TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES

COMPACTES

JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

1. Triangulació de superfı́cies compactes

Definició 1.1. Una superfı́cie és un espai topològic X que és 2AN, Haus-
dorff i localment homeomorf a R2 . És a dir, per a cada x0 ∈ X existeix un
homeomorfisme φ : U → V , on U ⊆ X és un entorn obert de x0 i V ⊆ R2
és obert.
Definició 1.2. Siga X una espai topològic 2AN i Hausdorff. Un triangle
en X és un homeomorfisme φ : T → T 0 on T ⊂ X i T 0 ⊂ R2 és un triangle
(fig. 1). És habitual anomenar triangle també al propi conjunt T . Els
subconjunts de T que són imatge inversa per φ de costats o vèrtexs de T 0
s’anomenen costats o vèrtexs de T respectivament.

Figura 1

Si T1 , T2 són triangles en X, direm que són adjacents si T1 ∩ T2 és igual a

un costat en comú.
Una cadena de triangles en X és una famı́lia finita de triangles {T1 , . . . , Tn }
de manera que Ti i Ti+1 són adjacents, per a tot i = 1, . . . , n − 1. Si a més a
més es verifica que Tn i T1 són adjacents, direm que és una cadena tancada.
Definició 1.3. Una triangulació en X és una familı́a de triangles T =
{T1 , . . . , Tn } que verifica:
(1) X = T1 ∪ · · · ∪ Tn ,
(2) si Ti 6= Tj , aleshores o bé Ti ∩ Tj = ∅, o bé Ti ∩ Tj és un vèrtex comú,
o bé Ti ∩ Tj és un costat comú,
(3) tot costat és costat exactament de dos triangles,
(4) donat un vèrtex qualsevol, la famı́lia de triangles que el contenen
formen una cadena tancada.
1
2 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Una espai topològic X es diu triangulable si existeix una triangulació T en

X. Per últim, anomenem superfı́cie triangulada al parell (X, T ).
Observació 1.4. Algunes observacions respecte de la definició de triangu-
lació:
(1) Tota superfı́cie triangulada es compacta, per ser unió finita de tri-
angles.
(2) La condició (2) és per tal d’asegurar que els triangles intersecten bé
dos a dos (fig. 2).

Figura 2

Notació 1.5. Siga T un triangle d’una superfı́cie triangulada X (o de R2

en el sentit habitual). Si E és un costat de T , denotem per ∂E el conjunt
dels dos vèrtexs de E. Denotem també per ∂T la unió dels tres costats de
T.
Lema 1.6. Siguen T un triangle d’una superfı́cie triangulada X i T 0 un
triangle qualsevol de R2 . Siguen E, E 0 costats de T, T 0 respectivament.
(1) Tot homeomorfisme φ : ∂E → ∂E 0 es pot estendre a un homeomor-
fisme φ̃ : E → E 0 .
(2) Tot homeomorfisme φ : ∂T → ∂T 0 es pot estendre a un homeomor-
fisme φ̃ : T → T 0 .
Demostració. (1) És obvi que tant E com E 0 són homeomorfs a I = [0, 1].
Siguen α : E → I i β : E 0 → I dos homeomorfismes. També es verifica que
α(∂E) = ∂I i que β(∂E 0 ) = ∂I. Aleshores podem considerar γ = β ◦φ◦α−1 :
∂I → ∂I. Si γ(0) = 0 i γ(1) = 1, definim γ̃ : I → I com la identitat. En cas
contrari, definim γ̃ : I → I com γ̃(t) = 1 − t. Per últim, definim φ̃ : E → E 0
com φ̃ = β −1 ◦ γ̃ ◦ α.
2
(2). En aquest cas, tenim que tant T com T 0 són homeomorfs a B , la
2 2
bola tancada de centre 0 i radi 1. Siguen α : T → B i β : E 0 → B dos
homeomorfismes. També es verifica que α(∂T ) = S 1 i que β(∂T 0 ) = S1.
Aleshores podem considerar l’homeomorfisme γ = β ◦ φ ◦ α−1 : S 1 → S1.
2 2
Definim γ̃ : B → B com
(  
z
kzkγ kzk , si z 6= 0,
γ̃(z) =
0, si z = 0.
És clar que γ̃ és una extensió de γ, veiem que és un homeomorfisme. En
efecte, γ̃ és contı́nua en tots els punts z 6= 0. Per veure la continuitat
2
en z = 0 considerem una successió zn en B tal que zn → 0. Aleshores
kγ̃(zn )k = kzn k → 0 i per tant, γ̃(zn ) → 0. Per veure que γ̃ és bijectiva hem
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 3

2 2
de provar que existeix una inversa inversa γ̃ −1 : B → B , la qual ve donada
per (  
kzkγ −1 z
si z 6= 0,
γ̃ −1 (z) = kzk ,
0, si z = 0.
A més a més, γ̃ és un homeomorfisme, ja que va d’un compacte en un
Hausdorff.
Per acabar la demostració, definim φ̃ : T → T 0 com en el cas anterior, és
a dir, φ̃ = β −1 ◦ γ̃ ◦ α. 
Lema 1.7. Siga P ⊆ X tal que P és unió de triangles. Aleshores int(P ) =
P \ fr(P ), on
fr(P ) = ∪{E : E és costat d’un únic triangle de P }.
Demostració. Com P és unió de triangles aleshores és compacte. Per tant,
ad(P ) = P i int(P ) = P \ fr(P ). Només hem de provar l’afirmació sobre la
frontera.
Suposem que T = {T1 , . . . , Tn }. Després de reordenar els triangles podem
suposar que P = T1 ∪ · · · ∪ Tr , amb r ≤ n. Provarem primer que
(1) ad(X \ P ) = Tr+1 ∪ · · · ∪ Tn .
En efecte, com que X \ P ⊆ Tr+1 ∪ · · · ∪ Tn i Tr+1 ∪ · · · ∪ Tn és tancat,
tenim la inclusió ad(X \ P ) ⊆ Tr+1 ∪ · · · ∪ Tn . Veiem l’altra inclusió. Siga
x ∈ Ti , amb i = r + 1, . . . , n. Si x ∈
/ ∂Ti és obvi que x ∈ / P i per tant,
x ∈ X \ P ⊆ ad(X \ P ). En cas contrari, si x ∈ ∂Ti sempre podem trobar
una successió {xk } ⊆ Ti \ ∂Ti tal que xk → x. Com que {xk } ⊆ X \ P ,
deduı̈m també que x ∈ ad(X \ P ). Això finalitza la prova de (1).
Ara, per la definició de frontera,
fr(P ) = ad(P ) ∩ ad(X \ P )
= (T1 ∪ · · · ∪ Tr ) ∩ (Tr+1 ∪ · · · ∪ Tn )
= ∪{E : E és costat d’un únic triangle de P }.

