4.

APLICACIONS LINEALS

4.1 Generalitats

Definició 4.1.1: Siguin E i F espais vectorials sobre el cos commutatiu K. Direm que f és una aplicació lineal (o
transformació lineal) entre E i F si verifica:

1) f : E −→ F , f és aplicació.

2) ∀~x, ~y ∈ E, f (~x + ~y ) = f (~x) + f (~y )

3) ∀~x ∈ E, ∀λ ∈ K, f (λ~x) = λ · f (~x)

Exemple 4.1.1:
f : R2 −→ R3
(x1 , x2 ) 7−→ f (x1 , x2 ) = (3x1 , x1 − x2 , x1 + 2x2 )
Exemple 4.1.2:
f : R3 −→ R3
(x , x2 , x3 ) 7−→
1
f (x1 , x2 , x3 ) = (0, x2 , 0)

Proposició 4.1.1: ∀f aplicació lineal entre E i F es verifica:

f (~0E ) = ~0F
Demostració 4.1.1 Només cal usar l’apartat 3) de la definició: f (~0E ) = f (0 · ~0E ) = 0 · f (~0E ) = ~0F .

Definició 4.1.2:

Ker f = {~x | ~x ∈ E, f (~x) = ~0}

Definició 4.1.3:

Im f = {~y | ~y ∈ F, ∃~x ∈ E, f (~x) = ~y }

Proposició 4.1.2: Ker f és subespai vectorial d’E, i Im f és subespai vectorial de F .

Demostració 4.1.2

a) A partir de la proposició 1.1.1 verifiquem que ~0E ∈ Ker f i ~0F ∈ Im f , per tant els dos subconjunts són diferents
del conjunt buit.

b1) ∀~x1 , ~x2 ∈ Ker f, ∀λ ∈ K,

f (~x1 + λ~x2 ) = f (~x1 ) + λf (~x2 ) = ~0F + λ · ~0F = ~0F =⇒ ~x1 + λ~x2 ∈ Ker f
b2) ∀~y1 , ~y2 ∈ Im f, ∀λ ∈ K, ∃~x1 , ~x2 ∈ E,

~y1 + λ~y2 = f (~x1 ) + λf (~x2 ) = f (~x1 + λ~x2 ) =⇒ ~y1 + λ~y2 ∈ Im f

Notacions: Sigui f : E −→ F , aplicació lineal,

f és monomorfisme ⇐⇒ f és injectiva

f és epimorfisme ⇐⇒ f és exhaustiva
f és isomorfisme ⇐⇒ f és bijectiva
f és endomorfisme ⇐⇒ E = F
f és automorfisme ⇐⇒ E = F, f és bijectiva
Proposició 4.1.3: f és exhaustiva si i només si Im f = F .

Demostració 4.1.3 És immediata de la definició d’exhaustivitat

Proposició 4.1.4: f és injectiva ⇐⇒ Ker f = {~0}.

Demostració 4.1.4
=⇒)
∀~x ∈ Ker f , llavors f (~x) = ~0 = f (~0), i en ser f injectiva, ~x = ~0.

⇐=)
∀~x1 , ~x2 ∈ E tals que f (~x1 ) = f (~x2 ), podem escriure

~0 = f (~x1 ) − f (~x2 ) = f (~x1 − ~x2 )

Aixı́ doncs el vector ~x = ~x1 − ~x2 ∈ Ker f = {~0}, i per tant ~x1 = ~x2 .

Notació:

LK (E; F ) = {f | f : E −→ F, aplicació lineal}

Proposició 4.1.5: Si considerem la suma d’aplicacions i el producte d’un escalar per una aplicació, es verifica que
(LK (E; F ), +, ·) té estructura de K espai vectorial.

Demostració 4.1.5 Només cal demostrar que les operacions estan ben definides.

Proposició 4.1.6: Suposem que dimK En = n < +∞, sigui f ∈ LK (E; F ) i B = {~e1 , ~e2 , . . . , ~en } una base d’En ,
llavors f queda caracteritzada per les imatges dels vectors de la base, {f (~e1 ), f (~e2 ), . . . , f (~en )}.

Demostració 4.1.6 Efectivament, ∀~x ∈ En podrem calcular f (~x),

n
X
∀~x ∈ En , ∃!x1 , x2 , . . . xn ∈ K, ~x = xi~ei ,
i=1
n
!
X
f (~x) = f xi~ei = x1 f (~e1 ) + x2 f (~e2 ) + · · · + xn f (~en )
i=1

Proposició 4.1.7: En les condicions anteriors tenim que {f (~e1 ), f (~e2 ), . . . , f (~en )} és sistema de generadors d’Im f .

