7. OPERADORS.

TEOREMES ESPECTRALS

En tot aquest tema, En representarà un espai vectorial real de dimensió finita, amb dimR En = n ∈ N∗ , i (En , < | >)
serà un espai euclidià. L’espai vectorial LR (En , En ) el simbolitzarem simplement per LR (En ), i els endomorfismes
IdEn i 0̃En s’escriuran, respectivament, com Id i 0̃ (si no hi ha ambigüitat respecte de l’espai vectorial En on estan
definits).

7.1 Definicions i propietats bàsiques

Definició 7.1.1: Sigui (En , < | >), un espai euclidià. Direm que T és un operador si T ∈ LR (En ). És a dir, un
operador és un endomorfisme definit sobre un espai euclidià.

Lema 7.1.1: Sigui (En , < | >), i sigui T ∈ LK (En ). Es verifica:

T = 0̃ ⇐⇒ { ∀~x, ~y ∈ En : < T (~x) | ~y >= 0 }

Demostració 7.1.1 La implicació =⇒ és directa.

Per veure la implicació ⇐=, notem que podem prendre ∀~x ∈ En , ~y = T (~x), obtenint per hipòtesi:
2
kT (~x)k =< T (~x) | T (~x) >= 0
d’on deduı̈m que T (~x) = ~0 ∀~x ∈ En . Per tant, T = 0̃.

Observem que si tenim T, Q ∈ LK (En ) que verifiquen

∀~x, ~y ∈ En : < T (~x) | ~y >=< Q(~x) | ~y > =⇒ < (T − Q)(~x)|~y >= 0

i, com a conseqüència del lema anterior, podrem deduir que T − Q = 0̃, és a dir, T = Q.

Proposició 7.1.2: Sigui (En , < | >) un espai euclidià i sigui T ∈ LR (En ). Llavors existeix un únic operador
t
T ∈ LR (En ), tal que:

∀~x, ~y ∈ En ; < T (~x) | ~y >=< ~x | t T (~y ) > ; < ~y | T (~x) >=< t T (~y ) | ~x >
t
Notació: T l’anomenarem operador transposat de T .

Demostració 7.1.2 Considerem una base V de En i detallem l’expressió matricial

∀~x, ~y ∈ En , < T (~x) | ~y >= XVT [T ]TV [< | >]V YV =< ~x | t T (~y ) >= XVT [< | >]V [t T ]V YV
T
Com que aquesta igualtat s’ha de complir ∀~x, ~y ∈ En , deduı̈m que [T ]V [< | >]V = [< | >]V [t T ]V .
−1
Multiplicant per l’esquerra per la matriu [< | >]V , trobem finalment:

−1 T
[< | >]V [T ]V [< | >]V = [t T ]V

Per tant, si V és base ortonormal, [t T ]V = [T ]TV . També es verifica que t 0̃ = 0̃ , t

Id = Id.
Proposició 7.1.3: Sigui (En , < | >), i siguin T, Q ∈ LR (En ). Es verifica:
t t
(1) ( T) = T
t
(2) (T + Q) = t T + t Q
t
(3) ∀α ∈ R : (αT ) = α t T
t
(4) (T · Q) = t Q · t T
(5) rg(t T ) = rg(T ) , dimR Ker t T = dimR Ker T
(6) Si λ és arrel del polinomi caracterı́stic de T , llavors λ és arrel del polinomi caracterı́stic de t T
(7) Si λ és valor propi de T , llavors λ és valor propi de t T
Demostració 7.1.3
[ 1, 2, 3, 4 ] Per a tots aquests punts tindrem present el comentari posterior al lema 7.1.1. Llavors, ∀~x, ~y ∈ En , tenim :

