La proporcio auriai la seva relacio

amb la bellesa

Sandra Sostres 2n BTX

2016
Continguts
1 Presentació ............................................................................................................................ 2
2 Introducció matemàtica ........................................................................................................ 3
2.1 Definició de la secció àuria. Càlcul del nombre 𝚽 ........................................................ 3
2.2 Divisió àuria d'un segment donat amb regla i compàs ................................................. 5
2.3 Rectangle d’or ............................................................................................................... 6
2.4 Espiral d’or..................................................................................................................... 8
3 La proporció àuria en l’art ..................................................................................................... 9
3.1 Fídies y el Partenó ......................................................................................................... 9
3.2 Leonardo da Vinci i La Gioconda ................................................................................. 11
3.3 Dalí i la proporció àuria ............................................................................................... 14
4 La proporció àuria i la percepció de la bellesa .................................................................... 17
5 Conclusions ......................................................................................................................... 19
6 Bibliografia .......................................................................................................................... 20

1
1 Presentació

Fa uns anys vaig fer un descobriment que em va cridar molt l’atenció: un nombre anomenat fi
(Φ), el nombre d’or. Jo coneixia el nombre 𝜋 i el nombre 𝑒, però mai no havia sentit a parlar
del nombre fi. Sempre m’han agradat les matemàtiques, així que vaig començar a investigar les
propietats d’aquest nombre: el rectangle d’or, l’espiral logarítmica, la successió de Fibonacci…
Llavors vaig descobrir un fet encara més interessant: la presència de la proporció àuria en les
arts plàstiques, en moltes obres de pintura, arquitectura i escultura. Aquest conjunció
inesperada del misteriós nombre fi i l’art em va conduir a la tria del tema del treball de
recerca.

Les figures que exhibeixen la proporció àuria han estat sovint considerades estèticament
agradables en la cultura occidental, sobre tot des de la publicació el 1509 de la Divina
Proportione, obra del matemàtic italià Luca Pacioli, que tractava no sols de les curiositats
matemàtiques del nombre d'or sinó també del seu ús en les arts plàstiques. Això va propiciar
l'acceptació de la idea que molts artistes del Renaixement van introduir la “divina proporció”
en el disseny de les seves obres.

Però la meva inquietud intel·lectual era esbrinar què havia de cert en tot això. Realment
existeix alguna relació entre la proporció àuria i la bellesa? I, si existeix, en què es fonamenta?

Després de llegir uns quants articles a la web sobre aquesta qüestió, vaig adonar-me’n que la
majoria d’autors donaven per suposat que hi havia un lligam entre la secció àuria i la percepció
de la bellesa, però enlloc vaig trobar cap justificació per aquesta suposició. Encara pitjor, la
proclamada implicació de la secció àuria en nombroses obres d’art era, com a mínim, dubtosa,
i en cap cas suportada per cap document històric.

Els objectius principals de la recerca queden així clarament perfilats:

 Primer objectiu. Esbrinar si en les obres d’art que analitzaré, l’artista en va fer un ús
intencionat de la secció àuria. Per aquest anàlisi he escollit les següents obres on,
suposadament, està involucrada la proporció àuria: el Partenó d’Atenes, la Mona Lisa
de Leonardo da Vinci i tres pintures de Salvador Dalí.

 Segon objectiu. Intentar respondre a la pregunta inicial, és a dir, si realment el nombre

d’or té res a veure amb la percepció de la bellesa. Es tracta, sens dubte, d’una qüestió
complexa, on conflueixen aspectes tan psicològics com culturals. A la fi, la qüestió
plantejada remet a d’altres de caire més general: Es pot mesurar la bellesa en absolut?
Està la bellesa en l’ull de l’observador?

2
2 Introducció matemàtica

En aquesta primera part del treball explicaré allò que és essencial per comprendre millor la
recerca: les propietats geomètriques i algebraiques del nombre fi (Φ).