Exemple 1.8. Si considerem un únic triangle T de X, aleshores fr(T ) = ∂T
i int(T ) = T \ ∂T .
Proposició 1.9. Tota superfı́cie triangulada és una superfı́cie, és a dir, és
localment homeomorfa a R2 .
Demostració. Donat un punt x0 ∈ X, denotem per P la unió dels triangles
que contenen a x0 . Anem a demostrar que x0 ∈ int(P ) i que existeixen
P 0 ⊂ R2 un polı́gon i un homeomorfisme φ : P → P 0 tals que φ(x0 ) ∈ int(P 0 ).
En eixe cas només hem de considerar la restricció a l’interior φ : int(P ) →
int(P 0 ).
Si x0 és un punt interior d’un triangle T , aleshores P = T , existeix un
homeomorfisme φ : T → T 0 , on T 0 ⊂ R2 és un triangle i obviament φ(x0 ) ∈
int(T 0 ).
Suposem ara que x0 està en un costat i no és un vèrtex. Aleshores P és la
unió dels dos triangles T1 , T2 amb eixe costat comú per la condició (3). Pel
Lema 1.7, x0 ∈ int(P ). Denotem per a, b, c els vèrtexs de T1 i per a, c, d els
4 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

vèrtexs de T2 . Siga P 0 ⊂ R2 un quadrat qualsevol amb vèrtexs a0 , b0 , c0 , d0 .

Aleshores podem construir un homeomorfisme φ : P → P 0 mitjançant el
Lema 1.6.
Comencem amb l’homeomorfisme obvi φ : {a, b, c, d} → {a0 , b0 , c0 , d0 } que
duu cada vèrtex de P en el seu corresponent en P 0 (fig. 3). A continuació
estenem a homeomorfismes entre els costats de T1 i del triangle {a0 , b0 , c0 } i
entre els costats de T2 i del triangle {a0 , c0 , d0 }, de manera que l’homeomor-
fisme entre el costats comúns {a, c} i {a0 , c0 } siga el mateix. Ara estenem a
homeomorfismes entre els triangles T1 i {a0 , b0 , c0 } i entre T2 i {a0 , c0 , d0 }. Per
últim, agafem φ : P → P 0 com l’homeomorfisme que resulta de la unió dels
dos anteriors. També es verifica que φ(x0 ) és un punt interior de P 0 .

Figura 3
Si és un vèrtex, aleshores P = T1 ∪ · · · ∪ Tr , on {T1 , . . . , Tr } formen una
cadena tancada minimal per la condició (4). De nou pel Lema 1.7 tenim que
x0 ∈ int(P ). De manera anàloga al cas anterior podem provar que existeix
P 0 ⊂ R2 un polı́gon de R2 amb r costats i un homeomorfisme φ : P → P 0
tals que φ(x0 ) ∈ int(P 0 ) (fig. 4).

Figura 4

Observació 1.10. Les condicions (3) i (4) són necessàries per tal que X siga
localment homeomorf a R2 . Si no es compleixen aquestes condicions, po-
dem tindre punts on X no és localment homeomorf a R2 , també anomenats
“punts singulars” de X (fig. 5).
Exemple 1.11. Veiem alguns exemples de superfı́cies triangulades.
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 5

Figura 5

(1) El tetràedre és un polı́edre homeomorf a l’esfera S 2 , el qual té una

triangulació amb 4 triangles, 4 vèrtexs i 6 costats (fig. 6, esquerra).
(2) El pla projectiu P2 admet una triangulació que consta de 10 triangles,
6 vèrtexs i 15 costats (fig. 6, centre).
(3) El tor T també admet una triangulació amb 18 triangles, 9 vèrtexs
i 27 costats (fig. 6, dreta).

Figura 6

Exemple 1.12. Si X és una superfı́cie triangulada i f : X → Y és un

homeomorfisme, aleshores podem considerar en Y la triangulació induı̈da per
f . En efecte, si {T1 , . . . , Tn } és la triangulació de X, aleshores la triangulació
de Y ve donada per {f (T1 ), . . . , f (Tn )}
Definició 1.13. Siguen X, Y dos superfı́cies triangulades. Definim la su-
ma connexa com la superfı́cie triangulada X#Y construı̈da a partir de les
triangulacions de la manera següent. Escollim un triangle T en X, un altre
triangle T 0 en Y i un homeomorfisme φ : ∂T → ∂T 0 que porte vèrtexs en
vèrtexs i costats en costats. Aleshores definim X#Y com l’espai d’adjunció
X#Y = (X \ int(T )) ∪φ (Y \ int(T 0 )).
En altres paraules, X#Y s’obté eliminant un triangle de X i un triangle
de Y i pegant els dos espais identificant els costats dels triangles (fig. 7).
La triangulació de X#Y consisteix de la unió de les triangulacions de X, Y
llevant els triangles que utilitzem per a pegar.
6 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Figura 7

Exemple 1.14. Veiem alguns exemples de sumes connexes:

(1) Donada X una superfı́cie triangulada qualsevol, es té que X#S 2 és
una superfı́cie triangulada homeomorfa a X (la demostració rigorosa
d’aquesta propietat la veurem més endavant, fig. 8).

