PrincipisFisicsTD 2021-2022

Principis físics de la Teledetecció
(espectre solar)
Màster Universitari en Teledetecció i Sistemes d’Informació Geogràfica
UAB-CREAF 2021-2022
Dr. Xavier Pons

Departament de Geografia, UAB
Principis físics de la Teledetecció Professor Xavier Pons
Conceptes bàsics (1/2)

• Radiació: Emissió i propagació d'energia sense necessitat d'un
suport material.
• Ona electromagnètica: Forma que adopta, en la seva

propagació, l'energia electromagnètica, segons la teoria
ondulatòria.
Les ones electromagnètiques es desplacen a la velocitat de la
llum en el medi considerat i presenten alhora un camp elèctric i
un camp magnètic que oscil·len en fase de forma perpendicular
entre si, i de forma perpendicular a la direcció de la propagació
de l'energia. La freqüència d'una ona electromagnètica és una
constant que la caracteritza, i no varia en passar d'un medi a
un altre, mentre que sí que ho poden fer la seva velocitat i la
seva longitud d'ona. L'energia que transporta una ona
electromagnètica està quantitzada en petits paquets o fotons,
cadascun dels quals constitueix la mínima quantitat d'energia
que pot transportar l'ona.
Conceptes bàsics (2/2)

• Espectre electromagnètic: conjunt de totes les radiacions
electromagnètiques conegudes, des dels raigs gamma (els de
longitud d'ona més curta i de major freqüència) a les ones de
ràdio i televisió (les de longitud d'ona més llarga i de menor
freqüència).
De manera convencional, l'espectre electromagnètic es divideix

en diferents regions, definides per intervals de longitud d'ona o
de freqüència. En teledetecció es treballa sobretot en les
regions espectrals ubicades entre l'UV i les microones; en
aquest àmbit, les unitats de mesura més comunes per a referir-
se a radiacions de l'espectre electromagnètic es relacionen
amb la longitud d'ona: per a les més curtes s'utilitza els
micròmetres (mm) o els nanòmetres (nm), mentre que per a les
més llargues (microones) s'utilitza els centímetres (cm), si bé
normalment en aquest cas és més freqüent utilitzar unitats de
freqüència (gigahertzs, GHz).
Relacions fonamentals (1/2)

• Una radiació és caracteritzada per la seva
freqüència (o per la seva longitud d'ona), per la
seva intensitat i per la seva polarització.
• Relació entre longitud d'ona i freqüència:

c=λu
On:
c: Velocitat de la llum (3·108 m·s-1 en el buit)
λ: Longitud d'ona (m)
u: Freqüència (s-1 o bé Hz)
Relacions fonamentals (2/2)

• Energia que transporta un fotó:
E = h·u
On:
E: energia (J)
h: constant de Planck (6.626·10-34 J·s al buit)
→ La radiació de longituds d’ona llargues

transporta menys energia.
Espectre electromagnètic (1/2)

La radiació electromagnètica forma un espectre continu però dividit, per conveni, en
diferents regions espectrals, separables segons les longituds d'ona que comprenen:
Raigs gamma (g): λ entre 10-17 m i 10-11 m

Raigs X: λ < 10-8 m
Radiació ultraviolada: λ < 410-7 m [=0.4 µm] [UV]
Radiació visible: λ < 710-7 m [=0.7 µm] [VIS]

IR reflectit: IRp+IRoc
Infraroig proper: λ< 1.310-6 m (o 1.1 µm en comptes de 1.3 µm) [IRp, NIR]
Infraroig mitjà: λ < 8·10 m [=8 µm] (o 10 µm en comptes de 8 µm) [IRm, MIR, (SMIR)]
-6
[inclou: IRoc (ona curta), Short wave infrared, SWIR, entre 1.3 i 2.5 µm
IRom (ona mitjana), Middle wave infrared, MWIR, 3-8 µm]
Recordeu: Reflexió i emissió tèrmica, entre 3 i 5 µm
Alguns autors consideren que IRom ja és IRt
Infraroig tèrmic: λ < 10-3 m (sovint es considera fins a 14 µm) [IRt, TIR]
[inclou: IRol (o. llarga), Long wave infrared, LWIR, entre 8-10 µm i 15 µm
IRl (llunyà), Far infrared, FIR, més enllà de 15 µm, i fins a 0.1 mm]
Ones hertzianes
Microones: λ < 1 m [inclou radar] → La subdivisió serà proporcionada més endavant
Radiofreqüències (ràdio): λ > 1 m (algunes λ > 10 cm)
Espectre electromagnètic (2/2)
Freqüència (n). Unitats: MHz

14 13 12 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2
10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10 10
ULTRAVIOLAT
INFRARROIG MICROONES
PROPER
MITJÀ
RAIGS RADAR
RAIGS - X
TÈRMIC
GAMMA RÀDIO, TV.
UHF VHF
0.001 0.01 0.1 1 10 0.1 1 10 100 0.1 1 10 1 10

Longitud d’ona (l). Unitats:
nanòmetres micròmetres centímetres metres

(nm) (µm) (cm) (m)
ESPECTRE VISIBLE
BLAU VERD VERMELL
0.4 0.5 0.6 0.7 µm
Font: Chuvieco 2002, modificat

Magnituds físiques de base (1/10)

Magnituds generals
• Energia radiant
– Símbol: Q (o E)
– Unitats: J
– Definició: Energia transportada per la radiació
electromagnètica (capacitat que té d'efectuar un treball
físic desplaçant un objecte, escalfant-lo o provocant un
canvi d'estat de la matèria)
• Flux energètic, flux radiant
– Símbol: Φ (o F)
– Unitats: W
– Definició: Energia radiada, transportada o rebuda en la
unitat de temps

Magnituds lligades a fonts de radiació (1/3)
• Intensitat energètica, intensitat radiant
– Símbol: I
– Unitats: W·sr-1
– Definició: Flux energètic emès per una font puntual per
unitat d'angle sòlid en una direcció donada
→Angle sòlid: Espai limitat per la superfície

engendrada per una semirecta que, amb origen
fix, recorre una línia tancada. És mesurat en
estereoradians (sr). L’angle sòlid total amb
centre en un punt té 4 P sr.
→ Si la font és isòtropa, la intensitat energètica
és independent de la direcció considerada

• Radiància, luminància energètica o l. radiant
– Símbol: L
– Unitats: W·m-2·sr-1
– Definició: Flux energètic per unitat d'angle sòlid que es radia des
d'una font superficial en una direcció donada i per unitat de
superfície aparent de la font en aquella direcció
→Superfície aparent: S’=S·cos(w)

→Una superfície per a la qual L és
independent de l'angle de visió s'anomena
LAMBERTIANA
→És una unitat típica de captació dels
sensors

