TEMA 11: GRUP FONAMENTAL

JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

1. Homotopia
Intuitivament, dos espais topològics són homotòpics si poden deformar
contı́nuament un espai en l’altre. Denotem I = [0, 1] i recordem que un arc
en X és una aplicació contı́nua σ : I → X.
Definició 1.1. Direm que dues aplicacions contı́nues f, g : X → Y són
homotòpiques si existeix una aplicació contı́nua anomenada homotopia F :
X × I → Y tal que per a tot x ∈ X, F (x, 0) = f (x) i F (x, 1) = g(x).
Notació: Si f, g són homotòpiques, ho denotem per f ∼ g. Si F és una
homotopia entre f, g, ho denotem per F : f ∼ g.
Una homotopia F : f ∼ g la podem veure de dues maneres diferents,
segons si fixem una variable o l’altra:
(1) Un “arc” d’aplicacions de f a g. Les aplicacions són Ft : X → Y
donades per Ft (x) = F (x, t).
(2) Una famı́lia “contı́nua” d’arcs. Per a cada x ∈ X hi ha un arc que
uneix f (x) i g(x): Fx : [0, 1] → Y donat per Fx (t) = F (x, t).

Exemple 1.2. Si X = {∗} és un únic punt, aleshores una homotopia entre
aplicacions f, g : {∗} → Y és un arc de f (∗) a g(∗) i recı́procament, tot arc
de f (∗) a g(∗) definex una homotopia entre f, g.
Exemple 1.3. Les aplicacions f, g : S 1 → R2 donades per f (x, y) = (x, y) i
g(x, y) = (3x, 3y) són homotòpiques. La homotopia ve donada per Ft (x, y) =
(1 + 2t)(x, y).

Exemple 1.4. En general, si K ⊂ Rn és convex, dues aplicacions f, g :

X → K són sempre homotòpiques mitjançant l’homotopia F : X × I → K
donada per
F (x, t) = (1 − t)f (x) + tg(x).
1
2 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Proposició 1.5. Donats dos espais topològics X, Y , l’homotopia és una

relació d’equivalència en el conjunt d’aplicacions contı́nues C(X, Y ).
Demostració. Reflexiva: donada f ∈ C(X, Y ) aleshores F : f ∼ f , on F és
l’homotopia constant F (x, t) = f (x), ∀(x, t) ∈ X × I.
Simètrica: suposem que f, g ∈ C(X, Y ) i que tenim una homotopia F :
f ∼ g. Aleshores considerem l’homotopia G : g ∼ f donada per G(x, t) =
F (x, 1 − t), ∀(x, t) ∈ X × I.
Transitiva: suposem que f, g, h ∈ C(X, Y ) i que tenim homotopies F :
f ∼ g i G : g ∼ h, aleshores considerem H : f ∼ h donada per
(
F (x, 2t), si t ∈ [0, 12 ],
H(x, t) =
G(x, 2t − 1), si t ∈ [ 12 , 1].


Notació: La classe d’homotopia d’una aplicació f ∈ C(X, Y ) la denotem

per [f ] = {g ∈ C(X, Y ) : f ∼ g}. El conjunt quocient el denotem per
C(X, Y )
[X, Y ] = .
∼
Quan X = {∗} és un únic punt, aleshores [{∗}, Y ] és bijectiu amb el conjunt
de components connexos per arcs de Y . A més a més, Y és connex per arcs
si i solament si [{∗}, Y ] té només una classe.
Proposició 1.6. Si f1 , f2 : X → Y i g1 , g2 : Y → Z són aplicacions
contı́nues tals que f1 ∼ f2 i g1 ∼ g2 , aleshores g1 ◦ f1 ∼ g2 ◦ f2 .
Demostració. Siguen homotopies F : f1 ∼ f2 i G : g1 ∼ g2 , aleshores definim
l’homotopia H : g1 ◦ f1 ∼ g2 ◦ f2 com
H(x, t) = G(F (x, t), t), ∀(x, t) ∈ X × I.

Definició 1.7. Definim la composició de classes d’homotopia d’aplicacions
com
[g] ◦ [f ] = [g ◦ f ],
on f : X → Y i g : Y → Z són aplicacions contı́nues. Per la proposició
anterior, la definició no depen dels representants escollits.
Definició 1.8. Una aplicació contı́nua f : X → Y és una equivalència
d’homotopia si existeix una aplicació contı́nua g : Y → X tal que g ◦f ∼ idX
i f ◦ g ∼ idY .
 TEMA 11: GRUP FONAMENTAL 3

Equivalentment, f : X → Y és una equivalència d’homotopia si existeix

g : Y → X contı́nua tal que

[g] ◦ [f ] = [id X ], [f ] ◦ [g] = [id Y ].

Definició 1.9. Direm que X i Y tenen el mateix tipus d’homotopia si exis-

teix una equivalència d’homotopia entre ells. Ho denotem per X ' Y.

Exemple 1.10. Exemples d’espais amb el mateix tipus d’homotopia:

• Si X i Y son espais homeomorfs, aleshores tenen el mateix tipus
d’homotopia.