Demostració 4.1.7 Efectivament, ∀~y ∈ Im f , ∃~x ∈ En , ~y = f (~x)

~x = x1~e1 + x2~e2 + · · · + xn~en , ~y = x1 f (~e1 ) + x2 f (~e2 ) + · · · + xn f (~en )

Corol·lari 4.1.1:
Ker f ⊂ En =⇒ dimK Ker f N=ot η(f ) ≤ n < +∞ (η(f ) : “nul·litat de f ”)
dimK Im f N=ot rang f N=ot r(f ) ≤ n < +∞ (r(f ) : “rang de f ”)

Teorema 4.1.1: ∀f ∈ LK (E; F ), dimK E = n < +∞, f : E −→ F ,

dimK Im f + dimK Ker f = dimK E

Demostració 4.1.1 Sigui B = {~e1 , ~e2 , . . . , ~en } una base d’E. Considerarem per separat dues situacions:

a) Ker f = {~0}
En aquest cas dimK Ker f = η(f ) = 0, i per demostrar el teorema només cal justificar que r(f ) = n. Sabem que:

Im f =< f (~e1 ), f (~e2 ), . . . , f (~en ) >K

Si demostrem que els vectors que generen Im f són linealment independents ja quedarà justificat.

∀i = 1, n ∀αi ∈ K, tals que α1 f (~e1 ) + α2 f (~e2 ) + · · · + αn f (~en ) = ~0

f (α1~e1 + α2~e2 + · · · + αn~en ) = ~0

α1~e1 + α2~e2 + · · · + αn~en ∈ Ker f = {~0}

α1~e1 + α2~e2 + · · · + αn~en = ~0

i en ser B un sistema lliure,

∀i = 1, n αi = 0
b) Ker f 6= {~0}
Llavors dimK Ker f = η(f ) = p, 1 ≤ p ≤ n. Agafem una base de Ker f , {~v1 , ~v2 , . . . , ~vp }, i la completem fins obtenir
una base de tot l’espai En , B̂ = {~v1 , ~v2 , . . . , ~vp , w ~ n}
~ p+1 , . . . , w

Im f =< f (~v1 ), f (~v2 ), . . . , f (~vp ), f (w

~ p+1 ), . . . , f (w
~ n ) >K
però les imatges dels p primers vectors són zero,

Im f =< f (w
~ p+1 ), . . . , f (w
~ n ) >K
Per tant, el subespai Im f està generat per n − p vectors. Si demostrem que constitueixen un sistema de vectors
linealment independents, tindrem que r(f ) = n − p i el teorema quedarà justificat.

∀i = p + 1, n ∀αi ∈ K, tals que αp+1 f (w ~ n ) = ~0

~ p+2 ) + · · · + αn f (w
~ p+1 ) + αp+2 f (w

f (αp+1 w
~ p+1 + αp+2 w ~ n ) = ~0
~ p+2 + · · · + αn w
això implica que

αp+1 w ~ p+2 + · · · + αn w
~ p+1 + αp+2 w ~ n ∈ Ker f
i per tant serà combinació lineal dels vectors de la base de Ker f ,

∀i = 1, p ∃βi ∈ K, αp+1 w ~ p+2 + · · · + αn w

~ p+1 + αp+2 w ~ n = β1~v1 + β2~v2 + · · · + βp~vp

β1~v1 + β2~v2 + · · · + βp~vp − αp+1 w

~ p+1 − αp+2 w ~ n = ~0
~ p+2 − · · · − αn w
però com aquests vectors són base d’En ,

β1 = β2 = · · · = βp = αp+1 = αp+2 = · · · = αn = 0
Corol·lari 4.1.2: Sigui f ∈ LK (En ; F ),

f és monomorfisme ⇐⇒ Ker f = {~0} ⇐⇒ η(f ) = 0 ⇐⇒ r(f ) = n

f és epimorfisme ⇐⇒ Im f = F ⇐⇒ r(f ) = dimK F ≤ n

f és isomorfisme ⇐⇒ r(f ) = dimK F = dimK En = n

Proposició 4.1.8: Sigui f ∈ LK (E; Fm ), dimK Fm = m < +∞ i f és isomorfisme,llavors:

dimK E = dimK Fm = m
Demostració 4.1.8 Per ser exhaustiva, Im f = Fm . Considerem una base de Fm , {~y1 , ~y2 , . . . , ~ym }, com que aquests
vectors pertanyen a Im f ,