• Exitància, e. energètica, e. radiant, potència emissiva,
emitància
– Símbol: M
– Unitats: W·m-2
– Definició: Flux energètic que es radia des d’una font superficial
per unitat de superfície de la font en totes les direccions d’un
hemisferi
→ Quan la superfície és isòtropa es

calcula: M = P·L

Magnituds lligades a receptors de radiació
• Irradiància, i. energètica, i. radiant, éclairement
– Símbol: E (o S)
– Unitats: W·m-2
– Definició: Flux energètic rebut per unitat de superfície d’un
receptor
→ No s'especifica la direcció del flux incident i, per

tant, pot provenir de tot l'hemisferi per sobre de la
superfície o d'una direcció particular

Magnituds hemisfèriques
• Reflectància, reflectivitat
– Símbol: R (o r)
– Unitats: Adimensional
– Definició: Quocient entre el flux energètic reflectit per una
superfície i el flux energètic incident
→ Normalment val entre 0 i 1. Sovint s'expressa en
percentatge. Molt important perquè depèn de la natura de
l'objecte i, per tant, pot caracteritzar-lo.

• Albedo
– Símbol: a
– Definició: Quocient entre la radiació solar reflectida en tot
l'hemisferi per sobre d’una superfície i la radiació solar total, tant
directa com difusa, que hi arriba
→ Normalment val entre 0 i 1. Sovint s'expressa en percentatge.

Representa el valor mitjà de reflectància per al conjunt de
l'espectre solar (0.3 a 3 μm).

• Transmitància, transmissivitat
– Símbol: t
– Definició: Quocient entre el flux energètic transmès per una
superfície plana oposada a la radiació incident i el flux energètic
incident
percentatge.

• Absortància(1), absortivitat
– Símbol: a
– Definició: Quocient entre el flux energètic absorbit per una
superfície plana i el flux energètic incident

percentatge. Se sol definir a partir de la relació:
α=1-ρ-τ
(1) L’absortància
(en anglès absorptance) no ha de ser confosa amb
l’absorbància (en anglès absorbance), que és el logaritme de l’invers de la
transmitància.

Magnituds espectrals
• Normalment no treballem amb energia rebuda de tot l'espectre.
• En regions espectrals limitades, pot ser útil referir les anteriors
magnituds a la unitat de longitud d'ona (o a un submúltiple).
• Les unitats són Jλ-1, Wm-2λ-1, etc, essent λ una unitat de
longitud d’ona.
• D'aquesta manera parlem, per exemple, de:
Energia radiant espectral (Qλ)
Flux energètic espectral (Φλ)
Intensitat energètica espectral (Iλ)
Radiància espectral (Lλ)
Exitància espectral (Mλ)
Irradiància espectral (Eλ)
Reflectància espectral (Rλ)
Altres unitats
Tot i que les unitats més freqüents són, per exemple en el cas de la
radiància espectral, Lλ, W·m-2·sr-1·µm-1, en alguns casos (per
exemple en imatges MSG-SEVIRI) és tradició usar:
mW·m-2·sr-1·(cm-1) -1
Això és perquè en aquest cas Lλ no s’expressa respecte a la longitud
d’ona, λ,sinó respecte al nombre d’ona, o nombre de vegades que una
ona té la mateixa fase per unitat de longitud; les unitats del nombre d’ona
són cm-1 (o la unitat de longitud amb què treballem).
Per convertir a les unitats més freqüents, multipliqueu per 10 i dividiu

entre el quadrat de la longitud d’ona del centre de la banda,
expressada en µm. Un altre exemple: per convertir entre una dada
Modtran W·cm-2·sr-1·(cm-1) -1 i W·cm-2·sr-1·cm-1, multipliqueu per 105 i dividiu
entre el quadrat de la λ del centre de la banda, expressada en µm.
➔ Pas de nombre d’ona a λ: Invertiu el valor del nombre d’ona i obtindreu la
λ en les mateixes unitats. Ex: 3500 cm-1 → 0.0002857 cm →2857 nm
Tipus de reflexió
• Reflexió especular: Els angles d'incidència i reflexió són
iguals i situats en un pla perpendicular a la superfície. L'aigua
quieta o el gel es poden comportar de forma semblant.
• Reflexió difusa: Els raigs incidents es reflecteixen en

múltiples direccions a causa de la irregularitat de la superfície
o perquè aquesta és constituïda per un material òpticament
heterogeni; un reflector difús pot ser considerat constituït per
reflectors especulars infinitament petits i d'orientació i inclinació
aleatòria. La majoria de superfícies naturals són reflectors
difusos.
• Reflexió lambertiana: reflexió difusa perfecta, sense

predomini de cap direcció de reflexió. La radiància d'una
superfície lambertiana és independent de l'angle de visió.
Moltes vegades s'assumeix que les superfícies naturals són
lambertianes.
Exemple de reflexió especular

Noteu, a les aigües interiors del port de Barcelona, al centre de
la imatge, una zona aproximadament circular de reflexió
fortament especular.
(Foto: X. Pons. 16-05-2016)

L’atmosfera (1/5)
• Capa d’aire que envolta la Terra. Està
formada per un conjunt de subcapes
amb diferents característiques:
– troposfera (fins a 7/18 km),
– estratosfera (7/18 a 50 km),
– mesosfera (50 a 80 km)
– termosfera (80 a 600 km).
– Més enllà s’estén la capa anomenada
exosfera.
• La línia de Kármán, a uns 100 km per

sobre de la superfície terrestre, i a la
termosfera inferior, és considerada
freqüentment com la frontera entre
l’atmosfera i l’espai exterior des d’un
punt de vista aeronàutic.
Noteu que l’escala vertical és logarítmica.
Font: Chen 1985
L’atmosfera (2/5)
• L’atmosfera és menys densa com més gran és la distància
respecte de la superfície de la Terra, fet que no permet
definir-ne l’acabament, tot i que el límit de 10 000 km sol ser
generalment acceptat.
• L’atmosfera és:
– Objecte d’estudi de la teledetecció (fenòmens
meteorològics, clima, alteracions en la seva composició,
etc).
– Medi de sustentació de plataformes (avions, etc).
– Agent de distorsió/interacció de la irradiància del Sol i dels
sensors actius, així com de la radiància captada pels
sensors.
L’atmosfera (3/5)
• Dues regions amb diferent composició:
– L’homosfera, que ocupa els 100 km inferiors i té una
composició força constant i uniforme, tot i que varia en
altitud, formada principalment per nitrogen (78.08 % en
volum), oxigen (20.95 %), argó (0.93 %) i diòxid de
carboni (0.038 %), amb traces d’altres gasos i vapor
d’aigua (amb un percentatge variable, típicament entre 1 i
4 % prop de la superfície terrestre i a l’entorn del 0.40 %
sobre el total de l’atmosfera).
– L’heterosfera, que s’estén des dels 100 km fins al límit
superior de l’atmosfera i està estratificada, és a dir,
formada per diverses capes, amb composició diferent
(nitrogen molecular, oxigen atòmic, heli, hidrogen).
• El 75 % de la massa de l’atmosfera es troba en els 11