• [0, 1] i {0} tenen el mateix tipus d’homotopia. En efecte, agafem

f : [0, 1] → {0} l’aplicació constant i g : {0} → [0, 1] l’aplicació
inclusió. Ex compleix que f ◦ g = id i g ◦ f ∼ id (noteu que [0, 1] ⊂ R
és convex i per tant dues aplicacions g ◦ f, id : [0, 1] → [0, 1] sempre
són homotòpiques).

Definició 1.11. Un espai X es diu contràctil si té el tipus d’homotopia

d’un punt.

De la pròpia definició es dedueix de manera immediata que un espai X

és contràctil sii l’aplicació constant ct : X → {∗} és una equivalència d’ho-
motopia.

Proposició 1.12. Un espai X es contràctil sii existeix un punt x0 ∈ X tal

que son les aplicacions id, ctx0 : X → X són homotòpiques.

Demostració. Suposem que X és contràctil, per definició, l’aplicació cons-

tant ct∗ : X → {∗} és una equivalència d’homotopia. Per tant, existeix
g : {∗} → X contı́nua tal que g ◦ ct∗ ∼ idX i ct∗ ◦ g ∼ id{∗} . Si denotem
x0 = g(∗) ∈ X, aleshores g ◦ ct∗ = ctx0 : X → X i per tant, ctx0 ∼ idX .
Recı́procament, suposem que existeix x0 ∈ X tal que ctx0 ∼ idX . Deno-
tem per g : {∗} → X l’aplicació contı́nua donada per g(x0 ) = ∗. Es verifica
que g ◦ ct∗ = ctx0 i per tant, g ◦ ct∗ ∼ idX . L’altra homotopia ct∗ ◦ g ∼ id{∗}
és l’homotopia constant. Aixı́, ct∗ és una equivalència d’homotopia i X és
contràctil. 

Conseqüències directes:
• Tot espai contràctil és connex per arcs.
• Si X ⊂ Rn és estrellat aleshores és contràctil.
(Les demostracions les veurem en pràctiques).

Tenim la cadena següent d’implicacions estrictes:

convex =⇒ estrellat =⇒ contràctil =⇒ connex per arcs =⇒ connex

(L’exemple d’espai connex per arcs i no contràctil el veurem més endavant

utilitzant el grup fonamental).
4 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

2. El grup fonamental
El grup fonamental és el primer invariant algebraic que es va associar a
un espai topològic. Va ser introduı̈t pel matemàtic francés Henri Poincaré
l’any 1895. S’usa per a detectar “forats” de l’espai que poden ser “rodejats”
per un llaç d’una manera “essencial”. El concepte bàsic és l’homotopia
d’arcs mantenint fixos els extrems. Veiem intuitivament en un dibuix com
l’homotopia d’arcs detecta forats.

Un arc σ té punt inicial σ(0) i punt final σ(1). També direm que σ va de
σ(0) a σ(1).
El conjunt d’arcs en X de x0 a x1 es denota per
P X(x0 , x1 ) = {σ : I → X contı́nua | σ(0) = x0 , σ(1) = x1 }.
Nota: Denotem els arcs amb les últimes lletres gregues: σ, τ, ρ, . . .
Un llaç en X és un arc tancat. El conjunt de llaços de X en x0 es denota
per
Ω(X; x0 ) = P X(x0 , x0 ) = {α : I → X contı́nua | α(0) = α(1) = x0 }.
Nota: Denotem els llaços amb les primeres lletres gregues: α, β, γ, . . .
Recordem que si σ, τ : I → X són dos arcs que uneixen x amb y i y
amb z, respectivament, aleshores la unió, composició o producte és l’arc que
denotem per στ : I → X que uneix x amb z i està definit per
(
σ(2s) si s ∈ [0, 1/2]
στ (s) =
τ (2s − 1) si s ∈ [1/2, 1].
El producte d’arcs el podem expresar com una aplicació:
P X(x0 , x1 ) × P X(x1 , x2 ) → P X(x0 , x2 ).
Aquest producte, en el case de llaços dóna una llei de composició interna:
Ω(X; x0 ) × Ω(X; x0 ) → Ω(X; x0 ).
Nota: El producte de llaços NO dóna una estructura de grup en Ω(X; x0 ).
Per exemple, no és associativa ja que en general, α(βγ) és distint de (αβ)γ.
Definició 2.1. Dos arcs σ, τ ∈ P X(x0 , x1 ) són homotòpics relatiu a {0, 1}
si existeix una aplicació contı́nua F : I × I → X tal que
• (Homotopia) F és una homotopia entre σ i τ . O siga, F0 = σ i
F1 = τ.
• (Relativa) A més a més, per a tot t ∈ I es compleix Ft (0) = x0 i
Ft (1) = x1 .
 TEMA 11: GRUP FONAMENTAL 5

