BLOC 2

ANALÍTIQUES DE SANG

Nerea López
Oscar Navas
Noelia Pérez
Elisabeth Sánchez
Tania Zuloeta
Activitat 5. L’HEMOGRAMA

L’hemograma és una determinació analítica bàsica mitjançant la qual s’estudien,

quantitativament i qualitativament, tots els elements formes de la sang. És una prova molt
comuna, la més sol·licitada en anàlisi clíniques, ja que aporta informació rellevant per
l’estudi de patologies hematològiques i per moltes altres no hematològiques.
S’indica en situacions com: revisions mèdiques rutinàries, simptomatologia pròpia de
malalties hematològiques (cansament, pèrdua de pes, hematomes), simptomatologia pròpia de
malalties infeccioses (febre, dificultat respiratòria,...), sospita de malalties neoplàsiques,
embaràs, cirurgia, seguiment de malalties cròniques o tractaments mèdics com
quimioteràpies.
Tot els paràmetres que inclou l’hemograma estan classificats en 3 sèries.
● SÈRIE VERMELLA
● SÈRIE BLANCA
● SÈRIE PLAQUETAR
● ALTRES DETERMINACIONS

 Recupereu les analítiques que vau portar per iniciar el projecte. Feu un llistat de tots els
paràmetres que inclou l’apartat hemograma i classifiqueu-los segons els 4 punts
anteriors.

SÈRIE VERMELLA SÈRIE BLANCA SÈRIE ALTRES

PLAQUETAR DETERMINACIONS

- Hemoglobina - Leucòcits - Plaquetes - Fibrinogen

- Hematies - Eosinòfils - V.P.M
- Hematòcrit - Basòfils - V.S.G
- Volum Corpuscular Mitjà - Neutròfils
- Hemoglobina Corpuscular - Monòcits
Mitjana - Limfòcits
- Concentració d'Hemoglobina
Corpuscular Mitjana
- RDW (amplitud de
distribució leucocitària)
 Quins equips del laboratori necessitaríeu per dur a terme un hemograma? Cerqueu
informació i afegiu imatges.

Material
Centrífuga per hematòcrit: Centrífuga especifica per la preparació de la sang en
la determinació fotomètrica del contingut de bilirubina en el plasma.

Lector d’hematòcrit: Determina el valor de l’hematòcrit.

Espectrofotòmetre (540nm): La seva funció és mesurar la quantitat de llum

absorbida al passar a través de la solució de la mostra.
Cambres de Neubauer: Per realitzar el recompte de cèl·lules d’un medi líquid; en
el nostre cas, sang. En ell recomptarem eritròcits i limfòcits.

Micropipetes + puntes: Transportar els volums necessaris per dur a terme

l’Hemograma.

Pipetes Pasteur: Pipetes d’un sol ús, per transferir una petita quantitat de líquid.

Pipetes VSG automàtiques: Serveix per dur a terme la VSG. Es llegeixen els
resultats després de 60min.
Suport per a sistema VSG: Equip utilitzat per poder mantenir en una posició de
90º les pipetes VSG.

Cubetes d’espectrofotòmetre: El seu objectiu és mantindre les mostres durant la

realització d’una espectrofotometria.

Tubs de plàstic, tubs wintrobe: L’utilitzem per determinar el volum de glòbuls

vermells en una mostra de sang.

Cubetes, gradetes, guants, paper.

 Reactius

 Alcohol 70ºC

 Aigua destil·lada

 Reactiu de Drabkin

 Líquid de Hayem

 Líquid de Türk

 Líquid de Ress Ecker

 Amb quin tub de sang podeu realitzar un hemograma? (color del tap)
El tub de sang per l’hemograma té el tap de color lila.
 Una vegada classificats els paràmetres en els 4 blocs, completeu la següent taula:
PARÀMETRE QUINA FUNCIÓ TÈ? (DESCRIPCIÓ)

Hematies % en volum de glòbuls vermells que transporten oxigen

a cada cèl·lula del cos.
Hemoglobina % en volum d’hemoproteïnes a la sang.
Hematòcrit % en volum de glòbuls vermells a la sang.
Reticulòcits Recompte de reticulòcits.
VCM (Volum Corpuscular Determina quina és la mida mitja dels glòbuls vermells.
Mitjà)
HCM (Hemoglobina Determina quina és la mida mitja de la hemoglobina.
Corpuscular Mitjana)
CHCM (Concentració Mesura la quantitat d’hemoglobina que hi ha a una unitat
d’Hemoglobina Corpuscular de glòbuls vermells.

