATS CALENTS

ELS MILLORS VINS, LES COPES DE CAVA, ELS COBERTS LLUENTS

TOT DE GUISATS, ESTOFATS, AMANITS, FETS AL FORN, AL VAPOR O BULLITS

SEGUR QUE SI ELS PROVA VEURÀ L’EXCEL·LÈNCIA

SÓN PER LLEPAR-SE ELS DITS

CUINERA
HEM CUINAT GAMBES

MOLTES VIANDES,

TOT ÉS DE GRAN QUALITAT

CAMBRERA
MUSCLOS I FAVES

RECENT ESTOFADES

AMB CEPS I CARXOFES DEL PRAT

MESTRESSA
I DE SEGON TENIM LLUÇ A LA PLANXA I CAVIAR

ACOMPANYAT D’AMANIDA I DELÍCIES DEL MAR

TOTS
(Fluixet.)
PÈ-SOLS

FA-VES

FRUI-TES DEL MAR

CEPS, CAR-XOFES

9
 La sospita està servida

LLUÇ I CAVIAR

TOTS
(Fort.)
OBRIM PORTES, I FINESTRES I US REBEM AMB

IL·LUSIÓ QUE TOTS ELS PLATS QUE TASTAREU S’HAN

FET AQUÍ I S’HAN FET TOTS PER L’OCASIÓ!

10
 La sospita està servida

Escena 4

MESTRESSA. — Disculpi aquest petit terrabastall. Benvinguda, princesa Olga Ivanovna. Us

esperàvem impacientment. És un honor que us digneu a venir al nostre restaurant...

(Per la dreta entra la PRINCESA.)

PRINCESA. — Val, val, no n’hi ha per tant. Aquesta és la meva taula?

MESTRESSA. — Si majestat, tot està tal i com ens ho heu encarregat.

PRINCESA. — Escolta, ja n’hi ha prou de majestat, eh? Què pesats, per favor! Irina, espavila a aquesta
gent que em moro de gana.

(La DAMA DE COMPANYIA fa un gest com si espantés mosques amb la mà. La MESTRESSA s’inclina
i es retira cap a la cuina amb la CUINERA i el CAMBRERA però el CRÍTIC l’atura.)

CRÍTIC. — (A la MESTRESSA.) Escolti em pot explicar què està passant aquí?

MESTRESSA. — Disculpi Sr. Cordomí, la princesa Olga no va enlloc sense el seu Guarda-espatlles,
(Confidencialment.) ja sap com són aquesta gent...

CRÍTIC. — Això ja ho entenc, però jo em referia a les meves postres, com és que triguen tant?

MESTRESSA. — Ai!! Encara no li han portat? Disculpi, és que anem de bòlit. Ara mateix li faig
portar la carta Sr. Cordomí!

(A la CAMBRERA.) Nena, què fas badant! Porta-li la carta al senyor Cordomí, vinga espavila!!

CAMBRERA. — Si senyora, ara mateix.

CRÍTIC. — És que ja fa estona que espero, eh!

(Mentre parla la FOTÒGRAFA, la DAMA treu l’abric a la PRINCESA, li posa un coixí a la cadira, la fa
seure, li col·loca bé els cabells per les fotos...)

FOTÒGRAFA. — A veure, de perfil si us plau. Més natural, més natural! (Fa fotos.)

(Mentrestant el GUARDA-ESPATLLES ronda les CLIENTES amb cara de sospita.)

GUARDA-ESPATLLES. — (A la clienta CÈLIA, amenaçador.) A veure, què porta dins la bossa? Vagi
traient-ho tot molt a poc a poc.

CÈLIA. — Són... són coses meves, personals.

GUARDA-ESPATLLES. — Això ja ho decidiré

jo LAURA. — Escolti, vostè què s’ha cregut?

ELI. — Nosaltres no... no volem mal a ningú, eh..

11
 La sospita està servida

GUARDA-ESPATLLES. — Més val que calleu les tres si no voleu que us escorcolli una per una!

PRINCESA. — (Sense girar-se.) Sergueeeei!. Deixa estar aquestes senyoretes, home... que no ho veus
que estàs molestant. Au, ves a vigilar al carrer, vinga.

GUARDA-ESPATLLES. — Però senyora la meva feina consisteix en protegir-vos, i aquestes tres són
molt sospitoses...

DAMA. — És que no has sentit a la Princesa?! Au vinga, al carrer! Al carrer!

GUARDA-ESPATLLES. — Com vulgueu senyora, si noteu qualsevol cosa estranya només m’heu de
fer un crit...

(El GUARDA-ESPATLLES, s’inclina i surt sense deixar de mirar les CLIENTES que guarden la bossa,
espantades. La FOTÒGRAFA enfoca la PRINCESA amb les CLIENTES al darrere.)

