Capı́tol 6

Sistemes magnètics

6.1 Termodinàmica de sistemes magnètics

Considerem un sistema homogeni i isòtrop introduı̈t dins d’un camp magnètic H uniforme en tot el
volum del sistema. Com a conseqüència es produirà una imanació M que també serà uniforme en
tot el sistema. La inducció magnètica creada en el sistema amb permitivitat magnètica µ0 és

B = µ0 (H + M ). (6.1)

En l’estudi termodinàmic dels sistemes magnètics suposarem que el volum del sistema es fix (i igual
a la unitat) i per tant no hi haurà treball de compressió-expansió, per la qual cosa l’únic tipus de
treball que considerarem és el magnètic. Aquest treball està associat, com ja sabem del magnetisme,
amb una variació de l’estat magnètic del sistema. El treball infinitessimal magnètic que cal fer per
per produir una variació de camp magnètic dB és, utilitzant (6.1)

¯ v = H · dB = µ0 (HdH + HdM ),
dW (6.2)

on hem tingut en compte que com que la imanació M és produı̈da pel camp extern, H i M tenen
la mateixa direcció. Com podem veure de l’expressió anterior, no tot aquest treball es realitza sobre
el sistema. El treball que es realitza sobre el sistema ha de crear una imanació sobre el mateix de
forma que si prenen M = 0 a (6.2) ens queda el treball que no es realitza sobre el sistema: µ0 HdH.
Per tant, el treball magnètic realitzat sobre el sistema degut a la presència del camp magnètic
extern serà

¯ s = µ0 HdM.
dW (6.3)
Tenint en compte aquesta definició del treball, l’equació de Gibbs pel sistema magnètic serà

dUs = T dS + µ0 HdM (6.4)

on Us és l’energia interna del sistema. Ara bé, el sistema està dins un camp sense el qual les seves
partı́cules no tenen energia. Per entendre això pensem que el nostre sistema està format per un
sistema d’N dipols magnètics situats en els nusos d’una xarxa (àtoms d’un sòlid, per exemple).
Si no hi ha camp extern, l’energia d’aquests dipols és zero, doncs al estar fixos no tenen energia
cinètica. L’única possibilitat de que aquests dipols tinguin energia és que tinguin una energia
potencial degut a la interacció del moment dipolar magnètic µ amb el camp H. En conseqüència, el
sistema de dipols no està aı̈llat i serà necessari incorporar el camp magnètic extern dins la descripció
termodinàmica. Aixı́, haurem de treballar amb l’univers termodinàmic format pel conjunt de
dipols més el camp extern. Com que l’energia interna és aditiva, l’energia interna de l’univers
termodinàmic serà la suma de l’energia interna del sistema de dipols (Us ) més l’energia potencial
d’interacció entre els dipols i el camp extern (Ep ):

U = U s + Ep . (6.5)

62
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

L’energia potencial d’interacció entre un dipol amb moment dipolar magnètic µ i el camp H és

✏= µ0 µ · H. (6.6)

Si µi és el moment dipolar magnètic del dipol i-èssim, l’energia potencial magnètica del conjunt
d’N dipols és
XN XN
Ep = ✏ i = µ0 H · µi . (6.7)
i=1 i=1

Si tots els dipols són idèntics, µi = µ i

N
X
Ep = µ0 H · µi = µ0 N µ · H. (6.8)
i=1

Per conveni suposarem que el camp magnètic extern va en la direcció de l’eix Z i per tant µ·H = µz H.
D’altra banda, la imanació del sistema, com a magnitud termodinàmica serà M = N µz . Aixı́, de
(6.5) i (6.8) tindrem que

U = Us µ0 M H (6.9)
i per tant
dU = dUs µ0 HdM µ0 M dH. (6.10)
Introduint aquest resultat a (6.4) arribem a l’equació de Gibbs per l’univers termodinàmic

dU = T dS µ0 M dH. (6.11)
Si comparem aquesta equació amb la que vam deduir pels fluids, dU = T dS P dV veiem que
totes les equacions que vàrem deduir a partir d’ella (equacions T dS, relacions de Maxwell, etc) pels
fluids, segueixen essent vàlides pels sistemes magnètics si apliquem el ”mapping”

P ! µ0 M, V ! H.

