CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3.

Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

Per què pot ser perillosa la radiació ionitzant? Els humans NO podem detectar amb cap dels nostres sentits la radiació ionitzant. Com
NO els podem detectar, s’han inventat diversos mecanismes i dispositius per detectar i mesurar la radiació ionitzants. TOTS es basen en la
traçabilitat que genera la radiació al interaccionar amb la matèria. Aquest rastre pot ser:
– Elèctric (càrregues per ionització d’un gas)
– Lumínic (emissió lumínica per excitació electrònica)
– Basat en la dissociació de la matèria

Per mesurar i comparar resultats necessitem unes magnituds radiològiques clares i inequívoques. La Comissió Internacional d’Unitats i
Mesures de la Radiació (ICRU) és l’encarregada de definir-les des de la seva creació el 1925.

1.- MAGNITUDS I UNITATS RADIOLÒGIQUES

Les magnituds radiològiques es classificaran de diferents maneres segons el camp de la radiologia a la que es refereixin.
– Camps de radiació = radiometria
– Patrons de medició = metrologia
– Càlcul de radioactivitat magnituds dosimètriques (dipòsit energètic)
magnituds de radioprotecció (efecte biològic)

1.1 MAGNITUDS I UNITATS DOSIMÈTRIQUES

1.1.1. Exposició

S’aplica exclusivament a la radiació ɣ o χ.

Aquesta està íntimament lligada a la capacitat dels fotons per ionitzar, de forma indirecta (genera partícules NO carregades elèctricament
con els fotons de raigs ɣ i raigs χ i els neutrons), amb la matèria (amb un volum d’aire).
Aquest concepte només s’aplica envers energies entre certs KeV o MeV degut a la seva complicació per mesurar energies fora d’aquests
rangs.

Es defineix com →

X = exposició
dQ = càrrega total dels ions
dm = element d’aire

Per tant, per 1 dm igual, a més càrrega total d’ions d’un signe → més exposició.
A igual càrrega total d’ions d’un signe en menys aire → més exposició.

Equilibri electrònic = compensació (part dels electrons no es tenen en compte al ser generats fora del dm, però una altra part que surten
fora tampoc es tenen en compte).

Unitats: coulomb/quilogram (C/Kg).

1C/Kg=3876 R
1R=2’58·10-4 C/Kg

Taxa d’exposició ( variació de l’exposició en un interval de temps) →

CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

1.1.2. Kerma

Kinetic Energy Released in Material o Kinetic Energy Released per Unit Mass. Davant les limitacions de mesura de l’exposició va
introduir-se el concepte anterior, aplicable a les radiacions indirectament ionitzants (sense càrrega i també als fotons i neutrons).

Avantatges: major facilitat de mesura, major rang de validesa i que el seu valor numèric és molt similar a la dosis absorbida.

És el coeficient entre la suma de totes les energies cinètiques (dEtr) de les partícules ionitzants carregades, alliberades per partícules
indirectament ionitzants en un element de volum de massa dm.

Es defineix com →

Unitats:
– Rad → antigament
– Actualment → Gray GY
– Taxa de Kerma → Gy/c

Equivalències:
– 1Gy = 1J/kg
– 1Gy = 100cGy = 100 rads

1.1.3. Dosi absorbida

És la mesura dosimètrica més utilitzada, ja que és vàlida per a qualsevol tipus de radiació (directa o indirectament ionitzant) i en qualsevol
medi.

ε =Ein – Eex

ε = energia absorbida en el volum de referència

Ein = element de volum dm en el que incideix un feix de partícules a una determinada energia
Eex = energia de les partícules que abandonen aquest volum

Valor mitjà d’energia absorbida →

Taxa de dosi absorbida (variació de l’absorció en un interval de temps) →

Unitats: Gy i Gy/s o cGy/s.

Per al càlcul de dosi de la radiació indirectament ionitzant s’utilitza el Kerma, ja que el valor és molt similar a la dosi absorbida i és més
senzill de mesurar.
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

1.1.5. Magnituds d’interès en dosimetria en pacients de radiologia

En l’àmbit sanitari, hi ha 3 especialitats on s’administra radiació als pacients amb finalitat terapèutica o diagnòstica.

RADIOLOGIA EN L’ÀMBIT SANITARI

ONCOLOGIA RADIOTERÀPICA MEDICINA NUCLEAR RADIOLOGIA (general o intervencionista)

Magnituds dosimètriques per estimar la dosi en exploracions de radiodiagnòstic:

– Kerma en aire a la superfície d’entrada (KASE): dosi del pla en un determinada distància del focus de radiació (DFP). Només es
considera la radiació incident sense comptabilitzar la dispersada pel propi pacient.