Figura 8

(2) Si fem la suma connexa de dos tors T #T tenim una nova superfı́cie
que s’anomena tor amb dos forats (fig. 9).

Figura 9

Observació 1.15. Donada una superfı́cie triangulada, podem numerar els

seus vèrtexs amb un conjunt finit {1, 2, . . . , n}. Aleshores cada triangle
està determinat de forma única pels tres nombres que corresponen als seus
vèrtexs. Els costats també s’obtenen com els subconjunts de dos elements
de cada triangle.
Aixı́ doncs, podem descriure completament la triangulació si donem el
conjunt de vèrtexs i la llista de triangles (subconjunts de tres elements).
Aquesta construcció recorda a la definició de graf i de fet ens dóna un model
combinatori per a respresentar quasevol superfı́cie triangulada.
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 7

Per exemple, si considerem la triangulació de S 2 associada amb el tetràedre

tenim que els vèrtexs són {1, 2, 3, 4}, els costats són
{{1, 2}, {1, 3}, {1, 4}, {2, 3}, {2, 4}, {3, 4}},
i els triangles són
{{1, 2, 3}, {1, 2, 4}, {1, 3, 4}, {2, 3, 4}}.
Definició 1.16. Siguen T1 i T2 dues triangulacions d’una mateixa superfı́cie
X. Direm que T2 és una subdivisió de T1 si qualsevol triangle de T1 és una
unió de triangles de T2 .
Direm que T1 i T2 són equivalents si existeix una altra triangulació T3 la
qual és subdivisió de T1 i de T2 .
Ara ja podem enunciar el teorema d’existència i d’unicitat (llevat d’equi-
valència) de triangulacions en una superfı́cie compacta, que va ser demostrat
per Tibor Radó en l’any 1925. La part de la unicitat es coneix amb el nom
en alemà de “Haupvermutung”. Aquest teorema l’utilitzarem sense demos-
tració, ja que la seua demostració no és fàcil i s’en va dels objectius del curs.
Una demostració completa la podem trobar en el llibre “E.E. Moise, Geo-
metric Topology in Dimensions 2 and 3. Graduate Texts in Mathematics
47. Springer-Verlag 1977”.
El concepte de triangulacions es pot extendre a varietats topològiques
de dimensió major. No obstant això, tant l’extistència com la unicitat són
falses per a dimensions n ≥ 4.
Teorema 1.17 (Teorema de triangulació de Radó). Tota superfı́cie com-
pacta X és triangulable i si tenim dues triangulacions en X, aquestes són
equivalents.

2. Superfı́cies orientables i no orientables

Siga X una superfı́cie triangulada. Una orientació d’un costat E consisteix
en una elecció d’ordre dels seus vèrtexs, el primer s’anomena origen i el
segon extrem. Si E té vertexs a, b, aleshores una orientació és el parell (a, b)
i l’altra és el (b, a). Dos costats orientats amb un vèrtex comú, direm que
tenen orientacions compatibles si el vèrtex és origen d’un costat i extrem de
l’altre costat (fig. 10).

Figura 10

Una orientació d’un triangle T és una elecció d’orientacions compatibles

dels seus costats. Si T té vèrtexs a, b, c, aleshores una orientació vé dona-
da per qualsevol dels triples (a, b, c), (b, c, a), (c, a, b) i l’altra per (b, a, c),
(a, c, b), (c, b, a). Dos triangles orientats amb un costat comú, direm que
tenen orientacions compatibles si el costat comú té orientacions opostes en
cada triangle (fig. 11).
8 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Figura 11

Definició 2.1. Siga X una superfı́cie triangulada. Una orientació de la

triangulació consisteix en una elecció d’orientacions compatibles dels seus
triangles. Direm que X és orientable si la triangulació admet una orientació.
Exemple 2.2. Veiem si els exemples de triangulacions que hem estudiat
admeten orientacions.
(1) Tant la esfera S 2 com el tor T amb les triangulacions de l’exemple
1.11 són orientables.
(2) El pla projectiu P2 amb la triangulació de l’exemple 1.11 no és ori-
entable.
(3) Si X és orientable i f : X → Y és un homeomorfisme, aleshores Y
també és orientable amb la triangulació orientada induı̈da per f .
(4) Una suma connexa de superfı́cies X#Y és orientable si i solament si
les dos superfı́cies X, Y són orientables.
Per tal de provar que l’orientabilitat no depen de la triangulació, neces-
sitem el teorema de la corba de Jordan. Este teorema l’enunciarem també
sense demostració. El teorema és degut al matemàtic Camille Jordan que el
va publicar en 1887, encara que sembla que la seua demostració conté alguns
errors. La primera demostració completa del teorema s’atribueix a O. Ve-
blen en 1905. Podeu trobar la demostració també en el llibre “E.E. Moise,
Geometric Topology in Dimensions 2 and 3. Graduate Texts in Mathematics
47. Springer-Verlag 1977”.
Definició 2.3. Anomenem corba de Jordan a qualsevol subconjunt C ⊂ R2
homeomorf a S 1 .
Teorema 2.4. Siga C ⊂ R2 una corba de Jordan. Aleshores R2 \ C té
exactament dos components connexes A, B de manera que A és fitada, B és
no fitada i fr(A) = fr(B) = C.
Definició 2.5. Amb la notació del teorema anterior, anomenem interior de
C a A i exterior a B. Direm que D = C ∪ A és un domini de Jordan limitat
per C = fr(D).
Si X és una superfı́cie, un subconjunt P ⊂ X és un domini de Jordan si
existeix un homeomorfisme φ : P → D, on D és un domini de Jordan en R2
i tal que φ(fr(P )) = fr(D).
Anem a introduı̈r la notació següent:
(1) Si v1 , v2 són vèrtexs d’un mateix costat E, denotarem [v1 , v2 ] = E.
(2) Suposem ara que v1 , . . . , vk , k ≥ 3, són vèrtexs que formen una
cadena tancada de costats de X, és a dir, de manera que Ei =
[vi , vi+1 ] per a tot i = 1, . . . , k − 1 i Ek = [vk , v1 ], aleshores denotem:
[v1 , . . . , vk ] = E1 ∪ · · · ∪ Ek .
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 9

