7.

L’estructura dels ecosistemes

L’ecologia

L’ecologia és la ciència que estudia les relacions entre els éssers vius i el lloc on viuen, és
a dir, el seu medi ambient. Aquest estudi es fa en termes de matèria, energia i organització.
El terme ecologia​, proposat pel biòleg alemany ​Ernst Haeckel ​al 1869, deriva de les paraules
gregues ​oikos, que significa “casa” o
“lloc”​, i logos,​que significa “ciència”.
L’ecologia estudia les relacions entre
els individus de les diferents
espècies que conviuen, és a dir, la
biocenosi, i les interaccions que
s’estableixen entre ells i les
condicions fisicoquímiques del lloc
on habiten, l’anomenat biòtop.

● La ​biocenosi ​és el conjunt de totes les poblacions que viuen en un mateix lloc.

● El ​biòtop ​és el conjunt format pel medi, el substrat i els factors ambientals abiòtics
que afecten els éssers vius.

Una ​població és el conjunt d’individus de la mateixa espècie que

habiten en un mateix lloc i en un mateix moment. Les relacions
que s’estableixen entre tots els individus, tant si són d’una
mateixa espècie com si són d’espècies diferents, s’anomenen
factors ambientals biòtics.
Una ​c​omuni​tat és un grup d'organismes que interaccionen
compartint un medi ambient.
L’​hàbitat és l'ambient en el qual habita una població o espècie.
És l'espai que reuneix les condicions adequades perquè l'espècie
pugui viure i reproduir-se, perpetuant la seva presència.
Un ​nínxol ecològic és la funció que desenvolupa una espècie
dins de l'ecosistema. En definitiva, és el conjunt d' interrelacions
que un organisme manté amb el seu medi físic i amb organismes
veïns, el qual deriva en la posició que ocupa dins l'ecosistema.
Per exemple: l'hàbitat d'un gat salvatge són els boscos caducifolis
de muntanya i el seu nínxol és el de ser caçador nocturn de
rosegadors.

Biòtop
És la part abiòtica de l’ecosistema. Està constituït pel m
​ edi que envolta els organismes, pel
substrats sobre el qual viuen o es desplacen, i també pels factors ambientals

1
fisicoquímics que els afecten. Els límits del biòtop coincideixen amb els de l’ecosistema, i
poden estar determinats per la mateixa extensió de la biocenosi o per barreres geogràfiques,
com ara serralades, rius, litorals…

Medi
S’anomena ​medi el conjunt de substàncies que constitueixen el fluid que envolta els éssers
vius. A la biosfera hi ha dos medis: el medi aeri i el medi aquàtic: No estan totalment
separats, sinó que, de fet, en el medi aeri hi ha una certa humitat i en el medi aquàtic hi ha
gasos atmosfèrics dissolts.

● Medi Aeri és el fluid format per la zona de l’atmosfera propera a la superfície

terrestre. La barreja de gasos de l’atmosfera es coneix amb el nom d’aire, i es
compon d’oxigen (21%), nitrogen (78%), diòxid de carboni (0,03%), vapor d’aigua,
etc. A més, l’aire conté partícules en suspensió (espores, pol·len, etc.).
Els organismes que viuen en el medi aeri necessiten estructures de sustentació que
impedeixin que s’escalfin contra la superfície per l’efecte de la gravetat. Per exemple,
els esquelets dels animals i el teixit llenyós dels vegetals.

● Medi Aquàtic està constituït pels mars, els rius, els llacs, etc. L’extensió d’aquest
medi correspon al 70% de la superfície terrestre. Segons la zona que habiten en el
medi aquàtic, els éssers vius es divideixen en quatre grups:

○ El nèuston és la comunitat que viu associada a la

pel·lícula superficial de l’aigua. Gràcies a la tensió
superficial de l’aigua, aquests organismes es
desplacen lliscant per la superfície, com els sabaters
(Gerris), o s’adhereixen a la pel·lícula superficial i
mantenen el cos sota l’aigua, com les larves dels
mosquits ​Anopheles i Culex.

○ El ​plàncton ​és el conjunt de tots els éssers vius

(generalment molt petits) que es mouen a la deriva
prop de la superfície. Comprèn el ​fitoplàncton o
plàncton vegetal, que duu a terme la fotosíntesi, i el
zooplàncton​o plàncton animal.

○ El ​nècton és el conjunt d’animals nedadors, com els

peixos. La major part d’aquests animals són
fusiformes, per tal de disminuir al màxim la fricció
amb l’aigua.

○ El ​bentos és el conjunt d’organismes que habiten

sobre el fons marí o lacustre, com ara les algues.

2
Substrat
El ​substrat és el conjunt de substàncies que formen la superfícies on els organismes es
fixen, s’aguanten o es desplacen. Són exemples de substrats l’aigua, el cos d’altres éssers
vius, el sòl, etc.

● L’​aigua és el substrat propi del medi aquàtic. Els animals que hi viuen tenen
adaptacions especials, com ara la forma dels peixo, els flotadors d’algunes colònies
de pòlips, etc.
● El ​cos d’altres éssers ​vius és el substrat dels organismes paràsits, que tenen
òrgans especials per poder fixar-se al cos de l’hoste. Les restes vegetals i els
cadàvers animals són el substrat de les larves d’insectes, fongs, bacteris, etc.
● El sòl és el substrat més important en el medi aeri. És la capa de la superfície
terrestre formada pel productes de l’alteració de roques i les restes orgàniques dels
éssers vius. És el resultat de la interacció entre la litosfera, la biosfera, l’atmosfera i la
hidrosfera.

Horitzons del sòl

El sòl té una estructura vertical o perfil
format per diverses capes, que
s’anomena horitzons del sòl. Hi ha tres
horitzons bàsics :

● L’horitzó A (terra superficial rica

en humus).
● L’horitzó B (terra rica en sals
procedents del rentatge de A).
● L’horitzó C (roca mare més o
menys alterada).

3
Hi ha sòls on falten un o dos horitzons són els ​sòls immadurs​.
Els horitzons bàsics es poden subdividir en d’altres, i els més freqüents són:

● A0​: horitzó superficial de matèria

orgànica no descomposta, com
ara la fullaraca.
● A​: horitzó de matèria orgànica
transformada en humus,
barrejada amb minerals.
● B​: horitzó de precipitació i
acumulació de sals, format per
argila, minerals, etc.
● C1​: horitzó de roca mare més o
menys disgregada.
● C2​: roca mare sense alterar
(roca mare fresca).

Exercicis

Pàg 150 ex: 1, 2 i 3.

1.​​Quin és el medi i quin és el substrat dels peixos?

El medi dels peixos es el medi aquàtic, pertany al subgrup del nècton.
El substrat és l’aigua.

2.​​Esmenta dos organismes d’aigua dolça que primer siguin bentònics i després visquin
fora de l’aigua.
Els organismes bentònics són els que viuen en el fons marí. Dos exemple d’organismes que
primer siguin bentònics i després visquin fora de l’aigua són els crancs i tortugues.

3. ​Indica en quin horitzó del sòl hi ha les sals minerals que necessiten les plantes. Si
aquest horitzó està molt rentat, tal com passa, per exemple, a les zones selvàtiques,
explica si és ric o pobre en sals.
L’horitzó on es troben les sals minerals que necessiten les plantes les l’B. Ja que, aquest
està format pel humus que conté matèria orgànica barrejada amb minerals.

Factors abiòtics i les seves adaptacions

Els factors ambientals abiòtics són variables fisicoquímiques que influeixen en la vida dels
organismes. Els factors ambientals abiòtics més importants són els següents: la
temperatura, la llum, la humitat, la pressió, la salinitat, el pH i els corrents del medi.
Els límits de la tolerància són els límits màxims i mínims dels factors ambientals que toleren
els organismes. L’interval entre aquests valors és l’amplitud de tolerància d’una espècie

4
determinada. Un factor limitador és qualsevol factor ambiental que sobrepassa l’amplitud de
tolerància. Per indicar si l’amplitud de tolerància d’un organisme és gran o petita s’utilitzen
els prefixos euri- i esteno-. Per exemple, un organisme euriterm té una amplitud de
tolerància gran per a la temperatura, i un d’estenoterm té una tolerància petita a aquest
factor.

Temperatura

La temperatura mínima a la superfície terrestre és de -88,3ºC, a l’Antàrtida, i la màxima a

l’ombra és de +60ºC, al desert del Sàhara. A l’aigua les temperatures no són tan extremes
perquè, com que té una calor específica elevada, li costa molt més escalfar-se i refredar-se.
A més, quan l’aigua superficial es gela, atesa la menor densitat del gel, es forma una capa
superficial que aïlla tèrmicament les capes inferiors.

La vida activa es dona entre uns quants graus sota zero i uns +50ºC. Si s’ultrapassen
aquests límits, els organismes poden morir per congelació o per desnaturalització de les
proteïnes, que s’inicia a uns +45ºC. Les plantes resisteixen millor que els animals les
temperatures extremes: la flora alpina suporta fins a -30ºC, i les plantes dels deserts, fins als
+60ºC. L’origen principal dels danys produïts pel fred és la destrucció de teixits causada pels
cristalls de gel que s’hi han format.

Adaptacions dels animals

Entre les adaptacions a la temperatura cal esmentar dues estratègies: la dels animals
capaços de mantenir la temperatura corporal constant o homeoterms, i la dels que no la
poden mantenir constant o poiquiloterms.

● Els animals ​homeoterms suporten el fred perquè s’aïllen

mitjançant el ​pèl​, en el cas dels mamífers terrestres; les
plomes​, en els ocells; una c​apa de greix sota la pell​, en
el cas dels mamífers marins, etc. Molts animals
homeoterms opten per ​migrar a zones més càlides quan
arriba l’hivern. Davant de la calor responen amb ​hàbits
crepusculars (matutins o vespertins) per evitar les hores de més insolació, com fan
els ocells, o nocturns, com fan les hienes. Alguns organismes s’agrupen per evitar la
pèrdua de calor, com en són exemple els pingüins. La ​mida del cos també és un
factor que pot ajudar als animals homeoterms a aïllar-se del fred.

● Els animals ​poiquiloterms tendeixen a allunyar-se al

màxim del fred amagant-se sota terra o en refugis i reduint
el metabolisme tant com poden durant l’hivern per resistir
fins que arribi l’època benigna. Davant la calor responen
com els homeoterms, amb ​hàbits crepusculars o
nocturns, com les serps de desert, o estirant molt les potes
per allunyar-se sel sòl calent, tal com fan els insectes i els llangardaixos dels deserts
càlids.

5
 La ​letargia és un fenomen biològic consistent en la disminució de l'activitat fisiològica
en un animal, caracteritzat per la reducció de la temperatura corporal i del gast
metabòlic. Quan la letargia es produeix en hivern es parla d'hibernació i d'estivació
quan ho fa en estiu.

Altres adaptacions d’algunes plantes o vegetals a la temperatura són:

Els arbres de fulla caduca​, és a dir, que perd les fulles durant una
part de l'any. En la majoria de casos la pèrdua coincideix amb la
temperatura hivernal, però en els climes àrids també perden les fulles
d'algunes plantes.
Les fulles adaptadess a ambients hiròfils són amples, en canvi si soc
ambients secs són primes, per evitar la pèrdua d’aigua.
Les plantes que presenten ​espines​, com ara els cactus, són per
evitar al màxim la pèrdua d’aigua per transpiració.
Si l​’alçada de la planta és major comporta que la tija també ho sigui,
per tant, que tingui una gran capacitat per emmagatzemar-hi aigua.

