TEMA 4.

ROQUES GABROICAS
1. INTRODUCCIÓ:
Les roques gabroicas son els equivalents plutònics dels basalts.
Si fossin homogènies no hi hauria més a dir, però generalment son roques heterogènies degut a la
presencia d’un bandejat magmàtic (layerng) que reflexa en bona part la historia de cristal·lització dels
magmes basàltics. És a dir, els gabres serien els productes de la cristal·lització del basalt en
profunditat, complementaris de la evolució dels fosos presentada en el tema 3.
Les propietats físiques dels minerals que cristal·litzen a partir d’un magma permeten la seva separació
física (cristal·lització fraccionada), el que dona lloc a la formació de bandes, a vegades
monomienraliques denominades cumulats, que representarien els sòlids complementaris de la
evolució del fos.
Un gabre ss és una roca ígnia de gra gros formada per clinopiroxè i plagiòclasis càlcica (An>50%).
Una dolerita és una roca ígnia, subvolcanica, de gra fi a mig que conte com minerals essencials
clinopiroxè i plagiòclasi càlcica.
Existeixen també altres minerals en els gabres que podrem trobar en el manual de practiques.
En el doble triangle QAPF de la IUGS, les roques gabroicas, que ocupen un camp més amplis que els
gabres sl (camp 10), es situen en els diferents camps 9 i 10 que comparteixen amb les diorites, però es
diferencien en que la plagiòclasi en la diorita té An<50%. A més en les diorites son més freqüents els
minerals màfics hidratats (hornblenda, biotita) en lloc dels minerals màfics anhidres (piroxens i altres)
més típics dels gabres.
Els gabres sl (camp 10) de la figura anterior poden a la vegada subdividir-se a partir dels triangles de
la figura, utilitzant un anàlisi modal per fer la projecció.
Segons els minerals màfics dominants, a més de gabres ss (clinopiroxè) es diferencien:
- Troctolites (olivina)
- Norites (ortopiroxens)
- Gabronorites (clinopiroxè i ortopiroxè)
- Gabres hornblèndics
La major part dels gabres son roques plutòniques, però si seguim estrictament la definició, pot aplicar-
se el nom de gabres a roques de gra groller que es troben a l’interior dels dics dolerítics, o com
enclaus en laves basàltiques.
Quan el contingut modal en plagiòclasi és >90% tenim les roques denominades anortosites.
Per últim, els gabres poden passar gradualment a roques ultramàfiques, que veurem en el tema
següent, quan % modal en plagiòclasi és < 10%.

1
2. LA SUBDIVISIÓ QUÍMICA DELS GABRES:
Pels gabres i les dolerites no s’utilitza el diagrama TAS, però a l’igual que els basalts poden dividir-se
en:
- ALCALINS: tenen només clinopiroxè, nefelina, analcima, olivina +- hornblenda rica en Ti +-
biotita
- SUBALCALINS (toleitics): tenen clinopiroxè, ortopiroxè o un piroxè pobre en Ca
(pigeonita), quars u olivina. Tant el Cpx com l’Opx d’aquests gabres poden tenir lamel·les
mútues, degut a que entre aquests dos piroxens hi ha una solució solida parcial i la dissolució
d’un en altre disminueix amb la temperatura.
Diagrama de fase binari (enstatita un
costat i diòpsid). A altes
temperatures es barregen, la solució
solida completa només és vàlida a T
molt elevades, a baixes T no es
toleren tan bé i comencen a separar-
se. Formen una solució sòlida
parcial i trobem textures pertítiques
(lamel·lars), se’ns separarà per un
costat clinopiroxè i per l’altre
ortopiroxè. En el diagrama de fases
hi ha una zona amb una sola fase, i
per sota la corba de soluus
(condicions de T sota les quals una
fase que era homogènia es separa en
dos) dues fases solides que
coexisteixen.
Aquesta textura només es dona en roques plutòniques (es necessita un refredament lent).
Típiques dels gabres.

3. ESCALA I EMPLAÇAMENT DE LES ROQUES GABROICAS:

Intrusions menors: dics i sills
Dics: cossos tabulars, discordants, en exemplars paral·lels o radials, d’escala variable (cm a km). En
el centre solen estar formats per dolerites o gabres, en els marges poden presentar marges de
refredament basàltics.
La funció dels dics és transportar els magmes des de les càmeres magmàtiques cap a zones més
superficials, però també sobre distàncies laterals considerables.
Sills: intrusions laminars subhoritzontals, en molts casos concordants amb l’estratificació de les
roques encaixants. Els seus espessors poden ser de centenars de kms, però a vegades son intrusions
múltiples, formades per làmines intrusices individuals, que en conjunt poden arribar a varis kms
d’espessor, com els sills juràssics de Ferrar en les muntanyes Transantàrtiques, que poden arribar a 2
km d’espessor en algunes zones.
Alguns sills contribueixen a desplaçar els magmes lateralment centenars de km, com el de la figura
que s’ha deduït que va fluir lateralment uns 4000 km des d’un sol focus d’alimentació.

