AH 1718 T8 SCardiocirculatori

UJI. Grau en Infermeria.
Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
TEMA 8 SISTEMA CARDIOVASCULAR
8.1 Introducció
8.2 La sang
8.2.1 Característiques de la sang
8.2.2 Components de la sang
8.2.2.1 El plasma
8.2.2.2 Elements formes o cèl·lules
8.3 El cor
8.3.1 Definició i funció
8.3.2 Localització
8.3.3 Grandària i forma
8.3.4 Cobertes del cor
8.3.5 Estructura del cor
8.3.5.1 Les parets
8.3.5.2 Les cavitats
8.3.5.3 Les vàlvules cardíaques
8.3.5.4 Esquelet fibrós del cor
8.3.5.5 Reg sanguini del teixit cardíac
8.3.5.6 Innervació del cor
8.4 Sistema vascular sanguini

8.4.1 Tipus vasos sanguinis
8.4.2 Estructura dels vasos sanguinis
8.4.3 Reg sanguini dels vasos: vasa vasorum
8.4.4 Innervació dels vasos sanguinis
8.4.5 Circulació major i menor
8.4.5.1 Principis generals sobre les artèries
8.4.5.2 Principis generals sobre les venes
8.5 El sistema limfàtic

8.5.1 Components dels sistema limfàtic
8.5.2 Funcions del sistema limfàtic
8.5.3 Limfa i líquid intersticial
8.5.4 Vasos limfàtics
8.5.5 Ganglis limfàtics
8.5.6 Òrgans limfàtics
8.5.6.1 Tim
8.5.6.2 Melsa
8.5.6.3 Amígdales
Curs 2017/2018 1
UJI. Grau en Infermeria. Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar
8.1 INTRODUCCIÓ
La funció de transport i defensa la realitzen els sistemes cardiovascular i sistema lim-

fàtic i immunitari. El sistema cardiovascular, també anomenat simplement sistema
circulatori, està format per la sang, el cor i els vasos sanguinis (artèries, venes i ca-
pil·lars). La funció principal és el transport. El cor impulsa la sang a través dels vasos
sanguinis, la sang transporta oxigen, nutrients, hormones, diòxid de carboni, produc-
tes de deixalla de l'organisme i altres substàncies importants a les cèl·lules de tot l'or-
ganisme. També contribueix a regular l'acidesa, la temperatura i el contingut d'aigua
als líquids corporals. Els components de la sang ajuden a la defensa de l'organisme
contra les malalties i a reparar els vasos sanguinis lesionats. L'estudi científic del cor i
el sistema circulatori s'anomena cardiologia.
El sistema limfàtic i immunitari està format per la limfa, els vasos limfàtics, els ganglis
limfàtics, òrgans limfàtics especialitzats com el tim i la melsa, les amígdales, i, cèl·lules
que desenvolupen les respostes immunitàries (cèl·lules B, T i altres). Les funcions del
sistema limfàtic són: el moviment de líquids i molècules grans (com les proteïnes) des
dels espais hístics que envolten les cèl·lules fins la sang, el transport de lípids des del
tub digestiu fins la sang, i la maduració i proliferació de cèl·lules B i T (que formen part
del sistema immunitari), cèl·lules que protegeixen el cos humà de microorganismes
que poden causar malalties. L'estudi científic de la funció de resposta immunitària
s'anomena immunologia.
8.2 LA SANG
La sang és un teixit connectiu especialitzat, on la matriu extracel·lular és líquida i rep

el nom de plasma. En la matriu del teixit connectiu sanguini no existeix component
fibrós, com ocorre en la gran part del teixit connectiu.
El volum de sang aproximat que hi ha al cos és de 5-6 litres en els homes i 4,5-5,5 litres
en les dones. Representa una porció prou constant de la massa corporal total, al vol-
tant del 6-8% del pes corporal per a una persona adulta de complexió mitjana. Cal
destacar que el volum sanguini varia en funció del sexe, l'edat, la composició corporal
i el mètode de mesura emprat.
Una unitat de sang és la quantitat de sang que es pot extraure d'una persona donant
de sang amb la finalitat de realitzar transfusions sanguínies. Equival aproximadament
a 0,5 litres. En les persones adultes, representa al voltant del 10% del volum sanguini
total. En l'actualitat, d'una sola unitat de sang s'obtenen molts productes (plaquetes,
concentrats d'hematies, etc.) i es poden realitzar varies transfusions que beneficiaran
a diferents persones.
Curs 2017/2018 2
8.2.1 Característiques de la sang
És un líquid opac i tèrbol. Presenta una coloració que oscil·la entre el color escarlata
brillant (sang oxigenada, és a dir, sang arterial) i el color roig fosc o púrpura (sang
pobra en oxigen, el equivalent a sang venosa).
Les funcions que desenvolupa aquest teixit són de gran importància per al manteni-
ment de la hemostàsia en el cos humà:
• Absorció en l'intestí dels principis immediats que provenen de l'alimentació
• Transport d'oxigen, els hematies són les cèl·lules responsables
• Transport de substàncies de deixalla, eliminades pel pulmó (en forma de CO ) i 2
pel ronyó (en forma de urea i àcid úric)

• Transport d'hormones
• Transport de medicaments
• Regulació de la temperatura corporal
• Regulació del pH
• Funció defensiva, de dos tipus: immunitat humoral (antígens-anticòs) defensa
front a agents estranys (antígens), i immunitat cel·lular (limfòcits) defensa front
infeccions o teixits estranys (p. ex: trasplantaments)
8.2.2 Components de la sang
En un primer moment la sang pareix homogènia. Al deixar-la reposar i, posteriorment,

centrifugar-la (prèviament tractada amb anticoagulant, inclós en tub d'extracció san-
guínia, per evitar la seua coagulació), apareix el seu caràcter heterogeni, és a dir, la
separació marcada de dos elements. A la part superior, un líquid anomenat plasma
(aproximadament el 55%) i, a la part inferior, un sediment que conté els elements for-
mes, les cèl·lules (aproximadament el 45%). Els elements formes, les cèl·lules sanguí-
nies, també s'anomenen elements corpusculars.
Curs 2017/2018 3
Albúmina 58%
Proteïnes 6-8% Globulines 38%
Fibrinògeno 4%
Aigua 90%
Plasma 55%
del volum Ions
Nutrients
Altres soluts 2% Productes de deixalla
% del pes corporal
Gasos
Altres líquids i teixits Substàncies reguladores
del cos 92%
Eritròcits
Sang 8% 4.0-6.10 millons/mm3
Neutròfils 60-70%
Limfòcits 20-25%
Leucòcits
Elements formes 45% Monòcits 3-8%
4.500-11.000/mm3
del volum
Eosinòfils 2-4%
Basòfils 0,5-1%
Plaquetes
150.000-400.000/mm3
8.2.2.1 El plasma
Part líquida de la sang, de color groc palla. Ubicat sempre sobre les cèl·lules després
del procés de centrifugat. Format per aproximadament 90% d'aigua i 10% de soluts.
D'aquests soluts la gran part són proteïnes (6-8%). La resta (2%) presents en quanti-
tats molt inferiors (2%) són substàncies alimentàries (glucosa, aminoàcids i lípids),
compostos formats pel metabolisme, deixalla (urea, àcid úric, creatinina i àcid làctic),
gasos respiratoris (oxigen i CO ), i substàncies reguladores (hormones, enzims) i altres
2
elements.
Les proteïnes del plasma sanguini són de tres tipus, principalment: albúmines, globu-
lines i proteïnes de la coagulació.
Curs 2017/2018 4
8.2.2.2 Elements formes o cèl·lules
Tipus Descripció Funció Cicle vital