DAMA. — Disculpin al Serguei, és un bon Guarda-espatlles però una mica massa paranoic...

FOTÒGRAFA. — A veure, si es posen més juntes, més juntes! Mirin cap a la princesa! Amb
admiració, per favor, amb admiració!

DAMA. — Amb el seu permís, vaig a espavilar al personal de cuina, senyora...

PRINCESA. — No Irina no cal, mira, em sembla que ja venen.

12
 La sospita està servida

Escena 5

(Entra el CAMBRERA amb la carta de les

postres.) CAMBRERA. — Aquí li deixo la carta

Sr. Cordomí CRÍTIC. — Home, ja era hora...

(El CRÍTIC es mira la carta de postres atentament.) Però què és això?

CAMBRERA. — Hi ha algun problema senyor?

CRÍTIC. — Evidentment que hi ha un problema tros d’estaquirot, que porto mitja hora esperant la
carta de postres i quan finalment me la porten resulta que és la carta de vins!!

CAMBRERA. — Oh! Em sap molt de greu Sr Cordomí, ens haurà de perdonar però és que avui anem
una mica estressats a la cuina...

CRÍTIC. — Sí, sí, això ja ho veig, però més val que em portin immediatament la carta de postres si no
volen que deixi constància d’aquest fet.

CAMBRERA. — És clar Sr Cordomí, no s’enfadi Sr Cordomí, de seguida li portem Sr Cordomí...

(Se’n va corrents.)

(Mentrestant a la taula de les noies.)

CÈLIA. — I aquestes fotos sortiran publicades aviat?

FOTÒGRAFA. — (Mentre fa fotos.) Doncs si, la setmana vinent totes les revistes del cor del país
n’aniran plenes. Això serà una bomba informativa, no en tinguin cap dubte.

ELI. — Oh! Nenes ho heu sentit? ens farem famoses!!

LAURA. — Ai quan ho sàpiguen la Cris i la Vero!!

CÈLIA. — Segur que la Patri i la Jenifer es moriran d’enveja!!

DAMA. — Francine, vine un moment que volem veure aquestes fotografies. (A la FOTÒGRAFA.)

FOTÒGRAFA. — Si em disculpen, senyoretes...

ELI. — Nenes, no sé vosaltres però jo estic súper emocionada

(Les tres s’agafen les mans ridículament i fan cara d’emoció.

La FOTÒGRAFA s’aparta de la taula de les noies i es posa a parlar amb la PRINCESA i la DAMA
ensenyant-los les fotos de la càmera.

Entra la CAMBRERA amb la carta de postres.)

13
 La sospita està servida

CAMBRERA. — Aquí li deixo la carta de postres Sr Cordomí, perdoni per l’error i per l’espera. Si
em permet que li recomani unes postres, li aconsello el pastís de xocolata amb taronja confitada o
bé la mousse de llimona amb encenalls de cacau. Són l’especialitat de la casa...

CRÍTIC. — Hmm... ja... gràcies però ja que per fi s’han dignat a portar-me la carta aprofitaré per
mirar-me-la una estona. (Molest.)

CAMBRERA. — Com desitgi Sr Cordomí.

(Entra la CUINERA amb els plats de la PRINCESA.

La FOTÒGRAFA es gira i topa lleugerament amb la CUINERA que porta una safata amb el menjar.
Les dues fan a l’hora un pas cap a la dreta per esquivar-se, després cap a l’esquerra, i tornen a
topar.)

CUINERA. — Però escolti què fa, que em vol fer caure?

FOTÒGRAFA. — Ets tu que em talles el pas.

CUINERA. — Que no ho veus que vaig carregada?

FOTÒGRAFA. — Jo només vull saber on és el lavabo

CUINERA. — El lavabo? Al fons a la dreta! Au aparti’s!!

FOTÒGRAFA. — (Irritada.) Quina mala baba que gasten aquí

CUINERA. — Allà. (Assenyala cap al fons de males maneres.)

FOTÒGRAFA. — Sí, sí... ja ho veig...

(Entra la MESTRESSA i es posa al costat de la taula de la PRINCESA

La FOTÒGRAFA surt per l’esquerra. La CUINERA presenta la safata a la PRINCESA, i la DAMA DE

COMPANYIA s’acosta a mirar el menjar.)

CUINERA. — Bé, aquí els porto el dinar.

DAMA. — Disculpi. Deixi’m sentir l’aroma... Mmm, no sé, no sé. A veure si això està prou tendre...
(Punxa amb la forquilla i ho tasta.) Jo diria que s’ha de coure tres minutets més.

(El CRÍTIC para atenció al comentari de l’IRINA.)

PRINCESA. — Va Irina, és igual. Que em serveixin d’una vegada!

DAMA. — Però senyora, ja sap que les coses crues no li senten bé...

PRINCESA. — Irina ja n’hi ha prou. Tinc gana!

