6.

REDUCCIÓ D’ENDOMORFISMES I MATRIUS

En tot aquest tema, E representarà un espai vectorial sobre K ∈ {R, C}, i f ∈ LK (E, E) serà un endomorfisme
qualsevol. Quan E sigui de dimensió finita, escriurem En per representar el fet que dimK En = n ∈ N∗ .

6.1 Valors i vectors propis d’un endomorfisme

Definició 6.1.1: Sigui ~x ∈ E. Es diu que ~x és un vector propi de f (o autovector de f ) si:

∃ λ ∈ K tal que f (~x) = λ~x

Proposició 6.1.1: El vector ~0 és vector propi de f .

Demostració 6.1.1 És directe del fet que f (~0) = ~0 = µ · ~0, per a qualsevol µ ∈ K.

Definició 6.1.2: Sigui λ ∈ K. Es diu que λ és un valor propi de f (o autovalor de f ) si:

∃ ~x ∈ E, ~x 6= ~0 tal que f (~x) = λ~x

Si ~x és un vector propi de f i λ ∈ K és un valor propi de f tals que f (~x) = λ~x, es diu que ~x és un vector propi
associat a λ i, recı́procament, que λ és un valor propi associat a ~x.

Proposició 6.1.2: Sigui λ ∈ K. Es verifica:

λ és valor propi de f ⇐⇒ Ker(f − λId) 6= {~0}

El subespai Vf (λ) = Ker(f − λId) 6= {~0} s’anomena subespai propi de f associat a λ, i conté tots els vectors
propis associats a λ.

Demostració 6.1.2 λ ∈ K és valor propi de f si i només si (per definició) existeix algun ~x 6= ~0 tal que f (~x) = λ~x. Però

f (~x) = λ~x ⇐⇒ f (~x) − λId(~x) = ~0 ⇐⇒ (f − λId)(~x) = ~0 ⇐⇒ ~x ∈ Ker(f − λId)

d’on es dedueix el resultat.

Proposició 6.1.3: Siguin λ, µ ∈ K, valors propis de f tals que λ 6= µ. Llavors:

Vf (λ) ∩ Vf (µ) = {~0}

Demostració 6.1.3 Sigui ~x ∈ Vf (λ) ∩ Vf (µ). Llavors: f (~x) = λ~x = µ~x. Restant:

(λ − µ) ~x = ~0, d’on s’obté ~x = ~0 ja que λ 6= µ

Proposició 6.1.4: Siguin λ1 , λ2 , . . . , λq (q ∈ N∗ , q ≥ 2) valors propis de f , diferents entre si. Siguin B1 , B2 , . . . , Bq ,
sistemes lliures d’E tals que, per a cada j = 1, q, es verifiqui Bj ⊂ Ker(f − λj Id). Llavors:

B1 ∪ B2 ∪ · · · ∪ Bq és un sistema lliure format per vectors propis de f

Demostració 6.1.4 Que B1 ∪ B2 ∪ · · · ∪ Bq és un sistema de vectors propis de f és evident, ja que cada Bj és un sistema
de vectors propis de f associats al valor propi λj (∀j = 1, q). Ara, qualsevol combinació lineal de B1 ∪ B2 ∪ · · · ∪ Bq
igualada a ~0 es pot escriure com:

~x1 + ~x2 + · · · + ~xq = ~0

on, per a cada j = 1, q, el vector ~xj és combinació lineal de Bj (essent incògnites els escalars que defineixen aquesta
combinació lineal de Bj ) i, per tant, ~xj ∈ Ker(f − λj Id). Si demostrem que

~x1 = ~0, ~x2 = ~0, . . . , ~xq = ~0

llavors, com que cada Bj és un sistema lliure, els escalars que apareixen en ~xj com a combinació lineal de Bj han de
ser tots nuls; com a conseqüència, B1 ∪ B2 ∪ · · · ∪ Bq serà un sistema lliure.

Demostrem per inducció sobre q que ~x1 = ~0, ~x2 = ~0, . . . , ~xq = ~0 si ~x1 + ~x2 + · · · + ~xq = ~0 :

[ q = 2 ] Sobre l’expressió ~x1 + ~x2 = ~0 aplicarem dos tipus de manipulacions. En primer lloc, multipliquem-la per λ2 :

λ2 ~x1 + λ2 ~x2 = ~0
En segon lloc, podem aplicar f als dos costats de l’equació primera, obtenint:

f (~x1 ) + f (~x2 ) = f (~0) =⇒ λ1 ~x1 + λ2 ~x2 = ~0

Restant les dues expressions obtingudes, (λ2 − λ1 )~x1 = ~0.
Com que λ2 6= λ1 , s’obté: ~x1 = ~0. Substituint a l’equació inicial, deduı̈m que ~x2 = ~0.

[ q = m ] Suposem cert: ~x1 + ~x2 + · · · + ~xm = ~0 =⇒ {~x1 = ~0, ~x2 = ~0, . . . , ~xm = ~0}

[ q = m + 1 ] Procedim anàlogament al cas q = 2. Sobre l’expressió ~x1 + ~x2 + · · · + ~xm + ~xm+1 = ~0 apliquem dos tipus
de manipulacions:

? Si la multipliquem per λm+1 : λm+1 ~x1 + λm+1 ~x2 + · · · + λm+1 ~xm + λm+1 ~xm+1 = ~0
? Si apliquem f : λ1 ~x1 + λ2 ~x2 + · · · + λm ~xm + λm+1 ~xm+1 = ~0

Restant les dues expressions obtingudes, (λm+1 − λ1 )~x1 + (λm+1 − λ2 )~x2 + · · · + (λm+1 − λm )~xm = ~0
Però, per qualsevol j = 1, m, tenim que (λm+1 − λj )~xj ∈ Ker(f − λj Id).
Per tant, a partir de l’equació anterior i aplicant la hipòtesi d’inducció, obtenim:
∀j = 1, m : (λm+1 − λj )~xj = ~0, és a dir, ~xj = ~0 (en ser λm+1 6= λj )
Substituint finalment aquests valors a l’equació ~x1 + ~x2 + · · · + ~xm + ~xm+1 = ~0, obtenim també ~xm+1 = ~0, finalitzant
la demostració.