a) Glòbuls rojos, eritròcits o hematies: color roig, sense nucli
Eritrocit 7µm diàmetre Transport 105 a 120 dies
Component principal: hemoglobina gasos respiratoris
(pigment que dóna a sang color roig) (O2 i CO2)
Forma: disc biconcau
No disposa de nucli
b) Gòbuls blancs o eritròcits: incolors, nucli, cèl·lules sanguinies de major tamany, granulars o agranulars
Granulars (contenen grànuls en el citoplasma)
Neutròfil 12-15µm diàmetre Defensa cel·lular: Hores a 3 dies
Forma esfèrica fagocitosi dels petits
Nucli mutinuclear (3 a 5 lòbuls) microorganismes patògens
conectats amb hebres de cromatina
Grànuls citoplasmàtics petits
Basòfil 11-14µm diàmetre Important en la resposta Hores a 3 dies
Forma esfèrica inflamatòria
Nucli bilobulat: 2 lòbuls conectats
per una hebra de cromatina
Grans grànuls citoplasmàtics
Eosinòfil 10-12µm diàmetre Defensa cel·lular, fagocitosi 10 a 12 dies
forma esfèrica En reaccions alèrgiques llibera
Nucli bilobulat: 2 lòbuls conectats substàncies antiinflamatòries
per una hebra de cromatina
Grans grànuls citoplasmàtics
Agranulars (no contenen grànuls en el citoplasma)
Limfòcit 6-14µm diàmetre Participa en la resposta i regulació Dies a anys
Forma esfèrica del sistema immunitari
Nucli rodó: 1 sol nucli
Limfòcits grans, mitjans i petits
Monòcit 12-17µm diàmetre Fagocítosi Mesos
Forma esfèrica
Nucli: forma irregular semblant a un
ronyó o una ferradura
Quan arriba als teixits augmenta el
seu tamany, passa a denominar-se
macrògaf
c) Plaquetes o trombòcits: sense nucli, les cèl·lules sanguínies més petites
Plaqueta 2-4µm diàmetre Hemostàsia i formació de coaguls 7 a 10 dies
No disposa de nucli (coagulació)
Citoplasma conté grànuls molt petits
Curs 2017/2018 5
8.3 EL COR
8.3.1 Definició i funció
El cor és un òrgan que forma part del sistema cardiovascular. És una bomba muscular
amb dues funcions:
• bombejar sang venosa als pulmons per a que els glòbuls rojos intercanvien la
seua càrrega de diòxid de carboni (CO ) per una nova càrrega d'oxigen
2
• bombejar aquesta sang oxigenada, rebuda dels pulmons, a tot el cos.

Per aquest motiu, alguns manuals defineixen el cor com una doble bomba en la que
les dues parts que la composen treballen de forma simultània. El costat dret rep sang
venosa i la bombeja als pulmons (circulació pulmonar o circuit menor), al mateix
temps que el costat esquerre rep sang oxigenada dels pulmons i la bombeja a tot el
cos (circulació general o circuit major).
8.3.2 Localització
Òrgan musculós amb quatre cavitats. La seua forma sembla uns punys humans tan-
cats. Ubicat en la cavitat toràcica, entre la costella nº 2 i la costella nº 6. A l'altura de
les vèrtebres dorsals 5ª (D5) a 8ª (D8).
Dues terceres parts de la massa del cor es troben a l'esquerra de la línia mitjana del
cos i l'altra tercera part a la dreta. Vèrtex o punta (àpex) es dirigeix cap endavant, cap
a baix i a l'esquerra. La base ampla es dirigeix cap a darrere, cap a dalt i a la dreta.
Relacions. Emplaçat en el mediastí inferior mitjà, es relaciona amb:

• lateral: parets mediastíniques pleuropulmonars
• caudal: múscul diafragma
• cranial: grans vasos sanguinis, bronquis principals i tim
• dorsal: esòfag, artèria aorta i vena àziga, columna vertebral
• ventral: l'estèrnum i les costelles.
Emplaçament que permet que el cor puga ser comprimit, pressionant amb el taló de
la mà l'estèrnum. Tècnica s'anomena respiració cardiopulmonar.
Cares del cor i les vores. La cara anterior o estèrnumcostal, l'estèrnum, els cartílags
costals i les costelles són anteriors al cor. La cara inferior o diafragmàtica, el diafragma
és inferior al cor. La vora dreta limita amb el pulmó dret. La vora esquerra limita amb
el pulmó esquerre.
Curs 2017/2018 6
8.3.3 Grandària i forma
Pes: 225 g en la dona i 310 g en l'home, aproximadament.

