TEMA 25

Tema 25
L’ORACIÓ SUBSTANTIVA,
L’ORACIÓ DE RELATIU
I L’ORACIÓ ADVERBIAL
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

ÍNDEX

1. L’oració substantiva
1.1. Els nexes en les proposicions substantives
1.2. Classes
1.3. Proposicions substantives d’infinitiu

2. L’oració de relatiu
2.1. Substantivació de l’oració adjectiva o de relatiu
2.2. Recursos de forma
2.3. Funcions
2.4. Oracions de relatiu especificatives i explicatives
2.5. Usos propis dels pronoms relatius

3. L’oració adverbial
3.1. Tipus

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, A. M., Gramàtica de la llengua catalana, Proa, Barcelona, 1994.

FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua catalana, Gregal, València, 1986.

RUAIX I VINYET, J., El català / 2, Barcelona, 1986.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

1. L’oració substantiva

Les oracions substantives constitueixen el cas més clar del paper de les
oracions subordinades dins l’oració principal; sobretot en les que fan de subjecte i
de complement directe.
Alguns autors parlen d’insercions i no d’oracions, ja que del que es tracta és
d’introduir en l’estructura d’una oració simple (l’oració matriu) una altra oració perquè
hi realitze alguna de les funcions pròpies del substantiu, o millor, determinar un SN.
Aquestes funcions són les de subjecte, CD, CI, C. Règim, Complement d’un
substantiu o d’un subjecte i atribut. Des d’un punt de vista formal, se’n poden
distingir dos tipus:
a. Les que van introduïdes per un nexe d’enllaç que marca el caràcter substantiu de
la proposició: L’Enric no desitja que vosaltres ens ajudeu.
b. Les que duen el verb en infinitiu: L’Enric no desitja ajudar-nos.
En els dos casos la inserció es produeix a partir de dues oracions simples
sempre que en una d’elles (la matriu) hi haja un SN encara no reomplit.
L’Enric no desitja + (SN)
á
que vosaltres ens ajudeu
Es transforma en proposició l’oració que es vol inserir.

1.1. Els nexes en les proposicions substantives

S’hi poden distingir dos tipus de nexes:
a. els que únicament posseeixen la funció d’enllaç (que, si) i
b. els que a més d’enllaçar substantiven un determinat constituent en la proposició i
realitzen la funció sintàctica que correspondria a aquest constituent, en cas que
aparegués explícit (interrogatius i pronoms relatius).
La conjunció completiva que, és el nexe més habitual amb què s’enllacen les
proposicions inserides i l’oració matriu.
- No pot anar precedida de l’article el, però si de l’expressió el fet.
- No pot elidir-se quan introdueix una proposició que funciona com a CD.
- Contràriament al que passa en castellà, no va mai precedida de cap preposició.
Amb aquesta conjunció es poden introduir proposicions que realitzen les
funcions de subjecte, CD, C. Règim, C del Nom o de l’adjectiu, atribut.
Badia recull el material de Fabra i Gili Gaya. Les oracions substantives de
relatiu són estudiades per Badia dins les adjectives. Les d’infinitiu no les considera
pròpiament oracions, mentre que la gramàtica generativa sí. Les oracions
substantives poden fer les mateixes funcions que un substantiu en una oració simple
(excepte la d’atribut o predicat nominal ja que, segons Badia, ací l’oració substantiva
fa funció de subjecte): Subjecte, CD, CI, CC, C. Preposicional d’un substantiu i d’un
adjectiu.