Comentari : A partir d’ara tractarem només amb endomorfismes f ∈ LK (En , En ) definits sobre espais vectorials
En de dimensió finita.

Proposició 6.1.5: Siguin V una base d’En , i λ ∈ K. Llavors:

λ és valor propi de f ⇐⇒ detn ([f ]V − λIn ) = 0

Demostració 6.1.5 Observem en primer lloc que [f − λId]V = [f ]V − λIn . En segon lloc, com que n = dimK Ker(f −
λId) + rang(f − λId), tenim que:

Ker(f − λId) 6= {~0} ⇐⇒ rang(f − λId) 6= n ⇐⇒ detn [f − λId]V = 0

Tenint en compte la proposició 6.1.2, obtenim el resultat.
Definició 6.1.3: Anomenem polinomi caracterı́stic de f (i el simbolitzem per Pc f [x]) a:

Pc f [x] = detn ([f ]V − xIn )

on V és una base qualsevol d’En .

N ota: Segons la proposició 6.1.5, els valors propis d’un endomorfisme f ∈ LK (En , En ) són aquelles arrels del Pc f [x]
que pertanyen al cos K. Per altra banda, si f ∈ LK (En , En ) llavors Pc f [x] és un polinomi de grau n amb coeficients
n
en K essent el coeficient de xn igual a (−1) . A més, Pc f [x] no depèn de la base d’En triada per a calcular-lo.

Exemple 6.1.1: Siguin E3 un espai vectorial real de dimensió 3, V una base d’E3 , i f ∈ LR (E3 , E3 ) un endomorfisme
definit com:
 
1 −2 −2
[f ]V =  4 8 1
−3 −9 −2
Llavors:
     
1 − x −2 −2  1 − x −2 0  1 − x −2 0 
 c3 −c 
2  f2 +f3
 des(c3 )
Pc f [x] =  4 8−x 1  =  4
 8 − x −7 + x =  1
 −1 − x 0  =
 −3 −9 −2 − x  −3 −9 7−x   −3 −9 7 − x
 
1 − x −2 
= (7 − x)  = (7 − x)(x2 + 1) = (7 − x)(i − x)(−i − x)
1 −1 − x

Per tant, les arrels del polinomi són 7, i, − i, mentre que l’únic valor propi de f és λ = 7.

Teorema 6.1.6 (Teorema fonamental de l’Àlgebra o Teorema de D’Alembert-Gauss):

El cos C és algebraicament tancat. És a dir, tot polinomi de C[x] de grau ≥ 1 admet almenys una arrel a C.

Observem que aquest teorema implica,∀p(x) = p0 + p1 x + p2 x2 + · · · + pn xn ∈ C[x], amb n ≥ 1 i pn 6= 0 :

 ∃ q ∈ N∗ , q ≤ n
  (
m m m
 p(x) = pn (x − λ1 ) 1 (x − λ2 ) 2 · · · · · (x − λq ) q
∃ {λ1 , λ2 , . . . , λq } ⊂ C, λi 6= λj , ∀i 6= j tals que

∃ m1 , m2 , . . . , mq ∈ N∗
 m1 + m2 + · · · + mq = n

Els números naturals no nuls m1 , m2 , . . . , mq s’anomenen multiplicitats de λ1 , λ2 , . . . , λq , i se sol escriure, ∀j =

1, ..., q : mj = m(λj ). Per suposat, això també és vàlid per al polinomi caracterı́stic d’un endomorfisme f ∈
n
LK (En , En ), per al que pn = (−1) . Aixı́, ∀f ∈ LK (En , En ) podrem escriure:

Pc f [x] = (λ1 − x)m1 · (λ2 − x)m2 · · · · · (λq − x)mq

Proposició 6.1.7:

(1) Si K = C, llavors tota arrel del Pc f [x] és valor propi de f .

(2) Si K = R, i λ ∈ C − R és arrel del Pc f [x] (λ no és valor propi) amb mutiplicitat m(λ), llavors λ̄ també és arrel
del Pc f [x], amb multiplicitat m(λ̄) = m(λ).

Demostració 6.1.7 Exercici.

Proposició 6.1.8: Sigui λ ∈ K un valor propi de f , amb multiplicitat m. Es verifica:

1 ≤ dimK Ker(f − λId) ≤ m

Demostració 6.1.8 En ser λ un valor propi, sabem que Ker(f − λId) 6= {~0} i, per tant, dimK Ker(f − λId) ≥ 1.