Lema 2.6. Siga X una superfı́cie triangulada i siga P un domini de Jordan

que és unió de n triangles T1 , . . . , Tn , amb n > 1. Aleshores existeix un
triangle Ti tal que:
(1) Ti té exactament un costat o dos en comú amb fr(P );
(2) P 0 = ∪j6=i Tj és també un domini de Jordan.
Demostració. Per definició, existeix un homeomorfisme φ : P → D on D ⊂
R2 és un domini de Jordan i tal que φ(fr(P )) = fr(D). Com P és unió de
triangles, tindrem que fr(P ) és una unió de costats. A més a més, fr(P ) és
homeomorf a S 1 , per tant ha de ser una cadena tancada minimal de costats
fr(P ) = [v1 , . . . , vk ].
Siga Ti un triangle qualsevol que té almenys un costat comú amb fr(P ).
En principi poden passar 4 coses:
(1) Ti ∩ fr(P ) són 3 costats,
(2) Ti ∩ fr(P ) són 2 costats,
(3) Ti ∩ fr(P ) és un costat i un vèrtex,
(4) Ti ∩ fr(P ) és només un costat.
Observem que la condició (1) no és possible, ja que implicaria que P = Ti
i estem suposant que P té n triangles, amb n > 1.
Suposem que existeix un triangle Ti que compleix (2), el qual té vèrtexs
v` , v`+1 , v`+2 , per a algún `. Siga P 0 = ∪j6=i Tj , aleshores
fr(P 0 ) = [v1 , . . . , v` , v`+2 , . . . , vk ].
Tindrem que φ([v1 , . . . , v` , v`+2 , . . . , vk ]) és una corba de Jordan en R2 la
qual limita a φ(P 0 ) i aixı́, P 0 és també un domini de Jordan.
Suposem ara que existeix Ti que compleix (4), amb vèrtexs v` , v`+1 , a,
per a algún ` i on a és un vèrtex interior de P . De forma anàloga te-
nim que P 0 = ∪j6=i Tj és un domini de Jordan, en este cas limitat per
[v1 , . . . , v` , a, v`+1 , . . . , vk ].
Per últim, provarem per reducció al absurd que no pot ocòrrer que tots
els triangles verifiquen (3). Si això passara, per a cada i, donat el costat
[vi , vi+1 ], existeix un únic triangle T de P que conté a [vi , vi+1 ]. Per la
condició (3), existeix un únic ji tal que T té vèrtexs vi , vi+1 , vji .
Siga i = 1, definim P1 com el domini de Jordan limitat per [v1 , . . . , vj1 ],
de manera que P1 ( P . Donat [v2 , v3 ] existeix un únic triangle T de P1
que conté a [v2 , v3 ]. Com T ⊂ P , necessariament T ha de coincidir amb el
triangle v2 , v3 , vj2 i, per tant, j2 ≤ j1 .
Definim ara P2 com el domini de Jordan limitat per [v2 , . . . , vj2 ], amb
P2 ( P1 . Podem repetir aquest procés un nombre finit de vegades fins a
arribar a un únic triangle amb vèrtexs v` , v`+1 , v`+2 què compliria la condició
(2), en contradicció amb la hipòtesi. 
Lema 2.7. Siga X una superfı́cie triangulada i P ⊂ X un domini de Jordan
que és unió de triangles. Aleshores P és orientable, és a dir, existeix una
elecció d’orientacions compatibles dels seus triangles.
Demostració. Ho provem per inducció sobre el nombre de triangles. Obvi-
ament, el resultat és trivial si P només té un triangle. Suposem que és de
veres per a dominis amb n − 1 triangles i siga P un domini amb n triangles
T1 , . . . , Tn , n > 1.
10 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Pel lema 2.6, existeix un triangle Ti tal que Ti té exactament un costat o
dos en comú amb fr(P ) i P 0 = ∪j6=i Tj és també un domini de Jordan. Per
hipòtesi d’inducció, P 0 és orientable.
Suposem que Ti té vèrtexs a, b, c i que [a, b] és un costat comú amb fr(P ).
Si [a, b] té orientació (a, b) en P 0 , aleshores triem en Ti l’orientació (b, a, c).
Tant si Ti té un o dos costats en comú amb fr(P ) tindrem que l’orientació
triada en Ti és compatible amb les orientacions dels triangles de P 0 . Per
tant, P també és orientable. 
Si P ⊂ X és un domini de Jordan que és unió de triangles, aleshores
l’orientació de P està determinada per una ordenació (v1 , . . . , vk ) dels vèrtexs
que formen la frontera fr(P ). Si T és un triangle de P , direm que T té
l’orientació induı̈da per P .
Teorema 2.8. Si una superfı́cie triangulada X és orientable, aleshores qual-
sevol altra triangulació en X és també orientable.
Demostració. Siguen T1 i T2 dos triangulacions en X, de manera que T1
és orientable. Pel teorema de triangulació de Radó, existeix una tercera T3
que és subdivisió de les dos anteriors. Provarem primer que T3 és orientable
i a continuació, que també ho és T2 .
Siga T 00 un triangle de T3 . Aleshores existeix un únic T triangle de T1
tal que T 00 ⊂ T . Suposem que T té orientació (a, b, c). Com T és un domini
de Jordan unió de triangles de T3 , pel lema anterior T és orientable en T3 .
Triem l’orientació (v1 , . . . , vk ) de manera que a = vi1 , b = vi2 i c = vi3 , amb
i1 < i2 < i3 . Considerem en T 00 l’orientació induı̈da per T .
Si agafem dos triangles adjacents de T3 o bé estan en el mateix triangle
de T1 o bé en triangles adjacents. En qualsevol cas, les orientacions induı̈des
són compatibles i aixı́, T3 és orientable.
Siga ara T 0 un triangle de T2 i considerem T 00 un triangle qualsevol de T3
tal que T 00 ⊂ T 0 . De nou T 0 és un domini de Jordan i és unió de triangles de
T3 i pel lema anterior T 0 és orientable en T3 . Triem l’orientació (v1 , . . . , vk )
de manera que l’orientació induı̈da coincideix amb la de T 00 . Ara considerem
en T 0 l’orientació (a, b, c), sent a = vi1 , b = vi2 i c = vi3 , amb i1 < i2 < i3 .
És clar que aquesta orientació no depen del triangle que triem T 00 .
Si agafem dos triangles adjacents de T2 podem triar triangles continguts
en ells de T3 que siguen adjacents i per tant, les orientacions induı̈des serien
compatibles. Aixı́, T2 també és orientable. 
Definició 2.9. Direm que una superfı́cie compacta X és orientable si ho és
amb qualsevol triangulació.
Pel teorema anterior, la definició d’orientabilitat no depen de la triangu-
lació. Una altra conseqüència immediata d’aquest teorema és que la orien-
tabilitat és una propietat topològica.
Corol·lari 2.10. Si X, Y són superfı́cies compactes homeomorfes i X és
orientable, aleshores Y també ho és.
Demostració. Siga f : X → Y un homeomorfisme. Considerem una trian-
gulació qualsevol en X i en Y la triangulació induı̈da per f . Com X és
orientable, Y també és orientable amb la triangulació induı̈da. 
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 11