∀j = 1, m ∃~vj ∈ E, f (~vj ) = ~yj

Si ara demostrem que {~v1 , ~v2 , . . . , ~vm } és base de E, la proposició quedarà justificada.
a) constitueixen un sistema lliure,

∀j = 1, m ∀αj ∈ K, tals que α1~v1 + α2~v2 + · · · + αm~vm = ~0

f (α1~v1 + α2~v2 + · · · + αm~vm ) = f (~0) = ~0

α1 ~y1 + α2 ~y2 + · · · + αm ~ym = ~0

però aquests vectors són linealment independents

α1 = α2 = · · · = αm = 0
b) són sistema de generadors,

∀~x ∈ E, f (~x) = ~y ∈ Im f, ∀j = 1, m ∃αj ∈ K, f (~x) = ~y = α1 ~y1 + α2 ~y2 + · · · + αm ~ym

f (~x) = α1 f (~v1 ) + α2 f (~v2 ) + · · · + αm f (~vm )

f (~x) = f (α1~v1 + α2~v2 + · · · + αm~vm )

i en ser f injectiva,

~x = α1~v1 + α2~v2 + · · · + αm~vm

4.2 Representació d’aplicacions per matrius

Anem a un cas particular important:

f : En −→ Fm dimK En = n < +∞ dimK Fm = m < +∞
i considerem bases dels espais vectorials,

BE = {~e1 , ~e2 , . . . , ~en }, BF = {~v1 , ~v2 , . . . , ~vm }

llavors,
n
X
∀~x ∈ En , ∀i = 1, ..., n ∃xi ∈ K, ~x = xi~ei
i=1

i per tant,
n
! n
X X
i
~y = f (~x) = f x ~ei = xi f (~ei )
i=1 i=1
    
" n
X
# n
X ↑ ↑
=⇒ [~y ]BF = xi f (~ei ) = xi [f (~ei )]BF = x1 [f (~e1 )]BF  + · · · + xn [f (~en )]BF  =
i=1 BF i=1 ↓ ↓
   x1 
↑ ↑
= [f (~e1 )]BF · · · [f (~en )]BF   ... 
 
↓ ↓ xn
amb les notacions

x1 y1
   
 x2   y2 
[~x]BE = .  [~y ]BF = [f (~x)]BF = . 
   
 ..   .. 
xn ym
i aixı́, ~y = f (~x) ho podem expressar matricialment com
 
↑ ↑
[~y ]BF = [f (~x)]BF = [f (~e1 )]BF ··· [f (~en )]BF  [~x]BE
↓ ↓

Definició 4.2.1: Definim la matriu associada a f en les bases BE i BF , f : En −→ Fm ,

 
a11 a12 ... a1n
 a21 a22 ... a2n 
[f ]BE BF = . ..  = A ∈ MK (m × n)
 
.. ..
 .. . . . 
am1 am2 ... amn

i podrem escriure,

[f (~x)]BF = [f ]BE BF · [~x]BE

Aixı́ doncs, fixades les bases BE i BF l’aplicació lineal f queda totalment caracteritzada donant els m · n coeficients
de la matriu associada.

De manera que la relació entre els coeficients de la matriu A i el resultat anterior és
 
a1i
 a2i 
[f (~ei )]BF =  .  ∀i = 1, ..., n
 
 .. 
ami
Dit d’una altra manera:
“La columna i de la matriu associada a f en les bases BE i BF correspon a les components del vector
f (~ei ) en la base BF .”

Ja sabem que (LK (En ; Fm ), +, ·) és un K espai vectorial. Ara calcularem la seva dimensió. No ho farem trobant una
base (com és habitual en aquests casos), sinó definint un isomorfisme entre ell i un altre espai vectorial del qual en
coneixem la dimensió, i utilitzant l’anterior proposició 4.1.8 .