1) : < T (~x) | ~y >=< ~x | t T (~y ) >=< t (t T )(~x) | ~y >

2) : < ~x | t (T + Q)(~y ) >=< (T + Q)(~x) | ~y >=< T (~x) | ~y > + < Q(~x) | ~y >=
=< ~x | t T (~y ) > + < ~x | t Q(~y ) >=< ~x | (t T +t Q)(~y ) >
3) : < ~x | t (αT )(~y ) >=< (αT )(~x) | ~y >= α < T (~x) | ~y >= α < ~x | t T (~y ) >=< ~x | (αt T )(~y ) >
4) : < ~x | t (T · Q)(~y ) >=< (T · Q)(~x) | ~y >=< T (Q(~x)) | ~y >=< Q(~x) | t T (~y ) >=
=< ~x | t Q(t T (~y )) >=< ~x | (t Q ·t T )(~y ) >

[ 5 ] Si V és una base ortonormal, tenim que [t T ]V = [T ]tV . Llavors:

rg(t T ) = rg([t T ]V ) = rg([T ]tV ) = rg([T ]V ) = rg(T )

Per tant: dimK Ker t T = n − rg(t T ) = n − rg(T ) = dimK Ker T .

[ 6, 7 ] Sigui V una base ortonormal, i sigui λ tal que detn ([T ]V − λIn ) = 0. Llavors:
T
0 = detn ([T ]V − λIn ) = detn ([T ]TV − λInT ) = detn ([t T ]V − λIn ) ,
i λ és arrel del polinomi caracterı́stic de t T .

Si a més, λ ∈ R (λ és valor propi de T ), λ és valor propi de t T .

Teorema 7.1.4 (Alternativa de Fredholm): Sigui (En , < | >), i sigui T ∈ LK (En ). Llavors:
⊥
1) Ker t T = (Im T )
⊥
2) Ker T = (Im t T )
⊥
3) Im t T = (Ker T )
⊥
4) Im T = (Ker t T )

⊥
Demostració 7.1.4 Per demostrar el punt (1), començarem per veure que Ker t T ⊂ (Im T ) . Sigui ~x ∈ Ker t T , i
sigui ~y ∈ Im T (∃ ~z ∈ En / T (~z) = ~y ). Llavors:

< ~x | ~y >=< ~x | T (~z) >=< t T (~x) | ~z >=< ~0 | ~z >= 0 ,

⊥
d’on deduı̈m que ~x ∈ (Im T ) . A més, emprant el punt (5) de la proposició 7.1.3 :
⊥
dimR Ker t T = dimR Ker T = n − dimR Im T = dimR (Im T ) ,

i queda demostrat el primer punt. El punt (2) es dedueix directament de (1), substituint T per t T i recordant que
t t
( T ) = T . Per altra banda, tenim que:

Im t T = ((Im t T )⊥ )⊥ = (Ker T )⊥ ,

on s’ha aplicat el punt (2) a la segona igualtat. Finalment, (4) s’obté a partir del punt (3), substituint T per t T .

Exemple 7.1.1: Sigui l’espai euclidià real (R2 , < | >), on el producte escalar es defineix com
 
1 1
[< | >]V = ,
1 2

on V és la base canònica de R2 . Sigui ara T ∈ LR (R2 ) tal que, ∀(x, y) ∈ R2 :

T (x, y) = (y, y)
 ⊥
Anem a trobar t T , i a comprovar explı́citament que Im t T = (Ker T ) .

   
2 −1 0 1
Primer de tot, obtenim [< | >]−1
V = i [T ]V = . Llavors:
−1 1 0 1
       
−1 T 2 −1 0 0 1 1 −2 −3
[t T ]V = [< | >]V [T ]V [< | >]V = =
−1 1 1 1 1 2 2 3

D’aquesta matriu trobem directament que Im t T =< (−1, 1) >R . Per altra banda, a partir de [T ]V resulta que
⊥
Ker T =< (1, 0) >R . Calculem ara (Ker T ) :
   
⊥   1 1 x
∀ (x, y) ∈ (Ker T ) : 0 = < (x, y) | (1, 0) > = 1 0 =x+y
1 2 y

Per tant:
⊥
(Ker T ) = { (x, y) / x + y = 0 } =< (−1, 1) >R = Im t T

7.2 Operadors Normals

Definició 7.2.1: Sigui (En , < | >), i sigui T ∈ LR (En ). Diem que T és un operador normal si verifica:

T · tT = tT · T

Proposició 7.2.1: Sigui (En , < | >), i T ∈ LR (En ) un operador normal, amb λ ∈ R un valor propi de T i
~x ∈ Ker (T − λId) un vector propi de T associat a λ. Llavors es verifiquen les següents propietats:

[ 1 ] ∀ ~x ∈ En : ||t T (~x)|| = ||T (~x)||

[2 ] ∀µ∈K : T − µId és operador normal.
[ 3 ] ~x ∈ Ker (t T − λId)
[ 4 ] Si µ 6= λ és un altre valor propi de T , i ~y ∈ Ker (T − µId), llavors: < ~x | ~y >= 0
2
[ 5 ] Ker (T − λId) ⊂ Ker (T − λId)

Demostració 7.2.1
[ 1 ] ∀~x ∈ En ,
2 2
kt T (~x)k =< t T (~x) | t T (~x) >=< (T ·t T )(~x) | ~x >=< (t T · T )(~x) | ~x >=< T (~x) | T (~x) >= kT (~x)k

[ 2 ] ∀µ ∈ K, sabem que t (T − µId) = t T − µId. Llavors,

t
(T − µId) · (T − µId) = t T · T − µt T − µ T + µ2 Id
,
(T − µId) · t (T − µId) = T ·t T − µ T − µt T + µ2 Id

donant expressions idèntiques si tenim present que t T · T = T ·t T .

[ 3 ] Definim l’operador Q = T − λId, que és normal segons el punt [ 2 ]. Llavors, si ~x ∈ Ker (T − λId), tenim
que Q(~x) = ~0. Per tant, pel punt [ 1 ], obtenim ||t Q(~x)|| = ||Q(~x)|| = 0, és a dir, t Q(~x) = ~0. D’aquı́ deduı̈m que
~x ∈ Ker (t T − λId).

[ 4 ] Tenim que T (~x) = λ~x i T (~y ) = µ~y . Llavors, < T (~x) | ~y >=< λ~x | ~y >= λ < ~x | ~y >
Pero també, < T (~x) | ~y >=< ~x | t T (~y ) >=< ~x | µ~y >= µ < ~x | ~y > (ja que t T (~y ) = µ~y , segons el punt [ 3 ]).
Igualant tots dos resultats,
λ < ~x | ~y >= µ < ~x | ~y > , és a dir: (λ − µ) < ~x | ~y >= 0.
Com que λ 6= µ, obtenim finalment que < ~x | ~y >= 0.

2
[ 5 ] ∀~x ∈ Ker (T − λId) es verifica
~0 = (T − λId)2 (~x) = (T − λId)((T − λId)(~x))

Anomenant ~y = (T − λId)(~x), observem que T (~x) = ~y + λ~x i també que T (~y ) = λ~y .
Avaluem < T (~x) | ~y > de dues formes diferents:
2
< T (~x) | ~y >=< ~y + λ~x | ~y >= ||~y || + λ < ~x | ~y >

< T (~x) | ~y >=< ~x | t T (~y ) >=< ~x | λ~y >= λ < ~x | ~y >

(sabent que t T (~y ) = λ~y pel punt [ 3 ], ja que T (~y ) = λ~y )

2
Igualant totes dues expressions, obtenim que ||~y || = 0 i, per tant, ~y = ~0.
~
D’aquesta manera, (T − λId)(~x) = 0, i ~x ∈ Ker (T − λId).

Observació 7.2.1: Si T és un operador normal i V és una base ortonormal, llavors la matriu associada a T en
aquesta base també és normal:

A = [T ]V ; [t T ]V = AT ; A · AT = [T ·t T ]V = [T ]V · [t T ]V = [t T · T ]V = [t T ]V · [T ]V = AT · A

D’altra banda donada una matriu normal A ∈ MR (n × n), podrem considerar un espai euclidià de dimensió n,
(En , < | >) i fixada una base ortonormal V , existirà i serà únic un operador T definit en En , tal que [T ]V = A.
L’operador T serà normal.