2
Quan les intrusions menors es centren entorn a una intrusió
plutònica formen làmines còniques (cone sheets) (resultant
d’una intrusió forçada) o dics anulars (ring dykes) (resultant
de la subsidència del sostre de la càmera).

Calderes volcàniques (col·lapse). Subsidència de caldera.

Plutons garboics:
Les intrusions plutòniques de gabres, moltes vegades associats amb roques ultramàfiques i
anortosites, tenen diàmetres d’uns pocs km fins a centenars de kms.
Aquestes intrusions tenen una geometria variable que depèn en part de la escala de la intrusió:
- Embut (Skaergard a Groenlàndia, Kiglapait al Labrador)
- Cuenco/bol (Fongen-Hyllinguen a Noruega)
- Dics gegants o dics aparents amb secció en embut (Great Dyke a Zimbabwe, Muxkox a
Canadà)
- Lopòlit (Bushveld a Sudàfrica) (en intrusions de major escala)

4. ESTRUCTURA INTERNA I BANDEJAT:

Dics i sills:
- Marges de refredament: refredament ràpid
- Acumulació de cristalls o bandejat basal en alguns sills: diferenciació magmàtica per
sedimentació gravitacional de cristalls més densos
- Dics compostos per la injecció de nous fosos en la mateixa fissura (multiintrusius)

3
Bandejat igni en plutons garboics:
En els plutons de més d’uns cents de m és freqüent el bandejat magmàtic
(Igneous layering), d’escala centimètrica a mètrica, degut en la majoria de
casos a canvis en la composició modal.
Pot consistir en una alternança de bandes riques en ferromagnesians i altres
més leucocràtics, o en capes amb una gradació interna de minerals foscos a la
base que progressa cap a una concentració més alta de minerals clars.
Per formar aquestes estructures es requereix una selecció dels minerals. A les
roques resultants de l’acumulació d’aquests minerals se’ls denomina
cumulados. En aquestes roques es poden distingir els minerals cúmulus i
minerals intercúmulus.
Les composicions químiques d’aquests cumulados no representen fosos
magmàtics.
Representarien la composició dels sòlids resultant de la cristal·lització
fraccionada.

Al descriure les intrusions bandejades o estratigràfiques, es distingeixen tres

tipus de bandejats, Skaergaard:
- Bandejat modal: canvi en la proporció modal del mineral cúmulus
de la base al sostre de la intrusió (bandejat modal gradual).
- Bandejat de fase: canvi en el tipus de mineral cúmulus cap a la part
superior. D’una banda a altre pot aparèixer o desaparèixer un
mineral.
- Bandejat críptic: canvi en la composició química del mineral
cúmulus cap a dalt.
L’origen d’aquest bandejat és la cristal·lització fraccionada en un
sistema tancat a partir d’un únic magma. Però dins aquest model general
hi ha diferents casos per exemple a partir de diferents magmes.

4
5. EVIDÈNCIES TEXTURALS DE LA CRISTAL·LITZACIÓ EN LES
ROQUES GABROICAS:
Els gabres i les dolerites son roques granudes o fanerítiques amb un tamany de gra variable.
En les dolerites i en els gabres son freqüents textures Inequigranulars de tipus ofític, en les que el
tamany diferent dels cristalls de plagiòclasi (inclosos) i de clinopiroxè (o hornblenda) que els inclou
tradueix normalment una cristal·lització simultània (eutèctica) dels dos minerals.
Cristall gran de Cpx amb inclusions desorientades de micròlits
de plagiòclasi (textura ofítica). Aquesta textura pot explicar-se
perquè:
Velocitat de nucleació, Pl>Velocitat de nucleació ,Cpx
Velocitat de creixement, Pl<Velocitat de creixement, Cpx.

A més, tb poden tenir textura poiquilítica, intergranular,

intersertal.
Quina diferencia hi ha entre una textura ofítica i una textura poiquilítica?
Quina diferencia hi ha entre una textura ofítica i una intergranular? En aquest últim cas utilitzar
en el raonament les velocitats de nucleació i de creixement cristal·lí, a més del diagrama de fases Di-
An.

D’altre banda, les textures que resulten de processos cumulatius es denominen cumulados, però aquest
terme interpretatiu no s’utilitza en la terminologia descriptiva de MacKenzie. Per aquests autors una
textura de cumulados seria una textura granuda.
A nivell intergranular son freqüents les textures lamel·lars, especialment entre clino i ortopiroxens,
resultat dels processos d’exsolució entre aquestes 2 fases. (el cristall gran de Cpx té lamel·les de Opx
o d’un piroxè menys càlcic.

5
També son freqüents les textures reaccionals (coronitiques) resultat de reaccions peritètiques:

Olivina + SiO2 = 2 Hiperstena

Forsterita + líquid ric en SiO2 = 2 Ortopiroxens
S2 composició molt semblant al clinopiroxè però amb aigua, reacció peritèctica. (mineral preexistent
reacciona amb un fos i dona lloc a un altre mineral).