Forma: clàssicament semblant a un puny.
Dimensions: 12 cm longitud, 9 cm amplada (de lateral a lateral), 6 cm espessor.
8.3.4 Cobertes del cor
El pericardi és una membrana que envolta i protegeix el cor. Manté el cor en la seua
posició, en el mediastí, a la vegada que li dona llibertat de moviment per a la seua
contracció. El pericardi consta de dues parts: una fibrosa i una altra serosa.
El pericardi fibrós, més superficial, composat per teixit connectiu. Les seues vores
estan fusionades amb el teixit connectiu dels grans vasos sanguinis que finalitzen i
comencen el seu trajecte al cor.
El pericardi serós, més profund el relació al pericardi fibrós, més prim i delicat. Com-
posat per teixit conjuntiu. Forma una doble capa al voltant del cor: la capa parietal i la
capa visceral. La capa parietal, capa externa del pericardi serós, es fusiona al peri-
cardi fibrós. La capa visceral, interna en relació a la capa parietal, també s'anomena
epicardi (epi-, sobre), és una de les capes de la paret cardíaca.
Entre la capa parietal del pericardi serós i la capa visceral de l'epicardi serós o epicardi
hi ha un espai virtual, l'espai pericàrdic també anomenat cavitat pericàrdica, espai on
es segrega un líquid serós, aquest lubricant s'anomena líquid pericàrdic. El liquid lu-
bricant disminueix la fricció entre les fulles del pericardi serós -capa parietal i capa
visceral- quan el cor realitza la seua funció, bategar.
Aquestes són les cobertes del cor i la cavitat pericàrdica.
8.3.5 Estructura del cor
8.3.5.1 Les parets
La paret cardíaca està formada per tres capes: epicardi, miocardi i endocardi.
Epicardi. És la capa més externa de la paret cardíaca. Correspon a la fulla visceral del
pericardi serós. Per aquest motiu també s'anomena pericardi serós.
Miocardi. És la capa mitjana. Gruixuda i contràctil. Composada per teixit muscular
Curs 2017/2018 7
cardíac o estriat involuntari. Conformat per fibres musculars estriades cardíaques, dis-
posades de forma especial. Les fibres musculars formes dos xarxes independents:
una xarxa auricular i una xarxa ventricular. El gruix del miocardi varia en relació a les
càmeres (aurícules i ventricles) i la funció que desenvolupen. Les fibres musculars es
disposen en làmines complexes, connectades mitjançant discs intercalats. Els discs
intercalars són sistemes d'unió que associen les cèlul·les musculars cardíaques per
formar les fibres del miocardi. Formen una estructura disposada en forma de xarxa.
Endocardi. És el revestiment intern del cor que està en contacte amb la llum, espai
per on circula la sang. Està composat per dues capes. La més externa, pegada al
miocardi, formada per teixit connectiu. La més interna, una capa de teixit epitelial
simple. L'endocardi cobreix les cavitats cardíaques, les valves valvulars ( valvas, parts
de les vàlvules) i les cordes tendinoses. L'endocardi es continua amb els vasos san-
guinis, aleshores es coneix amb el nom d'endoteli.
8.3.5.2 Les cavitats o càmeres cardíaques
L'interior del cor està dividit en quatre cavitats o càmeres cardíaques. Les dues supe-
rior s'anomenen aurícules i les dues inferior ventricles. Les cavitats esquerres estan
separades de les cavitats dretes per una prolongació de la paret cardíaca anomenada
envà.
Aurícules. Cavitats superiors del cor. També s'anomenen atri o cavitats receptores
perquè reben la sang que procedeix dels vasos venosos. Les aurícules es relaxen i
contrauen alternativament per rebre la sang i enviar-la a les cavitats inferiors. La seua
paret miocàrdica no és molt gruixuda, doncs no es necessita gaire força per moure la
sang fins els ventricles. Les dues cavitats auriculars presenten uns replecs que es pro-
jecten des de la superfície auricular cap als grans vasos; anomenades apèndix auri-
cular (apéndice auricular o orejuelas). Els apèndixs auriculars no són les aurícules,
formen part de les cavitats auriculars.
Ventricles. Les dos cavitats inferiors del cor. Reben la sang de les aurícules i la bom-
begen amb força cap a les artèries, són cavitats de bombeig. Els ventricles bombegen
la sang més lluny que les aurícules, fet que requerix més força. Per aquest motiu el
miocardi dels ventricles és més gruixut que el miocardi de les aurícules. El ventricle
esquerre està dotat d'un miocardi de major espessor doncs bombeja la sang a la ma-
joria de vasos sanguinis del cos humà (circulació major).
Aurícula dreta
Rep la sang venosa sistèmica, a partir de tres importants vasos sanguinis:
Curs 2017/2018 8
• la vena cava superior, que recull la sang de la meitat superior del cos (superior
al diafragma) i gran part del dors del tronc
• la vena cava inferior, que recull la sang de la meitat inferior del cos
• el si coronari, principal col·lector venós del cor (cardíac)
La part inferior de l'aurícula dreta, es troba perforada pel gran orifici auriculoventricular
dret, té un calibre per admetre les puntes de tres dits. El pas de la sang per aquest
forat està controlat per la vàlvula tricúspide, el seu nom fa referència als tres valves
que la constitueixen.
Ventricle dret
Rep la sang de l'aurícula dreta mitjançant la vàlvula auriculoventricular dreta (tricús-
pide). La sang és impulsada pel ventricle dret cap a l'artèria pulmonar (que duu la
sang venosa als pulmons per a la seua oxigenació). L'artèria pulmonar s'ubica en la
part superior del ventricle dret. A la sortida del ventricle hi ha un sistema valvular, la
vàlvula sigmoide pulmonar, que impedeix el retorn de sang no oxigenada quan el
ventricle es dilata (diàstole).
El miocardi dels ventricles està més desenvolupat que aquell de les aurícules, dóna
un aspecte rugós a la superfície. Alguns feixos musculars es disposen com columnes
carnoses. Les columnes carnoses més importants emergeixen com prominències cò-
niques cap a la cavitat del ventricle, reben el nom de músculs papil·lars, i en el seu
vèrtex suporten les cordes tendinoses. Aquestes darreres són plecs d'endocardi, rics
en fibres col·làgenes que fixen les valves valvulars per evitar la seua eversió cap a
l'aurícula durant la contracció o sístole del ventricle.
Aurícula esquerra
Una mica més petita i de parets més gruixudes que l'aurícula dreta. Rep sang oxige-
nada dels pulmons a través de les venes pulmonars. Així doncs, aquestes venes són
diferents a la resta de venes del cos perquè contenen sang oxigenada. Des de cada
pulmó surten dues venes pulmonar, hi ha un total de Arriben quatre venes pulmonars
a l'aurícula esquerra, dos de cada pulmó. L'aurícula esquerra forma casi sola la cara
posterior, o base del cor, i finalitza cap endavant en la part posterior del ventricle es-
querre.
L'orifici que connecta aurícula esquerra i ventricle esquerre s'anomena orifici auricu-
loventricular esquerre i la seua vàlvula rep el nom de vàlvula bicúspide o mitral. El
nom mitral es va aplicar a aquesta vàlvula perquè les dues valves juntes recorden la
forma d'una mitra episcopal. Dos grans músculs papil·lars, amb fortes cordes tendi-
Curs 2017/2018 9
noses contenen les valves mitrals tancades malgrat la gran pressió que la sístole (con-
tracció) del ventricle esquerre genera, per evitar el retorn de la sang a l'aurícula es-
querra.
Ventricle esquerre
És la càmera cardíaca que forma la punta del cor. La seua paret és tres vegades més
gruixuda que la del ventricle dret, perquè necessita una gran pressió per tal d'enviar
la sang a tot el cos humà. El gruix de la paret, així com l'elevada pressió, determinen
un bombament (fer panxa) de l'envà intraventricular cap al lateral dret. La sang surt
del ventricle esquerre per la gran artèria aorta. El possible retorn de sang oxigenada
quan el ventricle es dilata, durant la diàstole, és evitat per la vàlvula sigmoide aòrtica
(idèntica a la sigmoide pulmonar), ubicada en l'origen de l'artèria aorta. L'aorta és una
gran artèria que surt per la part superior del ventricle esquerre, i és immediatament
posterior a l'artèria pulmonar.
8.3.5.3 Les vàlvules cardíaques
Són el dispositiu mecànic que permet el pas de la sang en una sola direcció. Quatre
jocs de vàlvules faciliten el normal funcionament del cor:
• Vàlvules auriculoventriculars (AV), custodien les apertures entre aurícules i ven-
tricles, també anomenats orificis auriculoventriculars. Aquestes vàlvules també
es coneixen amb el nom de vàlvules cúspides: tricúspide i bicúspide (mitral)
• Vàlvules semilunars (SL), ubicades en el punt on l'aorta i l'artèria pulmonar te-
nen el seu origen dels ventricles esquerre i dret, respectivament.
Vàlvules auriculoventriculars (AV)

Composades d'anell fibrós auriculoventricular, valves cúspides, cordes tendinoses i
músculs papil·lars.
La vàlvula AV que custodia l'orifici auriculoventricular dret té tres valves (cúspides).