primers km.
L’atmosfera (4/5)
• Tot i que el vapor d’aigua tingui tan poca massa en
l’atmosfera, és el responsable de l’absorció del 70 % de la
radiació solar incident (per això instruments com el telescopi
del pol sud s’han situat en llocs molt freds i alts, amb molt poc
vapor d’aigua).
Típiques zones d’absorció per a l’H20 estan ubicades a 0.718,
0.810, 0.935, 1.13, 1.38, 1.88, 2.01, 2.05, 2.68, 3.6, 4.5, 6.3 i 17 μm
i a 0.16 i 1.5 cm. Noteu, per exemple, que si prenem l’OLI del
Landsat-8 i l’MSI del Sentinel-2, trobem la banda 9 del segon,
dita de vapor d’aigua, a 0.945 μm, i la de cirrus, a [1363.24,
1383.63] nm en l’OLI (banda 9) i a 1.375 μm en l’MSI (banda
10). [Nota: en aquest i en altres paràgrafs, la grandària de les xifres vol donar una idea
aproximada de la intensitat de l’absorció]
Podeu aprendre més del paper de l’aigua en l’absorció de la radiació

electromagnètica a:
https://en.wikipedia.org/wiki/Electromagnetic_absorption_by_water
L’atmosfera (5/5)
• Similarment, el diòxid de carboni, també amb
poquíssima massa, és el responsable de l’absorció del
26 % de la radiació solar incident.
Típiques zones d’absorció per al CO2 estan centrades

aproximadament a 1.4, 1.6, 2.0, 2.7, 4.3, 4.8, 5.2 i, de
forma molt important, a l’àmplia zona als voltants dels
14.7 μm.
• L’ozó presenta una molt forta absorció a l’UV, però

també al VIS (0.6 μm) i l’IRt (9.6 μm).
• L’oxigen presenta absorció en l’UV, però sobretot al

VIS-IRp (0.69 i 0.76 μm) i les microones (0.27 i 0.5 cm).
Núvols i les seves ombres (1/3)

• En la TD en l’espectre solar i tèrmic destinada a estudiar la
superfície terrestre (cobertes del sòl, Tª de superfície, etc) els
núvols solen ser elements indesitjats i convé eliminar-los
mitjançant una d’aquestes alternatives, o la seva combinació:
1. Ús de bandes espectrals, del mateix sensor o d’altres que
les hagin captades més o menys simultàniament, i que
proporcionin ajuda en la identificació de núvols (vegeu, més
endavant, “Utilitat de les bandes per detectar cirrus”).
2. Tècniques algorísmiques basades en bandes
convencionals (classificació, quocients de bandes, etc).
3. Productes de núvols distribuïts juntament amb les imatges
(per exemple, en MODIS), habitualment generats amb
alguna de les tècniques anteriors.
4. Fotointerpretació.

• Les tres primeres alternatives, malgrat l’evident comoditat
(mètodes força automàtics o productes preparats per a ser
usats), sovint comporten errors importants, particularment quan
hi ha núvols prims, cosa que fa que l’eliminació acurada dels
núvols sovint impliqui delimitar-los amb fotointerpretació
“generosa” (preferint errors de comissió que d’omissió).
• Les ombres dels núvols també són un problema perquè sota
una ombra tenim majoritàriament radiació incident difusa i la
radiometria de la imatge és, evidentment, molt diferent a les
zones circumdants (radiàncies molt menors, tant en reflexió
com, però menys, en emissió). En aquest cas les alternatives
solen ser similars a les 2 i 4 per als núvols.
• Un cop delimitades les ombres, es pot optar per eliminar-les de
la imatge, o bé aplicar-hi models de correcció radiomètrica
semblants als de les zones amb ombreig topogràfic.

• Classificació dels núvols per presència en altura. (Nota 1: Els
nimbostratus solen ser més amples i, com els cumulonimbus, són els
principals relacionats amb la precipitació. Nota 2: Altures molt
aproximades i oscil·lant fortament amb la latitud.)
https://en.wikipedia.org/wiki/List_of_cloud_types#External_links
-----------------------
7600-18300 m
3000-6100 m
-----------------------
7600 m
-----------------------
2000 m
0
-----------------------
Font [2020]:
Font [2019]: https://en.wikipedia.org/wiki/Cloud

Utilitat de les bandes per detectar cirrus (1/3)

• Els cirrus són núvols molt alts [5000, 10 000 m] i freds [-20, -30 °C] ,
formats per petits cristalls de glaç dispersos que no causen mai
precipitació (o que no arriba a terra); solen tenir un aspecte
tènue i filamentós, i com que la llum del Sòl els travessa força,
poden ser tan fins que siguin difícils de detectar visualment en
moltes regions espectrals, però n’alteren la radiometria.
• Entre 1.363 i 1.405 µm, aproximadament (part baixa de la

banda 9 de l’OLI, part alta de la banda 10 de l’MSI), els
cristalls de gel reflecteixen molt la radiació, mentre que, en les
zones sense cirrus, si prop del terreny l’atmosfera no és
especialment seca, el vapor d’aigua absorbirà la radiació,
donant imatges prou contrastades com per detectar els cirrus.
En sensors tèrmics satel·litaris també poden ser detectats
perquè redueixen la sortida de la radiació cap a l’espai.