Llum

La llum solar proporciona l’energia que manté la majoria d’ecosistemes, però la radiació
solar que ens arriba comprèn un ampli espectre de longituds d’ones.
La llum influeix en la distribució dels éssers vius. Algunes espècies que prefereixen la
màxima insolació possible tendeixen a ocupar les zones més exposades al sol o estrats
superiors: són les anomenades ​heliòfiles​. Altres plantes estan adaptades a viure a l’ombra i
ocupen, per això, les zones menys assolellades o els estrats inferiors de la vegetació, són
les anomenades ​esciòfiles​. A més, les plantes presenten creixements orientats cap a la
llum, els anomenats ​fotoprismes (Resposta d’orientació d’un animal o planta sota la
influència de la llum).
La llum també provoca una distribució desigual dels organismes fotosintètics aquàtics. Al
mar es distingeix un estrat superficial il·luminat fins als 100 o 200 metres de profunditat (-1%
llum als 200 aprox.) anomenat estrat fòtic o zona fòtica. Per sota es troba l’estat afòtic o
zona afòtica, que apenes té llum, sigui de dia o de nit, sempre està a les fosques.

A l’estrat afòtic no existeixen éssers fotosintètics; en canvi, a l’estrat fòtic, en la zona

pelàgica hi ha algues unicel·lulars que formen el fitoplàncton, i en la betònica es diferencien
diversos horitzons d’algues. Aquests s’originen perquè l’aigua absorbeix abans les
radiacions vermelloses que les blavoses (per això la llum esdevé blavosa a partir d’una
determinada profunditat) i per les diferents necessitats lluminoses de cada espècie d’alga.

6
Els animals també presenten adaptacions a la llum, la més important de les quals és la visió.
La coloració dels animals està estretament relacionada amb aquesta capacitat de percebre
imatges. Així podem trobar diferents estratègies per evitar que altres animals els cacin:

● Coloració críptica, ​com la del camaleó, pop, zebra… Aquests es confonen amb el
medi.
● Coloració aposemàtica, ​com la coloració de les vespes, adverteixen de la seva
perillositat.
● Coloració mimètica, com la d’alguns insectes inofensius que presenten coloracions
semblants a les dels insectes perillosos, serveixen per evitar que els ataquin.

Alguns animals que viuen en zones fosques (coves, fons abissals) han desenvolupat la
capacitat de ​bioluminescència​, que els serveix per desorientar els depredadors, atraure
preses, atraure individus d’altre sexe, etc.

El ​fotoperíode és la realització de determinats processos segons la durada del dia i la nit. El

fotoperíode diari influeix en l’activitat dels animals, que poden ser diürns, nocturns o
crepusculars. Si el fotoperíode és anual, determina el moment de migració, de la muda, de la
floració de determinades plantes, etc.

Exercicis

Pàg 153 ex: 4, 5, 6 i 7.

4. ​Quin factor provoca l’estratificació en una comunitat vegetal terrestre?

El factor que provoca l’estratificació en una comunitat vegetal terrestre és la llum.

5.​​Quins factors provoquen els horitzons en les comunitats d’algues bentòniques?

Els horitzons d’algues betòniques s’originen perquè l’aigua absorbeix abans les radiacions
vermelloses que les blavoses (per això la llum esdevé blavosa a partir d’una determinada
profunditat) i per les diferents necessitats lluminoses de cada espècie d’alga.

6.​​Quines condicions hi ha a les tres zones del bentos litoral?

Hi ha una quantitat de llum mínima pels cicles fotodistètics que impedeix el creixement de
les plantes.

7
7.​​Quines condicions provoquen l’estratificació en el medi pelàgic?
La llum, la temperatura, salinitat, quantitat d’oxigen, aquests valors varien segons la
profunditat.

Humitat

La humitat de l’aire és el vapor d’aigua que hi ha a l’aire atmosfèric. Per quantificar-la es

consideren els conceptes d’humitat absoluta i d’humitat relativa.

La humitat absoluta és la quantitat total de vapor d’aigua que hi ha a l’aire, i s’expressa en

g/m​3​.
La humitat relativa és la relació entre la humitat absoluta i la màxima humitat possible en les
mateixes condicions de pressió i temperatura; s’expressa en tant per cent.

Adaptacions dels animals per evitar la deshidratació

En els animals, les adaptacions més importants per evitar la deshidratació són els següents:

● Tegument impermeable​, és la mecanisme d’adaptació

més important, per exemple, l’exosquelet de quitina dels
artròpodes o la pell proveïda de capes mortes de
cèl·lules mortes riques en queratina dels mamífers.
Adquireix la màxima expressió en les escates dels
rèptils.

● Secrecions mucoses​, que mantenen la pell humida: per exemple, les secrecions
mucoses dels cargols terrestres.

● L’aparell respiratori dins del cos​: l’intercanvi de gasós, és a dir, l’entrada de 0​ 2

atmosfèric i la sortida de CO​2 corporal, necessita epitelis molt fins i humits. Per evitar
que aquests epitelis s’assequin, la solució ha estat situar-los a l’interior, i convertir la
respiració cutània o branquial en traqueal o pulmonar.

● Fecundació interna i ​desenvolupament embrionari

a l’interior dels ous amb closca impermeable o a
l’interior de l’úter matern​: els aràcnids, els rèptils i
ocells són exemples d’ovípars, i els mamífers
marsupials i els placentaris, de vivípars.

● Hàbits especials​: per exemple, hàbits crepusculars o nocturns per evitar les hores
de més insolació; enterramnet de fang en temps de sequera, com fan els peixos
pulmonats, o hàbits migratoris, com ho fan molts ocells i molts mamífers herbívors.
En les migracions, però, no tan sols hi intervé la falta d’aigua per beure, sinó també
la d’aliments.

8
Adaptacions de les plantes per evitar la deshidratació
Les plantes absorbeixen aigua pels pèls absorbents de les arrels i tiges fins a les fulles, on
mitjançant l’evapotranspiració, surt l’excés d’aigua en forma de vapor. Per això, les
adaptacions més importants per evitar la deshidratació i la mort són:

● Tenir arrels molt llargues.

● Tenir fulles amb epidermis molt cutinitzades i amb pocs estomes. La màxims
expressió són les fulles transformades en espines, pròpies dels cactus.
● Tenir pilositat abundant capaç de retenir aire i mantenir una microatmosfera humida.
Per exemple, la pilositat del revers de les fulles d’alzina o d’algunes tiges de cactus.
● Tenir tiges i fulles suculentes on s'emmagatzema una gran quantitat d’aigua de
reserva.

Segons les necessitats hídriques es distingeixen els tipus de plantes següents:

Hidròfits o plantes aquàtiques​. Tenen epidermis fines i parènquimes aerífers que els
permeten mantenir-se dretes o surar.
Higròfits o plantes de zones molt humides. Tenen fulles grans amb l’epidermis fina i molts
estomes, fan una transpiració molt activa.
Xeròfits o plantes de zones seques​. Tenen fulles petites d’epidermis coriàcia i amb pocs
estomes. Solen tenir poques fulles, que de vegades es transformen en espines. La tija sol
ser esponjosa, amb una gran capacitat per emmagatzemar-hi aigua, i les arrels són llargues.
Mesòfits​. Tenen característiques intermèdies entre les dues espècies anteriors.

Exercicis

Pàg.155 ex. 13, 14, 15 i 16.

Pàg. 172 ex. 54.
Pàg. 173 ex. 59.

13.​​Indica les diferències i les semblances entre animals i plantes pel que fa a les
adaptacions al medi aeri.
En els ecosistemes terrestres el mecanisme més important d’adaptació és el tegument
impermeable. Si la humitat és alta, no hi ha perill de deshidratació. Això explica què alguns
animals sense adaptacions contra la deshidratació puguin viure. I les plantes tenen molts
estomes en el tegument, perquè com és estomes tenen més fàcil és fer l'intercanvi de
gasos, necessari per dur a terme la respiració.

14.​​Quina substància ha permès la permeabilitat dels teguments dels artròpodes?

La quitina ha permès la impermeabilitat dels teguments dels artròpodes.

15. ​Quina substància ha permès la impermeabilitat dels vertebrats?

Les substàncies secretades per les glàndules exocrines han permès la impermeabilitat del
vertebrats.

16.​​Digues si la frase següent és correcta o incorrecta:

9
“Els trilobits i els crustacis del paleozoic ja tenien la substància impermeable que presenten
els artròpodes terrestres, gràcies a la qual van colonitzar els ambientals terrestres molt àrids
abans que els vertebrats, representats pels amfibis”.
La pell d’un amfibi està recoberta per una mucosa humida que evita que es disequi, poden
viure fora de l’aigua però és necessari que aquesta es mulli de tant en tant, per això no és
possible que visquessin en terres àrides, perquè els hi feia falta humitejar la mucosa.

54. ​Volem estudiar la influència que tenen les condicions de llum sobre l’activitat d’una
mostra de llangardaixos al llarg d’una setmana. L’activitat es mesurarà a través del recompte
dels moviments dels animals.
a) Formula en forma de pregunta el problema que es vol investigar.
Com afecta la llum sobre l’activitat dels llangardaixos?

b) Identifica-hi les variables independent i dependent.

Variable independent: condicions de llum.
Variable dependent: activitat dels llangardaixos.

c) Dissenya un experiment per tal de poder donar resposta al problema que es planteja en la
recerca.
Seleccionar 3 terraris que es posaran a condicions de llum diferents (intensa, atenuada,
foscor).
Fixar la temperatura i la humitat dels terraris a uns valors constants.
Introduir els llangardaixos en cada terrari.
En uns intervals de temps mesurar l’activitat dels llangardaixos gràcies al recompte dels
moviments. Cal anotar les observacions i resultats.
Realitzar l’experiment durant una setmana. Estudiar les dades recollides per veure en quines
condicions de llum (intensa, atenuada, foscor) és produeix una major o menor activitat.
Elaborar conclusions de l’experiment i justificar-ho.

d) Els llangardaixos, com la resta de rèptils, són animals poiquiloterms. Quin és el significat
d’aquest terme?
Els organismes poiquiloterms són els que la temperatura interna del seu cos experimenta
variacions segons la temperatura del medi on es troben.

e) Altres animals presenten una adaptació diferent en relació a la regulació de la

temperatura. Descriu aquesta altra adaptació i indica quins grups d’animals la presenten.
Els organismes homeoterms tenen una temperatura interna constant, independentment de
les variacions que pugui experimentar la temperatura del medi exterior. Les aus i els
mamífers són alguns exemples d’animals homeoterms.

59. ​El dibuix següent representa els vessant d’una muntanya on s’identifiquen 6 espècies (1,
2, 3, 4, 5 i 6) i 3 comunitats vegetals (A, B i C).

a) Quines són fonamentalment les variables ambientals que condicionen la presència i la

distribució d’aquestes comunitats?

10
Les dues variables ambientals que condicionen la distribució de les comunitats són les
precipitacions i el tipus de substrat (calcari o bàsic i silícic o àcid).

b) Suposa que el límit de tolerància d’aigua de l’arbust gran (3) va de 350 a 400 mm/any.
Formula una hipòtesi de perquè no apareix a la comunitat B. Suposa que l’arbre 1 sigui
indiferent al tipus de sòl. Formula una hipòtesi de perquè no forma part de la comunitat C.
L'arbust gran (3) no apareix a la comunitat B perquè
només pot viure al sòl calcari (bàsic), tot i que per la
seva necessitat d'aigua podria viure a la comunitat B.
L'arbre 1, necessita molta aigua, és a dir, encara que
sigui indiferent al substrat, difícilment podrà viure a la
comunitat C on hi ha ambients secs.

c) Suposa que a la comunitat B habiten llebres i

guineus. Les llebres s’alimenten ​de la planta 5. Perquè
una disminució en el nombre de guineus pot afavorir a la
planta 6.
Els guineus són depredadores de les llebres. Una
disminució de les guineus pot incrementar el nombre de
llebres. La planta 5 pot ser més menjada per la població
de llebres. Aquest fet afavorirà la planta 6, perquè entre
les dues plantes hi ha competència.