Proposició 4.2.1: Definim l’aplicació:

ΦBE BF : LK (En ; Fm ) −→ MK (m × n)
f 7−→ ΦBE BF (f ) = [f ]BE BF
llavors ΦBE BF és isomorfisme, i per tant

dimK LK (En ; Fm ) = dimK MK (m × n) = m · n

és a dir:

dimK LK (En ; Fm ) = (dimK En ) · (dimK Fm )

Demostració 4.2.1

a) Comencem verificant que és aplicació lineal,

∀f, g ∈ LK (En ; Fm ), ∀λ ∈ K

ΦBE BF (f + λg) = [f + λg]BE BF = [f ]BE BF + λ[g]BE BF = ΦBE BF (f ) + λΦBE BF (g)

b) Ara demostrarem que és injectiva, justificant que Ker ΦBE BF = {0̃}, on

0̃ : En −→ Fm
~x 7−→ 0̃(~x) = ~0
Sigui fo ∈ Ker ΦBE BF , llavors

ΦBE BF (fo ) = [0]m×n ∈ MK (m × n)

de manera que:

∀~x ∈ En , [fo (~x)]BF = [0]m×n · [~x]BE = [0]m×1

del que deduim que fo = 0̃.

c) Per justificar que és exhaustiva hem de demostrar que per a qualsevol matriu A ∈ MK (m × n) existeix una aplicació
lineal f ∈ LK (En ; Fm ) tal que:

ΦBE BF (f ) = A
per demostrar aquesta existència només cal donar la imatge d’un vector arbitrari

∀~x ∈ En , [f (~x)]BF = [f ]BE BF · [~x]BE = A · [~x]BE

i comprovar que l’aplicació és lineal:

∀~x, ~y ∈ En , ∀λ ∈ K,
[f (λ~x + ~y )]BF = A · [λ~x + ~y ]BE = λA · [~x]BE + A · [~y ]BE = λ[f (~x)]BF + [f (~y )]BF

4.3 Composició d’aplicacions lineals

Siguin E, F, G espais vectorials sobre el cos commutatiu K, i f ∈ LK (E; F ), g ∈ LK (F ; G).
Usant la teoria de referència REF01 sabem que la composició d’aquestes dues aplicacions ens dóna una altra aplicació
definida entre E i G, h = g · f que fàcilment justifiquem que és lineal. Llavors h = g · f ∈ LK (E; G).

Proposició 4.3.1: Siguin E, F, G, H, espais vectorials sobre el cos commutatiu K,

∀f, fˆ ∈ LK (E; F ), ∀g, ĝ ∈ LK (F ; G), ∀h ∈ LK (G; H), ∀λ ∈ K

a) h · (g · f ) = (h · g) · f (Associativa)
b) λ(g · f ) = g · (λf ) = (λg) · f .
c) (g + ĝ) · f = g · f + ĝ · f (Distributiva per la dreta).
d) g · (f + fˆ) = g · f + g · fˆ (Distributiva per l’esquerra).

Demostració 4.3.1 és un cas particular de l’exemple 1.1.4 Si ara agafem el cas particular E = F = G ens queda que

la composició o producte d’endomorfismes definits en E és una operació interna.

Proposició 4.3.2: (LK (E; E), +, ·) té estructura d’anell no commutatiu unitari amb divisors de zero.

Demostració 4.3.2 Ja sabem que (LK (E; E), +) és grup commutatiu (per ser K-espai vectorial) i que es verifica la
propietat distributiva i l’associativa respecte de la composició (cas particular de la proposició anterior).

Anem a veure que existeix element unitari. Si definim:

Id : E −→ E
~x 7−→ Id(~x) = ~x

Id ∈ LK (E; E), ∀f ∈ LK (E; E), f · Id = Id · f = f

Només ens queda demostrar que existeixen divisors de zero. Hem de poder obtenir

f, g ∈ LK (E; E), f 6= 0̂, g 6= 0̂, g · f = 0̂

en aquest cas s’haurà de verificar

∀~x ∈ E, g(f (~x)) = ~0

i això passa si i només si Im f ⊂ Ker g, i amb això ja tenim una manera de construir-los.

Definició 4.3.1: Sigui f ∈ LK (E; F ), direm que f és inversible si existeix fˆ aplicació definida entre F i E, tal que:

fˆ · f = IdE f · fˆ = IdF
Si fˆ existeix, llavors és única i li direm l’aplicació inversa de f , fˆ = f −1 .

Lema 4.3.1: Sigui f ∈ LK (E; F ). Si la seva inversa f −1 existeix, llavors f −1 també és lineal, és a dir, f −1 ∈ LK (F ; E).