Les valves estan unides a les cordes tendinoses, que a la vegada estan fixades als
músculs papil·lars del ventricle dret. Per tenir tres valves també s'anomena tricúspide.
La vàlvula AV que custodia l'orifici auriculoventricular esquerre és semblant, excepte
que sols té dues valves, i s'anomena bicúspide o mitral.
Les vàlvules AV permeten que la sang passe de les aurícules als ventricles però no
retorne a les aurícules.
Vàlvules semilunars (SL) o vàlvules sigmoides

Formades mitjançant valves en forma de mitja lluna que sobreïxen del revestiment
Curs 2017/2018 10
(endoteli) de l'artèria pulmonar (ventricle dret) i l'artèria aorta (ventricle esquerre).
La vàlvula SL ubicada a l'entrada de l'artèria pulmonar s'anomena vàlvula semilunar

pulmonar. La vàlvula SL la ubicada a l'entrada de l'artèria aorta s'anomena vàlvula
semilunar aòrtica. La seua funció és assegurar que la sang no retorne ni des de l'ar-
tèria pulmonar fins el ventricle dret ni des de l'artèria aorta fins el ventricle esquerre.
8.3.5.4 Esquelet fibrós del cor
A banda del teixit muscular cardíac, la paret cardíaca també conté teixit connectiu
dens que forma l'anomenat esquelet fibrós del cor o esquelet del cor. Està format pel
conjunt de quatre anells de teixit connectiu que envolten les vàlvules cardíaques: les
dues vàlvules auriculoventriculars i les dues vàlvules sigmoides o semilunars. El teixit
connectiu que envolta les vàlvules les fusiona entre sí i unint-les a l'envà interventricu-
lar. Els quatre anells es situen aproximadament en un plànol que coincideix amb la
base ventricular. La funció de l'esquelet fibrós és:
• Forma la base estructural (suport semirígid) de les vàlvules cardíaques.
• Evita el sobreestirament de les vàlvules quan la sang passa a través d'elles
• Manté la posició cardíaca, tot i així són estructures elàstiques, no rígides, defor-
mables amb els moviments del cor.
• Serveix de punt d'inserció (fixació) al múscul cardíac
8.3.5.5 Reg sanguini del teixit cardíac
Els vasos que nodreixen el cor reben el nom de vasos coronaris perquè es disposen
en forma de corona, superficials a les aurícules i els ventricles. El cor és un òrgan vital,
qualsevol lesió vascular tindrà repercussions greus: les cardiopaties isquèmiques (le-
sions cardíaques de causa coronària con angina de pit, infart, etc.) són una de les
principals causes de mort al món occidental.
Artèries coronàries. Les cèl·lules miocàrdiques reben sang mitjançant dos petits va-
sos, les artèries coronàries dreta i esquerra. Ambdues naixen de l'aorta ascendent. Es
ramifiquen principalment en:
• Artèria coronària dreta: es ramifica en la branca interventricular posterior o
descendent posterior (DP), que irriga el miocardi dels dos ventricles. També es
ramifica en la branca marginal, que irriga el miocardi del ventricle dret. Petites
de l'arteria coronària dreta irriguen la aurícula dreta.
• Artèria coronària esquerra: es ramifica en la branca interventricular anterior i
la branca circumflexa. La branca interventricular anterior o artèria descendent
anterior (DA) irriga el miocardi dels dos ventricles. La branca circumflexa irriga
Curs 2017/2018 11
el miocardi del ventricle i aurícula esquerra.
Anastomosis. Una mateixa zona del cor pot estar irrigada per dos o més artèries, que
generalment estan connectades entre sí. Aquestes connexions reben el nom d'anas-
tomosis, i originen la circulació col·lateral. Existeixen anastomosis entre les dues ar-
tèries coronàries. Les anastomosis i la circulació col·lateral són altres vies per les quals
la sang arterial pot circular en cas d'obstrucció d'una via principal.
Venes coronàries. Quan la sang arterial ha travessat els capil·lars del miocardi, drena
a una xarxa de venes coronàries abans de drenar en l'aurícula dreta per un conducte
venós comú anomenatel si coronari. Principals venes tributàries del si coronari són:
◦ Vena cardíaca magna: drena les àrees irrigades per l'artèria coronària es-
querra (ventricles dret i esquerre i aurícula esquerra)
◦ Vena cardíaca mitjana: drena les àrees irrigades per la branca interventri-
cular posterior de l'artèria coronària dreta.
◦ Vena cardíaca mínima: drena les cavitats dretes
◦ Venes cardíaques anteriors: drenen ventricle dret, directament a l'aurícula
dreta (sense passar pel si coronari)
8.3.5.6 Innervació del cor
Les dues parts del sistema nerviós autònom (simpàtic i parasimpàtic) disposen de
fibres nervioses al cor. Les fibres (nervis) simpàtiques i les fibres (nervis) parasimpàti-
ques, ambdues es combinen per formar les plexes cardíacs. El sistema nerviós autò-
nom té la capacitat de modificar el ritme basal del cor en funció de la demanda de
l'organisme, mitjançant els nervis simpàtics i parasimpàtics que configuren tots ells el
plexe cardíac. L'estímul simpàtic accelera la freqüència cardíaca i la força de la con-
tracció. L'estímul parasimpàtic produeix els efectes contraris, disminueix la freqüència
cardíaca.
TIPUS DE NERVIS ORIGEN ACCIÓ
Nervis simpàtics Porcions cervical i toràcica superior del tronc Augmenta la freqüència i
simpàtic a través dels plexes cardíacs potència de la contracció
Nervis parasimpàtics Nervi vago a través dels plexes cardíacs Disminueix la freqüència i la
potència de la contracció
Curs 2017/2018 12
8.4. SISTEMA VASCULAR SANGUINI
El sistema vascular sanguini humà té una llargada de 20.000-40.000 km i una superfí-

cie interna de 1.000 m . Els vasos es subdivideixen en macrocirculació (artèries i ve-
2
nes) i microcirculació (arterioles, capil·lars i vènules).
La sang arriba als capil·lars perquè el sistema vascular (sistema circulatori) té una
bomba: el cor. Des del cor, un sistema de tubs conductors cada cop més ramificat
condueix la sang des de les artèries, arterioles als capil·lars, després a les vènules i
venes, retornant la sang un altre cop al cor. No tot el líquid tissular torna als capil·lars,
part d'ell entra en un sistema diferent de tubs conductors anomenat vasos limfàtics
(que formen part del sistema limfàtic).
8.4.1 Tipus de vasos sanguinis
Tipus. Hi ha tres tipus de vasos sanguinis, segons la seua funció, grandària i constitu-
ció, pels quals la sang circula: artèries, venes i capil·lars.
Artèries. Vasos que transporten la sang des del cor a tots els teixits de l'organisme. Es
caracteritzen per ser uns conductes membranosos contràctils i elàstics, que s'inicien
en els ventricles i es reparteixen per tot el cos. Des del seu naixement, totes excepte
l'artèria pulmonar i les seues branques, condueixen sang oxigenada. Les petites artè-
ries s'anomenen arterioles.
És freqüent que s'ubiquen a les parts més profundes, relacionant-se directament amb
els ossos. Generalment, cada artèria va acompanyada per dues venes i un nervi, tot
envoltat en una beina, formant el paquet vasculonerviós. Segons la grandària es po-
den classificar en: artèries de gran calibre o artèries elàstiques, artèries de calibre mitjà
o artèries musculars i de petit calibre o arterioles.
Curs 2017/2018 13
Venes. Són els vasos que condueixen la sang des dels capil·lars al cor, retornen al cor
la sang de totes les parts del cos humà. Totes, excepte les venes pulmonars, contenen
sang no oxigenada. Les petites venes s'anomenen vènules. Sovint els grans espais
venosos s'anomenen sins (per ex: si coronari). Segons el calibre es poden classificar
en: venes grans, venes mitjanes i venes petites o vènules.
Capil·lars. Són conductes molt fins, que uneixen les arterioles i les vènules. El fluxe de
sang entre les arterioles i les vènules es coneix com microcirculació; els capil·lars són
vasos microscòpics. Desenvolupen una tasca importantíssima en el procés d'inter-
canvi gasós i nutritiu, doncs a través de la seua paret arriba oxigen(O ) a les cèl·lules i
2
teixits i, a la vegada, s'elimina diòxid de carboni (CO ) i els productes de deixalla.