DAMA. — (Pica de mans.) Ja ho han sentit. Però que consti que li falta sal i no està en el seu punt.

14
 La sospita està servida
CUINERA. — (Remuga.) Tu sí que no estàs en el teu punt.

15
 La sospita està servida

DAMA. — (Inquisidora.) Com diu?

(Entre la MESTRESSA amb riure nerviós i trepitja la CUINERA per fer-la callar.)

CUINERA. — Aaah! Oooh! Uuuh!

MESTRESSA. — Diu que al peu hi té un punt... de reuma. Au ves a buscar la sal. (Li clava un
clatellot a la CUINERA que surt per l’esquerra.)

DAMA. — Ah, pensava. (La MESTRESSA serveix a la PRINCESA.)

PRINCESA. — (A la MESTRESSA.) Vaaal, deixa, deixa. Ja m’ho poso jo.

DAMA. — Au ja està; fora, fora.

(La MESTRESSA s’inclina i deixa la safata sobre la taula. Es queda darrera la barra.)

CRÍTIC. — Disculpi que les molesti però no he pogut evitar sentir el seu comentari sobre el punt de
cocció del plat que li acaben de servir

DAMA. — I qui és vostè si es pot saber?

CRÍTIC. — Em dic Martí Cordomí, i sóc crític gastronòmic.

DAMA. — Doncs sàpiga que pel meu gust aquest plat no està al seu punt, la princesa està
acostumada a menjar els aliments més cuinats.

CRÍTIC. — Ah, així doncs vostè és la famosa Princesa Olga Ivanovna, és un plaer conèixer-la, pensi
que jo sóc un client de fa molts anys i li he de dir que en general el nivell és correcte tot i que pel
meu gust trobo que el servei va lent i els plats són una mica monòtons...

MESTRESSA. — Oohhh! Hehehe... (Veu que el CRÍTIC està atabalant a la PRINCESA i intervé.) Sr.
Cordomí! Ja ha decidit què li ve de gust de postres?

CRÍTIC. — Doncs miri, estava pensant en una crema catalana, però crec que abans hauré d’anar un
moment al servei per fer una mica d’espai... (Tocant-se la panxa.) Ja se sap, mengis molt o mengis
poc tot surt pel mateix lloc...

(El SR. CORDOMÍ se’n va rient per l’esquerre que es creua amb la CUINERA que entra coixa.)

MESTRESSA. — Només ens faltava aquest avui...

CUINERA. — Aquí tenen la sal.

LAURA. — I la nostra ampolla de Cava, si us plau!

MESTRESSA. — De seguida, de seguida. (Surt per l’esquerra.)

(La CUINERA camina coixa també cap a l’esquerra.)

CÈLIA. — Com triguen! És horrorós.

16
 La sospita està servida

CUINERA. — (De mal humor.) Jo no puc, que tinc reuma (Surt per l’esquerra.)

(La DAMA, dreta, li ha posat el tovalló i li serveix vi a la copa. La PRINCESA

beu.) PRINCESA. — Oh, quina gana. Està súper bo. Seu, dona.

17
 La sospita està servida

Escena 6

(De sobte se sent un crit, i per la dreta entra la METGESSA d’esquena, mans enlaire, seguida pel
GUARDA-ESPATLLES que l’apunta amb la pistola.)

GUARDA-ESPATLLES. — Qui és vostè?

METGESSA. — Sibit Judina. Ai, Dunit Pissina, ai... vull dir... Judit Sibina

GUARDA-ESPATLLES. — No sap com es diu? Què sospitós. Què se li ha perdut per aquí?

METGESSA. — Res. Res. Res, de veritat.

GUARDA-ESPATLLES. — (Incrèdul.) Res?

METGESSA. — No, sí, sí. En fi, només passava, vull dir... que tenia gana!

GUARDA-ESPATLLES. — Humm...no queda gens clar, això. Ha quedat amb

algú? METGESSA. — No, no... jo sempre dino sola...

GUARDA-ESPATLLES. — Vinga confessi, té algun còmplice, aquí dintre?

(Fa un cercle amb la pistola apuntant les CLIENTES, que criden.)

METGESSA. — Còmplice? Però què diu?

CÈLIA. — Jo no l’he vista mai!

LAURA. — No la coneixem de

res! ELI. — però de res eh!

PRINCESA. — Sergueei... Va, no siguis pesat. Deixa estar aquesta senyora, home... Vinga, ves a
fora, que deu estar ple de gàngsters i d’espies.

(El GUARDA-ESPATLLES s’inclina i marxa a contra cor, caminant endarrere, apuntant les CLIENTES
amb la pistola. Mentrestant la DAMA DE COMPANYIA està servint una mica més de menjar a la
PRINCESA.)

PRINCESA. — (A la DAMA.) I tu seu aquí, que m’estàs posant nerviosa.

