TEMA 10: PLEGAMENT

ORIGEN I FACTORS CONDICIONANTS DEL PLEGAMENT:

Necessitem un contrast de competències entre
els materials en forma planar.
Perquè es pleguin o es boudinin va en funció
de la orientació abans de la deformació
respecte els eixos de l’el·lipsoide o eixos
principals de la deformació.
Si estan en camps d’escurçament o
estirament.

La teoria de plegament es basa en el model simple

d’una capa competent amb una matriu incompetent.
Comença la deformació, hi ha un escurçament
paral·lel a la lamina, en els primer estadis es
nuclean uns plecs, que després s’amplifica (la
lambda es fa més petita i l’alçada més gran). Fins a
la primera amplificació els plecs solen ser
concèntrics, i fins on conforme el procés de
buckling.
Arriba un punt que el material ja és més competent i
es van plegant passivament, hi ha un aixafament
homogeni per deformació progressiva (ja no està
dins el buckling).
La durada de cada etapa depèn del comportament mecànic del material i del contrast de viscositat
entre materials.
 TEORIA DE BUCKLING

Com que la deformació interna és relativament petita a la que patirà la matriu, que es deforma
homogèniament, això generarà les curvatures de formes sinuoses.

En aquesta etapa de buckling es

donarà una longitud d’ona
dominant, controlada pel contrast de
viscositat, però també pel gruix de la
capa.
La longitud d’ona, a mida que es
redueix el gruix, també es redueix si
son proporcionals.
Per materials més o menys lineals
amb una reologia no molt complexa,
tenim la forma que defineix la lambda.

Aquests primers estadis de plegament donen lloc a plecs tipus 1B

paral·lels o concèntrics.
 Hi ha un altre paràmetre que intervé,
l’amplitud dels plecs, que vindrà
controlada o relacionada amb la
longitud d’ona i el gruix inicial.
Alçada inicial de la capa en relació a
la longitud d’ona depèn del contrast
de competència (viscositat efectiva,
m) i de la quantitat de deformació.

Si la longitud d’ona i l’amplitud, es

correlacionen i assumim que la
deformació per aixafament és molt
baix, aquesta expressió gràfica es pot
aplicar només en plecs que no tenen
un elevat grau de aixafament.
Relació entre amplitud/longitud d’ona
respecte relació entre gruix/longitud
d’ona.
Distribució de m i de l’escurçament al
llarg del gràfic.

Calcosilicatades  més competents que

el marbre
Hi ha un gradient de deformació, però
litològicament, queden confinats en
estadis segons competència.
 Ptigmàtics un contrast de
competència molt elevat.
Variació de la forma dels plecs en
funció del contrast de competència
(viscositat).

Fer exercici en funció d’amplitud i

lambda i gruix.

MODELS CINEMÀTICS DE PLEGAMENT

Després del procés inicial de backlins hi ha una deformació, en els plecs es pot distribuir en tres
models:
- Deformació longitudinal tangencial (tangential longitudinal strain)
- Cisalla flexural (Flexural slip / Flexural flow)
- Plegament passiu per cisalla heterogènia (passive shear folding)
 Deformació longitudinal tangencial:
Deformació que es localitza a la
xarnera dels plecs. Cap als flancs
disminueix la deformació.
Contracció a l’arc intern i extensió a
l’arc extern.
Hi haurà una superfície entre els dos
arcs, en la que no hi haurà deformació,
superfície neutre.
El plec que es genera en aquest model
és un classe 1B de Ramsay.

El·lipses amb línies que representen la traça

de la foliació. El radi d’un lambda és la
distancia de contract strain, que va generant
l’ondulació de la foliació.
Quan tenim materials amb contrast de
competència el plec s’origina en el material
competent, mentre que el material
incompetent no nucleara mai estabilitats de
backlins sinó que s’acomoda.
f.n.p. és la superfície neutre on no hi ha
deformació.

Refracció del clivatge típic de roques amb

contrast de competència.
Varia el contrast de competència. Aquests
plecs tenen la mateixa lambda i gruix, l’únic
que canvia doncs és l’amplitud.
 Cisalla flexural:
Mateix mecanisme però més fràgil o
més dúctil.
Imaginem una capa amb unes línies de
referencia. Es produeix lliscament
paral·lel a la capa, per tant, implica un
model multicapa, però no és necessari
contrast de competència.
En un flanc i en un altre el lliscament és
oposat.
La deformació es localitza sobretot en
els flancs pel lliscament de les capes.

Zona de xarnera pràcticament no hi ha

deformació tal i com es veu en els el·lipses,
en canvi als flancs és molt més deformat.
També donen plecs tipus 1B de Ramsay.

Comparació model longitudinal tangencial

i cisalla flexural:
 Esquerdes de ruptura en forma de
ventall on hi ha l’estirament, part
exterior, es veu molt bé en la primera
imatge. I a l’arc intern fractures de
tipus contractives.
S’interpreta un lliscament de capes
paral·leles en la segona imatge (es veu
per la disharmonia del plegament entre
capes).

Plegament passiu per cisalla heterogènia:

Va reproduir-ho en base a observacions de
plecs en el gel.
“plegament fluidal”, contrast de competència
no té molt importància, realment és poc
verídic en les roques en si.
Cisalla heterogènia perpendicular a la capa,
llavors es generaria aquest tipus de plegament,
que no és pròpiament un plec. La longitud es
manté (no es típic d’un plec).
Mecanisme d’aixafament, ella no ho considera
plec.
Alternança de sentits oposats de cisalla.
Aquí el resultat és un plec tipus 2 de Ramsay.

Molt útil per a partir d’aquests models analitzar zones de cisalla en roques foliades.

EFECTE DE
L’AIXAFAMENT
POSTERIOR AL
PLEGAMENT:
Amb la deformació posterior
la forma final dels plecs
dependrà de la quantitat absoluta o final de deformació, però tb de les propietats mecàniques del
material i del contrast de competències.

Exemple d’una capa individual després de

diferents % d’escurçament de la capa.

Partíem de dos semicircumferències, que

definien com una capa i per tant podem
classificar aquestes dues
semicircumferències segons el tipus de
plec de Ramsay, en funció de
l’escurçament.
 Conforme afegim una deformació
posterior homogènia, l’efecte final
és que tot es parel·lalitza.

PLEGAMENT MULTICAPA:
En funció del contrast de competència, el gruix
i l’espaiat entre capes. El resultat son
estructures variables.
Capa central blanca més competent que les
altres, i el fet de ser més gruixuda és la que
controla els plecs de les capes més primes.
Hi ha diferents ordres.

Treball que intenta categoritzar sistemes multicapes de plegament:

1. Capa individual efectiva: tot i veure tres capes, és com si en tinguéssim 1, el material
incompetent entre capa i capa és la meitat que les competents, el seu efecte es menor.
2. Multicapa real: per lo primes que son les capes, la longitud d’ona de cada una és diferent. La
incompetent i la competent tenen el mateix grup. Hi ha una interacció entre capes.
3. Capes independents: les incompetents son molt més grans que les competents, això fa que
cada una sigui independent i per
tant es pleguen diferent.
Competents mateix gruix i
material.
4. Capes independents – diferents
viscositats: capes competents
diferents gruix i material.
Model on es mostra el màxim de
viscositat efectiva, per tant, mostra el
contrast de competència.
Les capes competents amb viscositat efectiva elevada, plecs 1B.

Es partia d’unes capes rectes, verticals.

Saddle reef, zones triangulars que
s’obren entre capes competents i
incompetents i que es solen reomplir
per minerals tipus quars, formant venes
etc.