Joseph Bédier, El romanç de Tristany i Isolda

-Joseph Bédier, recopilador i traductor

-Diferents versions antigues, com la versió de Béroul, la de Tomàs d'Anglaterra o la d’Eilhart von
Oberg, a partir de narracions orals més antigues. En diferents llengües (normand (llengua d'oïl),
francès, alemany). També Chrétien de Troyes (perdut) i Maria de França.
Les podeu identificar en les cites que encapçalen cada capítol.

Com explica Miquel Aguilar :

Durant la segona meitat del segle XII, la Cort francesa va adoptar una llegenda molt coneguda
en l’àmbit celta com a nou motiu literari. Les aventures i desventures produïdes per l’amor
adúlter entre el jove Tristany i la bella Iseut, esposa del seu oncle Marc, van causar furor entre
els cortesans força abans de ser transcrites de mans de Berol i Tomàs d’Anglaterra, els seus
primers autors coneguts. Prèviament, la història dels joves enamorats havia viatjat des de la
Bretanya insular a la continental gràcies als rapsodes i bards que, cort rere cort, servint-se de
l’oralitat sempre efímera, van popularitzar un romanç encara viu en l’actualitat.
Sembla que l’origen o font principal d’aquesta llegenda es podria trobar en l’antiga història de
Diarmaid i Grainne, una narració irlandesa que ja es coneixia al segle x i que s’inscriu dins el
gènere dels aitheda, els contes de raptes cèltics. [...] A banda del fil argumental bàsic, l’estoire,
aquesta llegenda encara presenta més coincidències amb la de Tristany i Iseut: la fugida al
bosc, la prova de castedat mitjançant la col·locació d’un objecte entre els cossos dels amants
mentre dormen, la intervenció d’un personatge extern gràcies al qual els adúlters són perdonats
pel marit, etc. Tot plegat fa creure necessàriament que l’aitheda de Diarmaid i Grainne podria
ser l’origen del romanç Tristany i Iseut, la font de la qual va beure fins a arribar a les corts de
l’Europa continental (on va patir les modificacions pròpies dels gustos, les modes i la moral de
la societat cortesana feudal).
[...]
Tal com Berol i Tomàs d’Anglaterra deixen veure en les seves respectives obres, en què fan
referència al fet d’haver escoltat diverses versions de la llegenda, el procés d’adaptació de
Tristany i Iseut de la literatura oral a la culta va consistir en la transcripció de tot un seguit de
relats recitats a la cort amb un argument comú, però molt sovint amb episodis i esdeveniments
improvisats o de collita pròpia, en funció de la procedència i les habilitats del rapsode o el bard
que recitava o cantava. Es desconeix si alguna vegada va existir una estoire de la llegenda de
Tristany i la reina Iseut, si es va redactar un Tristany i Iseut arquetípic i anterior a l’any 1150,
tot i que aquests primers autors cultes francesos no només deien que havien escoltat la història,
sinó que en alguna ocasió confessaven haver-la llegit. Però, de fet, les primeres versions que es
conserven del romanç són la de Tomàs d’Anglaterra, de cap a l’any 1170, i la de Berol, una
mica posterior, d’aproximadament l’any 1180. Aquests són els relats conservats més antics,
per ara sense cap mena de dubte, encara que tots dos es van trobar incomplets, sense el principi
ni el final de l'obra.

Miquel Aguilar, “Motius folklòrics al Tristany i Iseut”, Tirant, 16 (2013)

Amor cortès (vassallatge de Tristany a Isolda) i matèria de Bretanya

Matèria de Bretanya:

s. XII aparició de la novel·la en vers en octosíl·labs, també cantades pels joglars (com els lais i els
cantars de gesta), però compostos sobretot per escrit, en francès i de temes de ficció.

Autors en francès: Chrétien de Troyes, Marie de France.

Es diu que hi ha tres matèries:

No hi ha més que tres matèries per als entesos:

la de França i la de Bretanya i la de la gran Roma.
I aquestes tres matèries es diferencien molt entre elles.
Els comtes de Bretanya són vans i agradosos.
Els de Roma són savis i plens de sentit instructiu.
Els de França són veritables, com sempre es podrà comprovar.

Jean Bodel (Chanson des Saisnes)

(èpica francesa/ cançons de gesta, mites d’origen celta/ bretó, èpica grecollatina)

Els mites celtes es van recollir en textos llatins i es van difondre en creacions literàries (lais i
novel·les en vers).

Tres grans temes: matèria artúrica, matèria tristaniana i lais bretons.

El lai és un tipus de cançó, inspirada en llegendes celtes que va aparèixer el segle XII al Nord
d'Europa, especialment a França i Alemanya.

Geografia del mite de Tristany i Isolda:

-Castell de Tintagel, a Cornualla, és el lloc on va ser concebut el rei Artur. S’hi va construir un
castell al s. XIII, abandonat al s. XVI.
By Humphrey Bolton, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?
curid=14124718

L’acció passa a Cornualla, Irlanda i Bretanya.