Suposem que dimK Ker(f − λId) = s. Comencem per prendre una base de Ker(f − λId) :

{ ~v1 , ~v2 , . . . , ~vs }

Ara, ampliem aquesta base fins aconseguir una base d’En :

V = { ~v1 , ~v2 , . . . , ~vs , ~vs+1 , . . . , ~vn }

Llavors, podem escriure:

f (~v1 ) = λ~v1 , . . . , f (~vs ) = λ~vs

A més, ∀j = s + 1, ..., n tenim que f (~vj ) és una certa cobinació lineal dels vectors de V .
Obtenim aixı́ la següent matriu associada:

 
λ · Is A
[f ]V =
0 B

on A ∈ MK (s × (n − s)) i B ∈ MK ((n − s) × (n − s)). Per tant, tractant-se d’una matriu triangular per blocs, obtenim:

s
Pc f [x] = (λ − x) · r(x)

on r(x) = detn−s (B − xIn−s ) és un polinomi de grau n − s. Però també sabem que podem escriure Pc f [x] =
m
(λ − x) · q(x), on q(x) és un polinomi que no conté cap potència de (λ − x). Aixı́ doncs, igualant les dues expressions
m s
obtingudes per a Pc f [x], tenim que: (λ − x) · q(x) = (λ − x) · r(x), obligant a que s ≤ m (altrament, q(x) contindria
alguna potència de (λ − x)).

Corol·lari 6.1.9: Sigui λ ∈ K un valor propi de f , amb multiplicitat m = 1. Es verifica:

dimK Ker(f − λId) = 1

6.2 Diagonalització d’endomorfismes

Lema 6.2.1: Sigui W una base d’En tal que [f ]W sigui matriu triangular. Llavors, tota arrel del Pc f [x] pertany a
K (és valor propi), i els elements diagonals de [f ]W corresponen als valors propis de f .

Demostració 6.2.1 Suposarem que [f ]W és triangular superior (el cas triangular inferior és anàleg):

 
a11 a12 ... a1n
 a22 ... a2n 
[f ]W =   ∈ MK (n × n)
 
.. ..
 . . 
ann
 
 a11 − x a12 ... a1n
 
 a22 − x ... a2n
=⇒ Pc f [x] =   = (a11 − x)(a22 − x) . . . (ann − x)
 
.. ..

 . .

 ann − x 
Aixı́, les solucions de Pc f [x] = 0 són x = a11 , x = a22 , · · · , x = ann . Com que ∀j = 1, ..., n és ajj ∈ K, resulta que
a11 , a22 , . . . , ann són valors propis de f .

Definició 6.2.1: Es diu que f és diagonalitzable si existeix una base N = {~u1 , . . . , ~un } d’En tal que la matriu
[f ]N és diagonal. Cas d’existir N , es diu que f diagonalitza en base N . Observem que en aquest cas, ∀j = 1, n
tenim que f (~uj ) = λj ~uj , i per tant:

 
λ1
 λ2 
[f ]N = 
 
.. 
 . 
λn

És a dir, que N està formada exclusivament per vectors propis de f .

Teorema 6.2.2 (Teorema General de diagonalització): : Siguin {λ1 , λ2 , . . . , λq } el conjunt d’arrels del Pc f [x],
diferents entre sı́, amb multiplicitats respectives m(λ1 ), m(λ2 ), . . . , m(λq ). Llavors es verifica:

(
(1) ∀ j = 1, q : λj ∈ K
f és diagonalitzable ⇐⇒
(2) ∀ j = 1, q : dimK Ker(f − λj Id) = m(λj )

Demostració 6.2.2
=⇒) f diagonalitza en una certa base N d’En , és a dir, [f ]N és matriu diagonal. Per tant és matriu triangular, i
segons el lema 4.2.1, tota arrel del Pc f [x] és valor propi de f (per tant, pertany a K).

Per veure el punt 2, recordem que ∀j = 1, q dimK Ker(f − λj Id) ≤ m(λj ) (veure proposició 4.1.8). Suposem que
dimK Ker(f − λs Id) < m(λs ) per a algun s ∈ {1, 2, . . . , q},
Piq arribem a un absurd. En efecte, com que el nombre
màxim de vectors propis de f linealment independents és j=1 dimK Ker(fP− λj Id) (veure proposició 4.1.4), i com
Pq q
que m(λ1 ) + m(λ2 ) + · · · + m(λq ) = n, tenim j=1 dimK Ker(f − λj Id) < j=1 m(λj ) = n, i el nombre màxim de
vectors propis linealment independents és estrictament més petit que n, amb la qual cosa és impossible que existeixi
una base d’En formada per vectors propis (absurd, ja que f és diagonalitzable).
Pq Pq
⇐=) Podem escriure j=1 dimK Ker(f − λj Id) = j=1 m(λj ) = n, essent la primera igualtat deguda al punt 2 de
la hipòtesi. Per tant, hi ha n vectors propis de f que són linealment independents, és a dir, formen base d’En (en la
qual f diagonalitza). Llavors, f és diagonalitzable.

Exemple 6.2.1: Sigui V una base de R4 , i sigui f ∈ LR (R4 , R4 ) definit com:

 
5 0 0 0
 2 5 3 0
[f ]V = 
−2

0 2 0
4 0 6 5

Es tracta de veure si f és diagonalitzable i, en cas afirmatiu, trobar una base de R4 on la matriu associada a f sigui
diagonal.

 

 5−x 0 0 0 

 2 5−x 3 0  = (5 − x)3 (2 − x)

Pc f [x] = 
 −2 0 2−x 0 

 4 0 6 5−x 

Per tant, les arrels del Pc f [x] són λ1 = 5 i λ2 = 2, amb multiplicitats respectives m(5) = 3 i m(2) = 1. Com que
totes dues arrels pertanyen al cos R (per tant, són valors propis de f ), es verifica el punt 1 del teorema general de
diagonalització. Continuem, provant de veure si és cert el punt 2 d’aquest teorema.
[ λ1 = 5 ] A partir de la matriu
 
0 0 0 0
 2 0 3 0
[f − 5Id]V = [f ]V − 5I4 = 
−2

0 −3 0
4 0 6 0

trobem que dimR Ker(f − 5Id) = 3 = m(5) i, per tant, el punt 2 del teorema general de diagonalització es verifica per
aquest valor propi. Malgrat que encara no ens cal, trobem una base de Ker(f − 5Id):