1.2. Classificacions
Segons Badia, les oracions substantives poden ser de diversos tipus:
1. Amb valor de subjecte, on l’oració subordinada tindria la funció de subjecte: No
m’agrada que sempre es burli de tot.
2. Amb valor de CD, on la subordinada acompleix el paper de CD de l’oració
principal. Sol aparéixer amb la conjunció que i, de vegades, com: Tots desitjaven

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

que triomfés. On que triomfés equival a el seu triomf (substantiu CD de desitjaven,

que justifica la subordinada per això anomenada substantiva).
3. Altres oracions substantives:
· Oracions amb valor de CC. Les oracions subordinades substantives no s’esgoten
amb les que fan de subjecte o de complement directe, de la mateixa manera que hi
ha més funcions del substantiu. Així, encara, també podem parlar d’oracions
substantives amb valor de CC. En efecte, ni més ni menys que un substantiu pot fer
de CC del verb en una oració simple, no costa d’imaginar aquesta funció feta per
una substantiva dins l’oració composta: El sol sortia entre núvols / el sol sortia sense
que els núvols en tapessin els raigs.
Si és evident que en la subordinada fa de CC i alhora equival a una frase amb
un substantiu, no és menys evident que aquesta substantiva, en explicar-nos com
sortia el sol, equival al mateix temps a un adverbi (el sol sortia així). Per què no
entendre -com una subordinada adverbial de manera? Una vegada més toquem els
dubtes habituals (d’identificació i de classificació). Tot i això, és evident que en
aquestes oracions un substantiu és qui fa l’ofici del nucli del CC.
Aquestes oracions van introduïdes per una preposició seguida del que
subordinant. És la preposició la que precisa el matís de la circumstància gramatical
en cada cas. Cal tenir en compte que, per l’anomenada abdicació de preposicions
àtones, quan la preposició és a, de, en, l’oració composta perd l’indicador del matís
de la circumstància gramatical.
· Oracions amb valor de complement preposicional. El substantiu també pot ser
complement d’un altre substantiu o d’un adjectiu, per mitjà d’una preposició: Veig la
necessitat de la renovació de la casa / veig la necessitat que la casa es renovi.

1.3. Les proposicions substantives d’infinitiu

Les proposicions d’infinitiu apareixen, en general, quan el subjecte de l’oració
matriu i el de la proposició inserida coincideixen. Hi ha però, certes excepcions:
Crec que aniré a casa, Ens interessa fer-ho, El meu desig és reunir-vos-hi.
És convenient d’introduir aquestes proposicions d’infinitiu amb la preposició
de:
- Quan funcionen com a subjecte i apareixen posposades: Ens interessa de fer-ho.
- Quan funcionen com a CD i en l’oració matriu el verb expressa voluntat, projecte,
desig (aconsellar, acordar, decidir, desitjar, exigir, pregar, procurar, prohibir...): He
decidit d’anar.
Aquestes proposicions d’infinitiu poden realitzar les funcions següents:
- Subjecte: No li agrada alçar-se de bon matí.
- CD: No sabem anar-hi.
- C. Règim: Recordeu-vos de comprar fruita.
- C.N. o C. d’adj.: És digne de rebre el premi.
- Atribut: El meu desig és de reunir-vos.

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

2. L’oració de relatiu

Els relatius de la llengua catalana són:

variables invariables
masculí femení neutre formes què, qui
tòniques
singular el qual la qual la qual formes que, qui
cosa àtones
plural els quals les quals forma on
adverbial

Badia tracta les oracions de relatiu dins les oracions adjectives. Ell ho explica
dient que el relatiu és el nucli d’aquesta mena d’oracions. Així en la frase els obrers
immigrants, l’adjectiu immigrants té el mateix significat que que havien vingut de
fora, i com el primer element d’aquesta proposició subordinada és un pronom de
relatiu, diu, que les oracions d’aquesta mena reben el nom “d’adjectives o de relatiu”.
Així en les oracions següents:
a) Els arguments oportunistes convencen la gent
b) Els arguments que (ells) aprofiten [per oportunisme] convencen la gent.
Allò que en a) és un adjectiu, en b) ha estat reemplaçat per una oració que fa
la funció d’un adjectiu. El relatiu que hi fa una triple funció: 1) enllaça totes dues
oracions; 2) com a pronom que és, reprodueix el substantiu de l’oració principal; 3)
com a element de l’oració subordinada, hi té un paper sintàctic precís; aquest pot ser
qualsevol funció gramatical i no pot coincidir amb la que el seu antecedent exerceix
dins l’oració principal.

