TEMA 20

Tema 20
ELS PRONOMS PERSONALS FORTS.
ELS PRONOMS FEBLES.
FORMES, FUNCIONS I COMBINACIONS
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

ÍNDEX

1. Introducció

2. Pronoms personals forts

Visió diacrònica
2.1.1. Remarques
2.1.2. Vós i vosté

Visió sincrònica
Intents de classificació
Variants geogràfiques

Usos i funcions
La gramàtica tradicional
La gramàtica del discurs

3. Els pronoms febles

Introducció

Formes i funcions
Formes. Visió diacrònica
Funcions

Combinacions
L’ordre general
Estudi diacrònic
El cas valencià

Variants diatòpiques: la llengua parlada

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica catalana, Ed. Gredos, Madrid, 1986.

---, Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica i diastràtica,

Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1994.

BADIA, CALDERER, GRIFOLL, Marge, Llengua i Literatura 2n de BUP, Barcelona,

1982.

BADIA, J., GRIFOLL, J., Solc. Llengua catalana 2n de BUP, Ed. 62, Barcelona.

COROMINES, J., Lleures i converses d’un filòleg, Ed. El pi de les tres branques.
Barcelona, 1973.

DESCLOT, M., Una teoria sintàctica per a l’escola, Ed. Casals, Barcelona.

GELABERT, J., Els pronoms febles, Ed. Teide, Barcelona, 1983.

LACREU, J., mANUAL D’ÚS DE L’ESTÀNDARD ORAL, Institut Interuniversitari de

Filologia Valenciana, València, 2002.

LLUCH, G., FERRER, M., Pràctiques de llengua – 1. Els pronoms febles, Ed.
Tàndem, València, 1993.

PITARCH, J., Curs de llengua catalana, Ed. Tres i Quatre, València.

ROCA PONS, J., Introducció a l’estudi de la llengua catalana, Ed. Vergara,

Barcelona, 1971.

---, “Noves consideracions sobre les formes pronominals del català” dins Miscel·lània
Sanchis Guarner. I.

RUAIX I VINYET, J., El català en fitxes – 2. Sintaxi, Ed. J. Ruaix, Moià.

SOLÀ, J., Del català incorrecte al català correcte, Ed. 62, Barcelona.

---, Estudis de sintaxi catalana – 2, Ed. 62, Barcelona, 1980.

VALOR, E., Curs mitjà de gramàtica catalana (referida especialment al País

Valencià), Ed. Tres i Quatre, València, 1977.

VENY, J., Els parlars catalans, Ed. Moll, Ciutat de Palma, 1984.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

1. Introducció
La categoria pronom ha estat definida des de la tradició grecollatina com la
categoria que substitueix el nom. I aquesta és la definició que donen alguns
gramàtics des d'una perspectiva tradicional: Tu no tens ni idea. Això és el que no sé
jo.
Els pronoms que apareixen subratllats no substitueixen cap nom aparegut
abans en el discurs; tenen la funció d'assenyalar respectivament el receptor i
l'emissor de la comunicació. Per tant, podem agafar la definició de l’IEC, categoria
lèxica o part de l’oració que és variable, que pot tenir caràcter substantiu, adjectiu o
adverbial i que fa una funció anafòrica o díctica, referencial o determinativa.
Bloomfield parla de proformes i no de pronoms, i els divideix segons si
substitueixen una part anterior del discurs (anafòrics) o si substitueixen conceptes,
objectes... extralingüístics (deíctics).
A més, altres autors en parlen dels pronoms com aquella categoria gramatical
que fa referència a objectes dels quals es desconeix el nom, però mai si aquest és
un nom propi.
Fabra defineix la categoria com a mots que serveixen per a designar els
éssers o les coses sense, però, anomenar-les.
Segons Badia i Margarit, els pronoms són els mots que exerceixen funcions
de referència. És més, diu que reben aquest nom per dues raons: perquè
assenyalen directament persones, i perquè es refereixen fonamentalment a les tres
persones del discurs.

Les classificacions són múltiples, però la de més difusió és la tradicional:

• Pronoms demostratius
• Pronoms indefinits
• Pronoms interrogatius
• Pronoms numerals
• Pronoms personals
• Pronoms possessius
• Pronoms reflexius
• Pronoms relatius

Dins els personals, en tenim dues classes: pronoms forts i pronoms febles.