– Dosis en aire en la superfície d’entrada (DSE): dosi mesurada a la pell del pacient (es té en compte tan la radiació incident com la
retrodispersada pel pacient). Està directament relacionada amb el KASE.

DSE (Gy) = F · KASE (Gy).

F: retrodispersió (1’35 excepte en mamografia).

1.2. MAGNITUDS I UNITATS UTILITZADES EN RADIOPROTECCIÓ

1.2.1. Eficàcia biològica relativa i factor de qualitat

Eficàcia biològica relativa (EBR): dosi necessària per produir un mateix efecte biològic. Es compara amb la radiació de referència →
concepte de factor de qualitat Q (pondera l’eficàcia biològica).

Radiació de referència → feix dels raigs χ a 250 kV o de la unitat de radiació cobalt-60.

Es defineix com →

EBR > 1 → menys dosis estudiada necessària per produir un efecte biològic → més capacitat lesiva.

1.2.2. Dosi equivalent en un punt (H) i dosi equivalent en un òrgan o teixit (Ht)

– Dosi equivalent en un punt (H). Es defineix com →

Q: factor de qualitat depenent de la radiació

D: dosi absorbida pel mitjà

Unitats: J/Kg = Sv

Equivalències: 1Sv = 100 rem = 100cSv

CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

– Dosi equivalent en un òrgan o teixit (Ht). Es defineix com →

DTR: promig de dosi absorbida de radiació tipus R

WR (factor de ponderació): depèn del tipus de radiació R i el seu valor va en funció de l’eficàcia biològica d’aquesta. A més eficàcia més gran
és WR.

Unitats: Sv

Tipus de radiació Factor WR de ponderació de la radiació

Fotons (ɣ o χ) 1
Electrons o muons 1
Protons i pions carregats 2
Partícules α, fragments de fisió i ions pesats* 20
Neutrons
corba continua funció de l’energia dels neutrons

*partícules amb elevada càrrega elèctrica → més capacitat de ionització → WR més alts.

1.2.3. Dosi efectiva

Magnitud que té en compte l’aparició d’un efecte biològic radioinduït segons la quantitat i qualitat de la radiació i l’òrgan i teixit afectats (ja
que tenen radio–sensibilitats diferents).

Es defineix com →

WT: factor de ponderació per a cada òrgan

Òrgan o teixit WT: factor de ponderació per a cada òrgan Contribució total

Pulmons, estómac, medul·la 0’12 0’72

òssia, mames i resta*

Gònades** 0’08 0’08

Tiroides, esòfag, bufeta i fetge 0’04 0’16

Superfície òssia, pell, cervell i 0’01 0’04

glàndules salivals

*Resta: suprarenals, teixit extratoràcic, vesícula biliar, cor, ronyó, múscul, mucosa oral, pàncrees, pròstata, intestí prim, melsa, tim i
úter/cèrvix.

**Gònades: mitjana de les dosis a testicles i ovaris.

CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

2. DETECCIÓ I MESURA DE LA RADIACIÓ

Els humans no disposem d’òrgans que detectin la radiació ionitzant → IMPRESCINDIBLE disposar de DISPOSITIUS DE MESURA
per DETECTAR I QUANTIFICAR LA RADIACIÓ.

2.1. FONAMENTS FÍSICS DE LA DETECCIÓ

2.1.1. Eficiència

Per detectar una radiació és imprescindible que aquesta interaccione amb el detector, però ni tota la radiació emesa arriba al detector, ni
tota la que aconsegueix arribar-hi hi interacciona i dona senyal.

Eficiència extrínseca (EE) =

Eficiència intrínseca (EE) =

2.1.2. Temps mort

Separació mínima temporal per identificar dos pulsos o senyals. Temps mínim que necessita el dispositiu per comptabilitzar una senyal i
durant el qual no pot detectar un altre impuls.

2.1.3. Resolució d’energia

Resolució d’energia → capacitat del detector per distingir entre partícules d’energia similar.
Per ex.: un contador Geiger només registra quantitat de radiació, però no tipus. D’altres permeten classificar-la → espectrometria →
espectre energètic característic (gràfic).