Teorema 7.2.2: (Teorema espectral per a operadors normals) Sigui (En , < | >), i sigui T ∈ LR (En ). Es compleix:

T és normal, amb totes les arrels

del polinomi caracterı́stic pertanyents a R

Existeix una base ortonormal N de

(En , < | >) on [T ]N és matriu diagonal

Demostració 7.2.2
[ ⇑ ] Com que T és diagonalitzable per hipòtesi, totes les arrels del polinomi caracterı́stic de T pertanyen a R. Per
veure que T és normal, suposem

   
µ1 µ1
 µ2   µ2 
[T ]N =   , i per tant, [t T ]N = [T ]TN =  ,
   
.. ..
 .   . 
µn µn

havent utilitzat que [t T ]N = [T ]TN ja que N és base ortonormal. Llavors:

µ1 2
 
 µ2 2 
[T · t T ]N = [T ]N [T ]TN =   = [T ]TN [T ]N = [t T · T ]N ,
 
..
 . 
µn 2
d’on es dedueix que T · t T =t T · T , i T és normal.

[ ⇓ ] Del fet que totes les arrels del polinomi caracterı́stic de T pertanyin a R, i del punt (3) de la proposició 7.2.1 (ja
que T és normal, per hipòtesi), deduı̈m que T és diagonalitzable. Suposem que {λ1 , λ2 , . . . , λq } és el conjunt d’arrels
del polinomi caracterı́stic (valors propis) de T , diferents entre si. ∀j = 1, q, sigui Bj una base de Ker (T − λj Id).
Apliquem ara el mètode de Gram-Schmidt i normalitzant cada Bj fins a obtenir una base ortornormal (Nj ) del subespai
propi Ker (T − λj Id). Si definim

N = N1 ∪ N2 ∪ · · · ∪ Nq ,

que és una base d’En formada per vectors propis de T (on T diagonalitza), resulta que és una base ortonormal, si
tenim en compte el punt (2) de la proposició 7.2.1.

Observació 7.2.2: Si considerem dues bases ortonormals V = {~e1 , ~e2 , . . . , ~en }, N = {~u1 , ~u2 , . . . , ~un } de l’espai
euclidià (En , < | >), llavors la matriu de canvi de base és una matriu ortogonal, és a dir, que la seva inversa
coincideix amb la transposta.

n
X
P = (pij ) = [Id]N V ∈ MR (n × n) P T · P = C = (cij ) ∀j = 1, ..., n ~uj = pij ~ei
i=1

Volem demostrar que C = In :

 
p1j
n
 p2j  X

 
∀i, j = 1, ..., n cij = p1i p2i ... pni  .  = pki pkj =< ~ui |~uj >= δij
 .. 
k=1
pnj
Exemple 7.2.1: Sigui l’espai euclidià real (E3 , < | >), dimR E3 = 3, i sigui T ∈ LR (E3 ). Sigui V una base d’E3 en
la qual
   
1 1 0 1 1 1
[< | >]V = 1 2 0 , [T ]V = 0 0 −1
0 0 1 0 −1 0
Volem veure si T diagonalitza en una base ortonormal, trobant-ne una en cas afimatiu.
 
2 −1 0
En primer lloc, com que [< | >]−1 V = −1
 1 0, tenim que:
0 0 1
 
1 0 0
[T · t T ]V = [T ]V [t T ]V = [T ]V [< | >]−1 T
V [T ]V [< | >]V = 0 1 0
 
0 0 1
 
1 0 0
−1
[t T · T ]V = [t T ]V [T ]V = [< | >]V [T ]TV [< | >]V [T ]V = 0 1 0 ,
0 0 1
2
i T és normal. A més, com que Pc T [x] = (1 − x) (−1 − x), les arrels del polinomi caracterı́stic de T són λ1 = 1,
λ2 = −1 (reals). De tot això, emprant el teorema 5.2.3 obtenim que T diagonalitza en una base ortonormal. Per trobar
la base ortonormal buscarem una base de cada subespai propi i aplicarem el mètode de Gram-Schmidt i normalitzarem
a cadascuna d’elles fins aconseguir una base ortonormal del subespai propi:
[ λ1 = 1 ] Base de Ker (T − Id) : {(1, 0, 0)V , (0, 1, −1)V }
↓ Gram − Schmidt i N ormalitzant
n o
Base ortonormal de Ker (T − Id) : N1 = (1, 0, 0)V , √1 (−1, 1, −1)V
2