La pressió

La ​pressió atmosfèrica és la força per unitat de superfície que exerceix el pes de l’aire. A
nivell del mar, a 45º de latitud i a 0º de temperatura, la pressió atmosfèrica té una valor de
760mm Hg. Com que el 20,95% de l’aire és oxigen, la pressió parcial d’aquest gas en
aquestes condicions és de 159 mm Hg. A mesura que augmenta l’altura, la pressió
atmosfèrica disminueix, i amb aquesta la quantitat d’oxigen disponible. Per aquesta raó els
mecanismes de captació d'aquest gas ha de ser més eficaços en els organismes que viuen
a gran altitud. Per aquesta raó hi a adaptacion com ara la presència d’hemoglobines
especials amb és afinitat per l’oxigen.

La ​pressió hidrostàtica és la força per unitat de superfície que exerceix l’aigua. Aquesta
pressió augmenta a raó d’una atmosfera per cada deu metres de profunditat. Entre les
adaptacions a la pressió hidrostàtica es poden esmentar la bufeta natatòria que tenen molts
peixos, es tracta d’una cambra plena d’aire que els permet regular la capacitat de flotació
per poder ascendir i descendir amb més facilitat.

La salinitat

La salinitat de l’aigua és la concentració de sals minerals dissoltes. A l’aigua del mar la

mitjana de salinitat és d’uns 35 grams per litre; a l’aigua dolça pot ser de tan sols 0,5 g/l i en
els llacs molt salats, com les llacunes litorals poden superar els 200 g/l. El ions més

11
freqüents a l’aigua són els anions Cl​-​, NO​3​-​, SO​4​2-​, HCO​3​- i PO​4​3-​, i els cations Na​+​, K​+​, Ca​2+ i
Mg​2+​.

En general, el medi intern dels organismes és menys salat que l’aigua del mar i més salat
que l’aigua dolça. Quan dues dissolucions amb diferent grau de salinitat estan separades
per una membrana que deixa passar l’aigua però no les sals, com la membrana és la
membrana plasmàtica, es produeix una osmosi​, que és el corrent d’aigua, des del medi més
diluït (​hipotònic​) fins al més concentrat (​hipertònic​).

Segons l’adaptació a la salinitat, distingim els tipus d’organismes següents:

● Organismes poiquilosmòtics​. En aquests organismes si varia la salinitat del medi

ambient, també varia la salinitat del seu medi intern i , superat l’interval de tolerància,
moren. Com que aquest interval sol ser estret, aquests organismes només poden
viure en ambients de salinitat molt estable. S’anomenen organismes
estenohalins​,no suporten grans canvis de salinitat. Les algues i la major part dels
invertebrats són poiquilosmòtics, i per tant, estenohalins.
● Organismes homeosmòtics poc eficaços​. Encara que en els organismes
homeosmòtics hi ha adaptacions per regular la salinitat interna, que acostuma a ser
⅓ de la salinitat marina, aquestes en general no solen ser gaire eficaces, per la qual
cosa la major part són organismes estenohalins.
● Organismes homeosmòtics eficaços​. Només unes poques espècies
homeosmòtiques són clarament ​eurihalines​, és a dir, suporten grans canvis de
salinitat, com ara els que comporta els pas d’aigua dolça a l’aigua del mar o a
l’inrevés. Entre aquestes es poden esmentar alguns teleoits
com l’anguila i el salmó. Hi ha alguns crustacis que, a
diferència de la resta, són homeosmòtics eficaços, i per això,
eurihalins notables, per exemple, l’​Artemia salina i la gamba
Palaemonetes.​

Els corrents del medi

Els corrents del medi són els moviments que presenten l’aigua i l’aire. Els moviments de les
cobertes fluides provoquen adaptacions especials en els éssers vius i influeixen
decisivament en la seva distribució espacial.

● Els corrents aeris són aprofitats pels ocells i per alguns insectes, com les llagostes,
en les migracions, i per les plantes per a la dispersió del pol·len o de les llavors. Les
principals adaptacions a zones de vents forts són els escurçaments de les ales
d’alguns insectes, la mida petita d’algunes plantes, com les que hi ha als cims, o que
creixen arran del sòl, el fet que alguns ocells niïn a terra, etc.
● Els corrents marins són aprofitats per molts peixos, cetacis, tortugues marines, etc.
per realitzar migracions. Les principals adaptacions al moviment del mar quan xoca
amb la costa rocosa són les adherències al substrat, excavacions a les roques,
amagar-se a les esquerdes, etc.

12
Exercicis

Pàg. 157 ex. 19 i 20

19. ​Aquest dibuix representa la vegetació d’un penya-segat marí. Quins dos factors poden
ser els més influents en la distribució de les diferents comunitats vegetals? Quin influeix més
en la separació d’1 i 2, i quin en la separació de 2 i 3? Per què no hi ha arbres?

Afecten la pressió i la salinitat del vent.

En la 1-2 afecta més la pressió, ja que la
quantitat de sal es manté constant. En la
2-3 és la salinitat ja que varia més que no
altres factor com l’altura i la pressió. No hi
ha arbres per la salinitat del aire.

20. ​L’esquema representa les comunitats bentòniques de les illes Medes. Quines variables
ambientals causen aquesta distribució de les comunitats? Quina predomina a la superfície?
Segueixen la mateixa distribució les comunitats animals? On són més abundants els animals
filtradors (cnidaris) que les algues? Per què?

Les variables que ho causen són la

salinitat, la pressió hidrostàtica, els
corrents marins i la llum. A la superfície
predomina la ​Plocamium cartilagineum
(alga vermella). Els animals no
segueixen la mateixa distribució. Els
cnidaris són més abundants que les
algues en el fons marí, ja que en
aquesta profunditat no arriba la llum i les algues no poden viure perquè no poden fer la
fotosíntesi.

La biocenosi

La biocenosi o comunitat és la part biòtica de l’ecosistema. Està integrada per poblacions de

les espècies que viuen relacionades en el mateix biòtop. Les relacions que s’estableixen
entre tots els individus de la biocenosi, tant si són de la mateixa espècie com si són
d’espècies diferents, s’anomenen relacions biòtiques i es poden classificar en relacions
intraespecífiques i relacions interespecífiques.

13
Relacions intraespecífiques

Les relacions intraespecífique són les relacions biotiques establertes entre els organismes
de la mateixa espècie. Poden ser beneficioses, anomenades relacions de ​cooperació​, com
ara l’ajuda mútua en la consecució d’aliments, en la defensa davant dels depredadors,
l’aparellament, etc. O perjudicials, anomenades relacions de ​competència​, com ara la
rivalitat per l’aliment, l’espai, la llum, etc.
Els avantatges que aporta la vida en grup s’anomena ​efecte grup​, mentre que els
desavantatges que sorgeixen quan la densitat poblacional és excessiva s’anomenen ​efecte
massa​.

Tipus:
● Associacions familiars​. Una relació familiar és la que
s’estableix entre els progenitors i la descendència. Hi ha
diversos tipus d’associacions familiars, com ara la ​familia
parental​, que està formada pels progenitors i els fills; per
exemple, el colom, l’àliga,etc.
La familia matriarcal està formada tan sols per la femella i
els fills. És el cas de molts rosegadors, els lleopards, les
aranyes, escorpins etc. La familia patriarcal ​està formada
pel mascle i els fills. Com per exemple en el cavallet de mar.
La ​ familia filial està formada tan sols pels fills; per
exemple, les larves dels insectes, bancs alevins de peixos,
etc.
La familia pot ser ​monògama​, quan la forma un mascle i
femella, com en el cas de l’oca i el llop, i ​polígama​, quan
està formada per un mascle i diverses femelles, com és el
cas de les gallines i el gall, elefants marins, etc.

14
 ● Associacions colonials​. La colònia és l’associació
formada per individus originats per reproducció asexual d’un
progenitor comú. Com per exemple la medusa physophora
hydrostatica, l’alga Volvox, etc.
● Associacions gregàries​. Estan constituïdes per conjunts
d’individus que viuen en comú durant un període de temps
més o menys llarg per ajudar-se mútuament en la defensa i
la recerca d’aliment (elefants), per traslladar-se junts
(ànecs) o per reproduir-se (micos del Nou Món).
● Associacions estatals​. Està constituïda per un grup
d’individus jerarquitzats entre si. Aquests individus solen ser
diferents anatòmicament i
fisiològicament.

Relacions interespecífiques

Les relacions interespecífiques són les relacions biòtiques que

s’estableixen en una comunitat entre els individus d’espècies
diferents.

● Competència​. Es tracta de la demanda activa, per

part d’individus de diferents espècies però del mateix
nivell tròfic, d’un recurs comú que pot ser limitador.
Quan competeixen per l’aliment, es parla de
competència per exportació, i si ho fan pel territori, és
competència per interferència. La competència ha
tingut una gran importància en l'evolució de les
espècies, ja que ha estat un factor de selecció
natural.

● Depredació​. La depredació és l’activitat de captura i mort que exerceixen uns

individus, depredadors, sobre uns altres, preses. Els termes depredador i presa són
relatius perquè un mateix individu pot ser alhora depredador d’uns organismes i
presa per uns d’altres. Els depredadors presenten adaptacions per a la captura de
preses, i aquestes mostren adaptacions per defensar-se o fugir.
En el procés de la depredació es produeix un flux unidireccional d’energia en el sentit
de presa a depredador. Els depredadors controlen les poblacions de preses, alhora
que aquestes controlen passivament les poblacions dels seus depredadors, fet que
constitueix un sistema de retroalimentació. Quan s’introdueixen un nou depredador a
la biocenosi, el sistema es desequilibra fins que es recupera l’equilibri.

15
● Parasitisme​. El parasitisme és la relació que s’estableix quan un individu, anomenat
paràsit, viu a costa de substàncies nutritives de l’altre individu, anomenat hoste, el
qual perjudica sense causar-li la mort a curt termini. Com per exemple, els polls o el
cuc intestinal.

● Explotació​. L’explotació consisteix en la interacció de diverses espècies durant la

seva activitat biològica, la qual cosa té com a resultat el benefici d’unes espècies
(explotadores) a costa d’altres (explotades), que es veuen perjudicades. Un exemple
el constitueix el cucut comú o europeu (​Cuculus canorus​), que pon els ous als nius
d’altres ocells perquè aquests els incubin i, després de l’eclosió alimentin als pollets​
.

● Simbiosi​. Consisteix en l’associació de dos o més individus de diferent espècie que

es beneficien mútuament en tal grau que es fan dependents l’un de l’altre. Un
exemple són els bacteris (rhizobium) que viuen en simbiosis amb les plantes, o els
líquens estan formats per dos components o organismes que viuen en simbiosi: per
una banda hi ha les hifes d’un fong i d’una altra les cèl·lules d’una alga.

● Comensalisme​. El comensalisme és la relació que es dona quan un organisme,

anomenat comensal, es nodreix de l’aliment sobrant, secrecions, descamacions, etc.
d’un altre organisme, anomenat hoste, sense causar-li cap efecte perjudicial ni
beneficiós. Un exemple és el dels crustacis amfípodes, les anomenades puces de
mar, que poden viure en els conductes d’organismes filtradors, com ara esponges i
ascidis, i retenir una part de l’aliment.

● Inquilinisme​. És l’associació entre una espècie (inquilí) i una altra que li ha donat
recer en el seu cos. Un exemple seria l’esquirol i l’arbre que l’acull.