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

2. Pronoms personals forts

2.1. Visió diacrònica

CATALÀ
Persona LLATÍ
Subjecte C. D. C. I.
EGO jo
1a
MIHI mi mi
TU
2a tu tu tu
TIBI
ILLO ell ell ell
3a ILLA ella ella ella
SIBI si si
1a NOS+ALTEROS nosaltres nosaltres nosaltres
2a VOS+ALTEROS vosaltres vosaltres vosaltres
ILLOS ells ells ells
3a ILLAS elles elles elles
SIBI si si

2.1.1. Remarques
A) 1a persona del singular
Ego > eo > eu (català antic)
Actualment té dues pronúncies, ambdues donades per fonètica sintàctica:
- Consonant + eo = (jo), amb so semiconsonàntic.
- Vocal o pausa + eo = (jo), amb so palatal fricatiu.
La forma dativa MIHI = mi com a solució general. En funció d'objecte en tot
l’àmbit del català, excepte en algunes zones de parla valenciana i en rossellonés, on
s'usa la forma del nominatiu jo en funció de datiu.

B) 1a persona del plural

NOS + ALTEROS. No té variació de gènere. Antigament NOS era el plural de
la 1a persona, però va ser substituït per la forma actual nosaltres cap el segle XV. La
forma nos quedà com a plural majestàtic.

C) 2a persona del singular

TU > tu com a subjecte. TIBI > ti (català antic).
Actualment s'usa la forma de subjecte per al cas datiu. VÓS s'usa com a
pronom de cortesia de segona persona del singular, però amb el verb conjugat en
plural.

D) 3a persona del singular

El pronom reflexiu en singular SIBI > si, de vegades va seguit de mateix per a
reforçar el gènere. Per el plural s'usen ell, ella, ells, elles seguits de mateix, ús que
per analogia s'està estenent cap al singular, mentre es redueix l'ús de le forma
reflexiva originària si.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

2.1.2. Vós i vosté

La polèmica centrada en el vós i vosté gira entorn de la seua genuïnitat. Badia
ha estat el detractor més punyent de la forma vosté, considerada per ell com a
castellanisme inadmissible.
D'altra banda, considera que vós és el tractament més genuí per a la segona
persona en tots els casos en què no aparega el tu (és a dir, quan es vol expressar
respecte, superioritat o diferència d’edat).
Sanchis Guarner en canvi, defensa la genuïnitat del vosté. Aquesta forma
prové de la fusió de vostra mercé. Vosté és la forma moderna del pronom de
cortesia. Vós, en canvi, és una fórmula de respecte antiga, i el recomana per a
l’àmbit de la llengua literària.
Coromines afirma que de cap manera s’ha de pensar que en la creació del
vosté hagi pogut intervenir cap influència castellana. El que sí que pot ser influència
del castellà és la bipolarització del sistema de segona persona del singular. Són
factors diastràtics els que intervenen a favor de la forma vosté, emprada per les
classes cultes, en detriment de vós, més utilitzat per la pagesia.

2.2. Visió sincrònica

2.2.1 Intents de classificació
Han hagut diversos intents de classificació dels pronoms forts. Entre els més
reeixits cal destacar el d'E. Benveniste i Joly.
Per a Benveniste, la primera i la segona persona són aquelles que creen una
situació canònica de comunicació: l'emissor –l’àmbit del jo- i el receptor -l’àmbit del
tu. Tot allò que no pertany a cap dels dos àmbits, és la tercera persona: l’àmbit del
referent.
La primera persona del plural nosaltres no és la suma de jo + jo + jo... sinó
una forma expandida: jo + altres persones. El mateix passa amb la segona persona
del plural.

2.2.2. Variants geogràfiques

1a persona singular: JO / MI
Pronunciat (jo) -palatal fricatiu sonor- en mallorquí i menorquí, i (jo)
-semiconsonant- en el parlar central, valencià, eivissenc i part del lleidatà.
Podem trobar la forma de nominatiu jo en funció de datiu, és a dir, en comptes
de mi (MIHI), en rossellonés i algunes zones del País Valencià.