Demostració 4.3.1
Com que f −1 és aplicació, ∀~y1 , ~y2 ∈ F, ∃!f −1 (~y1 ) = ~x1 ∈ E, ∃!f −1 (~y2 ) = ~x2 ∈ E.
not not

=⇒ f (~x1 ) = f (f −1 (~y1 )) = ~y1 , f (~x2 ) = f (f −1 (~y2 )) = ~y2

Llavors, ∀λ ∈ K, ∀~y1 , ~y2 ∈ F ,

(∗)
f −1 (~y1 + λ~y2 ) = f −1 (f (~x1 ) + λf (~x2 )) = f −1 (f (~x1 + λ~x2 )) = (f −1 · f )(~x1 + λ~x2 ) =
= IdE (~x1 + λ~x2 ) = ~x1 + λ~x2 = f −1 (~y1 ) + λf −1 (~y2 )

(∗): Ja que f és aplicació lineal.

El problema que ara ens queda pendent és el de determinar què ha de verificar una aplicació lineal per ser inversible.
Enunciarem i demostrarem aquesta qüestió per a una aplicació qualsevol, no necessàriament lineal.

Proposició 4.3.3: Siguin dos conjunts A i B, i una certa aplicació φ : A −→ B

φ és inversible ⇐⇒ φ és bijectiva

Demostració 4.3.3

⇐=)
Si φ és bijectiva llavors ∀b ∈ B, ∃!a ∈ A tal que φ(a) = b. Això ens permet definir l’aplicació:

φ̂ : B −→ A
b 7−→ φ̂(b) = a

i ara verifiquem que φ̂ = φ−1 ja que:

φ̂ · φ = IdA , φ · φ̂ = IdB
=⇒)
Si φ és inversible llavors existeix φ−1 , tal que

φ : A −→ B φ−1 : B −→ A
[1] : φ−1 · φ = IdA [2] : φ · φ−1 = IdB
Aquı́ caldrà tenir en compte que l’aplicació Identitat és bijectiva i recordar que si la composició de dues aplicacions és
bijectiva llavors la primera aplicació que actua és injectiva i la segona exhaustiva. Aixı́ doncs, de [1] deduim que φ és
injectiva, i de [2] que φ és exhaustiva.

Corol·lari 4.3.1: Sigui f ∈ LK (E; F ), llavors:

f és inversible ⇐⇒ f és isomorfisme

Proposició 4.3.4: Siguin E, F, G, K-e.v. de dimensió finita, i BE , BF , BG bases respectives.

∀f ∈ LK (E; F ), ∀g ∈ LK (F ; G), h = g · f ∈ LK (E; G)

[h]BE BG = [g · f ]BE BG = [g]BF BG · [f ]BE BF

Demostració 4.3.4 Suposem dimK E = n, dimK F = m, dimK G = p. ∀~x ∈ E, ~xBE = (x1 , ..., xn ) i

[(g · f )(~x)]BG = [g · f ]BE BG · [~x]BE [1]

però també,

[(g · f )(~x)]BG = [g(f (~x))]BG = [g]BF BG · [f (~x)]BF = [g]BF BG · [f ]BE BF · [~x]BE [2]
Restant [1] − [2] i aplicant la propietat distributiva del producte de matrius respecte a la suma,

[g · f ]BE BG − [g]BF BG · [f ]BE BF · [~x]BE = [0]p×1
De manera que si en diem A a la matriu entre claus, ens queda

∀~x ∈ E, A · [~x]BE = [0]p×1 , A ∈ MK (p × n)

Si aconseguim justificar que la matriu A és la zero quedarà demostrada la proposició.

Lema 4.3.2: Sigui A = [aij ] ∈ MK (p × n), tal que

x1
 
 x2 
∀x1 , x2 , . . . , xn ∈ K, A ·  .  = [0]p×1 =⇒ A = [0]p×n
 
 .. 
xn
Demostració 4.3.2 En ser cert per a qualsevol vector ~x, en particular ho serà si agafem:

∀i, j = 1, ..., n xj = 1, i 6= j, xi = 0
fent el producte ens quedarà

∀j = 1, ..., n a1j = a2j = · · · = apj = 0 =⇒ A = [0]p×n

Proposició 4.3.5: Siguin E, F K-e.v. de dimensió finita i BE , BF bases respectives. ∀f ∈ LK (E; F ) isomorfisme,
llavors