{ ~e1 = (−3, 0, 2, 0)V , ~e2 = (0, 1, 0, 0)V , ~e3 = (0, 0, 0, 1)V }

[ λ2 = 2 ] En aquest cas, sabem segur que dimR Ker(f − 2Id) = m(2) = 1, gràcies al corol·lari 4.1.9. Aixı́ doncs, es
verifiquen els dos punts del teorema general de diagonalització i, per tant, f és diagonalitzable. Ara només ens cal
trobar una base del subespai propi associat a λ2 = 2. Obtenim, per exemple, { ~e4 = (0, 1, −1, 2)V }.
Una base on f diagonalitza la podem trobar amb els vectors ~e1 , ~e2 , ~e3 , ~e4 . Per exemple:
N = { ~e1 = (−3, 0, 2, 0)V , ~e2 = (0, 1, 0, 0)V , ~e3 = (0, 0, 0, 1)V , ~e4 = (0, 1, −1, 2)V }

I llavors:
 
5 0 0 0
0 5 0 0
[f ]N =
0

0 5 0
0 0 0 2

L’ordre dels valors propis en la diagonal de [f ]N es correspon amb l’ordre dels vectors propis en la base N . Llavors,
si enlloc de la base N haguéssim triat la base W = {~e1 , ~e4 , ~e3 , ~e2 }, tindrı́em la matriu diagonal:
 
5 0 0 0
0 2 0 0
[f ]W = 
0 0 5 0


0 0 0 5

Teorema 6.2.3 (Teorema Elemental de diagonalització): Si f ∈ LK (En , En ) té n valors propis diferents entre
sı́, llavors f és diagonalitzable.

Demostració 6.2.3 Si f té n valors propis, tota arrel del Pc f [x] és valor propi de f . A més, per ser diferents entre
sı́, m(λ) = 1, ∀λ valor propi de f . Pel corol·lari 4.1.9, tenim que dimK Ker(f − λId) = m(λ) = 1. Aleshores f és
diagonalitzable segons el Teorema General de Diagonalització.

6.3 Diagonalització de matrius quadrades

Sigui A ∈ MK (n × n), n ∈ N∗ , una matriu donada. Prenem l’espai vectorial Kn i la seva base canònica, V . Sabem
que existeix i és únic l’endomorfisme f ∈ LK (Kn , Kn ) tal que [f ]V = A. Sigui ara N una altra base de Kn , i definim
la matriu P ∈ MK (n × n) com P = [Id]N V . Llavors:

−1
P −1 · A · P = [Id]N V · [f ]V · [Id]N V = [f ]N ∈ MK (n × n)

Per tant, si f diagonalitza en base N : P −1 · A · P = [f ]N és una matriu diagonal

Definició 6.3.1: Sigui A ∈ MK (n × n), n ∈ N∗ . Es diu que:

(1) A és diagonalitzable a K si existeix una matriu inversible P ∈ MK (n × n) tal que P −1 · A · P és una matriu
diagonal.
(2) Anomenem polinomi caracterı́stic d’A (i se simbolitza per Pc A[x]) a:

Pc A[x] = detn (A − xIn )

Fixem-nos que tota matriu real és també complexa. Aixı́, per exemple, podrı́em tenir A ∈ MR (n × n) que no
diagonalitzés a R (per tenir arrels del polinomi caracterı́stic no reals), però que sı́ ho fes a C.

Proposició 6.3.1: Sigui A ∈ MK (n × n), n ∈ N∗ . Siguin P i B dues matrius pertanyents a MK (n × n), tals que P
és inversible i es verifica:

P −1 · A · P = B
Llavors,∀r ∈ N∗ :

Ar = P · B r · P −1

Demostració 6.3.1 De l’expressió P −1 · A · P = B deduı̈m, multiplicant per P a l’esquerra i per P −1 a la dreta: A =

P · B · P −1 . Aixı́ queda demostrat l’enunciat per a r = 1. Per a r ≥ 2, farem la demostració per inducció sobre r.

[ r = 2 ] A2 = (P · B · P −1 ) · (P · B · P −1 ) = P · B · (P −1 · P ) · B · P −1 = P · B · In · B · P −1 = P · B 2 · P −1

[ r ] Suposem cert: Ar = P · B r · P −1

[ r + 1 ] Ar+1 = Ar · A. Aplicant la hipòtesi d’inducció per Ar :

Ar+1 = (P · B r · P −1 ) · (P · B · P −1 ) = P · B r · (P −1 · P ) · B · P −1 = P · B r · In · B · P −1 = P · B r+1 · P −1

Corol·lari 6.3.2: Sigui A ∈ MK (n × n) una matriu diagonalitzable en K. Sigui P ∈ MK (n × n) una matriu inversible
tal que:
 
µ1
P −1 AP = 
 ..  ∈ MK (n × n)

.
µn
Llavors, ∀r ∈ N∗ , es verifica:
 r 
(µ1 )
Ar = P · 
 ..  · P −1

.
r
(µn )

Demostració 6.3.2 Només cal tenir present que, per tot r ∈ N∗ , la potència r-èsima de la matriu diagonal amb
elements diagonals µ1 , µ2 , . . . , µn val:
 r 
(µ1 )
 .. 
 . 
r
(µn )

Exemple 6.3.1: Es tracta de calcular A999 , on A és la matriu:

 
0 1
A= ∈ MR (2 × 2)
−1 0

Cal esbrinar primer si A és diagonalitzable a C i/o a R, donant en cas afirmatiu una matriu inversible P tal que
P −1 · A · P sigui matriu diagonal.