Mitjana)
RDW (Amplitud de Distribució Mesura la mida i el volum de leucòcits a l’organisme.
Leucocitària)
Leucòcits Recompte de Leucòcits.
Neutròfils Recompte de Neutròfils.
Neutròfils no segmentats Recompte de Neutròfils no segmentats.
Limfòcits Recompte de Limfòcits.
Monòcits Recompte de Monòcits.
Eosinòfils Recompte d’Eosinòfils.
Basòfils Recompte Basòfils.
Plaquetes Recompte de plaquetes.
V.P.M Determina quin és el Volum Plaquetari Mitjà.
Fibrinogen Recompte de fibrinogen en sang.
V.S.G. (velocitat, sedimentació, Fa referència a la velocitat de sedimentació dels glòbuls
GL) vermells.

 Els paràmetres de l’hemograma que estudien la sèrie vermella són fonamentals pels
diagnòstic de les patologies com l’anèmia.

 Els paràmetres de l’hemograma que estudien la sèrie blanca són fonamentals pels
diagnòstic de infeccions.

 Els paràmetres de l’hemograma que estudien la sèrie plaquetar són fonamentals pels
diagnòstic de problemes per coagular la sang.
Activitat 6. ESTUDI MORFOLÒGIC DE LES CÈL·LULES SANGUÍNIES I MOLL
DE L’ÓS

Als laboratoris d’hematologia, podem trobar un àrea especialitzada en citomorfologia. En

aquesta àrea s’especialitzen en l’estudi morfològic de les cèl·lules sanguínies, tant de sang
perifèrica com de medul·la òssia. La finalitat d’aquests estudis és donar un diagnòstic precoç
de patologies associades a anomalies de cèl·lules sanguínies.
Per cada mostra de sang perifèrica que arriba al laboratori sol·liciten un hemograma. Quan
per algun dels paràmetres de l’hemograma obtenen resultats fora dels valors de referència,
sol·liciten una extensió sanguínia o de medul·la òssia (segons el cas).

 Quin objectiu te la realització d’extensions sanguínies o de medul·la òssia al laboratori?

La realització d’extensions sanguínies o medul·la òssia té com objectiu estudiar les
característiques citològiques de la sang i la detecció d’anomalies en la seva morfologia.

 Quan cal fer un exàmen microscòpic de les extensions?

Cal fer els exàmens pertinents quan les cèl·lules de la sang presenten anomalies i els
resultats de l’hemograma presenten modificacions.

EXTENSIONS SANGUINIES

La següent imatge s’ha obtingut a partir d’una de les extensions sanguínies fetes al laboratori.
A partir d’ella responeu les següents preguntes:

 Assenyaleu i anomeneu sobre la imatge totes les cèl·lules sanguínies que identifiqueu.
La imatge anterior, s’ha obtingut a partir de la següent extensió sanguínia (imatge
adjunta).
 Assenyaleu sobre la imatge les 3 zones que s’han de diferenciar en una extensió
sanguínia i descriviu les característiques principals de cadascuna.

 Cap → Part inicial de l’extensió. És una zona més gruixuda on es pot trobar una
major quantitat de limfòcits i els hematies es troben més acumulats.
 Cos → Zona mitjana de l’extensió, on es pot trobar una quantitat adequada dels
diferents tipus de leucòcits.
 Cua → Part final de l’extensió. És una zona més fina que acaba amb una forma
arrodonida. Es pot trobar una major quantitat de monòcits i leucòcits. Els hematies
presenten una tonalitat i forma diferent.