D’altra banda, és fàcil deduir les equacions d’estat en les diferents representacions a partir de (6.11).
L’equació (6.11) és la forma diferencial de l’equació fonamental del sistema en la representació de
l’energia interna U (S, H). Aixı́,
✓ ◆ ✓ ◆
@U 1 @U
T = , M= . (6.12)
@S H µ0 @H S
Si volem treballar en la representació de l’entropia, per connectar amb la col·lectivitat microcanònica,
expressem S(U, H) i a partir de (6.11) arribem a
✓ ◆ ✓ ◆
1 @S µ0 M @S
= , = . (6.13)
T @U H T @H U

Per connectar amb la col·lectivitat canònica ens cal treballar en la representació de l’energia lliure
de Helmholtz. Com que per definició F = U T S el seu diferencial és dF = dU T dS SdT i
tenint en compte (6.11) s’arriba a

dF = SdT µ0 M dH.

Com que en aquesta representació l’equació fonamental és de la forma F (T, H), les equacions d’estat
es troben de ✓ ◆ ✓ ◆
@F 1 @F
S= , M= . (6.14)
@T H µ0 @H T
A més,
✓ ◆ ✓ ◆ ✓ ◆
@(T ln Z) @ ln Z @ ln Z
U = F + TS = kB T ln Z + kB T = kB T 2 = . (6.15)
@T H @T H @ H

63
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

Les capacitats calorı́fiques es defineixen de forma anàloga a les dels fluids però ara seran
✓ ◆ ✓ ◆ ✓ ◆
dQ
¯ @U @S
CH = = =T ,
dT H @T H @T H
✓ ◆ ✓ ◆ ✓ ◆ ✓ ◆
dQ
¯ @U @H @S
CM = = + µ0 M =T . (6.16)
dT M @T M @T M @T M
La susceptibilitat magnètica és l’anàloga del coeficient de compressibilitat kT per a un fluid:
✓ ◆
@M
= (6.17)
@H T
i ens permet classificar els sistemes magnètics segons la seva susceptibilitat. Aixı́, els sistemes amb
> 0 poden ser:
• Paramagnètics: No hi ha interacció entre els dipols que conformen el sistema magnètic.
• Ferromagnètics: Es caracteritzen per mantenir una imanació al retirar el camp magnètic.
Que existeixi interacció entre dipols és una condició necessària, però no suficient, per que
quedi aquesta imantació permanent, doncs com veurem, la temperatura hi jugarà un paper
clau.
Els sistemes que tenen < 0 són els diamagnètics que es caracteritzen per repel·lir els camps
magnètics. Aquesta caracterı́stica pot donar-se en sistemes moleculars que tenen tots els seus
electrons aparellats, de manera que tenen un moment dipolar mig nul. També el podem trobar en
sistemes atòmics que continguin els orbitals de la capa de valència plens, tenint aixı́ un moment
dipolar mig nul. Al aplicar un camp extern a aquests sistemes, per la llei de Faraday-Lenz, els
dipols que el formen s’orienten de tal manera que creen un camp induı̈t que s’oposa a aquest camp
extern.

6.2 Paramagnetisme clàssic

Considerem un sistema d’N dipols magnètics que estan dins d’un camp magnètic extern i que no hi
ha interacció entre ells. Com que se suposa que estan fixes a l’espai seran distingibles i la funció
de partició vindrà donada Z = Z1N on Z1 és la funció de partició per a un sol dipol. Per calcular
aquesta funció de partició caldrà saber quina és l’energia d’un dipol i haurem d’integrar el factor de
Boltzmann sobre tot l’espai de fases. L’energia d’un dipol vé donada per (6.6). Si considerem les
orientacions del camp i del moment dipolar com es mostra a la figura 6.1

✏= µ0 µ · H = µ0 µz H = µ0 µH cos ✓ (6.18)
on µz = µ cos ✓.