 
−x 1
Pc A[x] = 
 = x2 + 1
−1 −x

Aixı́, de Pc A[x] = 0 obtenim x = i, x = −i (no reals). Per tant, si associem a A un endomorfisme real f ∈ LR (R2 , R2 ),
aquest no pot ser diagonalitzable, és a dir, A no és diagonalitzable a R.
En canvi, si associem a A un endomorfisme complex g ∈ LC (C2 , C2 ), aquest és diagonalitzable, segons garanteix
el teorema elemental de diagonalització. En altres paraules, A és diagonalitzable a C. Per a trobar la matriu P
demanada, escrivim:

 
0 1
[g]V = A =
−1 0

on V és la base canònica de C2 . Calculant els vectors propis,

(
Ker(g − iIdC2 ) =< (1, i) >C
Ker(g − (−i)IdC2 ) =< (1, −i) >C

i aixı́, en la base N = {(1, i), (1, −i)} de C2 , tenim que:

 
i 0
[g]N = =D
0 −i

Finalment:
 
1 1
P = [Id]N V =
i −i

és una matriu inversible tal que

 
−1 i 0
P ·A·P =D =
0 −i

matriu diagonal amb coeficients en C.

Llavors:
 999   
i 0 −i 0
D999 = 999 = = −D
0 (−i) 0 i

Per tant:
 
0 −1
A999 = P · D999 · P −1 = −P · D · P −1 = −A =
1 0
6.4 Triangulació d’endomorfismes
Definició 6.4.1:

(1) Es diu que f és triangulable superiorment si existeix una base Ns d’En tal que la matriu [f ]Ns és triangular
superior. Cas d’existir Ns , diem que f triangula superiorment en base Ns .
(2) Es diu que f és triangulable inferiorment si existeix una base Ni d’En tal que la matriu [f ]Ni és triangular
inferior. Cas d’existir Ni , diem que f triangula inferiorment en base Ni .

(3) Es diu que f és triangulable si és triangulable superiorment o triangulable inferiorment. Si f és triangulable,
diem que f triangula en base N , essent N la base d’En on [f ]N és matriu triangular.

Proposició 6.4.1:
(1) Si f és diagonalitzable, llavors f és triangulable.
 (2) f triangulable superiorment ⇐⇒ f triangulable inferiorment.

Demostració 6.4.1

[ 1 ] És directe, ja que una matriu diagonal és un cas particular de matriu triangular.

[ 2 ] Siguin V = {~e1 , ~e2 , . . . , ~en−1 , ~en } i N = {~u1 , ~u2 , . . . , ~un−1 , ~un } dues bases d’En tals que:

~u1 = ~en , ~u2 = ~en−1 , . . . , ~un−1 = ~e2 , ~un = ~e1

és a dir:
 
1

 1 

 · 
 = [Id]−1
 
[Id]N V =
 ·  NV

 · 

 1 
1

−1
Si [f ]V es matriu triangular superior, [f ]N = [Id]N V · [f ]V · [Id]N V és una matriu triangular inferior.

−1
Si [f ]V es matriu triangular inferior, [f ]N = [Id]N V · [f ]V · [Id]N V és una matriu triangular superior.

Teorema 6.4.2 Teorema de triangulació: Sigui {λ1 , λ2 , . . . , λq } el conjunt d’arrels del polinomi caracterı́stic de
f , diferents entre sı́. Es verifica:

f triangulable ⇐⇒ { ∀ j = 1, ..., q : λj ∈ K }

Demostració 6.4.2 Només ens cal considerar el cas triangulable superiorment, gràcies al punt 2 de la proposició 4.4.1.

=⇒) Com que f és triangulable superiorment, existeix una base N d’En tal que [f ]N ∈ MK (n × n) és triangular
superior. Llavors, el lema 4.2.1 permet garantir que tota arrel del polinomi caracterı́stic de f és de K.

⇐=) Si n = 1, la matriu de f en qualsevol base sempre és triangular (ja que té un sol element de matriu). Suposem,
doncs, que n ≥ 2, i demostrem la implicació per inducció sobre n :

{ n = 2 } Sigui f ∈ LK (E2 , E2 ), on E2 és un espai vectorial sobre K de dimensió 2. Sigui λ ∈ K una arrel del
polinomi caracterı́stic de f (valor propi), i sigui ~e1 6= ~0 un vector propi associat a λ, és a dir, f (~e1 ) = λ~e1 . Prenem un
altre vector ~e2 ∈ E2 de tal forma que N = {~e1 , ~e2 } sigui una base d’E2 . Aixı́, existeixen els escalars a, b ∈ K tals que
f (~e2 ) = a~e1 + b~e2 . Llavors:
(
f (~e1 ) = λ~e1 = (λ, 0)N
f (~e2 ) = a~e1 + b~e2 = (a, b)N
Per tant:
 
λ a
[f ]N =
0 b
i f és triangulable superiorment.

{ n = m } Suposem que per a qualsevol Em , espai vectorial sobre K de dimensió m, i ∀f ∈ LK (Em , Em ) tal que totes
les seves arrels del polinomi caracterı́stic pertanyin a K, es verifica que f és triangulable superiorment.

{ n = m + 1 } Sigui Em+1 un espai vectorial sobre K de dimensió m + 1, i sigui f ∈ LK (Em+1 , Em+1 ) tal que totes les
seves arrels del polinomi caracterı́stic pertanyen a K. Prenem una d’aquestes arrels del polinomi caracterı́stic λ ∈ K,
i un vector propi ~e1 6= ~0 associat a λ (f (~e1 ) = λ~e1 ). Prenem ara m vectors d’Em+1 de manera que, juntament amb
~e1 , formin una base del espai Em+1 :
 W = {~e1 , ~e2 , . . . , ~em+1 }
Llavors, la matriu [f ]W s’escriu com:
 
λ A
[f ]W =
0 B
on A ∈ MK (1 × m) i B ∈ MK (m × m).