 Creieu que la extensió s’ha realitzat correctament? Argumenteu acuradament la teva

resposta (per això cal saber com és una extensió sanguínia realitzada correctament).
Creiem que l’extensió s’ha realitzat correctament, ja que les parts de la mostra estan ben
diferenciades. La segona imatge no presenta bombolles, i la seva morfologia és correcta,
perquè acaba de manera arrodonida i la sang es veu estesa adequadament.

 La qualitat de les extensions sanguínies depèn de diversos factors com ara el

portaobjectes, l’execució de la tècnica o la mostra de sang. Si no es tenen en compte
podem obtenir extensions que no es poden visualitzar al microscopi. A les següents
imatges trobeu extensions sanguínies que no estan ben fetes. Descriviu que ha pogut
succeir en els casos a fins al h.
 a. El portaobjectes o el cobreobjectes extensor sembla trencat, perquè presenta línies
tallades.
b. Es una bona realització de la tècnica, ja que presenta la forma correcta. Però, té
diferents puntets o bombolles que poden ser perquè l’extensor no ha estat
suficientment net.
c. La quantitat de sang que hem ficat a l’extensió es massa, i això no permetrà veure les
cèl·lules correctament al microscopi.
d. En aquesta extensió passa al contrari a l’extensió anterior, la quantitat de sang és
petita i no té una llargada adequada.
e. La sang ha començat a coagular, perquè s’ha trigat molt a fer l’extensió.
f. No s’ha pogut repartir bé la sang pel portaobjectes, perquè la quantitat utilitzada de
sang no ha sigut la suficient.
g. En aquesta extensió, es veu clarament tres seccions, pot set perquè no s’ha fet un
moviment i una força continuada.
h. S’ha realitzat la tècnica de manera irregular, s’ha fet més pressió en un punt que a
l’altre; per això no ha quedat de manera arrodonida la cua de l’extensió ni s’ha estès
bé la sang.

Com veureu a l’espai d’habilitats un cop heu realitzat una extensió de sang, per
visualitzar les cèl·lules sanguínies, cal realitzar diferents tipus de tincions. Les tincions
més utilitzades són May-Grünwald-Giemsa, Wright, Diff-quick, blau cresil. Aquestes
tincions es classifiquen segons una sèrie de propietats.
 Elaboreu un esquema amb els següents conceptes: tincions hematològiques
convencionals, tincions hematològiques especials, tincions convencionals policromes,
tincions convencionals supravitals, tinció fosfatasa alcalina granulocítica, tinció May-
Grünwald-Giemsa, tinció Wright, tinció Diff-quick, tinció blau cresil brillant.

 Quina és la diferència principal entre tincions convencionals i tincions especials?

La tinció convencional s'utilitza per tenyir les diferents estructures de les cèl·lules
sanguínies. En canvi, la tinció especial és per a identificar diferents microorganismes en
un teixit.

 Quina és la diferència principal entre una tinció policroma i una tinció supravital?
La tinció policroma augmenta el contrast entre les cèl·lules sanguínies per diferenciar-les
millor. D'una altra banda, la tinció supravital serveix per diferenciar una estructura en
concret (diferenciar leucòcits entre molts eritròcits).

 Els colorants May-Grünwald, Giemsa i Wright que utilitzareu a les pràctiques

combinen dos colorants. Quins són aquests colorants?
Tots aquests colorants contenen eosina i blau de metilè.

 Quin reactiu incorporen els colorants May-Grünwald, Giemsa per fixar les cèl·lules?
Metanol.

 Cada estructura cel·lular es tenyeix d’un color diferent. Perquè passa això?
Dependrà de la seva naturalesa iònica. Els tints aniònics s'uniran als colorants catiònics,
tenyint-se de blau; els components d'un tint catiònics s'uneixen a l'eosina, tenyint-se de
diferents tons de taronja i vermell. I, per últim, les estructures amb afinitat pels dos tipus,
es tenyeixen de color violeta.

 Què vol dir que una estructura és basòfila? I acidòfila o eosinòfila?

