4 Teorema de Seifert i van Kampen

4.1 Grups lliures

Donat un conjunt A = {ai }i∈J qualsevol, el grup lliure generat per A és el grup
format per les paraules (de llargària finita) am 1 m2 mr
i1 ai2 · · · air , on cada aik pertany a A
i cada exponent mk és un nombre enter. L’operació és la juxtaposició de paraules,
amb les regles am an = am+n i a0 = 1 per a tot a ∈ A, on 1 és un sı́mbol addicional
que actua com a element neutre.
Aquest grup es denota per F (A) i es caracteritza, llevat d’isomorfisme, per la
propietat universal següent: donat un grup G i una famı́lia d’elements {gi }i∈J de G,
existeix un únic morfisme de grups ϕ : F (A) → G tal que ϕ(ai ) = gi per a tot i ∈ J.
Observem que un grup cı́clic infinit és un grup lliure amb un generador; és a
dir, F (a) ∼
= Z. Més en general, els elements del grup lliure F (a1 , . . . , an ) estan en
bijecció amb els vèrtexs d’un arbre amb arestes orientades que té en cada vèrtex n
arestes que surten i n arestes que entren.

4.2 Presentacions de grups

Donat un grup G qualsevol, podem escollir algun grup lliure F = F (A) i un morfisme
ν : F → G exhaustiu (per exemple, podem escollir com a A el conjunt de tots els
elements de G i fer servir la propietat universal dels grups lliures per definir ν).
Llavors G ∼= F/N on N és el nucli de ν. Si R és un conjunt qualsevol d’elements de
F que generin N com a subgrup normal, s’escriu G ∼ = hA | R i i es diu que hA | R i
és una presentació de G amb conjunt de generadors A i conjunt de relacions R.

Exemples:

• Un grup cı́clic finit d’ordre m (és a dir, Z/m) admet la presentació ha | am i.

• Un grup abelià lliure de rang 2 (és a dir, Z2 ) ve donat per ha, b | aba−1 b−1 i.

Aquestes presentacions també s’escriuen com ha | am = 1i i ha, b | ab = bai res-

pectivament. Les relacions es poden anar manipulant per tal d’obtenir-ne de noves,
com si fossin un sistema d’equacions amb variables no commutatives.

• El grup de permutacions Σ3 es presenta com hs, t | s2 = 1, t3 = 1, (st)2 = 1i,

on s correspon a una transposició i t a un cicle d’ordre 3.

• El grup fonamental de l’ampolla de Klein admet, entre d’altres, les presenta-

cions ha, b | ab = ba−1 i i hx, y | x2 = y 2 i. El canvi és x = ab, y = aba−1 .

Un grup G és finitament generat si admet alguna presentació amb un nombre

finit de generadors, i es diu finitament presentat si admet alguna presentació amb
un nombre finit de generadors i un nombre finit de relacions.

4.3 Producte lliure de grups

Donats dos grups G1 = hA1 | R1 i, G2 = hA2 | R2 i, el seu producte lliure és el grup

G1 ∗ G2 = hA1 , A2 | R1 , R2 i.

8
Aquest grup no depèn de les presentacions escollides per a G1 i G2 . De fet, està
caracteritzat, llevat d’isomorfisme, per la propietat universal següent: per a cada
parell de morfismes α1 : G1 → H, α2 : G2 → H on H és un grup qualsevol, existeix
un únic morfisme α : G1 ∗G2 → H tal que α◦ι1 = α1 i α◦ι2 = α2 , on ι1 : G1 → G1 ∗G2
i ι2 : G2 → G1 ∗ G2 són les inclusions canòniques.
Aquesta és la propietat caracterı́stica del coproducte (o suma) en qualsevol cate-
goria. Per tant, el producte lliure de grups és el coproducte en la categoria de grups
i té propietats exactament duals de les del producte G1 × G2 amb les projeccions
canòniques π1 : G1 × G2 → G1 , π2 : G1 × G2 → G2 .
Un grup lliure amb n generadors és el producte lliure de n grups cı́clics infinits:
n
F (a1 , . . . , an ) = ha1 , . . . , an | i ∼
= Z ∗ · · · ∗ Z.

4.4 Enunciat del teorema de Seifert i van Kampen

Sigui X un espai topològic i siguin U , V dos oberts arc-connexos de X tals que
X = U ∪ V amb U ∩ V arc-connexa i no buida. Sigui x0 un punt qualsevol de U ∩ V
i suposem que π(U, x0 ) ∼ = ha1 , . . . , an | r1 , . . . , rk i i π(V, x0 ) ∼
= hb1 , . . . , bm | s1 , . . . , sl i.
Sigui c1 , . . . , cp un conjunt de generadors de π(U ∩ V, x0 ). Llavors

π(X, x0 ) ∼
= ha1 , . . . , an , b1 , . . . , bm | r1 , . . . , rk , s1 , . . . , sl ,
α(c1 )β(c1 )−1 , . . . , α(cp )β(cp )−1 i,

on α : π(U ∩ V, x0 ) → π(U, x0 ) i β : π(U ∩ V, x0 ) → π(V, x0 ) són els morfismes induı̈ts

per les inclusions respectives.
En el llenguatge de la teoria de grups, es diu que π(X, x0 ) és el producte lliure
amalgamat de π(U, x0 ) i π(V, x0 ). En el llenguatge de la teoria de categories, es diu
que π(X, x0 ) és el push-out del diagrama

π(U, x0 ) ←− π(U ∩ V, x0 ) −→ π(V, x0 ).