Ara, si V és la base canònica de l’espai Km , sabem que ∃!g ∈ LK (Km , Km ) tal que [g]V = B. Observeu que tota arrel
del polinomi caracterı́stic de g és solució de l’equació detm (B − xIm ) = 0 i, per tant, com que

Pc f [x] = detn ([f ]W − xIm+1 ) = (λ − x) · detm (B − xIm )

resulta que les arrels del polinomi caracterı́stic de g també ho són del de f , que pertanyen a K. Aixı́, podem aplicar
la hipòtesi d’inducció a g : existeix una base Z de Km tal que [g]Z = T és matriu triangular superior. Si definim
Q = [Id]ZV , podrem escriure:
−1
Q−1 BQ = [Id]ZV · [g]V · [Id]ZV = [g]Z = T
Definint ara la matriu P com:
 
1 0
P = ∈ MK ((m + 1) × (m + 1))
0 Q
 
−1 1 0
que és inversible, amb matriu inversa P = , tenim que es verifica:
0 Q−1
   
−1 λ (AQ) λ (AQ)
P · [f ]W · P = =
0 (Q−1 BQ) 0 T
que és una matriu triangular superior. La demostració s’acaba definint la base N d’Em+1 per mitjà de la igualtat
[Id]N W = P ja que, llavors:
 
−1 λ (AQ)
[f ]N = [Id]N W · [f ]W · [Id]N W = P −1 · [f ]W · P =
0 T
i aixı́ f és triangulable superiorment.

Corol·lari 6.4.3: Tot endomorfisme f ∈ LC (En , En ) és triangulable.

Exemple 6.4.1: Siguin E7 un espai vectorial real de dimensió 7, V una base d’E7 , i f ∈ LR (E7 , E7 ) un endomorfisme
definit per:
 
2 2 0 1 0 −3 1
 1
 2 1 1 −1 0 0 
 0 0 2 0 0 0 0 
 
−1
[f ]V =  0 0 1 1 0 0 
 1
 2 0 1 1 −3 1 
 0 1 0 0 0 −1 1 
−1 −3 −1 −1 1 0 −1
Es tracta de veure si f és triangulable, i si ho és, trobar una base N d’E7 de tal manera que [f ]N sigui triangular
superior.

Calculem el seu polinomi caracterı́stic, i trobem Pc f [x] = (2 − x)3 (1 − x)2 (−1 − x)2 . Aixı́, les arrels del polinomi
caracterı́stic són reals (són 2, 1, −1), i f és triangulable. Per a cada valor propi, trobem una base del seu subespai
propi associat:

(λ1 = 2) { ~e1 = (1, 0, 0, 0, 1, 0, 0)V }

(λ2 = 1) { ~e2 = (0, −1, 0, 1, 0, 0, 1)V }

(λ3 = −1) { ~e3 = (1, 0, 0, 0, 1, 1, 0)V }

Ampliem aquest conjunt de tres vectors fins aconseguir base d’E7 :

W = {~e1 , ~e2 , ~e3 , ~e4 , ~e5 , ~e6 , ~e7 }

on
(
~e4 = (0, 0, 1, 0, 0, 0, 0)V , ~e5 = (0, 0, 0, 1, 0, 0, 0)V
~e6 = (0, 0, 0, 0, 1, 0, 0)V , ~e7 = (0, 0, 0, 0, 0, 0, 1)V

Llavors, com que

 
1 0 1 0 0 0 0
0
 −1 0 0 0 0 0

0 0 0 1 0 0 0
 
[Id]W V 0
= 1 0 0 1 0 0

1 0 1 0 0 1 0
 
0 0 1 0 0 0 0
0 1 0 0 0 0 1
obtenim:

 
2 0 0 0 1 0 0

 0 1 0 -1 -1 1 0 

 0 0 -1 0 0 0 1 
−1  
[f ]W = [Id]W V · [f ]V · [Id]W V =
 0 0 0 2 0 0 0 


 0 0 0 1 2 0 0 

 0 0 0 0 0 1 0 
0 0 0 0 0 0 -1
que no és matriu triangular.

Sigui ara C la base canònica de l’espai R4 , i sigui g ∈ LR (R4 , R4 ) l’endomorfisme definit per:

 
2 0 0 0
1 2 0 0
[g]C = 
0

0 1 0
0 0 0 −1
(observeu que aquesta matriu quadrada és la responsable de que [f ]W no sigui triangular superior). Observant [f ]W ,
notem que 2, 1, −1 són valors propis de g. Per a cada valor propi de g, trobem una base del seu subespai propi associat:


(λ1 = 2) { ~z1 = (0, 1, 0, 0)C }

(λ2 = 1) { ~z2 = (0, 0, 1, 0)C }

(λ3 = −1) { ~z3 = (0, 0, 0, 1)C }


Ampliem aquest conjunt de tres vectors fins aconseguir base de R4 :

Z = {~z1 , ~z2 , ~z3 , ~z4 = (1, 0, 0, 0)C }

Llavors, seguint les notacions de la demostració del teorema 4.4.2 :

 
0 0 0 1
1 0 0 0
Q = [Id]ZC =
0

1 0 0
0 0 1 0
Definint ara la base N d’E7 per mitjà de l’expressió
  
1 0 0 0 0 0 0

 0 1 0 0 0 0 0 

   0 0 1 0 0 0 0 
I3 0  
[Id]N W = = 0 0 0 0 0 0 1 
0 Q  

 0 0 0 1 0 0 0 

 0 0 0 0 1 0 0 
0 0 0 0 0 1 0
obtenim:

 
2 0 0 1 0 0 0

 0 1 0 -1 1 0 -1 

 0 0 -1 0 0 1 0 
−1  
[f ]N = [Id]N W · [f ]W · [Id]N W =
 0 0 0 2 0 0 1 


 0 0 0 0 1 0 0 

 0 0 0 0 0 -1 0 
0 0 0 0 0 0 2
que ja és triangular superior.