2.1. Substantivació de l’oració adjectiva o de relatiu

1. El procés gramatical. Acabem de dir que el valor adjectiu de les oracions de
relatiu és obvi. Tanmateix, les oracions de relatiu es mouen en un camp molt ric, que
treu el màxim partit de les construccions adjectives, i ens permet de distingir-hi un
nou grup d’oracions, ja veritablement substantives. En rigor, ací tenim un procés
gramatical paral·lel al que en l’oració simple explica la substantivació de l’adjectiu;
els adjectius poden emprar-se com si foren veritables substantius. Per tant, si les
oracions de relatiu són equivalents a adjectius, l’equivalència s’estén a totes les
funcions que comparteixen aquells i aquests, incloent-hi el fenomen gramatical de la
substantivació i, així, les oracions de relatiu substantivades ja no funcionen com un
adjectiu, sinó que, esdevingudes substantius es constitueixen elles mateixes en un
element propi de l’oració principal: El que insinues no em convenç. La teua
insinuació no em convenç.

2.2. Recursos de forma

Perquè les oracions de relatiu puguen funcionar com a veritables substantius,
la llengua disposa de tres possibilitats formals:
a. O bé manquen d’antecedent en el seu sentit més propi, i així l’oració s’inicia
directament amb el relatiu. Construcció típica dels enunciats proverbials.
b. O bé són introduïdes per un determinatiu gramatical, que pot ser: 1) un article (i
flexió: el qui o el que) 2) un demostratiu (i flexió: aquell qui o aquell que), o un
indefinit, com tothom qui o tothom que.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

c. O bé són construïdes amb l’article neutre, el qual fa d’antecedent del conjunt que
representa.

2.3. Funcions
Hi distingirem dues situacions, segons que el subjecte sigui de persona o de
cosa:
a. Referència de persones. L’oració substantivada de relatiu pot ser introduïda pel
pronom qui o pels grups de formes el qui o el que (i flexions), aquell qui o aquell
que (i flexions) i tothom qui o tothom que. La primera possibilitat (qui) encapçala
moltes dites populars: Qui dia passa, any empeny.
b. Referència a coses. L’oració substantivada de relatiu pot ser introduïda pels
grups de formes neutres amb l’article (el que) o amb el demostratiu (allò que): El
que conta Joan també m’ha passat a mi.
El temps de la subordinada adjectiva. El temps verbal propi de les oracions de
relatiu alterna entre el futur simple d’indicatiu i el present de subjuntiu. O bé, quan
intervé el factor d’anterioritat, entre el futur compost d’indicatiu i el pretèrit perfet de
subjuntiu. Són correctes i acceptades totes dues construccions: Els qui voldran anar
a l’excursió s’han d’inscriure. Els qui vulguen anar a l’excursió s’han d’inscriure.

2.4. Oracions de relatiu especificatives i explicatives

Les primeres afegeixen una informació que no es desprén de l’oració
principal: determinen l’antecedent i en restringeixen el significat, justament perquè
l’especifiquen. Les segones reiteren la informació que ja forneix l’oració principal:
comenten l’antecedent sense restringir-ne el significat, justament perquè només
l’expliquen: Els atletes que s’entrenen bé guanyaran la cursa. Els atletes, que
s’entrenen bé, guanyaran la cursa.
És a dir, les oracions especificatives no es poden suprimir sense alterar el
sentit de tot el conjunt, mentre que la supressió de les explicatives no modifica el
sentit d’aquest conjunt. Les explicatives estan separades de la principal per dues
pauses.