4.5 Algunes conseqüències

• Tota esfera S n amb n ≥ 2 és simplement connexa, ja que es pot recobrir amb
dos oberts contràctils amb intersecció arc-connexa i no buida.

• Si (X, x0 ) i (Y, y0 ) són espais amb punt base i en cadascun d’ells el punt
base és un retracte de deformació fort d’un entorn contràctil, llavors el grup
fonamental π(X ∨ Y, x0 ) és isomorf al producte lliure π(X, x0 ) ∗ π(Y, y0 ).

• El grup fonamental d’una unió puntual S 1 ∨ · · · ∨ S 1 de n circumferències és

un grup lliure F (a1 , . . . , an ) amb n generadors.

• Sigui X un graf finit connex i sigui A un arbre maximal a X (és a dir, un

subgraf connex maximal sense cap circuit d’arestes). Llavors X és homo-
tòpicament equivalent al graf amb un únic vèrtex resultant de col·lapsar A
a un punt. Per tant, el grup fonamental de X és un grup lliure amb tants
generadors com arestes tingui X que no pertanyin a A.

9
 • Si un espai X s’obté adjuntant una 2-cel·la a una unió puntual S 1 ∨ · · · ∨ S 1
de n circumferències amb punt base x0 , llavors π(X, x0 ) ∼ = ha1 , . . . , an | wi, on
w ∈ F (a1 , . . . , an ) és la paraula corresponent a la classe d’homotopia [f ] de
l’aplicació d’adjunció f : S 1 → S 1 ∨ · · · ∨ S 1 de la 2-cel·la.

4.6 Demostració del teorema

Siguin U i V dos oberts arc-connexos d’un espai X tals que U ∪ V = X i tals que
U ∩ V és arc-connexa i no buida. Escollim un punt base x0 ∈ U ∩ V . Denotarem
per ϕ : π(U, x0 ) → π(X, x0 ), ψ : π(V, x0 ) → π(X, x0 ), α : π(U ∩ V, x0 ) → π(U, x0 ),
β : π(U ∩ V, x0 ) → π(V, x0 ) els morfismes induı̈ts per les inclusions. Observem que
ϕ ◦ α = ψ ◦ β, ja que tots dos són induı̈ts per la inclusió de U ∩ V en X.
Sigui σ : I → X un camı́ tancat amb σ(0) = σ(1) = x0 . De manera anàloga a
com es va fer en la demostració del teorema d’elevació de camins de S 1 a R, podem
escollir un conjunt finit de punts 0 = t0 < t1 < t2 < · · · < tn = 1 a I de manera que
σ([ti−1 , ti ]) ⊂ U o bé σ([ti−1 , ti ]) ⊂ V per a tot i ∈ {1, . . . , n}. Més concretament,
per aconseguir això, prenem per a cada t ∈ I un interval obert Bt centrat a t i
tal que σ(Bt ) estigui continguda a U o a V ; per compacitat de I, podem triar un
nombre finit d’aquests intervals de manera que recobreixin I; llavors prenem n tal
que 1/n sigui menor que el diàmetre de totes les interseccions no buides dels intervals
escollits entre ells, i fem ti = i/n.
Diem xi = σ(ti ) per a cada i. Podem suposar que xi ∈ U ∩ V per a tot i, ja que,
en cas contrari, podrı́em unir [ti−1 , ti ] amb [ti , ti+1 ] i suprimir el punt ti del conjunt
que hem escollit al principi.
Com que U ∩ V és arc-connexa, per a cada punt xi podem escollir un camı́ γi
a U ∩ V de x0 a xi , on i ∈ {1, . . . , n − 1}. Diem σi a la restricció de σ a l’interval
[ti−1 , ti ] per a cada i ∈ {1, . . . , n}, reparametritzada per tal que tingui l’interval I
com a domini; és a dir, σi (s) = σ((1 − s)ti−1 + sti ) amb 0 ≤ s ≤ 1. Llavors