2.1.4. Sensibilitat

Sensibilitat: capacitat d’un detector per detectar feixos de radiació (a més sensibilitat podrà captar feixos menys intensos).
Precisió: capacitat de donar un valor reproduible, poc variable i amb la mínima ambigüitat possible.
Exactitud: rigorositat en la mesura respecte el valor real.

A: precís i exacte
B: precís però no exacte
C: ni precís ni exacte
D: exacte però poc precís
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

2.2. DETECTORS DE IONITZACIÓ GASOSA

Com funcionen? Funcionen amb l’obtenció d’una senyal quan la radiació incident ionitza el gas del recipient intern del dispositiu.
Al recipient hi ha un gas NO conductor (generalment aire, però també es pot fer servir Argó, Heli o Hidrogen) amb 2 electrodes o
armadures metàl·liques → condensador de capacitat C.
Quan el gas es ionitza els ions més resultats són atrets pel camp elèctric dels electrodes → neutralització a les armadures.

Tipus de detectors: segons els valor de la tensió de polarització i, per tant, del camp elèctric intern, determinaran el tipus de detector de
ionització gasosa (per sobre del valor llindar que garantitza la no recombinació de les càrregues).

2.2.1. Cambres d’ionització

El camp elèctric és suficient per que els electrodes recullin els parells ió–electró generats per la partícula incident → treballen en la zona de
saturació.

Usos:
– Monitors de radiació per a vigilància de zones
– Generalment per detectar rχ, γ i β.

2.2.2. Comptador proporcional

Augmenta l’amplitud de pols degut al fenòmen de multiplicació de càrrega → al augmentar la tensió, augmenta l’energia dels parells
ió–electró alliberats, que de camí als elèctrodes produeixen ionizacions secundàries que poden multiplicar molt el número d’electrons.
També s’anomena allau electrònica.

Usos:
– Mesura activitats molt baixes
– Dosimetria
– Detectors de partícules α, β i neutrons.

2.2.3. Comptador geiger

Detectors que treballen amb tensions de polarització més elevades, que degut a que els seus camps elèctrics són molt intensos, té lloc una
breu excitació atòmica que finalitza amb l’emissió d’un fotó de llum UV → que genera noves allaus de ionització paral·leles que s’afegeixen
a les originals → l’impuls de la senyal obtinguda és altíssim.
Aquesta magnificació de la senyal permet detectar feixos de radiació molt poc intensos, però no permet distinguir l’origen dels polsos.

Si continua augmentant la tensió produeix la descàrrega contínua → ionitzacions inclús en absència de radiació incident → deixa de ser
funcional.

Usos:
– Radiació ambiental i contaminació radioactiva
– Mesura activitats molt baixes
– Es considera el millor per a la radiació γ i raig χ de baixa energia
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

2.3. DETECTORS DE SEMI-CONDUCCIÓ

Dins dels sòlids cristal·lins hi ha 3 categories segons la capacitat de transmetre la corrent.

El comportament d’aquests s’explica amb la teoria de bandes energètiques: quan els electrons s’uneixen per formar una estructura cristalina
els nivells energètics es distorsionen i donen lloc a les bandes energètiques (de conducció – prohibida – de valència).

– Conductors: la majoria dels electrons estan a la banda de conducció

– Aïllants: els electrons es troben a la banda de valència
– Semiconductors: es troben a la banda prohibida

Els bons detectors seran els semiconductors ja que només hi ha transferència energètica entre bandes si hi ha un estímul electrònic entre
bandes, a diferència dels conductors que no necessiten estímul o dels aïllants que no hi ha transferència.

2.3.1. Conductors extrínsecs i intrínsecs

2.3.1.1. Detectors extrínsecs

Es reemplacen alguns àtoms de silici per altres → dopatge (extrínsecs) → configuració inestable (millora la conductivitat) → extrínsec tipus
N. Si dopem amb Bor es genera un forat positiu.

2.3.1.2. Detectors intrínsecs

Homogenis → dipol elèctric = millor eficiència, millor resolució i permet fer espectrofotometria amb bona resolució.

2.4. DETECTORS DE CENTELLEIG

Aquests es basen amb la capacitat de certs compostos cristal·lins d’emetre llum visible o UV com a resposta a un estímul extern →
substàncies luminiscents.

Radiació → absorció energia (substància luminiscent) → emissió de llum o UV + calor

Tipus de substàncies:
– Substàncies fosforescents: emeten llum un cop finalitzat l’estímul
– Substàncies fluorescents: emeten llum només durant l’estímul

Què forma un detector de centelleig?