Es tracta d’un nombre irracional, el valor exacte del qual és

El nombre d’or es designa per la lletra grega Φ, en honor a Fídies, escultor i arquitecte grec
que suposadament va utilitzar la secció àuria en el disseny del Partenó. Cal dir que aquest
nombre ha rebut diferents designacions al llarg de la història. Fou anomenat divina proporció
pel matemàtic italià Luca Paccioli (1445-1514), que li consagrà el tractat De divina proportione,
il·lustrat pel seu amic Leonardo da Vinci. Leonardo da Vinci (1452-1519) li donà el nom de
secció àuria. Johannes Kepler (1571-1630), per al qual és “un dels tresors de la geometria”,
l’anomena secció divina.

Avui en dia, el nom més popular, el més utilitzat per la majoria de matemàtics, és secció àuria,
proporció àuria o nombre d’or.

2.1 Definició de la secció àuria. Càlcul del nombre 𝚽

Figura 1

Considerem un segment de recta 𝐴𝐵 i un punt 𝑀 situat entre 𝐴 i 𝐵 (Figura 1). Per tal
que el punt 𝑀 divideixi el segment 𝐴𝐵 segons la proporció àuria, s’ha de complir la
condició següent:

La raó entre el segment sencer 𝐴𝐵 i el segment 𝐴𝑀 ha de ser la

mateixa que la raó entre el segment 𝐴𝑀 i el segment 𝑀𝐵.

3
Anomenant 𝑎 la longitud del segment 𝐴𝑀 i 𝑏 la longitud del segment 𝑀𝐵, la condició anterior
es pot formular matemàticament com

𝑎+𝑏 𝑎
= = Φ (1)
𝑎 𝑏

Per trobar el valor de Φ comencem per la fracció de l’esquerra. Simplificant la fracció i tenint
en compte que 𝑏⁄𝑎 = 1⁄Φ,
𝑎+𝑏 𝑏 1
=1 + =1 +
𝑎 𝑎 Φ

Per tant, l’equació (1) es pot escriure en la forma

1
1 + = Φ (2)
Φ

Multipliquem els dos membres de l’equació (2) per Φ

Φ + 1 = Φ2 (3)

i reordenem termes

Φ2 − Φ − 1 = 0 (4)

Les solucions de l’equació de segon grau (4) són:

1 + √5
1 ± √1 + 4 1 ± √5 Φ1 = = 1,618033 …
2
Φ= =
2 2 1 − √5
Φ2 = = −0,618033 …
{ 2

Estem tractant longituds, per tant no podem acceptar valors negatius com Φ2 . Així, el valor del
nombre d′or és

1 + √5
Φ= = 1,618033 … (5)
2

De vegades, s'utilitza la fi minúscula (𝜙) per designar la inversa de la raó àuria (1⁄Φ), que
segons l’equació (2) val
1
𝜙 ≡ = Φ−1
Φ

Per tant, a partir del valor de Φ donat en l’equació (5),

√5 − 1
𝜙= = 0,618033 …
2

4
2.2 Divisió àuria d'un segment donat amb regla i compàs

Per dividir de forma àuria un segment 𝐴𝐵 donat podem seguir el següent procediment (vegeu
la Figura 2):

1. Tracem el segment 𝐵𝐶, perpendicular a 𝐴𝐵 per 𝐵 i de longitud igual a la

meitat de 𝐴𝐵.

2. Amb centre a 𝐶, transportem la distància 𝐶𝐵 sobre la hipotenusa 𝐶𝐴. S'obté

així el punt 𝐷.

3. Amb centre a 𝐴, transportem la distància 𝐴𝐷 sobre el segment 𝐴𝐵. La

intersecció d'aquest arc amb el segment 𝐴𝐵 defineix el punt 𝑀 buscat, que
constitueix secció àuria d'𝐴𝐵.

