TEMA 9.

FALLES NORMALS
 En un model teòric sigma 1 sempre és vertical.
 Generalment té falles molt elevats, el seu pla cabussa molt.
 En funció de com actuïn diferents entre elles aquest angle es pot reduir.
 Horst  zona més elevada entre dos falles extensives
 Graven  part deprimida
 Uns 60 graus

Molt típic trobar la seva falla conjugada així com tb podem trobar falles secundàries.
Falla de Moab  falla
principal amb falles
associades
(extensives)

 Sintètiques
 mateix
cabussament
que la principal
 Antitètiques  cabussament oposat a la principal
Plec generat per falla al bloc inferior i superior cabussant direcció a la falla  drag
En les zones de glacera amb canvis de topografia i pendent, els gels poden desenvolupar falles
extensives.
Podem tenir falles extensives també en zones de
lliscaments/esllavissades:
- Desenganxament basal sobre el qual tot el
basal està lliscant
- Moviment de vessant molt liquat
Les esllavissades son:
- Extensionals a la seva part posterior i mitja
- Contractives a la seva part frontal

1
Nivell dúctil sobre el qual la sèrie fràgil es trasllada. El dúctil fa de lubricant i permet que tota la
successió es mogui per sobre.
Falla vertical no és ni normal ni inversa.
Rotació de falles normals: En el desenvolupament d’una falla, després se’n desenvolupa una
altre que plega l’anterior i així successivament portant a una falla vertical o bé al revés, pot
portar a la confusió amb els encavalcaments.
És molt difícil veure una falla d’exclusivament una fractura, en materials més tous és més fàcil veure
les fractures més petites.
Falla amb un sol pla molt net  millor connexió hidràulica entre blocs (connectivitat hidràulica).
Falles inverses i falles normals coexistint en
una seqüència plegada. Les falles inverses
d’aquest exemple son falles normals que han
rotat durant el plegament.

ZONES DE FALLA:
Fora no afectada per la falla  Zona no afectada o host
Primer punt que veiem fractures fins l’últim punt on les veiem. Zona a la que afecta la falla. Zona
de falla
Zona amb molta més fracturació de les roques al voltant del nucli de falla. Pot ser que només afecti
una part de la falla.  Zona de dany
Part més interior de la falla  Nucli de falla

2
TIPUS DE FALLES:
- No Planars (pla de falla en superfície bastant elevat que en profunditat es va posant
horitzontal i la successió es va desplaçant per sobre).
Es solen desenvolupar semi-grabens.
Cas de més d’un pla de falla sintètic a la principal, es poden desenvolupar petits horsts i
grabens dins els semi-grabens.

- Planars: les capes es mouen totes com un sol bloc, i la falla NO canvia d’angle.
Desplaçament de la falla d. Salt de falla és l’horitzontal. Desplaçament horitzontal signe rar L.
o No rotacional: orientació horitzontal del nivell de roca es manté a l’altre bloc. Capes
i falles planes, paral·leles entre si amb el mateix cabussament i les capes es desplacen
sense rotació. No deformació interna.

o Rotacionals: V inicial que queda fallat, rotaran totes les falles i tots els horitzons,
amb poc desplaçament extensió molt gran. Capes i falles planes. Totes les falles
cabussen igual i tots els blocs tenen el mateix angle de rotació.

Planar

No planar

3
FALLES RADIALS O CONCÈNTRIQUES:
- Al voltant d’inclusions (salines, magmàtiques...).
- Zones de fractura amb orientació preferent i fractures radialment que surten al voltant
d’aquest.
- Generalment associades a doms.
Cenotes de Mèxic.

FALLES NORMALS AMB GEOMETRIA DE RAMPA I REPLÀ:

- Falla es posa en un lloc pla  replà

4
 - Falla en una zona inclinada  rampa (cada cop que una falla passa per una rampa, genera un
plec)

ZONA DE RELLEUS DE FALLA O ZONES D’ACOMODACIÓ:

Zona que acomoda la deformació entre dues falles.
També les podem trobar a nivell regional.

ZONES D’ACOMODACIÓ O DE
TRANSFERÈNCIA:

5
Transfereix la deformació d’una falla a un altre, molt típiques en falles transformants. Perquè les
velocitat i les direccions son oposades.
Les zones d’acomodació actuen com a zones de transferència de la deformació d’una falla, a un altre
adjacent.
Son molt típiques en zones de rift on les diferents conques s’acaben unint a mesura que l’extensió
progressa.
Son típiques també a petita escala.

MODELS D’EXTENSIÓ:
McKenzie  Ascens
astenosferic. Pure shear.
Ascens que crea l’extensió.
Wernicke  Falla cortical
que talla tota l’escorça
provocant extensió i ascens
astenosferic que suposa més
extensió. Descarrega
litostàtica es compensa
formant petites falles i
arribarà un punt que trenca
tota l’escorça. Hi ha
extensió.
Sinrift  es forma
durant l’extensió.
Postrift  quan ja
s’ha acomodat i no hi
ha extensió.

Extensió inicial: formació de fractures que son reomplertes per

magma formant dics.

6
Fase d’estirament amb la formació de conjunts de fractures. Es produeix la sedimentació sintectònica
(reomplin espai d’acomodació generat).

Subsidència post – rift i sedimentació.

METAMORPHIC CORE COMPLEX:

Vas erosionant el bloc superior fins que arriba un punt que s’erosiona tant que trobes roques molt
profundes. S’arriben a veure horitzontals.
Bàsicament és una extensió a gran escala.