Els cirrus cobreixen en mitjana un 20-25 % de la superfície
terrestre (a zones tropicals aquesta xifra arriba al 70 %), per la
qual cosa tenen un paper important en el balanç energètic
terrestre i, evidentment, en el tractament d’imatges en el visible
i l’infraroig.
Referències addicionals:
http://surfaceheat.sites.yale.edu/sites/default/files/Cirrus%20Band_2.pdf
http://earthobservatory.nasa.gov/IOTD/view.php?id=81210
http://www.nrlmry.navy.mil/sat_training/nexsat/cirrus/NexSat_Cirrus.pdf
http://people.atmos.ucla.edu/liou/Group_Papers/Liou_WSP_Book_2008.pdf
(només índex del llibre)

• Composició RGB (OLI 654) sobre les illes de Guadalupe (nord) i Dominica
(sud). A la imatge de la dreta, la banda dels cirrus ens revela que la
cobertura de núvols és molt més gran del que semblava (els cirrus eren poc
visibles en l’RGB convencional).
Fig. 1. Irradiància espectral
Font: Guyot (1989)

Font: http://en.wikipedia.org/wiki/File:Atmosfaerisk_spredning.gif (2010)

Fig. 2. Finestres atmosfèriques
• Noteu que entre 8 i 14 µm hi ha relativament poca absorció i, per tant, a

part de permetre “refredar” la Terra, és on trobem moltes bandes
tèrmiques de TD.
Fig. 3. Finestres atmosfèriques (incloent > 15 µm)

• En aquesta figura podeu veure les finestres a la darrera regió
de l’IRt,l’IR llunya (IRl, > 15 µm), les microones [fins a uns
30 cm], i l’inici de les radiofreqüències.
Font: http://earthobservatory.nasa.gov/Features/RemoteSensing/remote_04.php (2016)

Exercici 1
A partir de la imatge Landsat ImatgeoOriginal_27-09-
2006_Tarragona.zip, disponible en els materials de
l’assignatura “Visió sinòptica de la Teledetecció”,
exploreu, amb el Gestor de Metadades, les
característiques radiomètriques de la banda 4 (pestanya
“Informació temàtica”, botó “Radiometria”).
– 1.1: Entre quines longituds d’ona, en nm, rep

radiància la banda?
– 1.2: Escriu l’equació que permet passar de DN a Lλ.

Indica les unitats de sortida.
– 1.3: Escriu la Lλmín i Lλmàx de la banda, en

W/(m²*sr*µm):
Exercici 2
Converteix la imatge de l’exercici 1 a Lλ utilitzant la Calculadora
del MiraMon (menú “Eines”)
– 2.1: Quins valors Lmín i Lmàx proporciona aquesta imatge,
en W/(m²*sr*µm) (de fet, Lλ mín i màx)?
– 2.2: Per què aquests valors no són els extrems esperats

per a la banda 4?
– 2.3: Té la imatge en radiàncies un aspecte diferent a la

imatge en DN?
Exercicis 3 i 4
Exercici 3. Converteix la imatge de l’exercici 1 a L utilitzant la
Calculadora del MiraMon (menú “Eines”)
– 3.1: Quins valors Lmín i Lmàx proporciona aquesta imatge,
en W/(m²*sr)?
Exercici 4. Quan està configurada per a baix guany, la banda

ETM4 de Landsat-7 se satura a partir d’una radiància
espectral de 241.1 W/(m²*sr*µm).
4.1: Assumint que els píxels ens fessin arribar la radiació
isòtropament, quina exitància energètica espectral màxima
esperaríem abans de saturació?
4.2: És aquest valor coherent amb els valors d’irradiància

espectral que mostra la Figura 1?
Dos conceptes addicionals

• Polarització: Vibració del camp elèctric de l'ona en una
certa direcció. És important en el camp dels radars, dels
quals constitueix una característica: polarització
horitzontal-vertical o HV, HH, etc.
• Cos negre: radiador perfecte, que transforma l'energia

tèrmica en energia radiant amb la màxima eficiència i
que, inversament, converteix en calor tota energia
radiant que rep, independentment de la banda espectral.
Lleis del cos negre (1/4)

• Llei de Planck:
Mλ = 2πhc² / {λ5[e(hc/[λkT])-1]}
k: constant de Boltzmann (1.38065010-23 JK-1)
Noteu que:
Mλ = A / {λ5[e(B/[λT])-1]}
essent A i B constants
→L'exitància espectral augmenta amb la temperatura1
i, a una certa temperatura, el cos té el punt de
màxima radiació a longituds d'ona més curtes com
més alta és la temperatura fixada (les λ curtes que fan que
el denominador no sigui tan gran).
1 Si T es fa gran, el quocient de l’exponent de e es fa petit i al límit →e0 =1 i el

denominador esdevé [1-1]=0, cosa que fa que Mλ tendeixi a infinit

• Llei d'Stefan-Boltzmann:
M = σT4
σ = 5.67037310-8 Wm-2K-4
→ Ens dóna l'exitància total d'un objecte, per a

totes les λ, exclusivament en funció de la
temperatura.
→ Observeu que petits canvis de temperatura
produiran grans variacions d’exitància total.
Fig. 2
Font: Chuvieco 2002

• Llei del desplaçament de Wien:
λmàx = aT-1
On a= 2897.768 μm·K (desv. estàndard de l’error: 0.051)
→ Donada la temperatura d'un cos (en K), ens diu a

quina longitud d'ona (en μm) es produeix la màxima
exitància.
→ Útil en el disseny de configuracions espectrals: Ser
sensible en la zona de més senyal del fenomen.
→ Com més calent és el cos, radia amb més intensitat
a λ més curtes.
Exercicis 5 i 6
• Exercici 5: Sabent que el Sol té la seva màxima
exitància energètica espectral al voltant de 0.5
μm, a quina temperatura està?
• Exercici 6: Sabent que un cert tipus d’incendi

provoca temperatures al voltant de 400°C:
6.1: A quina longitud d’ona es produeix la màxima
exitància energètica?
6.2: A quina regió espectral correspon?

La radiació solar (1/7)

• La radiació solar que arriba a la part superior de
l'atmosfera s'assembla a la d'un cos negre a uns
5772 K (prèviament s’assumien uns 5900 K).
• Es rep una irradiància exoatmosfèrica d'uns 1366
Wm-2 (constant solar, valor de l'acord al recollit a la
ISO 21348:2007). La distància Terra-Sol pot
modular l'energia rebuda en ± 3.4 %.
– La Terra orbita al voltant del Sol descrivint una el·lipse
d’excentricitat molt baixa (~cercle)
– Alguns treballs (Kopp i Lean 2011) han mostrat valors més
baixos (1360.8 ± 0.5) per a l’any 2008.

• Aquesta radiació arriba molt modificada a la
superfície terrestre per causa de l'absorció i reflexió
deguda a l'atmosfera. Aquests fenòmens són
diferents en les diferents longituds d'ona i segons els
materials (molècules, aerosols [petites (<~1 μm {10 o
més per alguns autors}) partícules sòlides, o gotetes],
partícules més grans en suspensió) amb què
interacciona la radiació; les longituds d'ona curtes es
dispersen molt més.
• Principals gasos responsables de l’absorció: oxigen
molecular (O2), ozó (O3), vapor d’aigua (H2O), diòxid
de carboni (CO2). Vegeu Figura 1.

Resum d’efectes de l’atmosfera:
• Absorció (efecte de filtre)
• Dispersió (reflexió)
– Rayleigh
– Mie
– No selectiva
• Emissió (a longituds d’ona llargues)
→Vegeu l’article d’en David Jou o el d’en Marià

Baig per a una panoràmica d’aquests fenòmens.