−1
[f −1 ]BF BE = [f ]BE BF
Demostració 4.3.5 Pel corol·lari 4.1.2 sabem que si f és isomorfisme els dos espais vectorials tenen la mateixa dimensió
i per tant la matriu associada a f és quadrada. Aplicant la definició d’aplicació inversa i la proposició anterior

[f −1 · f ]BE BE = [IdE ]BE BE = In = [f −1 ]BF BE · [f ]BE BF

[f · f −1 ]BF BF = [IdF ]BF BF = In = [f ]BE BF · [f −1 ]BF BE

Utilitzant les notacions:

C = [f ]BE BF , D = [f −1 ]BF BE
obtenim

D · C = In C · D = In
i per tant
−1
D = [f −1 ]BF BE = C −1 = [f ]BE BF

Conclusió: Quan treballem amb espais de dimensió finita la matriu associada a un isomorfisme és una matriu
inversible, i la seva inversa correspon a la matriu associada a l’aplicació lineal inversa.

4.4 Canvi de base

4.4.1 Canvi de base en un espai vectorial

Sigui En un K espai vectorial de dimensió finita, dimK En = n < +∞. Siguin dues bases d’aquest espai vectorial:

V = {~e1 , ~e2 , . . . , ~en }, N = {~u1 , ~u2 , . . . , ~un }

∀~x ∈ En ~xV = (x1 , x2 , . . . , xn ) ~xN = (x̂1 , x̂2 , . . . , x̂n )

Per a un vector qualsevol volem trobar la relació entre les components anteriors. Considerem l’aplicació lineal Identitat
definida en En agafant de sortida la base V i d’arribada la N ,

Id : En −→ En
~xV = (x1 , x2 , . . . , xn ) 7−→ ~xN = (x̂1 , x̂2 , . . . , x̂n )
que podrem expressar matricialment com

[Id]V N · [~x]V = [~x]N A = [aij ] = [Id]V N

on segons la teoria desenvolupada a l’apartat anterior, la columna j de la matriu correspon a les components del vector
Id(~ej ) = ~ej en la base N , és a dir
 
a1j
 a2j 
∀j = 1, n [Id(~ej )]N = [~ej ]N =  . 
 
 .. 
anj
que també podem expressar com combinació lineal
n
X
~ej = a1j ~u1 + a2j ~u2 + · · · + anj ~un = aij ~ui
i=1

Notació: En direm matriu de canvi de base entre V i N a A = [Id]V N . Aquesta matriu ens permetrà obtenir a
partir de les components d’un vector en la base V les seves components en la base N ,

[Id]V N · [~x]V = [~x]N , A · [~x]V = [~x]N

   1  1
a11 a12 ... a1n x x̂
 a21 a22 ... a2n   2  2
  x   x̂ 
..  ·  ..  =  .. 

 .. .. ..
 . . . .   .   . 
an1 an2 ... ann xn x̂n
 n
X
∀i = 1, n x̂i = ai1 x1 + ai2 x2 + · · · + ain xn = aij xj
j=1

En ser l’aplicació Identitat inversible i Id−1 = Id, podem afirmar que la seva matriu associada és inversible:
−1
[Id−1 ]N V = [Id]N V = [Id]V N
Si ara considerem la matriu
B = [bij ] = A−1 = [Id]N V
les seves columnes ens donen els vectors de la base N com combinació lineal dels de la base V ,
 
b1j
 b2j 
∀j = 1, n [Id(~uj )]V = [~uj ]V =  . 
 
 .. 
bnj
n
X
~uj = b1j ~e1 + b2j ~e2 + · · · + bnj ~en = bij ~ei
i=1

Notació: En direm matriu de canvi de base entre N i V a B = [Id]N V . Aquesta matriu ens permetrà obtenir a
partir de les components d’un vector en la base N les seves components en la base V ,

[Id]N V · [~x]N = [~x]V , B · [~x]N = [~x]V

   1  1
b11 b12 ... b1n x̂ x
 b21 b22 ... b2n   x̂2   x2 
..  ·  ..  =  .. 
     