● Tanatocresi​. Consisteix en l’aprofitament que fa una

espècie de restes, excrements, esquelets o cadàvers d’una
altra espècie per tal de protegir-se o servir-se’n, com si
fossin einnes. Un exemple és el bernat ermità (​Eupagurus
bernhardus​), que es protegeix el tou abdomen amb la
closca d’un cargol.

● Foresi​. És la relació que hi ha entre dues espècies quan

una és transportada passivament per una altra. Un exemple
és el peix rèmora, que s’enganxa a un tauró que el
transporta.

16
 ● Mutualisme​. És l'associació constituïda per dos o més
individus de diferents espècies, anomenats consorts, per
beneficiar-se mútuament. Per exemple, els esplugabous,
que s’alimenten dels paràsits dels bòvids. Un altre exemple
serien els ocells que s’alimenten de paràsits del cocodril.

● Antibiosi​. Consisteix en la impossibilitat que uns

organismes visquin al costat d’uns altres, perquè aquests secreten una substància,
anomenada antibiòtic, que els provoca la mort. Per exemple, el fong ​Penicillium
secreta una substància que impedeix la vida d’altres microorganismes al seu voltant.

Exercicis
Pàg. 161 Ex. 21,22 i 23

21.​​Indica quin tipus de relació tenen els grups d’organismes següents:

a. Gos-paparra. ​Parasitisme
b. Ostres-musclos-percebes sobre una mateixa roca. ​Inquilinisme
c. Lleó-zebra. ​Depredació
d. Alevins que s’arreceren sota una medusa perquè no se’ls mengin altres peixos.
Inquilinisme
e. Algues i fongs en un liquen. ​Simbiosi
f. Plantes i insectes que les pol·linitzen. ​Mutualisme

22. Digues quina relació hi ha entre les parelles d’organismes següents, i si obtenen benefici
(+) o perjudici (-):
a. Xiprers i pins. ​Competència (-) (-)
b. Guineus i àligues daurades.​Depredació (-) (+)
c. Esplugabous i bous. ​Mutualisme (+) (+)
d. Bacteris intestinals i herbívors. ​Simbiosi (+) (+)
e. Cnidaris i zooxanteles. ​Simbiosi (+) (+)
f. Llebres o linxs. ​Depredació (-) (+)

23. ​Completa el text següent: <<Si les dues espècies en surten beneficiades, i poden viure
separades, es parla de (1), però si no ho poden fer, es parla de (2). Quan una espècie es
beneficia de les restes de menjar de l’altra, sense beneficiar-la ni perjudicar-la, es parla de
(3), i si el benefici no és menjar, sinó un lloc protegit, es parla de (4). Si amb el temps
aquesta espècie es torna útil a la segona, passa a ser un (5); si al final s’alimenta
periòdicament d'aquestes, passa a ser un (6), i si simplement s’aprofita del seu esforç, és un
(7)>>.
1. Mutualisme 4. Inquilinisme 7. Explotació
2. Simbiosi 5. Parasitisme
3. Comensalisme 6. Depredació

17
Estudi de la biocenosi

L’estudi d’una biocenosi, com ara un bosc, un escull de corall, etc., no es pot fer estudiant-se
tots els individus, sinó a partir d’una sèrie de ​mostres ​que siguin prou representatives de
tota la zona. La presa de mostres rep el nom de​mostreig​.

En lloc de prendre una sola mostra en cada punt, és preferible prendre unes quantes
rèpliques​. Això permet estudiar si hi ha hagut desviacions a causa del procés de mostreig.
Si el que es vol és estudiar com evolucionen les comunitats, el mostreig s’ha de repetir
periòdicament. L’interval de mostreig depèn del temps que tarden les espècies a
reproduir-se, que és el factor que pot comportar variacions en la composició de la biocenosi.
Els punts de mostreig es poden establir totalment a l’​atzar​.

Un sistema molt utilitzat quan la biocenosi presenta un gradient, per exemple respecte
l’altura, la profunditat, la salinitat, etc., és el ​transsecte​. Consisteix a fer una línia transversal
als diferents pisos o horitzons, i seguint-la, prendre diverses mostres a distàncies prefixades.
S’han de dur a terme uns quants transsectes paral·lels per poder comparar resultats.

A partir de mostres, se’n fa el ​processament​. Això consisteix a identificar a quina espècie

pertany cadascun dels individus, i després sumar el nombre d’individus que hi ha de cada
espècie, o, en el cas dels boscos, el percentatge de superfície mostrada recobreix cada
espècie, de cadascun dels estrats o capes de vegetació. A partir d’aquestes dades es poden
deduir una sèrie de paràmetres que després permeten comparar les comunitats de diferents
llocs o èpoques.
Paràmetres:

● Freqüència​. És el percentatge de mostres en què s’ha recolectat. Es calcula dividint

el nombre de mostres en què s’ha trobat i l’espècie (M​n​) entre el nombre total de
mostres recol·lectades (M​t​), i multiplicant-ho per 100.

● Densitat​.És el nombre d’individus d’una espècie que hi ha per unitat de superfície de

volum. A les comunitats terrestres i a les bentòniques es refereixen a superfície, i a
les plantòniques i nectòniques, a volum.

● Abundància​. Expressa la quantitat total d’individus que hi ha d’una espècie.

L’abundància (A) es calcula dividint el nombre total d'individus recol·lectats d’una
espècie (n​1​) entre el nombre total de mostres preses (Mt).

● Dominància​. És la proporció entre el nombre d’individus recol·lectats d’aquesta

espècie (n​1​) i el nombre total d’individus recolectats (N​T​). La dominancia és la manera
de jerarquitzar les abundàncies de cada espècie.

18
 ● Diversitat ​(H) és com la probabilitat que, en prendre una mostra a l’atzar d’una
comunitat, cada individu sigui d’una espècie diferent. En el càlcul de la diversitat
intervé el nombre d’espècies i el d’individus.

Exercicis
Pàg. 163 Ex. 24,25 i 26

24. ​Indica un exemple en què s’observi l’avantatge de prendre tres rèpliques en lloc d’una
mostra que equivalgui a la superfície de les tres rèpliques.
Per exemple en un bosc, ja que no es pot fer un estudi de tots els individus, sinó a partir de
les mostres. Es necessari fer rèpliques per estudiar si hi ha hagut alguna desviació en el
procés de mostreig. Perquè si els resultats només depenen d’una mostra no seran tan
fiables com si depenen de 3.

25.​​Esmenta un lloc on caldria prendre mostres seguint un transsecte i un altre en què no.
Caldria prendre mostres seguint un transsecte en un lloc on pugui presentar gradient, per
exemple respecte la salinitat, al mar.
No caldria prendre per estudiar un bosc on no hi ha variacions d’altura, és a dir, es troba al
mateix nivell.

26.​Observa la gràfica i indica quina és l’àrea mínima de la mostra.

L’àrea mínima es de 0 cm².

Dinàmica de poblacions

La població és el conjunt d’individus de la mateixa espècie que viuen en una àrea i en un

període de temps determinat. Els paràmetres més importants per estudiar una població són
els que es refereixen a la distribució en el temps, com ara, la natalitat, la mortalitat, la
migració i el tipus de creixement, l’estudi dels qual es coneix com a dinàmica de poblacions.

● La natalitat és la relació entre el nombre de naixements i el col·lectiu inicial.

La ​
taxa de natalitat instantània (b): és la relació entre el nombre de naixements per
unitat de temps (dN/dt) i la població inicial. La natalitat màxima és la que s’hauria
donat en condicions ideals, només depenent de la capacitat reproductora.
b = dN /dt ÷ N

● La mortalitat és la relació entre els individus morts i el col·lectiu inicial.

19
 La ​taxa de mortalitat instantània (m), és el nombre d’individus morts per unitat de
temps (dN/dt) amb referència a la població inicial (N). La mortalitat mínima és
produïda en condicions ideals, només depenent de l’envelliment natural.
m = dN /dt ÷ N

● La immigració és la relació entre el nombre d’individus procedents d’altres poblacions

i el col·lectiu inicial.
La ​ taxa d’immigració (i), és la relació entre el nombre d’individus que ingressen en
una població, procedents d’altres poblacions, per unitat de temps (dN/dt) i la població
inicial (N). i = dN /dt ÷ N

● L’emigració és la relació entre el nombre d’individus que abandonen la població

inicial i aquest col·lectiu.
La ​taxa d’emigració (e), és la relació entre el nombre d’individus que abandonen la
població per unitat de temps (dN/dt) i la població inicial (N). e = dN /dt ÷ N

Corbes de supervivència

Les dades es poden representar mitjançant una corba de supervivència. Hi ha 3 tipus de

supervivents:
Tipus I​, la mortalitat és prou baixa fins que s’arriba a la maduresa. Típic d’espècies amb
baixa natalitat i pocs descendents. Exemple: grans mamífers, com les balenes, els lleons, i
també l’espècie humana en l’actualitat.
Tipus II​, no és massa abundant en la natura. La mortalitat es manté constant. Exemple: els
ocells.
Tipus III​, correspon a espècies amb mortalitat larvària o juvenil molt alta. Exemples: les
sardines, les rates i molts invertebrats marins.

20
Corbes de creixement

El creixement d’una població és la relació entre l’augment o disminució del nombre

d’individus i el col·lectiu inicial.
La ​taxa de creixement instantània (r), és la relació entre el nombre d’individus en què
augmenta o disminueix la població per unitat de temps (dN/dt) i la col·lectiu inicial (N).
r = dN /dt ÷ N
Aquesta depèn de les taxes de natalitat (b), mortalitat (m), immigració (i) i emigració (e), de
manera que r = b − m + i − e . S’hi distingeix una taxa de
creixement màxima, quan no hi ha limitadors i la natalitat sería
la màxima i la mortalitat la mínima.

● Exponencial (J).El valor de la taxa de creixement (r) és

molt alta. Però si escasseja el menjar cau i es fa petit.

● Sigmoida​l (S). La població arriba a l’equilibri amb els

recursos (creix fins al màxim possible: la capacitat de
càrrega K) i la taxa de creixement és quasi nul·la.

Exercicis
Pàg. 166 Ex. 31 i 32

31. ​Quina de les corbes següents pertany a l’ésser humà i quina

al peix anomenat sorell? Justifica la resposta.
La primera corba pertany al sorell (estratègia R) i la segona és la
de l’ésser humà (estratègia K). Ja que, en la segona la corba de
reproducció no comença des del naixement i no dura fins la
mort, i aquest és el comportament de l’espècie humana. A més,
la corba de supervivència la probabilitat més alta de vida es
manté estable des de després de la infància fins la vellesa.

32. Representa gràficament la piràmide d’edats d’una població formada pels individus
següents:

21
 Edat (anys)

Estratègies de supervivència

L’objectiu d’una població és la supervivència al llarg del temps. Aquesta s’aconsegueix si

cada generació deixa un nombre de descendents viables suficient per a garantir-la.
Aquesta supervivència es pot aconseguir amb dues estratègies diferents però igualment
efectives.
1. Espècies que tenen molts descendents i molta mortalitat infantil (els dire estratègia
de la r o organismes oportunistes)
2. Espècies amb poc descendents però amb mecanismes que fan molt probable que
visquin molt de temps (estratègia de la K o organismes especialistes)

Els individus de les dues estratègies tenen característiques diferents:

Fluctuacions

Generalment, els creixements de les poblacions reals no s’ajusten a la corba de creixements

sigmoide, que es manté estable ene el valor màxim, sinó que presenten períodes en què
disminueix, seguits períodes en què augmenta, fins i tot superant la població màxima (K), i
així successivament. Aquests vaivens són les anomenades​fluctuacions.