Exemple 2.11. L’esfera S 2 , el tor T i el tor amb dos forats T #T són

superfı́cies orientables. El pla projectiu P2 no és orientable i per tant, no és
homeomorf a cap de les anteriors.

3. El model pla d’una superfı́cie triangulada

Lema 3.1. Siga X una superfı́cie triangulada connexa, aleshores podem re-
ordenar els seus triangles {T1 , . . . , Tn } de manera que per a tot i = 2, . . . , n,
Ti té un costat comú Ei amb algú dels anteriors T1 , . . . , Ti−1 .
Demostració. Donat un triangle qualsevol Ti1 , sempre està contingut en un
subconjunt maximal {Ti1 , . . . , Tik } amb aquesta propietat. En efecte, elegim
primer un triangle Ti2 que tinga un costat comú amb Ti1 , a continuació un
tercer triangle Ti3 que tinga un costat comú amb Ti1 , Ti2 i seguim aixı́ fins a
arribar a un conjunt {Ti1 , . . . , Tik } de manera que no queden costats lliures.
Donats dos d’aquestos subconjunts, de la pròpia definició deduı̈m que no
poden tindre un costat comú, però per la condició (4) de la definició de tri-
angulació, tampoc poden tindre un vèrtex comú. Per tant, si tinguerem més
d’un d’aquestos subconjunts maximals, tindriem una partició per tancats de
X i no seria connexa. 
Teorema 3.2. Tota superfı́cie compacta i connexa X és homeomorfa a un
polı́gon amb un nombre parell de costats i amb els costats pegats dos a dos.
Demostració. Suposarem que X té els triangles {T1 , . . . , Tn } ordenats com
en el lema anterior. Per a cada k = 1, . . . , n, denotem Pk = T1 ∪ · · · ∪ Tk .
Anem a provar ara que existeixen triangles T10 , . . . , Tn0 de R2 i homeomor-
fismes φi : Ti → Ti0 amb les propietats següents:
(1) Si Ti té un costat comú Ej amb Tj , aleshores Ti0 té un costat comú
Ei0 amb Tj0 .
(2) Pk0 = T10 ∪ · · · ∪ Tk0 és un polı́gon de R2 amb k + 2 costats que
corresponen als costats distints de E10 , . . . , Ek0 .
(3) existeix una aplicación continúa fk : Pk0 → Pk tal que fk (Ti0 ) = Ti i
la restricció fk : Ti0 → Ti és la inversa de φi .
Ho provem per inducció sobre k. Per a k = 1, considerem T10 un triangle
qualsevol de R2 i φ1 : T1 → T10 un homeomorfisme. Les tres condicions es
verifiquen de manera trivial.
Suposem ara que hem construı̈t els triangles T10 , . . . , Tk0 i els homeomorfis-
mes φ1 , . . . , φk . Siga i ≤ k tal que Tk+1 ∩ Ti = Ek+1 i per tant, Ek+1 0 és un
0 0
dels costats del polı́gon Pk . Denotem ∂Ek+1 = {a, b} i siga c ∈ R un punt 2

qualsevol tal que els segments [a, c] i [b, c] només tallen a Pk0 en els punts a i b
respectivament. Definim Tk+1 0 com el triangle amb vèrtexs {a, b, c} i definim
l’homeomorfisme φk+1 : Tk+1 → Tk+1 0 utilitzant el lema 1.6 i de manera que
sobre Ek+1 coincideix amb φi . Per últim, definim fk+1 : Pk+1 0 → Pk+1 com
0 −1 0
la unió de fk : Pk → Pk amb φk+1 : Tk+1 → Tk+1 . Les tres condicions es
verifiquen també per a k + 1 (fig. 12).
Considerem fn : Pn0 → X, que és una aplicació contı́nua i també sobrejec-
tiva, ja que si x ∈ X està an algún Ti i per tant, fn (φi (x)) = x. Siga ∼ la
relació d’equivalència en Pn0 induı̈da per fn , és a dir, a ∼ b sii fn (a) = fn (b).
12 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Figura 12