Figura 6.1: Orientació relativa entre el camp extern H i el dipol magnètic amb moment dipolar
magnètic µ. Cada microstat està especificat per la parella de valors {✓, '}.

64
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

Els microstats accessibles a un dipol seran totes les possibles orientacions relatives entre els vectors
H i µ. Com que els dipols estan localitzats a l’espai ens els podem imaginar com una cadena
unidimensional de dipols que s’orienten independentment uns dels altres en totes les direccions del
pla. En la figura 6.2 es mostra un microstat concret.

Figura 6.2: Cadena unidimensionals de dipols independents on cada dipol pot orientar-se en totes
les direccions del pla

El conjunt d’orientacions diferents que poden tenir tots els dipols conformen el conjunt de microstats.
De tota manera, com que el sistema és clàssic i volem determinar primer la funció de partició d’un
dipol, només caldrà fixar-nos en els microstats accessibles a un sol dipol. Cada parella de valors
dels angles {✓, '} especifiquen de manera única cada microstat per un dipol. Alhora d’integrar
sobre tot l’espai de fases haurem de recórrer tots els possibles valors de ✓ i ' i per tant, l’element de
volum de l’espai de fases sobre el qual haurem d’integrar correspondrà al diferencial d’angle sòlid

d⇥ = sin ✓d✓d'

on ✓ 2 [0, ⇡] i ' 2 [0, 2⇡]. Ara ja podem calcular Z1

Z Z 2⇡ Z ⇡
✏ µ0 µH cos ✓
Z1 = e d⇥ = d' sin ✓d✓e .
0 0

Definint ↵ ⌘ µ0 µ H i x = cos ✓

Z 1
2⇡ ↵ 4⇡
Z1 = 2⇡ dx e↵x = e e ↵
= sinh ↵
1 ↵ ↵

Aixı́ doncs finalment tenim

✓ ◆N
4⇡
Z= sinh ↵ (6.19)
↵

Ara, a partir de la funció de partició, podem trobar les equacions tèrmiques i calòriques d’estat.
Per exemple, si utilitzem (6.14) i
✓ ◆ ✓ ◆
@ @ @↵ @
= = µ0 µH
@ H @↵ @ H @↵

aleshores, l’equació calòrica d’estat és

✓ ◆ ✓ ◆
@ ln Z1 N @Z1
U= N = µ0 µH = N µ0 µHL(↵) (6.20)
@ H Z1 @↵

on
1
L(↵) = coth(↵)
↵
es coneix amb el nom de funció de Langevin. A la figura 6.3 es mostra gràficament la funció de
Langevin en funció de ↵.

65
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

1
↵�3
0.8

L(↵)
0.6

0.4

0.2

0
0 5 10 15 20
µ0 µH�kB T

Figura 6.3: Funció de Langevin

Aquesta equació es pot deduir alternativament sense fer ús de la densitat de probabilitat canònica.
Com que tots els dipols són idèntics i l’energia interna és el valor mig de l’energia del sistema,

U = N h✏i = N µ0 µH hcos ✓i . (6.21)

La probabilitat de que un dipol estigui en un microstat, i per tant, tingui una orientació especı́fica
respecte el camp extern és
e↵ cos ✓ ↵e↵ cos ✓
⇢(✓, ') = R ↵ cos ✓ =
e d⇥ 4⇡ sinh(↵)
El valor mig hcos ✓i serà doncs

Z Z ⇡ ✓ ◆
↵ @ ↵ cos ✓ ↵ @ e↵ e ↵
hcos ✓i = ⇢(✓, ') cos ✓d⇥ = sin ✓d✓e = = L(↵).
2 sinh(↵) @↵ 0 2 sinh(↵) @↵ ↵

Introduint aquest resultat en (6.21) obtenim (6.20).