És basòfila quan es tenyeix amb colorants bàsics; i és acidòfila o eosinòfila, quan es
tenyeix amb colorants àcids.
EXTENSIONS MEDUL·LA ÒSSIA

L’obtenció d’extensions de medul·la òssia és

molt més complexa que l’obtenció d’extensions
sanguínies. Responeu les preguntes següents
sobre les extensions de medul·la òssia:

 Quines cèl·lules observem en una extensió de medul·la òssia?

 Quin procediment cal seguir per obtenir una mostra de medul·la òssia?
Es pot prendre una mostra de la pelvis i de l’estèrnum.
Per això cal netejar bé la pell i aplicar un analgèsic dins de l’àrea i la superfície de l’ós.
S’introduirà una agulla per biòpsia dintre del centre de l’ós. D'aquesta manera s'agafa una
petita mostra de medul·la òssia.
Retirem l'agulla i la mostra, s'aplica pressió i es col·loca un petit embenat a la pell.

 L’extensió de medul·la òssia es realitza mitjançant la tècnica per aixafament. Elaboreu

una breu descripció sobre la tècnica.
 Consisteix a posar una part de la mostra en un extrem del portaobjectes, i de seguida
recolzar un altre portaobjectes a sobre de la mostra i sense exercir molta pressió. A
continuació, amb un moviment ràpid, es premsa la mostra sobre tot el portaobjectes.

 Quins aspectes són importants quan realitzem una extensió de medul·la òssia?
És de summa importància agafar la quantitat adequada de sang, de manera que no ens
quedem curts amb la quantitat que afegim i l'extensió surti malament, o que no agafem de
més perquè així no podem diferenciar les cèl·lules.
També és important per tal de no haver de repetir el procés i agafar més mostra de la
necessària.
L'extensió ha de ser d’entre 3 i 5cm i no tenir mes de 2cm d'amplitud.
També s’ha de tenir en compte que no quedin grumolls i que no quedi massa vermella per
la gran quantitat que apliquem.

Igual que amb les extensions sanguínies, un cop obtinguda l’extensió de medul·la òssia
passem a realitzar tincions per observar les cèl·lules.
La medul·la òssia és un teixit cel·lularment molt complicat ja que conté totes les
cèl·lules provinents del procés d’hematopoesi (procés que ja coneixeu) i
morfològicament són molts semblants.
A les extensions de medul·la òssia s’apliquen les mateixes tincions convencionals que a
les extensions de sang, però aquestes es combinen amb tincions especials per diferenciar
les cèl·lules. Les més utilitzades són les tincions citoquímiques i les
immunocitoquímiques.
Si us és útil podeu fer una petita presentació que inclogui els diferents punts:

Tincions citoquímiques: quina és la seva base?

Determinar l'existència i localització de diferents compostos químics en les cèl·lules.

Feu una breu descripció de l’objectiu de les següents tincions: tinció de PAS, tinció de
la mieloperoxidasa, tinció d’esterases específiques, tinció de la fosfatasa àcida.

- Tinció de PAS » s'utilitza per evidenciar la presència de grups aldehids formats per
oxidació prèvia dels hidrats de carboni
- Tinció de mieloperoxidasa » és una tinció citoquímica que serveix per determinar
l'existència de l'enzim mieloperoxidasa
- Tinció d’esterases específiques » és una tinció citoquímica per detectar esterases
- Tinció de fosfatasa àcida » tinció citoquímica que serveix per detectar fosfatases
àcides

Tincions immunocitoquímiques: quina és la seva base?

Les tincions immunocitoquímiques utlilitzen anticossos per detectar la presència de
determinades molècules.

Adjunten imatges de les tincions o de la seva realització.

Existeixen sistemes automàtics per realitzar extensions i tincions?

Existeixen màquines per fer diferents tincions que proporcionen una flexibilitat
excepcional i d'ús molt quotidià.
Proporciona una tinció de qualitat uniforme en un disseny compacte.
Pel que fa a les extensions, són realitzades amb extensors automàtics, que poden ser:
Spinner i Autoslide.
L’Spinner és semblant a una centrifuga que realitza extensions per centrifugació; en canvi,
l’Autoslide realitza de forma mecànica la tècnica del portaobjectes.