– Substància fluorescent
– Fotocàtode
– Tub multiplicador

Usos:
– Bons espectròmetres γ
– Molt útils per mesurar altes dosis
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

2.5. DETECTORS DE TERMOLUMINISCÈNCIA (TLD)

Termoluminiscència: emissió de llum per l’acció de calor al se exposades a la radiació → materials sintètics + substàncies metàl·liques.

Avantatge: són reutilitzables un cop extreta la informació

Materials: generalment cristalls inorgànics (LiF→ fluorur de liti o CaF2 → fluorur de calci), dopats amb impureses de Ti (titani) o Mg
(magnesi).

Tamany i mida: petits (mm) i de forma quadrada o circular.

Com és per dins? estan un portadosímetre de fàcil subjecció. Es posen en cada un dels receptacles i un d’ells està calibrat per proporcionar
la dosis equivalent més superficial (0.07mm) i un altre està provist d’un espesor atenuant → dosis equivalent a una certa profunditat
(10mm)

Usos:
– Dosimetria individual

2.6. DETECTORS DE NEUTRONS

Partícules sense càrrega energètica → no produeixen ionització directa.

La detecció es basa en la transmissió energètica que té lloc al produir-se una dispersió elàstica amb els nuclis atòmics o reacció nuclear.

Usos:
– Molt rar en protecció radiològica en l’àmbit sanitari
– Centrals nuclears

3. DOSIMETRIA DE LA RADIACIÓ

3.1. DOSIMETRIA PERSONAL I AMBIENTAL

Què és la dosimetria? és l’estudi de les dosis de radiació absorbida a nivell ambiental o personal.
Dosimetria aplicada als pacients: radiació a la que s’exposen pacients en proves continues.

Dosimetria dels professionals exposats a la radiació:

a. Vigilàncies radiològica de l’ambient ded treball (procediment indirecte):
– dosimetria d’àrea per a la radiació externa
– mesures de la concentració d’activitat en aire i contaminació superficial (radiació interna o superficial)

b. Vigilàncies radiològica individual (procediment directe):

– dosímetres personals (radiació externa)
– mesures de radioactivitat corporal o de radioactivitat en excretes (interna)
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

3.2. MONITORS I DOSÍMETRES DE LA RADIACIÓ

Quins requisits han de complir els dosímetres emprats en dosimetria personal?

– còmodes (per poder portar-los sense molèsties) → petits
– sensibles a un ampli rang de dosis
– la lectura ha de ser independent a l’energia de la radiació i a la taxa de dosi
– vàlids per a mesurar radiació electromagnètica (fotons) i corpuscular (partícules)
– d’un material el més equivalent possible al teixit biològic
– la seva lectura ha de ser inequívoca i senzilla

Els dosímetres més emprats són els de termoluminiscència (TLD).

Altres tipus de dosímetres: dosímetres de pel·lícula fotogràfica.

On s’ha de posar el dosímetre? Per a una correcta representació del cos sencer, el dosímetre personal s’ha de posar a l’alçada del tòrax del
professional. Si s’utilitza un davantal plomat el dosímetre sempre estarà ubicat per sota d’aquest!

En algunes especialitats sanitàries és necessari fer una vigilància dosimètrica adicional més específica pel risc que comporten:
– Especialitats intervencionistes radiològiques (cardiologia hemodinàmica, electrofisiologia, neurocirurgia o cirurgia vascular) → dosis en
ulls i mans de l’especialista → dosímetres extremitats (anell, canells...) o de cristal·lí.

Una altra forma de vigilancia dosimètrica del personal és per mitjans indirectes → dosimetria d’àrea per a la radiació externa.

En instal·lacions radiològiques que compleixin certs requisits (avaluats per un Servei o Unitat Tècnica de Radioprotecció).

En aquests casos es pot substituir el dosímetre personal TLD per un únic dosímetre ubicat en un punt representatiu de la dosis absorbida
per tot el personal present a la sala.

Per a que sigui eficaç l’exposició a la que està exposat el professional no ha de dependre del lloc que ocupa a la sala, per tant NO es podrà fer
servir en pràctiques intervencionistes.