• Vector solar: Línia que uneix un cert punt de la
Terra amb el Sol. Des del punt de vista d’un
observador local al punt de la Terra resulta
pràctic definir-lo per la combinació de dos
angles: l’azimut (angle sobre el pla horitzontal,
típicament des del Nord en sentit horari) i
l’altura (l’elevació sobre el pla horitzontal).
• El vector solar depèn del lloc de la Terra (latitud

geogràfica), la data i l’hora solar local (que
depèn de la longitud geogràfica).
La radiació solar (4_bis/7)

• Alguns detalls a tenir en compte en situacions especials:
– El Sol no és un punt i, per tant, el càlcul de l’hora de sortida i
de posta poden tenir en compte l’inici i la fi de la visió del
disc solar (per la seva part superior).
– La refracció atmosfèrica fa que en altures solars molt
rasants veiem el Sol quan geomètricament està per sota de
l’horitzó (figura).
– El fet anterior fa que en els dies dels equinoccis hi hagi més
hores de llum que de foscor, cosa que ha portat a encunyar
el terme equilux per als dies que tenen el mateix temps de
llum que de “foscor”.
Font: Met Office

La radiació solar (exercici 7) (5/7)

• A partir del mòdul Astres del MiraMon (“Eines | Radiometria
d’imatges | Càlcul de la posició solar”) calculeu la posició
solar al cim del Tibidabo (lon, lat: 2.116984, 41.42416667,
Barcelona) el 19-maig-2002 a les 5:00 i a les 12:30
• A l’encreuament de Greenwich amb
l’Equador el 19-març-2002 a les 6:00 i
12:00 h
• Al Cap de Bona Esperança (lon, lat:
19° 57' 54.0", -34° 48' 54.0", Sud-àfrica)
el 22-desembre-2002 a les 6:00 i 12:00
h

• La radiació que arriba depèn del vector solar en
relació a:
– El gruix d'atmosfera que ha de travessar la
radiació (a menys altura, més gruix)
– L'angle d'incidència (relleu: pendent i orientació).
• La radiació solar és la principal responsable, per

reflexió, de la teledetecció en el VIS i IR no
tèrmic. També és la responsable indirecta de la
major part de radiació en el tèrmic.

• El Sol no surt exactament per l’est ni es pon exactament per
l’oest, excepte en dies especials (equinoccis). Al solstici d’estiu
surt aproximadament pel NE i es pon pel NW (SE i SW a
l’hemisferi sud!!) i, al d’hivern, pel SE i SW, fent el dia més curt
(NE i NW a l’hemisferi sud!!).
• A les 12 h solars el Sol és aproximadament al S a l’hemisferi nord
(aproximadament al N a l’hemisferi sud!!), però no sempre és a la
posició màxima sobre l’horitzó, sinó que la posició màxima es pot
assolir uns minuts més d’hora o més tard.
• El Sol no surt ni es pon simètricament respecte a les 12. Per
exemple, al voltant del solstici d’hivern del 2017 al Tibidabo
(Barcelona) el dia que la sortida del Sol es produeix més tard
(matí més curt) és el 04/01/2018, mentre que el dia que la posta
es produeix més d’hora (tarda més curta) és el 08/12/2017 (la
tarda es comença a fer més llarga a primers de desembre, però al
matí el Sol encara continua sortint més tard fins al gener).
Exemple: Angle zenital (complementari de l’angle

d’elevació) per a diferents latituds nord a l’hora de
pas del Landsat (any 2009)
Absorció
• Un dels tres processos bàsics de la radiació electromagnètica
(o del so) en la seva interacció amb un medi, en aquest cas
quedant absorbida al seu interior.
• L'absorció sol implicar augment de temperatura (i emissió de

radiació a longituds d'ona més llargues) però també la creació
de nous compostos químics (com en la fotosíntesi) o l'emissió
en altres longituds d'ona per fenòmens com la fluorescència.
• Es mesura habitualment a través de l'absortància (anglès

absorptance, càlcul proporcional, valors [0,1] o [0,100]), o de
l'absorbància (anglès absorbance, logaritme, habitualment en
base e en gasos, de l’ invers de la transmitància, valors [0,
infinit], equivalent a la densitat òptica, proporcional al gruix de
gas travessat, i que pot no contemplar només l’absorció si hi ha
dispersió interna).
Dispersió
• Procés mitjançant el qual una ona (mecànica o
electromagnètica) o un feix de partícules en moviment
que travessa un medi interacciona amb aquest i la seva
trajectòria és desviada.
• La dispersió és un fenomen complex i de molt difícil

modelització acurada malgrat la seva rellevància en
múltiples processos, entre els quals els relacionats amb
l'observació de la Terra.
• Són especialment importants la dispersió atmosfèrica i,

en certa manera, la reflexió difusa.
Dispersió atmosfèrica (1/2)

• Tipus de dispersió de la radiació electromagnètica causada per
les components atmosfèriques (àtoms, molècules, aerosols).
• En el cas de sensors que capten radiació reflectida, tant la

radiació que viatja des de la font de radiació (el Sol en sensors
passius, un lidar, un SAR, etc, en sensors actius) a l'objecte
observat, com la que viatja des de l'objecte al sensor es veu més
o menys afectada per la dispersió atmosfèrica, especialment en el
VIS i l'IR. En canvi, en els sensors que reben radiació emesa
(sensors tèrmics, etc) només és en el segon camí on
eventualment la radiació pot experimentar dispersió.
• En la majoria de casos la dispersió comporta una reducció en

l'energia que arriba al sensor i la magnitud de la reducció depèn
de la mida i abundància de les “partícules”, de la longitud d'ona de
la radiació i de la distància que l'energia ha de viatjar a través de
l'atmosfera per arribar al sensor.
Dispersió atmosfèrica (2/2)