2a persona del singular: TU

Aquest pronom no presenta cap variant geogràfica, tret del parlar capcinés
que fa te.

3a persona del singular: ELL / ELLA

Pel que fa a la forma del pronom de tercera persona del singular, només cal
remarcar la pronúncia d'una -a- en català quan el pronom és femení.

1a i 2a persona del plural: NOSALTRES / VOSALTRES

Ambdues formes presenten gran quantitat de variants dialectals, tant a la
zona oriental com a l'occidental. En podem esmentar algunes, com ara: nuzaltras,
nuzatrus, nuzatras (central); noltros, noltrus, naltros, naltrus (balear); nuzatris
(capcinés); naltres, natres, nantros, nantres (lleidatà); nozatros, nozatres, nosatros,
nosatres (valencià)...
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

Podríem afirmar que cada dialecte català té la seua pròpia variant. Hem de
remarcar el cas especial del valencià apitxat, on la 1a persona del plural ha canviat
la n- inicial per una m-, potser per analogia a les formes febles de primera persona
me, em.

3a persona del plural: ELLS / ELLES

Segons Griera i Badia, la forma de tercera persona del plural masculina es
pronuncia ellus en capcinés. Veny no parla d'aquest fet, només remarca la forma
ellos de l’alguerés.

2.3. Usos i funcions

En la introducció hem parlat de la funció més específica que atorga la
gramàtica tradicional al pronom fort: reemplaçar noms de les persones que
participen directament o indirecta en l’acte de la paraula. També hem dit que aquesta
definició es quedava curta atés que no donava compte dels processos d'anàfora i
deïxi. Així doncs, dit açò, veurem ara els dos enfocaments bàsics amb què s'ha
tractat el pronom: el tradicional i el discursiu.

2.3.1. La gramàtica tradicional

Des d'una perspectiva tradicional, els pronoms forts tenen dues funcions
bàsiques: la de subjecte i, precedits de preposició, la de complement. Ambdues
funcions tenen les mateixes formes, excepte la 1a persona del singular, que quan
actua de complement adopta la forma dativa mi: què us han dit de mi?
Badia destaca el poc ús que es fa en català de les formes tòniques de
subjecte -en oposició a altres llengües romàniques com el francés-, tot i que es
poden produir ambigüitats en alguns casos on la 3a persona necessita la formulació
explícita de subjecte: Nos, rei d'Aragó

2.3.2. La gramàtica del discurs

La Gramàtica del Discurs, aplicada al català per Gemma Rigau, aborda
l'estudi dels pronoms des d'una perspectiva totalment distinta a la tradicional. No
classifica els pronoms segons la presència o absència de tonicitat, sinó segons la
seua funció dins el discurs.
Els pronoms poden ser anafòrics -estableixen una relació amb una unitat
lingüística del mateix discurs- o deíctics -no substitueixen cap antecedent, sinó que
assenyalen els elements de la situació comunicativa: emissor, receptor, temps,
espai...
Cal remarcar, però, que els pronoms no sempre estableixen el mateix tipus de
relació anafòrica (de sentit o de referència), i a més, que els pronoms no són els
únics elements gramaticals amb aquesta funció.

3. Els pronoms febles

3.1. Introducció
Ruaix ens dóna la següent definició de pronoms febles: són unes partícules
inaccentuades que, representant algun complement o integrant el verb, es pronuncia
amb aquest formant una unitat prosòdica. Badia té la mateixa postura.

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

La teoria de la Recció i el Lligam no parla de pronoms febles, sinó que els

anomena "clítics" i els defineix com "les formes àtones que tenen un estatus entre
l'autonomia de la paraula i la rigidesa dels morfemes".
De la mateixa manera tracta els pronoms la Gramàtica Liminar, aplicada al
català per M. Pérez Saldanya i M. Prunyonosa. Conceben els pronoms febles des
del nivell de l'ordre, és a dir, dins del tòpic -o rema- , i del comentari -o tema-, atés
que són la categoria més sensible a aquest nivell.