Figura 1

Escrivim F : σ ∼ τ rel {0, 1} i direm que F és una homotopia rel{0, 1} de

σ a τ . Un esquema seria el de la fig. 1.
L’homotopia rel {0, 1} és una relació d’equivalència en P X(x0 , x1 ). Com-
pleix propietats semblants a la relació d’homotopia sobre C(X, Y ).
Definició 2.2. Definim el grup fonamental de X en el punt base x0 com
Ω(X; x0 )
π1 (X, x0 ) = .
∼ rel {0, 1}
La llei de composició interna en π1 (X, x0 ) es la induı̈da pel producte de
llaços, és a dir,
[α][β] = [αβ], ∀[α], [β] ∈ π1 (X, x0 ).
El producte de classes d’homotopia rel{0, 1} de llaços està ben definit com
a conseqüència de la propietat següent dels arcs.
Proposició 2.3. Siguen σ, σ 0 , τ, τ 0 : I → X arcs tals que σ ∼ σ 0 rel{0, 1},
τ ∼ τ 0 rel{0, 1} i σ(1) = τ (0). Aleshores,
στ ∼ σ 0 τ 0 rel{0, 1}.
Demostració. Suposem que F : σ ∼ σ 0 rel{0, 1} i G : τ ∼ τ 0 rel{0, 1}.
Definim H : I × I → X com
(
F (2s, t) si s ∈ [0, 1/2]
H(s, t) =
G(2s − 1, t) si s ∈ [1/2, 1].
Si s = 1/2 tenim que per a tot t ∈ I,
F (2s, t) = F (1, t) = σ(1) = τ (0) = G(0, t) = G(2s − 1, t),
Per tant, H està ben definida i és contı́nua. A més a més H0 = στ i H1 = σ 0 τ 0
i d’altra banda, Ht (0) = Ft (0) = σ(0) i Ht (1) = Gt (1) = τ (1). Aixı́ doncs,
H : στ ∼ σ 0 τ 0 rel{0, 1}. 
Per a veure que π1 (X, x0 ) té estructura de grup hem de provar que la llei
de composició anterior compleix:
• Associativitat.
• Existència d’element neutre.
• Existència d’invers per a cada element de π1 (X, x0 ).
Nota: Recordem que cap d’elles es compleix en Ω(X, x0 ).
Associativitat
6 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Hem de provar que per a arcs σ, τ, ρ componibles es compleix:

(στ )ρ ∼ σ(τ ρ) rel{0, 1}.
Hem de passar amb continuı̈tat, i deixant fixos els extrems, del arc de l’es-
querra al de la dreta (fig. 2).

Figura 2

Aixı́, en un instant t ∈ [0, 1] tindrem la situació de la fig. 3.

Figura 3

La manera més fàcil sembla fer-ho linealment, amb

1 1 t+1
xt = (1 − t) + t =
4 2 4
1 3 t+2
yt = (1 − t) + t = .
2 4 4
Això es pot representar gràficament per la fig. 4:

Figura 4

Per fı́, definim l’homotopia F com:

F : I × I −→ X
4s
σ( t+1 )
 si 0 ≤ s ≤ t+1
4
(s, t) 7→ t+1 t+2
τ (4s − t − 1) si 4 ≤ s ≤ 4
 4s−t−2
 t+2
ρ( 2−t ) si 4 ≤ s ≤ 1

Element neutre
Anem a provar que per a tot [α] ∈ π1 (X, x0 ) es compleix
[α] = [α][ctx0 ] = [ctx0 ][α],
on ctx0 és el llaç constant en x0 . O siga, que [ctx0 ] és l’element neutre de
π1 (X, x0 ). Denotarem l’element neutre per 1 ya que π1 (X, x0 ) no és abelià
en general. Aixı́, 1 = [ctx0 ].
 TEMA 11: GRUP FONAMENTAL 7

Per a veure [α] = [α][ctx0 ], provarem que tot arc σ compleix

σ ∼ σctσ(1) rel{0, 1}.
Hem de passar contı́nuament, i deixant fixos els extrems, de l’arc de l’es-
querra al de la dreta (fig. 5).

Figura 5

Aixı́, en un instant t ∈ [0, 1] tindrem la situació de la fig. 6.

Figura 6

Com abans, la manera més senzilla és fer-ho linealment:

1 2−t
xt = (1 − t) + t = .
2 2
Això es pot representar gràficament per la fig. 7.

Figura 7

Definim l’homotopia F com:

F : I × I −→ X(
2s
σ( 2−t ) si 0 ≤ s ≤ 2−t
2
(s, t) 7→ 2−t
σ(1) si 2 ≤ s ≤ 1

Element invers
Recordem que, associado a cada arc σ, hem definit “l’ arc invers” σ −1
donat per σ −1 (s) = σ(1 − s).
Veiem que realment és l’invers. O siga, que donat [α] ∈ π1 (X, x0 ) es
compleix:
1 = [ctx0 ] = [α][α−1 ] = [α−1 ][α].
Per provar això veurem que tot arc σ compleix
ctσ(0) ∼ σσ −1 rel{0, 1}.
Hem de passar contı́nuament, i deixant fixos els extrems, de l’arc de l’es-
querra al de la dreta (fig. 8).
8 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Figura 8

Figura 9

Una manera seria, en cada instant t, recòrrer σ fins a σ(t), quedar-nos

quets i tornar per σ −1 . Aixı́, si t ∈ [0, 1], seria com en la fig. 9.
Com sempre determinem xt i yt linealment. O siga,
t 1 2−t
xt = , yt = (1 − t) + t = .
2 2 2
Això es pot representar gràficament per la fig. 10.