Ara procedim a trobar l’equació tèrmica d’estat, és a dir, la funció M (H, T ). Utilitzant (6.14) i
✓ ◆ ✓ ◆
@ @ @↵ @
= = µ0 µ
@H T @↵ @H T @↵
obtenim
✓ ◆ ✓ ◆
N kB T @ ln Z1 @ ln Z1
M= = Nµ = N µL(↵) (6.22)
µ0 @H T @↵
De manera anàloga a com hem procedit per trobar l’equació calòrica d’estat a partir de la probabilitat
canònica, podem trobar també l’equació tèrmica d’estat. La imanació, com a magnitud macroscòpica,
és el valor mig de N µz , és a dir M = hM i = N hµz i = N µ hcos ✓i = N µL(↵), on no hem diferenciat
entre la magnitud macroscòpica hM i de la microscòpica M = N µz en un abús de llenguatge.
Una altra equació d’estat d’interès és l’expressió per l’entropia en funció del camp extern i la
temperatura. Per trobar-la utilitzem (6.14), de forma que

✓ ◆  ✓ ◆
@(T ln Z1 ) @ ln Z1
S = N kB = N kB ln Z1 + T
@T H @T H
= kB N S(↵) (6.23)

on ✓ ◆
4⇡
S(↵) = ln sinh ↵ ↵ coth ↵ + 1. (6.24)
↵

66
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

Com és habitual resulta interessant, des del punt de vista fı́sic, analitzar el comportament del
sistema en els lı́mits d’altes i baixes temperatures de les equacions d’estat que hem trobat. El
paràmetre ↵ = µ0 µH/kB T és un quocient entre l’energia magnètica caracterı́stica i l’energia tèrmica
caracterı́stica. Per tant, es tracta d’una mesura sobre quin dels tipus d’energia, magnètica o tèrmica,
predomina en el sistema. Per baixes temperatures hauria de predominar l’energia magnètica front
de la tèrmica (i per tant ↵ 1) mentre que per altes temperatures l’energia tèrmica predomina
front de la magnètica (llavors, ↵ ⌧ 1).

Lı́mit d’altes temperatures: En aquest lı́mit l’energia tèrmica predomina front de la magnètica
i els dipols s’orienten pràcticament a l’atzar. En aquest lı́mit, ↵ ⌧ 1 i per tant,

e↵ + e ↵ 1 2 + ↵2 1 1 1 + ↵2 /2 1 ↵2 /3 ↵
L(↵) = ↵ ↵
' ↵ 3 = 2
1 = 2
' + O(↵3 )
e e ↵ 2↵ + 3 ↵ ↵ 1 + ↵ /6 ↵ 1 + ↵ /6 3
Tenint en compte aquesta aproximació, de (6.20) i (6.22) obtenim les equacions d’estat en el lı́mit
d’altes temperatures
↵ N µ20 µ2 H2
U = N µ0 µH = (6.25)
3 3kB T
i
N µ2 µ0 H
M= . (6.26)
3kB T
El resultat anterior satisfà una llei experimental del magnetisme anomenada llei de Curie, segons la
qual en tots els sistemes paramagnètics la imanació és M = CH/T on C és una constant pròpia de
cada sistema. Fixem-nos que en el lı́mit T ! 1 l’efecte del camp magnètic extern és pràcticament
nul i per tant la imanació es fa nul·la i també l’energia interna del sistema.
Pel que fa a l’entropia del sistema, podem pensar que al predominar l’energia tèrmica el nombre
de microstats augmentarà, ja que els dipols s’orientaran de manera aleatòria a causa de l’agitació
tèrmica. De fet, podem quantificar el nombre màxim de microstats, ja que es correspondrà al
total d’orientacions possibles que poden prendre R els dipols. El nombre de microstats accessibles
a un sol dipol és el volum d’angle sòlid: ⌦1 = d⇥ = 4⇡. El nombre de microstats màxim del
sistema serà doncs ⌦ = (4⇡)N i l’entropia, que serà màxima també en el lı́mit d’altes temperatures,
serà Smax = kB ln ⌦ = N kB ln(4⇡). Podem comprovar aquest resultat si desenvolupem en sèrie de
Taylor (6.23) per ↵ molt petit. Aixı́,