 .. .. ..
 . . . .   .   . 
bn1 bn2 ... bnn x̂n xn
n
X
∀i = 1, n xi = bi1 x̂1 + bi2 x̂2 + · · · + bin x̂n = bij x̂j
j=1

4.4.2 Canvi de base en una aplicació lineal

Siguin E, F K e.v. de dimensió finita, dimK E = n < +∞, dimK F = m < +∞, VE , NE bases de E i VF , NF bases de
F . Considerem una aplicació lineal definida entre aquests espais f ∈ LK (E; F ). Podrem treballar amb quatre matrius
associades a f , totes elles de m files i n columnes

[f ]VE VF , [f ]VE NF , [f ]NE VF , [f ]NE NF ,

Totes elles ens permeten, donat un vector qualsevol d’E trobar la seva imatge en F però en les bases corresponents

[f ]VE VF · [~x]VE = [f (~x)]VF , [f ]VE NF · [~x]VE = [f (~x)]NF

[f ]NE VF · [~x]NE = [f (~x)]VF , [f ]NE NF · [~x]NE = [f (~x)]NF

Ara volem trobar la relació entre aquestes quatre matrius. Suposarem que coneixem [f ]VE VF i obtindrem les altres
tres a partir d’aquesta.

1) Canvi de base a l’espai de sortida

Tenim:

f : En −→ Fm
~xVE 7−→ f (~x)VF

[f ]VE VF · [~x]VE = [f (~x)]VF

Si ara fem la composició d’aplicacions f · IdE = f , on en l’aplicació Identitat agafem com a base de sortida NE i
d’arribada VE , l’aplicació composició f tindrà com a base de sortida NE i d’arribada VF ,
IdE f
f : En −→ En −→ Fm
~xNE 7−→ ~xVE 7−→ f (~x)VF
matricialment:

[f ]NE VF = [f · IdE ]NE VF = [f ]VE VF · [IdE ]NE VE

2) Canvi de base a l’espai d’arribada

Tenim:

f : En −→ Fm
~xVE 7−→ f (~x)VF

[f ]VE VF · [~x]VE = [f (~x)]VF

Si ara fem la composició d’aplicacions IdF · f = f , on en l’aplicació Identitat agafem com a base de sortida VF i
d’arribada NF , l’aplicació composició f tindrà com a base de sortida VE i d’arribada NF ,
f Id
F
f : En −→ Fm −→ Fm
~xVE 7−→ f (~x)VF 7−→ f (~x)NF
matricialment:

[f ]VE NF = [IdF · f ]VE NF = [IdF ]VF NF · [f ]VE VF

3) Canvi de base als dos espais

Tenim:

f : En −→ Fm
~xVE 7−→ f (~x)VF

[f ]VE VF · [~x]VE = [f (~x)]VF

Si ara fem la composició d’aplicacions IdF · f · IdE = f , on en l’aplicació Identitat en E agafem com a base de sortida
NE i d’arribada VE , i en l’aplicació Identitat en F , base de sortida VF i arribada NF , l’aplicació composició f tindrà
com a base de sortida NE i d’arribada NF ,

EId f IdF
f : En −→ En −→ Fm −→ Fm
~xNE 7−→ ~xVE 7−→ f (~x)VF 7−→ f (~x)NF
matricialment:

[f ]NE NF = [IdF · f · IdE ]NE NF = [IdF ]VF NF · [f ]VE VF · [IdE ]NE VE

Cas particular: En = Fm . Siguin V i N dues bases de En .

Tenim:

f : En −→ En f : En −→ En
~xV 7−→ f (~x)V ~xN 7−→ f (~x)N

[f ]V V · [~x]V = [f (~x)]V [f ]N N · [~x]N = [f (~x)]N

Not Not
[f ]V V = [f ]V = A [f ]N N = [f ]N = B
Si ara volem trobar la relació entre les matrius A i B ens quedarà:

[f ]N N = [Id · f · Id]N N = [Id]V N · [f ]V V · [Id]N V

Tenint en compte les notacions anteriors i el Lema 4.3.2:

−1
[f ]N = [Id · f · Id]N N = [Id]N V · [f ]V · [Id]N V
Exemple 4.4.1: Siguin E i F R e.v., dimR E = 3, dimR F = 2, i f ∈ LR (E; F ).

Considerem dues bases d’E:

VE = {~e1 , ~e2 , ~e3 }, NE = {~u1 , ~u2 , ~u3 }

∀~x ∈ E, ~xVE = (x1 , x2 , x3 ) ~xNE = (x̂1 , x̂2 , x̂3 )

i dues bases de F :

VF = {~v1 , ~v2 }, NF = {w ~ 2}
~ 1, w

∀~y ∈ F, ~yVF = (y 1 , y 2 ) ~yNF = (ỹ 1 , ỹ 2 )

Ens donen les relacions següents:

~u1 = 2~e1 − 2~e2
(
ỹ 1 = 3y 1 + 2y 2

~u2 = ~e1 + ~e2 − ~e3 (1) (2)
 ỹ 2 = y1 − y2
~u3 = −3~e1 + ~e2 − ~e3


f : E −→ F

∀~x ∈ E, f (x1 , x2 , x3 ) = (x1 + 2x2 + x3 )w

~ 1 + (4x1 − 5x2 − x3 )w
~2
Es demana totes les matrius de canvi de base i les quatre matrius associades a f possibles.