2
Classificació funcional. A partir de la funció que desenvolupen es classifiquen en:

• Vasos de conducció: grans artèries de gran calibre.
• Vasos de distribució: artèries de calibre mitjà, artèries musculars.
• Vasos de resistència: artèries més petites, arterioles. Encarregades del control
local de la circulació. De les arterioles terminals surten les metaarterioles que
donen pas a la xarxa capil·lar.
• Vasos d'intercanvi: capil·lars, són de calibre prim, resulta difícil el pas de les
cèl·lules sanguínies. Es produeix l'intercanvi gasós i de nutrients (finalitat del
sistema cardiovascular). En alguns llocs del cos (fetge, melsa, medul·la òssia,
etc.) els capil·lars són més ample i irregular i s'anomenen sinusoides.
• Vasos de reservori o de volum: també anomenats vasos de retorn. És la xarxa
venosa qui fa aquesta tasca. La xarxa venosa és més complexa que l'arterial i
conté els 2/3 de la sang circulant.
8.4.2 Estructura dels vasos sanguinis
Les parets dels grans vasos, arterioles i venes tenen tres túniques o capes: túnica ex-
terna o adventícia, túnica mitjana o capa elàstica, i túnica íntima.
Túnica externa o adventícia. Adventícia terme llatí que vol dir “capa que apareix pri-
mer”, és la més externa. Formada per teixit conjuntiu, concretament fibres elàstiques i
col·làgenes. La seua funció principal és reforçar la paret del vas sanguini per evitar
que no esclate degut a la pressió. A les venes és la capa més gruixuda de les tres. A
les artèries és una mica més fina que la túnica mitjana.
Túnica mitjana o capa elàstica. És la capa que es troba intermèdia a les altres dues.
Presenta una capa formada per teixit muscular llis i una altra capa, la làmina elàstica
externa, formada per fibres elàstiques de teixit conjuntiu. A les artèries és la túnica més
Curs 2017/2018 14
gruixuda; mentre que a les venes és més fina que la capa adventícia.
A les artèries de major calibre és més característic el teixit elàstic, dóna al vas sanguini
la capacitat de distendre's i recuperar immediatament la seua forma primitiva. A les
artèries mitjanes té més importància el múscul llis que permet variar el diàmetre vas-
cular, element bàsic de control del fluix distal i de la pressió arterial.
Túnica íntima o interna. És la capa més interna, és la capa que està més prop de la
llum (espai central per on la sang flueix). Formada per un endoteli (teixit epitelial sim-
ple que també revesteix l'interior del cor), una membrana basal o làmina basal, i una
capa de fibres elàstiques (teixit connectiu subendotelial).
A les artèries el revestiment és totalment llis. A les venes de calibre mitjà el revestiment
forma vàlvules semilunars (vàlvules venoses) que ajuden a mantenir la direcció única
de la sang, sobretot a les extremitats inferiors (MMII) on el retorn venós té lloc en sentit
contrari a la gravetat.
A mesura que disminueix el diàmetre dels vasos, l'espessor de la seua paret també
es redueix. Els vasos més fins, capil·lars, sols tenen una fina capa, l'endoteli; aquesta
estructura és important, ja que la paret capil·lar tant fina permet un eficaç intercanvi
de substàncies entre el plasma i el líquid intersticial. Les parets dels capil·lars estan
composats per un una sola capa, la túnica íntima, formada per cèl·lules epitelials pla-
nes (endoteli). Hi ha tres tipus de capil·lars: continuus, fenestrats i sinusoides.
Túnica íntima Túnica mitjana (múscul llis, Túnica adventícia
(endoleti) teixit conjuntiu elàstic) (teixit conectiu fibrós)
Artèries Revestiment llis Permet contracció i dilatació Permet sosté flexible, que
dels vasos, més gruixuda que resisteix al colapse o la lessió;
en les venes; múscul inervat més fina que la de les venes;
per fibres autònomes més fina que túnica mitjana
Venes Revestiment llis amb Permet la contracció i Permet el sosté flexible, que
vàlvules semilunars per dilatació dels vasos; més fina resisteix el colapse i la lessió;
assegurar la circulació en que en les artèries; múscul més gruixuda que la de les
un sol sentit inervat per fibres sistema artèries; més gruixusa que
autònom túnica mitjana.
Capil·lars Forma la totalitat de paret Ausent Ausent

capil·lar; que sigua fina
permet l'intercanvi
substàncies que estan al
líquid intersticial i les
cèl·lules
Curs 2017/2018 15
8.4.3 Reg sanguini del vasos: vasa vasorum
Les artèries de diàmetre major que 1 mm posseeixen reg propi, les seves parets
contenen vasos nutrients o vasa vasorum (vasos dels vasos). Ells penetren fins la regió
profunda de la capa mitjana.
L'íntima i part de la túnica mitjana es nodreixen per difusió de substàncies de la llum
del vas, és a dir, les capes més pròximes a la llum i els vasos de petit diàmetre es
nodreixen per difusió de la sang que per ells circula.
A les venes, pel fet de contenir sang poc oxigenada, els vasa vasorum proveeixen de
sang les tres capes de la paret.
8.4.4 Innervació dels vasos sanguinis
Les neurones simpàtiques del sistema nerviós autònom (SNA) es distribueixen en el

múscul llis de la capa mitjana. El calibre de les artèries pot ser modificat fisiològica-
ment pel sistema nerviós autònom. El increment de l'activitat simpàtica estimula el
múscul llis a contraure's, comprimint la paret del vas i disminuint el calibre de la llum
interna. La disminució en el diàmetre de la llum d'un vas sanguini s'anomena vaso-
constricció. D'una altra banda, si les fibres del múscul llis es relaxen quan disminueix
l'estimulació simpàtica; la conseqüència serà l'increment del diàmetre de la llum del
vas. L'increment del diàmetre de la llum d'un vas s'anomena vasodilatació.
8.4.5 Circulació major i menor
El sistema circulatori està format per dos circuits vasculars connectats:

• Circulació pulmonar o circulació menor. Té lloc entre el cor i els pulmons, on
la sang venosa passa de l'aurícula dreta al ventricle esquerre, després passa a
l'artèria pulmonar, per tal d'arribar vasos capil·lars del pulmó, on té lloc l'inter-
canvi de gasos. La sang oxigenada torna per les venes pulmonars a l'aurícula
esquerra, passant des d'ací al ventricle esquerre.
• Circulació sistèmica o circulació major, la sang fluix des del ventricle esquerre
del cor, surt per l'artèria aorta, fluix pels vasos sanguinis, per tal d'arribar a tots
els punts del cos humà, excepte teixit pulmonar, oxigenar i nodrir totes les cèl·lu-
les del cos i recollir les deixalles que han generat i retorna al cor arribant a l'au-
rícula dreta.
Curs 2017/2018 16
8.4.5.1 Circulació major
8.4.5.1.1 Principis generals sobre les artèries
Anastomòsi i circulació col.lateral: una zona està irrigada per 2 o més artèries.
L'artèria aorta és la més important. El primer tram és l'aorta ascendent, on troben les
artèries coronàries dreta i esquerra que irriguen el cor. Després l'aorta gira 180º, for-
mant una curvatura anomenada crossa de l'aorta, d'on surten les artèries que irriga-
ran la regió cefàlica, la regió cervical i les extremitats superiors. Són: tronc braquice-
fàlic que es divideix en dos (artèria caròtida comú dreta que irrigarà el costat dret de
la regió cefàlica i cervical, i l'artèria subclàvia dreta que irrigarà el membre superior
dret), artèria caròtida comú esquerra (irrigarà el lateral esquerre de la regió cefàlica i
cervical) i artèria subclàvia esquerra (irrigarà el membre superior esquerre).
Des de la crossa de l'aorta la sang és conduïda direcció caudal per l'aorta descen-
dent, que travessa la cavitat toràcica amb en nom d'aorta toràcica irrigant les estruc-
tures toràciques. L'aorta continua baixant i arriba a la cavitat abdominal, s'anomena
aorta abdominal, irrigarà la resta d'estructures del tronc i les extremitats inferiors, on
l'aorta abdominal es bifurca donant lloc a les artèries ilíaques comuns dreta i esquerra.
Curs 2017/2018 17
8.4.5.1.2 Principis generals sobre les venes
L'arbre venós es correspon amb l'arbre arterial, però presenta algunes particularitats.
Les venes del circuit general drenen sang dels teixits corporals al cor. Per aquest motiu
és apropiat anomenar-les tributàries i no branques (les artèries irriguen).
Les venes contenen una sèrie de vàlvules bicúspides que impedeixen el retrocés de
la sang. Les vàlvules són dos parts primes que tenen el seu origen a partir de l'endoteli
(capa íntima), semilunars en forma de sac. La seua funció és impedir el fluix de sang
Curs 2017/2018 18
venosa retrògrad, o siga, permetre que la sang venosa siga guiada per la gravetat.
Quan les dues parts de la vàlvula semilunar s'uneixen, taponen la llum de la vena i
impedixen el fluix retrògrad.
A les extremitats, les venes satèl·lits (o acompanyats, que presenten el mateix recor-
regut que l'artèria homònima) que acompanyen a cada artèria solen ser dues.
Les anastomosis venoses són molt freqüents. En territoris petits, molt freqüent trobar
petites venes formant plexes que drenen a una o vàries venes principals.
Existeix major número de venes que d'artèries i les parets de les venes es distenen
més; aquests elements fan que l'arbre venós continga les 2/3 del volum de sang (el
doble que la capacitat artèria).
En algunes regions la xarxa venosa no es correspon amb la xarxa arterial, la xarxa

venosa es disposa en un trajecte diferent a la arterial:
• La vena àziga que finalitza en la VCS, no es correspon en cap artèria àziga.
• A les extremitats la sang venosa disposa de dos sistemes de drenatge: les xar-
xes venoses superficial i profunda. Les dues xarxes drenen a una vena comú i
hi ha venes que comuniquen les dues xarxes.
• A la cavitat cranial, els sins venosos de la duramàter (duramadre) adopten una
disposició especial, sense paral·lelisme amb la xarxa arterial.
• De vegades les venes travessen una segona xarxa capil·lar abans de tornar al
cor. Aquest tipus de drenatge rep el nom de sistema porta.
Curs 2017/2018 19
8.5. EL SISTEMA LIMFÀTIC
8.5.1 Components del sistema limfàtic
Està composat per:
Curs 2017/2018 20
• líquid mòbil, la limfa, procedent de la sang i del líquid hístic
• grup de vasos (limfàtics) que duen la limfa a la sang
• ganglis limfàtics al llarg dels vasos col·lectors (nòduls aïllats de teixit limfàtic,
com les plaques de Peyer en la paret intestinal i òrgans limfàtics especialitzats,
com les amígdales, el tim i la melsa)
8.5.2 Funcions dels sistema limfàtic
Té tres funcions molt importants: manteniment de l'equilibri líquid en medi intern,

transport de lípids de tub digestiu a sang, i defensa de l'organisme (immunitat).
Manteniment de l'equilibri líquid en el medi intern

Al voltant d'un terç de l'aigua corporal total està situada en l'espai extracel·lular. Prop
del 75% d'aquest espai es composa de líquid intersticial, i la resta és plasma.
La sang que circula pels capil·lars conté plasma, el plasma circulant es filtra en els
espais intersticials. Gran part d'aquest líquid intersticial es absorbit per les cèl·lules
dels teixits o reabsorbit per la sang abans que la sang surta dels teixits. Però hi queda
un petit percentatge de líquid intersticial. Si aquest procés continuara i el líquid inters-
ticial continuara a l'espai intersticial, l'augment de líquid intersticial provocaria un
edema massiu dels teixits. La conseqüència de l'edema massiu seria la destrucció i
morts dels teixits. Aquest problema s'evita gràcies a la presència dels vasos limfàtics,
que actuen com a drenatge per recollir l'excés de líquid hístic i tornar-lo a la sang
venosa, abans que arribe al cor.
Les partícules d'elevat pes molecular (proteïnes, per exemple) i al voltant de 15% del
líquid dels teixits no són recollits pels capil·lars venosos. Si no existira un sistema ca-
paç d'alliberar el líquid intersticial aquests components els teixits s'entollarien.
Transport de lípids des del tub digestiu fins la sang

Gran part dels lípids de la dieta (colesterol, àcids grassos de cadena llarga) son incor-
porats al medi intern pels vasos quilífers (limfàtics) de les vellositats intestinals. Quan
els capil·lars limfàtics naixen a les vellositats de l'intestí prim s'anomenen conductes
quilífers. Els capil·lars limfàtics poden desenvolupar aquesta funció per l'elevat grau
de permeabilitat de la seua paret.
Defensa. Immunitat
Els ganglis limfàtics, per on passen tots els vasos limfàtics abans de desembocar en
la circulació general, filtren la limfa de bacteries o partícules nocives procedents dels
teixits. En els ganglis i altres òrgans limfoides (tim, melsa, amígdales, teixit limfoide
Curs 2017/2018 21
intestinal, etc.) els limfòcits maduren, proliferen i formen anticossos.
8.5.3 Limfa i líquid intersticial
La limfa és un líquid transparent d'aspecte aquós que es troba en els vasos limfàtics.
El líquid intersticial plena els espais entre les cèl·lules. El líquid intersticial i el plasma
formen el líquid extracel·lular, també anomenat medi intern del cos, medi líquid de les
cèl·lules.
El líquid intersticial i la limfa són semblants al plasma en la seua composició. La dife-

rència està en les proteïnes, en el plasma és major, i en el líquid intersticial és menor.
El percentatge de proteïnes en la limfa és menor que en el plasma però major que en