↵2
S(↵) ' ln(4⇡) + O(↵4 )
6
i en el lı́mit ↵ ! 0 l’entropia tendeix a N kB ln(4⇡), com era d’esperar.

Lı́mit de baixes temperatures: En aquest cas ↵ 1 i per tant L(↵) ' 1. En conseqüència les
equacions d’estat són
U = N µ0 µH (6.27)
i
M = N µ. (6.28)
En aquest cas, com que el camp magnètic és molt intens i la temperatura baixa, pràcticament tots
els dipols estan orientats en la direcció del camp essent màxima la imanació del sistema (imanació
de saturació).

6.3 Paramagnetisme d’spin 1/2

En aquest apartat estudiarem el paramagnetisme quàntic i per tant les orientacions permeses
relatives entre un dipol i el camp extern estan quantitzades, a diferència del cas clàssic. En l’-
expressió (6.18) per l’energia d’un dipol, hem de considerar µz = i on i és el nombre quàntic d’spin.

Tractament microcanònic: En primer lloc hem de determinar el nombre de microstats. Com que

67
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

els dipols estan localitzats a l’espai els podem imaginar com una cadena unidimensional de dipols
independents. Per simplicitat, considerarem el cas de dipols amb spin 1/2, és a dir, i = 1, +1.
En la figura 6.4 es mostra un microstat concret.

Figura 6.4: Cadena unidimensionals de dipols independents on cada dipol només pot tenir dues
possibles orientacions

Aixı́, com que només són permeses dues orientacions, paral·lela (") o antiparal·lela (#) al camp
extern, les energies possibles de cada dipol són, utilitzant (6.18)

✏" = µ0 µH
✏# = µ0 µH (6.29)
En la col·lectivitat microcanònica el sistema està aı̈llat i per tant el nombre de dipols i l’energia
total dels sistema són constants i es conserven. Si N" i N# són el nombre de dipols paral·lels i
antiparal·lels al camp respectivament es compleix
N = N" + N#
U = ✏" N" + ✏# N# = µ0 µH(N# N" ). (6.30)
El nombre de microstats és el nombre de possibles ordenacions entre els dipols orientats paral·lels
al camp i els antiparal·lels
N!
⌦= . (6.31)
N" !N# !
Introduint aquest resultat a l’expressió de l’entropia de Boltzmann

S = kB ln ⌦ = kB (ln N ! ln N" ! ln N# !) (6.32)

i com que el nombre de dipols és molt gran en el lı́mit termodinàmic, podem aplicar l’aproximació
d’Stirling ln N ! ' N ln N N a N , N" i N# , per obtenir

S = kB (N ln N N" ln N" N# ln N# ) . (6.33)

Aı̈llant N" i N# de (6.30) i introduı̈nt-los en (6.33) obtenim l’equació fonamental en la representació
de l’entropia

 ✓ ◆ ✓ ◆ ✓ ◆ ✓ ◆
N U N U N U N U
S(U, H) = kB N ln N ln + ln + (6.34)
.
2 2µ0 µH 2 2µ0 µH 2 2µ0 µH 2 2µ0 µH
Utilitzant (6.13) trobem
N U
!
1 kB 2 2µ0 µH
= ln N U
(6.35)
T 2µ0 µH 2 + 2µ0 µH

d’on podem aı̈llar l’energia interna en funció del camp i la temperatura per obtenir l’equació calòrica
d’estat
✓ ◆
µ0 µH
U (H, T ) = N µ0 µH tanh (6.36)
kB T