3.2. Formes i funcions

3.2.1. Formes: Visió diacrònica
Excepte els pronoms els, hi, ho, li, que són invariables, la resta de pronoms
febles poden adoptar diverses formes segons la posició que ocupen respecte al verb
al qual s'ajunten i el so amb què comence o acabe aquest verb. Així hi tenim quatre
formes possibles:
• REFORÇADES: davant de verbs que comencen en consonant: em, et, es, el,
ens, els, en.
• ELIDIDES: davant de verbs començats en so vocàlic: m’, t’, s’, l’, n’.
• PLENES: darrere de verbs acabats en so consonàntic o semivocàlic: me, te,
se, lo, la, nos, vos, los, les, li, ne, ho, hi.
• REDUÏDES: darrere de verbs acabats en vocal: 'm, 't, 's, 'l, ‘ns, us, ‘ls, ‘n.

La forma etimològica és la plena. Aquesta, en el moment de la caiguda de les

vocals finals, perdé la seua vocal perquè formava unitat fonètica amb el verb,
sempre al darrere, de manera que el conjunt mot + pronom quedà afectat per aquest
fenomen. Després d'un temps de convivència entre formes plenes i elidides,
aquestes darreres van prendre una vocal de suport que les reforçava fonèticament
-forma reforçada.

CATALÀ
Acusatiu Datiu Adverbial
LLATÍ Ple Elidit Reduït Reforçat Ple Elidit Reduït Reforçat
ME me m’ ‘m em me m’ ‘m em
TE te t’ ‘t et te t’ ‘t et
SE se s’ ‘s es se s’ ‘s es
ILLU lo l’ ‘l el
ILLA la l’
ILLI li
NOS nos ‘ns ens nos ‘ns ens
VOS vos us vos us
ILLOS los ‘ls els
ILLAS les
ILLIS los ‘ls els
ILLORU llur
HOC ho
INDE en ne/n’/’n/en
IBI hi

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

3.2.2. Funcions
L'estudi de les funcions que poden adoptar els pronoms en una oració es pot
abordar des de dues perspectives: pronom per pronom, fent-ne una descripció de
cadascun i indicant a quins complements poden substituir, i funció per funció,
analitzant quins són els pronoms que poden aparéixer en cada posició. Escollirem
aquesta segona opció.

• SUBJECTE. L'únic pronom feble susceptible de representar un subjecte és

en, quan el subjecte és indeterminat: Vénen visites. En vénen.
Coromines afegeix que el pronom ho pot substituir una oració
subordinada substantiva, però Solà difereix d'aquesta anàlisi. Interpreta
l'oració en qüestió com un atribut: Em sembla que farem tard. M’ho sembla.

• ATRIBUT. Segons la normativa, quan l'atribut és determinat cal fer servir els
pronoms el, la, els, les per a substituir-lo: Són els meus cosins. Els són; És la
Maria o no l'és? Però quan aquest atribut no és determinat o una oració
subordinada, cal substituir-lo pel pronom ho: És molt ric. Doncs no ho
aparenta.
Cal dir però, que en la llengua parlada està molt estés l'ús del pronom
ho per als atributs determinats en detriment de les formes normatives.

• COMPLEMENT DIRECTE. Entre els clítics que poden realitzar aquesta funció
tenim els pronoms personals de 1a i 2a persona em, et, ens, us, i els pronoms
anafòrics de 3a persona es, el, ho, en: Aquell home m ha mirat. Ens ha vam
creure tot. He comprat la fruita i 1 he deixada a la cuina.
El pronom feble ho substitueix oracions subordinades substantives en
funció de CD i proformes com això, allò, tot...

• COMPLEMENT INDIRECTE. El CI pot ser substituït pel pronom clític li o el

seu plural els: Els ho han esbrinat tot. Li van dir que no patira. A banda
d'aquests pronoms, cal tenir en compte que el pronom hi equival a un CI quan
aquest es troba en contacte amb els pronoms el, la, els, les. Aquest cas no
afecta a la variant valenciana que utilitza la forma que li és pròpia: El guàrdia
l’hi va tornar. El guàrdia li’l va tornar. El guàrdia tornà el rellotge a la Maria.

• COMPLEMENT RÈGIM. La pronominalització d'aquest complement pot dur-

se a terme a través del pronom en quan el S.Prep. va encapçalat per la
preposició de: No se’n va adonar.