el líquid intersticial.
8.5.4 Vasos limfàtics
La circulació limfàtica s'origina en cada racó de l'organisme a partir de petits vasos

tancats en un extrem (cecs), que constitueixen la xarxa capil·lar limfàtica, capil·lars
limfàtics (els que naixen en les vellositats de l'intestí prim s'anomenen conductes qui-
lífers). Els capil·lars limfàtics aniran drenant en conductes cada cop més grans (gan-
glis limfàtics), i finalitzaran en dos grans col·lectors: el conducte toràcic i la gran vena
limfàtica o conducte limfàtic dret. Ambdós s'obren al sistema venós, en la confluència
de les venes subclàvia i jugular interna de cada lateral.
La limfa de tot el cos, excepte la del quadrant superior dret, drena en el conducte
toràcic, que drena en la vena subclàvia esquerra, en el punt on s'uneix la vena jugular
interna esquerra. La limfa del quadrant superior dret del cos drena en el conducte
limfàtic dret (o més freqüentment, en tres conductes col·lectors) i passa després a la
vena subclàvia dreta.
Quasi tota la limfa del cos retorna al torrent circulatori pel conducte toràcic, aquest
vas es considerablement major als conductes limfàtics principals (els conductes lim-
fàtics drets) però més petit que les grans venes. El seu diàmetre és d'uns 5 mm i la
seua llargada d'uns 40 cm. Naix com una estructura dilatada, la cisterna de Pecquet,
o cisterna del quilo (cisterna, significa cavitat o reservori) en la regió lumbar de la ca-
vitat abdominal i ascendeix seguint un camí corbat, fins l'arrel del coll, on s'uneix a la
vena subclàvia.
Estructura
Curs 2017/2018 22
La paret del capil·lar limfàtic està formada per una capa única de cèl·lules endotelials,
grans però molt fines i planes. Les petites obertures existents entre cèl·lules endotelials
dels capil·lars limfàtics són més grans que les dels capil·lars sanguinis, això explica la
permeabilitat del sistema limfàtic. A mesura que els vasos agafen major calibre, aug-
menta a la seua estructura el teixit connectiu (fibres elàstiques i col·làgenes) i cèl·lules
musculars llises.
Els vasos limfàtics contenen vàlvules semilunars que els donen un aspecte varicós i
semblant a un rosari. Les vàlvules estan formades per plecs de la túnica íntima, que
es projecten en la llum del vas en una zona lleugerament expandida rodejada per
feixos de fibres musculars llises.
Circulació de la limfa
No hi ha cap òrgan de bombeig connectat amb els vasos limfàtics per forçar la limfa
cap endavant. El fluix de la limfa al cos es lent, uns tres litres diaris, i la velocitat de
circulació també varia al llarg del dia. En mecanisme d'inspiració, que implica movi-
ment del diafragma i canvi de pressions en el tòrax, també afavoreix l'ascens de la
limfa. Pareix que gran part del fluix de la limfa es degut a la contracció dels músculs
esquelètics; quan aquestos es contrauen oprimeixen els vasos limfàtics espentant la
limfa cap endavant. La velocitat de retorn de la limfa als vasos venosos, pot augmentar
amb l'augment de l'activitat física, també augmentarà la sortida de líquid des dels ca-
pil·lars als teixits corporals. L'augment en el fluix de limfa amb l'exercici permet que
aquest líquid retorne al sistema cardiovascular, llavors l'exercici actuarà com un im-
portant mecanisme d'equilibri o hemostasi.
8.5.5 Ganglis limfàtics
També anomenats linfoglàndules. Un gangli limfàtic és una estructura en forma ova-

lada o de fesol. La seua grandària varia entre 1 mm a 20 mm de diàmetre. Està envoltat
per una càpsula de teixit connectiu que s'estén cap a l'interior del gangli. Aquestes
extensions de la càpsula cap a l'interior s'anomenen trabècules. Les trabècules són
com envasos fibrosos que divideixen l'òrgan en compartiments, actuen com sosteni-
ment i guien els vasos sanguinis que es dirigeixen a l'interior. La càpsula també conté
fibres reticulars. La càpsula, les trabècules i les fibres reticulars conformen l'estroma.
El parènquima es divideix en una zona superficial, l'escorça, i una zona profunda, la
medul·la. L'escorça està formada per una zona cortical externa on es troben els nò-
duls (fol·licles) limfàtics.
Circulació de la limfa dintre del gangli limfàtic. La limfa entra en el gangli limfàtic a
través de diversos vasos limfàtics aferents i surt del gangli per un sol vas eferent. El
Curs 2017/2018 23
gangli limfàtic és com un filtre biològic; el seu interior conté uns sins pels quals passa
la limfa en una sola direcció abans de drenar per l'únic vas eferent de sortida.
Ubicació dels ganglis limfàtics

Hi ha ganglis aïllats. La majoria es presenten en grups o bagots (semblen bagots de
raïm). La ubicació dels ganglis agrupats amb major importància clínica són:
• grups periauriculars: davant pavelló auricular; drenen els teixits superficials i la
pell de la zona lateral del la regió cranial i facial
• grups submentonians i submaxil·lars: del sòl de la cavitat oral (part més inferior);
drenen la limfa del nas, llavis i dents
• ganglis limfàtics cervicals superficials de la regió cervial: al llarg del múscul es-
ternoclidomastoïdal; drenen limfa procedent de la regió cefàlica i cervical que
ja ha travessat per altres ganglis prèviament
• ganglis limfàtics cubitals superficials o supratroclears: ubicats superior al colze;
passa la limfa procedent de l'avantbraç
• ganglis limfàtics axil·lars: grans ganglis en bagot en l'aixella i regions toràciques
superiors; drena la limfa del braç i part superior de la paret toràcica, inclou ma-
mes
• ganglis limfàtics inguinals: a l'engonal; reben la limfa de MMII i genitals externs.
Funcions. Dues són les funcions que desenvolupen: d'una banda, defensiva (filtrar i
fagocitar), i d'una altra banda, hematopoètica.
8.5.6 Òrgans limfàtics
8.5.6.1 Tim
Aplanat. Òrgan imparell. Composat per dos lòbuls de forma piramidal units en la línia
mitjana per teixit conjuntiu. Ubicat en el mediastí inferior anterior i mediastí superior,
posterior a l'estèrnum i anterior als grans vasos i pericardi; es prolonga cranial fins a
la vora inferior de la glàndula tiroides i caudal fins al 4t cartílag costal.
La seua grandària varia segons l'època de la vida: creix des del naixement fins la pu-
bertat (arribant 35-40 g) que comença la seua involució atrofiant-se parcialment i sent
substituït per grassa.
Estructura
Una càpsula de teixit conjuntiu envolta els lòbuls. De la càpsula surten dues trabècu-
les que s'introdueixen parcialment en el teixit de l'òrgan, delimitant lobels ( lobulillos)
irregulars. Cada lobel està format per: una escorça cel·lular densa (zona perifèrica) i
Curs 2017/2018 24
una medul·la interior de menor densitat (zona central).
Reg sanguini. Per les branques de les artèries mamàries interna i tiroidea inferior, se-
guint un trajecte semblant a la circulació venosa de retorn. Els limfàtics eferents
desemboquen en ganglis braquicèfals, traqueobronquials i parasternals.
Innervació. Principalment vegetativa, reben fibres del simpàtic cervical i parasimpàti-