68
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

De (6.13) també podem trobar l’equació tèrmica d’estat

✓ ◆
µ0 µH
M (H, T ) = N µ tanh (6.37)
kB T

Tractament canònic: Per determinar la funció de partició del sistema hem de trobar l’energia de
cada microstat i sumar sobre tots els microstats. Per això ens cal especificar cada microstat i la seva
energia. Com que cada dipol té associat un nombre quàntic d’spin i que indica les orientacions
permeses de cada dipol, el conjunt de valors { 1 , 2 , ..., N } especifica un estat microscòpic del
sistema i per tant un microstat. L’energia de cada microstat del sistema serà doncs
N
X
E( 1, 2 , ..., N) = µ0 µH i (6.38)
i=1

i la funció de partició és

X X X X X
E( 1 , 2 ,..., N ) E( 1 , 2 ,..., N ) µ0 µH( 1 +···+ N )
Z = e = ··· e = ··· e
{ i} 1 N 1 N
!N
X
µ0 µH
= e 1
(6.39)
1

la qual cosa indica que els dipols són independents i formen un sistema ideal i que són distingibles.
Si el dipols tenen spin 1/2, és a dir, i = 1, +1
X
e µ0 µH 1 = e µ0 µH + e µ0 µH = 2 cosh ( µ0 µH) . (6.40)
1 =±1

Finalment, l’equació fonamental serà

F (T, H, N ) = kB T ln Z = N kB T ln [2 cosh ( µ0 µH)] . (6.41)

De (6.41) i utilitzant (6.14) i (6.15) retrobem (6.36) i (6.37).

L’equació calòrica per l’entropia es pot trobar a partir de (6.14) o bé de l’expressió S = (U F )T .
En qualsevol cas, S = kB N S(↵) on

S(↵) = ln [2 cosh(↵)] ↵ tanh(↵). (6.42)

La dependència de l’entropia en funció del paràmetre ↵ és palesa a través la funció S(↵), que és
diferent entre els casos clàssic i quàntic. També podem calcular les capacitats calorı́fiques a partir
de l’expressió de l’entropia utilitzant (6.16). En primer lloc de (6.37) es pot aı̈llar ↵ en funció de
M i substituir-ho en l’expressió de l’entropia trobant aixı́ que S depèn únicament de M . Aixı́,
CM = T (@S/@T )M = 0. Pel que fa a CH , tenint en compte
✓ ◆ ✓ ◆
@ @ @↵ µ0 µH @
= =
@T H @↵ @T H kB T 2 @↵

trobem que
CH dS(↵) ↵2
= ↵ = . (6.43)
N kB d↵ cosh2 (↵)
Ara podem estudiar els lı́mits d’altes i baixes temperatures.

Lı́mit d’altes temperatures: En aquest lı́mit ↵ ⌧ 1 i desenvolupant en serie de Taylor

↵3
tanh(↵) = ↵ + O(↵5 )
3

69
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

i de (6.36) i (6.37) trobem les equacions d’estat

N µ20 µ2 H2
U= (6.44)
kB T

i
N µ2 µ0 H
M= . (6.45)
kB T
Cal parar atenció a dues observacions importants. Per una banda, (6.45) ens confirma novament
que per altes temperatures es compleix la llei de Curie, tot i haver fet una descripció quàntica del
paramagnetisme. Per altra banda, tant la descripció clàssica com la quàntica del paramagnetisme
convergeixen cap al mateix comportament (llei de Curie) per altes temperatures de forma que en
general en el limit d’altes temperatures cal esperar que el sistemes es comportin com clàssics. Pel
que fa a l’entropia en el lı́mit d’altes temperatures els dipols s’orienten a l’atzar però en aquest
cas només són permeses dues orientacions per cada dipol. Per tant, n’hi haurà 2N orientacions
possibles en total, és a dir, el nombre de microstats serà ⌦ = 2N i S = kB ln 2N = N kB ln 2.
Podem comprovar aquest resultat prenent ↵ ! 0 en l’expressió (6.42):

lim S = N kB lim S(↵) = N kB ln 2.