Personatges principals:

Tristany. Fill de Rivalèn i Blancaflor. Ideal de cavaller. Valent i bell. Astut, savi. Funció salvadora
per al poble de Cornualla. Guerrer heroic fins al moment de beure el filtre, en què esdevé un home
melancòlic.
«I com així has vingut a la terra amb tristesa, hauràs nom Tristany.»
Gorvenal. Educa Tristany. L’acompanya arreu i li fa d’escuder.

Rei Marc. Germà de Blancaflor, mare de Tristany. Senyor de Cornualla.

Senescal Dinàs de Lidan. Home de confiança del rei Marc. Ajuda Tristany i la reina.

Morholt. Cavaller gegant encarregat de dur el tribut a Irlanda. Tristany s’hi enfronta i el venç.

Reina Isolda. Filla dels reis d’Irlanda. Esposa del rei Marc, enamorada de Tristany. Hàbil en l’art
de curar, bella i rossa.

Els quatre barons deslleials. Andret, Ganeló, Denoalèn i Gondoine. Gelosos de Tristany, actuen
com a calumniadors i espies. Lausengiers de l’amor cortès.

Brangiana. Jove serventa d’Isolda. Encarregada del filtre d’amor. Protegeix Isolda.

Kaherdí. Company de Tristany a Bretanya. Germà d’Isolda de les blanques mans.

Isolda de les Blanques Mans. Esposa de Tristany. S’hi casa perquè té el mateix nom que Isolda la
Blonda.

Tots els personatges actuen d’una determinada manera respecte al codi cavalleresc i cortès.

Narrador:

Veu narrativa que s’identifica amb un joglar que canta a les corts feudals.
Aparicions de la veu de Bédier, que compara i comenta els manuscrits.

Anticipacions

Presència del meravellós

Elements irreals, extraordinaris o sobrenaturals acceptats en el món de la ficció (fades, gegants,

beuratges, etc.). La seva existència no causa estranyesa als personatges d’aquesta ficció.

-gegant
-drac
-cascavell
-filtre d’amor
-nan Frocí (mag)
-esbarzers
-vent que salva Tristany
etc.

Altres elements propis de la tradició i la simbologia cavalleresca

-cérvol que condueix les accions de Tristany

-espais del bosc, els vergers i la cova

-llegenda del cor menjat. En la seva cambra, Isolda la Blonda seu, i fa un trist lai d’amor. Ella diu
com Guró fou sorprès i occit per l’amor de la dama que ell amava per damunt tota cosa, i com per
astúcia el comte donà el cor de Guró a la seva dona que el mengés, i la dolor d’aquesta

-espasa entre els dos amants

-mort passional: tòpic de l'amor post mortem

Diu Isabel de Riquer que les diverses versions de la llegenda de Tristany i la reina Iseut van
recollint i incorporant a l’estoire motius folklòrics i literaris de procedències molt diverses,
motius populars i cultes, celtes i romànics, grecollatins, medievals, cortesans, cristians, pagans,
etc. Alguns dels motius que Isabel de Riquer enumera com a exemples són els següents:
1. La lluita entre Tristany i el Morholt, que es fonamenta en el motiu grecollatí de Teseu i
el Minotaure de Creta.
2. Les veles negres com a símbol de la mort de l’heroi i les blanques com a símbol de la
vida, intercanviades per error o per malícia, també apareixen en la mateixa història de
Teseu i el Minotaure.
3. Husdent, el fidel gos de Tristany, és una imatge d’Argos, el gos d’Ulisses.
4. Quan Tristany mata amb una fletxa un dels barons de la cort, ho fa de la mateixa
manera que Ulisses amb els pretendents de Penèlope.
5. Tristany, vestit com un drapaire i amagat sota l’escala per estar més a prop d’Iseut, és
una al·lusió a la llegenda de sant Aleix.
 6. Titangel, la cort del rei Marc, és l’indret on va néixer el rei Artús (Historia Regum
Britanniae, de Geoffrey de Monmouth).
7. Els personatges de Tristany i Iseut en una cabana al mig del bosc recorden Dido i
Eneas, que s’amaguen en una cova per ocultar el seu amor (Roman d’Éneas).
8. La discussió de temàtica amorosa entre Iseut i Brangiana es basa en l’Eneida francesa i
el Roman de Troie.
9. La Sala de les Imatges que apareix en la versió de Tomàs d’Anglaterra recorda la tomba
d’Hel·lena (Roman de Brut) i la sala d’alabastre (Roman de Troie).
10. Altres motius literaris universalment coneguts són l’esposa substituïda durant la nit de
noces, el cabell d’or portat per un ocell, l’heroi malferit i a la deriva dins d’una barca, el
reconeixement d’una persona mitjançant una marca o un objecte, el personatge vinculat
a dues dones molt semblants entre elles, l’objecte col·locat entre els cossos dels amants
que dormen com a símbol de castedat, etc

Miquel Aguilar, op. cit.

Pàgina en francès de viquipèdia, amb molt bones informacions:

https://fr.wikipedia.org/wiki/Tristan_et_Iseut