Figura 10

Definim l’homotopia F com:

F : I × I −→ X
σ(2s)
 si 0 ≤ s ≤ 2t
(s, t) 7→ t 2−t
σ(t) si 2 ≤s≤ 2
 −1
 2−t
σ (2s − 1) si 2 ≤s≤1

Aixó termina la demostració que π1 (X, x0 ) ÉS UN GRUP. Però, en

general, NO és abelià.
Homomorfisme associat.
El “grup fonamental” no sols associa un grup a cada espai topològic, sinò
que a cada aplicació contı́nua li fa correspondre un homomorfisme de grups
de forma “natural”.
Definició 2.4. Donada f : X → Y , l’homomorfisme induı̈t
f∗ : π1 (X, x0 ) → π1 (Y, f (x0 ))
es defineix per a tot [α] ∈ π1 (X, x0 ) com
f∗ [α] = [f ◦ α].
Proposició 2.5. L’aplicació f∗ està ben definida i és un homomorfisme de
grups.
 TEMA 11: GRUP FONAMENTAL 9

Demostració. Veiem primer que està ben definida. És obvi que si donat
[α] ∈ π1 (X, x0 ), amb α ∈ Ω(X, x0 ), aleshores f ◦ α ∈ Ω(Y, f (x0 )) i per tant,
[f ◦ α] ∈ π1 (X, x0 ).
Suposem ara que [α] = [β], amb α, β ∈ Ω(X, x0 ). Aleshores existeix
F : α ∼ β rel{0, 1}, és a dir, F : I × I → X és una aplicació contı́nua que
verifica F0 = α, F1 = β, Ft (0) = Ft (1) = x0 , ∀t ∈ I.
Definim f ◦F : I ×I → Y contı́nua que verifica f ◦F0 = f ◦α, f ◦F1 = f ◦β,
f ◦ Ft (0) = f ◦ Ft (1) = f (x0 ), ∀t ∈ I. Per tant, f ◦ F : f ◦ α ∼ f ◦ β rel {0, 1}
i aixı́, [f ◦ α] = [f ◦ β].
Per última, provem que és homomorfisme de grups. Observem que si
α, β ∈ Ω(X, x0 ), aleshores f ◦ (αβ) = (f ◦ α)(f ◦ β). En efecte, si s ∈ [0, 12 ],
f ◦ (αβ)(s) = f (α(2s)) = (f ◦ α)(f ◦ β)(s) i si s ∈ [ 12 , 1], f ◦ (αβ)(s) =
f (β(2s − 1)) = (f ◦ α)(f ◦ β)(s). Aixı́ doncs,
f ∗ ([α][β]) = f ∗ ([αβ]) = [f ◦ (αβ)] = [(f ◦ α)(f ◦ β)]
= [f ◦ α][f ◦ β] = f ∗ ([α])f ∗ ([β]).

Proposició 2.6. (Naturalitat) Siguen f : X → Y i g : Y → Z aplicacions
contı́nues i x0 ∈ X. Aleshores es compleix:
• (g ◦ f )∗ = g∗ ◦ f∗ ,
• (idX )∗ = idπ1 (X,x0 ) .
Demostració. Per a tot [α] ∈ π1 (X, x0 ), tenim que
(g ◦ f )∗ ([α]) = [((g ◦ f ) ◦ α] = [g ◦ (f ◦ α)] = g ∗ ([f ◦ α]) = g ∗ (f ∗ ([α])),
(idX )∗ ([α]) = [idX ◦ α] = [α].

Corol·lari 2.7. Si f : X → Y és un homeomorfisme i x0 ∈ X, aleshores f∗
és un isomorfisme.
Demostració. Per la proposició anterior:
f ∗ ◦ (f −1 )∗ = (f ◦ f −1 )∗ = (idY )∗ = idπ1 (Y,f (x0 )) ,
(f −1 )∗ ◦ f ∗ = (f −1 ◦ f )∗ = (idX )∗ = idπ1 (X,x0 ) ,
per tant, f ∗ és isomorfisme. 
Anem a veure ara dos propietats importants. La primera és que si X és
connex per arcs, aleshores el grup fonamental no depen del punt base.
Teorema 2.8. Si X és connex per arcs, aleshores per a tots x0 , x1 ∈ X, els
grups π1 (X, x0 ) i π1 (X, x1 ) són isomorfs.
Demostració. Com X és connex per arcs, existeix σ : I → X un arc de x0 a
x1 . Definim l’aplicació σ# : π1 (X, x0 ) → π1 (X, x1 ) com
σ# ([α]) = [σασ],
on σ és l’arc invers de σ. L’aplicació està ben definida per les propietats 2.3
i l’associativitat. És un homomorfisme de groups:
σ# ([α][β]) = σ# ([αβ]) = [σαβσ] = [σασσβσ] = [σασ][σβσ] = σ# ([α])σ# ([β]).
10 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Per últim, és un isomorfisme, ja que la seua inversa és l’homomorfisme