[σ] = [σ1 ∗ γ̄1 ] · [γ1 ∗ σ2 ∗ γ̄2 ] · [γ2 ∗ σ3 ∗ γ̄3 ] · · · [γn−1 ∗ σn ]

i cadascun d’aquests factors és un element de ϕ(π(U, x0 )) o bé de ψ(π(V, x0 )). Això
demostra que π(X, x0 ) està generat per les imatges de ϕ i ψ. Per tant, si {a1 , . . . , an }
és un conjunt de generadors de π(U, x0 ) i {b1 , . . . , bm } ho és de π(V, x0 ), llavors
{ϕ(a1 ), . . . , ϕ(an ), ψ(b1 ), . . . , ψ(bm )} és un conjunt de generadors de π(X, x0 ), que
escrivim com {a1 , . . . , an , b1 , . . . , bm } per abús de notació. A més, totes les relacions
de π(U, x0 ) i π(V, x0 ) són relacions a π(X, x0 ), ja que ϕ i ψ són morfismes de grups.
D’altra banda, com que ϕ ◦ α = ψ ◦ β, tenim que, si c1 , . . . , cp són generadors
de π(U ∩ V, x0 ), es compleix ϕ(α(cj )) = ψ(β(cj )) per a tot j ∈ {1, . . . , p}. Per tant,
α(cj )β(cj )−1 són relacions a π(X, x0 ). Per acabar la demostració, només falta veure
que tota relació a π(X, x0 ) és un producte de les relacions que ja hem considerat.
Suposem que Aε11 Aε22 · · · Aεrr és una relació a π(X, x0 ), on Ak = aik o bé Ak = bik
per a cada k ∈ {1, . . . , r}, i on cada exponent εk és 1 o −1 (podem aconseguir això
posant, per exemple, AAA en comptes de A3 ). Llavors, per a cada k, escollim un
camı́ tancat ωk amb origen i final x0 tal que [ωk ] = Ak i que estigui contingut a U
si Ak = aik o bé a V si Ak = bik . Diem ω a la composició ω1ε1 ∗ · · · ∗ ωrεr , on ωk−1 vol
dir el camı́ invers ω̄k . Aquest camı́ ω és contràctil a X, ja que [ω] = Aε11 Aε22 · · · Aεrr i
estem suposant precisament que Aε11 Aε22 · · · Aεrr = 1 a π(X, x0 ).

10
 Escollim una homotopia (relativa als extrems) H : I × I → X de ω al camı́
constant en el punt x0 . Podem dividir el quadrat I × I en quadradets prou petits
per tal que la imatge per H de cadascun d’ells quedi a dins de U o bé a dins de V
(de manera anàloga a com ho hem fet amb I a la primera part). Per a cada vèrtex
v de cadascun d’aquests quadradets, escollim un camı́ γv de x0 a H(v) contingut a
U si H(v) ∈ U , contingut a V si H(v) ∈ V , i contingut a U ∩ V si H(v) ∈ U ∩ V
(aquı́ fem servir la hipòtesi que U , V i U ∩ V són arc-connexos). Escollim sempre γv
constant a x0 en cas que H(v) = x0 . D’aquesta manera podem descompondre [ω]
com un producte [τ1 ] · · · [τN ] on cada llaç τj és la imatge d’un segment [tj−1 , tj ] de la
base del quadrat I × I, entenent que anem i tornem per γtj−1 i γ̄tj respectivament.
Per a cada quadradet de la subdivisió de I × I, si anomenem φ1 , φ2 als camins
definits pels costats inferior i superior respectivament, i ψ1 , ψ2 als camins definits
pels costats esquerre i dret respectivament, tenim que φ1 ∗ ψ2 ' ψ1 ∗ φ2 a U o bé
a V . Per tant, [φ1 ] = [ψ1 ][φ2 ][ψ2 ]−1 a π(U, x0 ) o bé a π(V, x0 ), i aquesta igualtat ens
dóna una relació [ψ1 ][φ2 ][ψ2 ]−1 [φ1 ]−1 a π(U, x0 ) o bé a π(V, x0 ).
En cas que dos quadradets amb un costat comú s’apliquin l’un a U i l’altre a V ,
el camı́ η definit pel costat comú estarà contingut a U ∩ V i per tant els elements
α([η]) de π(U, x0 ) i β([η]) de π(V, x0 ) s’aplicaran a un mateix element de π(X, x0 ).
Això donarà una relació de la forma α(c)β(c)−1 amb c ∈ π(U ∩ V, x0 ).
En definitiva, si η1 , . . . , ηq és el conjunt de tots els camins definits per costats
comuns de parells de quadradets veı̈ns a I × I que s’apliquen l’un a U i l’altre a V ,
llavors [τ1 ] · · · [τN ] es podrà expressar com un producte de les relacions

α([η1 ])β([η1 ])−1 , . . . , α([ηq ])β([ηq ])−1

juntament amb relacions a π(U, x0 ) i a π(V, x0 ) intercalades. Encara més: les rela-
cions α(c)β(c)−1 amb c ∈ π(U ∩ V, x0 ) es deriven totes de les relacions corresponents
a un conjunt {c1 , . . . , cp } de generadors de π(U ∩ V, x0 ) mitjançant productes i con-
jugacions, ja que

α(ci cj )β(ci cj )−1 = α(ci )α(cj )β(cj )−1 β(ci )−1

= α(ci )β(ci )−1 β(ci ) α(cj )β(cj )−1 β(ci )−1 .

11