3.3. INTERPRETACIÓ DE LES LECTURES DOSIMÈTRIQUES. HISTORIALS DOSIMÈTRICS

Reglamento sobre Protección Sanitaria contra Radiaciones Ionizantes → artículo 34

És obligatori registrar les dosis rebudes pels treballadors exposats en un historial dosimètric individual en el que ha de constar-hi:
– Dosis mensuals (superficials i profundes)
– Dosis acumulades a cada any oficial (superficials i profundes)
– Dosis profunda acumulada durant 5 anys oficials consecutius
– Registrar si s'ha produït una irradiació d’una exposició especialment autorizada (capítol 3)
– Dosis efectiva → sievert (Sv) → milisievert (mSv).

Dades de l’usuari de dosimetria personal:

– HSM: dosi equivalent personal superficial mensual
– HPM: dosi equivalent personal profunda mensual
– HSA: dosi equivalent personal superficial anual
– HPA: dosi equivalent personal profunda anual
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

Bon ús del detector personal:

– Entregar el dosímetre mensualment sense retràs per a la seva lectura
– S’ha de tractar en compte per NO deteriorar-lo
– NO extraviar-lo
– En cas de sospita d’una irradiació accidental del dosímetre, que no hagi afectat a la persona, s’ha de comunicar el més aviat possible al
responsable de radioprotecció

RESUMINT:
Magnituds

Magnituds per definir i quantificar la radiació:

– Exposició
– Kerma
– Dosis absorbida
– Dosis equivalent
– Dosis efectiva

Mecanismes de detecció

Degut a que l'ésser humà no pot detectar la presència de radiació ionitzant mitjançant els sentits, s’han desenvolupat mecanismes de
detecció. Hem vist els detectors:
– Basats en la resposta que produeix la ionització en un volum d’aire (càmeres de ionització, comptadors proporcionals i Geiger)
– Els que la resposta es dona en forma de corrent elèctrica (semiconductors)
– Els que utilitzen substàncies luminiscents (centelleig) o termoluminiscents (TLD)

Tipus de vigilància

Vam veure que, depenent la radiació que vulguem mesurar (naturalesa, intensitat, tassa...) serà més idònia la utilització d’un tipus de
detector o un altre.
Finalment, hem vist la vigilància radiològica individual i les diferents possibilitats de control de dosimetria personal.

Dipol elèctric: sistema de dos càrregues elèctriques de signe oposat i igual magnitud.

Eficàcia biològica relativa: relació entre la dosis necessària d’ambdues per produir un mateix efecte biològic.

Equilibri electrònic: compensació entre la càrrega iònica generada a l’interior que es perd i la generada a l’exterior que s’incorpora.

Exposició: càrrega total de tots els ions amb un mateix símbol produïts a l’aire quan tots els electrons alliberats pels fotons de la radiació
incident són absorbits i detinguts completament en l’element aire.

Factor de qualitat de la radiació: factor amb la finalitat de ponderar l’eficàcia biològica de les partícules carregades generades en el procés
d’absorció d’energia.

Ionització secundària: ionització generada pels electrons produïts a la ionització primària i amb l'energia suficient per produir noves
ionitzacions al medi.
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

Parell ió-electró: producte resultant d’un àtom ionitzat.

Partícula α: nucli d’heli. Ent format per dos protons i dos neutrons generat durant els processos radioactius α.

Partícula β: electró (no cortical) originat al nucli atòmic i alliberat en un procés radioactiu β.

Radiosensibilitat: sensibilitat d’una població cel·lular o un teixit a l’acció de la radiació ionitzant.

Soroll electrònic: senyal elèctrica parasitària indesitjada que es produeix als sistemes electrònics i que modifica l’impuls original.

Tensió de polarització: potencial aplicat als electrodes del condensador per crear el camp elèctric intern.

C: coulomb (unitat de càrrega elèctrica del SI).

CSN: Consell de Seguretat Nuclear → únic organisme espanyol competent en la matèria de seguretat nuclear i protecció radiològica.

D: dosis absorbida (relació entre l’energia absorbida en un element de volum i la massa d’aquest).

dm: element de massa.

dQ: element de càrrega.

DSE: dosis en aire en la superfície d’entrada (dosis mesurada a la pell del pacient).

dt: element de temps.

E: dosis efectiva (suma de les dosis equivalents ponderades en tots els teixits i òrgans del cos a causa de radiacions externes i internes).

Etr: energia cinètica de les partícules carregades.

Gy: gray (unitat de dosis absorbida i Kerma).

H: dosis equivalent (dosis absorbida en un teixit o òrgan ponderada en funció del tipus i qualitat de la radiació).

ICRP: Comissió Internacional de Protecció Radiològica.

ICRU: Comissió Internacional d’Unitats i Mesures de Radiació.