[ λ2 = −1 ] Base de Ker (T + Id) : {(1, −1, −1)V }

↓ N ormalitzant
n o
Base ortonormal de Ker (T + Id) : N2 = √1 (1, −1, −1)V
2
Llavors:
n o
N = (1, 0, 0)V , √1 (−1, 1, −1)V , √1 (1, −1, −1)V
2 2
 
1
és una base ortonormal d’E3 tal que [T ]N = 1 .
−1

7.3 Alguns tipus d’operadors normals

Definició 7.3.1: Sigui (En , < | >) un espai euclidià real, i sigui T ∈ LR (En ).
t
(1) T és simètric si T =T
t
(2) T és antisimètric si T = −T

(3) T és ortogonal si t

T = T −1

Proposició 7.3.1: Sigui (En , < | >) un espai euclidià , i sigui T ∈ LR (En ). Llavors:
(1) Si T és simètric, { ∀ ~x ∈ En : < T (~x) | ~x >= 0 } =⇒ T = 0̃
(2) T antisimètric ⇐⇒ { ∀ ~x ∈ En : < T (~x) | ~x >= 0 }

(3) T ortogonal ⇐⇒ { ∀ ~x ∈ En : kT (~x)k = k~xk }

Demostració 7.3.1

[ 1 ] ∀~x, ~y ∈ En :
0 =< T (~x + ~y ) | ~x + ~y >=< T (~x) | ~y > + < T (~y ) | ~x >=< T (~x) | ~y > + < ~y | t T (~x) >=
=< T (~x) | ~y > + < ~y | T (~x) >= 2 < T (~x) | ~y > ,
on s’ha utilizat que < T (~x) | ~x >=< T (~y ) | ~y >= 0 per hipòtesi. Per tant, com que < T (~x) | ~y >= 0 ∀~x, ~y ∈ En ,
deduı̈m que T = 0̃.

[ 2 ] =⇒) ∀~x ∈ En :

< T (~x) | ~x >=< ~x | t T (~x) >= − < ~x | T (~x) >= − < T (~x) | ~x > =⇒ < T (~x) | ~x >= 0

[ 2 ] ⇐=) ∀~x ∈ En :
0 =< T (~x) | ~x >=< ~x | t T (~x) >=< t T (~x) | ~x >

Per tant: < (T + t T )(~x) | ~x >= 0, ∀ ~x ∈ En . Però t (T + t T ) = t T + T = T + t T (T + t T és simètric), i llavors,

segons el primer punt d’aquesta proposició, resulta que T + t T = 0. D’aquesta forma, t T = −T , i T és antisimètric.

2
[ 3 ] ∀~x ∈ En , notem que kT (~x)k =< T (~x) | T (~x) >=< ~x | (t T · T )(~x) >

t 2 2
=⇒) Com que T · T = Id, tenim que ∀~x ∈ En kT (~x)k =< ~x | ~x >= k~xk , d’on es dedueix el resultat.
2 2 2
⇐=) Suposem que kT (~x)k = k~xk =< ~x | Id(~x) > ∀~x ∈ En . Com que kT (~x)k =< ~x | (t T · T )(~x) >, resulta:

∀ ~x ∈ En : < ~x | (t T · T − Id)(~x) >= 0

Però l’operador t T · T − Id és simètric. Per tant, el punt (1) d’aquesta proposició permet garantir que t T · T − Id = 0̃,
és a dir, t T · T = Id, i T és ortogonal.

Proposició 7.3.2: Sigui (En , < | >) un espai euclidià real, i sigui T ∈ LR (En ). Les següents afirmacions són
equivalents:

(1) T és operador ortogonal

(2) ∀ ~x, ~y ∈ En : < T (~x) | T (~y ) >=< ~x | ~y >

(3) Per a tota base ortonormal B = {~e1 , . . . , ~en } d’En , el sistema de vectors {T (~e1 ), . . . , T (~en )} també és base
ortonormal d’En
(4) ∀ ~x ∈ En : kT (~x)k = k~xk

• Arribats a aquest punt, ens hem de preguntar si els operadors simètrics, els antisimètrics o els ortogonals diagonalitzen
en una certa base ortonormal. Tot recordant el teorema espectral per a operadors normals, la resposta a la pregunta
anterior serà afirmativa quan les arrels del polinomi caracterı́stic pertanyin a R.