6. AMBIENTS TECTÒNICS D’EMPLAÇAMENT DE LES ROQUES

GABROICAS:
Els plutons de gabres i les dolerites son els conductes pels que s’alimenten les extrusions basàltiques.
Alguns basalts no son magmes primaris, sinó que han experimentat fraccionación en càmeres
magmàtiques més profundes abans d’intruir-se. Els cumulados serien el resultat d’aquesta
fraccionación en profunditat.
Els gabres es troben en els mateixos contextos tectònics que els basalts.
Zones d’expansió oceànica:
Els complexos ofiolitics, com el de Oman, inclouen gabres bandejats i roques ultramàfiques; son els
cumulados que es formen en càmeres magmàtiques axials, sota les dorsals mig-oceàniques o en
conques marginals.

6
Estructura de l’escorça oceànica deduïda:
1. Capa de sediments pelàgics i sota basalts refredats en estructura almhoadilla
2. Sota aquests basalts, complexos de dics verticals de dolerites
3. Sota aquests dics, hi ha gabres, que poden ser massius o bandejats. Aquests gabres ja
refredats, abans d’esta freds representaven la cambra magmàtica que hi ha sota la dorsal
oceànica on evolucionen els basalts més profunds de l’escorça oceànica. Aquests magmes son
més primitius, més rics en Mg i pobres en Si.
4. Sota els gabres trobem roques ultramàfiques que representen el mantell superior. Aquest
mantell és peridotita formada per olivina i ortopiroxè.
Discontinuïtat de Mohorovic límit entre gabres i peridotites.
Illes oceàniques:
Els gabres i les dolerites son rars en aquests ambients perquè es troben molt per sota de la superfície
d’erosió actual, però la proba de que existeixen son els freqüents xenòlits de gabres i roques
ultramàfiques, amb textura de cumulados, que inclouen els basalts en aquests ambients.
Molts exemplars de dics de dolerites i gabres formen part d’antigues LIP’s, donat que la presència de
fissures és imprescindible per facilitat la velocitat d’efusió alta que requereixen aquests ambients.
Un exemple és l’eixam de dics de McKenzie de 1.27 Ga, sills i laves que s’extendeixen a través de 2.7
milions de km2 en l’escut canadenc. El complex bandejat de Muxkox seria un component plutònic
d’aquesta província.
Algunes de les LIP’s antigues nomes queden ja representades per aquests complexos plutònics o per
exemplars de dics. Bushveld de 2.06 Ga. I 65.000 km2 d’extensió.
Intrusions de rift intracontinentals:
No tots els basalts alcalins d’intraplaca continental porten roques gabroicas associades (volcà Roca
Negre, Garrotxa).
Alguns d’aquests basalts porten xenòlits mantèl·lic, el que indica que han ascendit ràpidament des de
la zona de fusió (no tenen temps de fraccionar i formar cumulados).
Un exemple en aquest tipus d’ambient amb roques plutòniques i dics associats és la província de
Gardar, en el S de Groenlàndia de 1300-1130 Ma que consisteixen en eixams de dics de dolerites i de
dics compostos, alguns de 800 m de espessor, i una dotzena de complexos fèlsics, amb composicions
de granits alcalins a sienites, que reflexen una diferenciació per fraccionación important.

Complexos relacionats amb zones de subducció:

7
Xenòlits de gabres cumulatius apareixen també en roques volcàniques toleítiques i calco-alcalines de
zones de subducció. Això indicaria la presència de gabres bandejats en profunditat en les zones d’arc
d’illa. Aquests gabres es caracteritzen per la presència d’hornblenda més abundant que en els gabres
d’altres contextos.
També apareixen gabres en context de col·lisió continental. Exemple: complex de Fongen-Hyllinguen
en les muntanyes Caledonianes de Noruega.

7. ANORTOSITES, NORITES I TROCTOLITES COM CAS PARTICULAR:

Entre les roques gabroicas, més enigmàtiques estan les anortosites.
No tenen equivalents volcànics, pel que s’interpreten com cumulados.
Apareixen com:
- Bandes en les intrusions estratiformes o bandejades, especialment cap a la part superior de les
capes amb gradació.
- Complexos plutònics d’edat precàmbrica i extensió comparable a la dels batòlits granítics.
Exemple: complex de Lac Sant-Jean al
Quebec.
Un dels enigmes de l’últim exemplar és que la
proporció de plagiòclasi és molt major que la que es
formaria en un sistema basàltic tancat.

8
Dins de les anortosites en complexos precàmbrics es distingeixen 2 tipus:
- Les anortosites càlciques arcaiques
- Els massissos d’anortosites proterozoics
La diferència entre els dos tipus es reflexa en la taula:

Quin és l’origen d’aquests complexos d’anortosites?

A partir de quin tipus de magma es formaran i on?

Les
anortosites també existeixen a la lluna i son els components principals dels anomenats highlands.

9
Les mostres aportades per les missions Apolo indiques que la plagiòclasi és més rica en An que la de
les anortosites terrestres (An85-97).

10