σ # : π1 (X, x1 ) → π1 (X, x0 ). 
La segona propietat és que el grup fonamental és un invariant del tipus
d’homotopia d’un espai topològic.
Lema 2.9. Siguen σ, σ 0 : I → X arcs en X i F una homotopı́a entre ells.
Denotem per τ, τ 0 : I → X els arcs τ (t) = F (0, t) i τ 0 (t) = F (1, t), per a tot
t ∈ I. Aleshores,
τ −1 στ 0 ∼ σ 0 .
Demostració. El resultat s’obté combinant F amb dos homotopies G, H tal
com mostra la figura següent:

σ 0 (0) σ0 σ 0 (1)
@
G F @ H
@
σ 0 (0) @ σ 0 (1)
σ 0 (0) τ (t) 0
τ (t) @ σ 0 (1)
@
@
@
τ −1 σ τ0

La primera homotopia és entre τ −1 i l’aplicació constant en el punt σ 0 (0):

(
σ 0 (0) si 0 ≤ s ≤ t,
G(s, t) =
τ (1 + t − s) si t ≤ s ≤ 1.
La segona és entre τ 0 i l’aplicació constant en el punt σ 0 (1):
(
τ 0 (t + s) si 0 ≤ s ≤ 1 − t,
H(s, t) =
σ 0 (1) si 1 − t ≤ s ≤ 1.
Combinant-les ara amb F , obtenim:
τ −1 στ 0 ∼ ctσ0 (0) σ 0 ctσ0 (1) ∼ σ 0 .

Ara estem en condicions d’obtindre una relació entre els homomorfismes
associats a dues aplicacions homotòpiques. Es diferencien només en la trans-
lació mitjançant un arc.
Proposició 2.10. Siga F : f ∼ g : X → Y , i x0 ∈ X. Denotem per σ = Fx0
l’arc entre f (x0 ) i g(x0 ) definit per σ(t) = F (x0 , t). Aleshores, σ# ◦ f∗ = g∗ .
Demostració. Per a tot [α] ∈ π1 (X, x0 ) tenim que F 0 = F ◦ (α × id) és una
homotopia entre f ◦ α i g ◦ α. A més a més, per a tot t ∈ I es compleix
F 0 (0, t) = F (α(0), t) = σ(t) i F 0 (1, t) = F (α(1), t) = σ(t). Pel lema anterior,
tenim [σ −1 (f ◦ α)σ] = [g ◦ α]. 
Corol·lari 2.11. Si f : X → Y és una equivalència d’homotopia, aleshores
per a tot x0 ∈ X es compleix que f∗ : π1 (X, x0 ) → π1 (Y, f (x0 )) és un
isomorfisme.
 TEMA 11: GRUP FONAMENTAL 11

Demostració. Siga g : Y → X la inversa homotòpica de f , F : idX ∼ gf i

G : idY ∼ f g. Anomenem σ l’arc definit per σ(t) = F (x0 , t) i τ l’arc definit
per τ (t) = G(f (x0 ), t).
La propietat anterior dóna el diagrama commutatiu següent:
π1 (X, x0 )
h
σ#
f∗
 g∗
π1 (Y, f (x0 )) / π1 (X, gf (x0 ))
h
f∗
τ#

π1 (Y, f gf (x0 ))
−1
Com g∗ ◦ f∗ = σ# és un isomorfisme, f∗ és injectiva i g∗ és sobrejectiva.
Podem repetir el mateix raonament amb f∗ ◦ g∗ , resultant ara que g∗ és
injectiva i f∗ és sobrejectiva.
ATENCIÓ! La g∗ és la mateixa en los dos casos, però la f∗ no. Aixı́, g∗
−1
és isomorfisme, i per tant, f∗ també ho és ja que f ∗ = σ# ◦ g∗. 
Corol·lari 2.12. Si X és un espai contràctil, aleshores per a tot punt x0 ∈
X és compleix π1 (X, x0 ) = 1 .
Exemple 2.13. Rn , [0, 1], i en general, qualsevol subconjunt convex K ⊂ Rn
són espais contràctils i per tant, el grup fonamental és π1 (K, x0 ) = 1.
Definició 2.14. Un espai topològic X es diu que és simplement connex si
és connex per arcs i ∀x0 ∈ X, π1 (X, x0 ) = 1.
Hem afegit un altre esclavó a la cadena:
convex =⇒ estrellat =⇒ contràctil =⇒ simplement connex
=⇒ connex per arcs =⇒ connex
Veurem també exemples que les implicacions són estrictes.