2.5. Usos propis dels pronoms relatius

1. Relatius àtons i relatius tònics
a. Els relatius àtons que i qui. La forma que substitueix persones i coses i
acompleix les funcions de subjecte, de complement directe, i de complement
circumstancial de temps: Ens reunirem la setmana que ve.
Aquest relatiu que pot ser reemplaçat per el qual en les oracions explicatives,
però de cap manera en les especificatives.
b. Els relatius tònics que i qui. Tots dos són emprats després de preposició, el
primer referit a coses, el segon a persones. Normalment tenen la funció de CC:
Les dades amb què treballa no són originals. Destruiran el pilar sobre què
s’aguantava.

2. El relatiu compost
El relatiu compost és el qual. Aquest relatiu únicament pot ser emprat si
l’antecedent és un substantiu. Aquest relatiu presenta tres grups de funcions:
a. Subjecte: No van rebre els premiats, els quals van protestar.
b. Complement directe: Ens quedarem al teu país, el qual sempre estimarem.
c. Complement preposicional, tant referit a cosa com a persona: Aquest és el
pretext amb el qual es defensarà.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

Cal mencionar també que aquest relatiu compost, té una forma neutra la qual
cosa. Aquesta forma però, és sistemàticament absent del llenguatge parlat: L’han
vist a l’hotel amb el seu amic, la qual cosa confirma les sospites.

3. L’oració adverbial
Les oracions adverbials fan l’ofici que, dins una oració simple, fa l’adverbi al
qual equival la subordinada de la principal i pel qual aquesta pot ser substituïda.
Badia les anomena oracions correlatives: locatives, temporals, modals,
comparatives i consecutives; és a dir, aquelles que expliciten els lligams gramaticals
de forma manifesta. I oracions determinatives: finals, causals, condicionals i
concessives; és a dir, aquelles que depenen d’un factor extern que en “determina“ el
desenllaç: l’objectiu, la causa, una condició eficient o un obstacle no eficient; aquests
factors originen les oracions finals, causals, condicionals i concessives.

3.1. Tipus:
1. Oracions adverbials locatives
Són aquelles que indiquen circumstància de lloc. L’element conjuntiu més
característic n’és l’adverbi on. El seu correlatiu pot ser un substantiu o un adverbi, o
pot no ser-hi explícit: Ens trobarem a la casa on viuen els pares. Ens trobarem a la
casa allí on viuen els pares.

2. Oracions adverbials temporals

Expressen la relació que existeix entre el temps de les dues oracions,
principal i subordinada. Els recursos de què es val la llengua per a aconseguir-ho
són: els temps gramaticals i els adverbis de temps (que funcionen com a
conjuncions): Mentre ell cantava, tots l’escoltaven.
Dins d’aquest grup d’oracions adverbials, es distingeixen tres subtipus:
• Les oracions temporals de simultaneïtat, on l’acció de la subordinada coincideix
en el temps amb la de la principal. L’element conjuntiu més emprat és l’adverbi
quan. Altres nexes: aleshores que, llavors que, sempre que, mentre (que): Quan
vas firmar l’acta, tots et miràvem atents. Mentre que ell és al camp, ella guarda el
bestiar.
• Les oracions temporals d’anterioritat, on s’expressa una acció que té lloc abans
de la del verb subordinat. Nexe principal: abans que: Escriu-li la carta, abans que
ell no torne.
• Les de posterioritat, expressen una acció que té lloc després de la del verb
subordinat. Nexe principal després que: Després que s’hauran posat d’acord,
faran un comunicat.