Aleshores, l’aplicació induı̈da en el quocient

P0
f¯ : n → X,
∼
és contı́nua i bijectiva. Com anem d’un compacte en un Hausdorff, serà un
homeomorfisme. Notem que la relació ∼ és trivial sobre els punts interiors
de Pn0 i identifica els costats de Pn0 dos a dos, sempre que corresponguen a
un mateix costat en X.
Per acabar la prova, només queda demostrar que el nombre de costats
n + 2 és parell. Ara bé, n és el nombre total de triangles de X i aixı́, el
nombre total de costats de X és 23 n. Per tant, n ha de ser parell. 
Definició 3.3. Donada una superfı́cie triangulada X, s’anomena model pla
de X a tot polı́gon P2n de R2 amb un nombre parell de costats 2n junt amb
un homeomorfisme
P2n
f: → X,
∼
on ∼ és una relació que identifica els costats de P2n dos a dos.
A continuació anem a associar-li una paraula al model pla de X, de ma-
nera que codifiquem la informació de cóm identifiquem els costats.
Elegim n lletres a1 , . . . , an per a etiquetar els costats de P2n de manera
que a dos costats que s’identifiquen li asignem la mateixa lletra. Elegim
també una orientació de cada costat de manera que siga compatible amb la
relació d’equivalència. Per últim, elegim un vèrtex i una orientació de P2n ,
la qual cosa ens permet ordenar els costats de P2n .
Definició 3.4. Amb la notació anterior, definim la paraula de X com la
successió de les lletres dels costats, de manera que en la posició i-ièsima
posem aj si coincideix l’orientació del costat amb la de P2n i a−1 j si no
coincideix l’orientació (fig. 13).

Exemple 3.5. La paraula de l’esfera S 2 és aa−1 , la del tor és aba−1 b−1 , la
del pla projectiu P2 és aa. La botella de Klein K també és una superfı́cie
compacta i connexa amb paraula aba−1 b (fig. 14).

Exemple 3.6. Si X, Y tenen paraules A i B respectivament, aleshores po-

dem associar a la suma connexa X#Y la paraula que resulta de fer la “com-
posició” de A i B: això ho fem canviant les lletres de A o de B de manera
que no coincidisquen i posant una paraula a continuació de l’altra.
Aixı́, per exemple, la paraula del tor amb dos forats és aba−1 b−1 cdc−1 d−1 .
La paraula d’una suma connexa de dos plans projectius seria aabb.
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 13

Figura 13

Figura 14

4. Teorema de classificació de superfı́cies compactes

En la paraula d’una superfı́cie X, cada lletra ai apareix dues vegades, o
bé amb exponent +1 ó −1. No obstant això, de la pròpia definició podem
observar que la paraula d’una superfı́cie X no està definida de forma única,
ja que depen de diferents eleccions:
(1) Podem canviar l’asignació de lletres a cada costat, això es tradueix
en una permutació de les lletres.
(2) Podem canviar l’orientació de cada costat, la qual cosa produiria un
canvi dels dos exponents en una o més lletres.
(3) Podem canviar el vèrtex per on comencem a comptar, l’efecte seria
una permutació cı́clica en la paraula.
(4) Per últim, podem canviar l’orientació del polı́gon P2n i això ens do-
naria la mateixa paraula però invertida i amb els exponents canviats.
És obvi que la paraula de X està ben definida, tret d’aquestes operacions.
També resulta evident que si dos superfı́cies X, Y tenen paraules equivalents
per mitjà d’aquestes operacions, aleshores són homeomorfes. El que passa
és que aquestes no són les úniques operacions, de fet les operacions següents
donen com a resultat superfı́cies homeomorfes:
(A) Operació de subdivisió/simplificació: Podem afegir una nova lletra
aj a la paraula fent una subdivisió d’algun dels costats ai de manera
que substituı̈m x per xy i x−1 per y −1 x−1 (fig. 15). Recı́procament,
també podem fer l’operació contrària d’eliminar la lletra aj de la
paraula, sempre que aparega en la forma anterior.
14 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Figura 15

(B) Operació de plegar/desplegar : Podem afegir una nova lletra x en

qualsevol posició mitjançant l’operació AB 7→ Axx−1 B (fig. 16).
Recı́procament, també podem fer l’operació contrària d’eliminar una
lletra que aparega en dos llocs consecutius . . . xx−1 . . . sempre que
la paraula resultant no siga buida.

Figura 16

(C) Operació de tallar/pegar : Podem moure cap a l’esquerra una lletra

. . . x . . . x−1 . . . amb l’operació següent:
ABxCDx−1 E 7−→ AyDCy −1 BE
Anàlogament, podem moure cap a l’esquerra una lletra . . . x . . . x . . .
amb l’operació següent:
ABxCDxE 7−→ AyDB −1 yC −1 E
També podem fer les operacions inverses d’aquestes (fig. 17).