• COMPLEMENT PREDICATIU. Sempre pronominalitza amb el clític hi, al

marge de la forma categorial que presente: Ell dormia tranquil, però jo no hi
podia dormir.

• COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS. Segons la classe de CC que

considerem, la pronominalització serà viable o no. En català admeten
pronominalització els circumstancials de lloc, de manera, els d'instrument i els
de companyia; però n'estan exclosos els de temps, els de causa i els de
finalitat. Els CC de manera, els d'instrument i els de companyia adopten la
forma hi, independentment del tipus de preposició que tinga el sintagma
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

preposicional o el caràcter de sintagma adverbial, en el cas dels de manera:

Ells miraven de reüll i jo també hi mirava. T'ha pegat amb la vara? Sí que m'hi
ha pegat. Els CC de lloc, segons la tradició gramatical, pronominalitzen amb
en si estan encapçalats per la preposició de, i amb hi en la resta de casos:
Tots descansaven en aquell lloc, però Empar no hi va voler descansar.

3.3. Combinacions

3.3.1. L'ordre general

La norma d'ordre dels pronoms febles és que tots van davant del verb,
excepte quan el verb va en infinitiu, gerundi o imperatiu, casos en què els pronoms
apareixen sempre darrere. Així mateix, en els casos on el temps verbal tinga forma
perifràstica, els pronoms aniran tant davant com darrere, però sempre junts i mai
desfent el conjunt verbal.
L'ordre dels pronoms segons la normativa és:

3a p. 2a p. 1a p. 3a p. Adverbials
reflexiu datiu acusatiu

el
la
te me li
se els en hi
us ens els
les
ho

3.3.2. Estudi diacrònic: des de l'ordre medieval dels pronoms febles de 3a

persona a l'ordre actual dels diversos dialectes (segons la teoria de Casanova).
En tots els dialectes catalans, els pronoms febles van experimentar un canvi
d'ordre entre mitjans del segle XVI i mitjans del segle XVII: el canvi de CD+CI a
CI+CD. Aquesta inversió pot ser explicada per:

• CAUSES FONOLÒGIQUES. Al segle XIII es produeix la dissimilació de la

segona lateral dels grups de dos pronoms de 3a persona: LA LI > LA HI / LO
LI > LO HI. Les causes d'aquesta dissimilació bé poden ser purament
fonètiques -la cacofonia- o fins i tot morfològiques -confusió per homonímia
amb altres grups de pronoms.

• CAUSES MORFOLÒGIQUES. A l'edat mitjana, la combinació de pronoms i la

seua ordenació respecte al verb no era sistemàtica. Depenia de l'ordre que
tenien els complements substituïts. És el que es diu ordre sintàctic: V + (CD+
CI). Aquesta tendència a l'ordre sintàctic canvia, i els parlants prefereixen
assentar els grups de pronoms amb un ordre fix, seguint uns criteris
morfològics i fonètics. Aquest ordre fix serà, per causes sintàctiques: V+ (CI+
CD).

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

• CAUSES SINTÀCTIQUES. A l'edat mitjana els pronoms sempre anaven en

posició enclítica, no podien encapçalar període i tampoc podien posposar-se
a un element àton. Aquestes regles rítmiques i accentuals també es relaxen, i
comencem a observar casos de proclisi en els pronoms, cada cop més
freqüents (s. XVI). V + (CD+ CI) > (CD+ CI) + V. El CD, que sempre havia
anat junt al verb, si es mantenia l'ordre medieval, se separava massa d'ell, ja
que el CI quedava enmig. Amb un canvi en l'ordre dels pronoms se soluciona
aquest problema. L'ordre nou (CI+ CD) s'estén als casos d'enclisi i se
sistematitza (criteris morfològics) la combinació. [CD + CI] + V > [CI+ CD] + V.
Sols un grup no va realitzar aquest canvi: CD+CI singular. = HI > LA HI / LES
HI / LO HI / ELS HI. Recordem que aquest grup, que provenia d'una
dissimilació (s. XIII) complia tots els requisits del nou ordre. Amb aquest no
canvi, el català presentava una irregularitat en la sèrie binària de 3a persona:
després d'aconseguida la inversió als segles XVI-XVII, tot el català -excepte el
mallorquí- feia la combinació binària de 3a persona de la mateixa manera: LA
HI [CD+CI] per al singular; ELS LA [CI+ CD] per al plural.