3. Oracions adverbials modals

Anomenem modals les oracions subordinades que, en una oració simple,
tenen la funció d’un adverbi de manera, modificador del verb. Les modals expliquen
com transcorre l’acció principal. El nexe més freqüent doncs, és com. Les
conjuncions modals, s’agrupen entorn dels tres significats fonamentals de les menes
d’oracions que hi corresponen:
a. La manera de l’acció principal, entesa en el seu sentit més general i més neutre.
Nexe principal com: Ho van fer com els ho havien demanat.
b. Presencia d’un matís de dubte en l’expressió de la manera de l’acció principal.
Nexe principal com si: Parlen com si ho saberen tot.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

c. Presència d’un matís de dependència en l’expressió de la manera de l’acció

principal. Els elements conjuntius giren a l’entorn de segons: Segons com
interpretes aquest document, tots dos textos poden ser del mateix autor.

4. Oracions adverbials comparatives

Existeix una bona afinitat entre les oracions modals i les comparatives: ho
prova el nexe més característic d’enllaç (com). Els continguts oracionals que són
objecte de comparació poden referir-se a la qualitat o a la quantitat.
En les oracions comparatives torna a passar quelcom que ja era propi de les
modals: si les dues oracions (principal i subordinada) tenen un sol verb, aquest no es
repeteix a la segona: la seua supressió no afecta la comunicació. És per això que
amb freqüència la relació de comparança no es faça de fet entre oracions diferents,
sinó entre continguts referits a un sol verb, és a dir, com aleshores, dins una oració
simple: El segon volum va ser tan ben acollit com ho havia estat el primer.
Com és habitual en les oracions adverbials, també en les comparatives hi ha
correlació entre l’antecedent (a la principal) i l’element conjuntiu que introdueix la
subordinada: tan / com, més / que, menys / que.

Classes d’oracions comparatives

Hi ha tres classes d’oracions comparatives: d’igualtat, de superioritat i
d’inferioritat.
1. D’igualtat: la correlació “antecedent / element conjuntiu” gira entorn de les
combinacions següents:
a. Per a la combinació qualitativa: tal / com, així / com, tal / qual, tan (+ un
determinatiu) / com: Tot es farà tal com demaneu.
b. Per a la comparació quantitativa: tant / com: Descansa tant com pugues.
2. De superioritat: la correlació “antecedent / element conjuntiu“ ara fa servir
aquestes altres combinacions: “més (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o
qualsevol determinatiu) / que”, “(un adjectiu comparatiu sintètic / que“, “més / que“.
Atesa la funció específica que hi té, l’antecedent és indispensable tant a les
comparatives de superioritat com a les d’inferioritat: Aparenta més serenitat que no
té per dins. Ofereixen més que no donen.
3. D’inferioritat: la correlació “antecedent / element conjuntiu“ es val en aquest cas
de les combinacions següents: menys (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o
qualsevol determinatiu) / que“, “(adjectiu comparatiu sintètic) / que”, “menys / que“:
Presenta menys feina que no ho havien promés. Arrisquen menys del que
inverteixen.

5. Oracions consecutives
L’oració subordinada expressa la conseqüència d’una intensificació amb què
ha estat marcat un element de l’oració principal. No n’hi ha prou, però, amb una
marca d’intensificació dins l’oració. Perquè hi haja subordinada consecutiva és
condició indispensable que la marca exigisca un correlatiu que, tot introduint una
nova oració, hi canalitze la conseqüència. El correlatiu és indefectiblement la
conjunció que.
L’antecedent pot intensificar el missatge de qualsevol part de l’oració: Han
insistit tant, que ha hagut de dir que sí (V). Em van regalar tantes flors, que la casa
semblava un jardí. (CD).

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

6. Oracions finals
Indiquen l’objectiu o la finalitat de l’acció que constitueix l’oració principal.
L’element conjuntiu principal hi és la conjunció perquè, la més universal en la
freqüència d’usos i per la confluència de nivells. Altres conjuncions finals: a fi que,
per tal que.
Aquest tipus d’oracions va en mode subjuntiu. Raons:
a. Mesurada des del verb principal, la subordinada es refereix a un temps posterior.
b. L’acció hi és un objectiu encara no atés (justament es tracta que esdevingui
realitat).
c. La intenció de fer quelcom sempre resta embolcallada amb un si és no és de
desig.
Quan el subjecte de l’oració principal és el mateix temps subjecte de la final,
en català, com en bon nombre d’altres llengües, el verb subordinat es posa en
infinitiu precedit de les proposicions per o per a, sense tornar a mencionar el
subjecte: Li telefonaré perquè demà no se n’oblide. Tots feien plans per a guanyar
les eleccions.