Figura 2

Demostrem que el procediment anterior permet efectivament dividir un segment segons la

proporció àuria. Si anomenem 𝑥 la longiud del segment 𝐴𝐵, llavors la longitud del 𝐵𝐶 és
𝑥 ⁄2. Apliquem el teorema de Pitàgores en el triangle rectangle 𝐴𝐵𝐶 per tal de trobar la
longitud del segment 𝐴𝐶, que anomenarem 𝑦:

𝑥
𝑦 = 𝐴𝐶 = √𝐴𝐵2 + 𝐵𝐶 2 , 𝐴𝐵 = 𝑥, 𝐵𝐶 =
2

𝑥 2 𝑥2 5 √5
𝑦 = √𝑥 2 + ( ) = √𝑥 2 + = √ 𝑥2 = 𝑥
2 4 4 2

Per construcció, el segment 𝐶𝐷 té la mateixa la longitud que el segment 𝐵𝐶, és a dir, 𝑥 ⁄2.
Llavors, la longitud del segment 𝐴𝐷 és

𝑥 √5 − 1
𝐴𝐷 = 𝐴𝐶 − 𝐶𝐷 = 𝑦 − = 𝑥
2 2

El segment 𝐴𝑀 té la mateixa la longitud que el segment 𝐴𝐷. Per tant,

√5 − 1
𝑎 = 𝐴𝑀 = 𝑥
2
5
De l’expressió anterior deduïm

𝑥 2 2 √5 + 1 2(√5 + 1) 1 + √5
= = = = = Φ
𝑎 √5 − 1 √5 − 1 √5 + 1 5−1 2

Donat que

𝑥 = 𝑎 + 𝑏 = 𝐴𝑀 + 𝑀𝐵

arribem al resultat següent

𝑎 + 𝑏 1 + √5 𝑎
= = Φ, = (Φ − 1)−1 = Φ
𝑎 2 𝑏

que és el que preteníem demostrar.

2.3 Rectangle d’or

Un rectangle d’or és un rectangle els costats del qual guarden raó àuria (Figura 3).

Figura 3

6
Quan un rectangle d’or amb costat major 𝑎 i costat menor 𝑏 (rectangle rosat de la Figura 4) es
col·loca adjacent a un quadrat de costat 𝑎 (quadrat blau de la Figura 4), es forma un nou
rectangle d’or amb costat major 𝑎 + 𝑏 i costat menor 𝑎:

𝑎 𝑎+𝑏
= Φ ⟹ = Φ
𝑏 𝑎

Figura 4

La construcció d'un rectangle d'or amb compàs es pot fer fàcilment a partir d'un quadrat
mitjançant la construcció següent (Figura 5):

Figura 5

 Partim d’un quadrat de costat 𝐴𝑀 i busquem el punt mig 𝑇 del segment 𝐴𝑀.

 Amb centre a 𝑇, tracem un arc amb radi 𝑇𝑁 que talli la prolongació d'𝐴𝑀. La
intersecció 𝐵 d'aquest arc amb la recta suport d'𝐴𝑀 defineix el segment 𝐴𝐵.

 El rectangle de costats 𝐴𝐵 i 𝐵𝐶 és un rectangle d’or.

7
Demostrem que el rectangle així construït és efectivament un rectangle d’or. Apliquem el
teorema de Pitàgores en el triangle rectangle 𝑇𝑀𝑁 per tal de trobar la longitud del segment
𝑇𝑁:
𝑎
𝑇𝑁 = √𝑇𝑀2 + 𝑀𝑁 2 , 𝑇𝑀 = , 𝑀𝑁 = 𝑎
2
𝑎 2 𝑎2 5 √5
𝑇𝑁 = √( ) + 𝑎2 = √ + 𝑎2 = √ 𝑎2 = 𝑎
2 4 4 2

Per construcció, 𝑇𝐵 té la mateixa la longitud que 𝑇𝑁. Si designem per 𝑏 la longitud del
segment 𝑀𝐵, tenim
1 √5 1 + √5
𝑎 + 𝑏 = 𝐴𝑇 + 𝑇𝐵 = 𝑎 + 𝑎= 𝑎
2 2 2

Per tant,
𝑎+𝑏
= Φ
𝑎

que és el que volíem demostrar. S’ha obtingut, a més, un altre rectangle d’or 𝑀𝐵𝐶𝑁 ja que
𝑎⁄𝑏 = Φ.