K: Kerma (relació entre totes les energies cinètiques (dEtr) de les partícules ionitzants carregades, alliberades per partícules indirectament
ionitzants en un element de volum de massa dm).

KASE: Kerma en aire en la superfície d’entrada (valor de Kerma mesurat a la pell del pacient).

OIEA: Organisme Internacional d'Energia Atòmica (IAEA, International Atomic Energy Agency).
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

Q: factor de qualitat de la radiació.

R: röentgen (unitat antiga, en desús, d’exposició).

rad: unitat antiga, en desús, de dosis absorbida.

rem: antiga unitat de dosis equivalent i efectiva.

Sv: sievert (unitat del SI de dosis equivalent, dosis efectiva γ quantitats de dosis operativa).

ACTIVITATS:

1. Busca el RD que regula la DSE .

El Real Decret 1976/1999, de 23 de desembre, per el que s’estableixen els criteris de qualitat en radiodiagnòstic, especifica els valors de
referència en exploracions per adults en termes de la dosis en superficie d’entrada.

2. Quin és el RD que els regula?

BOE-A-1999-24717.

3. Quins valors de referència de DSE en adults heu trobat?

Tipus d’exploració DSE (mGy)

Abdomen AP 10.0

Columna lumbar AP/PA 10.0

Columna lumbar L 30.0

Columna lumbosacra L 40.0

Crani AP 5.0

Crani PA 3.0

Crani PA 5.0

Mamografia 10.0

Pelvis AP 10.0

Tòrax L 1.5

Tòrax PA 0.3

4. I en pediàtrics?
En pacients pediàtrics els valors hauran de ser inferiors.
En radiologia dental intraoral, es prendrà 7 mGy com valor de referència de dosis superficie a la entrada del pacient per a radiografies
periapicales.
CFGS Imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear MP3. Protecció radiològica
UF1. Principis de la protecció radiològica

NF2. Aplicació de procediments de detecció de la radiació.

5. En quins casos s’irradiarà a pacients per motius de control de qualitat dels equips?
En cap cas s’iradiarà a pacients per motius exclusius de control de qualitat dels equips.

1. Quin és l’isòtop radiactiu amb més presència als materials de construcció?

L'urani-238 (U-238).

2. Quina dosi anual de radiació rebrà un pilot d’avió?

Entre 2 i 5 mSv.

3. On està la regió amb una dosi ambiental superior? Quin és el valor màxim d’aquesta?
L’Antàrtida, que pot arribar a uns 100 mSv anuals.

4. Quins són els isòtops amb més activitat del cos humà?
Els isòtops amb més activitat en el cos humà són els radioisòtops que es troben de forma natural i estan involucrats en processos biològics
importants. Aquests inclouen: Potassi-40 (K-40), Carboni-14 (C-14), Hidrogen-3 (triti), Uraní-238 (U-238) i Tori-232 (Th-232).

5. En quin oceà sofriràs més radioactivitat: Atlàntic o Pacífic?

Històricament, l'oceà Pacífic ha estat més afectat per les proves nuclears i les seves conseqüències radioactives que l'oceà Atlàntic.

6. Què vol dir vida mitja? Quina és la vida mitja del radó-222?
La "vida mitja" és una propietat de la desintegració radioactiva d'un isòtop, que es refereix al temps mitjà que triga aproximadament la
meitat dels àtoms d'aquest isòtop a desintegrar-se. És una mesura que ajuda a descriure la taxa de desintegració d'un isòtop i la seva
estabilitat radioactiva. La vida mitja es denota generalment amb el símbol "T1/2".
El radó-222 (Rn-222) és un isòtop radioactiu de l'element radó i té una vida mitja relativament curta. La vida mitja del radó-222 és
d'aproximadament 3,8 dies. Això significa que triga aproximadament 3,8 dies perquè la meitat dels àtoms de radó-222 en una mostra
donada es desintegrin en altres elements o àtoms mitjançant emissions radioactives.

7. Hi ha balnearis de radó 222?

Sí, hi ha balnearis que ofereixen tractaments amb aigües termals que contenen radó-222, coneguts com a "balnearis de radó". Aquestes
aigües termals són riques en minerals radioactius, com el radó-222 i d'altres gasos nobles radioactius, com l'heli. Es creu que aquestes aigües
poden tenir efectes beneficiosos per a la salut, com ara la millora de la circulació sanguínia, la relaxació muscular i la reducció de
l'inflamació.