3.3.3. El cas del valencià

En la segona meitat del segle XVII, a València capital comença a crear-se una
nova combinació quan el CI era singular; s'anticipa aquest, com a les combinacions
de CI en plural:
[ CI+ CD ]: per al singular > LI LA; per al plural > ELS LA.
Amb aquesta combinació, el valencià aconsegueix equilibrar el sistema
pronominal respecte a l'ordre, tant al singular com al plural, i corregir també
l'anomalia de tenir dues representacions formals del mateix element sintàctic: el
datiu de 3a persona li, quan apareix sol en la cadena, i hi, quan apareix combinat
amb altres pronoms de 3a persona.
Però, per què aquest canvi es dóna a València i no a la resta del domini
lingüístic? Perquè, potser per influència del castellà, s'estava perdent l'ús del pronom
adverbial hi, que era possiblement el referent de l’hi CI.
Les regles sintàctiques medievals deixen de ser organitzadores dels pronoms
de la sèrie binària de 3a persona. Per motius ben diversos, a cada zona dialectal es
va gestant simultàniament una combinació pròpia, entre els segles XVI i XVII.
En el dialecte valencià, segons Emili Casanova, sense la pèrdua del pronom
adverbial, no s'hauria creat la combinació li la -més sistemàtica, per cert, i més
adient per a una llengua literària i administrativa-, i probablement s'arribà a una
situació semblant a la de la resta de dialectes peninsulars.

3.4. Variants diatòpiques: La llengua parlada

La primera característica que s'observa quan s'oposen els dos grans blocs
dialectals és la utilització de les formes reforçades em, et, es, ens, us enfront de les
formes plenes que empra el català occidental me, te, se, nos, vos. Al català
occidental hi ha una excepció: el valencià meridional, que utilitza les formes
reforçades, excepte la 1a i 2a persones del plural que les fa com a la resta del
valencià: nos, vos.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 20
Els pronoms personals forts. Els pronoms febles. Formes, funcions i combinacions

En alguns dialectes, sobretot occidentals, la segona persona vos, ha

desenvolupat una altra forma: tos, creada per analogia a te, i la variant sos de 3a
persona per analogia a se.
Gran part del valencià utilitza, tant en posició enclítica com en proclítica, el
pronom se en detriment de la 1a i 2a persones del plural: ens, us > *se. Per a
Sanchis Guarner, aquesta neutralització és un fenomen que es dóna en el valencià
vulgar, i així ho recull Moll en la seua Gramàtica Històrica: * Voleu estar-se quiets?
El valencià meridional utilitza les formes es, el, per a la 2a persona del
singular et: *Es cobres? Aquest fenomen segurament es deu a la dificultat de
pronúncia de la forma genuïna, que dissimila en es o el, segons les zones.
Pel que fa a l'ordre, les varietats dialectals són més nombroses. El
rossellonés, per exemple, anteposa els pronoms quan el verb va en infinitiu o
gerundi, contràriament a la norma general. Quan el verb va en imperatiu la posició
és enclítica, però l'accent recau sobre el clític: Doneu-me pa.
Com hem vist abans, l'ordre dels pronoms de 3a persona quan apareixen
combinats és distint segons la zona dialectal: el balear manté la forma medieval la li;
el valencià ha generat la forma pròpia li la; i a la resta del domini lingüístic hi ha la
combinació la hi.
El balear, quan utilitza els clítics amb el pronom de cortesia vosté, els col·loca
davant del verb: Se’n vagi. Veny explica aquesta peculiaritat a la no genuïnitat del
pronom vosté.
Pel que fa al pronom en, de les tres funcions que té en català central i nord-
occidental (subjecte, CD i C.Règim), en valencià sols en té les dues primeres. Com a
C.Règim només manté aquesta funció la zona del valencià septentrional.
Per últim, cal remarcar que el pronom adverbial hi, com hem dit abans, s'ha
perdut, i hi roman en algunes construccions lexicalitzades: La tia ja no s’hi veu. Amb
el vestit nou ja no s’hi troba.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------