(La METGESSA, tremolosa, seu a la taula de la PRINCESA creient que li diu a ella. La FOTÒGRAFA ha
entrat i li fa una foto.)

PRINCESA. — No, tu no! Que no et conec de res! Ves a seure a una altra taula, què t’has cregut!

METGESSA. — Ai, disculpi, disculpi; és que jo... no entenc res del que està passant.

(La METGESSA canvia de taula, tota confosa. La DAMA ruixa la PRINCESA amb perfum.)

18
 La sospita està servida

PRINCESA. — Irina! Que seguis d’una vegada, ja!

(La DAMA seu. CÈLIA, LAURA i ELI s’acosten a la PRINCESA, tímides i emocionades. La FOTÒGRAFA
continua fent fotos.)

19
 La sospita està servida

Escena 7

(CÈLIA, LAURA i ELI s’acosten a la PRINCESA, tímides i emocionades. La FOTÒGRAFA continua

fent fotos.)

FOTÒGRAFA. — Perfecte; una mica de moviment. No tan ràpid si us plau, els moviments suaus si
us plau, suaus.

LAURA. — Perdoneu l’atreviment, però... això de dinar al costat d’una princesa de veritat...

CÈLIA. — Que fort! És que no ens ho haguéssim imaginat mai!

ELI. — I és meravellós, perquè estem celebrant el nostre

aniversari. PRINCESA. — El vostre aniversari?

CÈLIA. — Si, som molt amigues i vam néixer el mateix dia. (S’agafen.)

DAMA. — Les tres el mateix dia?

LAURA. — Si! Oi que és casualitat?

DAMA. — Molta casualitat.... (Incrèdula.) ves per on...

CAMBRERA. — Senyores els porto el millor cava de la casa.

ELI. — Doncs mira, ja era hora perquè portem esperant una bona estona.

CAMBRERA. — No si el cava no és per a vostès, és per la Princesa.

LAURA. — Doncs a veure si espavilem que al pas que anem acabarem celebrant l’aniversari demà
passat...

CAMBRERA. — Oh, un aniversari? En aquest cas, ho comunicaré de seguida a la cuina. Disculpin

senyoretes...

CÈLIA. — No cal que comuniqui tantes coses i porti’ns el cava d’una vegada!

DAMA. — Bé senyoretes, si ens permeten continuarem dinant...

ELI. — El cas és que ens faria molta il·lusió si ens firmés un autògraf la Princesa!

LAURA. — Un per cadascuna!

CÈLIA. — Seria com un regal d’aniversari.

FOTÒGRAFA. — Això és un document històric! Ja estic veient el titular: La Princesa Olga

Ivanovna, es mostra amable i generosa repartint autògrafs a tres noies entusiastes nascudes el
mateix dia, en el dia del seu aniversari!

ELI. — Ui quin titular més llarg!

20
 La sospita està servida

DAMA. — Em sap greu però no podrà ser eh, ara estem dinant i no estem per autògrafs...

PRINCESA. — Un autògraf? Si dona sí... Ara mateix us els donem! (A la DAMA.) Irina, ocupa-te’n tu,
vols?

DAMA. — (A desgana.) Si senyora, com vulgui...

(La PRINCESA continua menjant, i la DAMA, malhumorada, firma uns tovallons. La FOTÒGRAFA li fa
fotos.)

ELI. — És que...

PRINCESA. — És que què?!

CÈLIA. — És que... no és el mateix.

LAURA. — Ella és una altra persona...

PRINCESA. — És exactament el mateix. Au seieu, que brindarem mentre espereu la vostra ampolla de
cava. (S’acosten les cadires.)

ELI. — Oh! Molt amable! No hi ha manera que ens facin cas.

DAMA. — Aquí teniu: uns autèntics autògrafs de la princesa Ivanovna.

PRINCESA. — Xin xin!

TOTES. — Xin xin!

FOTÒGRAFA. — A veure, mireu cap aquí? Perfecte. (Fotos.)

CÈLIA. — No m’ho puc creure! (Beu.)

LAURA. — Seure a la mateixa taula que una Princesa! (Beu.)

ELI. — Serem l’enveja de tothom!! (Beu.)

(Entren la CAMBRERA amb el cava i el MÚSIC amb el violí tocant l’aniversari feliç.)

PRINCESA. — Oh! Em sembla que... no puc, no sé què tinc...

(La PRINCESA es desploma damunt la taula misteriosament just quan acaba la cançó. Tothom
s’aixeca cridant.)

CLIENTES. — Aaaah!

FOTÒGRAFA. — Què passa?

DAMA. — Auxili! Serguei! Senyora, què li passa, senyora?!!!

21
La sospita està servida
Descans

22
 La sospita està servida

Acte Segon
Escena 8

(Per l’esquerra entren la MESTRESSA, la CUINERA, i la CAMBRERA espantades. Per la dreta entra el
GUARDA-ESPATLLES apuntant amb la pistola.)