2.4 Espiral d’or

Pel que hem estudiat en l’apartat anterior, sabem que un rectangle d’or es pot dividir en un
quadrat i un rectangle d’or. Aquest rectangle es pot dividir de la mateixa manera... i així
successivament fins a l’infinit. Aquest procés condueix a una partició del rectangle original casi
completament en quadrats. Els vèrtexs d’aquests quadrats es poden connectar mitjançant
quarts de circumferència dins cada quadrat i tangents a aquest. La figura resultant és una
espiral logarítmica anomenada espiral d’or (Figura 6).

Figura 6

8
3 La proporció àuria en l’art

En aquesta part del treball estudiarem la implicació de la secció àuria en algunes obres
representatives de l’art occidental. Fídies i el Partenó. Leonardo da Vinci i La Gioconda. L’obra
de Salvador Dalí.

3.1 Fídies y el Partenó

Il·lustració 1 El Partenó

El Partenó és un temple consagrat a la deessa grega Atena Pàrtenos ubicat a l'Acròpoli

d'Atenes (Grècia). Va ser construït al segle V a.C. Els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates,
supervisats per Fídies.

Alguns estudis del Partenó arriben a la conclusió de que moltes de les seves proporcions
s’aproximen al nombre auri. La façana del Partenó, així com elements de la façana, poden ser
circumscrits per rectangles auris. Aquest punt de vista de que es va emprar la proporció àuria
en el disseny del Partenó ha estat qüestionat en estudis més recents.

En la Il·lustració 1 tenim un rectangle auri sobreimprès a la façana del Partenó. Observem que
l'altura i l'amplada del Partenó s'ajusten bastant bé a la proporció àuria. Aquesta construcció
requereix, però, dues suposicions: la part inferior del rectangle d'or s’ha d’alinear amb el segon
esglaó de la base i la part superior s’ha de alinear amb el pic de la coberta que s’obté

9
prolongant les restes del frontó. Amb aquests supòsits, la longitud des de la línia base fins a la
part superior de les columnes es troba aproximadament en proporció àuria amb l’altura total
del Partenó (veure el rectangle gran a l’esquerra de la façana, que també és un rectangle d’or).

Tot això indicaria que el Partenó té proporcions àuries. Ara bé, els supòsits fets a l’hora de
traçar el rectangle auri que circumscriu la façana del Partenó ens semblen bastant artificials,
ad hoc. Per aquest motiu, creiem que no hi ha prou evidència que demostri que els antics
grecs van utilitzar intencionadament el nombre fi en el disseny del Partenó.

10
3.2 Leonardo da Vinci i La Gioconda

Il·lustració 2 La Gioconda

11
Il·lustració 3 La Gioconda

12
La Gioconda o Mona Lisa és una pintura de Leonardo da Vinci, probablement el quadre més
famós de la pintura occidental. Les mides del quadre són 77 × 53 cm. Calculem el quocient:

77
= 1.453
53

Massa lluny del nombre fi (Φ = 1.618 … ).

En molts llibres i llocs web sobre art s’afirma que la raó àuria es troba en les dimensions d’un
rectangle al voltant del rostre de la Mona Lisa. Un rectangle d’aquestes característiques es
mostra en la Il·lustració 2 de color groc. Fixem-nos que el costat superior d’aquest rectangle
està traçat d’una forma bastant arbitrària; seria més lògic ubicar-lo en la part superior del
cabell de La Gioconda, que sí marca un límit ben definit dins de la composició. Si se’ns permet
aquesta imprecisió i arbitrarietat, podríem emmarcar qualsevol rostre en un rectangle d’or.

Continuem. La Il·lustració 2 mostra les raons àuries des dels costats del quadre (línies
vermelles). Aquest enfocament no revela cap alineament significatiu amb els elements clau de
la composició. La Il·lustració 3 mostra les raons àuries des del centre del quadre (línies
vermelles). Veiem que l'ull queda alineat amb el centre del quadre. Ara bé, l’ull té una amplada
considerable, per la qual cosa no veiem aquí res que sigui rellevant. Observem també que les
línies de proporció àuria en la part superior del quadre s'alineen amb l'amplada del cabell.
Però l’amplada del cabell no té límits ben definits i, a més, part del cabell de La Gioconda
queda fora dels rectangles centrals de la part superior del quadre.