3. El grup fonamental de la circumferència

Si considerem intuı̈tivament l’homotopia de llaços en S 1 , sembla que el
nombre de voltes és invariant per homotopia. També sembla que si dos llaços
sobre la circumferència donen el mateix nombre de voltes són homotòpics.
Per tant, el nombre de voltes sembla classificar les classes d’homotopia de
llaços en S 1 . Per a formalitzar-ho, necessitem un “compta-voltes”. Ho
definim a partir de l’aplicació
φ : (R, +) → (S 1 , ·)
s 7→ (cos 2πs, sin 2πs)
Aquesta φ situa a R como un moll infinit sobre S 1 . Per a comptar voltes,
“elevem” arcs de S 1 a R a través de φ i mirem el punt final (fig. 11).
La circumferència estàndar es pot veure de dues maneres
S 1 = {(x, y) ∈ R2 | x2 + y 2 = 1} = {z ∈ C | |z| = 1}.
Nosaltres volem calcular
Ω(S 1 , 1)
π1 (S 1 , 1) =
∼ rel{0, 1}
12 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Figura 11

L’aplicació definida per

φ : (R, +) → (S 1 , ·)
s 7→ (cos 2πs, sin 2πs) = e2πis
és un homomorfisme de grups entre (R, +) i (S 1 , ·). És sobrejectiva i el seu
nucli és Z.
Volem “elevar arcs” per a obtindre un “comptavoltes”.
Definició 3.1. Siga f : X → S 1 una aplicació contı́nua, direm que una
aplicació contı́nua, f˜ : X → R, és una elevació de f si φ ◦ f˜ = f.
Veiem l’existència i unicitat d’elevacions. Si X és connex, es prou que
dues elevacions coincidisquen en un punt per a que siguen iguals.
Teorema 3.2 (Unicitat d’elevacions). Siga X un espai topològic connex,
x0 ∈ X i f˜, f˜0 : X → R dues elevacions de f tals que f˜(x0 ) = f˜0 (x0 ),
aleshores f˜ = f˜0 .
Demostració. L’aplicació f˜− f˜0 : X → R és contı́nua i com φ◦(f˜− f˜0 ) = ct1 ,
tenim que (f˜ − f˜0 )(X) ⊂ ker φ = Z. Si X és connex, (f˜ − f˜0 )(X) també ho
és i com Z és discret, aleshores ha de ser un punt, és a dir, f˜ − f˜0 = c és
constant. Però en x0 tenim que f˜(x0 ) = f˜0 (x0 ), per tant, c = 0 i f˜ = f˜0 . 
Definició 3.3. Siga X un espai topològic connex, x0 ∈ X i f : X → S 1
una aplicació contı́nua. Denotem per f˜t0 : X → R l’elevació de f tal que
f (x0 ) = t0 (en cas que existisca).
La restricció de φ:
→ S 1 \ {−1}
1 1

φ|] 1 , 1 [ : 2, 2
2 2

és un homomorfisme. Denotem la seua inversa per

ψ : S 1 \ {1} → 12 , 12 ,
 

la qual ve donada per

arg(z)
ψ(z) = ,
2π
on arg(z) és l’argument (és a dir, l’angle de z amb l’eix real) entre ] − π, π[.
Teorema 3.4 (Elevació d’arcs). Donat un arc σ : [0, 1] → S 1 que comença
en 1, hi ha una única elevació que comença en 0, σ̃0 : [0, 1] → R.
 TEMA 11: GRUP FONAMENTAL 13

Demostració. La unicitat és conseqüencia de la propietat anterior. Veiem

l’existència.
Com [0, 1] és un espai mètric compacte i σ és contı́nua, aleshores és
uniformement contı́nua. Existeix  > 0 tal que si |s − s0 | <  aleshores
σ(s)
kσ(s) − σ(s0 )k < 1. En particular, σ(s) 6= −σ(s0 ) i σ(s 0 ) 6= −1 i podem
σ(s)
agafar ψ( σ(s 0 ) ).

Siga n ∈ N tal que 1/n < . Per a tot s ∈ [0, 1], s/n <  i podem definir
σ̃0 : I → R com
!
!
!
σ(s) σ n−1
n
s σ n
1
s
σ̃0 (s) = ψ
+ψ + ··· + ψ .
σ n−1
n s σ n−2
n s σ (0)
Aquesta aplicació està ben definida i és contı́nua. A més a més, és elevació
de σ:
!!
!!
!!
σ(s) σ n−1
n
s σ n
1
s
φ(σ̃0 (s)) = φ ψ φ ψ ...φ ψ
σ n−1 n−2


n s σ n s σ (0)
n−1 1



σ(s) σ n s σ ns
= n−1

n−2

... = σ(s).
σ n s σ n s σ (0)
Per últim, tenim que σ̃0 (0) = ψ(1) + · · · + ψ(1) = 0. 
Propietats de les elevacions d’arcs. Les elevacions d’arcs compleixen:
• L’elevació de σ en altre punt, m ∈ Z és σ̃m = σ̃0 + m.
• (ct
f1 )0 = ct0 .
• (f
σ τ )0 = σ̃0 τ̃σ̃0 (1) .
Teorema 3.5 (Existència d’elevacions d’homotopies). Siguen σ i τ arcs en
S 1 que comencen en 1 i F : σ ∼ τ rel {0, 1}, aleshores existeix una única
homotopia F̃0 que és elevació de F i F̃0 (0, 0) = 0:
F̃0 : σ̃0 ∼ τ̃0 rel {0, 1}.
Demostració. La unicitat de l’elevació és coneqüència de 3.2. L’existència
de l’elevació F̃0 es demostra amb un argument anàleg al del teorema 3.4.
Només quedaria veure que F̃0 : σ̃0 ∼ τ̃0 rel {0, 1}.
Ara bé, com φ◦ F̃0 (s, t) = F̃ (s, t) tenim que φ◦(F̃0 )t = Ft i que (F̃0 )t (0) =
0, per tant (F̃0 )t és l’elevació de l’arc Ft , és a dir,
(F̃0 )t = (F
g t )0 .