ques procedents del nervi vague.
Funció. Entre les que actualment es coneixen estan els processos de maduració i
desenvolupament del sistema limfoide i el control de la limfopoesi, però també realitza
la diferenciació i manteniment d'una reserva funcional de limfòcits T.
8.5.6.2 Melsa
Òrgan imparell. De color roig fosc. Ubicat en el hipocondri esquerre, protegit per les
costelles. Forma semiovoide. Presenta una cara llisa, convexa i orientada cap al dia-
fragma i una altra cara més irregular enfrontada a les vísceres abdominals properes
(ronyó esquerre, pàncrees, curvatura major de l'estomac i angle còlic esquerre).
La grandària és variable, més petit en xiquets i ancians. En condicions normals no es

pot palpar en la vora costal; sí es pot palpar en malalties amb gran esplenomegàlia.
Estructura
Rodejat d'una càpsula fibrosa amb prolongacions cap a l'interior que divideixen a l'òr-
gan en compartiments. Les artèries que es dirigeixen cap a cadascun d'aquests com-
partiments estan rodejats per denses masses (nòduls) de limfòcits en fase de desen-
volupament. Degut al seu aspecte blanc, aquest teixit s'anomena polpa blanca. Prop
de les regions externes de cada compartiment hi ha un teixit anomenat polpa roja,
format per una xarxa de fines fibres reticulars submergides en sang procedent de les
arterioles pròximes. Després de travessar aquesta retícula, la sang es concentra en
els sins venosos des d'on torna al cor per les venes.
Reg sanguini. Arriba per l'artèria esplènica, branca del tronc celíac. El retorn venós es
fa a través de la vena esplènica, un dels col·lectors constituents del sistema porta.
Aquest drenatge venós permet que limfòcits de la melsa passen a la circulació san-
guínia de forma semblant a com ocorre amb el drenatge venós dels ganglis limfàtics.
Els limfàtics de la melsa són vasos eferents que drenen cap ganglis regionals pancre-
atosplènics, des d'on surten noves eferents cap als ganglis periaòrtics.
Innervació. És vegetativa i procedeix del plexe celíac.
Curs 2017/2018 25
Funció. En té moltes i molt variades, com per exemple: defensa, hematopoesis, des-
trucció de hematies i plaquetes, i depòsit de sang.
8.5.6.3 Amígdales
Masses de teixit limfoide anomenades amígdales. La seua funció és protegir front a

bacteris que poden invadir teixits de la zona ubicada al voltant dels orificis que comu-
niquen les cavitats nasal i oral.
Hi ha de varis tipus:
• Amígdales faríngies: també anomenades vegetacions adenoides quan
s'inflamen. Ubicades en la part més posterior de la nasofaringe
• Amígdales palatines: ubicades en els dos laterals de les fauces
• Amígdala lingual: prop de la base de la llengua. Aquestes actuen com a primera
línia de defensa front a l'exterior. Si són objecte d'infeccions cròniques o amig-
dalitis; de vegades s'extirpen quirúrgicament (amigdalectomia) si l'antibioterà-
pia no té èxit o si la seua inflamació dificulta la respiració, actuació controvertida
per l'important tasca immunològica que desenvolupen.
Curs 2017/2018 26

AH 1718 T8 SCardiocirculatori

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

AH 1718 T8 SCardiocirculatori

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

UJI. Grau en Infermeria.

Anatomia Humana Prof: Maria Juan i Porcar

TEMA 8 SISTEMA CARDIOVASCULAR

8.4 Sistema vascular sanguini

8.5 El sistema limfàtic

La funció de transport i defensa la realitzen els sistemes cardiovascular i sistema lim-

La sang és un teixit connectiu especialitzat, on la matriu extracel·lular és líquida i rep

8.2.1 Característiques de la sang

pel ronyó (en forma de urea i àcid úric)

8.2.2 Components de la sang

En un primer moment la sang pareix homogènia. Al deixar-la reposar i, posteriorment,

Tipus Descripció Funció Cicle vital

8.3.1 Definició i funció

• bombejar aquesta sang oxigenada, rebuda dels pulmons, a tot el cos.

Relacions. Emplaçat en el mediastí inferior mitjà, es relaciona amb:

Pes: 225 g en la dona i 310 g en l'home, aproximadament.

8.3.4 Cobertes del cor

Aquestes són les cobertes del cor i la cavitat pericàrdica.

8.3.5 Estructura del cor

8.3.5.1 Les parets

Miocardi. És la capa mitjana. Gruixuda i contràctil. Composada per teixit muscular

8.3.5.2 Les cavitats o càmeres cardíaques

8.3.5.3 Les vàlvules cardíaques

Vàlvules auriculoventriculars (AV)

La vàlvula AV que custodia l'orifici auriculoventricular dret té tres valves (cúspides).

Vàlvules semilunars (SL) o vàlvules sigmoides

La vàlvula SL ubicada a l'entrada de l'artèria pulmonar s'anomena vàlvula semilunar

8.3.5.4 Esquelet fibrós del cor

8.3.5.5 Reg sanguini del teixit cardíac

8.3.5.6 Innervació del cor

TIPUS DE NERVIS ORIGEN ACCIÓ

El sistema vascular sanguini humà té una llargada de 20.000-40.000 km i una superfí-

nes) i microcirculació (arterioles, capil·lars i vènules).

8.4.1 Tipus de vasos sanguinis

teixits i, a la vegada, s'elimina diòxid de carboni (CO ) i els productes de deixalla.

Classificació funcional. A partir de la funció que desenvolupen es classifiquen en:

8.4.2 Estructura dels vasos sanguinis

Capil·lars Forma la totalitat de paret Ausent Ausent

8.4.4 Innervació dels vasos sanguinis

Les neurones simpàtiques del sistema nerviós autònom (SNA) es distribueixen en el

8.4.5 Circulació major i menor

El sistema circulatori està format per dos circuits vasculars connectats:

8.4.5.1.1 Principis generals sobre les artèries

8.4.5.1.2 Principis generals sobre les venes

En algunes regions la xarxa venosa no es correspon amb la xarxa arterial, la xarxa

8.5. EL SISTEMA LIMFÀTIC

8.5.1 Components del sistema limfàtic

Està composat per:

8.5.2 Funcions dels sistema limfàtic

Té tres funcions molt importants: manteniment de l'equilibri líquid en medi intern,

Manteniment de l'equilibri líquid en el medi intern

Transport de lípids des del tub digestiu fins la sang

8.5.3 Limfa i líquid intersticial

El líquid intersticial i la limfa són semblants al plasma en la seua composició. La dife-

El percentatge de proteïnes en la limfa és menor que en el plasma però major que en

8.5.4 Vasos limfàtics

La circulació limfàtica s'origina en cada racó de l'organisme a partir de petits vasos

8.5.5 Ganglis limfàtics

També anomenats linfoglàndules. Un gangli limfàtic és una estructura en forma ova-

Ubicació dels ganglis limfàtics

8.5.6 Òrgans limfàtics

Innervació. Principalment vegetativa, reben fibres del simpàtic cervical i parasimpàti-

La grandària és variable, més petit en xiquets i ancians. En condicions normals no es