GUARDA-ESPATLLES. — Què està passant aquí?! Mans enlaire o disparo! Que ningú no es mogui!

MESTRESSA. — Avisa la policia, de pressa!

CUINERA. — No, que si em moc, aquest sonat em dispara!

GUARDA-ESPATLLES. — Què has dit?!

CUINERA. — ... no... que què farem ara?

GUARDA-ESPATLLES. — (A la CAMBRERA.) Tu, ves a trucar, espavila! Si no corres, et forado!

(La CAMBRERA surt corrent per l’esquerra.)

FOTÒGRAFA. — Hi ha algun metge a la

sala? MESTRESSA. — Sí. Això mateix.

GUARDA-ESPATLLES. — A callar tothom! Això és feina meva! Hi ha algun metge a la sala?!

METGESSA. — (Quequeja de por.) Jo sóc meme, meme, metgessa...

FOTÒGRAFA. — Doncs què esperes?

METGESSA. — És que aquest momome, aquest mememo...

GUARDA-ESPATLLES. — M’està dient memo a mi?

METGESSA. — ... aquest mmm...moment... ai, és que em posa molt nerviosa.

DAMA. — Serguei, ets un tresor però...

GUARDA-ESPATLLES. — Sí, ja. Sempre igual. Que vagi a vigilar a fora. (Surt amb mala cara.)

DAMA. — Això mateix

(Entra la CAMBRERA de pressa.)

CAMBRERA. — La policia ja està venint!

METGESSA. — Ai, perdoneu-me però és que estic una mica alterada! A veure, si em fan una mica
d’espai li prendré el pols a la Princesa.

23
 La sospita està servida

(La METGESSA pren el pols de la PRINCESA.)

DAMA. — (Desesperada.) Déu meu! Senyora, per favor!

MESTRESSA. — Que no es mori aquí, pel que més vulgui!

(La METGESSA mira els ulls i la llengua de la PRINCESA.)

LAURA. — Com es troba?

CÈLIA. — Se salvarà?

FOTÒGRAFA. — Què li passa?

CUINERA. — Està viva?

METGESSA. — De moment sí. Ajudeu-me a estirar-la aquí sobre.

(La CUINERA enretira ràpidament els plats a una altra taula. Aixequen la PRINCESA a l’horitzontal
entre totes per ajeure-la damunt la taula. Just en aquell moment entra per la dreta la INSPECTORA,
fent avançar el GUARDA-ESPATLLES a punta de pistola.)

24
 La sospita està servida

Escena 9

INSPECTOR. — Que ningú no es mogui! Sóc l’inspector Alsina.

DETECTIU. — I jo la detectiu Karina. Us hem enganxat a tots in fraganti bellugant el cadàver!

INSPECTOR. — Això comença fatal!

(Tothom es queda petrificat, amb la PRINCESA als braços.)

METGESSA. — (Neguitosa.) És per, és per, és perquè respiri millor.

INSPECTOR. — Perfecte! Ara resulta que tenim un cadàver que

respira! DETECTIU. — Això és molt pitjor del que esperàvem!

METGESSA. — L’hauríem de deixar aquí sobre, que sinó ens caurà.

INSPECTOR. — Deixin-la aquí sobre immediatament!

DETECTIU. — I vostè qui és?

METGESSA. — (Molt nerviosa.) Sóc la la... la la...la la la...

INSPECTOR. — Ah, és cantant?

FOTÒGRAFA. — És la metgessa.

INSPECTOR. — Doncs ningú no ho diria, aquesta dona sembla que estigui a punt de patir un atac de
nervis.

DETECTIU. — I quin és el seu diagnòstic?

METGESSA. — Encara no ho sé... Podria tractar-se d’un en... potser és un en...

DETECTIU. — Un nen?

INSPECTOR. — Què li han donat el títol de metgessa a un tómbola, a vostè?

DETECTIU. — Quin nen? Aquí no hi ha cap nen!

METGESSA. — Vull dir que potser és tracta d’un en...verinament.

(Segueix un silenci. Tothom es mira.)

INSPECTOR. — Mag-ní-fic! Això m’agrada. Aquest cas promet!

DETECTIU. — Queden tots detinguts com a sospitosos d’assassinat per enverinament!

GUARDA-ESPATLLES. — Té gràcia la cosa!

25
 La sospita està servida

CUINERA. — Sí home, i què més!

ELI. — Nosaltres, perquè?

CÈLIA. — Això no pot ser!

LAURA. — Però què diu?

DAMA. — És inadmissible.

FOTÒGRAFA. — Una situació absurda.

MESTRESSA. — Quin escàndol

MÚSIC. — Volen que toqui alguna cosa mentrestant?