Proposició 7.3.3: Siguin (En , < | >), espai euclidià, T ∈ LR (En ).

(1) Si T és simètric, totes les seves arrels del polinomi caracterı́stic són reals.
(2) Si T és antisimètric:
(2.1) Les arrels del polinomi caracterı́stic són imaginàries.
(2.2) L’únic valor propi possible és zero.
(3) Si T és ortogonal:
(3.1) Les arrels del polinomi caracterı́stic són números complexos de mòdul unitat.
(3.2) Els únics valors propis possibles són 1, −1.

Teorema 7.3.4: (Teorema espectral per a operadors simètrics) Sigui (En , < | >) un espai euclidià real, i sigui
T ∈ LR (En ). Llavors:

T és simètric

Existeix una base ortonormal N d0 En

on [T ]N és matriu diagonal

Observació : Com acabem de veure, els únics operadors reals que diagonalitzen en una certa base ortonormal són els
simètrics. Però, segons el teorema espectral per a operadors normals, sabem que tot operador normal amb totes les
arrels del seu polinomi caracterı́stic reals, és diagonalitzable en una certa base ortonormal (podria passar, per exemple,
per a algun operador antisimètric o ortogonal): això vol dir, per tant, que aquests operadors seran també simètrics.

Com hem vist, per als operadors reals que no són simètrics no existeix cap base ortonormal en la que diagonalitzin.
Segons el teorema espectral, si l’operador és normal, això només pot passar quan l’operador tingui alguna arrel del
polinomi caracterı́stic no real. En aquest cas, si no podem garantir la diagonalització en base ortonormal, existeix
alguna forma “senzilla” per a la matriu d’un operador d’aquest tipus? Responem a aquesta qüestió amb el següent
teorema.
Teorema 7.3.5: Sigui (En , < | >), un espai euclidià real, i sigui T ∈ LR (En ) un operador normal que té alguna arrel
del polinomi caracterı́stic no real. Suposem que λ1 , . . . , λs ∈ R és el conjunt de valors propis de T , diferents dues a
dues, i que λs+1 = as+1 +ibs+1 , λs+1 , . . . , λq = aq +ibq , λq són les arrels del polinomi caracterı́stic no reals de T (també
diferents dues a dues), amb aj , bj ∈ R, ∀j = s + 1, q. Siguin m(λ1 ), . . . , m(λs ), m(λs+1 ) = m(λs+1 ), . . . , m(λq ) =
m(λq ), les multiplicitats respectives. Llavors, existeix una base ortonormal N de (En , < | >) en la que T pren la
Forma Canònica
 
J1

 J2 


 . .. 

 
 Js 
[T ]N =  , on les matrius Jj són:

 Js+1 


 Js+2 

 .. 
 . 
Jq
 
λj
∀ j = 1, s : Jj = 
 ..  ∈ MR (m(λj ) × m(λj ))

.
λj
 
aj −bj
 bj aj 
 
∀ j = s + 1, q : Jj = 
 ..  ∈ MR (2m(λj ) × 2m(λj ))

 . 
 aj −bj 
bj aj

Exemple 7.3.1: Sigui l’espai euclidià real (R3 , < | >), essent < | > el producte escalar canònic. Sigui V la base
canònica de R3 (ortonormal), i sigui T ∈ LR (R3 ) tal que:
 √ √ 
0
√ 2 − 2
[T ]V = 21 −√ 2 1 1 =A
2 1 1
Volem veure que T és operador ortogonal, però que no diagonalitza en una base ortonormal. A més, trobarem la seva
forma canònica i interpretarem el resultat des del punt de vista geomètric.