En el quadre no veiem més relaciones amb la raó àuria... i les poques que hem observat no
creiem que siguin prou significatives. Per altra banda, no existeix cap document que indiqui
que Leonardo va emprar conscientment la raó àuria en la composició de La Gioconda. En
definitiva, no hi ha cap prova ni evidència que demostri que en Leonardo es va basar en la raó
àuria per dissenyar la Mona Lisa.

13
3.3 Dalí i la proporció àuria

En el cas de Dalí sí que està ben documentat que va incloure deliberadament la raó àuria en la
composició d’algunes de les seves obres.

Per il·lustrar-ho, nosaltres escollirem les tres pintures següents:

 Leda Atómica (Il·lustració 4).

 Semi-taza gigante volante, con anexo inexplicable de cinco metros de longitud

(Il·lustració 5).

 El sacramento de la Última Cena (Il·lustració 6).

Leda atómica

Il·lustració 4 Leda atòmica (1949)

Tota la composició està organitzada d’acord amb la proporció àuria. Com es pot veure a la
Il·lustració 4, Leda i el cigne s'inscriuen en un pentàgon regular, a l'interior del qual s' ha inserit
un pentacle, que és un polígon estrellat de cinc puntes. En un pentàgon regular la raó entre
una diagonal i un costat es exactament el nombre fi (Φ).

14
Dalí, a diferència de molts dels seus contemporanis, que creien que les matemàtiques
distreuen o interrompen la inspiració artística, considerava que una obra d'art s'havia de
fonamentar en el càlcul matemàtic. La composició de Leda atómica va requerir nombrosos
estudis previs. En el peu d’un d’aquests estudis hi consten els càlculs realitzats per tal de
plasmar la proporció àuria.

Semi-taza gigante volante, con anexo inexplicable de cinco metros de longitud

Il·lustració 5 Semi-taza gigante volante, con anexo inexplicable de cinco metros de longitud (1946)

Aquest quadre té les dimensions exactes d’un rectangle auri. Tota la composició està basada
en la geometria de l’espiral d’or. Com es pot observar en la Il·lustració 5, el canvi de color en el
cel, l’horitzó, la rentadora i la tassa dibuixen perfectament una espiral d’or.

15
El sacramento de la Última Cena

Il·lustració 6 El sacramento de la Última Cena (1955)

En aquest quadre, El sacramento de la Última Cena (Il·lustració 6), es pot observar dues
espirals àuries (en vermell i blau) que envolten a dos dels deixebles de Jesús. La raó entre
les dimensions del quadre és igual al nombre fi. A més, Dalí va incorporar a la pintura una gran
dodecaedre regular que envolta la taula del sopar. El dodecaedre regular —un dels sòlids
platònics format per dotze pentàgons regulars— està íntimament relacionat amb nombre
d’or: tant l'àrea de la superfície i com el volum d'un dodecaedre d'aresta unitat són funcions
simples de la proporció àuria.

16
4 La proporció àuria i la percepció de la bellesa

Un dels objectius de la nostre recerca era investigar les presumptes propietats estètiques de la
raó àuria. Al llarg de la història, nombrosos autors han defensat la idea que el rectangle auri és
el rectangle estèticament més agradable. Ara bé, és cert això? Els intents de respondre a
aquesta pregunta han donat lloc a una llarga sèrie d'experiments psicològics, dissenyats per
trobar una possible relació entre la percepció humana de la "bellesa" i les matemàtiques.