MESTRESSA. — (Li dóna un clatellot.) Tu calla!

METGESSA. — Però escolti, si jo no la conec, aquesta dona! No he tingut mai cap relació amb ella!

INSPECTOR. — Mmmm? Testimonis?

DAMA. — Mentida! Quan ha entrat al restaurant s’ha assegut al costat de la princesa fent veure que
era una equivocació!

METGESSA. — És que era una equivocació!

DETECTIU. — És a dir que en el moment de seure ha pogut posar un producte verinós al seu plat
sense que la Princesa se n’adonés?

METGESSA. — Què, què, què... què diu ara? Això és ridícul! No tinc cap motiu per haver fet una
bestiesa com aquesta. Jo em dedico a millorar la salut de les persones i no pas a empitjorar-la!

DETECTIU. — Doncs a mi m’està posant una mica dels nervis senyora..

METGESSA. — En canvi li puc dir que, quan la princesa ha caigut, aquestes tres senyoretes justament
acabaven de brindar amb ella.

INSPECTOR. — No em digui. Això sí que és casualitat, oi?

DETECTIU. — Tenen alguna cosa a dir senyoretes?

CÈLIA. — Qui? Nosaltres? Però si ens ha convidat la Princesa personalment!

ELI. — Nosaltres no hem fet res mal fet!

LAURA. — A més, si es tracta d’un enverinament, el primer que s’hauria d’investigar és la cuina!

INSPECTOR. — Ben vist, sí senyoreta.

26
 La sospita està servida

CUINERA. — Però vosaltres tres què us heu cregut? No hi ha res a investigar a la cuina! Els meus
plats són admirats arreu del País! I a més a més... jo sempre segueixo les ordres estrictes de la
mestressa, per tant a mi que no em busquin!

INSPECTOR. — Aaah! Això és tota una confessió! Així que la mestressa ha donat ordres estrictes?

MESTRESSA. — Jooo? Jo he donat ordres perquè tot fos de primera qualitat! Què es pensa! En
aquest restaurant fem les coses molt ben fetes!

DETECTIU. — Si, si... Ja ho hem vist tots que és un lloc admirable... senyora.

MESTRESSA. — Què està insinuant?! Escolti, si estan buscant a un sospitós jo en sé d’una que no
s’ha separat ni un instant de la víctima. La seva donzella!

CÈLIA. — Això és ben veritat.

ELI. — Li ha estat a sobre tota l’estona.

LAURA. — Fins i tot li ha tirat perfum.

DETECTIU. — Caram, caram. Sembla que estan sortint tots els draps bruts! No seria algun producte
tòxic?

(La DAMA busca el perfum dins el bolso, i el mostra, molt ofesa.)

INSPECTOR. — Vostè què fa?! (L’agafa per darrera.)

DAMA. — Aquí té el perfum! És el preferit de la senyora! Porto tota la vida al seu costat! Sospitar
de mi seria com sospitar del Guarda-espatlles!

INSPECTOR. — Hmm... el Guarda-espatlles... És veritat, una interessant reflexió; què hi diu el

Guarda- espatlles?

GUARDA-ESPATLLES. — Miri senyor Inspector, li asseguro que si jo volgués matar algú, ho faria a
un lloc solitari i amb la meva pròpia arma.

INSPECTOR. — És clar, sí. Tens raó. M’agrada la gent com tu, clara i directa, que diu les coses tal
com ragen.

DETECTIU. — No voldries entrar al cos de policia?

GUARDA-ESPATLLES. — Ja m’agradaria ja... de fet ho vaig intentar però vaig suspendre la teoria.
D’ençà d’aleshores que sóc autònom i m’encarrego de petites feinetes esporàdiques...

INSPECTOR. — Això no és res, home. Ja et farem una nota de recomanació, tu tens fusta de policia!

GUARDA-ESPATLLES. — Caram, moltes gràcies, inspector!

MESTRESSA. — Escolti! Ara recordo que quan hem entrat amb la safata del menjar, aquesta dona
(Assenyala la FOTÒGRAFA.) s’ha girat i ha topat amb la cuinera dues vegades!

27
 La sospita està servida

DETECTIU. — Quina iniciativa més curiosa, no?

MESTRESSA. — Vull dir que pot haver aprofitat per... (Gest eloqüent.)

INSPECTOR. — Sí, sí, sí, comprenc: per tirar un líquid verinós dins el menjar, oi?

FOTÒGRAFA. — Per favor! Anava al lavabo i la cuinera estava al mig del pas!

DETECTIU. — Ho pot demostrar?

FOTÒGRAFA. — Què vol que li demostri? Quan un va al wàter, va al wàter! No s’emporta proves
per demostrar que ha anat al wàter! Però miri, ara que ho diu si vol una prova la pot anar a buscar
vostè mateix.

DETECTIU. — Què vol dir?