T és ortogonal, ja que:

 
1 0 0
[T · t T ]V = [T ]V [t T ]V = [T ]V [T ]TV = 0 1 0
0 0 1

Però Pc T [x] = Pc A[x] = (1 − x)(i − x)(−i − x), d’on resulta que les arrels del polinomi caracterı́stic de T són λ1 = 1,
λ2 = i, λ3 = λ2 = −i, de forma que dues d’elles no són reals (és a dir, no diagonalitza en una base ortonormal).
Emprant el teorema anterior, existeix una base ortonormal N en la qual T pren la forma canònica. Per calcular-la
considerem A = [T ]V ∈ MC (3 × 3):

λ=1
 √ √   
−2 2 − 2 1 0 0
1 √
A − I3 = −√ 2 −1 1  ∼ 0 1 −1 =⇒ VA (1) =< (0, 1, 1) >C
2
2 1 −1 0 0 0

λ=i
 √ √   √ 
−2i 2 − 2 1 0 −i 2 √
1 √
A − iI3 = −√ 2 1 − 2i 1  ∼ 0 1 1  =⇒ VA (i) =< ( 2i, −1, 1) >C
2
2 1 1 − 2i 0 0 0
 λ = −i
 √ √   √ 
2i
√ 2 − 2 1 0 i 2 √
1
A + iI3 = −√ 2 1 + 2i 1  ∼ 0 1 1  =⇒ VA (−i) =< (− 2i, −1, 1) >C
2
2 1 1 + 2i 0 0 0

Per muntar la base N = {~e1 , ~e2 , ~e3 } farem el següent:

√ √
A partir del vector propi associat a i, que separem en part real i part imaginària: ( 2i, −1, 1) = (0, −1, 1) + i( 2, 0, 0)
i normalitzant aquests dos vectors i el vector propi associat a 1:
 
  1 0 0
1 1
N = √ (0, 1, 1), √ (0, −1, 1), (1, 0, 0) [T ]N = 0 0 1
2 2 0 −1 0
 
1 0 0
Observem per exemple que, a partir de [T ]N = 0 0 −1:
0 1 0

◦ T (~e1 ) = ~e1 , T (~e2 ) = ~e3 , T (~e3 ) = −~e2

◦ ∀ ~x ∈ R3 =< ~e1 >R ⊕ < ~e2 , ~e3 >R , existeixen i són únics els vectors ~x1 = α1~e1 ∈< ~e1 >R i ~x2 = α2~e2 +α3~e3 ∈<
~e2 , ~e3 >R tals que ~x = ~x1 + ~x2 (noteu que < ~e2 , ~e3 >R =< ~e1 >⊥ R ). Aixı́,

T (~x) = T (~x1 + ~x2 ) = T (~x1 ) + T (~x2 )

T (~x1 ) = α1 T (~e1 ) = α1~e1 = ~x1

T (~x2 ) = α2~e3 − α3~e2 i, per tant, < T (~x2 ) | ~x2 >=< α2 T (~e2 ) + α3 T (~e3 ) | α2~e2 + α3~e3 >=
=< α2~e3 − α3~e2 | α2~e2 + α3~e3 >= α22 < ~e3 | ~e2 > +α2 α3 < ~e3 | ~e3 > −α3 α2 < ~e2 | ~e2 > −α32 < ~e2 | ~e3 >=
= α2 α3 − α3 α2 = 0, amb kT (~x2 )k = k~x2 k per ser ortogonal.

Per tant, l’actuació de l’operador T sobre un vector qualsevol ~x ∈ R3 consisteix en deixar igual la component de ~x
sobre el vector ~e1 , i girar (prenent ~e1 com a eix de gir) 90◦ la component de ~x sobre el pla perpendicular a ~e1 . Per
això es diu que T és un gir de 90◦ al voltant de l’eix < (0, 1, 1) >R .

Qualsevol gir en R3 al voltant d’un cert eix es comporta de la mateixa manera. Si Q representa un gir d’α graus
(positiu en sentit antihorari) al voltant d’un eix (sobre el que es pren un vector unitari ~u1 ), es pot demostrar que:
 
1 0 0
[Q]N = 0 cos α − sin α
0 sin α cos α
on N és una base ortonormal de manera que el primer vector és ~u1 .

Darrera versió: 5 d’agost de 2020