Els experiments pioners en aquest camp els va dur a terme el psicòleg Gustav Theodor Fechner
en la dècada de 1860. L'experiment de Fechner era simple: deu rectangles de proporcions
longitud-amplada variables es van col·locar davant d'un subjecte, a qui li demana seleccionar
aquell que li resultava més harmònic i agradable a la vista. Segons el propi Fechner, el 76% de
totes les eleccions es van centrar en els tres rectangles de proporcions de 1,75, 1,62 i 1,50,
amb un pic al "rectangle d'or" (1,62).

Molts investigadors han repetit experiments similars des de llavors. El psicòleg Michael
Godkewitsch, per exemple, va assenyalar que les preferències mitjanes sovint no reflecteixen
l'opció més preferida i que les primeres opcions proporcionen una mesura més significativa de
la preferència que les mitjanes. Godkewitsch va publicar el 1974 els resultats d’un estudi que
involucrava 27 rectangles de diferents proporcions. Els resultats de l’experiment mostrava,
d’acord amb Godkewitsch, que la preferència pel rectangle d'or depenia de la seva posició en
la gamma de rectangles que es presenten als subjectes. Va arribar a la següent conclusió: "La
qüestió bàsica de si existeix o no, en el món occidental, una preferència estètica per a una
relació particular entre la longitud i l'amplada de formes rectangulars té, probablement, una
resposta negativa."

Altres experiments, però, van donar resultats diferents. En particular, el psicòleg britànic Chris
McManus va concloure en 1980 que: "Hi ha evidència moderada pel fenomen que Fechner va
defensar." No obstant això, McManus va reconèixer que "la importància per se de la secció
àuria, a diferència de proporcions similars, com per exemple, 1,5, 1,6 o 1,7, no està gens clara."

Aquesta qüestió va rebre un nou gir amb un seguit d'experiments psicològics per determinar
l'origen de l'atractiu facial. El psicòleg Judith Langlois i els seus col·laboradors van posar a
prova la idea que una configuració facial que està a prop de la mitjana de la població és
fonamental per a l'atractiu. Langlois digitalitzà cares de persones i en va fer la mitjana
matemàtica, creant d’aquesta manera diferents cares compostes. A continuació, va demanar
als estudiants universitaris que valoressin les cares individuals i compostes per l'atractiu físic.
Langlois va trobar que les cares compostes van qualificar significativament més alt que les
cares individuals. Langlois va explicar les seves conclusions basant-se en la selecció natural
(característiques físiques propers a la mitjana han estat seleccionats durant el curs de
l'evolució), i en la "teoria del prototip" (els prototips són preferits davant dels no prototips).

L’escriptor Eric Haseltine afirmà, en un article al Discover magazine de l’any 2002, que la
distància des de la barbeta fins a les celles en les cares compostes de Langlois divideix la cara
en una proporció àuria. Una afirmació similar va ser feta l’any el 1994 per Marc Lowey. Lowey
va realitzar mesures detallades de cares de models de moda i va dir que la raó per la qual

17
classifiquem certes persones com a belles és degut a que són més a prop de la proporció àuria
que la resta de la població.

Molts estan en desacord amb les conclusions de Langlois i de Lowey. El psicòleg David Perret
va publicar el 1994 els resultats d'un estudi que va mostrar que els rostres individuals van ser
preferits als compostos. Alfred Linney de la Unitat de Maxilo Facial de l'Hospital University
College va utilitzar làsers per realitzar mesures precises de rostres de top models i va trobar
que els trets facials dels models eren tan variats com els de la resta de la població.

M'agradaria assenyalar que el rostre i el cos humà ens proveeix de centenars de longituds per
triar. Si hom té la paciència per fer malabars i manipular els nombres de diverses maneres, és
del tot segur que arribarà a algunes relacions properes a la raó àuria. I això, està clar, no
demostra res en absolut.

