TEXT 1

Descartes: regles del mètode

1. Primera regla: evidència
«No admetre mai com a vertadera cap cosa sense conèixer amb evidència que ho
era: és a dir, evitar amb tota atenció la precipitació i la prevenció, i no comprendre
en els meus judicis ni més menys que el que es presentés tan clarament i
distintament al meu esperit que no tingués cap ocasió per posar-ho en dubte»
2. Segona regla: anàlisi
«Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i
com requerís per resoldre-les millor»
3. Tercera regla: síntesi
«El tercer precepte, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels
objectes més simples i més fàcils de conèixer per ascendir a poc a poc, com per
graus, fins al coneixement dels més compostos, suposant fins i tot un ordre entre els
que es precedeixen naturalment els uns als altres".
4. Quarta regla: comprovació
«Finalment, el darrer precepte consisteix en realitzar en tot uns recomptes tan
complets i unes revisions tan generals que pogués estar segur de no ometre res»

TEXT 2

Descartes: el dubte metòdic

Feia temps que havia advertit que, en relació amb els costums, és necessari en
algunes ocasions seguir opinions molt incertes tal com si fossin indubtables,
segons he advertit anteriorment. Però ja que desitjava lliurar-me solament a la
recerca de la veritat, opinava que calia que fes tot el contrari i que rebutgés com
absolutament fals tot allò en el que pogués imaginar el menor dubte, amb la finalitat
de comprovar si, després de fer això, no quedaria alguna cosa en la meva creença
que fos enterament indubtable. Així doncs, considerant que els nostres sentits en
algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cap cosa
que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que existeixen homes que s'equivoquen en
raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i
que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a
error, rebutjava com a falses totes les raons que fins llavors havia admès com a
demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan
estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui
veritable, em vaig resoldre a fingir que totes les coses que fins llavors havia
aconseguit el meu esperit no eren més veritables que les il·lusions dels meus
somnis. Però, immediatament després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar
d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho
pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, per tant sóc, era
tan ferma i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no
eren capaços de fer-la trontollar vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com
el primer principi de la filosofia que jo indagava.