Causes de les fluctuacions

22
Les causes poden ser ​factors d’alta intensitat ​de població, com ara les inundacions les
sequeres, onades de fred, incendis, etc., o factors dependents de l’alta densitat de població,
com són la manca d’aliment, l’augment de depredadors, la facilitat de propagar-se le
malalties, etc.
Les fluctuacions irregulars són atribuïdes a l'aleatorietat de les variacions dels factors
ambientals (temperatura, humitat, més o menys pressió dels depredadors, etc.) mentre que
les fluctuacions cícliques no sempre s’han pogut explicar satisfactòriament. Entre les causes
més importants s’han apuntat la possible existència de ​cicles meteorològics​, els efectes
dels quals fan disminuir periòdicament les poblacions, ​l’esgotament periòdic de l’aliment a
causa d’un creixement poblacional lleugerament superior al creixement dels recursos, els
processos, els processos d’autoregulació, ​que són sistemes que presenten les espècies
quan la població és massa nombrosa (Exemple: escassetat ous pot suposar un descens els
ous) ​o el ​sistema depredador-presa​, que és la interacció de tots dos (Exemple: un
augment de la població pressa afaboreix el creixements de la població depredadora).

La distribució espacial dels individus

La distribució espacial dels individus d’una població pot ser a l’atzar, uniforme o en agregats.

● Distribució a l’atzar​. Es dona en espècies

sense inclinació natural a formar grups, amb
una gran amplitud de tolerancia i en un
ambient uniforme, per exemple, algunes
espècies de taurons solitaris.
● Distribució uniforme​. Es produeix en
ambients desfavorables i amb competència
interespecífica per algun factor limitador. Per
exemple els boscos, la distribució dels arbres
és uniforme a causa de la competència per
la llum, i la de moltes espècies d’ocells que
hi viuen també ho és a causa de la
territorialitat. Aquesta es pot definir com la
defensa davant d’un territori d’altres individus
de la mateixa espècie, per assegurar una
àrea d’alimentació, refugi…
● Distribució en agregats​. És la més usual.
Les causes poden ser els avantatges que
implica el grup pel que fa a la supervivència,
en cas d’atac de depredadors, a la facilitat de
reproducció, a les migracions, a la superació
d’onades de fred, a la recerca d’aliment, etc.
També pot ser deguda a la heterogeneïtat
del terreny, amb unes zones millors que
d’altres, per exemple, zones amb més
pastures, més humitat, etc.

23
 La dispersió dels éssers mòbils és activa, un exemple de la qual són les emigracions,
mentre que la dels que viuen fixats als substrats és passiva, i poden ser transportats
pel vent, (anemocora), per l’aigua (hidrocora), pels animals(zoocora), etc.

Exercicis
Pàg. 172 Ex. 56
Pàg. 173 Ex. 59 i 60

56. Observa el gràfic següent. S’hi representa el creixement d’una població d’escarabats de
la farina en un magatzem de farina (de la qual s’alimenta).

a. Descriu què passa els primers cent dies. I més enllà del dia 200? Justifica la forma
de la corba.
En els primers 100 dies: Com la població comença a 0 el ritme inicial de creixement,
no queda reflectit en el nombre d'individus. Aquest ritme inicial serà tan ràpid com ho
indiqui el potencial reproductor de la població, perquè tenen un espai i menjar.
Després del dia 200: El medi, representa un recurs limitat i pot haver una
competència per l'aliment o per l'espai.
La corba de creixement té la forma (sigmoidal) típica d'una població que creix en un
medi amb recursos limitats. Després de la fase inicial, l’increment és exponencia
perquè el nombre de naixements supera al de morts i, per tant, s’incrementa la
població reproductora, fins a que la disponibilitat de recursos sigui limitant.

b. Suposem que cap al dia 150 introduïm una població de 20 individus d’un insecte
depredador de l’escarabat de la farina. La taula reflecteix l’evolució de la població
d’escarabats (presa) després de la introducció del depredador. Amb les dades de la
taula, completa el gràfic corresponent a la presa. Dibuixa l’evolució probable del
gràfic del depredador i justifica-ho breument.

24
 Aquest fet es dona quan la població de la presa augmenta, això ve seguit d'un
augment de la població del depredador, que podrà alimentar-se amb més fàcilment i
es reproduirà més.

c. Depredador i presa mantenen una relació intraespecífica entre ells, però d’aquestes
relacions n’hi ha de més tipus. Explica’n dues més, i posa’n un exemple de cada una.

Mutualisme: associació entre dos individus per a beneficiar-se mútuament,

però que podrien viure independentment. Exemple: l’esplugabous s'alimenta dels
paràsits dels bòvids.
Simbiosi: associació molt estreta entre dos individus per a beneficiar-se
mútuament, però que no podrien viure independentment. Exemples: alga i fong que
formen els líquens.
Parasitisme: un individu (paràsit) viu a expenses d'un altre (hoste) al que perjudica.
Exemples: puces i gossos.

60.​​S’ha fet créixer una població d’un organisme (A) en un aquari, al qual se li anava
subministrant aliment. Les variacions al llarg del temps de la població s’indiquen en el gràfic.
A la 9a setmana s’ha introduït un nou organisme
(B) a l’aquari.
a. Explica el creixement que ha
experimentat la població de l’organisme
A durant les nou primeres setmanes.
Les 4 primeres setmanes hi ha un
creixement exponencial de la població.
Aquest creixement sobtat es deu a
L’abundància dels recursos i a l’alta taxa de reproducció. Arribat la 40 setmana el
creixement de la població s'atura.

b. Raona quina és la relació interespecífica més probable entre l’organisme A i

l’organisme B i comenta els canvis en els nombres d’individus de cada població al
llarg del temps.
Provoca una disminució en la població A, i alhora un augment de la població B. A
partir de les dades es veu la relació presa-depredador. A llarg del temps es podria
donar una relació de competència pels recursos.

25
8. La dinàmica dels ecosistemes
Nínxol ecològic​: és el conjunt d’estratègies que realitza per nodrir-se, reproduir-se i
relacionar-se, i els seus rangs de tolerància respecte a les diferents variables ambientals.
Per tant, és la funció, l’ofici que fa una espècie a l’ecosistema.
Espècies vicàries​: les que pertanyen a un mateix grup taxonòmic, viuen en hàbitats
semblants i pertanyen al mateix nínxol ecològic.
Hàbitat​: és el conjunt de llocs on, a causa de les condicions fisicoquímiques ambientals, viu
o pot viure una espècie, és a dir, llocs on la podem trobar.

Formes de nutrició
Existeixen dos tipus d’organismes pel que fa la manera d’aconseguir la matèria:
● Autòtrofs​, que es nodreixen de matèria inorgànica (CO₂, H₂O i sals minerals).
● Heteròtrofs, ​que s’alimenten de matèria orgànica (plantes, animals).
Els animals i protozous presenten ​digestió interna​, és a dir, ingereixen l’aliment i el
digereixen dins seu. En canvi, els bacteris i fongs tenen ​digestió externa​, secreten els
enzims digestius sobre l’aliment i després absorbeixen els productes de la digestió.
En una comunitat, els autòtrofs serveixen a aliment a determinats heteròtrofs, que per això
s’anomenen herbívors o fitòfags, i aquests són menjat per altres heteròtrofs anomenats
carnívors o zoòfags. Així s’estableix una cadena alimentari, on cada baula és un nivell tròfic.

Nivells tròfics i les cadenes alimentàries

El nivell tròfic és el conjunt d’organismes d’una comunitat que es nodreixen de la mateixa

manera, és a dir, que ocupen una mateixa posició en una cadena alimentària. Es diferencien
5 nivells tròfics:
● Productors​: són autòtrofs fotosintètics, és a dir, produeixen matèria orgànica a partir
de matèria inorgànica.
● Consumidors primaris​: són heteròtrofs herbívors, organismes que s’alimenten
d’altres productes, és a dir, que consumeixen.
● Consumidors secundaris​: són heteròtrofs carnívors que s’alimenten de
consumidors primaris. Són carnívors o depredadors.
● Descomponedors ​o desintegradors: són heteròtrofs que s’alimenten de matèria
orgànica de les restes d’altres organismes i produeixen matèria orgànica més
senzilla, humus, i finalment inorgànica.
● Transformadors​: converteixen els compostos inorgànics que produeixen els nivells
anteriors en compostos inorgànics aprofitables pels productors.

A més dels nivells tròfics anteriors, n’hi pot haver d’altres com el ​superdepredadors o
depredadors dels carnívors, que no tenen depredadors naturals i es situen a dalt del nivell
tròfic, ​els necròfags o carronyaires que s’alimenten de cadàvers d’altres animals i els
detritívors​o organismes que s’alimenten de les restes d’animals i plantes.

26
Cadena alimentària
La cadena alimentària és la seqüència d’organismes d’un ecosistema, cadascun en un nivell
tròfic diferent, que s’alimenten uns dels altres.

Plantes → papallones → ocells insectívors → falcons

Xarxa tròfica o alimentària

És el sistema format per dues o més cadenes alimentàries que estan interconnectades
perquè tenen una o diverses baules comunes.

Piràmide tròfica

Una piràmide tròfica és una manera de representar

les relacions tròfiques d'un ecosistema en el qual
cada baula o nivell tròfic es representa amb un
rectangle d'àrea proporcional a la biomassa, al
nombre d'individus ... del nivell. Així resulta que el
primer nivell de productors es representa amb un
rectangle més gran i l'últim amb un rectangle més
petit perquè tenen menys biomassa, o menor nombre
d'individu.

27
Exercicis
Pàg 177 Ex. 3 i 4

3.​​Què són les espècies vicariants?

Les espècies vicariants són espècies que pertanyen a un mateix grup taxonòmic, viuen en
hàbitats semblants i pertanyen al mateix nínxol ecològic, però ocupen àrees biogràfiques
diferents.
4. ​Quin tipus de digestió que presenten els fongs? Explica’n les característiques.
Els fongs presenten una digestió externa, és a dir, secreten els enzims digestius sobre
l’aliment i després absorbeixen els productes de la digestió.

El cicle de la matèria i el
flux de l’energia
En un ecosistema, no hi entra i surt
matèria, sinó que la matèria descriu
un cicle que passa d’un nivell tròfic
a un altre. En canvi, l’energia no
descriu un cicle, sinó que entra i
surt en la mateixa quantitat.
Pèrdues energètiques a través de
la cadena tròfica:

28
Estudi de la dinàmica dels ecosistemes
Els paràmetres necessaris per qualificar com és el cicle de la matèria i el flux d’energia són:

● Biomassa és la massa total dels organisme. Grams de pes sec per unitat de
superfície o de volum g/m² (terrestre) o g/m³ (aquàtic).
● Producció és l’augment de biomassa per unitat de temps. (g/m² · dia o kg/ha·any).
Distingim la producció neta (PN) de la producció bruta (PB), la producció neta és la
diferència entre la producció bruta, és a dir, tot el que s’ha produït, i la part
consumida mitjançant la respiració o fermentació.
● Productivitat ​o ​taxa ​de ​renovació és la relació entre la producció i la biomassa.
Permet conèixer la proporció de biomassa que es renova per unitat de temps i així
calcular el grau d’explotació.
● Temps ​de ​renovació és el temps que ha de transcórrer per a que es renovi la
biomassa. És la inversa de la productivitat.
● Eficiència ​és la relació entre el que ha produït i el que ha entrat (%).

