Adriana Gàlvez Vindel

Deformacions corticals

La geodinàmica interna de la Terra provoca esforços (forces) que deformen les roques de
l'escorça terrestre. El gràfic mostra l’assaig de deformació d’una roca, on es representa el
seu comportament davant d’esforços creixents. (2 punts cada una)

1. Quina part de la corba correspon a la deformació plàstica? Quina a l’elàstica? En què

es diferencien?

Sabem que la deformació plàstica és una deformació permanent, perquè, en acabar l’esforç
causant de l’alteració, la roca segueix deformada. Aquestes deformacions originen estructures
tectòniques, com, plecs o foliació. D’altra banda tenim les deformacions elàstiques que són
deformacions temporals i reversibles, de manera que mentre la roca està sotmesa a un
determinat esforç es deforma, però quan la pressió cessa, la roca recupera la forma i el volum
original. Doncs tenim que la principal diferència és que les roques plàstiques no tenen la
capacitat de deformar-se i tornar al seu estat original i les roques elàstiques si.

L’esforç aplicat a la roca ens permet observar primer el seu comportament elàstic, fins al punt A
(límit d’elasticitat); més tard el comportament plàstic, fins el punt B, i en arribar a aquest punt se
sobrepassa el límit de plasticitat i es fractura.

2. El següent gràfic mostra el comportament d’una mateixa roca davant esforços

creixents i a diferents temperatures. Observant els resultats, com influeix l’augment de la
temperatura en el comportament de la roca?
Hi ha diversos factors que condicionen el comportament de les roques en ser deformades,
en aquest cas un dels factors principals és la temperatura i pressió, les pressions i
temperatures altes fan que els materials es comportin de manera més dúctil, és a dir, que el
domini entre distància d’elasticitat i el límit de plasticitat en la corba d’esforç-deformació
sigui llarg. En aquest cas podem observar com cada cop que augmenta l’esforç el punt de
ruptura disminueix. Cada cop que la deformació augmenta, el punt de ruptura augmenta.

3. Digues de quin tipus de deformació es tracta i defineix-la segons la posició dels

materials, la vergència i el gruix dels estrats.

Es tracta d’un deformació

plàstica. Aquesta imatge és el
resultat de les deformacions
permanents i contínues en
masses rocoses amb
comportaments plàstics són els
plecs o plegaments, que són
estructures formades coma
conseqüència de forces de
compressió lateral o cisalla i
que es presenten en forma
d’ondulacions. En aquest
cassegons la vergència, és a
dir, la inclinació del pla axial
respecte a la vertical podem
apreciar com el pla axial està
col·locat en en un plec inclinat
(el pla axial està lleugerament inclinat).
4. Digues de quin tipus de deformació es tracta i defineix-la segons el moviment dels
blocs i els esforços que han actuat. Tingues en compte que la fotografia és d'una paret
vertical.

Es tracta d’una deformació fràgil, en

concret d’una falla. Les falles són
estructures tectòniques produïdes a
causa d’esforços de tensió, de
compressió o de cisalla sobre
materials amb comportament fràgil, i
que donen com a resultat una fractura
amb desplaçament dels blocs situats
als dos costats del pla de fractura. És
una falla inversa. El pla de falla
s’inclina en direcció al bloc aixecat.
S’origina, en aquest cas, per esforços
de compressió. Els moviments dels
blocs és el següent: el primer bloc es
mou cap baix i el segon bloc es mou cap d’alt.

5. De quin tipus de deformació es tracta? Com es poden produir?

Es tracta d’una deformació

fràgil, en aquest cas una
diàclasi. Les diàclasis o
esquerdes són un tipus de
fractures sense desplaçament
dels blocs fracturats que
apareixen en materials fràgils
sotmesos a fortes tensions, o
bé en zones on les pressions
existents no afavoreixen que
es produeixi una separació.
Les diàclasis sovint es troben
formant sistemes geomètrics ,
que són famílies que s’han
format seguint una ordenació determinada. Les diàclasis es poden produir simultàniament a la
formació de la roca, per esforços tectònics posteriors o per descompressió de les masses
rocoses en arribar a la superfície terrestre.