Quins tipus de recursos trobarem en un text?

recursos fnics
recursos morfosintctics
recursos lxics i semntics

Mecanismes de formaci de figures

Hi ha quatre mecanismes principals

Supressi: es produeix quan hi ha omissi d'elements que

habitualment figurarien en el discurs, com conjuncions, components
de la frase, termes d'una comparaci; ocultaci de significats, etc.

Addici: es produeix quan s'incorporen ms elements dels necessaris

o b quan es repeteix un element d'una forma insistent.

Combinaci o canvi d'elements: entre tots dos existeix alguna

analogia, que permet fer aquesta substituci. s el cas de la
metfora.

Permutaci del lloc que ocupen els components del discurs.

Classificaci de les figures

Fniques, relacionades amb l'aspecte oral: sons, entonaci, ritme

d'intensitat...

Morfosintctiques, relacionades amb l'estructura de les paraules i

les combinacions de paraules en la frase.

Semntiques, relacionades amb el significat de les paraules.

Lgiques, relacionades amb la construcci del discurs.

Figures fniques

rima

alliteraci (repetici prxima de sons)

paranomsia (repetici prxima de grups fnics)

onomatopeia (imitaci de sons reals)

jocs de paraules.

Figures morfosintctiques
 parallelisme: repetici d'una mateixa estructura en diverses
frases seguides

anfora: repetici de mots

polisndeton: presncia repetida de conjuncions

asndeton: absncia de conjuncions

ellipsi: supressi d'un element de l'oraci

hiprbaton: alteraci de l'ordre lgic de la frase

Figures lgiques

anttesi: l'oposici de dues oracions, dos sintagmes o dos

mots allats de sentit contrari

paradoxa:enlla de dues idees aparentment oposades, que

tanmateix poden arribar a conciliar-se aprofitant un possible
canvi de significat de les paraules.

ironia: dir alguna cosa de tal manera que el receptor entengui

el contrari del que es diu.

allegoria: substituci completa, que es presenta en forma de

relat en qu apareixen una srie d'elements que tenen un
sentit i a la vegada sn susceptibles d'adquirir-ne un altre de
ms profund, a partir d'una interpretaci en la qual a cada
element aparent es correspon un d'ocult.

Figures semntiques

metfora: substituir un mot per un altre, que pertany a un

camp semntic diferent, entre els quals pot establir-se una
relaci analgica (s a dir, comparteixen algun tret significatiu
com)

metonmia: (amb la qual englobem la sincdoque) substituci

d'una paraula per una altra, quan totes dues pertanyen al
mateix camp semntic. La relaci entre les dues paraules (la
literal i la substituda) es basa en el fet que una s la causa, la
conseqncia o una part de l'altra.

LES VEUS DEL DISCURS O POLIFONIA

La polifonia es defineix com el conjunt de veus que participen en l'elaboraci de qualsevol
situaci comunicativa.
Per a descobrir aquest conjunt de veus conv que distingim entre la realitat externa al text i
la realitat discursiva.

A la realitat externa hi ha:

L'autor/-a real del text: s la persona real que ha escrit el text (l'emissor).
El lector/-a real que llig el text (el receptor)
L'autor model o la imatge que cada lector es fa de l'autor real, a partir de la lectura del
text.
El lector model, s a dir, el tipus de lector a qui va adreat el text i en qui pensa l'autor
quan el construeix.
2. A la realitat discursiva trobem:

El locutor, s a dir, la veu que condueix el text. Es tracta del narrador en els textos
narratius, de la veu en primera persona dels textos subjectius (argumentatius) i en tercera
persona o primera del plural, en els textos objectius, propis de l'mbit acadmic.
L'allocutari, quan el locutor s'adrea directament al receptor i li parla de tu, de vost o
de vs. Pot aparixer o no.
L'enunciador o enunciadors, sn els personatges diferents del locutor que prenen veu
prpia en el text.
La polifonia es manifesta mitjanant diversos procediments:
El discurs reportat:
Estil directe: la veu de l'enunciador apareix reproduda directament en el text d'una
manera literal sense cap modificaci, mitjanant signes grfics (cometes o guions) i verbs de
dicci: dir, explicar, preguntar...Per exemple:"No hi renunciar de cap manera!", va exclamar.
Estil indirecte: la veu de l'enunciador apareix inserida en el discurs del locutor amb les
adaptacions necessries. Per exemple: Va exclamar que no hi renunciaria.
Estil indirecte lliure: la veu de l'enunciador apareix en el text inserida en el discurs del
locutor, que li cedeix la paraula indirectament sense cap marca grfica ni cap verb de dicci.
Per exemple: Volia que els quedara ben clar: no hi renunciaria de cap manera.
2. La intertextualitat, o incorporaci de textos d'altres autors. s un recurs molt habitual en
els textos formals, sobretot de l'mbit acadmic, per tamb es produeix a escala informal quan
reprodum una citaci, un refrany, una can...
Quan es produeix la polifonia, la subjectivitat de l'emissor pot manifestar-se pel fet que adopta
el punt de vista d'un determinat personatge o enunciador. En aquest cas, diem que l'emissor
manifesta empatia envers l'enunciador en qesti, s a dir, es posa en el seu lloc i s'identifica
amb la seua manera de pensar, de sentir o d'actuar.

(Informaci extreta dels llibres de text de 2n de Batxillerat de les editorials Marfil i de Bromera)