Exercicis
Pàg. 183 Ex. 9, 11,12 i 15

9. ​Aquests dos rectangles simbolitzen l’eficiència de dos animals amb estratègies diferents,
per exemple el be i el llop. Per mitjà de les preguntes següents, intenta identificar quin
correspon a quin.

a. Quin dels dos presenta més eficiència expressada com a aliment assimilat / aliment
ingerit? A què pot ser deguda aquesta diferència? ​La B presenta més eficiència, pot
ser deguda a la eficacia del metabolisme.
b. Quin dels dos presenta més eficiència expressada com a
PN / aliment assimilat? A què pot ser deguda aquesta
diferència? ​Això pot ser degut a que el be té gairebé
sempre l’aliment i per tant no es veu obligat a tenir una
gran eficiència, mentre que al llop li és més difícil trobar
l’aliment i necessita un percentatge major de l’aliment que
ingereix.
c. Quin dels dos presenta més eficiència expressada com a
PN / aliment ingerit?​La gràfica A presenta més eficiència PN/ Aliment assimilat.
d. Quin correspon al be i quin al llop?
La gràfica A és del be i la B del llop.

11. ​Quin percentatge de pèrdua per respiració té un conreu de blat de moro si la producció
bruta és de 62 g de matèria seca/m​2​· dia, i la neta és de 52 g de matèria seca/m​2​· dia?
PB = 62 g de matèria seca/m​2​· dia (tot produït)
PN= 52 g de matèria seca/m​2​· dia (tot produït – part consumida per la respiració)
62g-52g=10g 10g de matèria seca/m​2​· dia consumits per la respiració

29
12. ​Una herba determinada té una biomassa de 2.500 g/m​2​; al cap de deu dies,
aproximadament, la biomassa ha pujat a 2.800 g/m​2​. Calcula’n la producció, la productivitat i
el temps de renovació.
(Biomassa final = 2.800 g / m​2​)​​-(Biomassa inicial = 2.500 g / m​2 ​)​​→ Increment= 300g / m​
2

Producció= increment de biomassa/ Temps → (300g / m​2​) / (10 dies) = 30 g / m​2​·dia

Productivitat= Producció/ Biomassa → (30 g / m​2​·dia) / (2800g / m​2​) = 0,0107 · dia
Temps de renovació= biomassa/ Producció → (2800g / m​2​) / (30 g / m​2​·dia) = 93,33 · dia

15. ​Calcula el temps de renovació i la taxa de renovació de les seves tropicals (biomassa =
40 kg pes sec/m​2 i producció primària neta = 2 kg pes sec/m​2 ​· any) i dels deserts (biomassa
= 20 g pes sec/m​2 i producció primària neta = 4g pes sec/m​2 ​· any). Quines conclusions se’n
poden deduir?
Temps de renovació= biomassa/ Producció → (40 kg pes sec/m​2​) / (2 kg pes sec/m​2 ​· any) =
20 anys (Selves tropicals)
Temps de renovació= biomassa/ Producció → (20g pes sec/m​2​) / (4g pes sec/m​2 ​· any) = 5
anys (Desert)
Podem deduir que la productivitat del desert és major que la de la selva, i el temps de
renovació del desert és inferior que el de la selva.

​Ecosistemes estables
En un ecosistema en equilibri la ​producció d’un nivell tròfic ha de ser aproximadament igual
a l’explotació, és a dir, al consum d’aquest que exerceix el nivell tròfic següent.
A cada nivell de la cadena alimentària (tròfica) es produeix una pèrdua de matèria (biomassa
no utilitzada o no assimilada o que es perd en processos vitals, com descamacions, pèrdues
d’escates, etc.) i d’energia (​respiració​
).
De l’aliment assimilat, ​producció bruta​, només una part un 10% (regla del 10%) es destina
a l’elaboració de la seva matèria, ​producció neta​, que queda a disposició del següent nivell
tròfic.
Regla del 10%​: La producció d’un nivell tròfic és el 10% de la producció de l’anterior, el que
li serveix d’aliment.

Piràmides de producció, biomassa i nombre d’individus

Piràmides de producció​: representacions gràfiques de les produccions dels diferents
nivells tròfics d’un ecosistema en forma d’esglaons superposats, l’ampla dels quals és
proporcional a la producció. A la base se situen els autòtrofs i a sobre, la resta de forma
ordenada. ​Mai poden ser invertides​.
Piràmides de biomassa​: són una sèrie d’esglaons superposats, i cada esglaó representa la
biomassa d’un nivell tròfic. Pot ser normal o invertida, en les piràmides de biomassa
aquàtiques solen ser invertides​.
Piràmides de nombres​: són una sèrie d’esglaons superposats, i cada esglaó representa el
nombre d’individus de cada nivell tròfic. La figura formada no és necessària una piràmide, o
fins i tot pot ser una piràmide invertida.

30
Exercicis
Pàg. 185 Ex. 16 i 17

16. ​Observa la xarxa tròfica de la roureda de la pàgina 179. Suposa que, a causa d’una
substància tòxica, utilitzada per posar fi a una plaga de papallones en un conreu proper a la
roureda, l’any anterior es van enverinar la majoria dels ocells insectívors, per la qual cosa
aquest any el nombre d’aquests animals ha disminuït molt.
a. Què és probable que passi amb la quantitat de falcons? I amb la quantitat de
mussols? I amb les papallones?
La quantitat de falcons disminuirà ja que s’alimenta d’ocells insectívor, i aquests al
enverinar-se moriran, i per tant es quedarà sense aliment i la quantitat de falcons
disminuirà. Els mussols, com que tenen diferents animals dels que alimentar-se, la

31
 falta d’ocells insectívors no els hi afectarà tant. La quantitat de papallones haurà
disminuït ja que han estat enverinades.
b. No es pot assegurar què passarà amb la quantitat de llimacs. Formula una hipòtesi
que expliqui les situacions següents:
● La quantitat de llimacs ha disminuït.
Els llimacs hauran disminuït si el mussol que s’alimenta de gripaus i ocells
insectívors, al menjar ocells insectívors enverinats mor, al morir una part dels
mussols, el nombre de gripaus augmenta i per tant, el nombre de llimacs es
redueix ja que hi ha més gripaus i aquests s’alimentin de llimacs.
● La quantitat de llimacs ha augmentat.
El nombre de llimacs augmentarà perquè ha passat de tenir dos depredadors
ha tenir-ne només un, a l’inici, els ocells insectívors i les granotes
s’alimentaven a través dels llimacs, ara com que els ocells insectívors han
estat enverinats i morts tindrà menys depredadors i per tant augmentarà el
nombre.

17.​​Observa la gràfica de la dreta i contesta les preguntes següents:

a. En què inverteixen l’energia els individus joves, els

adults i els vells?
Els individus joves inverteixen l’energia en créixer,
els adults en reproduir-se i els vells en
mantenir-se.
b. Escriu en una equació de tres sumands com s’obté
la producció d’una espècie tenint en compte les
tres etapes de la seva vida.

creixement−biomassa repr.−biomassa manten.

P roducció = temps

Producció primària i la producció secundària

La producció primària (PP) és la producció dels productors, és a dir, dels organismes

fotosintètics. Tenint en compte que aquests organismes, a més de produir matèria orgànica
mitjançant la fotosíntesi, en consumeixen una part per obtenir energia gràcies a la respiració,
es distingeix entre producció primària bruta i producció primària neta.

La producció primària neta (PPN) és la diferència entre la producció primària bruta (PPB),
que és tot el que s’ha produït, i la part consumida per la respiració dels autòtrofs fotosintètics
(Ra). És l’aliment teòricament disponible per als organismes herbívors.

La producció neta del ecosistema (PNE) és la diferenciació entre la producció primària bruta
(PPB) i les parts d’aquesta consumides en la respiració pels autòtrofs fotosintètics (Ra) i pels
heteròtrofs (Rh). Així doncs, és la diferència entre l’energia fixada i la utilitzada en la

32
respiració d’autòtrofs i heteròtrofs. Proporciona una idea de si l’ecosistema està estabilitzat o
no. P N E = P P B − (Ra + Rh)

Quan el valor de la producció primària bruta és superior al de la respiració dels organismes,

la producció dels organismes, la producció neta del ecosistema és positiva (PNE > 0) i, per
tant, l’ecosistema creix i va evolucionant, és a dir, va augmentant en diversitat i complexitat.
Això passa en els ​ecosistemes joves​, amb un predomini d’organismes de taxa de
reproducció alta, com ara un prat, una zona boscos després d’un incendi, una llacuna
acabada de formar, etc.
Quan el valor de la producció primària bruta és igual que el de tots els organismes junts, la
producció neta de l’ecosistemes és nul·la (PNE=0) i, per tant, l’ecosistema es manté
estable,és a dir, no canvia. Això succeeix en els ​ecosistemes madurs​, amb un alt grau
d’autoregulació, com per exemple als boscos, a les selves, etc.

Flux d’energia

A les capes altes de l’atmosfera arriba, procedent del Sol, una quantitat constant d’energia,
l’anomenada ​constant solar​, el valor de la qual és de dues calories per centímetre quadrat
cada minut. Aquestes radiacions estan constituïdes per: radiacions X, radiacions gamma i
radiacions ultraviolades (9%); radiacions visibles per l’ull humà, les que constitueixen la llum
(42%), i radiacions infraroges o calorífiques (49%). Les radiacions la longitud d’ona de les
quals oscil·la entre els 360 i els 760 nm (1nm = 10​-9 m)són perceptibles per l’ull humà, i per
això s’anomenen radiacions lluminoses; les que són menys longituds d’ona són les
radiacions ultraviolades (UV), i les que són més
longitud d’ona són les radiacions infraroges.

La mitjana d’energia solar que es transforma

fotosintèticament en energia química tan sols és del
0,1 %. La baixa eficiència en els ecosistemes
terrestres és la manca d’aigua, fosfats i nitrats, i en
els aquàtics, la manca de fosfats i nitrats.

La mitjana de producció dels ecosistemes

terrestres és d’uns 300 g C/m​2 · any, i oscil·la entre
50 g C/m​2 · any dels deserts i 1500 g C/m​2 · any dels
boscos més productius. La mitjana de producció
2
oceànica és de 100 g C/m​ · any, en els mars
menys productius, com ara el Mediterrani oscil·la
entre 50 g C/m​2 · any i 300 g C/m​ 2
· any en els
afloraments oceànics.
Cal recordar que, pel que fa la producció, per terme
mitjà, l’energia es transmet d’un nivell tròfic al següent complint la llei del 10%. És a dir, la
producció d’un nivell és el 10% de la del nivell que el manté.

Biomes

33
Els biomes són grans comunitats ecològiques que s’estenen en grans regions: terrestres,
marins i d'aigua dolça.

● Biomes terrestres​: Segons la temperatura i la pluviositat. Els principals són el desert

fred, alta muntanya, tundra, taigà o bosc de coníferes, estepa, bosc caducifoli, bosc
equatorial, boscs tropical, bosc mediterrani o alzinar, sabana i desert càlid.
● Biomes marins​: Segons si són o no sobre la plataforma continental. Els principals
són: la zona litoral (plataforma continental) i la zona pelàgica (talús i fons.
● Biomes d’aigua dolça​: aigües quietes o corrents. Aquests són: lenític (quietes) i
lòtics (corrents).

Ecosistemes aquàtics
Característiques:
● Ràpida disminució de la llum amb fondària.
● Gran fondària, gran distància entre zona fòtica (llum) i
zona afòtica (nutrients).
● Nutrients són factor limitant, els nitrats del mar i els
fosfats de les aigües dolces
● Poc oxigen a les zones baixes especialment si hi ha
una gran termoclina.
● Renovació de biomassa dels productors diària (poques
estructures de sosteniment).

34
Per què la producció dels oceans és tan baixa?
Degut a la gran distància entre productors i descomponedors.

Exercicis
Pàg. 192 Ex. 24, 25 i 26

24.​​Quins factors determinen els grans biomes terrestres?