FOTÒGRAFA. — Doncs que encara deu ser al fons de la tassa perquè la cisterna no funcionava!

MESTRESSA. — Està insinuant que no tenim els lavabos en condicions?

FOTÒGRAFA. — No, no... no ho estic insinuant senyora...ho estic afirmant!

MÚSIC. — Justament tinc una cançó que parla dels...

MESTRESSA. — Ja n’hi ha prou eh Max, no ho veus que ara no és un bon moment?!

28
 La sospita està servida

Escena 29

(Entra molt enfadat el SR. CORDOMÍ.)

CRÍTIC. — Això és una vergonya! Completament indignat, insultant denigrant i vomitiu!

INSPECTOR. — Qui és vostè?

CRÍTIC. — Vull parlar ara mateix amb el responsable d’aquest restaurant!

INSPECTOR. — Miri senyor, en aquests moments, jo sóc la màxima autoritat aquí.

CRÍTIC. — Doncs vull deixar constància que aquí dins hi tenen un bon merder!

DETECTIU. — No cal que ho juri senyor... Aquest cas comença a fer molta pudor...

INSPECTOR. — Escolti, vol fer el favor de dir-nos qui és vostè?

CRÍTIC. — Em dic Martí Cordomí, i sóc crític gastronòmic. Fa molts anys que em dedico a aquesta
professió i li puc assegurar que no m’havia trobat mai amb una tifarada d’aquestes dimensions!

FOTÒGRAFA. — Miri, aquí té la prova!

MESTRESSA. — Senyor Cordomí, li demano disculpes... ahir mateix vam trucar perquè ho
vinguessin a arreglar però...

CRÍTIC. — No vull sentir ni una excusa més. Tenen vostès garantida la pitjor crítica que s’hagi escrit
mai a un restaurant!

INSPECTOR. — Escolti senyor, faci les crítiques que vulgui però aquí tenim una víctima i pel que
sembla és vostè l’únic sospitós sense quartada.

CRÍTIC. — Una víctima? De què parla?

INSPECTOR. — De la Princesa Olga Ivanovna. Sembla que ha estat víctima d’un enverinament.

CRÍTIC. — Hmm... no m’estranya, d’aquest restaurant te’n pots esperar qualsevol cosa...

CUINERA. — Escolti tros de mandonguilla amb potes, tots hem vist com s’ha aixecat per parlar amb
la Princesa quan li hem servit el dinar... i si ha estat vostè qui l’ha enverinada?

INSPECTOR. — Té alguna cosa a dir Sr. Cordomí? (Tothom mira al SR. CORDOMÍ esperant una
resposta. Es fa un silenci.)

MÚSIC. — Escoltin, si volen puc tocar alguna cosa relaxada que veig que l’ambient està una mica
carregat...

TOTHOM. — Tu calla!

29
 La sospita està servida

Escena 11

(De sobte, la PRINCESA s’incorpora i mira al seu voltant.)

PRINCESA. — Oooh, què ha passat?

INSPECTOR. — Què està passant aquí?!!

TOTHOM. — La Princesa!

DAMA. — Senyora, quina alegria!

MESTRESSA. — Menys mal! Hauria quedat fatal que es morís al meu restaurant!

DETECTIU. — Veig que ha ressuscitat, senyoreta. Això és molt sospitós.

PRINCESA. — Mmmm... em sembla que he tingut un desmai. Porto una vida tan estressada!

INSPECTOR. — (Irònica.) Un desmai? No era un enverinament? (Mirant a la METGESSA.)

METGESSA. — Miri, ja està bé, eh? No és fàcil treballar quan t’apunten amb una pistola! A més, si
ja no hi ha assassinat, jo me’n vaig! No penso posar mai més els peus en aquest restaurant! (Surt.)

LAURA. — Ai! Jo també he de marxar! Heu vist quina hora és?! Justament m’esperen a la perruqueria!

CÈLIA. — Sense dinar i sense cava! Menys mal que tenim els autògrafs! (Surten per la dreta.)

ELI. — Espereu-me, que vinc amb vosaltres!

MESTRESSA. — (A la INSPECTORA i DETECTIU, enfadada.) Els felicito! Suposo que són conscients
que això és horrorós per a la meva reputació!

INSPECTOR. — Disculpi però nosaltres ens dediquem a investigar. A més, han estat vostès que ens
han avisat.

DETECTIU. — Nosaltres només hem complert amb el nostre

deure. INSPECTOR. — Al seu servei, senyora (Saluda i surt per la

dreta.) DETECTIU. — Al seu servei, senyora (Saluda i surt per la

dreta.)

CUINERA. — I es queden tan amples! En canvi a mi, segur que se m’ha cremat l’arròs l’hauré de
tornar a fer! (Surt per l’esquerra.)