• A part de la disminució de l'energia rebuda, la dispersió també
pot provocar que els sensors rebin una part del senyal que
procedeix de la pròpia dispersió (efecte d'adjacència), tot
dificultant la quantificació de la radiància realment provinent de
l'objecte observat i disminuint el contrast de les imatges
captades.
• En sensors destinats a l'estudi de l'atmosfera (com els radars
meteorològics) la dispersió és un fenomen que aporta
informació, mentre que en els sensors destinats a l'observació
de la superfície terrestre genera soroll que convé tractar amb
les correccions atmosfèriques, les quals, al seu torn, cada
cop més utilitzen dades de sensors atmosfèrics.
• L'efecte de la dispersió atmosfèrica també es pot evitar captant
imatges en aquelles longituds d'ona menys afectades.
• En teledetecció són especialment importants els següents tipus
de dispersió: dispersió de Rayleigh, dispersió de Mie i
dispersió no selectiva.
Dispersió de Rayleigh
• Tipus de dispersió atmosfèrica provocada per “partícules” de
l'atmosfera la grandària de les quals és molt més petita que la longitud
d'ona de la radiació (àtoms individuals o certes molècules presents a
l'aire).
• La intensitat de la llum dispersada és proporcional a 1/l4, on l és la
longitud d'ona de la llum incident. Aquest tipus de dispersió s'esdevé
en la majoria de les condicions atmosfèriques, i és la causant que, en
un dia clar, el cel es vegi blau, ja que la radiació blava (de longitud
d'ona més curta) es dispersa més que la radiació verda i vermella
(aplicant la llei de Rayleigh es pot comprovar que la llum blava es
dispersa gairebé 8 cops més que la vermella).
• Els efectes de la dispersió de Rayleigh en teledetecció són múltiples,
per exemple fent que, en les imatges multibanda en la regió del visible
i l'infraroig no tèrmic, les bandes del visible, i en especial les que
capten les longituds d'ona del blau, siguin molt menys nítides, o fent
que, en imatges captades nadiralment en la regió espectral del blau
amb sensors amb un FOV gran, els extrems laterals presentin
radiàncies diferents a les de la part central.
Dispersió de Mie
• Tipus de dispersió atmosfèrica provocada per
partícules de l'atmosfera la grandària de les
quals és similar a la longitud d'ona de la
radiació. Dependència angular molt complexa.
• Les gotes d'aigua més petites dels núvols o les
partícules de pols són alguns dels causants de
la dispersió de Mie. Aquest tipus de dispersió és
poc dependent de la longitud d'ona i, a més, és
més intensa en la direcció de propagació que
cap enrere, especialment com més grans són
les partícules.
Dispersió no selectiva
• Tipus de dispersió atmosfèrica provocada per
partícules la grandària de les quals és molt superior a
la longitud d'ona de la radiació (com s'esdevé a les
gotes d'aigua més grosses contingudes als núvols i a la
boira, o en les partícules resultat d'incendis i altres
combustions).
• És una dispersió que no presenta diferències segons la

longitud d'ona (no és una dispersió selectiva) i
produeix, per exemple en el visible, que els núvols
s'apreciïn blancs (o grisos), i que hi hagi una dispersió
similar en les longituds d'ona del visible, de l'infraroig
proper i del mitjà.
Emissió (1/2)
• Producció en un punt donat i transmissió a l'espai
d'ones electromagnètiques (en funció de la
temperatura i l'emissivitat, però també per fenòmens
com la fluorescència) o d'ones sonores (per vibració
mecànica).
• A part d’en sonars passius, la captació més típica

d’emissió és la de radiació tèrmica (bandes tèrmiques
de molts sensors), però també és important la de
microones passives (sensor MIRAS de l’SMOS).
Emissió (2/2)
• També hi ha aplicacions on la captació de partícules
elementals, com muons (procedents de la radiació
còsmica), ha permès detectar cambres a l’interior de
piràmides d’Egipte després de mesos de captacions.
Morishima et al (2017) Discovery of a big void in Khufu’s Pyramid

by observation of cosmic-ray muons. Nature, 552:386-390
Finestres atmosfèriques
• Zones de l'espectre electromagnètic en què
l'atenuació atmosfèrica (per absorció o per
dispersió) és més petita (vegeu Figura 1 i Figura
2).
• Ens determinen les zones més útils en

teledetecció i, per tant, les configuracions
habituals dels sensors.
Fluorescència (1/3)
• Emissió immediata de radiació electromagnètica
d'un cos causada pel flux d'energia que, d'una font
externa, arriba a ell.
• Es produeix per un procés previ d'absorció, i la

radiació fluorescent que se'n deriva sol ser d'una
longitud d'ona més gran que la radiació excitadora
(desplaçament d'Stokes o fluorescència Stokes) ja
que es produeix per una molècula que ha absorbit
fotons de longitud d'ona més curta, tot i que en
algun cas (absorció de més d'un fotó per electró) pot
produir-se l'efecte contrari (fluorescència anti-
Stokes).
• A diferència de la fosforescència, la fluorescència és
pràcticament immediata i breu (es produeix entre 1
ns i 1 ms després de l'excitació causada pels fotons
incidents).
• La radiació fluorescent pot ser induïda per la llum

solar, per làsers, etc, i s'ha utilitzat en teledetecció
per exemple com a indicador de l'estat fotosintètic
de la vegetació (diferent segons el nivell d'estrès
hídric, etc, i d'especial interès per les seves
implicacions en el segrest de carboni) i, en general,
per al seguiment dels seus processos fotoquímics.
• En la faixa inferior de la il·lustració pot apreciar-se alguns
camps, que són de bleda-rave (remolatxa, sugar beet, Beta
vulgaris), amb especial intensitat de fluorescència, respecte
d’altres conreus, i zones sense vegetació, amb nul·la
fluorescència.
• L’ESA ha aprovat al 2015 d’endegar una missió en el context
de les “Earth Explorer” de nom “FLuorescence EXplorer”, o
FLEX, per tal d’observar la fluorescència en boscos i
conreus.
FLEX està prevista per al
2022.
Font il·lustració:
www.esa.int/Our_Activities/Observing_the_Earth/The_Living_Planet_Programme/Earth_Explorers/Future_missions/Glowing_plants_a_sign_of_health
Transferència radiativa (TR, o RT en anglès)

• Fenomen físic de transferència d'energia en forma
de radiació electromagnètica a través d'un medi,
com l'atmosfera, l'aigua, etc.
• La propagació pot ser afectada per absorció

(pèrdua), emissió (guany) i/o dispersió
(redistribució). L'equació de transferència
radiativa (RTE en anglès) descriu aquestes
interaccions matemàticament.
• La idea és intuïtiva, però la implementació (codis
de TR) porta a models de complexitat molt
diferents. Exemples: LOWTRAN, MODTRAN i 6S.
D’on prové la radiància rebuda pel sensor? (1/3)
Si ens centrem en sensors passius que reben

l’energia fonamentalment del Sol, sigui de manera
directa o indirecta, podem escriure la següent
expressió:
Ls = (1/π)S0τ1Rτ2 + LdRτ2 + εLbτ2 + Lu
Aquesta expressió, que analitzarem tot seguit, només

és vàlida per a objectes encarats perfectament amb
el raig incident (més endavant introduirem l’efecte
de l’angle d’incidència).
Ls = (1/π)S0τ1Rτ2 + LdRτ2 + εLbτ2 + Lu