En particular, tenim que (F̃0 )0 = σ̃0 , (F̃0 )1 = τ̃0 i tambè (F̃0 )t (0) = 0 i
(F̃0 )t (1) = σ̃0 (1). 
Una conseqüència immediata d’aquest teorema és:
Corol·lari 3.6. El punt final de l’elevació de l’arc σ depend només de la
classe d’homotopia relativa a {0, 1} de σ.
Definició 3.7. Definim l’aplicació:
λ : π1 (S 1 , 1) → Z
.
[α] 7→ α̃0 (1) .
Aquesta aplicació està ben definida, ja que:
14 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

• α̃0 existeix,
• α̃0 (1) ∈ Ker φ = Z i
• λ[α] no depen del representant de [α].
Teorema 3.8. λ és un isomorfisme de grups.
Demostració. És homomorfisme:
λ([α][β]) = λ([αβ]) = αβ
f (1),
0

però per les propietats de les elevacions d’arcs sabem que αβ

f = α̃0 β̃α (1) i
0 0

que β̃α0 (1) = β̃0 + α̃0 (1). Aixı́,

αβ
f (1) = β̃0 (1) + α̃0 (1) = λ([α]) + λ([β]).
0

És sobrejectiva: donat n ∈ Z, definim αn : I → S 1 com αn (s) = e2πins =

φ(ns). Aleshores (αg n )0 (s) = ns i per tant,

λ([αn ]) = (α
g n )0 (1) = n.

És injectiva: suposem que λ([α]) = α̃0 (1) = 0. Tenim que α̃0 (0) =
α̃0 (1) = 0 i per tant, α̃0 és un llaç en R. Com R és contràctil, tenim que
F : α̃0 ∼ ct0 rel {0, 1} en R. Pero composant amb φ, en S 1 tenim que
φ ◦ F : α ∼ ct1 rel {0, 1},
la qual cosa implica [α] = 1. 
Corol·lari 3.9. S 1 no és contràctil, ni ho és cap espai amb el mateix tipus
d’homotopia de la S 1 (cilindre, cinta de Möbius, etc.).
Del teorema es dedueix que tot llaç en S 1 és homotòpic a un i solament
un dels llaços αn (s) = e2πins = (cos 2πns, sin 2πns), per tant,
π1 (S 1 , 1) = {[αn ] | n ∈ Z}.
Per abús de llenguatge, escrivim π1 (S 1 ) = Z.
Com Z està generat pel 1 (o pel −1), també π1 (S 1 , 1) està generat bé per
[α1 ] o bé per la seua simètrica [α−1 ], segons ens interesse. A més a més,
[αn ] = [α1 ]n .
Terminem aquesta secció amb el grup fonamental del producte i en par-
ticular, del tor.
Teorema 3.10. L’aplicació induı̈da per les projeccions p1 : X × Y → X i
p2 : X × Y → Y :
(p1∗ , p2∗ ) : π1 (X × Y, (x0 , y0 )) → π1 (X, x0 ) × π1 (Y, y0 ),
és un isomorfisme.
Demostració. És homomorfisme de grups ja que p1∗ i p2∗ ho són.
Veiem que és sobrejectiva: donat ([α1 ], [α2 ]) ∈ π1 (X, x0 ) × π1 (Y, y0 ) defi-
nim α = (α1 , α2 ). Aleshores (p1∗ , p2∗ )([α]) = ([α1 ], [α2 ]).
Només queda veure la injectivitat. Siga [α] ∈ π1 (X × Y, (x0 , y0 )) tal
que existeixen homotopies F1 : p1 α ∼ ctx0 y F2 : p2 α ∼ cty0 . Aleshores
F = (F1 , F2 ) : α ∼ ct(x0 ,y0 ) i aixı́, [α] = 1.

Corol·lari 3.11. π1 (T ) ∼ = π1 (S 1 ) × π1 (S 1 ) ∼
= Z × Z.
 TEMA 11: GRUP FONAMENTAL 15

Per tant, el tor no és contràctil ni té el tipus d’homotopia de la circum-

ferència.

4. Les esferes de dimensió superior

En aquesta secció veurem que si n ≥ 2, aleshores S n és simplement con-
nex, és a dir, π1 (S n ) = 1.

Lema 4.1. Siga {Aλ }λ∈Λ un recobriment obert de X tal que x0 ∈ Aλ , per
a tot λ ∈ Λ i Aλ ∩ Aµ és connex per arcs, per a tots λ, µ ∈ Λ. Aleshores,
qualsevol element [α] ∈ π1 (X, x0 ) es pot expresar com un producte

[α] = [α1 ] . . . [αm ],

de manera que la imatge de cada llaç αi està continguda en un dels oberts

Aλi , i = 1, . . . , m.