↵!0 ↵!0

Lı́mit de baixes temperatures: Quan ↵ 1 tenim que tanh(↵) ' 1 i al tenir en compte
això en les equacions (6.36) i (6.37) retrobem (6.27) i (6.28). Això no és d’estranyar doncs al ser
l’energia magnètica molt més gran que la tèrmica pràcticament tots els dipols estan orientats en la
direcció del camp extern, independentment de si les orientacions permeses estan quantitzades o
no. Pel que fa a l’entropia en el lı́mit de baixes temperatures tots els dipols estan orientats en la
direcció del camp. En aquest lı́mit, com que el sistema està totalment ordenat, l’entropia hauria de
ser zero, satisfent-se aixı́ la tercera llei de la termodinàmica. És fàcil comprovar, a partir de (6.42),
que
lim S = N kB lim S(↵) = 0.
↵!1 ↵!1

És interessant notar que aquest comportament de l’entropia no es retroba de l’entropia del cas
clàssic. De fet, de (6.24)
lim S = N kB lim S(↵) = 1.
↵!1 ↵!1

Com veiem l’entropia del cas clàssic no tendeix a zero quan la temperatura tendeix a zero, violant-se
la tercera llei. Però com ja sabem, els sistemes clàssics no tenen perquè complir la tercera llei, doncs
en aquest lı́mit els efectes quàntics dels sistemes són notoris i els sistemes descrits clàssicament no
tenen en compte aquests efectes. Finalment, podem analitzar el comportament de la capacitat
calorı́fica CH a baixes temperatures. Per tal cosa aproximem (6.43) per ↵ 1 obtenint

CH
' 4↵2 e 2↵
N kB

i finalment
lim CH = 0
↵!1

verificant-se aixı́ la tercera llei.

6.4 Desimanació adiabàtica

Aquest procés, també anomenat efecte magnetocalòric, consisteix en disminuir la temperatura d’un
sistema magnètic alternant etapes isotèrmiques amb adiabàtiques reversibles fent variar el camp
magnètic aplicat.

70
Termodinàmica i mecànica estadı́stica Universitat Autònoma de Barcelona

Figura 6.5: Desimanació adiabàtica

En la figura 6.5 es mostren els processos que permeten refredar mostres fins a temperatures de
l’ordre de mil·lèssimes de kelvin. Peter Debye va obtenir el premi Nobel per la fonamentació
d’aquest efecte. Imaginen que la mostra inicialment es troba en un estat d’equilibri A com el de la
figura, en que el camp és H1 i la temperatura T1 , que és la temperatura de la font amb la que està
en contacte. A continuació s’augmenta el camp fins a un valor H2 > H1 de forma que la mostra
arriba a un nou estat B. Es retira la font i s’aı̈lla el sistema tot disminuint el camp novament fins al
valor H1 de forma que la mostra arriba a l’estat C on la temperatura haurà disminuı̈t fins al valor
Tf . La repetició concatenada d’aquests processos adiabàtics i isoterms permet anar refredant la
mostra progressivament. Com hem vist a l’apartat anterior l’entropia del sistema tendeix a zero
conforme la temperatura tendeix a zero, independentment del valor del camp. Això es mostra a la
figura 6.5. Això fa que calguin infinites etapes per arribar al zero absolut, cosa que el fa inaccessible
a la pràctica com en indica la tercera llei. Si el sistema és paramagnètic podem trobar quina és la
temperatura Tf . Només cal fixar-se en l’etapa adiabàtics de B a C. Com que el procés és reversible,
l’etapa adiabàtica també és isentròpica i de (6.42) es veu que això implica que ↵ és manté constant
i per tant
H1
Tf = Ti .
H2

71