Observem que, si volem conèixer els vectors de N en funció dels de la base V , només cal calcular:

[Id]N V = [Id]W V · [Id]N W

Noteu també que si [f ]N no hagués estat triangular superior, haurı́em hagut de procedir anàlogament a com hem fet
per passar de [f ]W a [f ]N . És a dir, haurı́em hagut de definir un endomorfisme h ∈ LR (Rs , Rs ) (on s < 4) de forma
que, en base canònica (Vs ) de Rs , la matriu quadrada [h]Vs fos la responsable de la no-triangularitat de [f ]N , trobar
bases dels subespais propis de h, ampliar fins base de Rs , etc.

Proposició 6.4.4: Sigui f un endomorfisme triangulable, i sigui λ ∈ K un valor propi de f amb multiplicitat m.
Llavors:

Ker(f − λIdEn )2 = Ker(f − λIdEn ) =⇒ dimK Ker(f − λIdEn ) = m.

Demostració 6.4.4 Com que f és triangulable, podem trobar una base N = {~u1 , . . . , ~um , ~um+1 , . . . , ~un } on [f ]N sigui
triangular superior, amb els primers m elements diagonals iguals a λ :
 
λ t12 . . . t1m
 λ . . . t2m 
. B
 
 .. .. 
 . 
[f ]N = 
 
 λ 

 
 
 [0](n−m)×m A 

Anem a demostrar que {~u1 , . . . , ~um } ⊂ Ker(f − λIdEn ), és a dir, que els vectors ~u1 , . . . , ~um són propis associats a λ.
D’aquı́ deduirem que dimK Ker(f − λIdEn ) = m ja que el subespai no pot tenir dimensió més gran que la multiplicitat
m (recordeu la proposició 4.1.8).

Demostrarem per recurrència sobre que {~u1 , ..., ~um } són vectors propis de f associats a λ.

[ s = 1 ]: Mirant la primera columna de [f ]N , veiem que f (~u1 ) = λ~u1 , i aixı́ ~u1 és vector propi de f associat a λ.

[ 1 ≤ s ≤ m − 1 ]: Suposem que ~u1 , . . . , ~us són vectors propis de f associats a λ ∀s = 1, ..., m − 1.

[ s = m ]: Comprovem que ~um també és vector propi de f associat a λ. En efecte, a partir de [f ]N tenim que

f (~u1 ) = λ~u1 , . . . , f (~um−1 ) = λ~um−1 , f (~um ) = t1m ~u1 + · · · + t(m−1)m ~um−1 + λ~um
Per tant
 (f − λIdEn )(~u1 ) = ~0, . . . , (f − λIdEn )(~um−1 ) = ~0, (f − λIdEn )(~um ) = t1m ~u1 + · · · + t(m−1)m ~um−1
Aplicant (f − λIdEn ) a l’última expressió a banda i banda de la igualtat, tenim:

(f − λIdEn )2 (~um ) = t1m (f − λIdEn )(~u1 ) + · · · + t(m−1)m (f − λIdEn )(~um−1 ) = ~0 ,

d’on ~um ∈ Ker(f − λIdEn )2 , per tant ~um ∈ Ker(f − λIdEn ) en aplicar la hipòtesi. Això vol dir que f (~um ) = λ~um , i
~um és vector propi de f associat a λ.

Corol·lari 6.4.5: Si f és un endomorfisme triangulable tal que per a cada valor propi λ ∈ K es verifica Ker(f −
λIdEn )2 = Ker(f − λIdEn ), llavors f és diagonalitzable.

6.5 Triangulació de matrius quadrades

Sigui A ∈ MK (n × n), n ∈ N∗ , una matriu donada. Prenem l’espai vectorial Kn i la seva base canònica, V . Sabem
que existeix i és únic l’endomorfisme f ∈ LK (Kn , Kn ) tal que [f ]V = A. Sigui ara N una altra base de Kn , i definim
la matriu P ∈ MK (n × n) com P = [Id]N V . Llavors:

−1
P −1 · A · P = [Id]N V · [f ]V · [Id]N V = [f ]N ∈ MK (n × n)

Per tant:

◦ Si f triangula superiorment en base N : P −1 · A · P = [f ]N és una matriu triangular superior

◦ Si f triangula inferiorment en base N : P −1 · A · P = [f ]N és una matriu triangular inferior

Definició 6.5.1: Sigui A ∈ MK (n × n), n ∈ N∗ . Es diu que:

(1) A és triangulable superiorment a K si existeix una matriu inversible P ∈ MK (n × n) tal que P −1 · A · P és
una matriu triangular superior.
(2) A és triangulable inferiorment a K si existeix una matriu inversible P ∈ MK (n × n) tal que P −1 · A · P és
una matriu triangular inferior.
(3) A és triangulable a K si és triangulable superiorment o inferiorment a K.
Fixem-nos que tota matriu real és també complexa. Aixı́, per exemple, podrı́em tenir A ∈ MR (n × n) que no triangulés
a R (per tenir arrels del polinomi caracterı́stic no reals), però que sı́ ho fes a C. De fet, tota matriu és triangulable
a C.