7. Oracions causals
Indiquen la causa, la raó o el motiu de l’acció de l’oració principal. L’element
conjuntiu més emprat en les oracions causals és la conjunció perquè, la qual, si ja
era la més universal en la freqüència d’usos i per la confluència de nivells entre les
finals, continua essent-ho per a les causals. Això no vol dir que no existisquen moltes
altres conjuncions causals, des de la més popular que fins a les més selectes puix i
puix que.
Quant a l’ordre, hem de dir que normalment, les conjuncions causals
introdueixen la subordinada després de la principal. Probablement es tracta de
l’ordre més lògic: primer, el missatge fonamental i, només quan ja n’estem informats,
la causa o el motiu: S’enfada perquè no l’han entés.
Pel que fa al mode verbal utilitzat en les causals, és fixament l’indicatiu, ja que
es tracta de donar raó d’una realitat ja existent i, per tant, allò que n’ha provocat
l’existència. Aquest és bon mètode per diferenciar les finals amb perquè de les
causals: Oracions finals = perquè + subjuntiu (Ho faig perquè conegues la veritat).
Oracions causals = perquè + indicatiu (Ho faig perquè coneixes la veritat).

8. Oracions condicionals
En aquesta mena d’oracions es crea una situació paradoxal: la subordinada hi
és, tan important pel sentit, que s’imposa a la principal: Si em convences, firmaré la
carta.
Ací l’acció de firmar la carta depèn de si em convences, fins al punt que si no
em convences, la principal tindrà el contingut oposat al que tenia abans: no firmaré
la carta. La conjunció condicional més universal és si. Altres conjuncions
condicionals: mentre (que), sols que, amb que, només que, posat que, si doncs no, i
també poden fer d’enllaç les formes no personals del verb: el gerundi i el participi.
Per a l’expressió de les condicionals, la llengua disposa d’un ventall de temps
verbals ric i variat; en indicatiu (llevat dels futurs, els condicionals i el pretèrit
anterior), i en subjuntiu (que sol ser el pretèrit imperfet i el plusquamperfet): Si
invertiu, els beneficis augmentaran. Si invertíreu, els beneficis augmentarien.
Opinant així la majoria, retire la proposta.

---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 25
L’oració substantiva, l’oració de relatiu i l’oració adverbial

9. Oracions concessives
En aquesta mena d’oracions, l’acció expressada pel verb principal es realitza,
malgrat l’obstacle que hi representa la subordinada: Encara que t’hi oposis, firmaré
la carta.
Les oracions que més es poden comparar amb les concessives, són les
adversatives. De fet les mateixes conjuncions ho confirmen, ja que de vegades, la
concessiva encara que pot tenir valor de “ però “, i l’adversativa però pot funcionar
com una concessiva.
Per a l’expressió de les concessives, la llengua disposa de les formes verbals,
per això es parla de l’alternança indicatiu i subjuntiu en aquesta mena d’oracions, les
quals efectivament es valen de tots dos modes. Sembla natural d’afirmar que les
accions reals demanen el verb en indicatiu, mentre que el mode subjuntiu queda
reservat per a expressar accions possibles o dubtoses. Però aquesta afirmació no
sempre és correcta, per tal com sovint recorrem al subjuntiu (encara que plogui),
quan la realitat de l’acció és indiscutible.
Altres conjuncions concessives: per més que, també el gerundi i el participi
poden introduir oracions vàlides com a concessives.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------