Figura 17

A continuació, ja podem enunciar el teorema principal de classificació de

superfı́cies compactes.
Teorema 4.1. Tota superfı́cie compacta i connexa X és homeomorfa a l’es-
fera S 2 , a una suma connexa de n tors o a una suma connexa de n plans
projectius.
Demostració. La demostració consisteix en provar que qualsevol paraula es
pot convertir mitjançant les operacions anteriors en una de les paraules de
les superfı́cies models. Això ho farem en diversos passos:
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 15

– Primer pas. Passem a l’esquerra tots els parells de la forma . . . ai . . . ai . . .

i convertim la paraula en una altra de la forma AB on A només té parells
de la forma a1 a1 a2 a2 . . . i B només té parells de la forma . . . bi . . . b−1
i ...
Escrivim la paraula en la forma P QaRaS on P només té parells de la
forma a1 a1 a2 a2 . . . (acı́ P o qualsevol de les altres lletres majúscules) pot
ser el buit). Utilitzem l’operació (C) dues vegades:
P QaRaS −→ P bQ−1 bR−1 S −→ P ccQR−1 S
En la primera operació agafem A = P , B = Q, C=R, D = ∅ i E = S i en la
segona opració A = P , B = ∅, C = Q−1 , D = ∅ i E = R−1 S.
– Segon pas. Convertim ara la paraula AB del primer pas en una altra ACD
de manera que C és de la forma a1 b1 a−1 −1 −1 −1
1 b1 a2 b2 a2 b2 . . . i D no conté cap
parell de la forma . . . a . . . b . . . a−1 . . . b−1 . . .
Escrvim la paraula B en la forma F GaHbIa−1 Jb−1 K on F és de la forma
a1 b1 a−1 −1 −1 −1
1 b1 a2 b2 a2 b2 . . . Utilitzem l’operació (C) 4 vegades:
F GaHbIa−1 Jb−1 K −→ F cHbIc−1 GJb−1 K
−→ F cHdGJIc−1 d−1 K
−→ F eGJIHde−1 d−1 K
−→ F ef e−1 f −1 GJIHK.
Les paraules que agafem en cada pas són:
(1) A = F , B = G, D = HbI i E = Jb−1 K;
(2) A = F cH, C = Ic−1 , D = GJ i E = K;
(3) A = F , C = Hd, D = GJI i E = d−1 K;
(4) A = F e, B = GJIH, D = e−1 i E = K.
– Tercer pas. Eliminem D.
Recordem que en D no tenim parells de la forma . . . a . . . b . . . a−1 . . . b−1 . . .
Considerem en D un parell de la forma . . . a . . . a−1 . . . i de manera que es-
tiguen el més prop possible. Si hi haguera alguna lletra b enmig tindriem un
parell de la forma . . . a . . . b . . . a−1 . . . b−1 . . . Per tant, necessàriament tenim
. . . aa−1 . . . i eliminem el parell aa−1 amb l’operació (B). Això ho podem
repetir fins que eliminem totes les lletres de D sempre que AC 6= ∅.
– Quart pas. Final de la demostració. Si A = ∅ i C 6= ∅, tenim que X és
homeomorfa a una suma connexa de de tors i si A 6= ∅ i C = ∅ a una suma
connexa de plans projectius.
Suposem ara que A, C 6= ∅. Anem a convertir la paraula en una altra de
la forma a1 a1 a2 a2 . . . i aixı́ tindriem novament una suma connexa de plans
projectius. Comencem escrivint AC en la forma F xxaba−1 b−1 G, alseshores
l’operació inversa de (C) 3 vegades:
F xxaba−1 b−1 G −→ F yb−1 a−1 ya−1 b−1 G
−→ F yay −1 accG
−→ F yyddccG.
Les paraules que agafem en cada pas són:
(1) A = F , C −1 = ab i E = a−1 b−1 G;
(2) A = F y, B −1 = ay −1 a i E = G;
16 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

(3) A = F y, B −1 = y −1 i E = ccG.
Per últim, només queda el cas en què A, C = ∅. En eixe cas no podem
eliminar totes les lletres de D en el tercer pas i arribem a la paraula aa−1
que correspon a l’esfera S 2 . 

5. La caracterı́stica d’Euler
Definició 5.1. Siga X una superfı́cie triangulada, un subconjunt P ⊆ X
direm que és poligonal si és unió de vèrtexs, costats i triangles de X. Definim
la caracterı́stica d’Euler de subconjunt poligonal P com
χ(P ) = v − e + f,
on v, e, f denoten els nombres de vèrtexs, costats i triangles respectivament
continguts en P . En particular, quan P = X, anomenem caracterı́stica
d’Euler de X a χ(X).
Exemple 5.2. Utilitzant les triangulacions de l’exemple 1.11 podem veure
que χ(S 2 ) = 2, χ(T ) = 0 i χ(P2 ) = 1.
Si X és una superfı́cie triangulada i f : X → Y és un homeomorfisme,
aleshores χ(X) = χ(Y ) si considerem en Y la triangulació induı̈da per f .
Proposició 5.3. Si X, Y són superfı́cies triangulades, aleshores
χ(X#Y ) = χ(X) + χ(Y ) − 2.
Demostració. Siguen v1 , e1 , f1 els nombres de vèrtexs, costats i triangles
respectivament de X i v2 , e2 , f2 els nombres de vèrtexs, costats i triangles
respectivament de Y . Llavors, X#Y tindrà v1 + v2 − 3 vèrtexs, e1 + e2 − 3
costats i f1 + f2 − 2 cares. Per tant,
χ(X#Y ) = v1 + v2 − 3 − (e1 + e2 − 3) + f1 + f2 − 2 = χ(X) + χ(Y ) − 2.

Amb aquesta fórmula podem calcular la caracterı́stica de Euler de qual-
sevol superfı́cie triangulada connexa.
Corol·lari 5.4. Siga X una superfı́cie triangulada connexa, aleshores

2,
 si X = S 2 ,
χ(X) = 2 − 2n, si X és suma connexa de n tors,

2 − n, si X és suma connexa de n plans projectius.