GUARDA-ESPATLLES. — Senyora, em quedo fora vigilant, eh? (Surt per l’esquerra.) Escoltin!! I la
meva carta de recomanació?!

MESTRESSA. — No sé si s’adona dels perjudicis que ha provocat el seu desmai, senyora!

30
 La sospita està servida
CRÍTIC. — Això no és res! Esperin a veure la mala crítica que faré d’aquest restaurant i sabran el
significat real de la paraula perjudicis!

31
 La sospita està servida

DAMA. — Senyor Cordomí, com pot comprendre el llinatge reial de la Princesa no pot veure’s
involucrat enmig d’un escàndol gastronòmic d’aquestes dimensions... seria terrible per a la nostra
reputació que vostè fes una mala crítica d’aquest restaurant.

CRÍTIC. — Però és que això de la tifa...

DAMA. — És per això que els prego que acceptin aquests dos talons per compensar les molèsties.

(La DAMA els dóna un taló que la PRINCESA acaba de signar.)

DAMA. — Confiem que sigui suficient

MESTRESSA. — (Mira la xifra.) Oh! Naturalment! Estic a la seva disposició. Pot venir a desmaiar-
se quan vulgui!

FOTÒGRAFA. — Jo de vosaltres, me’l guardaria. D’aquí a un temps us pagaran més per la firma que
pel taló.

CRÍTIC. — Hmm... està bé... però quan torni a venir per aquí seré implacable! Així que més val que
utilitzin aquests diners per fer les reformes necessàries! Adéu-siau! (Se’n va per la dreta.)

MESTRESSA. — És clar que sí Sr Cordomí, fins aviat Sr Cordomí! Que vagi bé senyor Cordomí!
(Es mira el taló, li fa un petó.)

Espero tornar-les a veure ben aviat! (Fa reverència i se’n va per l’esquerra.)

CAMBRERA. — Senyora, me’n puc anar a casa també?

MESTRESSA. — (Entre cametes.) Ni de conya! Passa cap a dintre a rentar plats!

32
 La sospita està servida

Escena 12

PRINCESA. — Què, com ha anat? (S’asseu sobre la taula.)

FOTÒGRAFA. — De meravella. He aconseguit unes fotos esplèndides.

PRINCESA. — Quan sortiran publicades?

FOTÒGRAFA. — Demà passat. Avui mateix em poso a escriure l’article: la princesa Olga, descendent
directa del zar Nicolau segon, reapareix entre nosaltres!

DAMA. — Amb la seva fabulosa fortuna! (Riu, amb complicitat amb la PRINCESA.)

FOTÒGRAFA. — El públic li demana autògrafs, la policia es posa al seu servei, i ella es desmaia amb
tantes emocions... Ja veuràs, serà un èxit.

PRINCESA. — Això espero, perquè no tinc ni un cèntim.

DAMA. — No pot fallar: la gent famosa ens convidarà a les seves festes, i la premsa del cor et pagarà
sumes enormes de diners perquè expliquis la teva vida...

FOTÒGRAFA. — No podran saber mai que tot és mentida.

PRINCESA. — Ens podem fiar dels documents?

FOTÒGRAFA. — Tranquil·la. Ets una princesa molt ben falsificada.

DAMA. — Ens farem riques, noies!

PRINCESA. — Ens queden diners per pagar el Serguei?

FOTÒGRAFA. — De moment només el pagarem per hores, només quan haguem d’anar a llocs
especials.

DAMA. — Ara esfumem-nos. Aquí ja hem fet la feina.

PRINCESA. — (A la FOTÒGRAFA.) Val, passa tu primera i fes-nos fotos quan sortim al carrer.

FOTÒGRAFA. — Entesos, no trigueu!

(La DAMA li posa l’abric a la PRINCESA i li fa broma exagerant el paper de DAMA.)

DAMA. — Princesa Ivanovna, al seu servei. (Fent-li una reverència.)

PRINCESA. — Au passa que encara ens enxamparan! (riuen les dues.)

(Surten totes tres. El MÚSIC surt de darrera el piano amb el violí a la mà. Es situa al centre i toca la
melodia final. Es fa fosc.)

Entra últim tros instrumental de la cançó TEAM del musical “You’re a Good Man Charlie Brown”

33
 La sospita està servida

MÚSIC
JA S’HA ACABAT, TOTHOM SE N’HA ANAT I HAN RESOLT EL CAS.

M’HAN DEIXAT SOL, PERÒ HE VIST DES D’AQUÍ TOT EL

DESENLLAÇ HI HA HAGUT MOLTS NERVIS, AMB CRITS I BARALLES,

MENTIDES I UN GRAN DESCONCERT.

PERÒ TOT A LA VIDA TÉ UN PUNT DE MENTIDA SUBTIL

QUE TOT SÓN APARENCES, INCLÚS FENT TEATRE INFANTIL.

- Fi -

34