6.6 El teorema de Cayley-Hamilton

Definició 6.6.1: Sigui A ∈ MK (n × n), n ∈ N∗ . Sigui p(x) = a0 + a1 x + a2 x2 + · · · + am xm ∈ Km [x], amb m ∈ N.
Es defineix:

p(A) = a0 In + a1 A + a2 A2 + · · · + am Am ∈ MK (n × n)

Teorema 6.6.1 Teorema de Cayley-Hamilton per a matrius quadrades: ∀A ∈ MK (n × n), n ∈ N∗ es verifica:

Pc A[A] = [0]n ∈ MK (n × n)

Demostració 6.6.1 Com que A és triangulable a C, existeix una matriu inversible P ∈ MC (n×n) tal que P −1 ·A·P = T ,
matriu triangular superior (per tant, P · T · P −1 = A). Llavors:

Pc T [x] = detn (T − xIn ) = detn (P −1 · A · P − xP −1 · In · P ) = detn ( P −1 · (A − xIn ) · P ) = detn (A − xIn ) = Pc A[x]

Pn
Per tant, si Pc A[x] = Pc T [x] = j=0 aj xj :
 n n
X j X
Pc A[A] = Pc T [A] = Pc T [P · T · P −1 ] = aj (P · T · P −1 ) = P · ( aj T j ) · P −1 = P · Pc T [T ] · P −1
j=0 j=0

Com que P és inversible, tenim Pc A[A] = [0]n ⇐⇒ Pc T [T ] = [0]n , i només ens queda demostrar que Pc T [T ] = [0]n
(el propi teorema de Cayley-Hamilton per a matrius triangulars superiors T ∈ MC (n × n)). Això ho farem per inducció
sobre n, amb n ≥ 2

[ n = 2 ] Sigui T la matriu
 
λ w
T = ∈ MC (2 × 2)
0 µ
Llavors, Pc T [x] = (λ − x)(µ − x) = x2 − (λ + µ)x + λµ. Per tant:

λ2
     
w(λ + µ) λ w 1 0
Pc T [T ] = T 2 − (λ + µ)T + λµI2 = − (λ + µ) + λµ = [0]2
0 µ2 0 µ 0 1

[ n ] Suposem que Pc T [T ] = [0]n , per a tota matriu triangular superior T ∈ MC (n × n).

[ n + 1 ] Sigui T la matriu
 
λ W
T = ∈ MC ((n + 1) × (n + 1))
0 B
on B ∈ MC (n × n) és una matriu triangular superior (en ser-ho T ). Aplicant la hipòtesi d’inducció a B, obtenim que
Pc B[B] = [0]n .

I com que Pc T [x] = (λ − x) Pc B[x], resulta

  
0 −W Pc B[λ] W̃
Pc T [T ] = (λIn+1 − T ) · Pc B[T ] = =
0 (λIn − B) 0 Pc B[B]

  
0 −W Pc B[λ] W̃
= = [0](n+1)
0 (λIn − B) 0 [0]n

Definició 6.6.2: Sigui f ∈ LK (En , En ). Siguin p(x) = a0 + a1 x + a2 x2 + · · · + am xm ∈ Km [x], amb m ∈ N. Es

defineix:

p(f ) = a0 IdEn + a1 f + a2 f 2 + · · · + am f m ∈ LK (En , En )

Teorema 6.6.2 Teorema de Cayley-Hamilton per a endomorfismes: ∀f ∈ LK (En , En ), es verifica:

Pc f [f ] = 0̃En ∈ LK (En , En )

Pn
Demostració 6.6.2 Sigui V una base d’En tal que [f ]V = A. Suposem Pc f [x] = Pc A[x] = j=0 aj xj . Tenint present
j
que ∀j = 0, ..., n es verifica [f j ]V = ([f ]V ) = Aj :
n
hX i n
X n
X
[Pc f [f ]]V = aj f j = aj [f j ]V = aj Aj = Pc A[A] = [0]n
V
j=0 j=0 j=0

d’on deduı̈m que Pc f [f ] = 0̃En

Proposició 6.6.1: Sigui A ∈ MC (n × n) amb Pc A[x] = (λ1 − x) · · · (λn − x). Llavors,

 n
X n
Y
tr(A) = λi ; detn (A) = λi
i=1 i=1

Demostració 6.6.1 Com que A és triangulable, existeix una matriu P ∈ MC (n × n) inversible, tal que A = P · T · P −1 .
Tal i com hem vist a la demostració del teorema 4.6.1,
 
t11 − x 
 ll 
 t22 − x l 
Pc A[x] = Pc T [x] =   = (t11 − x)(t22 − x) · · · (tnn − x)
 
.. l

 . l 

 tnn − x
I llavors, t11 , ..., tnn són les arrels de Pc A[x].
En aquest cas,

n
X n
X
tr(A) = tr(P · T · P −1 ) = tr(T · P −1 · P ) = tr(T ) = tii = λi
i=1 i=1

n
Y n
Y
detn (A) = detn (P · T · P −1 ) = detn (P ) · detn (T ) · detn (P −1 ) = detn (T ) = tii = λi
i=1 i=1

Proposició 6.6.2: Sigui f ∈ LK (En ) amb Pc f [x] = (λ1 − x) · · · (λn − x). Llavors,
n
X n
Y
tr(f ) = λi ; detn (f ) = λi
i=1 i=1

Demostració 6.6.2 Considerant una certa base V d’En i anomenant A = [f ]V ∈ MC (n × n), a partir de la proposició
anterior, obtenim
n
X
tr(f ) = tr(A) = λi
i=1
n
Y
detn (f ) = detn (A) = λi
i=1

Darrera versió: 24 de juliol de 2020