Anem a provar que la caracterı́stica d’Euler és en realitat un invariant

topològic, és a dir, no depen de la triangulació de la superfı́cie.
Lema 5.5. Siga X una superfı́cie triangulada i P ⊆ X un subconjunt poli-
gonal.
(1) Si P és homeomorf a un segment de R2 , aleshores χ(P ) = 1.
(2) Si P és un domini de Jordan, aleshores χ(P ) = 1.
Demostració. Siguen v, e, f els nombres de vèrtexs, costats i triangles res-
pectivament continguts en P .
(1) En aquest cas f = 0. Ho provem per inducción sobre e. Si e = 1,
aleshores v = 2 i χ(P ) = 1. Suposem que es verifica per a e − 1 costats i
anem a provar-ho per a e.
 TEMA 12: CLASSIFICACIÓ DE SUPERFÍCIES COMPACTES 17

Siga E un costat de P que té un vèrtex dels quals formen la vora de P i

considerem P 0 com el conjunt poligonal que resulta de eliminar el costat E.
Aleshores P 0 és també homeomorf a un segment de R2 amb v − 1 vèrtexs i
e − 1 costats. Per hipòtesi d’inducció,
1 = χ(P 0 ) = (v − 1) − (e − 1) = v − e = χ(P ).
(2) En aquest cas ho provem per inducció sobre f . Si f = 1, aleshores
P és un triangle amb v = 3 i e = 3, i per tant, χ(P ) = 1. Suposem que la
fórmula és vàlida per a f − 1 triangles i anem a provar-ho per a f triangles.
Pel lema 2.6, existeix un triangle Ti de P tal que Ti té exactament un
costat o dos en comú amb fr(P ) i P 0 = ∪j6=i Tj és també un domini de Jordan.
Per hipòtesi d’inducció χ(P 0 ) = 1.
Si Ti té exactament un costat en comú amb fr(P ), P 0 té v vèrtexs, e − 1
costats i f − 1 triangles, per tant,
1 = v − (e − 1) + (f − 1) = v − e + f = χ(P ).
Pel contrari, si Ti té exactament dos costats en comú amb fr(P ), P 0 té v − 1
vèrtexs, e − 2 costats i f − 1 triangles, per tant,
1 = (v − 1) − (e − 2) + (f − 1) = v − e + f = χ(P ).

Lema 5.6. Siga X una superfı́cie triangulada i siguen P1 , P2 ⊆ X subcon-
junts poligonals. Aleshores,
χ(P1 ∪ P2 ) = χ(P1 ) + χ(P2 ) − χ(P1 ∩ P2 ).
Demostració. Denotem per vP , eP , fP els nombres de vèrtexs, costats i tri-
angles respectivament de P . Aleshores,
vP1 ∪P2 = vP1 + vP2 − vP1 ∩P2 ,
eP1 ∪P2 = eP1 + eP2 − eP1 ∩P2 ,
fP1 ∪P2 = fP1 + fP2 − fP1 ∩P2 .
Fent la suma alternada de les tres igualtats,
χ(P1 ∪ P2 ) = χ(P1 ) + χ(P2 ) − χ(P1 ∩ P2 ).

Teorema 5.7. Siguen X una superfı́cie i T1 , T2 triangulacions tals que
T2 és subdivisió de T1 . Denotem per χ1 , χ2 les caracterı́stiques de Euler
de T1 , T2 respectivament. Per a tot P ⊆ X subconjunt poligonal de T1 ,
χ1 (P ) = χ2 (P ).
Demostració. Siguen v, e, f els nombres de vèrtexs, costats i triangles respec-
tivament continguts en P respecte de T1 , de manera que χ1 (P ) = v − e + f .
Si e = f = 0, és obvi que χ2 (P ) = v. Suposem ara que f = 0 i provem
que χ2 (P ) = v − e per inducció sobre e. El resultat es verifica per a e = 0,
suposem que es cert per a e − 1. Siga E un costat qualsevol de P i P 0 el
conjunt poligonal que resulta d’eliminar el costat E. Per hipòtesi d’inducció
i pels lemes anteriors:
χ2 (P ) = χ2 (P 0 ∪ E) = χ2 (P 0 ) + χ2 (E) − χ2 (P 0 ∩ E)
= χ1 (P 0 ) + 1 − χ1 (P 0 ∩ E) = χ1 (P 0 ∪ E) = χ1 (P ),
18 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

ja que P 0 ∩ E només té vèrtexs.

Provem ara el cas general per inducció sobre f . De nou el resultat és
cert per a f = 0. Suposem que és cert per a f − 1. Siga T un triangle
qualsevol de P i i P 0 el conjunt poligonal que resulta d’eliminar el triangle
T . Novament, per hipòtesi d’inducció i pels lemes anteriors:
χ2 (P ) = χ2 (P 0 ∪ T ) = χ2 (P 0 ) + χ2 (T ) − χ2 (P 0 ∩ T )
= χ1 (P 0 ) + 1 − χ1 (P 0 ∩ T ) = χ1 (P 0 ∪ T ) = χ1 (P ),
ja que P 0 ∩ T només té vèrtexs i costats. 
Com a conseqüència del teorema anterior i del teorema de Radó, tenim
el corol·lari següent:
Corol·lari 5.8. La caracterı́stica d’Euler χ(X) d’una superfı́cie compacta
X no depen de la triangulació.
Definició 5.9. Definim la caracterı́stica d’Euler d’una superfı́cie compacta
X com la caracterı́stica d’Euler de qualsevol triangulació de X.
Una conseqüència immediata del teorema és que la caracterı́stica d’Euler
d’una superfı́cie compacta és un invariant topològic.
Corol·lari 5.10. Si X, Y són superfı́cies compactes homeomorfes, aleshores
χ(X) = χ(Y ).
De fet, la caracterı́stica d’Euler junt amb l’orientabilitat proporcionen
invariants complets en la classificació de superfı́cies compactes.
Corol·lari 5.11. Dos superfı́cies compactes i connexes X, Y són homeo-
morfes si i solament si són ambdós orientables o ambdós no orientables i
χ(X) = χ(Y ).