PROVA DE L’ACTIVITAT COMPLEMENTÀRIA:

“MUJERES EN LA HISTORIA”

Diego Monfort Ripollés

Metodologia i Historiografia

Grau en Història

3er curs

Grup A
 “MUJERES EN LA HISTORIA”
“Mujeres en la historia” és una sèrie documental feta i emesa per Radio Televisió Espanyola (rtve)
que compta el relat desconegut d’unes de les dones més rellevants, tot i que oblidades, de la
història d’Espanya. Això es fa de la mà del testimoni personal de diversos especialistes i sabuts
en cadascun dels personatges tractats, com ara historiadors, escriptors o arxivistes. En concret
per a aquesta activitat hem hagut de visualitzar 4 episodis que corresponien a Luisa Ignacia
Roldán, Maria de la O Lejárraga, Beatriz Galindo i “Las Románticas”.

En primer lloc, Luisa Ignacia Roldán, també coneguda com “La Roldana”, va néixer en 1652 a
Sevilla. Gràcies al seu pare, l’escultor barroc Pere Roldán, va poder aprendre al taller familiar
l’ofici d’ell. Allí va demostrar la seua destresa i va conèixer a Luis Antonio de los Arcos, home del
qual s’enamorà, però el seu pare negava el seu casament. Finalment, en acudir al jutge de
l’arquebisbat va poder casar-se, es deslligà de la seua família i va iniciar una carrera independent.
Demostrava així el seu fort amor i caràcter. A més, d’aquesta manera va poder fer-se un nom
propi pel seu compte, separada del seu pare. La dificultat d’aconseguir treball a Sevilla la va
obligar a anar a Cadis, on començarà fer obres per la catedral, com l’Ecce Homo (considerada
una de les seues millors obres), o confraries particulars. Però, tot canvià en anar a Madrid, on
optà al càrrec d’escultora de cambra de Carles II i ho aconsegueix en 1692. També ho serà
posteriorment de Felip V, tot i el canvi de dinastia després de la Guerra de Successió Espanyola.
Però, malgrat la seua posició, va sofrir molt per diversos problemes, en especial econòmics,
causats pel retràs del seu sou fixe, donat la pèssima situació financera de la monarquia. Va ser
precursora de l’estil rococó, tot i els seus llaços en el barroc sevillà. Al seu estil observem un
realisme que apropava la religiositat a la gent, però, on es capta millor en les seues escultures
xicotetes de fang, que mostren un to tendre i humà, una novetat en el barroc espanyol. Va morir
en 1704 i va recordar al seu pare fins els últims moments tot i estar barallats. Luisa és l’escultora
més important del barroc espanyol i és tot un exemple de lluita i sacrifici per allò es vol.

La segueix Maria de la O Lejárraga, diputada socialista per la província de Granada en 1933,

escriptora, dona culta i feminista, ferma veu en favor de la llibertat, la igualtat i la revolució. Tot i
això, callà un secret injust per una passió, per amor, els llibres del seu marit, que el portaren a
l’èxit, van estar escrits per ella en quasi la seua totalitat. Va néixer en 1874 en Logronyo. No aniria
a un centre educatiu fins els 13 anys però serà sobresalient. Va conèixer a Pablo Iglesias molt
jove i el contacte amb els alumnes com a professora d’idiomes a Madrid li aproparà a una
consciencia d’injustícia social. La seua afició pel teatre li donà la connexió amb el seu marit,
Gregorio Martínez Sierra, dramaturg. Tindrà una gran i intima amistat amb Juan Ramon Jiménez
i Manuel de Falla. Gregorio, per la seua banda, tenia una amant amb la que s’aniria en prenyar-
la, a més, la seua carrera literària seria molt exitosa. La seua situació personal la portà a
reflexionar sobre el paper de la dona en la societat i interessar-se pel feminisme. Aquest
feminisme el tractà de transmetre a través d’obres escrites baix el pseudònim del seu home, com
sempre va fer, fins i tot després de la separació. Maria va guardar les cartes de Gregorio que
demostren la seua autoria de les obres, tot i que mai ho confessà. Per la seua condició i ideals

2
va fugir de Espanya cap a França en 1936 degut a la Guerra Civil, no tornaria. En 1947 moriria
Gregorio. Per la inseguretat a França, aniria a Buenos Aires, on escriuria “Gregorio y yo, medio
siglo de colaboración”, recordant feliçment al seu exmarit, al que continuaria anomenant la seua
ànima bessona. Moriria allí en 1974.