On:
• Ls És la radiància rebuda pel sensor, que pot ser a
un satèl·lit (a la part superior de l'atmosfera), o a un
avió, dron, etc (a desenes, centenars o milers de m
d’altitud)
• S0 És la irradiància solar a la part superior de
l'atmosfera
• τ1,τ2 Són els coeficients de transmissió (de fet,
transmitàncies) de l'atmosfera al llarg dels trajectes:
• Part sup. de l'atmosfera → Terra
• Terra → sensor
respectivament
• R És la reflectància de l’objecte a la superfície de la
Terra.
• Ld És la radiància de l'atmosfera cap avall (és a dir,

una combinació de la radiació difusa atmosfèrica
cap avall –dispersa– i la radiància tèrmica)
[downwelling]
• Lu És la radiància de l'atmosfera cap amunt
[upwelling]
• Lb És la radiància d’un cos negre ideal a la mateixa
temperatura que la superfície de l’objecte observat
[black body]
• ε És l’emissivitat de l’objecte observat (coeficient
entre l’exitància de l’objecte i la que tindria un cos negre
a la mateixa temperatura: és un factor entre [0,1] que
permet “corregir” Lb des del seu valor teòric al real).
Esquema simplificat (sensor passiu)

Reflexió
Emissió
Dispersió i emissió
S0 Dispersió i absorció
τ1 Lu Absorció
τ2
Noteu que l’esquema no recull
Ld que l’emissió de terra pugui
venir d’una font d’energia no
R R Lb·ε directament solar, com un
incendi, ni mostra
explícitament la contaminació
de la radiància d’un píxel per la
radiància de píxels veïns
propers.
Font: Chuvieco 2002, molt modificat
Notes addicionals sobre l’esquema

• El factor Lb no té influència en la radiació visible i
infraroja (fins a uns 2500 nm) rebuda pel satèl·lit
degut al fet que l'exitància d'un cos negre a la
temperatura de la superfície de la Terra és molt
propera a zero per a aquestes longituds d'ona.
• En l’esquema anterior cal interpretar la informació
com “relativa a un mateix píxel”.
• Una aproximació més realista, però encara poc
operativa és la Funció de Distribució de la
Reflectància Bidireccional (BRDF)
BRDF
Bidirectional Reflectance Distribution Function
Font: Unitat de Teledetecció. Universitat de València
Ampliarem aquesta informació a l’assignatura de Correccions radiomètriques

Signatures espectrals
• Manera característica com una certa coberta reflecteix
o emet la radiació a diferents longituds d'ona.
• Els sensors mesuren radiància, però en molts casos
les signatures s’expressen en reflectàncies per ser un
paràmetre més identificador de l’objecte o de les
propietats del que observem.
• Veurem a continuació algunes normes generals per a
les signatures espectrals de les principals cobertes del
sòl en el visible i infraroig no tèrmic. Altres docents
explicaran allò anàleg per a l’infraroig tèrmic i les
microones.
Exemples de signatures espectrals

aigua
vegetació
sorra
80 formigó
neu
70
% reflectància
60
50
40
30
20
10
0
0.4 0.6 0.8 1 1.2 1.4 1.6 1.8 2 2.2 2.4 l (mm)
VIS NRp IRoc
Font: Chuvieco 2002, modificat
VEGETACIÓ (1/5)
• Absorció clorofil·les a 445 nm i 645 nm. Altres pigments:
xantofil·les, carotens, antocianines,...
• Alta reflectància infraroig proper: cavitats d'aire del
parènquima lacunar o esponjós: gran variació estructural
→ gran poder de discriminació.
• Absorció deguda a l'aigua en l'infraroig d’ona curta; dos
màxims d'absorció: 1500-1800 nm i 2000-2400 nm.
• Senescència: desplaçament cap al vermell
(vermell+verd→ groc).
• La cutícula polaritza parcialment la radiació reflectida.
VEGETACIÓ (2/5)
• Marge roig (red edge): Regió espectral ubicada en la zona
aproximadament fronterera entre les longituds d’ona del vermell i l’IRp,
caracteritzada per un increment ràpid de la reflectància de la part verda
de les plantes. Quan es disposa d’un espectre de reflectància quasi
continu, és possible determinar el marge roig calculant on es produeix el
punt (o la petita zona) de màxim pendent de la signatura espectral a la
regió entre el vermell i l’IRp.
– No se situa exactament a la mateixa longitud d’ona per a totes les
espècies vegetals (i fins i tot pot variar segons les condicions d’una
mateixa planta). Ubicació aproximada: entre 680 nm i 730 nm (fins i tot
arriba als 750 nm o als 793 nm, ja gairebé a l’altiplà de l’Irp).
– Interès: forta correlació positiva entre la posició del marge roig i la
concentració de clorofil·la → mètode no destructiu de determinació del
nivell de clorofil·la; tanmateix, quan l’observació s’efectua sobre
capçades, la contribució de la reflectància del sòl o dels estrats vegetals
inferiors pot desvirtuar de manera important aquesta propietat, llevat
que la coberta sigui molt densa.
– Bandes de sensors específics: 690-730 nm del REIS a RapidEye, 697.5-
712.5 nm i 732.5-747.5 nm de l’MSI als Sentinel-2.
• Vegeu també, al Diccionari terminològic de Teledetecció, derivada de la
reflectància.
ESTRUCTURA INTERNA D’UNA FULLA
Parènquima en
palissada
Parènquima
lacunar
Font: http://www.conservation.state.mo.us/nathis/seasons/fall/lefstruc/lefstruc.htm 2003

Estimació mundial de concentració mitjana de

clorofil·la a amb SeaWiFS
Càlcul basat en el període Octubre
1997 - Abril 2002
Font: http://seawifs.gsfc.nasa.gov/SEAWIFS/IMAGES/SEAWIFS_GALLERY.html 2003

VEGETACIÓ (5/5)
Regions òptimes per al càlcul de l’NDVI = (IRp-R)/(IRp+R) ?
• En el cas de la banda del vermell, la màxima absorció dependrà
de la proporció de clorofil·la a i b però es pot considerar en
general ubicada a ~650 nm (per a càlculs més bioquímics cal
afinar més segons l’espècie, etc) (en el blau el màxim estaria una
mica per sota de 450 nm). La clorofil·la b és més responsable de
l’absorció en el blau i la a en el vermell. MERIS, per exemple, té la
banda 7, “Chlorophyll absorption”, a 665 nm.
• En el cas de la banda de l’IRp, la ubicació del màxim de
reflectància també depèn de l’espècie (estructura interna de la
fulla). En MERIS, OLI i MSI, les bandes 13, 5 i 8a (~865 nm) són
adequades. En el cas de les bandes 4 de TM (~840 nm) i 8 de
MSI (~834.5 nm) són en una λ una mica més curta. Cal tenir en
compte que l’amplada espectral pot ser força diferent entre
sensors satel·litaris (~20 nm dels MERIS i MSI-8a, 28 nm de l’OLI, 105
nm de l’MSI-8, 128 nm del TM-4, etc).
SÒLS I ROQUES
• Dificultat per la coberta vegetal en molts casos.
• La geobotànica nord-americana treu partit d'aquest
fet cercant presències minerals en els tipus de
vegetació.
• Reflectància moderada i ascendent cap a λ llargues.