Demostració. Donat el llaç α : I → X basat en x0 , afirmem primer que

existeix una partició 0 = s0 < s1 < · · · < sm = 1 de I de manera que per a
cada i = 1, . . . , m existeix λi ∈ Λ tal que α([si−1 , si ]) ⊂ Aλi .
En efecte, donat s ∈ I, existeix λs ∈ Λ tal que α(s) ∈ Aλs i com Aλs és
obert i α és contı́nua, existeix un entorn Vs de s en I tal que α(Vs ) ⊂ Aλs .
Ara prenem  > 0 tal que ]s − , s + [∩I ⊂ Vs i definim Ws =]s − 0 , s + 0 [∩I,
amb 0 < 0 < .
La famı́lia {Ws }s∈I és un recobriment obert de I i com I és compacte
existeix un subrecobriment finit. Els extrems superiors del intervals Ws que
formen el subrecobriment finit són els punts s1 < · · · < sm = 1 que junt
amb s0 = 0 formen la partició buscada.
Llavors, per a cada i = 1, . . . , m tenim que α([si−1 , si ]) ⊂ Aλi . Denotem
per σi l’arc de X obtingut com la restricció de α a [si−1 , si ]. Aleshores tenim
que α és el producte σ1 . . . σm on cada σi és un arc contingut en un Aλi .
Ara com cada Aλi ∩ Aλi+1 és connex per arcs, podem triar un arc τi en
Aλi ∩ Aλi+1 que vaja de x0 al punt α(si ) ∈ Aλi ∩ Aλi+1 . Considerem el llaç

(σ1 τ 1 ) · (τ1 σ2 τ 2 ) · · · (τm−1 σm ),

el qual és homotopic a α rel {0, 1}. A més, cada arc entre parèntesi és de
fet un llaç basat en x0 in contingut en Aλi . 

Proposició 4.2. π1 (S n ) = 1, per a tot n ≥ 2.

Demostració. Siguen P1 = (0, . . . , 0, 1) i P2 = (0, . . . , 0, −1) els dos pols

de l’esfera S n . Associat amb cada pol Pi tenim la projecció estereogràfica
ϕi : Ai → Rn , on Ai = S n \ {Pi } i

1
ϕ1 (x1 , . . . , xn+1 ) = (x1 , . . . , xn ),
1 − xn+1
1
ϕ2 (x1 , . . . , xn+1 ) = (x1 , . . . , xn ).
1 + xn+1
16 JUAN J. NUÑO-BALLESTEROS

Les dos aplicacions ϕ1 i ϕ2 són homeomorfismes. De fet, les seues inverses

són:
2
ϕ−1
1 (u1 , . . . , un ) = (u1 , . . . , un , 1 − kuk2 ),
1 + kuk2
2
ϕ−1
2 (u1 , . . . , un ) = (u1 , . . . , un , −1 + kuk2 ),
1 + kuk2
on kuk2 = u21 + · · · + u2n .
A més, A1 i A2 són oberts en S n i verifiquen que A1 ∪A2 = S n i A1 ∩A2 =
S \ {P1 , P2 } és connex per arcs, ja que és homeomorf a Rn \ {0} a través
n

de ϕ1 ó ϕ2 . Fixem com a punt base un punt qualsevol x0 de A1 ∩ A2 .

Pel lema anterior, qualsevol element [α] ∈ π1 (S n ) es pot expresar com un
producte
[α] = [α1 ] . . . [αm ],
de manera que la imatge de cada llaç αi està continguda en un dels oberts
A1 ó A2 . Però π1 (A1 ) = π1 (A2 ) = 1, ja que els dos són homeomorfs a Rn .
Per tant, [αi ] = 1 per a tot i = 1, . . . , m i [α] = 1. 
Corol·lari 4.3. R2 no és homeomorf a Rn , per a n 6= 2.
Demostració. Suposem que f : R2 → Rn és un homeomorfisme, aleshores
R2 \ {0} é homeomorf a Rn \ {f (0)}. El cas n = 1 no és possible, ja que
R2 \ {0} és connex i R \ {f (0)} és disconnex. Per al cas n ≥ 3, provarem
que π1 (R2 \ {0}) = Z, mentre que π1 (Rn \ {f (0)}) = 1.
En efecte, per a un valor qualsevol de n i per a tot x0 ∈ Rn , tenim que
l’aplicació ϕ : Rn \ {x0 } → S n−1 × R donada per
 
x − x0
ϕ(x) = , kx − x0 k ,
kx − x0 k
és un homeomorfisme. De fet, la seua inversa és l’aplicació
ϕ−1 (u, t) = tu + x0 .
Per tant, tennim que π1 (Rn \ {x0 }) ∼= π1 (S n−1 ) × π1 (R) ∼
= π1 (S n−1 ), el qual
és isomorf a Z quan n = 2 i és trivial quan n ≥ 3.