Els biomes terrestres es distingeixen segons la temperatura i la pluviositat.

25.​​Quins biomes terrestres s’estenen entre el tròpic de Càncer i el cercle polar àrtic?
S'estenen el bosc tropical, sabana el desert càlid, el bosc caducifoli, el bosc mediterrani,
l’estepa, la taigà, la tundra, el desert fred i alta muntanya.

26.​​En quin gran bioma està inclosa Catalunya?

Catalunya està inclosa en el bioma de bosc mediterrani.

Ecosistemes terrestres
Característiques:
● Presenten dos components: l’aeri i l’edàfic (sòl).
● Productors inverteixen molta energia en estructures “perdurables”.
● Factor limitant és l’aigua. L’energia que mou l’aigua per l’interior del planeta és
externa.
● Els organismes s’estenen en un gruix de 30 m en l’aire mitjançant els arbres.

Ecosistemes terrestres versus aquàtics

Ecosistemes terrestres Ecosistemes aquàtics

La major part de la producció primària La major part de la producció primària

passa als detritívors. passa als herbívors.

La producció primària s’inverteix en La producció primària s’inverteix en la

créixer. reproducció del fitoplàncton.

El reciclatge de la matèria més ràpid. La El reciclatge de la matèria és molt més

producció és el triple que la dels aquàtics. lent.

La taxa de renovació és molt lenta. La taxa de renovació és molt ràpida.

La mitjana de clorofil·la és més alta. La mitjana de clorofil·la és més baixa.

35
Cicles biogeoquímics

Cicle del carboni

Els productors capten el carboni en forma de CO​2 i l’'incorporen a la seva biomassa com a
matèria orgànica, generalment com a glúcid, per mitjà de la fotosíntesi. Els consumidors
incorporen el carboni quan s’alimenten dels productors, i els descomponedors l’incorporen
quan metabolitzen les restes vegetals, els cadàvers i els productors de rebuig dels animals.
Els processos respiratoris dels productors, els consumidors i els descomponedors retornen
la major part del carboni incorporat al medi en forma de CO​2​. Si les restes orgàniques
queden acumulades en condicions anaeròbiques, és a dir, sense oxigen, perquè han quedat
enterrades i cobertes d’aigua, al final es carbonitzen, és a dir,augmenten la proporció de
carboni a causa de la pèrdua d’hidrògens i oxígens.
Una part del carboni dels organismes es troba en forma de precipitats, CaCO​3 i Ca​3​(PO​4​)​2​,
per exemple en forma de conquilles i en forma d’ossos. Quan l’organisme mor, passen el
sediment, i després donen lloc, per diagènesi, a roques sedimentàries calcàries. Els
fenòmens de magmatisme, és a dir, els de generació de magmes, si afecta les roques
calcàries i els combustibles fòssils, retornen a l’atmosfera el carboni en forma de CO​2​.

Efecte hivernacle

L’augment de la concentració de CO​2 a l’atmosfera provoca l’escalfament del planeta,

l’anomenat efecte hivernacle. Aquest consisteix en el fet que el CO​2 no deixa sortir a l’espai
exterior l’energia solar absorbida pels continents. Les principals causes de l’augment de la

36
concentració de CO​2 són l’elevat consum de petroli, carbó i gas. També influeix en el CO​ 2
originat en incendis, i la desforestació, ja que les plantes absorbeixen una gran quantitat de
CO​2​per fer la fotosíntesi. El metà tampoc deixa sortir l’energia calorífica.

Cicle del nitrogen

L’acció dels descomponedors sobre les restes de vegetals i animals, sobre els excrements i
sobre els productes d’excreció transforma els grups amino (-NH₂) de les proteïnes en
amoníac (NH₃), i amb aquest s’enriqueix el sòl. Aquest procés s’anomena amonificació.
Gairebé l’amoníac que arriba al sòl passa ràpidament a ió nitrat per l’acció quimiosintètica
d’alguns bacteris. Aquests procés s’anomena nitrificació i té dues etapes: els bacteris del
gènere ​Nitrosomonas transformen l’amoníac en ió nitrit (NO₂​-​), en el procés anomenat
-​
nitrosació, i els del gènere Nitrobacter transformen l’ió nitrit (NO₂​) en ió nitrat (NO₃​-​), en un
procés anomenat nitratació, que constitueix la font principal del nitrogen disponible al sòl per
a les plantes superiors. El nitrogen hi forma les proteïnes vegetals, que després de ser
consumides passen a formar proteïnes animals, o si són utilitzades com a font d’energia
donen lloc a productes d’excreció, generalment urea, que passen al sòl. Al final, tant els
vegetals com els animals quan moren passen al sòl, on són metabolitzats pels
descomponedors. Així es completa el cicle del nitrogen.

37
Cicle del sofre

El sofre es troba com a ió sulfat (SO₄​2-​) al sòl: com a àcid sulfhídric (H₂S) a lles aigües
pantanoses d’alt contingut orgànic, i com a diòxid de sofre (SO₂) a l’atmosfera. Les plantes
absorbeixen el sofre en forma d’ió sulfat, que és reduït i incorporat a la matèria orgànica, i
així es formen els aminoàcids cisteïna i metionina.
Com que els herbívors consumeixen les plantes, el sofre passa de constituir proteïnes
vegetals a constituir proteïnes animals, Quan els organismes moren, si se segueix la via dels
descomponedors, el sofre s’allibera al medi en forma d’àcid sulfhídric (H₂S).

● Si l’ambient és aeròbic, els bacteris transformen el d’àcid sulfhídric (H₂S) en ió sulfit

2-​
(SO₃​ ), i després a ió sulfat (SO₄​2-​), que pot precipitar o tornar a ser absorbit per les
plantes.
● Si l’ambient és anaeròbic, el H₂S s’acumula en aigües i precipita en forma de sulfurs
de ferro (pirites).

Si no se segueix la via dels descomponedors respiradors, degut a les baixes temperatures,

llavors es produeix un procés de carbonització, amb la qual cosa el sofre queda com un
component minoritari del carbó o del petroli.

Cicle del fòsfor

El fòsfor es troba a l'escorça terrestre, principalment en forma de mineral apatita, que

juntament amb altres minerals, construeix la forca fosforita. Els jaciments més importants es
troben al Sàhara. Per l’efecte de la meteorització química es transforma l’ió fosfat (HPO₄​2-​),
que és transportat en dissolució per l’aigua. Una part precipita al sòl, en forma de fosfat
càlcic; una altra part és absorbida per les arrels de les plantes, i la resta arriba la mar. El
fosfat càlcic del sòl al final es dissol i passa a les plantes. L’ió fosfat incorporat per les
plantes passa a constituir principalment fosfolípids, ATP i àcids nucleics, i en aquestes

38
formes passa als animals, En el cas dels vertebrats, una part de fòsfor precipita en forma
d’apatita, que és el component inorgànic més important dels ossos.
Els cadàvers dels organismes terrestres finalments són descompostos per l’efecte dels
organismes desintegradors, i així se n’allibera el fòsfor en forma d’ió fosfat. Aquest és
transportat al mar, on precipita una petita part, i la major part la incorpora el fitoplàncton, de
manera que s’enriqueix tota la cadena alimentària:
fitoplàncton → zooplàncton → peixos → ocells marins
Quan tots aquests organismes moren, aporten fòsfor al fons marí. Al fons del mar
s’acumulen grans quantitats d’aquest element en forma de roca fosforita. Són les
anomenades “trampes del fòsfor” perquè, com que s’acumulen en els sediments marins,
deixen fora de l’abast dels ecosistemes terrestres, fins que, a causa d’una orogènesi, es
produeix una alçament d’aquesta conca sedimentària que la converteix en una muntanya
emergida. Aquest procés és tan lent que, encara que no interromp el cicle, sí que s’alenteix
molt.

Exercicis
Pàg. 199 Ex. 27,28,29,30,31,32,33 i 34

27.​​Com capten els productors el carboni? A quin tipus de biomolècula s’incorpora?

Els productors capten el carboni en forma de CO₂ i l’incorporen a la seva biomassa com a
matèria orgànica, generalment com a glúcid, per mitjà de la fotosíntesi.

28.​​De quina forma es troba el fòsfor a l’escorça terrestre?

El fòsfor es troba principalment en forma del mineral apatita, que juntament amb altres
minerals, constitueixen la roca fosforita.

39
29.​​Què són les trampes de fòsfor?
Quan tots aquests organismes moren, aporten fòsfor al fons marí. Al fons del mar
s’acumulen grans quantitats d’aquest element en forma de roca fosforita. Són les
anomenades “trampes del fòsfor” perquè, com que s’acumulen en els sediments marins,
deixen fora de l’abast dels ecosistemes terrestres.

30.​​En quin tipus de biomolècules trobem el nitrogen?

El trobem en les proteïnes, en el grup amino (-NH₂).

31. ​Cita un parell d’exemples de microorganismes que puguin aprofitar el nitrogen

atmosfèric.
Els bacteris del gènere Nitrosomonas i del gènere Nitrobacter.

32.​​En què consisteix l’amonificació?

Consisteix en l’acció dels descomponedors sobre les restes de vegetals i animals sobre els
excrements i sobre els productes d’excreció que transformen els grups amino (-NH₂) de les
proteïnes en amoníac (NH₃), i amb aquest s’enriqueix el sòl.

33.​​En el cicle del sofre, què li passa a l’àcid sulfhídric del medi en un ambient anaeròbic?
Si l’ambient és anaeròbic, el H₂S s’acumula en aigües i precipita en forma de sulfurs de ferro
(pirites).

34. ​En quina forma absorbeixen les plantes el sofre?

Les plantes absorbeixen el sofre en forma d’ió sulfat, que és reduït i incorporat a la matèria
orgànica, així es formen els aminoàcids cisteïna i metionina.

Successió ecològica

Una successió ecològica és el procés d’evolució gradual d’un ecosistema al llarg del temps,
en el qual unes poblacions es van substituint per altres de més eficaces en l’aprofitament de
l’energia. Aquest procés finalitza quan s’arriba a una comunitat equilibrada i estable
anomenada ​comunitat clímax​. Existeixen dos tipus de successions:

● Successió primària és la que es produeix en una àrea en la qual prèviament no

existeixen éssers vius. Per exemple, illes sorgides d’una erupció volcànica, deltes en
formació, noves superfícies originades per activitats mineres o d’obres públiques.
● Successió secundària ​és la que té lloc en una zona en la qual abans existia una
comunitat que, per causa d’un incendi, d’una inundació, d’una plaga, etc. ha perdut la
major part de les seves espècies. Així doncs, és la que té lloc després de processos
regressius.

Exemple de successió primària

En un clima temperat, com el mediterrani, al llarg de centenars d’anys sobre la superfície de

roca nua, es donen les etapes següents:

40
 ● Els primers organismes a instalar-s’hi són els líquens. Si estigués contínuament
molla o la humitat fos molt alta, també s’hi podrien instal·lar les algues. Alguns
cargols es podrien alimentar els líquens, i alguns descomponedors aprofitarien els
líquens morts.
● Els líquens produeixen àcids que alteren les roques; a les esquerdes formades
s’introdueix la pols que, juntaments amb les restes dels líquens, forma un primer sòl
que ja permet la vida a determinades molses pròpies de llocs secs. Així, es forma
una comunitat de líquens i molses.
● Les molses retenen més pols, i juntament amb les seves restes, augmenten el gruix
del sòl. Com que el seu creixement és més alt que el dels líquens, aquests són
substituïts per una comunitat de molses.
● Quan el sòl té un gruix determinat, ja hi germinen les llavors de plantes herbàcies
petites, de creixement ràpid i cicle vital curt, capaces d’aprofitar les breus èpoques en
què la humitat del terra i la temperatura permeten la seva vida. Així queda una
comunitat d'herbes i molses.
● Com que les plantes herbàcies tenen arrels capaces d’engrandir les esquerdes i
retenir més terra, el gruix del sòl augmenta, i així hi poden germinar herbes més
altes, i fins i tot de cicle més lent, ja que la humitat del sòl els permet suportar
períodes secs més llargs.
● Així va creixent la biomassa de la comunitat, i amb aquesta, els diferents
microhàbitats, que són ocupats per espècies que abans no hi podien viure. De mica
en mica arriben més espècies animals, i augmenten el nombre de nivells tròfics, i
augmenten els nínxols ecològics. Apareixen arbustos, arbres fins formar un bosc i
arribar a la comunitat clímax.