18
5 Conclusions

En el capítol 3 del treball hem analitzat la implicació de la raó àuria en el Partenó, La Gioconda
i l’obra de Salvador Dalí. El primer objectiu del treball de recerca era investigar si en les obres
analitzades l’artista en va fer un ús intencionat de la secció àuria. Doncs bé, en el cas del
Partenó i La Gioconda no hem trobat evidència suficient que demostri que l’artista va emprar
conscientment la proporció àuria en la composició de l’obra. Però el que vull remarcar
especialment és que aquests son només són dos exemples, entre molts d’altres, on la
implicació de la raó àuria és afirmada però no provada. La literatura està farcida d'afirmacions
falses i conceptes erronis sobre l'aparició de la proporció àuria en les arts (per exemple, en les
obres de Giotto, Botticelli, Seurat, Mondrian). En tots aquests casos, l’anàlisi de les obres no
proporciona cap evidència clara de que l’artista va utilitzar la raó àuria. I, en tot cas, mantenir
que la fascinació que exerceixen les obres d’aquests artistes deriva de la mera aplicació de la
raó àuria és —creiem— trivialitzar el geni de Leonardo, Botticelli i tants altres artistes.

A falta de documents històrics que ens informin que l’artista ha fet un ús intencionat de la raó
àuria, la nostre conclusió és que la raó àuria no està involucrada ni en el Partenó, ni en La
Gioconda, ni en moltes d’altres obres d’art, per més que alguns “experts” (més interessats en
la numerologia i en el misticisme que en l’art) s’obstinin en afirmar el contrari.

En el cas de Dalí, la implicació de la raó àuria en algunes de les seves obres està perfectament
documentada. Hem elegit aquest cas precisament per aquest motiu (algunes obres de Juan
Gris i Le Corbusier són altres exemples on l’ús intencionat de la secció àuria està ben
documentat). Dalí, com apassionat que era de les matemàtiques i les ciències, va plasmar en
les seves obres molts conceptes matemàtiques, així com també de les ciències físiques. Ara bé,
Dalí va utilitzar la raó àuria, com va utilitzar la quarta dimensió, o conceptes de la física
atòmica... perquè li interessaven aquests temes, no perquè cregués que aquests conceptes
tinguessin cap relació amb un suposat cànon estètic.

El segon objectiu de la recerca era intentar respondre a la pregunta de si realment el nombre

d’or té res a veure amb la percepció de la bellesa. En el capítol 4 hem fet esment d’alguns
experiments psicològics dissenyats per trobar una possible correlació entre la percepció de la
"bellesa" i la proporció àuria. Com hem vist, els resultats obtinguts són més bé contradictoris.
El que sí podem afirmar és que, fins ara, no s’ha trobat cap evidència científica de que els
humans tinguem una preferència especial per la proporció àuria.

És possible que l’obsessió dels pitagòrics amb el significat simbòlic i místic del pentàgon i de
certs nombres s’hagi transformat al llarg del temps en la falsa noció que la raó àuria
proporciona un cànon universal per a la bellesa ideal. En aquesta sentit, crec que molts estudis
sobre la raó àuria i la seva presumpte vinculació amb l’art i la bellesa no són altra cosa que
pura especulació numerològica. La història de l'art ha demostrat que els artistes que han
produït obres de veritable valor són precisament els que s'han apartat dels preceptes
acadèmics i de qualsevol cànon formal de bellesa. Tot i la importància del nombre d'or en
algunes àrees de les matemàtiques i les ciències naturals, crec que hauríem d'abandonar la
seva aplicació com una mena d'estàndard universal per a la "bellesa", ja sigui en la forma del
cos humà o en les Belles Arts.

19
6 Bibliografia

Golden Ratio. (s.f.). Obtenido de https://en.wikipedia.org/wiki/Golden_ratio

Livio, M. (2002). The Golden Ratio: The Story of Phi, the World's Most Astonishing Number.
New York: Broadway Books.

Maurell, R. M. (2000). Referencias mitológicas en la obra de Salvador Dalí: el mito de Leda.

Hora Nova.

Meisner, G. (2013). The Parthenon and Phi, the Golden Ratio. Obtenido de
http://www.goldennumber.net/parthenon-phi-golden-ratio/

Meisner, G. (2014). Leonardo da Vinci and the Divine Proportion in Art Composition. Obtenido
de http://www.goldennumber.net/leonardo-da-vinci-golden-ratio-art/

20