• La matèria orgànica dóna reflectàncies baixes en el
visible (colors foscos).
• Elevada influència del contingut d'aigua.
• Influència moderada de la textura.
Diversitat de reflectàncies d’un sòl del Penedès
Ubicació: 41.444780° N, 1.615935° E

Foto: X. Pons, 11-10-2020, 12h12' hora civil
Configuracions espectrals típiques

• La identificació de la majoria de minerals es basa en la
resposta en el VIS i l’IRp.
• Com a exemples paradigmàtics hi ha les observacions
de zones terrestres desèrtiques sense gel i les de la
Lluna.
• La missió Chandrayaan-1, llançada el 22-X-2008 i
primera índia per a l’observació del territori de la Lluna,
n’és una mostra, dedicada a cartografiar la distribució de
minerals i elements químics, com ara magnesi, alumini,
silici, calci, ferro i titani, així com elements d'alt nombre
atòmic com el radó, urani i tori amb alta resolució
espacial per a tota la superfície lunar.
Font: Singh et al. (2011)

AIGUA
• Resposta influïda fortament pels materials en
suspensió, inorgànics i orgànics (algues
microscòpiques!).
• Recordar que en aigües somes el material del fons
pot jugar un paper important. En qualsevol cas, la
fondària fa disminuir la reflectància.
• Molta especularitat.
• Reflectància baixa i descendent cap a λ llargues

(color blau). Pràcticament nul·la a l'infraroig mitjà.
Factors que cal recordar que també influeixen, i potser

molt, en la signatura espectral enregistrada (1/2)
• Dimensió del píxel
• Agrupació de fulles, forma de capçada, disposició i
densitat dels arbres
• Fenologia de la vegetació
• Estat sanitari de la vegetació (deficiències
nutricionals, atacs de paràsits)
• Propietats edàfiques (composició, aigua, etc)
• Materials en suspensió a l'aire o l'aigua
• Nebulositat ( temperatura de superfície llegida
pels satèllits)
Factors que cal recordar que també influeixen, i potser

molt, en la signatura espectral enregistrada (2/2)
• Rugositat de la superfície (sòl, neu)
• Angle d'incidència ( especularitat, crític a les microones
i a l'aigua en el visible), en el qual influencien (per a
sensors passius) la data/hora i lloc, així com el pendent i
l’orientació topogràfics.
• Angle de visió (crític a les microones)
• Velocitat del vent ( arrissament de la mar, canvia
geometria de cultius,  diferència entre la temperatura
de l'objecte i la temperatura de l'aire, 
evapotranspiració vegetal
Senescència i fenologia (1/33)

Diferent fenologia de dues espècies caducifòlies, Celtis australis
(esq.) i Melia azedarach (dreta) el 09-11-2020 (14:49 h civil) a Barcelona



PrincipisFisicsTD 2021-2022

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

PrincipisFisicsTD 2021-2022

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Principis físics de la Teledetecció

Dr. Xavier Pons

Conceptes bàsics (1/2)

• Ona electromagnètica: Forma que adopta, en la seva

Conceptes bàsics (2/2)

De manera convencional, l'espectre electromagnètic es divideix

Relacions fonamentals (1/2)

• Relació entre longitud d'ona i freqüència:

Relacions fonamentals (2/2)

→ La radiació de longituds d’ona llargues

Espectre electromagnètic (1/2)

Raigs gamma (g): λ entre 10-17 m i 10-11 m

Radiació visible: λ < 710-7 m [=0.7 µm] [VIS]

Espectre electromagnètic (2/2)

Freqüència (n). Unitats: MHz

0.001 0.01 0.1 1 10 0.1 1 10 100 0.1 1 10 1 10

nanòmetres micròmetres centímetres metres

BLAU VERD VERMELL

0.4 0.5 0.6 0.7 µm

Font: Chuvieco 2002, modificat

Magnituds físiques de base (1/10)

Magnituds físiques de base (2/10)

→Angle sòlid: Espai limitat per la superfície

Magnituds físiques de base (3/10)

→Superfície aparent: S’=S·cos(w)

Magnituds físiques de base (4/10)

→ Quan la superfície és isòtropa es

Magnituds físiques de base (5/10)

→ No s'especifica la direcció del flux incident i, per

Magnituds físiques de base (6/10)

Magnituds físiques de base (7/10)

→ Normalment val entre 0 i 1. Sovint s'expressa en percentatge.

Magnituds físiques de base (8/10)

Magnituds físiques de base (9/10)

→ Normalment val entre 0 i 1. Sovint s'expressa en

Magnituds físiques de base (10/10)

Per convertir a les unitats més freqüents, multipliqueu per 10 i dividiu

• Reflexió difusa: Els raigs incidents es reflecteixen en

• Reflexió lambertiana: reflexió difusa perfecta, sense

Exemple de reflexió especular

(Foto: X. Pons. 16-05-2016)

• La línia de Kármán, a uns 100 km per

• El 75 % de la massa de l’atmosfera es troba en els 11

Podeu aprendre més del paper de l’aigua en l’absorció de la radiació

Típiques zones d’absorció per al CO2 estan centrades

• L’ozó presenta una molt forta absorció a l’UV, però

• L’oxigen presenta absorció en l’UV, però sobretot al

Núvols i les seves ombres (1/3)

Núvols i les seves ombres (2/3)

Núvols i les seves ombres (3/3)

Font [2019]: https://en.wikipedia.org/wiki/Cloud

Utilitat de les bandes per detectar cirrus (1/3)

• Entre 1.363 i 1.405 µm, aproximadament (part baixa de la

Utilitat de les bandes per detectar cirrus (2/3)

Utilitat de les bandes per detectar cirrus (3/3)

Fig. 1. Irradiància espectral

Font: Guyot (1989)

Font: http://en.wikipedia.org/wiki/File:Atmosfaerisk_spredning.gif (2010)

• Noteu que entre 8 i 14 µm hi ha relativament poca absorció i, per tant, a

Fig. 3. Finestres atmosfèriques (incloent > 15 µm)

Font: http://earthobservatory.nasa.gov/Features/RemoteSensing/remote_04.php (2016)

– 1.1: Entre quines longituds d’ona, en nm, rep

– 1.2: Escriu l’equació que permet passar de DN a Lλ.