1) Escrivint en columnes les coomponents dels vectors de la base NE donades en (1) aconseguim la matriu de canvi
de base de NE a VE :
   
2 1 −3 0 −2 −2
1
[IdE ]NE VE = −2 1 1  [IdE ]VE NE = [IdE ]−1
NE VE =
 1 1 −2 
4
0 −1 −1 −1 −1 −2
La segona matriu ens permet expressar els vectors de la base VE com combinació lineal dels de NE :

1 1
~e1 = ~u2 − ~u3
4 4
1 1 1
~e2 = − ~u1 + ~u2 − ~u3
2 4 4
1 1 1
~e3 = − ~u1 − ~u2 − ~u3
2 2 2
i també coneixem les relacions entre components:
   1  1
2 1 −3 x̂ x
[IdE ]NE VE · [~x]NE = [~x]VE −2 1 1  · x̂2  = x2 
0 −1 −1 x̂3 x3

x1 = 2x̂1 + x̂2 − 3x̂3

x2 = −2x̂1 + x̂2 + x̂3
3
x = −x̂2 − x̂3

   1  1
0 −2 −2 x x̂
1
[IdE ]VE NE · [~x]VE = [~x]NE 1 1 −2  · x2  = x̂2 
4
−1 −1 −2 x3 x̂3
 1 1
x̂1 = − x2 − x3
2 2
1 1 1 2 1 3
x̂2 = x + x − x
4 4 2
1 1 1 2 1 3
x̂3 = − x − x − x
4 4 2
Si ara escrivim matricialment les expressions (2):
   1  1  
3 2 y ỹ 3 2
· 2 = 2 · [~y ]VF = [~y ]NF
1 −1 y ỹ 1 −1
Llavors ja podem identificar la matriu de canvi de base:
   
3 2 −1 1 1 2
[IdF ]VF NF = [IdF ]NF VF = [IdF ]VF NF =
1 −1 5 1 −3
La segona matriu ens permet expressar les components en la base VF en funció de les components en NF :
(
y 1 = 51 ỹ 1 + 52 ỹ 2
   1  1
1 1 2 ỹ y
· 2 = 2
5 1 −3 ỹ y y 2 = 51 ỹ 1 − 53 ỹ 2
També podem expressar els vectors d’una base com combinació lineal dels de l’altra:
  (
3 2 ~v1 = 3w ~1 + w ~2
[IdF ]VF NF =
1 −1 ~v2 = 2w ~1 − w ~2
(
~ 1 = 51 ~v1 + 15 ~v2
 
1 1 2 w
[IdF ]NF VF =
5 1 −3 w~ 2 = 52 ~v1 − 35 ~v2
2) Ara ens queda calcular les matrius associades a f en les diferents bases. Recordem la definició:

f : E −→ F
∀~x ∈ E, f (x , x , x ) = (x1 + 2x2 + x3 )w
1 2 3
~ 1 + (4x1 − 5x2 − x3 )w
~2
Aixı́ doncs el vector imatge ve donat en la base NF ,
 1
x
x1 + 2x2 + x3
   
1 2 1
[f (~x)]NF = = · x2  = [f ]VE NF · [~x]VE
4x1 − 5x2 − x3 4 −5 −1
x3
per tant,
 
1 2 1
[f ]VE NF =
4 −5 −1
     
1 1 2 1 2 1 1 9 −8 −1
[f ]VE VF = [IdF ]NF VF · [f ]VE NF = · =
5 1 −3 4 −5 −1 5 −11 17 4
 
  2 1 −3
1 9 −8 −1
[f ]NE VF = [f ]VE VF · [IdE ]NE VE = · −2 1 1 =
5 −11 17 4
0 −1 −1
 
1 34 2 −34
5 −56 2 46
 
−2 2 −2
[f ]NE NF = [f ]VE NF · [IdE ]NE VE = [IdF ]VF NF · [f ]NE VF =
18 0 −16

Darrera versió: 24 de juliol de 2020