Exemple de successió secundària

En un sòl d’ús agrícola que ha estat abandonat hi té lloc una successió secundària. Les
primeres plantes que recolonitxen la zona són espècies herbàcies que creixen a partir de les
llavors transportades pel vent o pels animals. La majoria d’aquestes herbes seran
substituïdes per arbustos llenyosos i, amb els anys, seran reemplaçats per un bosc d’arbres.
Es considera un bosc madur a partir dels 51 anys i s’arriba al bosc clímax a partir dels 150
anys sense canvis en les condicions climàtiques.

41
Característiques de les successions
En totes les successions s’observen les següents tendències:

● Les primeres espècies a aparèixer són les espècies pioneres o oportunistes. Són
espècies que toleren condicions ambientals molt diverses, i que inverteixen la major
part d’energia en reproduir-se. És a dir, espècies d’estratègia de la r.
● Les espècies pioneres van sent substituïdes per espècies de l’estratègia de la K.
Aquestes inverteixen la major part de l’energia en el creixement.
● La productivitat (P/B) es va reduint perquè la biomassa és màxima. És a dir, com la
biomassa va augmentant i la producció disminuint, la productivitat es va reduint.
● La diversitat augmenta. Augmenta el nombre de nivells tròfics i els nínxols ecològics.
● El grau d’organització interna de l’ecosistema va augmentant. Com que el nombre
d'espècies creix, i en conseqüència augmenten les relacions interespecífiques.
● L’ecosistema és fa més estable. L’ecosistema més organitzat és més estable, ja que
l’impacte de les variables ambientals queda amortit. La informació acumulada per les
espècies al llarg de milers d’anys pot preveure les situacions adverses.

Exercicis
Pàg. 202 Ex.35

35. ​Observa l’esquema del

pas d’un prat a un bosc i
contesta:

42
 a. Quins valors han augmentat i quins han disminuït?
Ha augmentat el nombre de clorofil·la, la producció bruta, la biomassa i el nombre de
respiració total.
Ha disminuït la producció neta.
b. Com s’ha esbrinat la producció neta? Per què és més baixa al bosc?
Restant la producció bruta menys la respiració total. Perquè és un ecosistema que
està creixent, que augmenta la seva diversitat i la complexitat, és adir un ecosistema
jove.
c. Quina és la productivitat del prat i del bosc?
Productivitat= producció/ biomassa
Prat= (2g C /m²·dia)/ (1000 g C/m²)= 0,002
Bosc= (0g C /m²·dia)/ (15000 g C/m²)= 0
d. Per què es passa del prat al bosc i no a l’inrevés?
Perquè en una successió es vol aconseguir un sistema equilibrat, i que la PN = 0. A
més el bosc té un grau de complexitat major pel que fa el nombre d’espècies i
nínxols ecològics.
e. Quant de temps ha de passar perquè es doni la transformació de prat a bosc si la
producció sempre es manté constant?
Biomassa= (14.000g C /m²·dia * 1 dia)/ 2g C /m² = 7000 dies

L’activitat humana i els ecosistemes

La humanitat explota els ecosistemes per obtenir-ne aliments i, com que les ecosistemes
amb més producció són els més joves, l’acció humana té un efecte regressiu sobre les
comunitats clímax que es degraden fina a situacions de mínima diversitat.
Sovint, els humans consumeixen més del que l’ecosistema produeix. Aleshores, la zona
queda destruida. Alguns exemples de accions produïdes pels humans són:

● La instal·lació de monocultius, que provoca una producció mínima de biomassa, i la

diversitat mínima.
● Tala excessiva i incendis, que disminueix el sòl.
● L’ús de plaguicides, que aporten toxicitat a les aigües.
● Contaminació, modificacions els els ecosistemes.
● Pesca d'arrossegament, es destrueixen les comunitats bentòniques i les zones
s’empobreixen.

Problemes ambientals
Actualment, els problemes més importants són:

● L’escalfament del planeta​: l’augment de la concentració de CO​2 a l’atmosfera

provoca l’escalfament del planeta, l’anomenat efecte hivernacle. Aquest consisteix en
el fet que el CO​2 no deixa sortir a l’espai exterior l’energia solar absorbida pels
continents. Les principals causes de l’augment de la concentració de CO​2 són l’elevat
consum de petroli, carbó i gas. També influeix en el CO​2 originat en incendis, i la

43
 desforestació, ja que les plantes absorbeixen una gran quantitat de CO​2 per fer la
fotosíntesi. El metà tampoc deixa sortir l’energia calorífica.
● El debilitament de la capa d’ozó​ :
Aquesta capa té una gran importància
perquè absorbeix els rajos ultraviolats, que
son capaços d’alterar la molècula del DNA,
causant mutacions. ELs gasos que
destrueixen aquesta capa són els òxids
nitrosos (NO), produïts per avions i motors
dièsel, i els compostos dels
clorofluorocarbonis (CFC) que s’utilitzen
per omplir els aerosols, circuits dels
frigorífics i aparells d’aire condicionat.
● La pluja àcida​: Quan es produeix SO​2 NO i
NO​ 2 degut a combustions i aquests
s’uneixen amb grups hidròxids (-OH)
formen àcid nítric (HNO₃) o àcid sulfúric (H​2​SO​4​).Aquests compostos es dissolen en
aigua o bé formen núvols. Quan plou aquests àcids, cause l’acidificació dels medis,
la qual cosa pot provocar la mort de molts organismes.
● Les substàncies contaminants​ : La nostra societat fa circular per la naturalesa de
les substàncies que abans no existien, o abans estaven en menor concentració.
Aquestes substàncies tòxiques en altes concentracions, poden produir la mort
d’organismes. Algun exemple de substàncies tòxiques són els insecticides, metalls
pesants, elements radioactius, colorants, estabilitzants, etc.

Exercicis
Pàg. 204 Ex.36, 37, 38
Pàg. 209 Ex.64, 65, 66

36. ​L'efecte d'hivernacle és causat per l’energia de la combustió, pel CO₂ o per l’energia
solar que arriba a la Terra?
L’efecte hivernacle és causat per l’augment de la concentració de CO₂ a l’atmosfera, ja que
no deixa sortir l’energia solar absorbida pels continents. En menor grau també afecta el CO₂
generat en combustions.

37. ​L’augment de CO₂ és beneficiós o perjudicial per a les plantes? Quines plantes afavoreix
i quines perjudica l’efecte d’hivernacle?
Un augment de CO₂ provoca un augment de producció de la fotosíntesi i augment de
temperatura la qual cosa pot provocar el tancament d’estomes.

38. ​Per què la desforestació, ja sigui en forma de tala de selves o d’incendis de boscos,
augmenta l’efecte d’hivernacle?
Perquè n’absorbeixen una gran quantitat de CO₂ en fer la fotosíntesi, i si eliminem les
plantes ja sigui o bé amb desforestació o bé amb incendis, augmenta la quantitat de CO₂ a
l’atmosfera.

44
Pàg. 209 Ex. 64, 65 i 66
64. El diagrama mostra algunes relacions tròfiques
en un estany d’aigua dolça (les fletxes indiquen la
direcció del flux d’energia).

a. L’aplicació d’un insecticida provoca la

disminució dràstica de les poblacions
d’insectes. Digues, segons la xarxa, en quins
nivells tròfics es troben les poblacions
d’insectes de l’estany i explica de quina
manera l’aplicació de l’insecticida pot afectar
la població de colobres aquàtiques.
Les poblacions d'insectes representades són
els escarabats i les larves de mosquit. En
l’esquema observem: les larves de mosquit
que són consumidors primaris (herbívors) i els
escarabats que són consumidors secundaris (carnívors).
Les colobres aquàtiques s'alimenten de granotes, i les granotes adultes s'alimenten
d'insectes. Es reduiran les poblacions de granotes, si hi ha menys aliment, i per tant
també es reduirà la població de colobres.

b. Les larves de mosquit també s’alimenten de bacteris de matèria orgànica en

partícules molt petites que hi ha a l’aigua. Justifica la importància de la població de
larves de mosquit en el cicle de la matèria.
La major part dels bacteris són organismes descomponedors. Llavors, el paper de
les larves de mosquit és important en el reciclat de la matèria ja que s'alimenten de
bacteris i de matèria orgànica en descomposició
Les larves segons l’esquema són menjades per les granotes, que són preses alhora
d'altres organismes.
c. Només una petita fracció de l’energia transformada per les algues verdes és
incorporada pels teixits del lluç. Raona per què.
De cada nivell tròfic, només la producció neta podrà ser aprofitada per el nivell tròfic
següent, només el 10% de cada nivell podrà ser aprofitat per al següent nivell tròfic.

65. ​En la taula es proporcionen dades sobre una parcel·la d’un prat alpí i una d’un bosc
tropical.

a. Calcula les produccions primàries netes d’ambdós

ecosistemes. Quina part serà disponible per al
següent nivell tròfic (herbívors) en cada cas?
(Prat alpí) → PN= (4g C m²· dia​-​¹) - (2g Cm²·
dia​-​¹)= 2g C m²· dia​-​¹

45
 (Bosc tropical) → PN= (6,5g C m²· dia​-​¹) - (6g Cm²· dia​
-​
¹)= 0,5g C m²· dia​-​¹
La PN és la part que serà disponible per al següent nivell tròfic.
b. Al llarg de la successió ecològica, els ecosistemes augmenten el grau de maduresa.
Quines són les característiques que indiquen la maduresa d’un ecosistema?
Algunes característiques són:
La biomassa es manté sempre igual
L’ecosistema té més diversitat, és a dir, més espècies.

66. ​Observa l’esquema, que mostra el flux

d’energia en un ecosistema terrestre (energia
expresada en kcal · m​−2 ​· dia).
a. Compara els valors de la producció primària
neta amb els de la producció secundària
neta. Justifica les diferències.
En variar de nivell tròfic es produeixen
pèrdues d'energia per respiració i en forma
de biomassa no utilitzada. Segons la regla
del 10% l'energia que passa d'un nivell
tròfic a un altre és aproximadament un 10%
de l'energia acumulada en ell mateix.

b. Justifica, amb l’ajut de la informació de

l’esquema, el fet que el nombre de nivells tròfics de qualsevol ecosistema sigui
limitat.
Degut a les pèrdues que es produeixen d'un nivell a un altre per culpa de la
respiració, matèria no utilitzada, això fa que no hi hagi un número il·limitat de
nivells tròfics, ja que l'energia emmagatzemada en forma de producció neta no és
suficient per mantenir individus de nivells tròfics superiors.

c. Comenta quin camí seguirà a l’ecosistema la biomassa vegetal i la matèria

continguda en els excrements dels herbívors. Quins organismes hi participen?
La matèria orgànica serà transformada en compostos inorgànics per organismes
descomponedors (bacteris i fongs) de forma que podran ser aprofitats pels
productors i retornar a les xarxes tròfiques.

46