En tercer lloc, Beatriz Galindo, també coneguda com “La latina”, va ser considerada la dona més
culta i intel·ligent de la cort dels Reis Catòlics, admirava a Aristòtil i estava al servei de la reina
Isabel aconsellant-li en la seua política. Era el moment d’expansió del Renaixement per Europa
i en la Universitat de Salamanca, una de les més celebres, no podia faltar aquest moviment
intel·lectual. Allí acudí la reina per escollir educador pels seus fills. Així escollí a Beatriz Galindo,
ben coneguda en eixe context, però com consellera política seua. Acompanyaria a la reina molt
sovint, ajudaria a un ressorgiment cultural i creatiu per profit femení, seria procliu a la cultura
humanista, i elaborarien un contracte per fer la filla d’Isabel legitima heredera. Actuaren per
afavorir a les dones, com es veu personificat en la pròpia Beatriz. Tenien les dos una gran devoció
religiosa, seguint en aquest sentit una conducta reformista. Es va casar en una figura destacada
de la victòria amb Portugal, Francisco Ramírez, però en enviudar fundarà un hospital. A més, en
1504 fundarà un convent de dones, com les dos havien planejat, però de concepció jerònima. Va
saber utilitzar els ressorts del poder en favor seu i de la seua família. Mai acceptaria el segon
matrimoni de Ferra, aniria en el futur emperador Carles i el seu caràcter s’anirà fent més autoritari.
Una dona culta i humanista, “puella docta” sense obra trobada que moriria als 70 anys a Madrid.

Per últim, “Las Románticas”, Gertrudis, Carolina i Robustina precursores d’una revolució de
dones, partidaries del romanticisme i el liberalisme. Aprofitaren intel·ligentment la seua seducció
per aconseguir els seus objectius amb ajuda dels homes. S’ha de tindre en compte també que
es situen en el context del regnat d’Isabel II, traumàtic per la Guerra civil i una inestabilitat
constitucional. Robustina va néixer a Gijón, amb una educació autodidacta -es quexià perquè els
seus germans tingueren una acadèmica- adquirí una gran cultura. Va ser poeta, narradora i
periodista, defensora dels drets de la dona i els xiquets, va fundar i sostindre un periòdic en 1869.
Carolina es casaria i reduiria la seua notorietat literària en favor de la carrera del seu home,
Horacio Perry. En els seus versos alertava de la masculinitat dels furs, no eren per elles. A més
intentà fer un front comú de poetesses d’Espanya. Aquestes literàries del segle XIX, afavorides
per la llibertat romàntica, van escollir el cànon femení de l’àngel de la llar, al contrari que
Gertrudis. Ella va anar perdent amors, va ser mare soltera, i es casà i enviudà dues vegades, el
que li llevaria les ganes de viure i moriria en 1873. Carolina tindria un paper important en la cort,
amb tertúlies molt sabudes en les que s’establia en contra de l’esclavitud, de fet mediaria amb
[Link] per l’abolició d’aquesta. Després d’expressar les seues opinions polítiques sense filtre
hagué d’exiliar-se a Lisboa, on acolli a revolucionaris i es preparava per la Revolució de 1868.

En definitiva, veiem a través d’aquests relats com figures femenines del nostre país han quedat
en l’oblit tot i la seua rellevància. La tasca de recuperació d’aquestes històries és important per
donar-los el valor que es mereixen en la nostra societat, com a dones, per les adversitats que
han de passar pel seu sexe, i sobretot com a individus extraordinaris.